dimecres, 27 de maig del 2026

'HOLA, FRIDA!' A LO SAFAREIG DE LO PATI

 

A la segona sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo una pel·lícula d'animació. 'Hola, Frida!' (2024) dirigida per Karine Vézina i André Kadi, co-produïda per Canadà i França.

El film parteix del llibre escrit per la canadenca Sophie Faucher i  il·lustrat per la mexicana Cara Carmina, amb el títol de Frida, c'est moi (2016). El llibre adreçat a un públic infantil reimaginava els primers anys de l'artista Frida Kahlo. Aquell llibre fou adaptat a una sèrie de 7 capítols i 5 minuts de durada per capítol. Aquell libre ha estat el que ara Karine i André han convertit en llargmetratge.

La idea es recrear en l'estètica del film l'univers pictòric i colorista de la mateixa Kahlo. Tot i la malaltia de l'artista durant la seva infància el film té un tractament amable i tranquil... a partir de la polimelitis la nena protagonista, la petita Frida, comença a presentar una imaginació desbordant i creant una identitat com a artista. El film també té un missatge d'empoderament femení, emancipació i resiliència però alló central és la capacitat de desplegar l'imaginari de Frida Kahlo amb els colors vius i les textures particulars.

Si el pimer film de 'Mirades de Cinema' ens parlava de memòria i imatge, el segon ens parla de creativitat i sensibilitat; situant l'Art i l'abordatge en el Cinema en el punt central de la proposta.

La podrem gaudir el DISSABTE 30/05 a les 17:00 a Lo Pati.


dimarts, 26 de maig del 2026

'CASABLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

 
Aquest diumenge, al CineClub La Ràpita tindrem una d'aquelles projeccions que justifiquen l'existència del cineclubs: poder gaudir en pantalla gran i en VOSE d'un clàssic com 'Casablanca' (1942).

Hi ha una pel·lícula més icònica en la Història del Cinema que el film protagonitzat per uns mítics Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Ningú l'ha posat mai en el ranking de les millors pel·lícules que s'han realitzat però sí en el de més populars,  vistes i gaudides. 'Casablanca' no és cap obra mestra però l'equilibri entre el drama polític, el suspens i el romanticisme és admirable i els seus diàlegs -mil cops referenciats- són una delícia.

El primer que hem de tenir en compte és que va filmar i estrenar en plena Segona Guerra Mundial, per tant, el missatge polític contea el nazisme va ser palpable mentres es realitzava i en el moment d'estrenar-la. Moltes de les persones que van participar en el film foren persones jueves exiliades de l'Alemanya nazi, moltes de les escenes van acabar amb els plors dels membres del rodatge com en el moment que canten la Marsellesa, tot un símbol de la Resistència contra el règim nazi.

Tot i que no hem dit que sigui perfecta la seva estructura narrativa sòlida, les actuacions memorables i una banda sonora captivadora la converteixen en una pel·lícula vigent i admirada; sense dubte, és una de les pel·lícules més estimades del Cinema.

La pel·lícula va néixer com una obra de teatre, aquesta no es va estrenar fins a 50 anys després amb el títol de Everybody comes to Rick's (Tot el món ve al de Rick) escrita per Murray Burnett i Joan Alison. La va dirigir Michael Curtiz, especialitzat en cinemes d'aventures com 'El capitán Blood' (1935), 'Robin de los bosques' (1938) o 'No somos ángeles' (1955). Sembla ser que els autors no van estar massa d'acord que la fessin en pel·lícula abans d'en teatre i ho van denunciar... però va guanyar la Warner Bros. A principis dels '90 la Warner i els autors van arribar a un acord i la van estrenar a Londres, mantenint-se en cartell diverses setmanes, l'any 1991.

Es tracta d'un film amb 3 frases conegudes per tothom: 'Siempre nos quedará París', 'este es el principio de una gran amistad' i 'Tócala un altre cop, Sam', 'aquesta darrera, però, no es diu mai en el film, sinó que vingué posteriorment quan Woody Allen en féu una obra de teatre en la que el personatge de Rick i Casablanca està molt present, i la va titular: 'Tocala una altre cop, Sam'.

La pel·lícula no es va rodar al Marroc, sinó als EEUU, als estudis de la Warner; i, de fet, el cafè està inspirat en l'Hotel El Minzah de Tànger. La única escena en exteriors fou la de l'aeroport, la darrera escena, però es rodà en un aeroport de Los Angeles. Les escenes en que estan junts la Bergman i Bogart, ell està damunt d'un caixó per a superar els 20 centímetres de diferència. La llegenda diu que el guió s'anava escrivint mentres filmaven i que els mateixos participants no sabien si Rick i Ilsa acabarien junts al final del film o no... 

Es va emportar 3 Oscar: Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió. 

Un film que ens parla del sacrifici, de la integritat i del deure, tota un lliçó d'ètica. Un clàssic indiscutible que podrem gaudir al CineClub La Ràpita aques diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir.


dilluns, 25 de maig del 2026

dimecres, 20 de maig del 2026

SR. BELA TARR

 

(1955-2026)

Fa uns mesos un dels directors autors europeus més rellevants -que ens quedaven vius-, el sr. Bela Tarr, moria; i un any abans vam tenir l'honor de rebre'l a les Terres de l'Ebre en diverses activitats organitzades per una dels seus alumnes i amics del 'terreno', Manel Raga. Un cap de setmana de febrer de 2025 vam veure a l'esglèsia de l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona una de les pel·lícules preferides del diretor: 'La passió de Joana d'Arc' de Dreyer; hi va ser i la va presentar. I, l'endemà, va venir al CineClub La Ràpita per a presentar-nos un dels seus films -Damnation-  i fer una xerrada posterior. Mai havíem tingut a les nostres terres un director d'aquesta dimensió i importància...

El sr. Tarr va néixer a Hongria. Fou guionista, actor i, sobretot, director amb una personalitat única i reconeixible. Va néixer a Pécs però va crèixer a Budapest en una família de classe treballadora. La seva mare el va portar quan Bela tenia 10 anys a un casting a la televisió hòngara; aquest i algun paper més va ser la seva breu carrera d'actor. Ell va manifestar en alguna ocasió que 'lo seu' era la filosofia i que el cinema era un hobbie... després d'una pel·lícula document sobre treballadors gitanos el govern hongarès no el va deixar estudiar filosofia i es va dedicar al Cinema. Les seves primeres pel·lícules foren de caire documental, centrada en persones vulnerables o classe treballadora.

L'any 1977 estrena el seu primer llargmetratge de ficció: Nido familiar (1977). Tenia 22 anys i la va filmar en 6 dies, sense pressupost i amb actors no professionals. Després del primer rodatge, el sr. Tarr va començar a estudiar a l'Escola Hongaresa d'Arts Teatrals i Cinematogràfiques. El 1980 estrenaria El intruso i l'any següent Gente prefabricada (1981). Des d'aquest any, va dirigir els seus films amb la seva muller (des de 1979): Agnes Hranitzky. 

L'any següent arribaria una adaptació de Macbeth (1982), filmada en vídeo per a la televisió.

L'estil que va anar construint a partir dels '80 li dóna una personalitat inqüestionable al seu cinema: primers plans tallants, plans generals llargs, travellings infinits, blanc i negre i una mirada metafísica a totes les produccions amb unes atmosferes gairebé oníriques que contrasta amb els seus films inicials més documentals. 

L'any 1985 estrena Almanaque de otoño, i comença a col·laborar amb el novel·lista -també hongarés- Laszlo Krasznahorkai; i ho féu en 3 films més.

Amb La Condena (Damnation, 1988), molts consideren que comença l'etapa madura del director. Tardà 7 anys a estrenar el què considerem la seva obra mestra: Satantango (1994) que dura 7 hores, ens parla del fracàs d'una granja col·lectiva no molt ben vista pel govern soviètic de l'època. 

Al 1995 roda Journey on the Plain (de 35 minuts) i estiguè uns anys sense estrenar film. En aquest moment, ja és reconegut per la crítica i festivals com un dels grans directors contemporanis. 

L'any 2000 estrena, la seva segona gran obra: Las armonías de Werckmeister, amb un toc marcadament fantàstic. 7 anys després arriba El hombre de Londres (2007), una adaptació de la novel·la de George Simenon.  El Caballo de Turín (2011) va ser el seu darrer film (que podrem veure a mónFILMAT 2026, a l'Orfeó d'Ulldecona).

El seu reconeixement potser va arribar tard, però a hores d'ara és innegable el seu paper en la Història del Cinema amb directors com, per exemple, Gus Van Sant manifestant l'influència en el seu cinema del director de Satantango.

Director de poca producció però d'una personalitat i impacte admirables. Entrar en l'univers del sr. Tarr no és fàcil però si ho fas... la recompensa és d'una bellesa i intensitat poc vista.

Aquí teniu a ma filla Abril (que vol ser directora de Cinema) amb el mestre...



dilluns, 18 de maig del 2026

18-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 


A còpia d'anar-hi treballant m'adono de les diferències que hi ha entre escriure poemes i escriure aquests papers. Ho remarco perquè vaig dir que seguia un procés semblant en tots dos casos. De fet, però, cada cop veig més clar que el procés pot ser, com acabo de dir, semblant, però de cap manera igual. La diferència essencial, al meu entendre, radica en el fet que es tracta de nivells de llenguatge diferents. L'altre dia, en un programa de tevé, vaig sentir que el senyor Federico Mayor Zaragoza deia, parlant de poesia, que era una expressió abstracta. Penso que té raó, almenys pel fet que el nucli essencial d'un poema s'ha de percebre i es pot comprendre, però difícilment es pot localitzar o explicar. La poesia, fins i tot l'èpica, és més reflexiva que discursiva, s'adreça més al pensament que al sentiment, és més una exaltació que una narració. Però axiò es pot concenbre i realitzar d'una banda amb una economia de mitjans molt superior a la prosa, i de l'altra sense necessitat d'establir coordenades prèvies, perquè el fil que uneix els poemes entre si és pràctiment inexistent, ja que, en certa manera, cada unitat poemàtica s'esgota en ella mateixa, acompleix un cercle perfecte. La prosa, en canvi, té unes altres exigències. La prosa presenta, en certa manera, els aspectes que ara mateix deia que no presentava la poesia. Parlo, evidentment, del tipus de prosa que podríem encloure dins del terme narrativa. En conseqüència, el procés mitjançant el qual s'escriu el poema és necessàriament diferent del procés mitjançant el qual s'escriu una novel·la, un conte, un diari o aquestes papers. I és diferent perquè persegueix finalitats distintes, d'una banda, i de l'altra perquè es tracta, com deia, de nivells de lenguatge diferents.

Miquel Martí i Pol (1988: 97-98. Obertura catalana
Barcelona: Editorial Empúries

dimarts, 12 de maig del 2026

dimarts, 5 de maig del 2026

TRETS 2026 : INDIA

 

Ja ha passat un any i ja tenim aquí una nova edició de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures que organitza el CineClub La Ràpita. Enguany arribem a la 5ena. edició i la Cultura protagonista és la Índia.

Comencem pel cartell suuper-xulo que ens ha fet (com cada any) Ruth Cuenca de 'Sistema Binari', que un any més ha sapigut recollir en una imatge aquells elements més representatius de la cultura protagonista.

Ja vam tenir un preTRETS, el cap de setmana passat, amb el Taller de Bhangra de Barna Bhangra Group, roda de premsa per a  conèixer la programació ila projecció de 'Water' (2005) de Deepa Mehta.

Demà dijous, a les 19:00, inaugurarem la primera exposició de fotografies de l'ONG Kolam: 'Una mirada a Uidapur' a l'Esglèsia Nova.

La primera novetat d'enguany és que TRETS 2026 tindrà una madrina, Asha Miró, mestra, escriptora i divulgadora de la cultura Índia ens acompanyarà tot el cap de setmana i participarà en la Inauguració aquest divendres al vespre. La inaguració començarà amb una exposició al hall de l'Auditori: "Uidapur, Dona i Infància", l'Associació per al desenvolupament Kolam (20:30)

A les 21:00 Començarà la Inauguració de TRETS amb els parlaments i l'actuació 'Viatge per l'Índia', un recull de dandes de diferents zones de l'Índia a càrrec de Barna Bhangra Group. A les 22:00 Sopa indi a càrrec de Taj Mahal Restaurant mentres gaudim del film 'La boda del Monzón' (2001, de Mira Nair) [Malauradament, la Inauguració ja està en
'sold out'
]

Dissabte començarem el dia amb TRETSmenuts i la peli 'El libro de la Selva' (1967) de Disney, dirigida per Wolfgang Reitherman. Amb esmorzar i festa holi quan acabi la peli.

Quan acabi la sessió infantil anirem al porxes, al Frankfurt Marc per al TRETSliterari, que en aquest cas l'escriptor Antoni Vives ens presnetara el seu llibre 'La Vida de la Shilpi', a les 12:30.

La tarda del dissabte començarà amb 2 sessions de TRETScurts, 12 curtmetratges que ens mostraran un bon recull del cinema breu indi. 12 curts escollits entre més de 200 curts rebuts, la gran majoria, de l'India. Com sabeu, és la secció competitiva de TRETS: 150€ per al guanyador escollit pel Jurat (format per 3 membres de la Federació Catalana de CineClubs) que atorgaran el Premi Miquel Porter i Moix; i 150€ per al curt escollit pel Públic assistent.

I, mentrestant, al hall tindrem un interessant Taller de Henna durant 2 hores, a càrrec de Rubia Ali.

Continuem amb una bonica pel·lícula de 2021, una 'Cinema Paradiso' a la Índia; això és el que explica 'La última película' dirigida per Pan Nalin un nen descobreix la màgia del Cinema.

El  clàssic TRETScelobert, la sessió a l'aire lliure, enguany tinrà lloc a la Plaça Vella i vindrà de la mà d'un dels directors amb més personalitat dels EEUU:Wes Anderson i la seva visió de l'Índia a 'Viaje a Darjeeling' (2007)... una road movie esbojarrada de 3 germans voltant per l'Índia.

El darrer dia de TRETS 2026 començarà amb l'adaptació del llibre de la Madrina del festival, Asha Miró va escriure 'Rastros de sándalo' l'any 2007 i al 2014 Maria Ripoll va dirigir-ne l'adaptació al cinema. La mateixa Asha Miró ens la presentarà.

A les 12:30 tindrem el TRETSdebat, l'espai divulgatiu de TRETS, en el que Asha Miró i membres de l'ONG Kolam a 'India inventada' ens repassaran què hi ha de cert i què no de la imatge que en tenim de l'India, moderat per Xavier Miró.

A la tarda del diumenge començarà amb el TRETSclàssic, l'obra mestra del cinema del director Satyajit Ray: 'Pather Panchali' (1955), la primera part de la Trilogia d'Apu en la que ens parla de la infància d'Apu en una zona rural de Bengala; amb la música imprescindible de Ravi Shankar.

La tarda continuarà amb un drama romàntic, costumista i introspectiu: 'The lunch box' (2013) de Ritesh Batra sobre la feina infal·lible que fan els Dabbawalas (repartidors), però un d'ells s'equivoca en una entrega...

Acabarem amb el TRETScloenda, a les 20:30, on gaudirem, de nou, dels curtsmetratges guanyadors segons el Jurat i el Públic i rematarem amb el brillant i èpic film de Tarsem Singh 'The Fall' (2006). Un conte preciòs que ens portarà per 20 països i que es va trigar 4 anys en realitzar.

Un any més, el CineClub La Ràpita ha posat ganes i il·llusió durant tot l'any per a que el viatge per la Cultura protagonista sigui el més estupendo possible. Benvinguts a la Índia !!!
Namasté!


3-VIII-87 (MIQUEL MARTI I POL)

 


La meva padrina deia: L'experiència és la mare de la ciència. Però ¿com s'adquereix, l'experiència? Hi ha una resposta molt senzilla, potser massa: vivint. Si fos així, però, tota la gent de la mateixa edat tindria la mateixa experiència. Vull aclarir que no parlo d'experiència d'una determinada cosa, sinó d'experiència en general. Al meu poble és normal sentir dir: És un home amb molta experiència, amb un valor semblant a "és un home molt savi" o, potser, "molt intel·ligent". ¿No s'adequereix reflexionant sobre allò que vivim, l'experiència? Jo crec que sí. Sense reflexió no hi ha experiència. Cal, primer, viure intensament, apassionadament; i després reflexionar, és a dir, assimilar allò que hem viscut. Això, penso que és vàlid en els termes generals en què ho plantejava ara mateix, i en els termes particulars d'una experiència determinada. La pràctica només dóna experiència. Amb la reflexió, sí que l'experiència és la mare de la ciència. Més ben dit, la reflexió és la mare de la ciència, i no l'experiència, encara que el joc de paraules no sigui tan brillant. Si jo,m que tinc cinquanta-vuit anys, no sóc un home experimentat, és a dir, amb un 'saber' pràctic, és perquè he reflexionat poc sobre el que he viscut. La meva vida ha estat la normal d'un home de la meva condició. La d'un altre pot haver tingut coses que no ha tingut la meva i mancances que jo he satisfet. la vida té uns límits de 'llargada' i d''amplada'. L'experiència és il·limitada.

Això em porta a pensar que la reflexió és tant o més important (ensenya tant o més a viure) que l'experiència, entès, ara, el terma com a acumulació de pràctica, o de pràctiques. La pregunta seria: qui sap més de sexe, una puta o una sexòloga amb una 'experiència' sexual normal?; o bé: qui sap més de la vida, un play-boy o un cisterenc? Ja sé  que es tracta de coneixements diferents, que potser no és lícit de comparar o d'enfrontar, però l'enfrontament serveix en el cas de la meva especulació. 

Miquel Martí i Pol (1988: 50-51). Obertura catalana
Barcelona: Editorial Empúries

dilluns, 27 d’abril del 2026

divendres, 24 d’abril del 2026

'LA JETEE' DEL SR. CHRIS MARKER A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI



Demà s'inicia un nou cicle dins de les activitat de Lo Pati del que el Ciutadà K n'és el programador. L'he titulat 'Mirades de Cinema' i té l'objectiu de que sigue una cosa més que la simple projecció. Porta per subtítol Descobrint Petjades audiovisuals, i busca detectar aquelles peces cinematogràfiques poc habituals, poc vistes, signades per autors rellevants.

Comencem el cicle amb un curtmetratge molt referenciat: La Jetée (1962) de Chris Marker.

El sr. Marker (1921-2012) va ser un artista i cineasta singular del segle XX, amb una producció difícil d'etiquetar: a mig camí entre el cinema, l'assaig, la fotografia i la refelxió política.  Els seus films parlen sovint d'identitat, de memòria, del temps.

La jetée, està construïda gairebé només amb fotografies fixes. Un Cinema que es construeix, curiosament, des la immobilitat. En el film s'ens explica una història de ciència-ficció, de viatges en el temps, com una excusa per a analitzar com recordem i de si el passat és real o una construcció. En un futur apocalíptic un home el fan viatjar al passat per trobar una solució al present. 

El sr. Marker és capaç de demostrar-nos que el Cinema pot existir sense el moviment. Amb només 28 minuts el film és una de les peces més influents del subgènere del pelis amb viatges en el temps i precursora dels '12 monos' (1995) de Terry Gilliam, amb Brad Pitt i Bruce Willis.

Una oportunitat demà dissabte a les 17:00 de veure-la en pantalla gran i descobrir la seva potència i 'modernitat.

dijous, 23 d’abril del 2026

'WATER' AL CINECLUB LA RAPITA (preTRETS 2026)


Aquest cap de setmana estem de preTRETS, és a dir, tenim l'avant-sala del que serà TRETS 2026, el Festival de Cinema i Cultures que organitza el CineClub La Ràpita i enguany està dedicat a la Cultura Índia.

Si dissabte  tindrem Bhangra (ball típic de la zona norda de l'India) i la presentació  de cartell i programació, diumenge el reservem per a tenir el primer tast de la cinematografia de l'Índia (hiperproductiva com poques en el món).

La primera aproximació al cinema de l'India serà de la mà d'una de les poques directores reconegudes d'aquell país: Deepa Mehta. Tot i que nascuda a l'India, la sra. Mehta va marxar l'any 1973 al Canadà, on viu des de llavors. Des d'aquell país ens ha ofert radiografies precises i crítiques amb les tradicions del seu país d'origen. La seva obra fonamental i més valorada és la trilogia del elements: Fire (1996), Earth (1998) i Water (2005). En cadascuna d'elles la directora es mostra crítica amb la cultura que la va veure néixer tractant temes com l'opressió contra les dones, la misogínia, les injustícies social, el matrinoni concertat, l'homosexulitat... . La seva condició de resident 'fora de l'Índia' provoca que sigue criticada per les persones conservadores de l'Índia i algunes de les estrenes de les seves pel·lículs han estat boicotejades

'Water' (2005) és la darrera de la trilogia dels elements i és un film valent i crític amb l'opressió de gènere i els trets misògins de la cultura hindú. La pel·lícula ens situa l'any 1938, durant l'Índia colonial i ens parla de la contundent tradició a les que són sotmeses les vídues en morir-se els seus marits: ingressar en un ashram per a vídues (lloc de retir), rapar-se el cap i dedicar la seva vida a retre homenatge al seu marti difunt, en aquest cas estem parlant d'una nena de 8 anys en un matrimoni forçat.. tradicions encara vigents en l'actualitat en aquell país 

Una pel·lícula potent, necessària i rellevant que ens oferià el primer pas per a aproximar-nos a la Cultura Índia de TRETS que arribarà del 08 al 10 de maig.

preTRETS 2026: TALLER DE BHANGRA + RODA DE PREMSA + 'WATER' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Ja ha passat un any i el festival que organitzem des del CineClub La Rapita torna a estar aquí. TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures tindrà lloc del 08 al 10 de maig i enguany estarà centrat en la Cultura Íhdia.

Com sabeu, a TRETS ens aproximem a la cultura escollida amb el Cinema com a porta d'entrada i descobrim la gastronomia, la música, la literatura, l'estil de vida... de la Cultura escollida.

Més endavant ja us donaré detalls de la seva programació per avui toca parlar del preTRETS que tindrà lloc aquest dissabte pel matí/migdia i el diumenge a la tarde.

DISSABTE 25/04/26: A la plaça 1 d'octubre de La Ràpita farem un pre-calentament del què tindrem durant els dies de festival. 
  • 10:00 Taller de Bhangra (dansa típica del nord de l'Índia) impartit per Barna Bhangra Group que serà rematat amb un lipdub amb totes les persones participants.
  • 12:30 Roda de premsa amb la presentació del cartell dissenyat com cada any per Sistema Binari (i les brillants creacions de Ruth Cuenca) i repàs a la programació de TRETS 2026, edició Índia.
  • 13:000 Demostració de ball final de les persones participants al taller.
DIUMENGE 26/04/26: A les 18:30, a l'Auditori Sixto Mir projecció de 'Water' (2005) dirigida per Deepa Mehta. Una bona aproximació valenta i crítica amb l'opressió de gènere i els trets misògins de la cultura hindú. El film forma part de la trilogia dels elements de la directora, després de Fire (1996) i Earth (1998). La pel·lícula ens situa l'any 1938, durant l'India colonial i ens parla de la contundent tradició a les que són sotmeses les vídues en morir-se els seus marits: ingressar en un ashram per a vídues, rapar-se el cap i dedicar la seva vida a retre homenatge al seu marit difunt ... tradicions encara vigents en l'actualitat.

Anem preparant-vos perquè TRETS Índia està a punt d'arribar i aquest cap de setmana tindreu un pòrtic ben musical...


divendres, 17 d’abril del 2026

JESUS TIBAU PRESENTA ... 'PLACIDO' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Al CineClub La Ràpita continuem amb la idea de convidar a alguna persona rellevant de la cultura del nostre territori per a que ens triï i vingui a presentar aquella pel·lícula que voldria veure en pantalla gran. Aquest mes d'abril li toca a l'amic Jesus Tibau, escriptor, cuentista, mediàtic i activista cultural; per tant, 'Jesus Tibau presenta .... PLÁCIDO' (1963) de Luis Garcia Berlanga.

Em consta que a Tibau li ha costat molt escollir una peli. De fet, per poc que t'agradi el cinema qui seria capaç de decidir de forma ràpida només 1 pel·lícula per poder-la tornar a gaudir (o gaudir-la per primer cop) en pantalla gran.

'Plácido' és una de les obres mestres de la col·laboració entre el guionista brillant Rafael Azcona i el director sempre lúcid Luis García Berlanga. De fet, fou la seva primera col·laboració.

Es tracta d'un retrat àcid i contundent de l'Espanya de la post-guerra. Berlanga arriba a aquesta peli amb un cert reconeixement després d'haver debutat amb 'Esa pareja feliz' (1951) i després d'haver dirigit 'Bienvenido, Mister Marshall' (1953). 'Calabuch' (1956) o 'Los jueves, milagro' (1957). Azcona arriba a la peli que ens ocupa després d'haver escrit els guions de dues pel·lícules d'un rellevant director italià instal·lat a Espanya, Marco Ferreri, amb: 'El pisito' (1958) i 'El cochecito' (1960). Així, doncs, la primera trobada entre ells ja venia precedida d'un reconeixement de la seva professionalitat i encert a l'hora d'escriure i dirigir.

La inspiració per al film li va venir a Berlanga arrel de les campanyes nadalenques promogudes pel règim franquista, als anys 50 del segle passat, que consistien en convidar -de forma desinteressada- a persones de pocs recursos econòmics per a compartir el sopar de Nadal amb l'eslogan de: 'Siente a un pobre en su mesa'. Una proposta cínica que servia per netejar la consciència de les classes poderoses i adinerades.

Com ja és habitual en el cinema del mestre Berlanga, un fet real d'escàs valor ètic és mostrat en pantalla de forma subtil, en aparença de comèdia per a fer-ne una crítica contundent i demoledora. L'aire de neorrealisme italià és evident, de fet, el mateix Azcona va fer una estada a Roma per aprendre dels guionistes de l'època.

En aquella primera època, el sr. Berlanga i els cineastes de l'època havien de cenyir-se a la censura pertinent que van fer canviar el títol de 'Siente a un pobre en su mesa' a 'Los bienaventurados', que tampoc va agradar als censors, fins arribar al de 'Plácido'. La idea de Berlanga era filmar ens cases reals de gent adinerada, donant-li al film un caire realista (o neorrealista) però les famílies benestants es van negar i va haver de muntar un plató a Manresa.

Va fer debutar en el cinema a Cassen (comediant de l'època) i va comptar amb un dels mites de l'època: José Luís López Vázquez, habitual en el cinema de Berlanga.

Va ser la segona pel·lícula espanyola en estar nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa, la primera fou 'La venganza' (1958) de Juan Antonio Bardem i va competir per la Palma d'Or de Cannes.

El film mostra la rotunda hipocresia de la classe rica amb una comedia que ens parla de falsa moral. La sàtira posada al servei de mostrar una societat que utilitza la caritat com a forma de domini i enfortir la divisió de classes. Cinema d'autor disfressat de comedia per a oferir-nos una crítica ferotge de la societat espanyola més casposa i rància. 

Aquest diumenge, l'amic Jesus Tibau ens explicarà per què ha triat aquest clàssic del Cinema espanyol mentres la gaudim en pantalla gran. 

Diumenge a les 18:30 a l'Auditori Sixto Mir.


dilluns, 13 d’abril del 2026

dimecres, 8 d’abril del 2026

'MANHATTAN MURDER MYSTERY' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest vespre torna Woody Allen al CineClub La Ràpita. El cineasta de Nova York (amb permís de Martin Scorsese) torna a mostrar-nos el seu humor i la seva forma d'entendre el món de la parella en un film carregat -d'aparent- misteri.

Sense dubte, es tracta d'un dels directors més prolífics del cinema contemporani. Al ritme de gairebé una peli per any. Amb una filmografia carregada de perles. Qualsevol film dels anomenats 'menors' del mestre Allen és molt millor que qualsevol de les pel·lícules que podem trobar a la cartellera. El cinema de Woody té segell, té marca, té estil. Em declaro fan de Woody Allen malgrat les acusacions i judicis sense sentència.

Amb 'Manhattan Murder Mystery' (1993) el sr. Allen es reunia amb la companya amb la que van tocar l'èxit i el reconeixement unànim amb Annie Hall (1977) després de l'etapa 'Mia Farrow' del director. L'enginy, ritme i bogeria de la sra. Diane Keaton fa brillar com ningú els diàlegs del sr. Allen. I junts són la bomba. Tinguem en compte que inicialment el paper de Keaton estava escrit per a Farrow, és clar, però en aquella època, començava la terrorífica i tremenda etapa entre l'ex-parella i el personatge es va adaptar per encaixar amb l'estil de la Keaton.

De fet, en aquest film també recupera al guionista de l'època Manhattan (1979) el sr. Marshall Brickman.

El contingut del film està farcit de 'crisis de parella', continuant l'estela dels films anteriors: Alice (1990) i Maridos y mujeres (1992), tot i que en aquest cas l'embolcalla amb un misteri que li dóna més emoció i ritme. El film està carregat de referències cinematogràfiques com a bon cinèfil que és el sr. Woody Allen, estan presents pelis com Perdición (1944), La dama de Shanghai (1947) però també La ventana indiscreta (1957).

La química entre Allen-Keaton és inqüestionable però els secundaris que els acompanyen ens ofereixen una autèntica classe d'interpretació: Alan Alda i Anjelica Huston (també presents a Delitos y faltas, 1989).

En aquest film el sr. Allen torna a fer-nos el retrat de la seva ciutat preferida: Nova York (tot i que les circumnstàncies l'obliguen a estar exiliat i buscar refugi per a filmar a França, Itàlia o Espanya). El film es converteix en un autèntic free tour per la ciutat. 

L'humor brillant i lúcid de l'escriptor Allen brilla especialment en aquest film amb frases i situacions memorables. És un d'aquells films que amb els anys més han mantingut la màgia i la lucidesa del mestre Allen, on podem gaudir més clarament del seu estil. 

Amb una càmera més neguitosa i 'en moviment', impropi fins llavors del mestre Allen gràcies al director de fotografia Carlo di Palma la combinació de diàlegs enginyosos, neuroticismes d'Allen fent d'Allen i el toc políciac la fan una proposta ideal per a passar una bona estona.

Ens veiem avui a les 20:00 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

dimecres, 1 d’abril del 2026

dilluns, 23 de març del 2026

UN GATO EN UN PISO VACIO

 


UN GATO EN UN PISO VACIO

                   Morir, eso no se le hace a un gato.
Porqué qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes. 
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado.
Que nada se ha movido,
 
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato, 
tampoco es aquella que lo ponía.
 
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
                   como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
                   e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
                   Y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer. 
Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Se irá hacia él
Como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
                   Y nada de saltos ni maullidos al principio.    


Wislawa Szymborska (1997:169). 
El gran número. Fin y principio y otros poemas.
(imatge generada per IA)

divendres, 20 de març del 2026

CIUTADÀ K FA 18 ANYS !!!

 


Que un blog faci 18 anys i que continuï tenint activitat cada setmana és un fet remarcable, una autèntica fita, un premi a la constància. Des de 2008 que Ciutadà ha anat publicant i parlant de Cinefàgia, de Cultura i de Vida en general. Ja fa anys que al valorar l'activitat d'un any més ressaltem la pèrdua de comentaris i la interacció amb els i les possibles visitants al blog... ara estem per estimulacions breus, ràpides i superficials. Dedicar estona a llegir un text ens fa mandra, optem pels estímuls audiovisuals i aparquem la 'lletra'.

En aquests 18 anys hem publicat 2.906 entrades amb un total de 553.066 visitants.

Aquest 2025 he publicat 109 entrades (5 menys que l'any passat i 15 menys que el 2023), per tant, s'està produïnt una petit davallada en la producció blogera. Ja fa anys que s'evidencia la reducció de visitants al Ciutadà K però, curiosament, enguany aquest blog ha tornat a tenir un considerable augment de visites en relació a anys anteriors, aquest 2025 hem tingut 4.731 visites (davant les 3.879 de l'any passat i les 2.721 del 2023); podríem parlar d'una tendència a l'alça que contrasta amb la poca presència de comentaris, per exemple.

I, com dèiem, pel que respecta als comentaris, es manté la tendència al silenci de les persones que ens visiten, si l'any passat només en va haver un, enguany n'hi hagut 2 però de persones no identificades, anònimes.

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 10:

5. SRA. MARIANNE FAITHFULL amb 73 visites.

A l'igual que en anys anteriors, el Top 10 de les entrades més visitades tenen a veure amb activitats culturals del territori, totes elles relacionades amb el cinema i ens les que el Ciutadà K ha participat: mónFILMAT i TRETS, però és bonic veure que el més visitat de l'any és el record i homenatge a l'amic Josep Igual amb la ploma d'Alex Susanna.

I, de moment, no tenim cap intenció de parar. Mentre puguem, anirem publicant i escrivint sobre tot allò que ens interessi, ens estimuli i en gaudim. 

Gràcies per visitar-nos, encara que sigui en silenci. Ciutadà K continuarà estant aquí sempre que vulguem venir... cap als 19 anys!

MARATO DE LA SAGA DE 'EL PADRINO' AL CINECLUB LA RÀPITA

 

Crec que el que podrem gaudir aquest diumenge no ho heu pogut veure en cap cinema de Catalunya ni de la península (i no dic d'Europa per a no fer-me el xulo)... veure TOTA la saga de 'El Padrino', les tres parts, en un mateix dia, en pantalla gran i en VOSE és una experiència única que només el CineClub La Ràpita us pot oferir.

Aquest diumenge 22/03/26:
-10:00 El Padrino (1972)
-14:00 El Padrino II  (1974)
-18:00 El Padrino III (1990)

Una autèntica marató amb pizza per a poder dinar entre peli i peli.

Sense cap mena de dubte la saga de 'The Godfather' és una de les millors sagues de la Història del Cinema. L'obra mestra del sr. Francis Ford Coppola va dinamitar el tòpic de les segones parts mai són bones gràcies a un 'Padrino II' que superava a la primera part aprofundint en l'origen de la família Corleone.

La saga, entesa com un obra única de 3 parts, té l'encert de barreja tragedia, cinema de gàngsters, aires shakespearians, context històric, repartiment de luxe i una producció impecable. La direcció artística és tan brillant que els films tenens un coherència estètica d'alt nivell: fotografia, música i escenaris van en una mateixa direcció i ens parlen d'elegància, sobrietat i maduresa cinematogràfica.

'The Godfather' és l'adaptació de la novel·la de Mario Puzo de 1969; tot i que la novel·la només ens parla de 10 anys en la vida dels Corleone, el sr. Coppola el va convertir en una història de tres generacions que abarca des de 1901 fins al 1980 i el mateix Puzo va participar en el guió de la tercera par. Ja en la novel·la hi són els grans temes presents en les pel·lícules: família, traïció, lleialtat, tradició, pobresa i riquesa, violència, venjança, emigració... i la màxima de Balzac: "Darrera de cada gran fortuna hi ha un delicte", amb la que comença el llibre. La triologia també ens parla, doncs, de sacrifici i dels papers que et toca jugar a la Vida amb els que no sempre estàs d'acord.

La trilogia arrenca el 1945, quan un jove Michael Corleone (impecable Al Pacino) vol allistar-se a l'exèrcit i té una novia a la que manifesta la seva intenció de desmarcar-se del què és la seva família... el que Michael no sap és que desmarcar-se no sempre és tan fàcil i ràpidament es posa en problemes que el fan marxar a Itàlia per a que no el detinguin... el contacte amb els orígens de la família a Corleone serà per a Michael Corleone un reforç del vincle amb la família tot i que la seva intenció és legalitzar els negocis tèrbols de la família i apartar-se dels negocis mafiosos... i de la línia de lideratge del seu pare (un fascinant Marlon Brando).

La segona part, com si fos una preqüela ens situa en la infància i joventut del patriarca de la família: Don Vito Corleone, amb el rostre de Robert de Niro. El film anirà alternant el present de Michael com a nou 'padrino' i el passat amb la creació de Vito com a líder de la màfia. Anem veient com els dos padrinos, en diferents èpoques, es van enfortint en el seu context i moment històric.

Per a Coppola, la saga de 'El Padrino' tenia dos parts i la tercera era un epíleg sobre la mort de Michael Corleone que Coppola volia titular, precisament, La muerte de Michael Corleone.

La tercera part és un intent desesperat per blanquejar la família per part de 'el padrino' Michael Corleone, amb dificultats òbvies. Si les dues primeres ens parlen de l'Amèrica i d'Itàlia de principis del segle XX, la tercera ens situa ens els '80 i s'afegeix un element menys present en les dues parts anteriors: la Iglèsia, en un intent de moralitzar i netejar la família.

El mateix univers del film es trasllada a la família del director, en la que hi tenen paper en repartiment la seva germana (Talia Shire), el seu nebot Andy Garcia, la seva filla Sofia Coppola (que surt de bebe en la primera part) i el seu pare creant la banda sonora (Carmine Coppola) la part que no era de Nino Rota.

Les referència shakesperianes són manifestades pel mateix director, amb ressons de Titus Andrónicus o Richard III però també dels 'germans Karamazov' de Dostoiesvsky o dels Borgia. 

La saga és una faraònica producció que ens porta a Nova York, Sicília, Nevada, Miami, Las Vegas o La Habana. Una fotografia impecable del mestre Gordon Willis amb unes ombres que ens recorden a les pintures barroques a Rembrandt o Caravaggio. L'estructura dels 3 films són similars:  Esdeveniment social, Atac a la família, Reestructuració i Venjança. 

La influència de la saga de El Padrino en la Història del Cinema és innegable, dubtós que haguessin pogut venir sense ella Tarantino, Scorsese, De Palma o Los Soprano. No oblidem que fou amb El Padrino que Coppola va ajudar a provocar el canvi cap al 'Nou Hollywood' on perdien pes els grans estudis per a prioritzar la visió del director autor.

Poder veure les 3 pel·lícules juntes, una darrera l'altra, és una experiència mai vista a Catalunya i en les condicions en les que el CineClub La Ràpita us oferim: pantalla gran i VOSE. Amb pizza per a dinar tindrem les 3 pel·lícules a les 10:00, a les 14:00 i a les 18:00 el proper diumenge 22 de març.

Una oferta que no podreu rebutjar...


dimarts, 17 de març del 2026

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!

 


Aquest petit ja no és tan petit i avui en fa 22... I és un encant de persona: amable, carinyós, espavilat, sensible i molt bona persona. 

L'orgull de qualsevol pare.

T'estimo!!


dilluns, 16 de març del 2026

dimecres, 11 de març del 2026

'PICCOLO CORPO' AL CINECLUB LA RAPITA




Com activitat al voltant del 8M el CineClub La Ràpita ha programat per a demà un debut destacable de la cinematografia italiana. És del 2021 i dirigida per una dona: la sra. Laura Samani.

'Piccolo Corpo' és una petita joia, plena de realisme màgic, de dol, de sensibilitat i d'una espiritualitat que és difícil transmetre en paraules. La duresa de la mort d'una neonat, la filla de Àgata, en el mateix moment de nèixer és el punt de partida del procès de dol que engega la protagonista per a assumir i intentar superar una de les desgràcies que pot patir un ésser humà. La mare protagonista, en no trobar el cònsol en la gent que l'envolat i en una religió que -suposadament l'ampara i li hauria de donar suport- decideix que pot fer reviure la seva filla i emprén un camí amb aquest únic objectiu arribar al santuari que diuen que pot fer respirar els nadons només un cop per a que puguin ser batejats i no quedin retinguts en el 'limbo' dels no-nascuts. Drama i fantasia es donen la mà per a oferir-nos un relat sensible però punyent.

Es tracta d'un film debut carregat d'encerts, sobretot de la protagonista -Celeste Cescutti, també una debutant- que aguanta tot el pes del film. La potència de la mae carregant la caixeta de morts en la que sabem que hi és el cos del seu bebé, per si sola, ja és d'una potència innegable. Aparentment, el tractament que la sra. Samani li dóna al film té un caire naturalista, sobri, senzill però poc a poc l'aire espiritual i màgic va emplenant la història fins que el pes fantàstic eclosiona per oferir-nos un final d'una bellesa i emoció imponent però també d'una tristesa preciosa. 

'Piccolo Corpo' s'ha passejat per infinitat de festivals de tot el món i si l'hem escollit com a part de les activitats del 8M no és només per la temàtica i el contingut sinó perquè el film ha estat fet-gairebé- en exclusivitat per dones, reforçant una resiliència i sororitat palpable dins i fora del film.

El film és d'una tendresa amagada sota un entorn àrid, sec i dur. Sensibilitat darrera d'una aparentment duresa... De la fe quan has perdut tota esperança.

Veniu a descobrir-la demà al CineClub La Ràpita, a l'Auditori Sixto Mir a les 20:00

dimarts, 10 de març del 2026

¡A MÍ NO ME DEJA NADIE!

 
Ya antes de las redes y los algoritmos, allà por el 1300 antes de Cristo, las parejas tenían sus más y sus menos y algo me dice que Nefertiti y Akenatón, el primer matrimonio perfecto de la historia, se las tenían en privado.


- ¡La faraona me ha echado de los aposentos!

Cuando Akenón decía esto a sus cortesanos, yo imagino que pretendía dos cosas: mantener el relato pensando en los anales y justificar una inminente cana al aire, transfiriendo la culpa a Nefertiti, técnica que ha llegado a nuestros días. De no ser así, el tal faraón hubiese vociferado:

- ¡Me voy de los aposentos porque quiero y me da la gana!

A diferencia de Akenatón y Nefertiti, las parejas empiezan y acaban y surge entonces el relato o lo que cada uno de los contendientes alega para que familia, amigos y allegados se hagan una idea de las razones de la ruptura. Es lo que hoy llamamos socialización, concepto que permite meter las narices donde no te llaman.

Como las rupturas abundan entre la fauna de los divorciados, la variedada de reacciones de divide entre los que atribuyen la culpa al contrincante y los que se exculpan para no señalar al contrincante, con una franja -progresiva en función de la edad- que opta por el match nulo y la culpa fue del chachachá.

El orgulllo tiene su papel y no conozco a nadie, salvo a mí mismo, que al explicar una ruptura diga:

- ¡Si es que no hay quien me aguante!

¿Hay diferencias entre la narrativa femenina y la masculina del relato? Los hombres son de trazo grueso y recurren a razones contundentes, telegràficas y susceptibles de ser contadas en el vestuario de un club de pádel. Yo diría que las mujeres prefieren los matices, se dan su tiempo con las explicaciones y quieren disipar todas la dudas ajenas, acaso pensando en futuras relaciones.

Cada cual se busca un relato con tal de pasar el duelo dignamente en lugar de darse a la bebida o dar pena, opciones desaconsejables. Por suerte para ellos, Nefertiti i Akenatón terminaron sus días sin tener que decirse:

- ¡A mí no me deja nadie!

Joaquín Luna a La Vanguardia de 07/03/26

dilluns, 9 de març del 2026

2 ANYS DE NOSALTRES...


 
2 anys de Nosaltres!

"Pero bueno! Tu primer whats" + "Usted podría serlo... " + un primer petó preciòs al mig del carrer... tres moments decisius que ens han fet arribar on estem ara. 2 anys que han passat com un sospir, un sospir valuós i intens.

Quan en aquestes alçades de la pel·lícula, ja no esperava res, vas arribar tu.
Quan pensava que la primavera ja havia passat, la passió esclatava com mai l'havia gaudit.
Quan la solitud es feia inevitable i assumida, la teva presència magnètica em va captivar i ho va capgirar tot.

Has tret de mi JOs que no coneixia i has plenat el meus dies de joies inesperades. Perquè amb tu la Vida és més bonica i agraeixo als Déus, als Astres, al Destí, a les Energies, a les Fades bones, al Mago de Oz, a la Força i als Follets del bosc que les nostres Vides hagin coincidit...

Gràcies per aquests 2 anys, però en vull més,
ho vull TOT!!