Espantaren un pit-roig que es gronxava en les canyes resseques. Un parell de granotes deixaren de raucar i van entaforar el cap sota la molsa. L'enjogassada persecució era sorollosa, salpebrada de rialles xisclants. El sol de maig escalfava la pinassa esparsa. Els jerseis havien quedats tirats sobre un rugós roc blanc.
El Quim havia sabut trobar el caminoi que portava a la bassa natural, un sot ondulat on confluïen diverses artèries d'aigua subterrània. Pel camí s'havia anat excitant amb la promesa de la Maria. Un llaurador els va veure passar recolzat en l'aixada i fent visera amb la mà sobre els ulls. Ho va trobar una mica estrany que aquells marrecs passessin pel caminoi al matí, en dia feiner, però no en va fer gaire calendari.
Que hagués volgut acompanyar-lo en l'excursió improvisada, tot fent campana a l'escola, li donava esperances. Un desfici, diferent als altres desficis, li feia venir ganes de riure per res. Cada paraula o gest de la Maria li feia mostrar la boca esdentegada (un parell de peces li havien caigut aquell mateix hivern).
Des del turonet que acollia la bassa es veia al llunyedarla fumosa silueta del poble. Van endevinar, entre els vapors de cel·lofana trèmula, la teulada rogenca de l'escola.
- Ens hem estalviat la doctrina de mossèn Llopis.
La Maria va riure. Un filet de saliva li feia brilla més les dents irregulars. De feia dies que la mare li anunciava visita a cal metge, i que potser caldria posar-li aquells filferros correctors, com els que portava l'Antònia. No li feia gens ni mica de gràcia la idea, però confiava que no caldria, que el senyor doctor trobaria una altra manera de posar-li rectes les dents.
Quan es van acostumar a les corredisses i el soroll d'arrels asclant-se, les granotes van tornar a raucar amb el seu cant monocord i el pit-roig va tornar a gronxar-se entre les canyes vincladisses.
Panteixant, la xiqueta va aturar-se finalment i va recolzar-se contra el roc blanc on havien deixate els jerseis.
El Quim també respirava acceleradament. En recuperar-se, va anar directe a l'obsessió que l'havia ocupat sencerament des que la Maria va accedir a acompanyar-lo a la bassa i complir la seua part de la promesa.
- Tu primer -exigí la xiqueta de cabellera castanya amb serrell desordenat i entresuat per les corredisses i la caminada.
El Quim va bandejar una glopada de vergonya que va estar a punt de paralitzar-lo. Va descordar-se de pressa la corretja i va deixar caure els pantalons grisos sobre els canells. Els genolls estaven ferits dels partits de pilota del pati i del carrer. Els calçotets eren blancs. La Maria va riure amb mitja boca, nerviosament.
A una certa distància se sentia el motor ronc d'un tractor. L'ocellassa amagada i el pit-roig, confiats amb la nova companyia, tornaven a xisclar salpebrant el relatiu silenci. El cel escurat es reflectia al bassal verdós. Un estol de canyes altes emergia al bell mig del petit estany. El bassal, en les èpoques seques quedava en un doll fangós, i ben sovint s'assecava del tot. Anys enrere molts llauradors abeuraven les cavalleries a l'indret, però ara el camp s'havia mecanitzat molt i els matxos i les mules anaven desapareixent irremissiblement.
A mig matí d'un dia feiner, era lògic que l'anell de vegetació que envoltava l'aigua estantissa restés completament solitari.
La Maria va fitar-se encuriosida el bony de tela dels calçotets del Quim. Component un gest entremaliat i rarament madur, va exigir-li al company d'aventura que pagués la darrera penyora. Sense aturar-se en consideracions molestes que el poguessin paralitzar, el xiquet va estirar la goma subjectadora amb un gest abrupte amb les dues mans.
La Maria va estudiar la pelleringa inflamada. Es va portar un dit a la boca mecànicament. Va riure.
- Va, és com la de mon germà.
La cara del Quim va enrojolar-se sense demanar-li permís, però encara va encertar a tirar-se amunt els calçotets i mal cordar-se els pantalons grisos amb retalls de cuiro cosits a l'altura dels genolls. Sense més compliments va demanar la seua part.
La xiqueta va dir que ja no en tenia ganes, d'apujar-se la falda prisada i abaixar-se les calcetes.
- Que no ho faré... Tornem al poble.
El xiquet se li va abalançar, la va subjectar pels braços i va intentar arremangar-li la falda blau fosc. La xiqueta es va regirar com va poder. Les sabates de cordons van relliscar en la terra humida i va caure d'esquena. Es va sentir un cop sec, i se li va quedar la mirada fixa, esbatanada, fitant immòbil el cel escurat. La boca dibuixava una ganyota lletja.
Les granotes van tornar a capbussar-se entre la molsa groguenca. El pit-roig i la resta d'ocellassa invisible van callar un instant.
Josep Igual (2013:64-66). Amors gairebé eterns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada