Aquest diumenge al CineClub La Ràpita us hem preparat una de les meves pel·lícules preferides; i dir això quan un pateix de cinefàgia des de fa molts anys no és fàcil de dir... em seria molt difícil dir quines són les meves 5 pelis preferides, per exemple; però us asseguro que 'El cielo sobre Berlín' (1987) seria una d'elles. Es un d'aquells films que t'impacten i es queden a viure amb tu per sempre.
Per entendre la importància del film de l'alemany Wim Wenders l'hem de situar en el seu moment històric, l'any 1987 Berlin encara estava dividia pel mur de Berlin, encara faltaven un parell d'anys per a que aquest caiguès. El sr. Wenders, vivint als EEUU i després de filmar un film tan -aparentment- americà com 'Paris, Texas' va decidir posar la mirada a la capital alemanya i ensenyar al món la ciutat, com si d'un documental es tractés, una mirada nostàlgica, ensenyant llocs oblidats de la metròpoli. Al projecte s'hi va afegir el sr. Pete Handke i la literatura impregnà l'idea inicial del sr. Wenders.
El film ens explica la història de Damiel i Cassiel dos àngels que van observant el dia a dia i ens mostren la Vida de la ciutat, amb un mirada aliena, des de la seva mirada, en blanc i negre. Es mostren com els àngels ens envolten i intenten donar-nos consol sense que els poguem veure.
El film és un preciòs poema visual a la ciutat, carregat d'imatges precioses en blanc i negre -quan són els àngels qui ens parlen- però també de 'text'. Els àngels són els protagonistes del film, uns àngels que no miren ni són enllaç amb Déu, sinó que estan al costat de la humanitat i senten i pateixen amb nosaltres... és aquesta humanitat la que fa que un d'ells vulgui deixar les ales i convertir-se en humà en enamorar-se d'una trapecista.
La dicotomia corpori/incorpori; blanc i negre/color; finit/infinit; certesa/incertesa; cel/terra; deisg/realitat; cos/esperit... i ens parla de la dicotomia i enfrontament entre RDA/RFA. El film no deixa de ser un cant cap a la reconciliació de les 'dues Berlin' (encarnats en els oposats Angel i Trapecista) a més d'una reflexió per identificar allò que ens fa humans: l'empatia?, l'amor?, les emocions?.
Es tracta d'un film on l'emoció ho emplena tot, que està carregat d'esperança i positivitat i és l'Amor un altre dels protagonistes. Si alguna cosa caracteritza el cinema del sr. Wenders és un sentit de l'humanisme present en gairebé tots els seus films.
'El cielo sobre Berlín' té un repartiment impecable: Bruno Ganz, Otto Sander, Solveig Dommartin i un Peter Falk (inspector Colombo) fent d'ell mateix. No podem oblidar -com en molts films del sr. Wenders- del so: des dels xiuxiuejos, al fet de que quan escoltem els pensaments dels humans ho facin amb el seu idioma propi, cançons infantils, poemes, la presència de Nick Cave... Pel·lícula que navega entre diferents gèneres: fantàstic, romàntic, existencialista
El film tingué una segona part -que heu de veure si no el coneixeu!- en la que el director recupera els personatges i, òbviament, la ciutat de Berlin, uns quants anys després a 'Tan lejos, tan cerca' (1993).
'El cielo sobre Berlín' ens parla d'un àngel que vol experimentar què significa ser humà ... però i si estem envoltats d'àngels que ho van deixar de ser per a ser humans?.
Veniu a gaudir d'aquesta peça imprescindible del director/autor Wim Wenders a l'Auditori Sixto Mir el diumenge 26/03 a les 18:30
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada