Dilluns, Rafael Ramos, corresponsal d'aquest diari al Regne Unit, explicava que cada cop més britànics es fan el funeral en vida, per poder sentir "les coses bones que la gent diu". És una tendència d'origen asiàtic, de la qual fa anys que se'n parla. Ramos explica que al Japó en diuen seizenso. Al Japó tenen paraules per a les coses més impensades. De la clara que es filtra a través de les branques dels arbres en diuen komorebi; wabi-sabi és acceptar les imperfeccions de la vida; quan algú truca a la porta de casa, de fer veure que no hi som en diuen irusu...
Et muntes el funeral mentre ecara ets viu i així et quedes tranquil sabent, abans de donar menjar als cucs, les floretes que la gent et dedicaria si de debó t'haguessis mort. Però la gent és hipòcrita i, com que els assistents al funeral fake saben que els escoltes, poden dir de tu meravelles que si fessis malves no dirien, o dirien de manera ambigua.
La mort té un problema: que un cop ha expirat, el digunt no s'assabenta de res. Jo sóc tan ruc que no me'n vaig assabentar fins que mon pare va passar a millor vida. Havia estat els últims anys desitjant morir-se, demanant l'eutanàsia (l'anastàsia, en deia) i explicant les diverses maneres de suïcidi que imaginava. I llavors, quan finalment es va morir, em vaig trobar al costat del seu cadàver sense poder donar-li la notícia que més havia anhelat: pare, ja està, ja s'ha acabat tot, ja t'has mort. Però precisament perquè s'havia mort, si l'hi deia no em sentia.
Els funerals anticipats són una idea amb grans possibilitats d'èxit entre els que volen sentir en vida les lloances dels que es queden en aquesta vall de làgrimes. Però no entre els que volen fer, com més ràpidament millor, el pas definitiu cap a l'altre barri. Perquè, per molt que els menteixin que ja s'ha acabat tot, saben que de fet és una pallassada que no els alleuja el patiment i que, a més, encabat hauran de treure la targeta de crèdit per pagar-la.
Quim Monzó a La Vanguardia
del 17/02/24
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada