CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA170

>

'THE GAME OF WAR' A 'LO SAFAREIG' DE LO PATI

 

La darrera sessió de 'Mirades de Cinema' del 2026 ens dóna l'oportunitat de gaudir d'un film no estrenat comercialment. Aprofitant el 'castanyalloween' per programar un film que ve podria ser de terror. 

'The War Game' (1966) és una pel·lícula destacada del seu director Peter Watkins, referent del 'mockumentary' (fals documental).

El sr. Peter Watkins que va morir a finals de l'any passat  fou un pioner del fals documental i amb una trajectòria marcada pel compromís polític i pacifista. Va començar a realitzar cinema amateur a finals dels anys '50 del segle passat i la BBC el va contractar. Les seves pel·lícules eren recreacions de moments històrics com si estiguessin fets en l'actualitat, amb personatges simulant que són reporters, mirant a càmara, parlant amb l'espectador. I això ho feia en films com La Comuna (2000) on es recreava el moment crucial de la Revolució Francesa. Una de les més impactants és, sens dubte, Punishment Park (1971), en la que es recreava una situació distòpica similar a films i llibres posteriors com Los juegos del hambre o La gran marcha; en el que uns presoners podiens ser lliures si aconseguien escapar -en un temps prefixat- dels policies perseguidors.

Les pelis eren excuses per a parlar-nos de les estructures autoritàries, de les societats constrenyidores o els Estats repressors. 

Seguint aquesta línia The War Game (1966), el film que ens ocupa, és un migmetratge de 48 minuts en el que es recrea un possible atac nuclear al Regne Unit; i ho fa simulant l'impacte en diferents nivells, sobreto, en la qüesitó domèstica i quotidiana: famílies, alimentació, salubritat, salut, ordre públic ... El film està plantejat com un reportatge periodístic: amb entrevistes, esquemes, gràfiques i dades per a que l'espectador/a tingui la sensació de que és real. No es tractava de filmar la 'guerra' sinó com aquesta impacta en les famílies, en els cossos...

Tenint en compte el moment de Guerra Freda de l'època, la paranoia i la por davant possibles atacs nuclears de part d'una de les dues potències mundials (URSS o USA) eren a l'ordre del dia.

Tot i que fou un encàrrec de la BBC, el film va ser censurat tenint en compte la duresa del plantejament i els riscos que podia provocar en la població espectadora. El film va aconseguir l'Oscar al Millor Documental. 

Podria ser, ben bé, una film de terror per la duresa del plantejament les qüestions explícites que aborda.

The War Game del sr. Peter Watkins ens planteja la pregunta de si el Cinema pot ser una eina per a preparar-nos per al devenir, pot ser un bon simuladre preparatori del que algun dia podria arribar a passar.

Oportunitat de poder veure aquest film  en pantalla gran aquest DISSABTE 31/10 a les 17:00 a Lo Pati.

'COR DE GOS' AL CINECLUB LA RAPITA + AIDA - Hommage a trois

 

Un anys més el CineClub la Ràpita col·labora amb l'Associació Internacional 'Duana de les Arts' (AIDA) i el seu 'Hommage a trois' anual en el que escull 3 personatges literaris i programa activitats al voltant d'aquests. Enguany, es tracta de Mikhail Bulgákov, Jorge Amado i Tove Ditlevsen. La nostra participació és projectar alguna pel·lícula que tingui a veure amb algun d'aquestes tres personalitats literàries. L'escollida ha estat 'Corazón de perro', adaptació del llibre amb el mateix nom del rus Mikhail Bulgákov. Es tracta d'una producció russa -bé de la URSS- de 1988 dirigida per Vladimir Bortko en forma de telefilm. L'any 1975, l'italià Alberto Lattuada ja en va fer una adaptació del llibre de 1925 del sr. Bulgákov, també se n'han fet versions teatrals i una òpera.

El llibre i el film ens planteja una història de ciència-ficció en el que un cirurgià implanta la hiòfisi i els testicles d'un delinqúent mort a un gos de carrer... aquest es tranforma en un humà groller i conflictiu, que adopta idees soviètiques radicals i treball com a exterminador d'animals de carrer. 

La història és una sàtira social i política amb la que es critica l'intent del régim bolxevic per a redissenyar la naturalesa humana per la força, una delirant idea de partida com a excusa per qüestionar la revolució comunista i el seu poder per a millorar la humanitat. Òbviament, aquesta crítica contra el moviment soviètic va censurada durant dècades i només va circular de forma clandestina fins que se'n va fer la publicació oficial el 1987 i gràcies a la glasnot se'n va fer l'adaptació un any després. Es va filmar amb un color sèpia per a evocar l'atmosfera dels anys 20 i des de la seva estrena es va convertir en un clàssic de culte.

El film anirà acompanyat  del curtmetratge d'Helene Bautista: Em dic Erika Mann: un poema gràfic. (2026), al voltant de la figura de la filla de l'escriptor Thomas Mann. 

Aquest dijous a les 20:00 podrem gaudir del curtmetratge i tenir l'oportunitat de veure en pantalla gran aquest film de culte de la cultura popular russa.

UNA CAIGUDA DIFUSA

 

Una dona surt del seu lloc de feina però continua treballant pel carrer amb el mòbil, aquell instrument diví. Farà una estoneta més; està tot tan difús, els límits són borrosos i fins i tot ella mateixa. Així camina per la vorera, esquivant gent, mentre truca a una persona important per proposar-li que participi en un esdeveniment de la seva empresa. Immersa en la conversa, nota que el seu cosa passa per davantd'una esglèsia perquè sonen campanes, lloat sia Déu, cosa que dificulta la trucada. Fa broma amb la interlocutora (l'àngelus ens vol aturar) , apuja el to i posa més atenció en el món  laboral virtual que en el de veritat. I no veu la vorera. El peu dret cau, gira sobre si mateix, el cos intenta fer contrapés i bolca cap a l'esquerra -passa tot de pressa però a poc a poc- , l'equilibri està perdut, no troba cap eix on agafar-se, braceja, amb el mòbil a la mà, i acaba per terra amb la galta i un pit contra la llambora marró. Les cames ni hi són. La veueta de la interlocutora sona en algun lloc, com un miol extraterrestre.

Unes quantes mans ja l'estan aixecant; són totes de pell fosca, és un barri multicultural, encara que això no té importància i és políticament incorrecte dir-ho, però ella no pot evitar notar-ho. Fins i tot l ve Ceuta al cap, en un creuament de cables. Són pensaments sense rumb, propis de moments desestabilitzats, que l'assalten mentre camina cap una farmàcia, deixant enrera un cor de veus amables, amb accents variats, entossudit a preguntar si necessita res o està marejada o vol que l'acompanyin.

Ceuta no té solució a llarg termini, perquè el desequilibri del món no és suportable, comentava ahir una amiga. El gran tema és sempre la capacitat de solidaritat personal. És fàcil de dir. Aquestes coses li passen pel cap quan s'embena el turmell.

Torna a la feina amb un esquinç petit i una costella fissurada. Algú pregunta si ha estat un accident laboral, i ella respon que no: va passar al carrer. Triga dies a adonar-se que no era al seu lloc de feina, però sí que estava treballant. El difús assumpte del teletreball virtual, total, que taca horaris, llocs, drets, límits i força consciència de vida. El pitjor és que, en la caiguda, sembla que la mà va salvar el mòbil abans que la costella.

Clara Sanchís Mira a 

La Vanguardia del 19/09/26

(imatge generada amb chatgpt)

SR. GONZALO SUAREZ

 

(1934-2026)

El sr. Gonzalo Suárez era un gran intel·lectual, escriptor, periodista, guionista i cineasta; director de pel·lícules rellevants com 'Remando al viento' , 'El detective y la muerte' o 'La reina anónima'.

Va néixer a Oviedo, dos anys abans que esclatés la Guerra Espanyola del '36. Va estudiar Filosofía y Letras i, ben aviat, es decanta per la pintura i pel teatre. De ben jove, es va cansar de l'Espanya franquista i fosca i va marxar a París durant un temps on va conéixer la que seria la seva muller: Anne-Hélen Girard. L'any  1958 tornen a la península, s'instal·lant a Barcelona i dos anys després va inventar un alter ego -Martín Girard- amb el que signava cròniques esportives a La Vanguardia i El noticiero español.

Les seves primeres pel·lícules van sorprendre per oferir un mirada diferent dins del Cinema d'aquella època: El extraño caso del dosctor Fausto (1969), Ditirambo (1969) i Aoom (1970). Films que en aquell moment no van convéncer ni a la crítica ni al públic ... En un festival de jazz a Barcelona, va conéixer una molt jove Charo López i la va convéncer per a que fos actriu , junts van fer 7 pel·lícules i la série Los pazos de Ulloa (1985); va ser aquesta darrera sèrie i, sobretot, 'Remando al viento' (1988) la que va tenir cert reconeixement de crític i públic donant-nos a conèixer un joveníssim Hugh Grant; rebria el Goya a la Millor Direcció i la Conxa de Plata a Donistia per aquest film, sense dubte una de les seves pel·lícules més fascinants. 

Després vindrien Don Juan en los infiernos (1991), La reina anónima (1992), El detective y la muerte (1994) i Mi nombre es sombra (1995), en el que van participar bona part dels millors actors i actrius de l'època, especialment, el gran Carmelo Gómez. Aquest darrer participaria a El portero (2000) i en la darrera pel·lícula del sr. Suárez: Oviedo Express (20024).

Tot i això, va continuar dirigint un film d'animació que va començat per poder ser una òpera que no va poder ser: El sueño de Malinche (2019). Dos després un altre curt d'animació Alas de tiniebla (2021) coescrit juntament amb la seva filla Anne-Helene.

Els darrers anys es va dirigir, sobretot, a escriure. Des de 1963 va publicar més de 25 llibres. En paraules del mateix Gonzalo Suárez: "La literatura es el último reducto de la libertad".

Aquest passat més de febrer va rebre el Goya Honorífic.

La seva lucidesa i vocació d'autor el fan un dels directors-autors més interessants de la península. En les seves obres (jo foren llibres o pel·lícules) s'hi combina l'humor, el toc fantàstic sense perdre el vincle amb la realitat. El seus films són elegants però gens conformistes, provocadors, fins i tot. La seva mirada singular, vanguardista i inclassificable el fan un rara avi en el món Cultural de la península. El vincle de literatura i cinema és una de les seves marques d'identitat. Per al sr. Suárez "el cine puede y debe ser una mezcla de literatura, pintura y de todas las artes incluida la música y el ruido".

Alguns han criticat o etiquetat el seu cinema d'estany, de raro ... beneïda raresa! 

Estimem Gonzalo Suárez!

EL FARO (DE JOSEP IGUAL)

 

En la parrilla de la madrugada, donde van a dar con su huesos los espectáculos de la inteligencia en nuestra televisión pública Canal 9, fulge un resplandor para navegantes insomnes: "El Faro de Alejandría". El soriano universal  y anarco-individualista -según su propia definición- Fernando Sánchez Dragó, conduce la nave. Dragó sabe meter el pico de la muleta para llevarse al morlaco de la inteligencia, el entretenimiento enriquecedor, a los medios soleados de la voluntad de comunicación. Si bien el escritor con frecuencia se desliza por el tobogán dudoso de cierto esoterismo enjoyado, las más de las veces los cauces de la razón aploman certeramente la aguja de marear del espacio, menos cuando sale Fernando Arrabal, el último surrealista, y se da el mano a mano restallante y feliz de la pirotecnia del absurdo con no pocos detalles de lúcida alquimia.

Se me antoja que por estas escamas alejandrinas y otra parecidas y posibles podría hallarse la salvación ante tanta argamasa vulgar y obscena que puebla nuestras pantallas públicas. El vetusto lema 'formas, informar y entretener' debería cobrar nuevos bríos con renovados balones de oxígeno. Hay que intentarlo. Se niega uno a pensar que lo otro, las ferias de entrepierna o del corazón que late es superficialidad por los pentagramas mudos del talonario, no pueden representar por entero a la mayoría de nuestra sociedad civil. No puede ser y además es imposible.

El entrañable maestro Gepetto de nuestras letras, el artesano con un algo de brujo capaz de unir arquetipos lejanos, consigue humanizar nuestras connfusas pantallas en su papel de farero reposado y de plurales registros y curiosidades. Qué pena que esté destinado al palomar de los insomnes que hemos de buscar el verbo fecundo, el gesto del pensamiento, en los horarios arrumbados de la cara oculta del planeta nimio que nos zarandea las sienes.

En una de las últimas entregas escuché a un paisano mío asegurar que en las noches de plenilunio, en el castillo templario de Peñíscola, aún se oye tronar a don Álvaro de Luna reclamando la legitimidad de su papado. En la próxima cita licantrópica me llevaré el magnetófono a ver si grabo las sicofonías del Papa del Mar. Cuando regrese a mi cubil con la voz pontificial enjaulada o no, todavía tendré tiempo de ocupar plaza en el butacón de los insomnes y esperar el barrido luminoso que intenta inquietar las arenas noctívagas del saber.

Josep Igual (2004:77-78. Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

REFLEJOS Y EVOCACIONES (DE JOSEP IGUAL)

 

Bajo mi ventana meridional pasa la furgoneta de un circo forrada con carteles previsibles: payasos, fieras corrupias, trapecistas estilizados sobre un techado azul, plumas, brillos y demás coloreada bisutería tipográfica.

A veces, la melancolía soportable pasa en una furgoneta. Se acuerda uno del circo pobretón. en un solar de la infancia, que prometía tiburones con domadores acuáticos y valerosos. Acabada la primera función, la tradicional socarronería valenciana aseguraba que los prometidos escualos no pasabana de adormilados arenques aumentados por la lupa de los barandados en la gran pecera. La discusión animada entre los unos y los otros -la óptica de los segundos sí confirmaba la promesa- promocionó mucho más las sesiones bajo aquella raída carpa. Este circo de hoy sólo anunciaba lo eterno, sin fauces temibles, sus altavoces sólo me dejaban una estela de lo vivo y lo lejano.

Y, como a veces las casualidades enlazaban caprichosamente, bajo mi modesta atalaya pasa ahora el viejo Vicente, desafiando los vaivenes de la modernidad, regresando del huerto de su entrenamiento de jubilado montado en un carro gris y polvoriento tirado por un mulo con cara de estoico filósofo.

El carro gruñe, chirría, tabletea en todos sus huesos; el mulo -especia amenazada no contemplada en los planes de Greenpeace- avanza lentamente con un cansancio de siglos y Rosa espera en su portal anchuroso a su marido, que no se inmuta por los pitidos motorizados que su presencia en la calzada de las urgencias suscita. Tras la puerta guardada por Rosita, ya debe hervir la verdura de la cena. Uno también en esas casas urbanas de labriego; a uno, a tantos, no nos separa ni una generación de la gleba, del campo trabajado. La mirada desconfiada o esperanzada al cielo, los surcos calientes, la tierra perfumada después de la lluvia, también forman parte de la información genética. Esto deberían saberloen Bruselas; a lo mejor ya lo saben.

La infancia es la patria de un hombre: lo decía el gran poeta Rainer María Rilke. Y de aquella patria mía, compartida por tantos, de esa lumbre de memoria, al caera la tarde, se pueblan los reflejos de mi ventanuco encarado a la vida, entre el mar y las suaves ondulaciones provechosas, en la tierra donde todo presenta todavía una humana estatura, en esa llamada periferia donde todo el retablo de la comedia humana se presenta con menos tapujos: el circo pobretón que vemos volver.

Vicente y su carro que detiene un poco el tiempo e interroga tanta prisa absurda y la circunstancia de mi ventana meridional que se puebla de reflejos y evocaciones.

Josep Igual (2004:17-19). Prosas meridionales.

(il·lustració generada amb chatgpt)

DE PETITA, VOLIA SER POETA...

 

 

De petita, volia ser poeta,

se'm feia estrany que

no els contractessin per passar el dit

per la pols del temps de les tardes, eternes,

en què jo aprenia a cosir peces inútils,

camises de dormir de núvia,

estovalles per a berenar damunt l'herba,

enagos perquè no claregessin les cames...

No vaig entendre mai

perquè els poetes no anaven casa per casa

a amanir les insulses menges,

presentades a taula,

amb l'ànim de saciar flàccids ventres,

amb verbs de plaer,

adjectius irrenunciables,

impossibles paisatges,

falòrnies embolicades d'or.

No em van dir mai

que els poetes remenen la pròpia sang

a la recerca de minúsculs tresors,

mengen de la seva costura

i viuen de la seva paraula.

Nati Soler Alcaide (2009:106). 

La casa amb set butxaques

(imatge generada amb chatgpt)

'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aprofitant els 50 anys de La Profecía, en el Festival de Sitges d'enguany aquest film tindrà un espai, tenint en compte que un dels leitmotivs és l'encarnació del mal. Aquest film de 1976 connecta amb dos hits cinematogràfics anteriors: La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968) i El exorcista (William Friedkin, 1973), sobretot amb aquesta darrera. Aquells 2 i el que ens ocupa ens parlen d'una encarnació del mal en entorns 'normalitzats', vides familiarts, aparentment normals, que topen amb la presència/impacte del 'maligne'. 

El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.

El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.

En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.

El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.

Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.

Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.

El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.

No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.