dimarts, 25 d’agost del 2015

ELS AVANTATGES DE L'EDAT


Fa uns quants dies, a la secció de cartes dels lectors de La Vanguardia, se'n va publicar una del senyor Álex Gili Fabregat que duia el títol d'Esencia de mujer'. El senyor Gili expressava el seu desacord amb un comentari d'un redactor sobre la pel·lícula del mateix títol, una pel·lícula a la qual el senyor Gili trobava diverses qualitats, començant per les actuacions d'Al Pacino i Chris O'Donnell. Acabava dient: "No estic d'acord amb la qualificació atorgada a la pel·lícula ni amb moltes qualificacions i comentaris realitzats anteriorment sobre altres pel·lícules, com ara Forrest Gump, que quan es va estrenar a la televisió va rebre dues estrelles i dos anys després en va rebre tres i un comentari més d'acord amb la qualitat que tenia. Sembla que a mesura que es tornen antigues, milloren. És una opinió personal".

Personal i encertada, perquè és exactament la irònica veritat: "a mesura que es tornen antigues, milloren". I no tan sols les pel·lícules. A les obres literàries, musicals, plàstiques i arquitectòniques els passa si fa no fa el mateix. Hi ha novel·les que quan es publiquen són disseccionades sense pietat -més amb una serra mecànica que no pas amb bisturí- , i amb el pas dels anys se'ls reconeixen les virtuts que se'ls va negar d'entrada. Quan Gaudí va acabar La Pedrera, els dibuixants de la premsa barcelonina es fotien de les formes arrodonides de la façana de l'edifici i el presentaven com un aparcament de zepelins, tot plegat amb la connivència dels plumífers d'upa que discrepaven d'un edifici que s'ha acabat convertint, juntament amb la Sagrada Família, en la Meca de tots els turistes 'culturals' que passen per Barcelona.

"Ja no fan pel·lícules com les d'abans". És una frase que tots hem sentit moltes vegades. Ja la sentia de petit, durant el anys seixanta, en boca dels meus pares, que trobaven a faltar les pel·lícules dels trenta, dels quaranta i dels cinquanta. Després, durant els anys vuitanta, la sentia en boca d'altres persones referida a les pel·lícules dels seixanta. "Aquelles pel·lícules sí que eren bones". ¿Com pot ser? Si durant els seixanta les pel·lícules dels seixanta eren tan dolentes, ¿com pot ser que, durant el vuitanta, de cop i volta es tornessin bones? I, ara mateix, als anys zero, molta gent alaba les pel·lícules dels vuitanta que, per molta gent d'aquella època, eren gasòfia comparades amb les dels seixanta.

¿Què vol dir?¿Que a les pel·lícules, la música, els edificis i les novel·les els passa com al vi bo, que amb el temps millora? Doncs no exactament. Passa que, amb el pas del anys, oblidem el vi dolent, les pel·lícules dolentes i els llibres dolents. I també passa que hi ha persones incapaces de valorar res si no és a través dels vels del temps. Són incapaces de reconèixer cap virtut en una cosa que els neix al costat i no respon a les pautes de quan eren joves. Necessiten dècades per entendre-la i, de vegades, ni així. Però si mentrestant l'autor no es or i passa a ser un cadàver putrefacte, doncs molt millor. Perquè aleshores sí que hi veuen tots els mèrits. Enyoren les vaques sagrades de seixanta o setanta anys enrere i als vius els regategen el llorer més petit. Només s'acaba el regateig quan es moren i passen a ocupar un taüt, moment a partir del qualel regateig s'aplicaals següents (i per tant indignes) vius. 

Per tot això, no és gens estrany que, tal com diu el senyor Gili, quan s'estrena una pel·lícula li concedeixin dues estrelletes i en canvi, anys més tard, n'hi posin quatre o cinc, sense que s'hagin canviat el guió ni la direcció ni les interpretacions ni el decorat. És la cosa més corrent del món i una prova més del component oví de la naturales humana.

Quim Monzó (2003)
El tema del tema.