dijous, 26 de gener del 2023
'SEIZE PRINTEMPS' AL CINECLUB LA RAPITA
dilluns, 23 de gener del 2023
dijous, 19 de gener del 2023
LA LITERATURA QUE S'AMAGA EN LES CANÇONS DE THE CURE
Una evidència d'això és la presència de la literatura en les lletres de bona part de les cançons d'aquesta banda anglesa.
Començant per un dels seus primers grans èxits: 'Killing an Arab' està basada en el 'L'estrany' (1942) d'Albert Camus; del mateix autor 'La muerte feliz' (1936), la seva primera novel·la està basada la cançó 'M'.
De 'At Night' un conte breu de Franz Kafka escrit entre 1917 i 1923 es basa la cançó amb el mateix nom: 'At night' .
L'obra de Penelope Farme, 'Charlotte Sometimes' (1969) tingué influència en diverses cançons dels 'Cure', a: 'Charlotte Sometimes', 'Splintered in her Head' i 'The Empty World', tres cançons inspirades en el mateix llibre.
L'obra de Mervyn Peake 'Gormenghhast' (1950) va servir d'inspiració per a 'The Drowning Man'.
La cançó 'Bird Mad Girl' té una doble referència: la història d'un jove ingressada en una institució de salut mental que mr. Smith va llegir en un diari i el poema 'Love in The Asylym' de Dylan Thomas. 'A Perfect Day for Bananafish' (1953) de J.D. Salinger va inspirar la cançó 'Bananafishbones'.
La preciosa 'Treasure' està inspirat en el poema de Christinsa Rossetti 'Remember' (1863). El llibre 'Adonaïs: An Elegy on the Death of John Keats' (1886) de Percy Shelley va inspirar 'Adonais'.
'Les yeux des pauvres' (1869) de Charles Baudelaire va servir d'inspiració per a la cançó 'How Beautiful You are'.
'A Letter to Elise' és una cançó que té tres fonts d'inspiració: la novel·la 'Les enfants terribles' (1925) de Jean Cocteau; el llibre 'Letters to Felice' (1912-1927) de Franz Kafka i la cançó de David Bowie 'Letter to Hermione' de 1969.
dilluns, 16 de gener del 2023
EN UN VIEJO CHISTE DE LA DIFUNTA REPÚBLICA DEMOCRÁTICA ALEMANA...
divendres, 13 de gener del 2023
'SOME LIKE IT HOT' AL CINECLUB LA RÀPITA
El film és de 1959 però està ambientada l'any 1929, en la que dos músics s'han de disfressar de dona per a poder escapar de la màfia, tot integrant-se en una banda de jazz formada exclusivament per dones, els dos s'enamoraran d'una de les membres de la banda: Sugar, una Marilyn Monroe que toca l'ukelele. Es traca d'un remake d'una pel·lícula francesa: Fanfare d'amour (1935) adaptada pel mateix Wilder i I.A.L. Diamond però que uns anys abans ja va tenir una versió alemanya: Fanfaren der liebe de 1951.
Quan es va estrenar va ser prohibida o censurada en diversos estats dels EEUU per la moral de l'època. En alguns països com Espanya el títol 'Some like it hot' que es pot traduir com a 'Alguns els hi agrada calent' era massa picant per la moral de l'època quan el que no es va tenir en compte és que 'hot' també fa referència a l'estil musical dins del jazz que interpreta la banda femenina.
El film té un guió implacable del mestre Wilder i una de les millors interpretacions de l'encantadora Marilyn Monroe amb un química perfecta amb els actors que l'acompanyen. El triangle Curtis, Lemmon i Monroe és un dels més brillants de la Història del Cinema. Es tracta del film número 16 del mestre Wilder, una solvència més que demostrada i que es fa evident en el ritme, la lucidesa, els diàlegs brillants i en els girs divertits que es succeeixen en el film que no deixa de ser una paròdia dels films de gàngsters. El sr. Wilder ja tenia en el seu currículum films de la talla de Perdición (1944), El crepúsculo de los Dioses (1950), El Gran Carnaval (1951) o Testigo de Cargo (1957).
Va estar nominada a 6 Oscar però només va aconseguir el de Millor Vestuari; el que sí es va emportar van ser 3 Gobus d'Or a Millor Comedia, Millor Actriu de Comedia i Millor Actor de Comedia (per a Jack Lemmon).
Del film se'n va fer un musical, 'Sugar' estrenat l'any 1972 a Broadway; fent-ser versions a Argentina o Mèxic.
En el moment de realitzar-la va haver el dubte de si fer-la en color o blanc i negre; Marilyn Monroe no entenia per què fer-la en blanc i negre i el sr. Wilder li va exposar que en color l'aparença i maquillatge de Curtis i Lemmon haguès estat titllat de 'transvestime' inadmissible per l'actitud moral de l'època.
Marilyn va protagonitzar en aquest film les situacions professionalment més irresponsables: arribar tard, no aparèixer al rodatge en dies, no recordar el text... Però després d'haver-la dirigit a 'La tentación vive arriba' el sr. Wilder tenia clar que per a tenir a la Marilyn calia pagar un peatge. En unes declaracions el director va comentar que si el film l'haguès interpretat una tia seva de Viena haguès arribat a hora, s'haguès sabut el paper, haguès estat responsable... però no seria 'Marilyn'; gràcies a les demores i les tardances sabia pogut llegir 'Guerra y Paz' y 'Los miserables', comentà el director en ironia. També és ben coneguda la declaració del sr. Curtis que cansat de repetir l'escdena del petó va afirmar que era 'Fue como besar a Hitler' Tony Curtis. Hem de recordar que la sra. Marilyn Monroe, a l'hora de rodar aquest film, venia de 2 anys aillada del cinema per la seva dependència als barbitúrics i poca estabilitat mental i que durant el rodatge estava embarassada i va patir una avortament natural, impactant en l'estat emocional de l'actriu.
Teniu raons més que suficients per acompanyar-nos aquest diumenge a l'Auditori Sixto Mir: si no heu guadit mai de 'Some like it hot' no podeu deixr escapar aquesta oportunitat i si ja l'heu vist algun cop revisiteu-la amb nosaltres. La diversió està més que garantida.
Us hi esperem!!
dimecres, 11 de gener del 2023
LES MILLORS SERIES I PELIS VISTES EL 2022
dilluns, 9 de gener del 2023
DE LARRY A HITLER
El programa en que això passarà el presenta Jimmy Carr i es diu Jimmy Carr destroys art. Channel 4 assegura que es tracta d'una exploració minuciosa i matisada dels límits de la llibertat d'expressió en l'art i de si les obres d'artistes moralment menyspreables mereixen ser vistes". Allò tan suat de separar l'obra de l'autor, vaja.
Evidentment s'han alçat veus en contra de la iniciativa, perquè suposa una banalització del nazisme i tal. L'historial provocador de Jimmy Carr hi ajuda. A mi em recorda aquella emissió de Saturday Night Live de l'any 1982 en què, davant d'uns fogons i a punt de preparar el sopar, Eddie Murphy va aparèixer amb una llagosta a la mà. A punt de ficar-la a l'olla d'aigua bullent i fumejant, va plantejar als espectadors si preferien estalviar-li el suplici. Fins i tot li va posar un nom a la llagosta, per humanitzar-la: Larry. Per acabar-ho d'adobar, Murphy llegia molt ràpidament el número de telefon al qual havien de trucar els que volien que no matés la llagosta i, en canvi, llegia molt lentament el dels que preferien que la fiquès a l'olla. La llagosta movia les potetes, plena de vida, i el cabronàs d'en Murphy mirava als telespectadors amb un mig somriure sorneguer, mentre els vots anaven arribant un rere l'altre.
Per telèfon, és clar. En aquella època no hi havia mòbils ni watsaps com els que faran servir els telespectadors que dilluns decidiran si el quadro d'Adolf Hitler s'ha de destrossar o no. La televisió evoluciona.
Quim Monzó a La Vanguardia de 22/10/22
dimecres, 4 de gener del 2023
'EL VIAJE DE CHIHIRO' AVUI AL VICTORIA & SAVOY D'ULLDECONA
dimarts, 3 de gener del 2023
SOBRE LA IMPORTANCIA DE BLADE RUNNER
La sessió cinematogràfica d'enguany del Science Needs You, en la que vaig participar com a tertulià, ha estat una ocassió perfecta per a 'revisitar' Blade Runner i el món de significats que l'envolta.
Sé que per a les joves generacions (tot i els repetits intents d'actualització al llarg dels anys) aquest film no significa gran cosa, possiblement molts no saben ni de la seva existència; fins i tot, la gent més veterana la té arxivada en un calaix de pelis dels '80 que han quedat desafades i oblidades... si ets d'aquests darrers, no continuis llegint.
Aquest post és un intent de revaloritzar un dels millors films de ciència-ficció i que ha estat un referent i font d'imitació des de la seva estrena l'any 1982.
Parlar de Blade Runner és parlar de 'molts' Blade Runners, existeixen 7 versions diferents del film (alguns parlen de 8). Sembla ser que les exigències de la productora no van agradar gens al director, el sr. Ridley Scott, que provocat tires i afluixes des de la seva estrena. D'aquestes 7 versions s'han 'concretat' 3, és a dir, es van arribar a estrenar en cinemes o es van comercialitzar només aquestes 3: la primera de 1982, la segona de 1992 ('Director's Cut') i la tercera de 2007 ('Final Cut'), aprofitant la celebració dels 10 anys i dels 25, respectivament.
Les 7 versions són:
- 'Esborrany de Blade Runner' de 1982, de 113 minuts de durada: encara no té la música de Vangelis ni té el final feliç de la primera versió estrenada del film.
- 'Preview San Diego Blade Runner' de 1982, de 116 minuts, 3 plans que no estan en cap altra versió.
- Blade Runner de 1982 edició USA amb menys violència que l'estrenada internacionalment.
- Blade Runner de 1928 edició internacional, amb uns pocs segons més de violència.
- Blade Runner de 1982 de 114 minuts, versió per a la televisió de la que s'han extret paraulotes i despullats.
- 'Blade Runner Director's Curt' de 1992 que venia precedida per un Work Cut Blade Runner de 1990 (còpia no autoritzada). S'ha extret la veu en off i apareix l'unicorn en paperoflexia.
- 'Blade Runner Final Cut' de 2007, s'elimina el final feliç, apareix el somni de l'unicorn i continua fora la veu en off.
No podem oblidar l'encertada segona part que el sr. Denis Villeneuve dirigí l'any 2017. Blade Runner: 2049 és una bona continuació i ens fa evident que el llegat Blade Runner continua vigent.
És ben sabut que quan el film es va estrenar l'any 1982 no va rebre ni bones crítiques ni va tenir bona taquilla però, 40 anys després, continuem parlant d'ella. I és que Blade Runner tracta temes ben actuals i planteja un seguit de qüestions filosòfiques que han acompanyat l'ésser humà des del principi dels temps.
Dos dels temes principals del film són: plantejar-nos els drets dels éssers artificials i de si l'Amor és allò que ens fa humans i humanes... però la pel·lícula planteja moltes altres qüestions: com el desenvolupament emocional dels cyborgs, de si els bioartefactes poden ser autònoms i disposar de lliure albir, del concepte de 'transhumà', del sentit de la Vida, de la identitat i com els records la configuren, de que allò important no és controlar la Vida i la Mort sinó donar sentit al contingut de la primera, de les ànsies d'immortalitat... El sr. Ridley Scott té uns principis religiosos marcats i a aquestes qüestions filosòfiques s'hi afegeixen les de la mitologia i la religió: com el valor de l'ull en tot el metratge com a referències al verb creador en la cultura egipcia; com el zigurat (o piràmide) on es trobar la corporació Tyrell i el seu 'Déu', la imatge de temple-muntanya cap allò diví, símbol de maternitat en el món megalític i en Blade Runner amb una piràmide sense punta, per tant, inacabada, incompleta...; com el mussol com a representació de saviesa; com la pipa de Gaff, connexió entre el món celestial i el terrenal; com l'aranya en els records de Rachel, fent referència al significat de l'aranya a l'India com a a 'teixedora del vel de les il·lusions' fent referència a que tot són records ficticis, falsos; com les escales que puja Deckard a casa Sebastian, com a representació d'ascensió a l'estat místic dels replicants Roy i Pris; com Pris, que representa l'Acròbata en els arcans del Tarot, símbol del desig de capgirar l'ordre establert; com el número de l'habitació de Deckard, el 9732 que sumat és 21 que és la reducció d'un conflicte (dos) a la unitat (un), és a dir, l'Amor com a solució ...
El sr. Scott ha manifestat que les seves referències a l'hora de realitzar el film foren: l'arquitectura de Metròpolis (1927), l'estètica del Nighthawks del pintor Edward Hopper, el còmic de Dan O'bannon i Moebius The Long Tomorrow.
Però quins són els 'atractius' d'aquest film que després de 40 anys encara hi ha persones que la reivindiquem?
En primer lloc, l'estil: una ciutat de Los Angeles permanentment nocturna, plujosa i carregada de llums de neó; un aspecte romànticament noir, carregat de melanconia i derrota; aire cyberpunk i marcadament nipó. Amb la brillant fotografia del sr. Jordan Cronenweth acompanyat de l'artista conceptual Syd Mead. És el cinema negre dels '40 del segle XX portat al futur, com si es tractés d'una versió futurista de Humphrey Bogart o Robert Mitchum. En segon lloc, per la història, el relat breu del sr. Philip K. Dick (¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? de 1968) serveix de base per a un argument que va més enllà de la història incial però mantenint la pregunta de base: què ens fa humans?. El film va més enllà del història novel·lística, per si algú no ha vist el film Blade Runner ens parla de Los Angeles l'any 2019, en el que els éssers humans han assolit un desenvolupment tecnològic i social i la Terra està superpoblada, arribant al col·lapse ecològic per això hem colonitzat altres planetes. S'han creat replicants (robots) per a fer la feina dura a l'espai exterior... però uns s'han rebel·lat, han vingut a la Terra i cal eliminar-los. Els Blade Runner són els encarregats oficials de 'retirar-los'. El test Voight-Kampf serveix per a detectar-los, un test que detecta la 'no emoció'; els replicants s'han fabricat sense emocions tenint en compte les dures condicions en les que hauran de treballar.
Un altre atractiu del film és allò 'que no veiem' ni ens expliquen: com ha arribat el món a la distopia? és Deckard (el blade runner protagonista) un replicant?... tot allò no explícit ajuden a crear aquesta atmosfera de misteri. Pel discurs final, un dels finals més èpics i memorables del Història del cinema, el monòleg de Roy Batty (líder dels replicants rebel·lats) interpretat per Rutger Hauer just abans de morir és una meravella carregat de mística i nostàlgia per la vida efímera que tenim com a ésser finits.
Un altre gran atractiu és per la banda sonora original del mestre Vangelis on els sons 'del futur' i la composició feta únicament per sintetitzadors ajuden a reforçar aquell estil i estètica de que parlàvem. Una BSO on es conjuguen sons i mots de cultures diferents que són una evidència de l'heterogeneïtat que irradia el film i el món on es situa.
Un altra punt fort del film és el llegat i l'impacte en produccions cinematogràfiques posteriors com: Desafío total, Paycheck, Minority Report, Her, Ex-machina o Nunca me abandones. I a nivell estètic: 12 monos, La Ciudad de los niños perdidos, El Quinto elemento, Dark City o Matrix.
I, finalment, un altre dels atractius del film són els aspectes profètics del mateix: els cotxes potser no volen però la importància de la intel·ligència artificial en el món actual és inqüestionable i imparable, l'investigació en cél·lules mare, la modificació genètica, el poder de les grans corporacions (com la Tyrell Corporation en el film), el bombardeig constant de la publicitat en la població o el fracàs ecològic.
En definitiva, un film del què podríem escriure hores i hores, que ens planteja el següent pas de la Humanitat, un Transhumanisme personificat en un Deckard i Rachel, que com a uns nous Adam i Eva, poden ser els creadors d'un nou futur i una nova Terra....
Revisiteu Blade Runner !!!!
dilluns, 2 de gener del 2023
QUAN ET TOCA LA LOTERIA
¿Com s'ho farà d'ara endavant? ¿Amagarà per sempre aquesta fortuna i, perquè no sospitin res, viuran tots (ell inclòs) amb el mateix discret tren de vida de sempre? Si és aquesta l'opció que tria i és conseqüent, ¿de què li haurà servit guanyar aquest premi? ¿O se'l gastarà tot soler d'amagat?
Aquests dies molta gent consulta si el bitllet de la rifa de Nadal d'abans-d'ahir que té li ha tocat. N'hi ha que ho consulten diverses vegades, per por que no s'hi hagin fixat bé i, contràriament al que li ha semblat a la primera web consultada, en una altra descobreix que sí que li ha tocat. Em ve al cap la situació contrària: la de la persona que li toca la loteria i això el desespera. Penso en el protagonista de la novel·la Los millones, de Santiago Lorenzo. La cosa va d'un home que no ha cregut mai en la sort i un dia li toca la primitiva. Un per un verifica els números: 2, 12, 13, 14, 45, 49. Tots encertats! El premi, una millonada. Només hi ha un problema: no pot anar-lo a cobrar perquè és membre dels Grapo, viu en la clandestinitat i no té DNI. Bon Nadal.
Quim Monzó a La Vanguardia del 24/12/22