FELIZ 2019

El martes hay cambio de calendario. Toca descolgar el de este 2018 en el que aún estamos y poner en su lugar el del 2019. Será una año importante. En primer lugar para los aficionados chotos, ya que el Valencia CF cumple cien años. También será importante para los amantes del rubgy, porque si disputará en Japón la Copa del Mundo. Mucho antes, este próximo martes, Austria asumirá la presidencia de la Unión Europea. Y por si todo esto fuera poco, la ONU ha designado al 2019 como Año Internacional de la Tabla Periódica de los Elementos Químicos, un homenaje que hará que los elementos químicos bailen y beban de contento y, quizá, luego, a la hora de volver a la tabla, de tan colocados acaben descolocados.

Por encima de todas esas efemérides hay una especialmente emotiva. En el 2019 suceden los hechos que se narran en Blade Runner. Recuerdo cuando, a principios de los ochenta, estábamos expectantes con el arribo inminente de 1984, el año que da título a la novela que George Orwell publicó en 1949, que habíamos leído de jóvenes y que hablaba de un futuro que parecía que no iba a llegar. Pues llegó y lo recibimos con decepción. ¿De qué futuro nos iba a hablar a partir de entonces 1984 si 1984 ya estaba ahí?. Para acabarlo de rematar, rodaron una película -con John Hurt, Suzanna Hamilton y Richard Burton- que a trancasy barrancas consiguieron estrenar a finales de ese mismo año.

Blade Runner tiene la ventaja de que el año no que aparece en el título. Tras la explicación de lo que son los replicantes, se lee: "Los Ángeles, noviembre 2019". Quizá por eso en esta ocasión la expectación es menor. Bastaría cortar los fotogramas en los que aparece la fecha y la película podría situarse en cualquier época. Ahora los comentarios se reducen a ver en qué se parece el 2019 de Blade Runner al 2019 en el que estamos a punto de entrar. Las grandes corporaciones que dominan el mundo, los coches voladores, los viajes espaciales en manos de empresas privadas, las implicaciones éticas en la creación de formas artificiales de vida inteligente que luego hay que controlar porque, sino, se desmadran...

De todo lo cual se infiere una moraleja: si tienen pensado escribir una novela o hacer una película sobre el futuro, mejor no ponerle como título un año determinado, a no ser que quieran infundir pánico inmediato para obtener beneficios de forma rápida. A largo plazo es contraproducente.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 30/12/18

BON NADAL !!!

'SAMI BLOOD' AL CINE-CLUB LA RAPITA

Aquest vespre (20:30) a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita, el CineClub La Ràpita us ofereix en primícia un film que no ha estat estrenat comercialment a la penínsul·la; per tant, una oportunitat de gaudir-la en pantalla gran.

'Sami Blood' (2016) és l'opera prima d'Amanda Kernell i com el seu títol ens indica el film tracta la realitat del poble Sami (forma despectiva d'anomenar al poble autòcton d'Escandinavia) als anys 30' del segle passat. Mitjançant la història de dues germanes lapones, el film ens parla del racisme i la discriminació que patiren (i pateix?) aquest poble per part de Laponia, de Suècia, de Finlandia... i, de retruc, ens parla de qualsevol tipus de racisme i rebuig de l'Altre. Mitjançant la mirada de les dues germanes sami el film també ens parla de la superació individual per alliberar-se del pes identitari que marca i limita. 

Es va emportar diversos premis de l'Acadèmia de Cinema Sueca i el Premi Lux del Parlament Europeu a la millor pel·lícula al 2017.

JAUME PLENSA, RETROSPECTIVA AL MACBA

A can Ciutadà K n'hem parlat molts cops perquè ens agrada la seva obra i perquè considerem que en la seva persona s'encarna perfectament la dita de que 'ningú és profeta a la seva terra': el sr. Jaume Plensa és més admirat, aplaudit i reconegut fora que dins.

Sembla ser que aquest final d'any ens hem proposat esmenar-ho i Barcelona i Madrid dediquen atenció al mestre Plensa. Si aneu a Madrid dins l'impressionant Palau de Vidre del Parque del Retiro podreu trobar una obra de grans dimensions del sr. Plensa. Es tracta de l'obra 'Invisibles' formada per 3 grans estàtues feta de ferro que semblen imperceptibles però que emplenen gairebé tot l'espai. Si esteu per Madrid no us la podeu perdre!

Si esteu per Barcelona podeu apropar-vos al Macba i gaudir d'una retrospectiva (per fi!) de tot l'obra plensiana.

Com us deia l'exposició presenta una retrospectiva per les diferents etapes de l'artista, comencen per les primeres obres de ferro forjat, després les de ferro colat, la incorporació del llenguatge a les seves peces o de la música. Segons paraules del sr. Plensa les seves obres sempre parlen del mateix: de l'extraordinària relació entre individu i comunitat; entendre allò més petit i unitari per a comprendre la col·lectivitat. Una altre concepte present en la seva obra és el 'dubte', el dubte que està en la base de tot.

Si no coneixeu al sr. Plensa l'exposició us anirà perfecta per a entrar en el seu món artístic... si sou amants/seguidors-es de la seva obra se us farà curta (moolt curta), certament, s'ha fet una selecció i un marxa amb la sensació de que l'ànsia plensiana no ha quedat saciada. Tot i això, aneu-hi! la gaudireu!

1968: 50 ANYS DE 3 PELIS QUE VAN CANVIAR EL CINEMA FANTASTIC

No voldria acabar l'any sense ressaltar que fa 50 anys, un 1968, es van estrenar 3 films que canviaren, a la seva manera, el cinema fantàstic: 2001: Una odissea a l'espai, El Planeta dels simis i La nit dels morts vivents.

UN ESPAI REALISTA...

Una de les obres culminants de la filmografia del sr. Kubrick és aquest film basat en un relat breu d'Arthur C. Clarke -El sentinella-. El mateix autor participà en el guió del film i ens alguna entrevista va afirmar que si s'entenia 2001: Una odiessa a l'espai és que havien fallat, ja que el film pretenia obrir més preguntes que plantejar respostes. Fins als anys '50 les pel·lícules de l'espai eren bàsicament de sèrie B, fets amb pocs recursos i d'arguments superficials. La novetat de 2001... és que plantejava temes com l'evolució de la vida a l'universs, els perills de la intel·ligència artificial o l'origen i el destí de la humanitat. L'espai es convertí en quelcom realista i de possible habitabilitat. El paper del sr. Douglas Trumbull en els efectes especials fou imprescindible. Per al sr. Kubrick es tractava més d'un poema visual, sense gairebé diàlegs i forta presència de la música per a transmetre emocions més que veure accions. 

A partir d'aquest film... el cinema filosòfic seria continuat per autors com Tarkovski amb Solaris o Stalker, però també veiem el llegat a Interstellar o La llegada.

UNA DISTOPIA POSSIBLE...

El que seria director de Patton o Los niños del Brasil -Franklin J. Schaffner- assumí la direcció de El Planeta de los Simios basat en un llibre de Pierre Boulle. En el film es plantejava la possibilitat de que els simis haguessin resultat els 'vencedors' de l'evolució i l'ésser humà estigués sota el seu domini... fins al final del film no sabem que l'evolució de la humanitat ens ha portat fins aquí. El sr. John Chambers amb el maquillatge (ara vist com a grotesc, potser) i el sr. William Crebes en la creació dels decorats inspirant-se en la Capadòcia i l'obra de Gaudí. 

El film va tenir un bon llegat: se'n van fer 5 parts i 2 remakes (el primer de Tim Burton, oblidable, malauradament; i el segon, en la que se'ns planteja l'origen del Planeta dels simis en una trilogia bastant reixida).

A partir d'aquest film... la suposada evolució de l'ésser humà en la pantalla no serà vista com a tan positiva com ens pensàvem. El mirall que ens proporcionen els simis i els seus comportaments contra els humans ens fa reviscolar plantejaments animalistes o, simplement, ecologistes de que el Planeta està en perill.

NAIXEMENT DEL ZOMBI MODERN.....

Què poc es pensava el director George A. Romero que el seu film tindrial'impacte que tingué. Un film fet en molts pocs mitjans, en blanc i negre, malfarjat (en alguns punts pensem en Ed Wood), amb una història que ens parla de la possibilitat de que els morts tornessin a la vida i amb un film desesperançador i trist. No era el primer cop que es veien morts vivients en pantalla, de fet, el clàssic Yo anduve con un zombi (del sr. Jacques Tourneur) ja en parlava però d'una forma tranquil·la, pausada... els del mestre Romero posa la data de naixement del zombi modern: ansiós per la sang, les vísceres i el cervell humà. Van venir més parts dirigides pel sr. Romero en les que hi posà més contingut de crítica social i posava sobre la taula que els perillosos som els éssers humans. El llegat d'aquest film és evident de la sèrie The Walking Dead i centenars i centenars de films posteriors.

A partir d'aquest film... els zombis es van convertir una 'especie' més, en la que podíem conviure i, sobretot, patir. Passen a simbolitzar la vessant podrida i putrefacta de la modernitat. 

50 anys de 3 films que comportaren un abans i un després per al cinema fantàstic.

'LOS 400 GOLPES' AL CINE-CLUB LA RÀPITA

Demà dijous, a les 20:30, al lloc de sempre (Auditori Sixto Mir) el Cine-Club La Ràpita us ofereix una peli que dóna sentit a la feina que es fa des d'un cine-club: 'Les Quatre Cents coups' de François Truffaut.

Els 400 cops és el primer film del sr. Truffaut i està considerada com l'obra fundacional de la Nouvelle Vague, corrent cinematogràfica francesa dels anys '60 del segle passat en la que es prioritzava el 'cinema d'autor' pel damunt del 'cinema de qualité' (o comercial).

Es tracta d'un film on hi ha molt d'autobiogràfic, el petit Truffaut fou un mal estudiant, gran lector i apassionat del cinema, però un estudiant pèssim que preferia anar al cinema que anar a classe. Amb 15 anys funda un cine-club i per petits furts és enviat a un correcional. El crític de cinema André Bazin el va encarrilar per a que fos crític de cinema, en 21 anys escrivia les primeres crítiques a Cahiers du cinéma. L'any següent dirigeix el seu primer curt i treballa com a ajudant de direcció de Roberto Rossellini fins que debuta el 1959 amb Els 400 cops. Allà, Truffaut hi vomita tota la penúria i la repressió quecomporta el sistema educatiu imperant, el fet de ser 'un nen difícil' (el títol es podria traduir com 'fer les mil i una' o 'passa-se de la ratlla') i del pas de l'infant a l'adult. El protagonista Antoine Doinel (alter ego de Truffaut) -encarnat en el rostre de Jean Pierre Léaud- serà protagonista de fins a 5 films posteriors del director mentres ambdós van creixent.

El film es va emportar el premi a la millor direcció en el Festival de Cannes de 1959. En l'enquesta de crítics feta per Sight & Sound l'any 2012 sobre les millors pel·lícules de tots els temps ocupa el lloc 39.

Per a Truffaut, fer cinema havia de tenir 3 idees bàsiques: sortir al carrer, captar la Vida, filmar amb modestia i rapidesa. Com va afirmar Jean-Luc Godard: "Amb els 400 cops Truffaut entra en el cinema modern".

SR. BERNARDO BERTOLUCCI

(1941-2018)

Fa uns dies moria uns dels autors/directors europeus més rellevants a l'hora d'entendre el Cinema del segle XX. El sr. Bernardo Bertolucci moria amb 77 anys.

Va nèixer a Parma fill d'un poeta i una mestra, en una família molt militant políticament que marcà al sr. Bertolucci situant-lo sempre dins del partit comunista. Va començar en el món del cinema fent curtmetratges en 16mm. amb el seu germà i debutà professionalment fent d'ajudant de direcció del sr. Passolini a Accattone (1961). L'any següent signà el seu primer film com a director (per a molts crítics, un dels seus millors films): La commare secca (1962).

El sr. Bertolucci alternava la seva feina de director amb la de guionista per 'altres'. Seu és el guió, per exemple, de Hasta que llegó su hora (1968) del sr. Sergio Leone. A principis dels '70 del segle passat arriba el seu reconeixement internacional gràcies a l'Oscar pel guió adaptat de El Conformista (1972) i, sobretot, dos anys després al reconeixement se li afegí la polèmica amb El último tango en París (1974) amb la que aconseguí l'Oscar a la millor direcció. Aquest film fou prohibit en molts països, entre ells Espanya, i molts espectadors havien d'anar a Perpignan per a poder-la veure. L'any 2013, en una entrevista, va reconèixer que l'actriu Maria Schneider no tenia coneixement de la famosa escena de la mantega (com a lubricant per a una penetració anal) i el sr. Bertolucci i el sr. Brando la van enganyar per a poder aconseguir més realisme en els seus sentiments de frustració i ràbia ... uix, punt negre en la carrera del mestre italià (lleig, molt lleig).

L'any 1976 arriba una de les seves obres culminants per l'ambició del projecte: resumir el segle XX italià en clau política. Novecento són 314 minuts concebuda inicialment en 3 parts on podem veure uns joves Robert de Niro i Gerard Depardieu i una música meravellosa del mestre Morricone (meravellos com sempre!).

La darrera època en la carrera del sr. Bertolucci s'enfocà cap a escenaris exòtics, desconeguts per al director italià però amb una capacitat per treure autenticitat envejable, la trilogia:  El último emperador (1988, que va guanyar 9 Oscar), El cielo protector (1990) i El pequeño Buda (1993), en són el resultat.

A finals dels '90 i principis dels 2000 torna a un entorn més pròxim, amb delícies (malauradament, no suficientment valorades) com Belleza robada (1996), amb una sensual Liv Tyler acompanyada del sr. Jeremy Irons; i, sobretot, Soñadores (2003) un cant al maig del '68 i a la joventut, amb uns joves Louis Garrel, Michael Pitt i Eva Green. Política i joventut ,dos dels conceptes més habituals en el cinema del director italià, present també en el seu darrer film: Tu y Yo (2012).

En la seva trajectòria va acumular Césars, Globus d'Or, premis a Venècia, a Cannes, Oscar, BAFTA...

El sr. Bertolucci declarà estar influenciat pels neorrealistes, per Passolini, per Kurosawa o per Godard (un dels darrers directors/autors contemporanis que ens queden vius). El seu cinema es caracteritzava per un muntatge molt cuidat, per una fotografia amb finalitats simbòliques i unes històries que, partint de l'individu pretenen arribar al col·lectiu; amb una forma exemplar de lligar allò micro i allò macro. Ell apostava pel cinema sense estudis ni excessiu aprenentatge tècnic. El seu era un cinema ple de política, amistat, sexe i amor.

Us animo a recuperar o veure (si no les heu vist) les 5 perles, per a mi, del sr. Bertolucci: La Comare secca , El Conformista, Novecento, El último emperador i Soñadores. Amb aquestes 5 sabreu qui era Bernardo Bertolucci.

CABEZA DE ARLEQUIN

Es una historia que me trae de cabeza desde hace años. Una madrugada de octubre de 2012, unos ladrones entraron en el museo Kunsthal de Róterdam por una puerta trasera y se llevaron siete cuadros: uno de Picasso, dos de Monet, uno de Matisse, uno de Gauguin, uno de De Haan y otro de Lucian Freud. No tardaron ni dos minutos. Cuando la policía llegó -menos de cinco minutos después-lo único que encontró fue el fragor ensordecedor de las alarmas y las paredes vacías. Fue un robo de artes espectacular. En una subasta, el valor de las telas se elevaría a centenares de millones de euros.

Las sospechas se centraron en tres rumanos, uno de los cuales es Radu Dogaru, al que la policía rumana arrestó poco después. Su madre confesó que, cuando supo que habían detenido a su hijo, tuvo miedo y enterró los cuadros en el cementerio de su pueblo. En febrero, cuando la policía empezó a rastrear ese pueblo en busca de los cuadros, los desenterró y los quemó en la estufa de su casa. Tras su confesión, la policía fue a la estufa, recogió las cenizas y las llevó al Museo Nacional de Historia, en Bucarest, para que las analizasen.

Durante años, ninguna noticia más. Hasta que hace un par de meses la prensa pública que han descubierto uno de los cuadros en cuestión: Cabeza de arlequín de Picasso. En Rumanía. Diversas instituciones e incluso la embajada holandesa en Bucarest recibieron cartas anónimas indicándoles el sitio exacto donde lo encontrarían. Lo encontraron, lo enseñaron al conservador de la colección de arte de la que formaba parte antes del robo y ese emitió su veredicto: "Conozco bien este trabajo de Picasso. Lo he tenido delante más a menudo que los ladrones, y tengo serias dudas sobre la autenticidad de esta pintura. Creo que es una falsificación. Muy buena, por cierto".

Ahora se ha sabido que las cartas las enviaron dos belgas y que se trata de una broma para promocionar una obra teatral titulada Copia auténtica, que ya se ha estrenado en Bélgica y que se interroga sobre la autenticidad y la falsedad en el mundo del arte: "¿Qué valor tiene la verdad?¿No es más interesante estar de acuerdo con una mentira diseñada de forma brillante?". Con la de cuadros falsos que hay en los museos del mundo, no sé por qué no cogen ese y lo cuelgan en el Kunsthal de Róterdam, en la pared donde estaba el original. Luego, ya puestos, que encarguen falsificaciones del resto y todos contentos.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 09/12/18

#MOSMIREM UN PROJECTE DE L''AULA AL PATI'

'L'Aula al Pati' un dels projectes estables en la programació de Lo Pati (Centre d'Art Terres de l'Ebre) aquest any ens fa una proposta impactant. Partint dels objectius d'aquest projecte que és establir lligams entre el centre d'art i les institucions, centres i espais educatius del territori i de com les persones formen part d'aquest lligam ens importa el projecte del fotògraf JR. 

JR, popular fotògraf amb milers de seguidors a Instagram, que s'ha caracteritzat per retratar persones anònimes i exposar la fotografia a la via pública ha llençat a tot el món el repte de Inside Out. Amb l'il·lustratiu subtítol de The People's Art Project, això ho diu tot. Es tracta de donar visibilitat a persones anònimes arreu del món. 129 països han participant i unes 260.000 persones han estat fotografiades.

L'Aula al Pati ens porta 'Inside Out' a Amposta. Donada la ubicació de Lo Pati dins de la ciutat, veí del Centre de Salut Mental Pere Mata, el projecte -a Amposta- vol que els usuaris/àries d'ambdós institucions es mirin i interactuin. #MosMirem, doncs, vol empaperar l'exterior d'ambdós edificis amb els rostres de les persones que interactuen en aquests institucions.

Si voleu participar en el projecte només cal que us apunteu en aquest formulari i es posaran en contacte amb vosaltres (evidentment, jo ja ho he fet!).

Teniu fins al 12/12/18 per apuntar-vos!

COLLITES DE VENEZIA I DONOSTIA 2018

Va passant la vida i als festivals internacionals no els presto l'atenció que mereixen i és important, perquè d'aquí surt la collita d'aquells films rellevants que caldrà detectar i perseguir.

Repassem allò més destacable dels dos darrers festivals internacionals més rellevants: Venècia i Donostia 2018.

LA 75ena. MOSTRA DE VENÈCIA

La Mostra de Venècia arriba a l'edició número 75 i entrega el seu Lleó d'Or a la seva carrera al sr. David Cronenberg.

A Venècia es va gaudir, fora de concurs, de la nova meravella de Zhang Yimou: Ying (Ombra) , un bon Yimou (que enyorem de fa temps). Es va viure el 'suposat' naixement com a actriu de Lady Gaga (dic 'suposat' perquè tots/es l'hem gaudit de vampira memorable a American Horror History) a A star is born, dirigida i protagonitzada -ara sí!- pel debutant en la direcció  Bradley Cooper

Es va veure i premiar el darrer treball dels Coen (ja disponible a Netflix): The Ballad of Buster Scruggs, un film que havia de ser sèrie de 6 capítols que finalment és una peli amb 6 històries independents situades en el Far West. En la roda de premsa, els germans van alabar (i molt!) la tasca de Netflix a l'hora de produir projectes que no veurien mai la llum si no fos per aquesta plataforma/productora.  Suspiria  -el remake del film de Dario Argento de 1977- dirigit, aquest cop, per Luca Guadagnino va passar per Venècia abans de Sitges. Amb interpretacions femenines potents, segons el director, és una història de dones, sobre la part terrible de les relaciones interpersonals i la part terrible de la feminitat.

Destacable Sunset, el nou film del director de (la multipremiada) El Hijo de Saul, Lászlo Nemes. Com la nova del sr. Julian Schnabel -At Eternity's Gate- amb el sr. Dafoe posant rostre a Vincent Van Gogh

L'any passat guanyava el mexicà Guillermo del Toro i aquest any un altre mexicà s'emportà el premi gros del Festival de Venècia amb Roma, la mooolt aclamada nova peli d'Alfonso Cuarón (el de Gravity o Hijos de los hombres). Una història familiar amb un impecable blanc i negre i que té molt d'autobiogràfic per al director. El film fou descartat pel Festival de Cannes per ser de Netflix i la podrem gaudir a partir del 14/12/18 en aquesta plataforma (us animo, però, a veure-la en pantalla gran... el film s'ho mereix!)... Per acabar, amb Venècia, l'única directora seleccionada per a la competició (fet molt criticat) -Jennier Kent- s'emportà premi, el Premi Especial del Jurat... aix. 


EL 66è. FESTIVAL DE DONOSTIA

El premi gros per al sr. Lacuesta evidencia l'impecable trajectòria com a director/autor que s'està construint del debutant amb Cravan vs. Cravan ; cada nou film és un esglaó de risc artístic. En aquesta ocassió Entre dos aguas vol ser una segona part de l'eixida (i premiada) La leyenda del tiempo, i veure què se'n va fer dels germans protagonistes del film de 2006; com sempre en l'autor, realitat i ficció es barregen de forma magistral. 

En el Donostia 2018 s'entregà premis honorífics a Hirokazu Koreeda, Danny Devito i Judi Dench. 

En quant a films... el reixit nou film del sr. Rodrigo Sorogoyen (director de Que Dios nos perdone): El Reino, una radiografia efectiva i punyent sobre la corrupció política a la penínsul·la, amb Antonio de la Torres i (imprescindible en qualsevol film espanyol) Barbara Lennie. Quien te cantará, la nova delícia del imprescindible sr. Carlos Vermut. El thriller psicològic, intriga policial, drama familiar i retrat d'una època: l'Argentina dels dies premisal cop d'Estat de 1976 a Rojo de Benjamin Naishtat. Destacable, també, la proposta de Las Herederas de Marcelo Martinessi o la nova meravella de la sra. Naomi Kawase: Vision, amb Juliette Binoche.


PREMIS VENÈCIA 2018
-Lleó d'Or (Millor pel·lícula): Roma d'Alfonso Cuarón
-Gran Premi del Jurat: La favorita de Iorgos Lanthimos
-Premi Especial: The Nightingale de Jennifer Kent
-Millor Direcció: Jacques Audiard per The Sisters Brothers
-Millor Actor: Willem Dafoe per At etenity's gate
-Millor Actriu: Olivia Colman per La favorita
-Millor Guió: The Ballad of Buster Scruggs de Joel i Ethan Coen
-Millor Intèrpret emergent: Baykali Ganambarr per The Nightingale
-Millor Òpera Prima: The day I lost my shadow de Soudale Kaadan
-Millor Documental: The great Buster

PREMIS DONOSTIA 2018
-Conxa d'Or Millor Pel·lícula: Entre dos aguas d'Isaki Lacuesta
-Conxa de Plata a la millor direcció: Rojo de Benjamin Naishtat
-Conxa de Plata millor actriu: Pia Tjelta per Blind Spot
-Conxa de Plata millor actor: Darío Grandinetti per Rojo
-Premi Especial del Jurat: Alpha, the right to kill de Brillante Mendoza
-Premi Millor Fotografia: Pedro Sotero per Rojo
-Premi Millor Guió: ex-aequo Paul Laverty per Yuli i Louis Garrel per L'homme fidele.

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA50

EL PORNO CRISTIANO

A lo tonto a lo tonto, ha pasado ya un lustro desde que el mundo del porno anunció la aparición de una variante: el porno cristiano. En todo este tiempo no he conseguido verlo por ningún lado, y conste que me he esforzado. Debe ser para subscriptores, pero es extraño que no se haya filtrado ningún vídeo. Ya casi me había olvidado del asunto cuando, de repente, vuelvo a encontrarme con la noticia en el portal Noticias cristianas evangélicas, como si de una novedad se tratase.

Pero no lo es, porque no aporta ningún dato que no conociéramos. Los actores que participan en esas películas están casados (entre ellos, se entiende: el actor con la actriz, y punto) y las escenas son sobrias. El contenido lleva un mensaje positivo destinado a enaltecer los valores de las relaciones carnales dentro del matrimonio. No hay actos denigrantes. Eso significa que la cosa se reduce a la limitada gama de actividades reproductivas bendecidas por las diversas iglesias cristianas. La posición del misionero y la del perrito, como mucho. Nada de alabar las delicias del adulterio ("a menos de que se muestre el castigo por su pecado"), nada de anal, nada de tríos, nada de bukkakes. El lenguaje, siempre correcto, sin mencionar nunca a Dios. Nada de expresiones como "¡Dame, dame, más, más, Dios, Dios!", habituales en muchos lechos (e incluso mesas camillas). Que ello no induzca a error: no es necesario que estén en silencio todo el rato, porque las exclamaciones de placer se aceptan, siempre y cuando sean naturales: las que surgen espontáneamente durante "la unión conyugal". En el Urban Dictionary -diccionario sumamente recomendable para seguir las últimas novedades de la lengua inglesa- explican que es un tipo de porno que no se encuentra en las webs habituales para que no caiga en manos de gentuza con tendencias onanistas. Es lo mismo que dicen sus innominados productores: la función de este tipo de vídeos "no es proveer material para fantasías de individuos que lo usen para su propia gratificación, sino enriquecer las relaciones sexuales entre creyentes".

Déjenme acabar con una frase histórica: "La única solución eficaz contra la pornografía sería asesinar a quienes la consumen". La dijo hace pocos años, en a Universidad Rey Juan Carlos, el doctor Ignacio López Pespunte, un parasexólogo tan improbable como esa línea porno cristiano qu no hay manera de encontrar por ningún lado. 

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 

de La Vanguardia del 02/12/18