Plou a la rambla dels caputxins i una jove ha aprofitat que ha sortit de classe a mitja tarda per a visitar l'Arts Santa Mònica. Surt de la bocana de metro i es mira de reüll la gent aplegada sota la marquesina del Liceu i li ve a la ment que ella, encara que camina sotael paraigua, es mullarà els peus per tota la rambla de Santa Mónica fins a arribar al seu destí. Haguès pogut baixar a Drassanes però li agrada fer algun tram de les rambles cada vegada que baixa al centre. Entra al centre i es deslliga l'abric davant de les persones que l'esperen al vestíbul exhibint amb orgull una dessuadora il·lustrada per Hernán en H. Sóc d'allí baix.
Encara trigaran uns anys les seves amistat a descobrir que a les Terres de l'Ebre s'hi baixa i que a Barcelona s'hi puja des d'aquí. Una amiga li estira la pitralafa tendant la dessuadora per llegir i veure que hi posa. Ella treu pit i somriu. L'orgull de ser de les Terres de l'Ebre és la posada en valor d'un esperit molt associat a la lluita per un territori a la perifèria que s'autodetermina explotat i ple de desavantatges. Viure o pertànyer a les Terres de l'Ebre és un orgull de territori mancat de recursos. En dirien que és tot un mèrit i ara un valor.
Sebastià Juan Arbó ho va avançar en els seus textos literaris. Les Terres de l'Ebre tenen un tarannà distant de la vida a la ciutat. Amb punts en comú del que s'anomenà la vida a pagès però accentuant més les relacions socials en un entorn productiu primari i vist des d'un perspectiva folklòrica. Condescendent mirada a l'esforç humà (i animal) per treballar la seva lluita amb la terra (i la mar).
Al Congrès de Cultura Catalana a Tortosa (1977) es fonien en plom els caràcters de les Terres de l'Ebre però no va ser fins a l'any 2000 també entrant la tardor quan les impremtes van treure dels calaixos aquells monotips per inundar articles i pàgines, revistes i llibres amb el gran relat de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.
D'ençà de tot allò que tenim nom. Les persoens que trafeguem les comarques més meridionals mai havíem tingut sentiment de pertinença a res. Això era relativament nou. Ara ja podíem sortir al carrer com a grup a defensar el riu o el Delta, a espantar abocadors, parc eòlics o plataformes de gas no sempre amb el mateix nivell d'èxit. I què fèiem quan no? Moltes coses. Però se'n relaxava el sentiment de grup i quedava latent.
Una altra tardor, un altre octubre, s'originava la següent revolució a les Terres de l'Ebre. La revolució cultural que ja esquitxa i taca molt lluny amb el segell meridional. Naixia Surt de Casa. Una proposta multiplataforma que recollia, ordenava, lligava i feia difusió de les activitats i dels activistes culturals d'aquí baix.
Agenda, portal, espai d'entrevistes, calaix d'opinions, insercions a ràdio i fins i tot alguna festa de la cultura. Tot això generava un despatx deslocalitzat a cavall d'un tren de rodalia sempre irregular entre la metròpolis i la perifèria de la perifèria. Sempre amb ull de caçar un batec cultural allò on s'origini de les quatre comarques. Sempre amb una finestra oberta a tota mena de manifestacions culturals i tot i l'heterogeneïtat de propostes, amb una cura excel·lent de la qualitat, de l'equitat i del compromís en representar la totalitat de disciplines i col·lectius. Sobretot des d'un compromís (perquè no polític) de donar veu als col·lectius que no en tenen. Tot un espai de llibertat.
Surt de Casa és ara ja imprescindible, no només pel fet de la seva presència o per la seva utilitat. Surt de Casa és l'adhesiu que aglutina grans universos com Eufònic, les Jornades Musicals de l'Ermita de la Pietat. Deltebre Dansa al mateix nivell que A Cel Obert, mónFILMAT o Selectes. Casa qualsevol activitat de l'Observatori de l'Ebre amb una del Museu de la Pauma. Agermana el Centre d'Art Lo Pati amb un bosc d'Horta de Sant Joan. Provoca que es besin un Director de cinema i un conert a l'absis de la catedral. Provoca trobades entre una cosidora de la Ràpita i una fàbrica de creació a Tivenys. Obre la finestra d'una escola d'Art i entre un riu de cultura. I totes tenen en comú que caben en una dessuadora però totes tenen sobretot les mateixes desavantatges pel fet de pertànyer a un tros de terra que l'humà i l'animal han guanyat al mar a força de treballar. D'aquesta mateixa manera, treballar la cultura a les Terres de l'Ebre és una tasca molt difícil. I Surt de Casa ens ha fet treure'n pit d'això.
Com a darrer paràgraf visualitzo la propera revolució. I veig com els ens locals i les empreses tenen ara l'oportunitat d'apadrinar, de fer mecenatge, de creure que la cultura és avui dia motor econòmic per a les Terres de l'Ebre però encara més important veig com la cultura de les Terres de l'Ebre va conformant la imatge d'unes comarques que lluiten per tirar endavant. Una imatge que es va construint des de la via de la responsabilitat i el compromís amb el paisatge. I tot això per a la responsabilitat social corporativa de les empreses és una oportunitat. Perquè si les empreses s'impliquen de manera voluntària i solidària en aspectes que els seus grups d'interès voldrien millorar estaran posant quelcom per millorar el seu entorn. I millorar la qualitat de vida a través dels teus productes és la millor eina per fer valdre qualsevol referència comercial al mercat.
Jaume Vidal Arasa, gestor cultural
(publicat a Imagina Radio, 27/10/20)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada