LES 9 DEL 2020. FELIÇ 2021 !!

 

EL SR. JEAN-MICHEL JARRE PER CAP D'ANY

La capital de França, per a la nit de Cap d'Any, oferia un espectacle de focs artificials espectacular i tradicional. Aquest any, però, donades les circumstàncies han decidit aparcar els focs i deixar pas a una idea innovadora protagonitzat per un dels seus francesos més il·lustres: el sr. Jean-Michel Jarre. Les persones que fa temps que seguim al compositor de Lió sabem que les seves actuacions poden ser moltes coses, però discretes i senzilles, mai. Els seus shows en diferents parts del món, des de Mèxic fins a Egipte, donen compte d'un sentit de l'espectacularitat i barroquisme pocs cops vistos dalt d'un escenari... de fet, el concepte 'escenari' -quan es parla del sr. Jarre- és quedar-se curt, tenint en compte que va ser capaç d'incloure tota la ciutat de Houston en un dels seus concerts més emblemàtics. Les seves propostes són una autèntica experiència visual i sonora. 

En paraules del mateix artista, amb aquesta actuació vol enviar un missatge d'esperança per al 2021 i celebrar el canvi d'any d'una manera 'futurista i festiva'. Es tractarà d'un concert de 45 minuts de durada que tindrà lloc en una Catedral de Notre Dame virtual -ja que l'original està en procès de restauració després de cremar-se l'abril de l'any passat. Tot i això, han volgut escollir Notre Dame com a símbol de força, patrimoni mundial com a espai rellevant dins l'imaginari col·lectiu. L'espectacle l'organitza l'Ajuntament de París amb la col·laboració d'UNESCO.

El concert començarà a les 23:25 el 31 de desembre i acabarà a les 00:05 de l'01 de gener. Es podrà seguir de forma gratuïta a les plataformes de Youtube, Facebook o VRChat. Porta per títol 'Welcome to the other side' amb l'intenció de que qualsevol persona per aïllada que estigui (per la pandèmia o per geografia) hi pugui accedir. La forma de gaudir-lo no pot ser més diversa: innovadora mitjançant la realitat virtual, poder-lo gaudir com un concert live des de qualsevol dispositiu, emissió d'audio en directe per France Inter (ràdio pública francesa) i transmissió en directe pel canal de notícies BFM París. Un cop finalitzat, a les 0:15 serà publicat en les principals plataformes  d'streaming.

Com no pot ser d'una altra manera, l'experiència serà un viatge virtual cap a les atmosferes de fantasia que és capaç de generar el sr. Jarre, amb clàssics com Oxygene o Equinoxe. De fet, el que es veurà és una recreació virtual: el sr. Jarre estarà en un estudi pròxim a Notre Dame i veurem el seu avatar actuant dins de la Notre-Dame virtual. El sr. Jarre no ha creat música específica i nova per a l'espectacle sinó que escoltarem clàssics de la seva discografia.

Donem la benvinguda al 2021 acompanyat del mestre Jarre !!

Y TODOS LOS QUE MURIERON

 

Y todos los que murieron los cinco millones o los siete millones o los diez millones que fueron y murieron para hacer el mundo más seguro en nombre de la democracia para hacer el mundo más seguro en nombre de palabras sin sentido ¿cómo se sentían al respecto poso antes de morir? ¿Cómo se sentían al ver su sangre derramándose sobre el barro? ¿Cómo se sentían cuando el gas golpeó sus pulmones y empezó a devorarlos? ¿Cómo se sentían mientras yacían enloquecidos en los hospitales y miraban a la muerte directamente a la cara  y la veían venir a por ellos? Si aquello por lo que luchaban era lo bastante importante como para morir entonces también sería lo bastante importante como para pensar en ello en los últimos momentos de sus vidas. Eso es razonable. La vida es terriblemente importante así que si la entregas deberías pensar con toda tu alma en los últimos momentos de tu vida acerca de aquello por la cual la entregas. ¿Así que todos esos tipos murieron pensando en la democracia y en la libertad y en el honor y en la seguridad de la patria y en las barras y estrellas?.

Puedes apostar a que no lo hicieron.

Murieron chillando como niños pequeños. Olvidaron aquello por lo que luchaban aquello por lo que morían. Pensaron en cosas que un hombre puede entender. Murieron deseando ver el rostro de un amigo. Murieron gimiendo por escuchar la voz de una madre de un padre de una esposa de un hijo. Murieron con el corazón enfermo del ansia de ver una vez más el lugar en el que nacieron por favor Dios mío solo una vez más. Murieron lamentándose y suspirando por la vida. Sabían lo que era importante. Sabían que la vida lo era todo y murieron gritando y llorando. Murieron con un único pensamiento en la mente y ese pensamiento era quiero vivir quiero vivir quiero vivir. 

Él tenía que saberlo. 

Era lo más parecido a un muerto que había en el mundo. 

Era un muerto con una mente que aún podía pensar. Conocía todas las respuestas que conocían los muertos pero en las que estos no podían pensar. Podía hablar en nombre de los muertos porque era uno de ellos. Era el primero de todos los soldados que habían muerto desde el principio de los tiempos que aún conservaba un cerebro para pensar. Nadie podía discutírselo. Nadie podía rebatírselo. Porque nadie lo sabía mejor que él.

Podía decirles a todos esos charlatanes asesinos hijos de puta que clamaban por sangre lo equivocados que estaban. Podría decirles señores no hay nada por lo que valga la pena morir y yo lo sé porque estoy muerto. Ninguna palabra vale una vida. Preferiría trabajar en una mina de carbón bajo tierra y no ver nunca la luz del sol y comer pan y agua y trabajar veinte horas al día. Preferiría esto antes que estar muerto. Cambiaría la democracia por la vida. Cambiaría la independencia y el honor y la libertad y la decencia por la vida. Yo os daría todas esas cosas a cambio de poder caminar y ver y oír y respirar el aire y probar mi comida. Llevaos las palabras. Devolvedme mi vida. Ya no pido una vida feliz. Ya no pido una vida decente o una vida honorable o una vida libre. Estoy por encima de todo eso. Estoy muerto así que simplemente pido la vida. Vivir. Sentir. Ser algo que se mueve sobre el suelo y no está muerto. Sé lo que es la muerte y todos los que habláis de morir por palabras ni siquiera sabéis lo que es la vida.

No hay nada noble en morir. Ni siquiera cuando mueres por honor. Ni siquiera cuando te conviertes en el mayor héroe que haya contemplado el mundo. Ni siquiera cuando eres tan grande que tu nombre nunca será olvidado ¿y quién es así de grande? Lo más importante es vuestra vida muchachos. Muertos no valéis más que para discursos. No dejéis que os engañen nunca más. No hagáis caso cuando os den una palmadita en el hombro y os digan vamos tenemos que luchar por la libertad o la palabra que sea siempre hay una palabra. 

Simplemente decid amigo lo siento no tengo tiempo para morir estoy demasiado ocupado y luego da media vuelta y sal corriendo como un demonio. Si gritan cobarde bueno no prestes la menor atención porque tu tarea es vivir no morir. Si te hablan de morir por principios que son más grandes que la vida di amigo es usted un embustero. Nada es más grande que la vida. No hay nada noble en la muerte. ¿Qué tiene de noble caer al suelo y pudrirte? ¿Qué tiene de noble no volver a ver la luz del sol nunca más? ¿Qué tiene de noble que te arranquen los brazos y las piernas? ¿Qué tiene de noble volverse idiota? ¿Qué tiene de noble quedarse ciego y sordo y mudo? ¿Qué tiene de noble estar muerto? Porque cuando estás muerto amigo se ha acabado todo. Es el fin. Eres menos que un perro menos que una rata menos que una abeja o que una hormiga menos que un pequeño gusano blanco arrastrándose por el estiércol. Estás muerto amigo y has muerto por nada. 

Estás muerto amigo.

Dalton Trumbo (1939:116-118). 

Johnny cogió su fusil

PER UN MILLOR 2021 ...

 

SR. ED BENGUIAT I 'STRANGER THINGS'

 

(1927-2020)

Fa uns mesos moria el sr. Ephram Edward Benguiat, segur que el seu nom no us diu massa, és d'aquells casos que la seva feina és allò realment reconegut i reconeixible i l'autor queda a l'ombra. En el cas de la feina del sr. Benguiat aquesta visibilitat és més evident: va dissenyar més de 600 tipus de lletra. El sr. Benguiat fou tipògraf i 'artista de lletres' i responsable de les lletres de la sèrie 'Strangers Things', per exemple, un dels trets més identificables d'aquest èxit televisiu.

El sr. Benguiat va nèixer a Brooklyn fill d'una mare conductora de la Creu Roja i d'un pare director d'exposició de la cadena de grans magatzems Bloomingdale's. De ben petit, doncs, el petit Ed estigué en contacte amb eines de disseny del seu pare. Va voler allistar-se a les forces armades durant la II GM tot i no tenir l'edat, així que va falsificar el seu certificat de naixement per a 'ser' més gran del què era, servint en el cos aeri i sent destinat a Itàlia per a treballar com a operador de ràdio i fent reconeixements fotogràfics... des d'aquella època no deixà mai de pilotar. 

El sr. Benguiat, en la seva joventut, també va ser músic de jazz (en el seu funeral va demanar que es toqués un solo de bateria).

Però pel que és i serà reconegut el sr. Benguiat és per la seva feina com a tipògraf. Els seus projectes tipogràfics foren publicat mitjançant l'International Typeface Corporation en fèu un bon grapat i algunes porten el seu nom (podeu clicar a l'enllaç per veure com són): ITC Barcelona, ITC Benguiat, ITC Benguiat Gothic, ITC Bookman o ITC Tiffany, per exemple. Autor dels logotips d'Esquire, The New York Times, Playboy, Reader's Digest, Sports Illustrated, Coke, Estée Lauder, Ford i moltes altres. Vinculat al cinema fou el dissenyador del logotip de Planeta dels simis original de 1968 o Los cañones de Navarone (1961) a més del ja comentat Strangers things. El mateix Tarantino ha escollit la font Benguiat per a posar el seu "Escrita i dirigida per Quentin Tarantino" en totes i cadascuna de les seves pel·lícules.

El sr. Benguiat va ser capaç de sintetitzar l'esperit d'una època en el format de les tipografies que creà... la dels '70 en la lletra Tiffany i la dels '80 amb ITC Benguiat molt vinculada al gènere fantàstic: creada l'any 1977 i que utilitzà el sr. Stephen King en el seus llibres i en la col·lecció 'Elige tu propia aventura' (que si no teniu una edat no sabreu ni què són).

La tipografia ... esa gran desconocida.

'PETER RABBIT' AL CINECLUB LA RAPITA

Aprofitant les vacances de Nadal, el CineClub la Ràpita us ofereix una sessió especialment adreçada als més menuts i menudes de la casa.

'Peter Rabbit' és una divertida pel·lícula en la que es combina imatge real i animació per a l'adaptació dels personatges de l'escriptora Beatrix Potter. És la història d'un conill rebel i entremaliat que persegueix controlar l'hort d'una granjer. L'equip del film, amb el director Will Gluck al capdavant, han aconseguit una film d'un acabat impecable en la que s'ho poden passar bé les persones adultes i, lògicament, les més petites. L'any que ve ens arribarà la segona part d'aquest conill 'tremendo' i els seus amics i amigues.

Així doncs, us esperem demà a les 18:00, a l'Auditori Sixto Mir per a passar una bona estona.

FEU-VOS SOCIS I SOCIES DEL CINECLUB LA RAPITA !!!

Amics i amigues, la clau per a que un CineClub -en forma d'associació- funcione es comptar amb un bon número de persones associades que li donin suport, que li facin confiança.

El proper gener iniciem la 4a. temporada al CineClub La Ràpita, i si continuem portant-vos bon cinema a l'Auditori Sixto Mir -en versió original subtitulada- serà perquè persones com tu s'hauran fet sòcies i perquè empreses continuaran col·laborant amb nosaltres fent-se patrocinadors.

Aquesta nova temporada el carnet de soci/òcia (amb el què gaudiràs d'un 50% de descompte en l'entrada de cada sessió) ve acompanyat de samarretes super-molones del CineClub. A uns preus estupendos! :

- Abonament per a tot l'any 2021: 20€

- Samarreta: 10€

- Abonament 2021 + samarreta : 25€

Podeu fer-vos socis/òcies a la taquilla el dia de les projeccions o enviant correu electrònic a cineclublarapita@gmail.com.

Ja tardeu !!

EN CONSTRUCCIO D'AMPOSTA RADIO -#PROGRAMA75

'COHERENCE' AL CINECLUB LA RAPITA

Aquesta pandèmia no li està posant les coses fàcils a la Cultura, ni al Cinema, ni a nosaltres... ni a ningú. Però tot i això, el CineClub La Ràpita no defalleix! i demà tindrem una nova sessió de cinema a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita. Una sessió amb una de les pelis de ciència-ficció més especials dels darrers anys.

'Coherence' és el debut en el llargmetratge del seu director, el sr. James Ward Byrkit. Després d'haver dirigit diversos curts i d'haver participat en algun guió (com en el de Rango del director Gore Verbinsky).

El sr. Byrkit va voler fer el salt al llarg amb un film del que no hi havia guió, hi havia l'argument i un gran marge als actors i actrius per a que improvitzessin seguint l'ordre cronològic de la història que ens expliquen; a més van disposar de molts pocs recursos (està filmada a la sala d'estar de la casa del director). Aquesta forma de rodar -arriscada i precària- li dóna al film un aire de caos, descontrol i naturalitat que li va molt bé a l'atmosfera que ens ofereix el film. La història és aparentment simple: un grup d'amics i amigues es reuneixen per sopar just el dia que passa un cometa, del que s'explica que en 'visites' anteriors havia provocat fenòmens estranys... a partir d'aquí, la 'cosa' deixa de ser simple: paradoxes temporals, universos paral·lels, aires apocalíptics i situacions que als protagonistes del films i, sobretot, al públic espectador els farà ballar el cap quan l'únic que hem de fer és deixar-nos portar pel títol: deixar d'intentar entendre-la i gaudir-la.

Del film se n'ha aplaudit molt el treball del repartiment, impecable davant de la trama delirant i complexa en la que es veuen immersos. 

Ha recollit premis en diversos festivals: en el Festival de Sitges i en el Fantastic Fest d'Austin, el millor guió, per exemple i en el Festival de Cinema Fantàstic de Bilbao i el d'Imagine Film Festival, el de millor pel·lícula i millor direcció novell, respectivament.

Així dons, si voleu viure una intensa experiència cinematogràfica, us esperem demà DIJOUS a les 20:00, a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita.

ERA COMO UN HOMBRE ADULTO...

 

Era como un hombre adulto al que hubieran embutido de nuevo en el vientre de su madre. Yacía en medio del silencio. Estaba completamente indefenso. En algún lugar del estómago tenía clavado un tubo con el que le alimentaban. Era exactamente como un útero salvo que un niño en el vientre de su madre puede esperar estar vivo algún día.

Él se quedaría en este útero para siempre. Debía recordar eso. No debía esperar ni confiar en algo diferente. Esta sería su vida desde hora y cada día y cada hora y cada minuto. Ya nunca podría decir hola cómo estás te amo. Nunca podría volver a oír música o el susurro del viento a través de los árboles  o el arrullo del agua corriendo. Nunca volvería oler el aroma de un filete friéndose en la cocina de su madre o la humedad de la primavera en el aire o la maravillosa fragancia de la artemisa arrastrada por el viento a través de una ancha pradera. Nunca podría volver a ver las caras de personas que le hacían sentir feliz con solo mirarlas como Kareen. Nunca podría volver a ver la luz del sol  o las estrellas o la hierba fresca que crece en una ladera de Colorado.

Nunca volvería  a caminar con sus piernas sobre el suelo. Nunca volvería a correr ni a saltar ni a estirarse cuando estaba cansado. Nunca volvería a estar cansado. 

Si el lugar en el que yacía se incendiase  él simplemente se quedaría allí y se quemaría. Ardería con él y no podría hacer el menor movimiento. Si sintiera un insecto paseándose por el muñón que era su cuerpo no podría hacer nada para aliviar el escozor que salvo quizá retorcerse un poco contra las sábanas. Y esa vida no solo duraría hoy o mañana o hasta la semana que viene. Estaba en aquel útero para siempre. No era ningún sueño. Era real.

Se preguntaba cómo habría logrado sobrevivir a aquello. Oyes hablar a alguien que se rasca el pulgar y al minuto siguiente ha muerto. El alpinista que se caía de un escalón de su casa y se fracturaba el cráneo y moría el jueves. Tu mejor amigo que iba al hospital a que le extirparan el apéndice y cuatro o cinco días después estaba ante su tumba. Un pequeño germen como la gripe que se llevaba por delante a quizá diez millones de personas en un solo invierno. Entonces ¿cómo podía un tipo perder los brazos y las piernas y las orejas y los ojos y la nariz y la boca y seguir vivo? ¿Qué sentido tiene algo como eso?.

Aun así había mucha gente que había perdido solo las piernas o solo los brazos y seguía viviendo. Así que tal vez era razonable pensar que un hombre pudiera vivir perfectamente tras perder tanto las piernas como los brazos. Si una cosa era posible probablemente ambas eran posibles. Los médicos se estaban volviendo  muy inteligentes especialmente ahora que había pasado tres o cuatro años en el ejército con cantidad de material en bruto con el que experimentar. Si te cogían a tiempo de que no te desangraras hasta morir podían salvarte de casi cualquier  tipo de herida. Evidentemente le habían cogido a tiempo.

Dalton Trumbo (1939:84-86). Johnny cogió su fusil

LA CIUTAT DE YIWU, LA GRAN FABRICA MUNDIAL DELS ORNAMENTS NADALENCS

 

Aquest any tinc la sensació que, donades les circumstàncies, la gent ens hem accelerat en treure la decoració nadalenca i compartir imatges de com les llars es van emplenant d'arbres, pessebres i boles de colors. Tants confinaments, quarantenes i limitacions ens aboca a abraçar qualsevol cosa extraordinària (fins i tot si aquesta 'cosa' és Nadal) amb l'esperança que ens aporti una mica d'alegria i màgia o, senzillament, evasió. 

Doncs heu de saber que, molt probablement, bona part dels elements decoratius que fareu servir estan fabricats en una mateixa ciutat xinesa: Yiwu. Aquesta ciutat de l'est de la Xina és el major mercat a l'engròs del món i la que fabrica el 60% d'ornaments nadalencs de tot el món.

Com ja us podia anar imaginant, no estem parlant de casetes mones de fusta amb elfs vestits de verd i barrets vermelles, contents i feliços de preparar tot allò que el món necessita per Nadal a les ordres de la mirada carinyosa del sr. Noel... es tracta de treballadors i treballadores de més de 600 fàbriques, fent torns de feina intensos de 12 hores i treball incansable; moltes d'aquestes persones treballadores viuen a la mateix fàbrica, així podran produir més. No us imagineu grans estructures, enormes cadenes de muntatge o treballs en línia ... la gran majoria de productes estan fets a mà, per milers i milers de persones que enganxen, pinten i munten un a un els ornaments que posarem a casa (després de passar per la botiga xinesa a comprar-los). Persones treballadores que cobren ben just 1 dòlar per cada hora treballada, que poden arribar a uns 400 dòlars mensuals i estan obligats a fer una quota diària de 5000 ornaments...

Aix, Bon Nadal!