dimecres, 22 de juny del 2022

SR. RAY LIOTA

 (1954-2022)

A finals de maig, per sorpresa, de forma inesperada, moria un dels rostres del cinema de gàngster contemporani. Un 26 de maig moria el sr. Ray Liota amb només 67 anys. 

El sr. Liotta va nèixer com a Raymond Allen Liotta a Nova Jersey. Fill d'uns pares molt joves que no el van poder cuidar, i abans dels 6 mesos va ser adoptat per Mary (una secreatària) i Alfred Liotta (el propietari d'uan tenda de peces per a automòbils); el petit Liotta tenia una germana -també adoptada- Linda Liotta. De gran, va contractar a un investigador privat per a trobar la seva mare biològica. Ray Liotta va estudiar interpretació a la Universitat de Miami, on va formar part d'un grup de teatre universitari. 

Un dels primeres treballs com a actor fou en el programa Another World (1978) en la que estiguè fins el 1981. El salt al cinema fou en un paper com a actor secundari a The Lonely Lady (1983), i s'emportà considerables crítiques negatives al costa de la sra. Pia Zadora, l'actriu protagonista.

El seu primer paper rellevant en el cinema fou en el film de Jonathan Demme: Something Wild (1986), que fou nominat al Globus d'Or pel seu paper de dolent de la pel·lícula. Amb el pas als anys '90 arribà els seus papers princials i pels que es fèu popular: Campo de sueños (1989), al costat de Kevin Costner i, sobretot, Godfellas (Uno de los nuestros) (1990) l'obra mestra del sr. Scorsese.... el sr. Liotta fèu l'entrada en el món de l'hampa i no l'abandonà, la seva cara 'especial' el feia adient per a papers de personatges foscos, freds, psicòpates,... com s'evidencia en un dels seus següents films: Falsa seducción (1992) amb Kurt Russell i Madeleine Stowe. 

Els films en els que participar durant tota la dècada dels '90 i principis dels 2000 va reforçar el tarannà 'perillòs' encara que fes de policia, com a Cop Land (1997), Hannibal (2001), Blow (2001) o Identity (2003). Va posar la veu al personatge principal de Grand Theft Auto: Vice City (2002) o a Bee Movie (2007).

L'any 2005 li arribà un paper per a la televisió a la serie ER (Urgencias) pel que aconseguí l'Emmy al millor actor convidat en una sèrie dramàtica.

El sr. Liotta també va exercir de productor en films com Narc (2002), Take the Lead (2006) i la sèrie de televisió La línea (2009).

Va morir a Santo Domingo, en un hotel, mentre dormia, durant el rodatge del seu darrer nou film: Dangerous Waters.

40 anys de trajectòria professional, d'una presència magnètica, d'un somriure perillòs. Podria semblar una veí 'normal' però amb una simple aclucada d'ulls el podia transformar en l'ésser més salvatge i violent. Poc valorat, poc premiat, la seva presència a Godfellas valoritza el film al costat d'un Joe Pesci immens.

Gran pèrdua la del sr. Liotta ....

dijous, 16 de juny del 2022

EL CIUTADÀ K A LA 'REVISTA RÀPITA' PEL SR. EDUARD SANCHEZ

 ENTREVISTA A XAVIER MIRÓ – ACTIVISTA CULTURAL

Xavier Miró va néixer a Barcelona, però des dels 6 anys que viu a les Terres de l’Ebre, residint a Ulldecona, Alcanar, La Ràpita i, actualment, a Amposta. La seva època d’estudiant universitari el portà a viure durant 15 anys a Cerdanyola del Vallès. Malalt de cinefàgia des de ben petit això l’ha portat a col·laborar a Ràdio Ràpita, Ràdio Amposta i altres mitjans del territori per a parlar  de cinema. Es el programador de mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge i de TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures, aquest darrer organitzat pel CineClub La Ràpita (del que ell n’és secretari).  Escriu en el blog Ciutadà K de forma ininterrompuda des de 2008; és fundador de CREA, des d’on porten més de 10 anys realitzant projectes audiovisuals i teatrals; i col·labora en el projecte musical Rampaire... Xavier Miró és activista cultural.

Vas viure cinc anys a La Ràpita i vas marxar a Amposta. Es pot dir que, culturalment, Amposta i La Ràpita comparteixen pràcticament una mateixa identitat cultural?

Penso que totes les poblacions de les Terres de l’Ebre comparteixen una certa identitat cultural però, òbviament, cadascuna té les seves particularitats, i benvingudes siguin aquestes particularitats! A l’hora d’encarar La Ràpita i Amposta, però, penso que hi ha dos aspectes que impacten en el seu tarannà: A La Ràpita, el mar; A Amposta, la proximitat del Delta. Crec que aquestes dues coses marquen la identitat. Tot i això, tenim molts punts en comú i un d’ells és l’interès i el respecte pel pes històric i el passat d’ambdues poblacions, per exemple,  activitats com Orígens i la Festa del Mercat a la Plaça ho posen en evidència.

Com es veuen els correbous a una ciutat i a l’altra?

Aquest és un tema amb el què no faré amics ni amigues, ho sé. Fa anys que em considero anti-correbous. Tot i que puc valorar el pes tradicional i cultural que té en el nostre territori considero que es tracta d’una activitat anacrònica, desfasada. Els temps actuals i futurs són animalistes, respectuosos amb qualsevol forma de vida, i cada cop més. El patiment d’un altre mai ha de ser motiu de diversió, sigui de l’espècie que sigui. El que ens cal en aquest tema és abandonar els enfrontaments, les polaritzacions i construir aquell punt de trobada que ens permeti ser responsables com a espècie i continuar les tradicions. No hi ha cap tradició que s’aguanti estàtica des del moment que va ‘nèixer’, a totes els ha calgut adaptació, canvi... innovació. Els correbous demanen innovació per a trobar aquella opció o modalitat que pugui ser respectada pel màxim de població possible.

Què és el què et fa falta de La Ràpita a Amposta?

La veritat és que no crec que hagi de ‘portar’ res de La Ràpita per estar millor a Amposta; com deia, cadascuna té lo seu. He viscut a La Ràpita i a Amposta i he estat i estic molt bé, crec que són bons llocs per a viure, i penso que no ho diem prou.. tenim mancances és clar -qüestió que afecta al conjunt de les TTEE- però s’hi està bé. Si hagués de dir una cosa de les que ‘portaria’ de La Ràpita cap a Amposta potser diria el mar, tenir el mar prop de casa és bonic, però l’energia del riu també té el seu encant, que el riu Ebre és molt riu.

L’Auditori Sixto Mir és l’equivalent a Lo Pati a Amposta?

No, crec que fer aquesta equivalència no és encertat. L’ASM (Auditori Sixto Mir) és una infraestructura que està a disposició de la població gestionada per l’Ajuntament; en canvi,  Lo Pati és un centre d’arts visuals que està inclòs en la xarxa de centres de Catalunya i on la possibilitat d’oferir propostes artístiques continuades en el temps és un dels trets d’aquest espai. El primer (ASM) no té una direcció, ni un projecte que doni consistència i continuïtat; en canvi, Lo Pati l’ha de tenir i el té. Amb això no vull dir que l’ASM no l’estigui ‘portant ningú’, senzillament dic que no hi ha una visió més general que estructuri continguts i ofereixi una programació, són els ‘usuaris’ d’aquest espai el que li donen contingut. En canvi, Lo Pati ha de marcar una estratègia en la seva programació a l’hora de donar identitat al centre i aconseguir els objectius del mateix.

T’has involucrat a través del cinema al nostre Auditori. Quina és la teva funció dins de l’Auditori?

Dins de l’Auditori, cap. Jo estic dins d’aquests ‘usuaris’ que et deia abans. Sóc secretari de l’Associació CineClub La Ràpita i disposem de l’ASM gràcies a l’Ajuntament. De fet, aquesta associació va néixer el mateix any que l’Auditori, quan vam veure que podíem oferir una programació continuada en un espai preparat per a exhibir cinema en condicions òptimes és quan el CineClub va donar el primer pas. Per al CineClub poder disposar d’una pantalla, un equip tècnic i unes butaques com les de l’Auditori és un luxe i  ens permet oferir una programació cinematogràfica de qualitat. Penso, però, que l’Auditori encara no ha assolit el seu nivell màxim de versatilitat, és un espai amb molt potencial. Per exemple, poder retirar les butaques i disposar d’una platea de forma diàfana és quelcom al que se li pot treure molt de partit sigui de la manifestació artística i cultural que sigui.

Què ha representat la figura de Miquel Paton per a la cultura rapitenca?

No sóc ni crític ni historiador de l’art, però des del munt d’anys que fa que estic en contacte amb la Ràpita i gràcies al meu pas com a cambrer pel Xampany (local que la joventut ja no sap què era) penso que hi ha 2 artistes plàstics fonamentals a La Ràpita: Agustí Vizcarro i Miquel Paton; sense voler desmerèixer a ningú ni pretendre fer un llistat dels artistes rapitencs (no estic preparat per a fer-ho).

Com ha nascut TRETS, el Festival de Cinema i Cultures?

El CineClub La Ràpita, el mateix dia que naixia jo crec que fer un festival ja era una de les accions possibles que tenien a la llista de ‘coses que es volien fer’. Hem hagut d’esperar el temps necessari per a que l’entitat tingués un rodatge, l’equip estigués cohesionat i amb una programació estable per a poder fer un pas més i materialitzar un festival de cinema a La Ràpita. TRETS, Festival Internacional de Cinema i Cultures, és un projecte que vol donar conèixer les cultures del món tenint al cinema com a porta d’entrada. Enguany hem escollit la cultura italiana i tota la programació girava al voltant d’oferir les múltiples cares (els múltiples ‘trets’) que pot tenir aquesta cultura; hem tingut: sopar italià, concert de música italiana, vermut-xerrada al voltant de Pasolini, sessió infantil, un film clàssic de Fellini i un contemporani de Guadagnino. Han estat 3 dies intensos en els que el públic que ens ha acompanyat ha pogut tenir ‘tastets’ culturals d’Itàlia.

Heu fet un homenatge a Pier Paolo Pasolini. Què ha significat la figura de Pasolini per a la cultura italiana i europea del segle XX?

Hem de reivindicar Pasolini. El Cinema és la seva part més visible i popular però Pasolini era un intel·lectual polièdric i a TRETS vam voler mostrar una altre rostre d’aquest artista italià. Gràcies a l’exposició d’Eduardo Margaretto (traductor i estudiós de l’obra de Pasolini) vam descobrir un Pasolini sociolingüística, poeta, fascinat per reivindicar, cuidar i protegir llengües minoritàries i argots populars no sempre formalitzats i reconeguts. Això el portà a tenir molts vincles amb Catalunya i publicar un llibre a Itàlia de poetes catalans per reconèixer la seva vàlua, poetes de la talla de Verdaguer, Riba, Maragall, Carner... Pasolini era molt és que un director de cinema! La seva càrrega política, per exemple, que molta gent considera que fou el motiu del seu assassinat impregna tota la seva obra. Ens ha deixat un bon llegat escrit molt desconegut per al gran públic.

A Amposta amb el nostre amic David Comuñas vau crear CREA. Què és això exactament?

CREA és una col·lectiu que va néixer al 2010 sense massa límits, hem fet lipdub, teatre de carrer, curtmetratges, videoclips, teatre de text, lectures dramatitzades ... qualsevol cosa que tinguem ganes de fer, la fem! Tenim la pàgina web grupcrea.tv o la pàgina de Facebook on anem posant totes les nostres CREAcions, en format lliure i obert a tothom. Les activitats més continuades i estables són, d’una banda, el nou curtmetratge que cada any -des de que va néixer  CREA- presentem a les Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal d’Amposta amb l’estimada Joana Serret al capdavant; i de l’altra, el teatre de carrer que realitzem a la Festa del Mercat a la Plaça d’Amposta animant el carrer major i la Plaça de l’Ajuntament amb un espectacle nou cada any.

Té algo a veure amb la fotografia i el cinema?

Amb la fotografia, amb el cinema... però també amb el teatre i la música, amb qualsevol manifestació artística que tinguem ganes de provar. L’ànima del grup som David i jo (que no som professionals del camp audiovisual o teatral) però depenent del projecte ens envoltem de persones que aporten les seves ganes o la seva professionalitat, com: Pau Bertomeu, Eva Mascarell, Emili Gil, Pere Montañana.... Cada projecte comporta ‘cridar’ a les persones més adients per a dur-lo a terme.

La gastronomia rapitenca forma part de la identitat cultural del poble?

Evidentment, jo crec que això ja fa temps que ho tenim clar. La gastronomia és un tret inel·ludible de qualsevol poble o cultura. El menjar uneix moltes coses... La Ràpita té una gastronomia per a llepar-se els dits ja sigui de cuina més marinera i tradicional com Marinés a propostes més innovadores i creatives com les d’Albert Guzmán. Conscients de que la gastronomia és identitat d’un poble, hem volgut incloure aquest aspecte al festival TRETS que parlàvem abans, no podem parlar d’una cultura sense fer referència al què s’hi menja; per això, la nit de la inauguració va incloure un sopar italià (a càrrec de la Dolce Vita) on vam degustar plats típics italians.

Explica’m la relació que hi ha entre Juan Marsé i la teva família materna.

Es una relació llunyana i, per part meva, poc vinculada. Anant al gra, el meu avi Joan era germà de la mare biològica de Juan Marsé, i li era padrí, per això li van posar Joan de nom. Juan Marsé es deia Joan Faneca Roca, per tant, era  cosí germà de la meva mare. La seva mare biològica no se’n va poder fer càrrec quan va néixer perquè va morir al cap de 15 dies de donar a llum ... uns altres pares el van agafar en adopció. Mons pares van tenir poc contacte però en un d’aquestes trobades jo hi vaig anar; recordo una sobretaula en el seu xalet de Calafell, vam fer un cafè amb ell i la seva dona, però jo era molt jove i no vaig ser conscient de la rellevància de l’autor que tenia davant. Tot i això, guardo un exemplar de l’edició anglesa de La dama de Shanghai dedicat per ell.

Com veus el panorama literari a les Terres de l’Ebre? Dis-me cinc títols d’obres ebrenques que t’hagin agradat últimament.

La veritat és que la meva lecturofàgia provoca que no tingui cap mirament a l’hora de devorar llibres, vinguin d’un vinguin, de ben petit la lectura és una de les meves activitats més presents i reincidents. Si m’obligues a dir noms propis de la literatura de les Terres de l’Ebre, sé que faré un lleig a molts dels que deixaré fora perquè, per sort, el nostre territori té veus pròpies molt contundents i admirables; des de clàssics com Moncada, Vergès, Arbó a actuals com Yannick Garcia o Emili Gil. Però si m’he de quedar amb 5 –i no parlo de llibres sinó de persones- seria Jesús M. Tibau, Josep Igual (com l’enyorem!), Marta Rojals, Maria Climent (el que ha fet a Gina és admirable), Edward Carter (perquè article a article i llibre a llibre està construïnt tota una crònica de la Badia dels Alfacs) ... i encara que ja hagi arribat als 5 no puc deixar d’anomenar i lloar l’amic David Comuñas les seves ‘Mentides a mà alçada’ és una meravella, creador de mirada lúcida i creativa que potser –malauradament- no escriu tant com els seus amics voldríem però que quan ho fa ens deixa entusiasmats; l’amic Comuñas està engegant un projecte al Perelló ara mateix que es diu Lo Pulmonet que donarà molt que parlar i mereix una entrevista el projecte sol.

 

dimecres, 15 de juny del 2022

SR. ANDY FLETCHER

 (1961-2022)

Fa uns dies, de forma inesperada, moria un dels components de Depeche Mode, un dels grups musicals que més m'han acompanyat al llarg de la meva vida, sobretot, en la joventut.

Andrew John Leonard Fletcher, va nèixer a Nottingham -era el gran de 4 germans- però va passar la seva infantesa a Basildon (Essex) allà era company d'escola de Martin Gore. El sr. Fletcher l'any 1976 va formar amb Vince Clarke el grup No Romance in China, amb el que no van fer massa 'cosa'; el mateix sr. Clarke va formar grup amb Martin L. Gore: French Look ... els 3 van coincidir, finalment, a Composition of Sound al que s'afegiria un temps més tard el cantant David Gahan per a acabar amb el nom definitiu de Depeche Mode. El sr. Fletcher no tenia un talent especial per a la música, però sí per a portar 'els negocis', així que va fer de manàger els primers anys, malgrat que també ocupà el lloc de teclista des del primer moment.

Després del primer disc -Speak & Spell, 1981- el sr. Vince Clarke abandona el grup i és subtituït per Alan Wilder. De Depeche Mode, el sr. Fletcher fou el pimrer en enregistrar un disc en solitari -que no va arribar a publicar: Toast Hawaii (1984), en el que Gore i Wilder van col·laborar en el piano; es tractava d'un disc de covers, com també faria el sr. Gore anys més tard. El sr. Wilder es va discutir diversos cops amb Andy Fletcher fins que el primer va deixar el grup l'any 1994, poc abans de que acabessin el disc Violator. El van substituir per Daryl Bamonte.... Així doncs, de 1982 a 1995 van funcionar com a quartet. 

Sembla ser que aquesta primera crisi van fer que es plantegessin desfer el grup, el sr. Gahan tenia seriosos problemes amb les drogues i el sr. Gore tampoc no anava faltat de problemes ... però Andy Fletcher fou el que va mantenir el grup unit i el va fer tirar endavant. D'aquesta forma, l'any 1997 el sr. Fletcher va assumir el rol de portaveu del grup.

L'any 2003 crea un segell discogràfic especialitzat den música electrònica -Toast Hawaii- i començà a presentar-se com a Dj, i tingué un notable carrera 'punxant' en festivals d'Europa, Àsia o Amèrica del Sud. És l'únic membre de Depeche Mode que no va cantar mai, si bé podia fer algun cor en els directes.

El sr. Fletcher ha tingut diversos rols dins de Depeche Mode: baixista, manàger, portaveu, va manifestar en diverses ocasions que ell disfrutava en les qüestions més comercials de la banda.

Certament, era el més discret dels 3: si Gore era el compositor principal i vocalista ens algunes perles de la discografia del grup; si Gahan era cantant i imatge més visible ... la discreció de Fletcher contrastava en la seva capacitat per mantenir unida la banda en els moments més difícils. Si Depeche Mode ha arribat fins a on ha arribat ha estat gràcies al sr. Fletcher. Que ha mort amb només 60 anys.... què serà de DM sense ell?

dimecres, 8 de juny del 2022

TORNA 'THE KINGDOM' DEL SR. LARS VON TRIER

 

Fa 25 anys, el sr. Lars Von Trier va idear i realitzar una sèrie estranya, de culte, fascinant, inquietant i trencadora.... com la majoria de 'coses' que fa el sr. Von Trier.

'The Kingdom' -Riget, en danès- va tenir una primera temporada el 1994 i una segona -Riget II- el 1997. Filmin ha arribat un acord amb la productora -que ha remasteritzat la sèrie original- per re-estrenar-la a la seva plataforma i poder oferir en exclusiva la temporada 3 que ens arribarà 25 anys després. És una bona notícia la recuperació d'aquesta sèrie, difícil de veure enlloc i una autèntica obra de culte per entendre millor l'univers del sr. Von Trier. De fet, la notícia global és que Filmin ha aconseguit els drets d'exhibició de tota la filmografia del director danès, per tant, podrem gaudir dels primers treballs del director.

'The Kingdom' és una sèrie que ens parla d'un hospital laberíntic situat damunt d'un pantà. Sèrie complexa, amb moltes capes, amb un caràcter marcadament de terror i tocs sobrenaturals. El repartiment estava ple de figures de la interpretació nòrdica, com l'immens Udo Kier, per exemple, o Lars Mikkelsen.

La Temporada 3 s'anomenarà 'The Kingdom: Exodus' i s'afegirà Alexander Skarsgard. Seran 5 capítols de 60 minuts cada capitol. La podrem veure a Filmin a la tardor d'aquest any.

Bona notícia !!!

dijous, 2 de juny del 2022

'CRASH' AL CINECLUB LA RAPITA

Per primer cop en la història del CineClub La Ràpita el sr. David Cronenberg entre a l'Auditori Sixto Mir i ho fa amb una de les seves pelis de culte: CRASH.

El sr. Cronenberg és un director autor que ens ha regalat perles dins de la Història del Cinema. Ell és un dels exponents del que s'ha anomenat 'horror corporal' amb el que explora les pors humans davant de la transformació física i l'infecció juntament amb la creació del concepte de 'nova carn', en la que s'eliminaven les fronteres entre allò mecànic i allò orgànic. Al voltant d'aquestes idees gira l'obra cinematogràfica del sr. Cronenberg.

Si bé en els seus inicis, es va centrar en la part més d'infecció amb films gruixuts que rascaven el cinema gore com: Shivers (1975), Rabid (1977) o The Brood (1979). Es va oferir un remake que superava l'origina amb The Fly (1986) i a finals dels '80 i principis dels '90 el seu cinema es torna més elegant, més polit, però amb temes igualment inquietants i orgànics, com Inseparables (1988), Naked Lunch (1991) o Spider (2002).

En els darrers temps ha aparcat una mica 'la carn' i 'lo físic' per a centrar-se en formes d'expressar la violència -com a A History of Violence (2005) o Eastern Promises (2007)- o de radiografiar la contemporaneïtat -com A Dangerous Method (2011), Cosmopolis (2012) o Maps of the Stars (2014).

Després de 8 anys sense dirigir enguany estrenarà Crims of the Future.

La pel·lícula que veurem avui gràcies al CineClub La Ràpita té totes les característiques que defineix l'estil Cronenberg: atmosfera malsana, barreja d'orgànic i mecànic, manipulació del cossos i sensualitat mitjançant la història (escrita per J.G. Ballard) d'uns personatges que pateixen de sinforofilia: excitació sexual pels accidents de cotxe. Un thriller inquietant i morbòs.

'Crash' s'emportà el Premi Especial del Jurat en el Festival de Cannes d'aquell any i va guanyar 6 premis de l'Academia de Cinema i Televisió del Canadà, incloent millor director i guionista.

Així doncs, aquesta tarde viurem emocions fortes al Sixto Mir !!!


dimecres, 1 de juny del 2022

SR. VANGELIS

(1943-2022)
 

Portem unes setmanes horribles pel que respecta a la mort de personalitats de la cultura, una d'elles és el mestre Vangelis. Una peça clau de la meva memòria musical, tinc molt present els 'viatges' que la seva música em despertava quan era adolescent. El sr. Vangelis no ha deixat de fer música i no ha deixat de publicar treballs discogràfics, malgrat que la corrent musical coneguda com a New Age ja queda molt lluny, i no està de moda. El sr. Vangelis ha estat impertèrrit a tendències, ell ha construït un edifica sonor i musical com pocs artistes contemporanis.

El que va nèixer amb el nom d'Evangelos Odysseas Papathanassiou a Volos en una família benestant fou una de les primeres persones de Grècia a tenir un sintetizador  i amb 6 anys ja feia concerts a nivell familiar. De ben jove, va debutar  com a teclista en el grup The Forminx, que imitava i continuava l'estètica The Beatles. L'any 1966 reb l'encàrrec de la seva primera BSO: 5.000 psemmata del director Giorgos Konstadinou. Després va entrar en una banda de rock progressiu i pop psicodèlic: Aphrodite's Child, en el que també estava el seu cosí, el sr. Demis Roussos. Van publicar 3 LPs i van tenir èxits notables.

Aquí es produeix un punt d'inflexió en la carrera del sr. Vangelis optant per engegar una carrera en solitari, abans de que Aphrodite's Child es desfès ell ja havia editat el primer LP: 'Sex Power' (1970), una BSO del director Henry Chapier. Aquests inicis dels '70 el porten a col·laborar en diversos grups de jazz, jazz-rock o jazz-electroacústic, amb els que publica un parell de treballs discogràfics.

El sr. Vangelis està buscant el seu estil, edita discs amb un poema simfònic sobre el maig de 1968 o una fussió de rock i folclore mediterrani a Earth (1973).

Els primers pasos del sr. Vangelis en solitari foren les BSO, a mitjans dels '70 s'encarrega de la composició de Entends-tu les chiens aboyer? (1975) de François Reichenbacj, La Fête Sauvage (1976) de Frederic Rossif i la sèrie del mateix director que l'anterior film: L'Apocalypse des animaux (1973), aquesta BSO fou el seu primer èxit de vendes sobretot amb el tema La petite fille de la mer (1973).

Els diferents àlbums que el sr. Vangelis anà publicant a finals dels '70 l'anaven erigint com un pioner de la música electrònica i la new age. Heaven and Hell (1975), Albedo 0.39 (1976), Spiral (1977) Beaubourg (1978), China (1979) i Opera Sauvage (1979) són un bon exemple. La majoria de caràcter conceptual, uns més 'difícils' que altres però la majoria tenen algun tema més accessible amb el que es guanyava l'interès del gran públic; això i que alguna de les seves peces foren escollides com a sintonia en sèries mítiques de la TV com 'Cosmos' de Carl Sagan.

La dècada dels '80 comença amb el disc que contè un dels seus temes més reconeguts: See you later (1980) inclou 'Memories of Green', famosa perquè s'inclourà en la BSO de Blade Runner dos anys més tard. L'any 1982 guanya l'Oscar a la Millor Banda Sonora -imposant-se al John Williams de En Busca ddel Arca Perdida- amb Carros de Fuego... des de llavors la imatge d'algú corrent (i a càmera lenta) va associada a la seva música; qui no ha tararejat aquest tema algun moment de la seva vida (tot i que la majoria no hagin vist el film)?. La barreja de música electrònica i ètnica  amb jazz i blues, reafirmant l'ambient de cinema negre que creà Ridley Scott en la mítica Blade Runner li proporcionà el reconeixement definitiu. 

Els treballs del sr. Vangelis els anys '80 i '90 alternaven sons més comercials i accessibles amb projectes més arriscats, d'aquesta època són: Antarctica (1983), Direct (1986), Soil Festivities (1984), Invisible Connections (1985), Mask (1985). La dècada dels '80 acabà amb una BSO que no es va arribar a publicar mai: 'Francesco' (1989) de Liliana Cavani amb Mickey Rourke com a San Francisco de Asís.  A The City (1990) va barrejar l'elctrònica amb aires urbans ... i 2 anys després arribaria una altra BSO que es faria mundialment famosa: 1492 Conquest of Paradise (1992), un altre cop dirigida per Ridley Scott.

La dècada dels '90 acabà amb discs conceptuals com Voices (1995), on explora les possibilitats sonores de la veu humana;  Oceanic (1996) i Greco (1998).

El segle XXI comença amb la demanda de la NASA a que fes un himne per a la missió de Mars Odyssey ... aquest tema desembocà en el disc Mythodea (2001).

El 2004 arriba una altra BSO rellevant per al film del sr. Oliver Stone: Alexander. Tres anys més tard publicà una atra BSO per a un documental sobre la vida de El Greco (res a veure amb el seu trebal dels '90).

Els darrers treballs del sr. Vangelis tenen a veure amb l'espai: Rosetta (2016) i Juno to Jupiter (2021), el seu darrer treball editat. La Unió Astronòmica Internacional li va posar el seu nom a un asteroide, es deia 6354 i el van canviar per 'Vangelis'.

Considerat com un dels pioners de la música electrònica tingué una trajectòria paral·lela com a pintor, arribant a realitzar diverses exposicions a nivell internacional. Ben poca cosa sabem de la seva vida privada... va morir als 79 anys per complicacions amb el Covid19.

Per a mi, les atmosferes del sr. Vangelis van molt lligades a les del sr. Jarre. Els dos em feren viatjar en els meus anys d'adolescència escoltant els seus temes en bucle un cop i un altre... 

Amb més de 40 àlbums, la màxima popularitat l'aconseguí amb Carros de Fuego, Blade Runner i 1492 però us animo a que us submergiu en els treballs d'aquest mestre de la música atmosférica, emotiva i èpica. 

Llarga vida a la música electrònica !!!!