Ens han parlat tota la vida de la dicotomia interior/exterior en relació a l'ésser humà, creença en la que s'han aixecat disciplines, tècniques terapèutiques, corrents de pensament... Les conseqüències -fermament arrelades- són mútiples: des de pensar que la personalitat és quelcom innat, que anem enfortint, desenvolupant, però que és quelcom substancial a la persona en concret, que hem de treballar l''interior' (que és allò important), ens 'hem de conèixer'. Com totes les conseqüències, l'impacte pot ser positiu i negatiu; interessant, saber qui som i saber cap a on volem anar però, alhora, limitador, determinant i encorsetador.
El sr. Mèlich en el seu assaig dinamita aquella tradició clàssica i tradicional per a afirmar-nos que "no hi ha vida interior", que no hi ha una identitat substancial, immòbil i immutable i afirma de forma contundent que "el jo és una exterioritat radical". Buf, detectar en una autor allò que tu portes anys pensant i madurant, (des del teu 'moment acadèmic' per terrenys de la Psicologia Social, la Sociologia i l'Antropologia) proporciona una satisfacció mental, un orgasme teòric que és difícil d'explicar en paraules: s'ha de viure... és aquella sensació de: "ostres, això és precisament el que jo penso, tal i com ho està explicant aquestra persona".
Per al sr. Mèlich allò que anomenem 'identitat' existèix en tant que ens relacionem amb els altres, la personalitat és allò que s'estableix fora i enmig de dues persones; d'aquí que ens comportem de formes diferents depenent de la persona amb la que ens relacionem. El 'jo', doncs, seria quelcom construït en relació als altres.
Aquest plantejament inicial va unit a la qüestió 'teatral', la nostra vida és com un teatre i nosaltres adoptem els personatges que ens han assignat, per variables diverses: gènere, edat, classes social, nivell cultural.... aquest paràmetres ja ens fan executar uns rols i no uns altres i això és el que interioritzem per acabar dient que tenim 'una personalitat ' o una altra.
Tenint en compte això, l''alteritat' és més important que el 'jo', perquè és aquell el què ens defineix... sols no seríem res ni ningú.
Això també té impacte en la memòria, perquè ja no resideix dins de cadascú de nosaltres, sinó 'fora', amb el vincle que estructurem amb els altres.
Òbviament, no pretenia resumir-vos tot el llibre, sinó anomenar les idees principals i, sobretot, ressaltar la importància del què implica aquest gir paradigmàtic: podem ser allò que vulguem ser (trencant patrons, guions i rols assignats: feina difícil) i allò realment important no és l'individu' sinó 'allò col·lectiu'.
Un altre dia en continuem parlant ....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada