dimecres, 30 d’abril del 2008

SR. BAFF

Una mica més i ens oblidem en aquest blog de parlar d’una de les trobades ‘cinèfagues’ importants que s’està produint -ara mateix- a la ciutat comtal (que m'agrada aquesta expressió): El BAFF...el Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona... que ja va per la seva edició número 10.

Del 25 d’abril al 4 de maig (quin dia més bonic!!) diferents espais de BCN veuen com les seves blanques pantalles s’emplenen d’històries vingudes de l’Orient més llunyà (com els Reis!!) ... històries diferents però amb el nexe comú de que els protagonistes tenen els ulls oblics. En aquests moments el cinema oriental s’ha ‘normalitzat’ però fa 10 anys tot el que en sabíem d’aquell cinema era l’existència d’Akira Kurosawa com a director clàssic i tota la ristra de films d’allò anomenat Terror Oriental (ja sabeu: pel·lícula de por amb alguna mort violenta en el passat + que clama venjança en el present + una senyora de melena negra negríssima amb dits artrítics i fent sons guturals) ... posteriorment, vam descobrir gràcies al fenomen ‘anime’ que també sabien fer dibuixos animats (bueno la Heidi ja eren seva, eh?), arribant al ‘nirvana’ amb Miyazaki; vam veure que podien deconstruir l’occidental cinema melodramàtic com només ho sap fer Kar Wai... això obrí la porta a que ens visités el cinema vietnamita, tailandés, coreà.... que es passeja cada any per Sitges, per Cannes.... qualsevol festival ‘que se precie’ ha de disposar d’una secció de 'mirada d’ulls oblics'....

Fins que la Casa d’Àsia construí un festival només per a ell, per a aproximar-nos a una cinematografia que quasi mai troba canals de distribució que la faci arribar al nostre país... Aquí podeu veure el trailer d'aquest any del Festival que il·lustra molt bé el seu ‘estil’ (no el 'penjo' perquè llavors em diuen pesat):
·
·
Si destaca alguna cosa de la programació del BAFF d’aquest any és l’pre-estrena de la nova peli de Kim Ki Duk... del gran, innigualable, poètic, màgic, preciós i valuós Ki Duk... SI, ESTIMEM EL CINEMA DE KI DUK !!!!! (i en som tants!!!) Allò nou del mestre que ens regalà ‘Primavera, Verano, Otoño, Invierno... y primavera’, ‘Samaritan Girl’ i ‘Hierro 3’ (ai, màgica!) s’anomena ‘Breath’ i la podeu veure als Cinemes Aribau Club 1 avui 30/04 a les 22:30 o el 03/05 a les 19:30.... Aquí teniu el tràiler ... no em dieu que no destil·la poesia ???.
·
( aquest post és un homenatge al FICSH ...
... i al meu angelet !!! )

黒 澤 明

dimarts, 29 d’abril del 2008

UN PREMI !!!!!

BEN GUANYAT !!!!

A les col·laboradores més constants, maques,

'dicharacheres' i genials del Ciutadà K !!!!

dilluns, 28 d’abril del 2008

'LA CARA OCULTA DEL GENIO'

El penúltim llibre que he llegit ...
Reconec que amb aquest títol, el llibre em feia una mica de por, aquestes Històries que 'manipulen' (a vegades de forma inconscient) el passat per a justificar el present em fan certa ràbia... sembla com si el geni fos geni des del primer plor al nèixer i certament la vida dels grans creadors és com la de tots i totes però arriba un dia que els atorguem la categoria de Geni i, és llavors, quan re-dactem, re-fem, re-escrivim tota la seva vida amb el focus de la genialitat: i el geni era geni ja de bebè, de petit, d'adolescent, d'adult, de vell i en el moment de morir-se ("hasta la sepultura...").... De llibres i pel·lícules que repeteixen aquest patró a l'hora de mostrar biografies n'hi ha molts (jo diria que la majoria), per sort destaquen algunes biografies que no ho fan i que també ens expliquen les ombres d'aquests genis... com les de tots i totes.

La biografia de Donald Spoto [(1983) Alfred Hitchcock. La Cara Oculta del Genio (RBA, 2008) ] va en la segona línia que us comentava, es tracta d'un repàs exhaustiu de la seva vida (els capítols estan agrupats per anys des del naixement fins a la seva mort). En aquest llibre (d'un dels biògrafs més reconegut de Hollywood), el Sr. Hitchcock en va rebent 'unes de cal i altres d'arena', l'autor reconeix el geni però també ens evidencia l'alt nivell de neuroticisme del director envers els seus col·laboradors però, sobretot, envers les seves actrius principals... gràcies al llibre sabrem...

1. Sobre l'origen del MacGuffin (estrategia de guió de la majoria dels films de Hitchcock):

Angus MacPhail fue quien estableció la palabra MacGuffin para designar el deliberadamente misterioso objetivo del complot –el ‘punto débil’-, que no necesitaban elegir hasta que el restp de la historia estuviera completamente planeado. Hitchcock adaptó rápidamente la palabra y, por supuesto, la utilizó durante todo el resto de su carrera. La palabra, según MacPhail, deriva de una anécdota que contaba siempre, relativa a dos hombres viajando desde Londres hacia Escocia en un tren. En la rejilla para los equipajes sobre sus asientos había un paquete extrañamente envuelto. - ‘¿Qué lleva usted aquí?’, pregunta uno de los hombres al otro. - ‘Oh, es un MacGuffin’, responde su compañero. - ‘¿Qué es un MacGuffin?’. - ‘Es un aparato para atrapar leones en las tierras altas de Escocia’. - ‘¡Pero si no hay leones en la tierras altas de Escocia!’. - ‘Bueno, entonces, supongo que eso no es un McGuffin’ (p.138-139).

2. Sobre el fet que fou dels primers directors que en els títols de crèdit el seu nom apareixia abans del títol (ara és quelcom general):

“Esta es la primera vez en que veo mi nombre en letras luminosas encima del título de la película” (p.164).

3. Sobre la idea que fou un autor que el que sempre tingué en compte fou atraure, impactar i sorprendre al públic.... donant-li allò que vol (aconseguí com ningú el combinat autor/director comercial... el que intenta fer Amenábar):

“Soy un prisionero de mi propio éxito –dirá Hitchcock con un rostro de amargura cuando se le preguntó acerca de su próximo proyecto-. No soy un prisionero a la fuerza, pero existe solamente un cierto tipo de películas que yo puedo hacer. Un thriller, una historia de asesinatos, un film que afecte a la emociones de aquellos que lo contemplen en cualquier parte del mundo... Pero si hiciera películas solamente para complacerme a mí mismo, seguramente iban a ser muy distintas de aquellas que ven ustedes en la pantalla. Serían más dramáticas, quizá sin humor, más realistas. La razón de que continúe siendo lo que se llama el especialista del suspense es estictamente una razón comercial. El público espera un cierto tipo de historia de mí, y yo no deseo decepcionarle” (Hitchcock, p.454).


4. Sobre les seves aparicions...

“No me gusta en absoluto esas pequeñas apariciones –dijo en una ocasión- Las odio. Cada vez constituyen una prueba. Pero a veces pienso que debo seguir con ellas. Superstición, supongo.” (Hitchcock, p.464)

divendres, 25 d’abril del 2008

SR. REIS/SR. PESSOA

El Sant Jordi ens deixa el cos literat, no??

"Vivem em nós inúmeros;
Se penso ou sinto, ignoro
Quem é que pensa ou sente.
Sou somente o lugar
Onde se sente ou pensa.
Tenho mais almas que uma.

Há mais ens do que eu mesmo.
Existo todavia
Indiferente a todos.
Faço-os calar: eu falo.

Os impulsos cruzados.
Do que siento ou nao sinto
Disputam em quem sou.
Ignoro-os. Nada ditam
A quem me sei: eu escrevo."

Ricardo Reis / Fernando Pessoa
·
[ Viven en nosotros innúmero/ si pienso o siento, ignoro/
quién es quien piensa o siente. / Soy tan sólo el lugar / donde
se siente y piensa / Tengo más de una alma / Hay más yos
que yo mismo. / Existo, sin embargo, / indiferente a todos. /
Los hago callar: yo hablo. / Los impulsos cruzados / de la que
siento o no siento / porfían en quien soy / Los ignoro. Nada
dictan / a quien me sé: yo escucho. ]
·
El senyor Pessoa -sense saber-ho, a principis del segle XX- ens oferí el 'Jo postmodern', el jo fragmentat de la postmodernitat, poliédric, fragmentat... tan ben descrit a K.J.Gergen, (1991). El yo saturado. Barcelona: Paidos, 1992)...

Gergen habla de un yo saturado en las múltiples relaciones que establece con los otros; un yo roceado, multifacético, producto de la vertiginosa multiplicación de las comunicaciones de la época actual. Su concepto de multifrenia evoca la pluralidad de aspectos y la dificultad de concluir un proceso de unificación de la personalidad, o de elaborar una única autoimagen; más bien renunciamos a ella y nos aceptamos como personalidades plurales en distintos contextos.
Frente a los mitos de personalidades íntegras, la postmodernidad presenta la personalidad multifacética. No cree en un yo formado por un núcleo inmutable y rodeado de una periferia versátil. No en una identidad personal profunda, diferente de las apariencias superficiales. Piensa, en contra, que en cada momento desplegamos unos rasgos del yo que en otros momentos quedan inhibidos o relegados por rasgos competidores. Algunos son congruentes entre sí, pero no siempre: podemos ser sumisos en unos momentos y altivos en otros; a veces somos responsables, comprometidos, exigentes, o todo lo contrario; en ocasiones somos capaces de expresar emociones sutiles mientras que en otros momentos somos impenetrables; podemos ser simpáticos y antipáticos, egoístas o solidarios, etc. según los contextos. Y afortunadamente, pues uno de los criterios de buena salud mental es el no ser rígidamente monofacético. Gergen hace corresponder los rasgos de ese yo desmembrado con los de la realidad extern. En cocreto con las relaciones sociales que creamos y mantenemos a través de continuas interacciones. En cada relación nuestro yo se define de una manera diferente, creándose una nueva dimensión o un nuevo rasgo suyo.
(Alberto Carreras, Universidad de Zaragoza)
·
Pessoa, un dels 'monstres' de la Literatura Sideral: el pioner de la Postmodernitat !!!!! ...
·
... per a un altre dia deixem Lisboa, els fados i la 'saudade'.... de moment, escolteu i veieu a Madredeus a la part esquerra del blog

dimecres, 23 d’abril del 2008

SANT JORDI !!!


I per al petit Robi
un llibre
per a ell
(que no té cap enamorada
que li regali... angelet!)
... li ha encantat

dimarts, 22 d’abril del 2008

SR. TALENTO

Ahir van fer la final de 'Tienes Talento' (a Cuatro) ... la culturofagia és el que té... ens hem d'atrevir amb tot ... i la TV és un font inesgotable de.... de ... tot: bo, dolent, fatal i vomitiu....

Tienes Talento és un programa amb molt menys xispa que el seu germà bessó Tú Si Que Vales (Telecinco) però ells no ho saben (no els hi digueu, eh?). Es pensen que estan en un programa profund i que el jurat és una mica menys que semi-dèus que decideixen la vida d'uns pobres personatges, alguns amb talent i d'altres amb res que se li assembli... perles com "cuando paseemos por la Gran Vía y veamos el nombre del ganador en letras luminosas recordaremos que lo descubrimos aquí" (Miqui Puig dixit... 'sense comentaris!') ... Així que ahir, van triar a "la persona con más talento de España" (¡'ahí es ná'!)
El que passa amb la massa fàcilment anomenada 'tele basura', dels realities i tal, és que perdem de vista la possibilitat (a vegades petita, teniu raó) de que puguis contemplar algú/na o quelcom que valgui la pena... a la final d'ahir VA PASSAR.... dos diamants brillaren entre la mediocritat... dos finalistes (al meu entendre) es van berenar el programa, la resta de finalistes, els càmares, els focos i a Núria Roca (que, per cert, cada dia que passa està més guapa!): PEDRO SAXO i SALVA ... el segon va guanyar, el primer no...

Tot seguit podeu veure la cançó amb la que va guanyar el Salva: La Leyenda del Tiempo.. impressionant versió d'una de les obres mestres de Camarón... escolteu-la, és brutal!!! (espero que a la reina del tablao: Neska Polita li agradi i la balli ... ole i ole... va per vos, xicota!) (el Sr.Blogger diu que no vol adjuntar més videos...ara s'ha enfadat!):

Però la joia de la corona de la final no fou el guanyador, fou Pedro Saxo, un senyor que és capaç de fer amb el saxo el que no he vist fer mai a ningú (i no és res sexual, eh?)... com si es tractés d'un personatge de Tim Burton, s'ha passat 2 anys assajant al 'trastero' del garatge de casa seva per a no molestar a ningú... les seves peces són: arriscades, experimentals, sòlides, innovadores, poètiques, visuals, imaginatives, descriptives, de tècnica apabullant... creades per ell mateix, o sigui, que estem parlant d'un CREADOR, d'un COMPOSITOR, amb un talent desbordant... No, no estic exagerant, escolteu les dues peces que interpretà a la Semifinal i a la Final i jutgeu vosaltres mateixos/es (com va dir el meu estel: "pot anar de la mà de Carles Santos", òbviament, jo m'ho agafo en positiu)... aquí teniu la cançó de la final: IM-PRES-SIO-NANT!!!

Si voleu, aquí teniu la peça que interpretà a la Semi-final:

http://www.youtube.com/watch?v=X2bhFxG-JPI (Semi-final)

(I aquesta nit .... OT !!!!)

dilluns, 21 d’abril del 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA (2ona PART)

Senyores i senyors aquí teniu els 2on. Festival de Cinefagia.... (devorem 'flims' sense parar).

HALLOWEEN
Un clàssic fundacional de les pel·lícules de 'psycho killer' (és del 1978): personatge transtornat que assassina la seva germana una nit de halloween... anys després escapa del centre psiquiàtric i torna al lloc dels fets i continua matant.... Fa gràcia veure a la Jamie Lee Curtis en el seu primer paper a la pantalla gran (que va recuperar 20 anys després 'HalloweenH20')... veure'l ara, 30 anys després, doncs és clar, estem massa curtits com que ens espanti com ho hauria de fer en el seu moment... El sr. Rob Zombie en fèu un remake l'any passat (2007) salvatge i explicatiu de les raons de per què mata el petit Myers.
Valoració: BÉ

THE HOST
Pel·lícula familiar amb monstre, com ho sentiu; és propi d'un argument dels anys '80 en la que una intoxicació química en el riu Han (Corea del Sud) provoca que un 'bitxet' entri en una mutació espetacular i surti un bon dia del riu per a cruspir-se totes les personetes que troba al seu pas... encantador, el xaval! Encara que això soni 'de modé' la pel·lícula és un contundent film sòlid, trepidant i molt ben facturat (premi als efectes especials del Sitges 2006 i millor peli de cinema asiàtic) a més de ser una tractat sobre la família (freaky però família). (val la pena els nombrosos extres de l'edició de 3 DVD)
Valoració: NOTABLE ALT

HOMECOMING (Capítol de Masters of Horror)
Un dia farem un 'post' específic per a aquesta seria que se'l mereix però ara us comento un dels capítols dirigits per Joe Dante (sí, el dels Gremlins) i que ens planteja una inquietant pregunta: que passaria si els soldats nord-americans morts a la Guerrar d'Irak tornessin com a molts vivents al seu país per a votar en les properes eleccions presiddencials...us imagineu a qui votarien, no? Peli de 'muertos vivientes' de tota la vida però amb una càrrega política que la fa molt interessant (de fet, hem de reconèixer que les pelis de zombies són més polítiques del que aparentment semblen...ho deixem per a un altre dia...).. Genial!!
Valoració: EXCEL·LENT

BERLIN OCCIDENTE
De les primeres pel·lícules del Wilder als EEUU (és de 1948) després de fugir de l'Europa nazi però tractant, precisament, la situació alemanya i l'entrada dels soldats aliats finalitzada la IIGM. La Marlene Dietrich i Jean Athur competeixen per emplenar la pantalla... la Dietrich més frívola que mai i l'Arthur més pànfila que mai...Un clàssic entretingut, amb la ironia i, sovint, el sarcasme del director... però sense ser una obra mestra del 'Dèu Wilder', aquestes arribarien més tard. Valoració: NOTABLE


ENCUBRIDORA
Un altre clàssic d'un director emigrat d'Alemanya per a prova sort als EEUU i protagonitzada per la Dietrich, en un paper millor que en l'anterior pel·lícula comentada. Film del 1952 de Fritz Lang, inquietant western que no ho sembla, això només ho podia fer aquest mestre (les millors pelis, però, les fèu durant els primers 30 anys del segle XX a Alemanya...)... el Ciutadà K el té en un dels primers llocs de l'Olimp cinèfag... Estimem FRITZ LANG !!! (sí, també mereix un 'post' propi, algun dia)
Valoració: NOTABLE ALT


TODOS ESTAMOS INVITADOS Manuel Gutiérrez Aragón s'atreveix amb uns DELS temes del cinema ibèric per excel·lència: 'la cuestión vasca y el entorno ETA' ... buf! Després de veure-la només puc dir que aquelles que han tractat millor el tema són: La muerte de Mikel (1983) i Días Contados (1994) (les dos del mateix director Imanol Uribe) i La Pelota Vasca (de Julio Medem)(genial!)... serà que s'ha de ser basc per a fer una bona peli sobre el tema? és una hipòtesis... la de Gutiérrez Aragóns és: simple, superficial, teatral, estereotipada i amb un guió sovint forçadet. Oscar Jaenada està genial... millor que el Coronado (és que a mi el Coronado com a que no el veig creïble, mira!!)
Valoració: SUFICIENT
I.... un altre dia més !!!

divendres, 18 d’abril del 2008

SÓC..... BATMAN!!!

Avui a les 21:48h. comença la nit Batman a TV3 (sí, la nostra!!)... podrem veure en estrena televisiva Batman Begins la reinterpretació i reactivació de la franquícia Batman feta per Christopher Nolan (el director de la GRAN Memento, web interessant: http://www.otnemem.com/) i que ara està a punt d'estrenar-ne una de nova: 'Batman: the dark knight' (2007);
i, a TV3, quan acabi aquesta podrem veure: Batman (1989, Tim Burton).....

Òbviament, el primer reconeixement se'l mereix el geni de Burton que, tenint en compte, el món propi que estava començant a crear, a finals dels '80, amb pel·lícules com Bitelchús s'atreví a fer seu el personatge (i en aquest cas fou literalment així, re-inventà la imatge del rat-penat). Burton va recollir un personatge molt 'sobat', 'maltractat' i 'ridiculitzat' (recordeu la sèrie televisiva?.. 'pim','pam','pum' ... era kitsch, kitsch....) i el va estimar .... El gran Tim el va agafar i ens el va tornar re-dissenyat: ara Batman era una figura gòtica, un pèl torturada en una ciutat bruta, fosca, tenebrosa... tot era estil 'burton' ....


Però és que el petit Tim no en va tenir prou en donar-nos una pel·lícula sòlida, contundent i amb uns personatges (bons i dolents) genials! sinó que va fer el que no acostuma a fer mai (de moment!) realitzar una segona part... i va arribar 'Batman Returns' (1992), encara més gòtica i amb uns personatges que es menjaven al propi Batman: pingüí (Danny de Vito) i catwoman (Michelle Pfeiffer)... sí, amics i amigues, aquest segon Batman és millor que el primer.... on les relacions paterno-filials tan presents en les pelis de Burton les troben aquí i, també, l'enaltació del 'marginats' de la societat ...
....i aquí es quedà el sr. Bruce Wayne, hauria d'esperar fins al 2005 (més de 10 anys després) en plena re-visitació de super-herois (Spiderman, Hulk, Los 4 Fantásticos,...) per a que algú el ressucités cinematogràficament parlant (oblidarem en aquest blog per molt cinèfags que siguem el pas del sr. Joel Schumacher per la saga... per altres films seus, el valorem, però el que li va fer al pobre Batman en les seves pel·lícules amb el Robin d'acompanyant...no té nom!)
Aquell 2005 s'estrenà 'Batman Begins' on es reprenia el 'toc burton' però portat al terreny Nolan... per tant, ens recreem en l'aspecte torturat del personatge... i en la que es pregunta pel seu passat, el d'on venim i a on anem... protagonitzat per Chrtistian Bale (el petit de l'Imperio del Sol) que a banda de donar al personatge carisma i presència, està boníssim!! (ja hem oblidat totalment al Kilmer i està millor que el Keaton, on vas a parar!) .
Només amb el cartell, el nou Batman promet.... mentres esperem al nou Cavaller Fosc, recuperem 2 dels millors Batman aquest nit a la tele: Batman Begins (2005) i Batman (1989)...

I si voleu veure el trailer del nou Batman (amb el darrer paper del Heath Ledger...):

http://www.youtube.com/watch?v=WaIR9dAZRR0

dijous, 17 d’abril del 2008

¡¡'REDUCTOS MACHISTAS'!!!

Així de contundent s'ha despertat la gent de El Periódico amb la portada que han estampat al seu diari, l'excusa és la inauguació del Saló del Còmic i aprofitant l'ocassió han encarregat al 'genial' (algun dia parlarem d'ell) Milo Manara... i aquí la teniu!
Així que a tots/es aquells/es que participeu en aquest blog (m'ompliu de joia!) aneu amb compte perquè podem ser titllats de 'machistas en menos que canta un gallo' (això s'ha de dir en castellà) i ens empaquetaran dins d'aquest 'reducto'... rumiem-nos-ho!!!!
La veritat és que la portada amb la militar embarassada aguantant en una mà un diari amb Berlusconi a la portada (el seu comentari de 'lo rosa' tampoc té desperdici), i a l'altra, l'arma no té preu!
Trobeu que aquesta qüestió anirà a més, a més i ens n'anirem de l'olla com en tantes altres coses.... ¡fijo!.

dimecres, 16 d’abril del 2008

UNA ESPURNA DE LLUM, PER VENCER LA FOSCOR

El passat cap de setmana 3 brigadistes internacionals nord-americans morien: Abe Osheroff (el dissabte) i Abe Smorodin i Ted Belfort (el diumenge).... ells són només 3 dels 3.000 brigadistes internacionals que vingueren dels EEUU per a lluitar contra la sublevació franquista a la guerra espanyola del '36 (em nego a anomenar guerra 'civil' al que fou un brut i salvatge cop d'estat a la República)... Els EEUU va trigar fins el 30 de març d'aquest any (!!) en erigir un monument a totes aquelles persones que viatjaren a Espanya per a lluitar en el bàndol republicà... Dels 3.000 només quedaven en vida (abans del divendres) 39, i d'aquests, només 11 pogueren assistir a la inauguració del monument... Han hagut d'esperar 40 anys per a ser reconeguts oficialment... després d'haver dedicat la seva vida a donar a conèixer a la societat el què van fer i per què ho van fer... ja que quan van tornar d'Espanya el govern dels EEUU els titllà de comunistes i anti-capitalistes per haver lluitat per la causa republicana... després de 40 anys ja poden morir tranquils, les seves accions tenen un monument que les recorda... "como si hubieran esperado a ver erigirse aquel monumento antes de partir"(Barbara Celis a Elpais.com 16/04/08)


Ells formen part dels 30.000 brigadistes internacionals que lluitaren en aquella guerra que, encara ara, no tenim resolta... i penso, que a hores d'ara, no han rebut el reconeixement que es mereixen per part nostra, LA SEVA ACTUACIO ELS DIGNIFICA I ENS HA D'ENCORATJAR!!!

"Fue en España donde los hombres aprendieron que es posible
tener razón y, aún así, sufrir la derrota;
que la fuerza puede vencer al espíritu,
y que hay momentos en que el coraje no tiene recompensa.
Esto es, sin duda, lo que explica por qué tantos hombres en el mundo
consideran el drama español como una tragedia personal"
Albert Camus

¿qué es para vuestra sangre que canta sin fronteras?
La necesaria muerte os nombra cada día
no importa en que ciudades, campos o carreteras.
De este país, del otro, del grande, del pequeño,
del que apenas el mapa da un color desvaído,
con las mismas raíces que tiene un mismo sueño,
sencillamente anónimos y hablando habéis venido.
No conocéis siquiera ni el color de los muros
que vuestra infranqueable compromiso amuralla.
La tierra que os entierra la defendéis, seguros,
a tiros con la muerte vestida de batalla.
Quedad, así lo quieren los árboles, los llanos,
las mínimas partidas de luz que reanima
un solo sentimiento que el mar sacude: ¡Hermanos!
Madrid con vuestro nombre se agranda y se ilumina.
Rafael Alberti

(...) !Camaradas de las Brigadas Internacionales! Razones políticas, razones de estado, la salud de esa misma causa por la cual vosotros ofrecisteis vuestra sangre con generosidad sin límites, os hacen volver a vuestra patria a unos, a la forzada emigración a otros. Podéis marchar orgullosos. Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia, frente al espíritu vil y acomodaticio de los que interpretan los principios democráticos mirando hacia las cajas de caudales, o hacia las acciones industriales, que quieren salvar de todo riesgo.
No os olvidaremos; y cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República Española, !volved!...
Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo:
!Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!

La Pasionaria
(Missatge d’acomiadament dels Brigadistes Internacionals, Novembre 1938)

Més informació sobre els Brigadistes Internacionals a:
http://www.brigadasinternacionales.uclm.es/
http://www.brigadasinternacionales.org/
http://www.acer-aver.fr/


I per acabar una mica de música: els Dr.Calypso i el seu videoclip 'Brigadistes Internacionals' la lletra, la música i les imatges per a un sentit homenatge...

(i un gran petó per a l'Eudald que me'ls va 'descobrir') ...

BRIGADISTES INTERNACIONALS


Tu ja saps, no és un conte ni un somni tampoc
La veritat, es ja historia i un trist record
Milers de joves vinguts per a un motiu ben clar
Intentar vèncer l´imperi del terror i la por
Una espurna de llum, per vèncer la foscor (x2)
Voluntat, contra bales i foc dels canons
Aturar, tropes d´infàmia i humiliació
Homes i dones de més de cinquanta origens diferents
tots fent força sota la frase del “no Pasarán”
Del trenta-sis a novembre de l´any trenta-vuit
Brigadistes Internacionals!!
Una espurna de llum, per vèncer la foscor (x2)
Del trenta-sis a novembre de l´any trenta-vuit
a Terol a Belchite, Jarama i el front d´Aragó
i a vora de l´Ebre que hi van deixat la pell
tot aprenent per una futura guerra mundial
Del trenta-sis a novembre de l´any trenta-vuit
Brigadistes Internacionals!!
Vingueren del món amb bona voluntat
txecs i gal.lesos i australians també
egipcis, xipriotes i algerians
s´aplegaren els ianquis amb alegres cubans
de la freda Escandinàvia fins els mexicans
de la Brigada Lincoln a la Thaelmann
tots fent força sota el “No pasarán”
tots fent força sota el “No pasarán”
Una espurna de llum, per vèncer la foscor (x4)

dilluns, 14 d’abril del 2008

CONTE PER A UN SOMRIURE

(a Pere Calders 1912-1994)

Està assegut en un confortable sofà: robust, ample, rogenc de color. Ell està assegut amb les sabatilles d’estar per casa. S’ha tret l’americana i es troba en cos de camisa amb el primer boto descordat. El seu front ample precedeix la blancor dels seus cabells. La vitalitat dels seus ulls i les seves gran ulleres donen a aquest octogenari un aire jovial, picaresc, quasibé infantil. Amb les petites mans entrecreuades damunt les cames es sent tranquil, relaxat.

Al seu costat es veu el llum de peu, que embriaga tota l’estança d’una tonalitat ocre, afegint més calma si cal a la que ell ja té.

Quan la son és a punt de guanyar-lo es fixa, o millor, descobreix, una petita escletxa en la paret que té al davant. El paper de fines ratlles blaves sobre fons blanc ensenya una prima escletxa per on hi traspassa una forta llum. L’escletxa es fa cada cop més gran però la intensa llum no li permet veure el que hauria de ser el carrer o, si més no, el bloc de pisos enfront del seu. Les parets es van separant, però ell ni per un moment ha pensat en alçar-se, fugir o cridar, hi resta tranquil, esperant.

Les parets, que abans eren una, com si fossin una porta corredissa, s’han separat un parell de metres i llavors minva la intensa llum que l’encegava. Les parets completament separades, simulant un teló, deixen veure totes les butaques ocupades, no n’hi ha cap de buida. Forçant la vista observa que també l’amfiteatre és ple de gom a gom. Tots estan asseguts picant de mans... mirant-lo!

Ell és a sobre l’escenari i hi resta immòbil, callat (potser, fins i tot, espantat). L’escenari és buit, fosc, negre i al ben mig ell assegut al sofà amb la companyia del llum de peu al costat... sol damunt l’escenari però acompanyat de rostres que el miren, que li somriuen, que l’aplaudeixen...i tots els seients ocupats!

I és quan es fixa en aquells rostres que un sentiment ‘de vells coneguts’ l’il·lumina els ulls... sí, els coneix a tots!

Allà hi és l’Octavi, que estava encaparrat a anar a la lluna i ho aconseguí malgrat les llàgrimes de la seva muller Trinitat, aquesta és asseguda al seu costat amb els seus tres fills, i el gran, Andreu, vestit amb l’uniforme dels exploradors de l’espai; també hi és en Lluís Ordal, el company de cambra que es fèu ric gràcies al llibre: El mètode per fer-se ric, de Robert Heine; el vell amic Ramires-Guardunha i Coscolla que descobrí la quarta dimensió sense ser massa escoltat per ningú, és assegut a la quarta fila; somriu el nen tot ensenyant-li el guix màgic que una vegada li féu separar el cos i l’ànima; damunt d’un seient hi ha un telèfon que comença a sonar... potser és el cosí de Terrassa, el que es féu construir el mausuleu a Vallvidrera, on està enterrat; al seu costat, està la Tia Amèlia ensenyant les dents... la seva tieta vampir; de peu, i anant amunt i avall per la platea, un flash l’il·lumina de forma rítmica... és Ralph Arakelian: el fotògraf del Life; i també hi és l’oncle Valentí, i ‘La Hiena’; i en Joan Conill, en Pere Colom, l’Esteve Passarell i l’Emili Roqueta, els de l’Arca de Noé; i la Filomena Ustrell i ...

Se li escapa un somriure quan a les primeres files i tocant al passadís veu a l’Abel: l’’inventor de paraules’, que deixant d’aplaudir el saluda amb una mà podent llegir en els seus llavis com dicta: ‘An-ta-vi-a-na’; a l’altra banda del passadís hi està l’Enric, el físic que fou obligat a treballar a les sopes ‘Gallipols’; també hi són l’Albert i la seva muller infidel que encara no ho era quan ell ho sospitava, però que ho acabà sent; prop d’ells està asseguda la vella i vídua Claramunda que li ensenyà a tergiversar sentències populars, donant: ‘llebre per gat’; Marta alçant el cap mira l’esperit del seu marit Nataniel que no va voler dir-li que s’havia mort; quasibé a l’última fila reconeix a Depa Carelli (l’assassí) i el seu àngel guardià que des de l’amfiteatre se’l mira amb neguit; i també en Joan Gaeli i Corienko... amb una aura lluminosa al cap; i la sra. Genoveva que matà al seu marit, el sr. Eduard, venent-lo per 70.000 ptes; i en Federico Tetramonte; i...

També veu, no recorda el seu nom, l’home que escapant-se-li la vida l’enganxà amb la mà, fent-la presonera per a no perdre-la; o al que li havia crescut un arbre dins la seva llar; volant prop del llum de llàgrimes i fent dringar les seves peces de vidre anava el lloro de Cadaqués però resident a Birmània, també veu aquell capità de vaixell que sempre havia volgut ser rellotger i de fet era més això últim; en una butaca hi veu una massa d’herba, és l’Hedera Hélix, la planta que féu presoner l’home de la corbata arrogant i que és l’únic que es veu d’ell!; també hi és en Joan Almés, l’amic soldat que arribà als camps de classificació, allà on es triava qui faria de mort, de desaparegut o de fugitiu; i el sr. i la sra. Arnau, aquesta embarassada per la mirada d’un desconegut o ‘la concepció a resultes d’un cop d’aire’; separats per una butaca estan asseguts els dos homes enamorats de la mateixa dona, i en la butaca que els separa el quadre amb la dona pintada que els ha robat el cor als dos; també hi és en Mulford, l’americà del tercer pis que va descobrir que Lerena i Hargis havien desparegut; i també el sr. Eudald Passans i Rodavi amb el seu gros cigar havà; i el tinent Farregut; i...

Aquest reconeixement que pot semblar quelcom lent, ell, assegut al sofà ho fa de forma ràpida, sap que hi són i no li costa gens identificar-los. Ells, mentrestant, no han deixat d’aplaudir i potser ara ho fan amb més força.

Una de les parets del teatre es forada i cauen els trossos al terra de la platea, del forat en surt amb pic i pala l’Alfeu Despí, l’amic de la taverna que per a fer avançar el progrés es dedica a enderrocar i excavar les cases veïnes; a les darreres files seu la família que va rebre la visita sorpresa del Pare Noel i amb ell la certificació de la pèrdua d’il·lusions; prop d’ells seu la dama de les perles i les seves prestidigitacions orientals; seuen junts el lladre i el lladre que fou convençut pel primer a ser-ho; hi és també la Sra. Purificació que acabarà sent víctima de la destral comprada a la ferreteria La Providència; també seu junta un comitiva que representa els que van viure els tres dimarts seguits; de tant en tant crida l’Espartero, el gos que tothom diu Cal·lígula i que no suporta que li facin dir: ‘Setze jutges d’un jutjat...’: broma habitual quan descobreixen que sap parlar; Roser, la nena amb els poders màgics de la fada, fa volar a la Sílvia (‘poc amiga seva’) per tot el teatre, rient com una boja; la jove Teresa o Tessa que portarà sempre amb ella el record heretat del seu avi Josep: un japonés sense tenir els ulls oblics s’encanta mirant una paret (o potser no és japonès?). Forçant la vista veu que tot l’amfiteatre és ple de soldats: el 14è. Batalló de Carabiners amb el comandant Velasco en cap, la Brigada 87.... en total unes 500 persones.

Parant l’orella se n’adona que tota l’estona pels altaveus ha estat sonant música popular mexicana: corridos, huapangos, huastecas,... potser és en Joan Deltell qui la posa?

Els aplaudiments han arribat a un punt màxim, de la primera fila (ara se n’adona que les dues primeres files estan buides!) s’alça sense deixar d’aplaudir el Sr. Passat seguit de tot el ‘públic’ restant. Per la porta del fons pot endevinar el Sr. Futur que abandona la sala. ... Aquest reconeixement sobtat deixa escapar en ell un llàgrima i sentint una lleu punxada al costat dret, una mà, el Sr. Present, es deixa caure damunt les seves espatlles. Somriu tranquil, tot tancant els ulls. S’adorm.

Mentrestant, a fora, la tarda transcorria com tothom sap, subjecta a l’obligació d’empaitar el vespre”...


La Sra. Màgia Agraïda

dijous, 10 d’abril del 2008

dimecres, 9 d’abril del 2008

HA NASCUT ROBI !!! ...

Somnien els gatets robòtics

amb ratolins de metall?

A partir d'avui ho sabrem... tenim companyia... benvolguts lectors/es cibernàutics.... HA NASCUT ROBI ... a les 10:42 i ha pesat un pocs Kb.
És la mascota cibernàutica d'aquest blog.... és que l'hyperespai és tan gran i tan fred... que una mica de caliu -encara que sigui robòtic- ens pot anar bé... us està esperant al marge esquerre del blog només cal que l'acaroneu amb un click del ratolí (aneu ràpid que sinó el caçarà) i us acompanyarà en el vostre viatge pel meu, vostre, nostre blog....
... és bonic quan neix una criatura, oi???

dimarts, 8 d’abril del 2008

MACEDONIA....

El comentari d'avui és variadet....d'aquí el títol...

La primera notícia cinéfaga és la mort del Heston... doncs mira, que es mori algú sempre és una pena: perquè som humans i persones respectuoses... però, per al Ciutadà K, sempre ha estat un actor 'bluf!', neutral, soso,... que podia ser el protagonista ell com qualsevol altre i no passaria res... va morir el dissabte però el senyor ja estava fotudet (diagnosticat amb la malaltia d'Alzheimer des del 2002, va nèixer el 1924)... D'aquelles pel·lícules més destacables triaria Sed de Mal (Touch of Evil, 1958) de l'Orson Welles (quin gran clàssic!) i El Señor de la Guerra (The War Lord, 1965) de Franklin J. Schaffner (que no és bèlica, sinó medieval!) o el Planeta de los Simios (del mateix director, 1968) ... AH! i Dinastia com a Jason Colby...

El sr. Heston el comparo amb Reagan, actor no massa inspirat inflat d'ideologia republicana. Per sort, el primer no va arribar enlloc a nivell polític; per desgràcia, el segon va ser president dels EEUU (ughs!).

Des del 1998 al 2003 fou president de la poderosa National Rifle Association (Asociación Estadounidense de Armas de Fuego); francament, Michael Moore no li va fer gaire favor treient-lo a Bowling for Columbine en l'escena (per a mi) més patètica de la pel·lícula (pel que significa ser president de l'Associació en qüestió i la imatge que es donava del Heston... pot ser afectat ja per l'Alzheimer?) ... llàstim, perquè, això, a data d'avui, serà el més recordat d'ell ....
  • Llegim a la premsa que preparen una pel·lícula sobre la biografia del GRAN Pere Casaldáliga... així, en majúscules... tan grans com la seva persona ....(ja veurem què en surt)
  • JEAN-MICHEL JARRE està a punt d'arribar!!! El dia 21 d'abril actua al Gran Teatre del Liceu, presentant l'Oxigen (primer disc i el de més èxit... i ell no s'ho acaba, encara estira d'ell i això que el disc és del 1978!!!)... Aquest senyor desperta tan d'atractiu com rebuig (d'aquest en rep molt)... la seva capacitat atmosfèrica musical fa 20 anys que em té el cor robat (tenim poc criteri!)... Però al Liceu NO ANIREM (perquè 100€ l'entrada, tot i que és de 'TOTS', i espero que 'totes' i perquè...) volem un Jarre ESPECTACULAR, a cel obert, com a Londres, com a Houston, com a El Caire, com a París... no podem tancar a Jarre en un teatre... rescatem-lo!!! (aquí teniu un canal propi on ens mostra el que farà a BCN per a celebrar el 30 aniversari dl'Oxygen: http://www.youtube.com/jeanmicheljarre)
  • I per acabar.... És Kill Bill??? NO!!! És la petita Natalie fent una audició al Japó... (no té desperdici!!!! Disfruti'l, amiga Pati)(sí, a vegades s'han de fer coses com aquesta per a menjar i poder pagar la hipoteca ... i com Las Hermanas Bolena :P

diumenge, 6 d’abril del 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA (1a. PART)

Som-hi!!!
La tendència cinèfaga és el que té: 'visió compulsiva de pel·lícules, amb el format, suport i gènere que sigui; sí, sense criteri'.

Des del naixement d'aquesta criatura -el blog- el Ciutadà K ha vist (Cinema, DVD o VHS):

HORTON
Pel·lícula infantil de dibuixos animats basats en l'obra del Dr. Seuss (el mateix que creà The Grinch')... la crítica l'ha matxacat per histèrica, histriònica, estrident, atabalada... jo la valoro precisament per això... ja n'hi ha prou de pel·lículetes infantils/juvenils amb aquell típic moment de tendresa, lent, avorrit i cursi... en aquest film tot és trepidant i, fins i tot, surreal!!! i a més transmet valors de respecte envers l'altre amb frases tan senzilles però clares com: "una persona es persona por pequeña que sea", a veure si en prenem nota!!!.
Valoració: NOTABLE

BLADE RUNNER (versió 2007)
Obra mestra de la ciència ficció, pel·lícula del 1982 que és un referent, encara ara, cinematogràfic; tothom es pregunta si la va filmar un cosí de Ridley Scott, tenint en compte els 'bodrios' que va filmar posteriorment i darrerament (a excepció d'American Gangster). Reeditar-la ara i passejar-la pels festivals no és res més que una excusa per treure'n més profit, perquè aportar, el que es diu aportar, aquesta nova versió no aporta res.... però, ¿¿és possible afegir alguna cosa a una obra mestra com aquesta??? El que sí és d'admirar és la impressionant edició especial 'definitiva' en DVD: pel so, la imatge, la música... per TOT!!!
Valoració: MATRÍCULA D'HONOR

NO ES PAIS PARA VIEJOS
Sembla ser que tothom ha de dir que és una obra mestra... doncs, mira, a mi no em va 'atrapar' i això que els Coen tenen obres mestres com: Sangre Fácil o Barton Fink ... però aquesta és d'una fredor pasmòdica: no té ànima, no té pássió... i la història s'ho mereixia... això, sense comentar la peluca de Bardem: la seva inexpressivitat és de Oscar i un exemple del to de tota la pel·lícula: hieratisme.... que si ho fa un actor li donen un Oscar però que en un film: t'avorreixes. Si la salvació dels Coen després de comedietes (Crueldad Intolerable,...) 'lleugeres' és la 'profunditat' que té aquest film... em costa triar, eh??? (sembla ser que no expressar emocions és un signe de pel·lícula profunda....ai!, quin patir)

Valoració: SUFICIENT

CARTA DE AMOR

Japonesa de la nova generació de cineastes d'aquell país... El director és capaç de crear una atmòsfera especial en els seus films: pel ritme pausat, per la fotografia... pel sentit de l'humor... i una positivitat davant la vida que se t'encomana... encara que parli de la mort i l'enyorança d'allò perdut. Recupereu el que us deia en un comentari anterior d'aquest blog.

Valoració: NOTABLE ALT

COSAS QUE NUNCA TE DIJE
Una pel·lícula de quan la Coixet feia 'bones' pelis... sense la pretenciositat, pedanteria, artificiositat i recerca del sentimentalisme a qualsevol preu, que és el que ens dona ara (La Vida Secreta de las Palabras és una presa de pèl, fins i tot, risible). Aquest pel·lícula va aportar una nova estètica 'indie' que encara ressona ara... pels diàlegs, pels personatges, per LivTaylor, per l'elecció de la música (aquesta capacitat -a la Coixet- encara li dura) ...

Valoració: EXCEL·LENT

COMETAS EN EL CIELO

Pel·lícula sobre l'Afganistà talibà feta per un nordamericà (Marc Foster)... això ja fa 'miedo', encara que sigui el director de Monster i Regreso a Nunca Jamás... la música d'Alberto Iglesias -que és del que més se n'ha parlat- és preciosa. El film té dues parts molt diferenciades i transmeten discursos molt diferents: la primera part (vida a l'Afganistà pre-talibà i la tensió social i política que respira el país) destil·la sensibilitat, tendresa, la vida vista pels ulls dels infants protagonistes (que bé ho fan!); i la segona part (vida d'exiliats als EEUU perquè el país està sota el règim talibà) ens parla d'un Afganistà -excessivament- diabolitzat... rascant la caricatura.
Valoració: BÉ (llàstima, perquè la primera part del film és d'excel·lent)

4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS
És un goig rebre pel·lícules de Rumania... perquè ens venen de lluny, perquè troben canals de distribució (hi ha molta vida cinematogràfica fora d'EEUU) i perque ens proporcionen diversitat (que en els temps que corren s'ha de reivindicar a crits!). Però és que a més a més la pel·lícula és bona... senzilla, directa, clara, però potent en el missatge i en la intenció. Ens parla de la Rumania soviètica dels anys '80... Interessant pel vincle i descripció de l'entorn polític i econòmic del que ens parla sense anomenar en cap moment el 'comunisme soviètic'. Amb tocs tendres, sensibles però també durs i colpidors amb ressons de l'estètica i les temàtiques del neorrealisme italià.
Valoració: EXCEL·LENT

RE-ANIMATOR
Obra de culte del gènere gore, un 'nou clàssic'. Té el que ha de tenir qualsevol obra fundacional d'un gènere, per tant: grotesca, sanguinària (sang i fetge per un tubo!), 'grand gignol', morbosa, sarcàstica i esperpèntica... sobre la capacitat de resurreció que ha inventat un cientìfic pirat.... Film brutal i divertit!!! I si, a sobre, la disfrutes en una edició especial remateritzada (de 3 DVD) encara millor!!!
Valoració: NOTABLE

- I no en suspenem cap??? Totes progressen adequadament???
- Doncs, sí, som molt bones persones i a més.... la cinefagia no té criteri!!!!

divendres, 4 d’abril del 2008

...VIDA Y DESTINO...

Vida y Destino, de Vasili Grossman.... es tracta del darrer llibre que he llegit, 'una de les millors novel·les del segle XX' (10/10/2007 a Culturas, La Vanguardia)... això és diu ràpid, eh?

Comparada per molts i moltes amb Guerra i Pau o el Doctor Zhivago... es tracta d’un ‘libro río’ (com m’agrada aquesta expressió) amb més de 150 personatgs i 1.104 pàgines.... (de butxaca, de butxaca no és, la veritat).

Es va publicar l’any 1960 (l’autor moria l’any 1964 als 58 anys), a l’estat espanyol es publicà per primer cop de la traducció francesa (on vas a parar!) l’any 1985... però hem hagut d’esperar fins l’any passat per a poder gaudir de l’obra traduïda directament del rus (com ha de ser!)(i per als que no sabem rus, la millor opció).

El llibre es situa en un moment cabdal de la història europea, la dels totalitarismes: el nacionalsocialista (l’Alemanya nazi) i l’estalinista (la Unió Soviètica d’Stalin)... pels volts de 1942... penseu que més de 150 personatges donen per a molt:
- l’autor ens situa a l’Stalingrad atacat per l’exèrcit – expansionista- nazi: assitim al patiment de la població atacada, assistim al patiment de l’exèrcit atacant;
- els camps de concentració nazi (hi ha fragments de les càmeres
de gas d’una descripció tan realista, dura i colpidora com necessària per a que no ho oblidi ningú) i els camps de treball i purga soviètics.
- el dia a dia de la vida de la població russa en aquells dies i el dia a dia de l’exèrcit alemany lluny de casa.
- la dinàmica i funcionament de les altes esferes de l’exèrcit rus i de l’exèrcit alemany....

Tot això (que és molt) per a concloure que en una guerra pateix tothom (obvi, però s’ha de dir... perquè hi ha algú que encara no s’ho acaba de creure...) i el totalitarisme –qualsevol- destrueix la llibertat individual. El totalitarisme és un sistema basat en la por i l’angoixa de ser espiat, observat, perseguit... estar constantment sota sospita... en el cas del règim soviètic crearen “Un nuevo tipo de presos políticos: los criminales que no han cometido ningún crimen” (sentiment aquest, que podem veure plasmat en la magnfíca 'LaVida de los Otros' (de Florian Henckel-Donnersmarck). I en el cas del règim nazi: “Compendría vagamente que, bajo el fascismo, al hombre que desea seguir siendo un hombre se le presenta un opción más fácil que la de conservar la vida: la muerte” (p. 682), buf!.

Acabo amb un fragment llarg però il·lustratiu de com la població local podia participar en la construcció i funcionament dels camps de concentració nazi.... qüestió que –encara ara- ens preguntem:
Antes del sacrificio del ganado infectado debe adoptarse varias medidas: el transporte, la concentración en puntos adecuados, la instrucción del personal cualificado, la excavación de fosas y zanjas.
La población que colabora con las autoridades para llevar el ganado infectado a los mataderos o para capturar los animales dispersos no lo hace por un odio cerval hacia los terneros y las vacas, sino por instinto de conservación.
Asimismo, en los casos de exterminios masivos de personas la población local no profesa un odio sanguinario contra las mujeres, los ancianos y los niños que van a ser aniquilados. Por ese motivo, la campaña para el exterminio masivo de personas exige una preparación especial. En este caso no basta tan solo con el instinto de conservación: es necesario incitar en la población el odio y la repugnancia”. (...)
La primera mitad del siglo XX será recordado como una época de grandes descubrimientos científicos, revoluciones, grandiosas transformaciones sociales y dos guerras mundiales.
Pero la primera mitad del siglo XX entrará en la historia de la humanidad como la época del exterminio total de enormes extractos de población judía, un exterminio basado en teorías sociales o raciales. Hoy en día se guarda silencio sobre ello con una discreción comprensible
.” (pp. 259-261)

Un llibre de lectura necessària, imprescindible... una tasca ineludible....

D'ANIVERSARIS....

És una d'aquelles coses que podrien continuar fins a l'infinit... sempre hi ha aniversaris per a celebrar... i més si es té tendència a la mitomania, a la cinefagia i al col·leccionisme -un tret lligat al Ciutadà K-... però de tots aquests aniversaris destriem els més importants, pròxims, interessants, curiosos.... i per això els recordem.
El dia d'1 abril hauríem d'haver celebrat el naixement del blog... sí, nois i noies les noves tecnologies és el que tenen, són tan recents que podem saber, veure, llegir, comprovar els inicis de moltes coses... així que, el dia 1 D'ABRIL d 1997 el sr. DAVE WINER va escriure el primer blog de la història del món mundial... i les primeres paraules: Linkbot, Big Brother (més críptic que el monolit de 2001) ... aquí el teniu:
Han passat 11 anys i actualment, segons l'informe de Technorati -empresa que es dedica a analitzar l'estat de la blogosfera (¡toma ya!), empresa creada per David Sifry-, el març de 2007 comptabilitzaven més de 70 milions de blogs!!!! i pujant (sembla ser que els darrers informes parlen d'un estancament) ... CASA NOSTRA, LA BLOGOSFERA, ES MOLT GRAN ....SOM MOLTS I MOLTES!!

(si voleu veure l'Informe complet)


I per al final he deixat la PRINCIPAL raó de recordar aniversaris... per les persones que estimem... aquests són in-oblidables.... i durant tot aquell dia els tenim presents.... ahir era un d'aquests dies, un 3 d'abril naixia un persona IMPORTANT... i per a ell aquest regal: l'Elvis (ai, nostàlgia de joventut!) i les boniques imatges del Wim Wenders a 'París, Texas' que l'acompanyen...
...perquè t'estimo, gràcies per estar!! ....

dijous, 3 d’abril del 2008

Vaaaaale !!! Un premi !!!


Sí, sí... encara que no ho sembli, és ell!!! Sting, vist per la Sra. Leibovitz...

dimecres, 2 d’abril del 2008

..............

"Si todos hiciéramos un poco de silencio,
tal vez entenderíamos algo".
(La Voce della Luna,
Federico Fellini, 1989)