ART I BOGERIA: LA COLIFATA, EVRU I 'ELS HEARING VOICES'

Fa temps, quan aquest blog era petit, va rebre un encàrrec de la fidel seguidora Pats: que desenvolupés un post que ella apuntava a 'ca seva' sobre Radio Nicosia.... El Ciutadà K, amb la seva vocació de servei taaaaaaan característica, posa fil a l'agulla.... i aprofito per a parlar de la relació entre art i bogeria ja que, darrerament, abunden els exemples....

La relació entre bogeria i art ha estat evidenciat al llarg de la Història de l'Art amb exemples com el de Van Gogh, Jackson Pollock, Salvador Dalí o James Joyce... no es tracta de fer-ne una dissertació sobre la construcció social del 'boig', però el que és evident és que fruit de la medicalització de la societat que es construí la figura del 'boig', se'l cosificà, se'l negativitzà i, en la majoria dels casos, se l'aïllà amb la construcció d'immensos centres psiquiàtrics de reclusió ... afortunadament, en l'actualitat això s'ha suavitzat una mica... però la construcció social de la bogeria té plena vigència i el sentiment de rebuig, antipatia, fàstic, silenci, incomprensió, càstig... cap al boig i boja encara perdura. Hi ha 3 exemples que intenten trencar amb això; sí, es plantegen una deconstrucció de la bogeria i, per tant, una normalització de la matexia... ens venen a dir que ells/es també formen part d'aquesta societat!!!!

Hearing Voices
Tot i que en el seu naixement no es tractava exactament d'un moviment artístic, el que se'n derivà, en alguns casos ho fou.... m'explico!!.

A la ciutat de Manchester, l'any 1988, es constituí un grup pilot de 'Escoltadors de Veus' seguint els postulats teòrics del professor de psiquiatria social Marius Romme (Maastricht)(el de la foto de la dreta). A aquest professional de la salut mental una pacient (Patsy Haagan) que escoltava veus un dia li plantejà: "Vosté creu en un Dèu que ningu pot veure. Per què no vol creure en l'existència de veus que jo afirmo escoltar clarament i que, per a mi, són reals?", per al sr. Romme, la forma d'encarar-se al fenómen havia canviat per a sempre...

Els de Manchester, l'any 1989 organitzaren conferències per tot el país amb gran acceptació de públic, afectats, familiars i professionals... aquestes conferències s'anaren repetint cada any. Això donà forma al llibre Accepting Voices (Romme, 1993) que és tot una declaració de les intencions del grup: acceptar les veus com a part de la seva identitat. Sembla una obvietat però es tracta d'un canvi radical de perspectiva. De 'estar abandonat a la teva sort (o tancat) perquè escoltes unes veues que no escolta ningú, perquè estàs boig', amb el rebuig que implica.... a poder-ne parlar sense embuts, fins i tot a explicar les bajanades -en to còmic- que escoltes i compartir-ho amb d'altres que també els passa o a persones receptives a que els hi expliquis .... La feina de 9 anys desembocà en una primera conferència internacional a Maastricht el 1995; havia nascut oficialment el Hearing Voices Network amb la voluntat de normalitzar les alucionacions sensorials, ja siguin tàctils, visuals i/o auditives tot parlant-ne, mostrant-les, descrivint-les... compartint-les!. Aquesta filosofia s'extengué pel món creat-se altres grups dels Hearing Voices .... actualment ja és tot un Moviment.

Aquest grup d'investigació aporta que al llarg de la història creadors i polítics com: Sócrates, Moisés, Jesús, Juana de Arco, Teresa de Ávila, Emmanuel de Swedenborg, Karl Gustav Jung, Ghandi,... van sentir 'veus interiors' que els encoratjaven, que els guiaven, no eren també escoltadors de veus?

Porta/Zush 1961-1979 (a la Fundación Suñol, Passeig de Gràcia, 98 BCN fins al 27 de juny)

·
Albert Porta (va nèixer a Barcelona, 1946), era pintor i el seu estil pictòric el podríem encabir en el 'pop', però el 1968, la Guàrdia Civil li aplicà la llei de 'vago i maleantes' per possessió de substàncies il·legals i fou internat en un frenopàtic, allà adoptà el nom que li posà un intern: Zush, que pròxim a la psicodelia creà un món paral·lel, i quan diem 'món', és literal, és deia Evrugo Mental State: amb alfabet, llengua, moneda i bandera pròpia.

Des de 1971 ha exposat individualment a Roma, París, Lund, Varsòvia, Stuttgart, Berlín, Brussel·les, Nàpols, Chicago, Nova York, etc, i col·lectivament: a Documenta VI de Kassel (1977), New Images from Spain, Solomon R. Guggenheim Museum N.Y. (1980), Magiciens de la Terre, Centre Georges Pompidou, París (1989) o Drawing on chance, MOMA (1995). L'any 2000 el Museo Centro de Arte Reina Sofía (Madrid) li va dedicar la retrospectiva Zush.

Al cap d'uns anys -el 23/02/2001- durant una exposició al Macba, Zush va desaparèixer i nasqué un tercer 'ego' de l'artista: Evru. El Ciutadà K va tenir l'oportunitat de veure aquesta expo i -literalment- flipar amb les obres de Zush però, sobretot, perquè el mateix artista instal·là una habitació al mig de la expoi i vivia allà, sí, sí ho heu llegit bé: dormia, tenia un lavabo i hi feia vida mentres escoltava música, pintava o llegia.... La nova persona, Evru, és artista, científic i místic (ell mateix s'autoetiquetà ArtCieMist) atret per les noves eines tecnològiques i els llenguages digitals...

·

Porta-Zush-Evru, han sortir del mateix cos, però són artistes diferents. Evru també és músic i en la inauguració de l'expo (que podeu veure a la Fundació Suñol) tocà el seu mini-moog acompanyat de l'orquestra Bona Sort, formada per malalts mentals de Palafolls. L'exposició està formada per 114 obres de Porta i Zush.

·
L'obra d'aquest artista és críptica, hipnòtica, ... iniciada amb el collage, retallant revistes... ens mostra entorns onírics, personatges entre la realitat i la ficció i les seves obsessions: plaers corporals, el llenguatge, l'amor, la monstruositat, la fragmentació, el seny i la rauxa... sovint a les seves instal·lacions hi trobes PCs en els que pots manipular la seva obra i veure-la projectada en una pantalla, imprimir-la i emportar-te-la a casa ... jo ho vaig fer...

Radio Colifata

El jove psicòleg, Alfredo Oliveira, creà el 1991 LT22 Radio Colifata (colifato en lunfardo -idioma del tango argentí- significa 'loquito, loco querido'), amb la intenció de donar veu als pacients de l'hospital psiquiàtric José Tiburcio Borda de Buenos Aires. Segons Oliveira "a medida que hablaban por el micrófono descubrían que había otro yo, otra persona en ellos mismos a quien dirigían sus fantasmas. Y luego, cuando los oyentes les contestaban con carta o en directo, se daban cuenta de que el miedo, compartido, es menos miedo".

·

Aquella proposta 'tingué fills': Radio Nicosia (Barcelona), Leon Lid (Toulouse), Radio 180 (Mantua). L'únic requisit d'admissió en aquestes emissores de ràdio és estar diagnosticat amb algun transtorn mental.... i s'autogestionen ells mateixos. El 2004 arribaria La Colifata TV en una cadena no pública, però en el 2006 aconseguiren un espai en la cadena governamental de Buenos Aires, Ciudad Abierta, amb el programa 'El living de Stellita': "Stellita vive hace 15 años en la calle y desde la Plaza Belgrano, donde suele dormir, realiza su emisión televisiva, rodeada de un par de sillones, algunos invitados y otros colifatos que tienen sus propias columnas". Radio Nicosia també té blog propi.

En aquests moments, Radio Colifata i els seus fills estan de moda: un anunci televisiu (Aquarius), una pel·lícula (LT22 Radio La Colifata, documental dirigit per Carlos Larrondo), llibre (El libro de Radio Nicosia, editoral Gedisa) i el darrer disc de Manu Chao que ha realitzat amb les lletres dels components d'aquesta emissora: 'La Colifata. Siempre fui loco'. El mateix Manu Chao, afirma, "son un pozo sin fondo de inspiración: surrealismo mezclado con lucidez o, mejor aún, la lucidez obtenida a través del surrealismo".

En el 2007, i dirigit per Emir Kusturica, Manu Chao ja gravà un clip amb els 'colifatos', 'Rainin' in Paradize', del disc La Radiolina.

Hi ha molta gent que ha criticat la -suposada- utilització d'aquests persones per a finalitats comercials, en el cas concret de l'anunci d'Aquarius, un dels participants colifatos en l'experiència, ho defensa: "Sentimos que se nos devolvía la dignidad, dejamos de ser pastillas con patas. Porque un hombre medicalizado nunca es libre si, a la vez, no es escuchado. Si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz".

'Hearing Voices, Evru i La Colifata' tres propostes cap a la deconstrucció social de la bogeria .... (si Foucault tornés es fregaria les mans i s'ho passaria 'pipa' amb tot això)...

SR. SWEENEY TODD ... ATACA DE NOU !!!

Fa 15, sí, sí 15 ANYS !!!! el Ciutadà K va gaudir d'un 'Sweeney Todd' al Teatre Poliorama... quan encara no sabíem qui era Sweeney Todd, no coneixíem de res a l'Stephen Sondheim i sí coneixíem molt al Constantino Romero del 'Tiempo es Oro' (i altres productes televisius) ... VAIG QUEDAR IMPACTAT !!!! Sense saber-ho, havíem gaudit d'un producte teatral històric, ja que l'efecte d'aquell musical (dirigit per un dels més gran directors de teatre que tenim: Mario Gas, que tot just començava a enlairar-se la seva carrera) ha durat fins als nostres dies ...

·

Al sr. Mario Gas (algun dia parlarem d'ell) li van oferir ser el director del Teatro Español (Madrid) i des de 2004 que s'hi dedica; en el moment d'acceptar el càrrec li van demanar que re-estrenés alguna obra seva i ell escollí el musical Sweeney Todd, però sense el Constantino, ara amb Joan Crosas (un sr. amb una veu molt potent, vist com a pirata a Mar i Cel i com a ex-marit suïcida de la Nuri, sí, sí, de Ventdelpal... no li tingeu en compte, pobret!); sí que hi estava però la Vicky Peña, un sra. Lovett, potent, potent (per cert, la sra. Peña va ser parella del sr. Gas i tenen una filla), per a molts i moltes es tracta del millor treball teatral d'aquesta actriu.

Aquest fou el primer musical del sr. Sondheim que vam gaudir a la península. Des de que s'estrenà al Uris Theatre de Nova York, amb música de Sondheim, llibret de Hugh Wheeler i direcció de Harold Prince, protagonitzada per Angela Lansbury i Len Cariou ... la seva llegenda no ha parat... ha guanyat infinitat de premis teatrals.... en ella podem veure gotes de Brecht, de Weil, de Bernard Herann, de Dickens, de conte gòtic i tenebrós ... Un musical amb 25 cançons, una xifra considerable, amb peces memorables com Johanna, My Friends, Pretty woman, A little Priest, ...

·

Com us deia, Sweeney Todd, el baber diabòlic de Fleet Street, s'estrenà al Poliorama el 5 d'abril de 1995 i l'èxit fou apoteòsic, la crítica caigué als peus de Gas, Romero i Peña i de tot l'equip que l'havia fet possible. Perquè no podem ressaltar només el paper del repartiment, sinó de la interpretació musical, de l'escenografia (un decorat apabullant, complex i creïble!!), de les llums ... de TOT !!! Sense dubte, es tracta del millor musical que s'ha pogut veure a Barcelona (i molts diuen que a l'Estat Espanyol!!).

·

Estimem molt al sr. Burton (ell ja ho sap, Pats), però, certament la versió cinematogràfica que en fèu no surt massa ben parada de la comparació... segons el mateix Mario Gas, a Burton li faltà afegí el 'cor' vocal acompanyant al 'protes', que proporciona un contrapunt d'humor (encara que sigui negre) a l'obra ... sempre podem dir que teatre i cinema no es poden compararar (no, Tim?).

Aquí us deixo amb una cançó del Romero (per si algú no l'havia vist en el paper)...

Del 31 març al 12 de maig podem gaudir un altre cop de Sweeney Todd al Teatre Apolo ... QUÈ ESPEREM EN ANAR-HI???!!!!

SR. MACBA: MEIRELLES & BAYRLE & RABASCALL

Una proposta cultural de cap de setmana.

Visitar al Sr. Macba sempre és interessant ... hi hagi el que hi hagi... poc criteri? potser sí! però és que és tot el que tenim fora d'ell: el lloc on està situat, és vida pura!; i del que hi ha dins -incloent l'edifici- segur que recollirem alguna cosa...

Ens trobem ara mateix en un moment molt interessant per a visitar el Macba, ja que ens ofereix 3 propostes a quina més interessant (sí, Angelet, ¡'lo prometido es deuda'!): Cildo Meireles, Thomas Bayrle i Joan Rabascall.

Rabascall: Producció 1964-1982.

Serem educats i començarem pel més vell: Joan Rabascall.

Va nèixer a Barcelona, però des del 1961 viu a París, jo crec que aquí no sé si se l'ha valorat com es mereix però ha exposat a Londres, Japó, Amsterdam... . El seu estil és totalment 'popero', una frase seva és: "Los grandes almacenes son nuestros museos".

El Macba ens ofereix la possibilitat de repassar un ampli ventall de la seva trajectòria, del 1964 al 1982.

....fins al 19 d'abril.

Thoma Bayrle: Me temo que ya no estamos en Kansas.

Aquest senyor va nèixer a Berlín, el 1937 i és un màxim exponent de l'estil 'pop-alemany'. Per aquests territoris ens és desconegut i el sr. Macba hi posa remei. Els seus trets distintius (com molt de l'art pop) és: l'acumulació i la repetició.... els tocs sexualoides el fan especialment original

...fins al 19 d'abril

Cildo Meireles.

És el més jove dels 3 artistes (1948) i el que va nèixer a l'altra part de l'Atlàntic a Rio de Janeiro. El sr. Macba ens ofereix també una retrospectiva des de 1967 a 2008. El sr. Meireles és un artista conceptual que es caracteritza per crear objectes i instal·lacions que condueixen a l'espectador a una experiència sensorial completa, amb un entorn total, l'embolcalla amb art ... l'habitació vermella és un clar exemple... és destacable, també, les seves obres de denúncia política ... sí, ho heu endevinat i l'Angelet ens va avisar, es tracta de la proposta més arriscada i original de les 3.

... fins al 26 d'abril

BON PROFIT !!!

PIFIES EN 'EL ORFANATO' !!!

A petició popular i com que el Ciutadà K té vocació de servei o, senzillament, 'se debe a su público' aquí teniu un especial monogràfic sobre els diferents 'gazapillos' detectats en la pel·lícula triomfadora en els Goya 2008: El Orfanato.

·

Podria ser molt xulo i dir-vos que els he detectat jo solet.... però no! molts han estat detectats en diferents llocs d'aquest immens mar que és la blogsfera i el ciberespai ...

·(tot això que ve a continuació és un 'spolier', un 'torracollons' o un 'destripador' ... però a aquestes alçades qui no ha vist El Orfanato, eh???)

·

1. Benvingut/des a la Màquina del Temps:

La pregunta és crucial i decisiva. Tot ha de tenir un ubicació espai/temps. L'espai el tenim clar, més o menys, un orfanat d'Astúries... però i el temps??? a quina època passa la peli??? De la forma que tracten el tema de l'VIH del nen entenem que és l'època actual (la medicació específica aparegué el 1996)... però, per què van vestits de forma tan 'antiqüada' i cutre?? "digna de la época de la UCD"; no hi ha aparell elèctrics, ni mòbils, ni res... joguines del segle passat (de l'altre, del XIX, eh?) "y con unos coches dignos de don Pantunflo Zapatilla". Les imatges de la Belen quan era petita semblen dels anys '40, però ella té 37 anys (¿¿??), quan n'hauria de tenir 70 !!! "alucinantes medios tegnológicos empleados por la médium, que debieron ser lo último cuando los Beatles grabaron "love me do"". L'ambulatori al que va quan Belen es trenca la cama fa més por que la casa del orfanato... però no estàvem a l'actualitat???!!!

·

2. Benigna, la reina de la Protecció de Dades Anem a veure, la Benigna (la genial Carulla... que, aquí, ja em perdonareu!) què collons és? Com és que té tot l'expedient del Simón... on es diu que és adoptat i malalt ¡¡¡viva la protección de datos!!! per què visita a la mare? què vol? podria haver anar a la caseta del jardí i punt, no???

·

3. Benigna, el plaer d'un boca a boca

Senyores i senyors, com es pot fer el boca a boca a una persona que no té mandíbula? (¡me lo expliquen!)

·

4. Per a què serveix un marit?

El sr. Rueda, què pinta exactament? Doncs res. Jo crec que la peli hagués ganyat més si ella hagués estat mare soltera.... no dóna suport a la seva dona, no la creu i després de trobar 6 cadàvers ella soleta (¡com una campeona!) ... ¿¿¿quin marit deixaria sola a la seva dona -desequilibrada mentalment- en una casa així durant un parell de dies??? algú que no se l'estima, perquè no s'estimen, és evident!!

·

5. 'Casper y sus amigos'

Si Simón empeny la seva mare, s'enganxa el dit a la porta i cau a la banyera... per què bufa, 'relincha' i gruny ? i si figura que és Tomàs (el fantasmita), on està Simón?

·

6. ¡¡Ni qué niño muerto!!

Aquesta és crucial decisiva: ¿¿com ha pogut baixar Simon al soterrani si el paper de la paret que tapa la porta està intacte quan hi baixa la seva mare al final??? eh? eh? Si es tracta d'un soterrani humit -com es veu- perquè es seca el cos?, per què no es descompon? (com ho faria en un entorn així), per què no senten la pudor?

·

I per acabar un gran frase de la peli: " Voy a contar hasta 10: 10,9,8,7...." (en mi pueblo eso es contar desde 10 Burro!!!!!!) "

... però la peli no està mal, eh???

·

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XIII )

VALKIRIA (2008)
Pel que hem llegit aquest film ha costat anys en materialitzar-se i la raó d’aconseguir-ho ha estat el -divo-prota del film: Tom Cruise, que exerceix de productor executiu; certament, és un d’aquells casos en el que el film està fet a major glòria del sr. Cruise, però com que en surt amb l’ull de pirata, coix i mutilat, doncs, no resulta ofensiu. La peli, del gran Bryan Singer (Sospechosos habituales, impressionant; o Superman Returns, linxada per molts) és més un thriller que una ficció històrica: bon ritme, bona captació d’interés i bones intepretacions. El millor és mostrar-nos la possibilitat de que algú dins d’Alemanya volgués acabar amb Hitler quan les narracions històriques no ens ho havien mostrar massa, més aviat ens parlaven d’hipnosis col•lectiva.... el Fuhrer va patir 15 atemptats coneguts!!!! Malauradament, cap funcionà.... un bon film!
Valoració: Notable

BUCAREST, LA MEMORIA PERDIDA (2008)
Aquest és un documental on allò micro i allò macro es combina de forma magistral; és a dir, la història personal amb la Història es lliguen de tal manera que no es diferencia on acaba una i comença l’altra. Òbviament, això només pot passar si els personatges del film són Històrics. És la història d’un nen que visqué la infantesa a Bucarest perquè els seus pares eren exiliats pel règim franquista, que vol recuperar aquest passat tot recuperant el dels seus pares, però sobretot el del pare: El sr. Solé Tura –pare del director del film- i que segons diuen fou l’únic que redactà la Constitució Espanyola del ’78, tot i que ‘oficialment’ es parlà –i es parla- de ‘diversos pares’ d’aquest històric text.... el sr. Solé Tura pateix la malaltia d’Alzheimer... abans que tot s’esvaieixi, el director –Solé fill- en deixa constància en el film... un film necessari per entendre el nostre present!!
Valoració: Excel•lent

CAMINO (2008)
La gran triomfadora dels Goya. S’ho mereix, per valenta, arriscada i tendra. Sí, l’obra de Javier Fesser (el Milagro de P. Tinto) adopta un to de fàbula per explicar-nos un conte tenebrós: de fe cegues i repressores, basat en la història real (això és el més terrorífic, que fou real!) de la mort d’una pobra nena que volgueren que fos santa i només era això: una nena!! Impressionant l’expressivitat de la prota (Nerea Camacho, donarà què parlar) i espectacular el terrorífic paper de la mare (la nostra Carme Elías)... per a convencer-nos de que cap fanatisme porta enlloc!!!!
Valoració: Notable alt

EL ORFANATO (2007)
Sí, ja l’havíem vist en el seu moment, l’hem recuperat. El debut del J.A, Bayona (protegit de Guillermo del Toro, que ja li ha donat feina als EEUU) que acaparà molts premis Goya el seu any, és un film que va perdent amb el temps... i molt! Tot i que d’entrada pot semblar-nos original (el cinema de la península, malauradament, no ens té acostumat a aquests productes) un segona visió ens confirma que es tracta d’un refregit de molt altres films: Al final de la escalera, Poltergeist, Los Otros.... que amb els abundants errors de guió no aconsegueixen donar-li una entitat pròpia. Participació ridícula de la Geraldine Chaplina, una Belén Rueda ‘anada’ i un marit testimonial i desparofitat.... moltes pegues, massa!!!
Valoració: Bé

LA CLASE (2008)
Ens apassiona la feina de Laurent Cantet, el director d’aquest film; ja amb el seu debut –Recursos Humanos- ens mostrà un director amb la capacitat de parlar-nos de temes socials actuals, intra/inter nacions sense caure en el pamflet, el proselitisme o la lliçó moral. Històries aparentment senzilles que amaguen moltes lectures d’anàlisis, diferent puns de vista per a convertir-la en una obra profunda, sòlida i creïble. En aquesta ocassió, Cantet adopta un text d’un professor de secundària i el fa interpretar el paper d’ell mateix en una aula plena d’alumnes reals d’un centre ‘complicat’ del suburbi parisenc. Aquesta caracaterística dels actors i actrius li donen un aire semi-documental i transmet veracitat, realisme.... i convenç! Posats a criticar, comentaria que li manca conclusions teòriques, volem alguna llum, algun camí... després de la situació exposada....
Valoració: Notable alt

SLUMDOG MILLIONAIRE (2008)
La peli dels Oscar (la que li robà allò merescut a El curioso caso de Benjamin Button). En aquest blog ja n’hem parlat dels sentiments ambivalents que desperta. Jo, com més la recordo més tramposa, manipuladora i superficial la trobo. El sr. Boyle, està entestat en denunciar-nos aquest sistema capitalista explotador i superficial en moltes de les pelis que filma, però el missatge que en rebem no sempre és del tot clar... cal fer pornografia de la pobresa per a parlar-nos de la pobresa?... jo, si fos de la Índia em faria molta vergonya la imatge que se’n dóna d’aquesta poble en el film. Es tracta d'un intent de filmar una Ciudad de Dios (les similituds són moltes) que no transmet l’autenticitat ni la complexitat d’aquella, ans al contrari, ens ofereix infantilisme, frivolitat i obvietat.
Valoració: Suficient

EL PAJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL (1969)
Aquest film és un clar exponent del ‘giallo’, subgènere cinematogràfic italià iniciat als '60 (amb Mario Bava) i continuat als ’70 i '80; podríem dir que el que ens ocupa és un film fundacional. Els films giallo són una barreja de thriller/film de terror a la italiana, amb tocs de sexe, títols enigmàtics, sang, guants de pell, dones en perill, psicòpates emmascarats i guions 'enrevesats'. El director de la que ens ocupa fou un del capdavanter i abanderat d’aquest corrent: Dario Argento. Per valorar el film se’ns fa necessari posar-nos els ulls dels espectadors d’aquells anys, perquè sinó el film és un cant a la horterada suprema: cançons enganxoses i suposadament sensuals, fotografies i escenaris saturats de color, enigmes previsibles i actors sobreactuats.... però té l’encant d’un cinema amb vocació d’innovar i que marcà –i molt!- l’estil de molts thrillers actuals.
Valoració: Suficient

THE WRESTLER (2008)
Apart de ser rellevant per significar l’enèsima resurecció de Mickey Rourke hem de fer referència al director: Darren Aranofski (ens agrada el Darren!!). Aquest sr. tingué una de les arrencades més esperançadores en una carrera com a director amb pelis com Pi, Requiem por un sueño; després vingué The Fountain (linxada per crítica i públic).... el film que ens ocupa lluny dels seus films ha significat un retrobament amb crítica i públic... i el paper de Rourke hi ha ajudat, i molt!! Actor-persona es confonen de forma brutal, en aquesta història de perdedors, amb diàlegs que podien ser dits pel mateix Rourke tenint en compte la seva trajectòria vital... no sé si tan com per donar-li un Oscar, però no podem negar uns nivells de credibilitat apabullants. Encertada la presència de Marisa Tomei (cada any que passa més atractiva) i el desmitificador viatge per les bambalines de la lluita lliure... però l’ovació i aplaudiment unànim és per a Mickey... que potser ara torna dels morts per a quedar-s’hi, s’ho mereix!!!!
Valoració: Notable alt

SALVAJE (1953)
Tots els que hem nascut en els ’70 ens pot sorprendre llegir sobre el magnetisme, la sensualitat i l’atractiu del Marlon Brando, tenint en compte els seus darrers anys, on el seu aspecte deixava molt que desitjar... Si veiem aquest film (que no és cap obra mestra) podrem entendre perfectament aquell magnetisme de que parlàvem; es tracta, d’un film al voltant de la figura de Brando, en un paper de rebel, amb actitud motera i gorra de cuir i unes mirades seductores, intimidadores i sensuals que fan trontollar el cor (i molts òrgans) d’un senyoreta amb ganes de fugir en cos i ànima del seu repressor poble. El film ens parla de la topada típica entre modernitat (representat per l’arribada d’un grup de moteros buscarraons) i entorn conservador (d’un poble purità i de bones maneres dels EEUU).... film resolt amb menys dramatisme del que s’esperava en un inici... el millor és un sr. Brando que encén la lívido de qualque mortal (home o dona).
Valoració: Bé

SR. CHRIS GARNEAU

Avui toca descobriment musical !!! El meu assessor tecno-cultural (que ja us vaig presentar: hola Salva!!) fa dies em va recomanar al jove músic que us presento avui. He trigat a fer-ho perquè al principi no em va impactar especialment, però, poc a poc, la veu i, sobretot, el piano, ha anat calant fins que s'ha guanyat un lloc en la meva ààààààààààààààààmplia llista de preferències ....

·

El xicot en qüestió es diu Chris Garneau, és un compositor i intèrpret amb cara de nen petit (no medeix massa més de 1,50m.) .... va nèixer a Boston però actualment viu a Brooklyn (NY), el seu primer treball 'Music For Tourists' (2006) fou un d'aquells descobriments que agrada tant a la gent cool i -també- filogai...

·

El sr. Garneau té una forma de cantar molt característica, com un xiuxiueig a cau d'orella... cançons tristones per a escoltar en dia de pluja...

·

Ara treu el segon treball -'El Radio' (2009)- però primer escoltem alguna cosa del primer, no???...

··

Aquí teniu un video del seu tema 'Relief', no em direu que no és una monada !!!!

(si algú/na en vol sentir més, puc fer arribar el disc sencer...)

LA LLEI DE LA SELVA

Em vaig despertar a la selva, els braços en forma de creu, fermats a un pal, i la meva dona lligada a l’esquena. Al principi no recordava el que ens havia passat.

No és fàcil posar-se dret quan estàs lligat a algú. Els braços d’ella també estaven oberts i lligats al pal comú; les nostres cintures, unides per més cordes; la seva columna vertebral contra la meva; els nostres turmells, lligats i relligats per cordes i nusos; els seus talons, contra els meus. Allò m’obligava a caminar trontollant i a ensopegar, entre les punxes i frondositats de la selva.

Quan per fi vaig arribar a un poblat el primer que em va veure va ser un nen. Va pensar-se que aquella figura duplicada era un monstre que emergia de la selva i va fugir plorant. Els adults no van trigar a aparèixer.

- Ajudeu-me –vaig gemegar.

·
Però la resposta va ser:
- Has matat la teva dona. La tradició és lligar l’uxoricida a la víctima i abandonar-los plegats a la selva. Això ho sap tothom, i ningú vol ajudar un assassí de dones conegut i reconegut. Gira cua, criminal.

Si fa no fa, va ser el que em van dir a tots els poblats que vaig trobar el primer dia. El segon la meva dona ja pudia. Els insectes aeris, que són els més llestos, de seguida van sabe que no podia defensar-me la cara i m’atacaven les suorts, els forats i els ulls. Uns borinots nans i vermells se’m van ficar als narius i hi van niar.

Vaig canviar de rumb per anar a implorar compassió als poblats del sud:
·

- Fora d’aquï! –m’increpaven- Ella et va oferir el seu ventre perquè tinguessis fills, i tu l’hi vas pagar amb una punyalada a la panxa. Ara l’hauràs de carregar al damunt per sempre.

Per menjar havia d’amorrar-me als fruits, pocs i verds, que trobava a l’alçada de la boca. Mossegar aquelles dolçors encara atreia més insectes, amb ales o sense. Em desesperaven tant que quan apareixia un riu m’hi submergia amb l’esperança d’ofegar aquelles hordes diminutes. La treva que guanyava era mínima i, per acabar-ho d’adobar, l’aigua calenta accelerava la putrefacció. Quan el sol arribava al zenit, la crosta de mosques era tan gruixuda que duplicava el pes que havia d’arrossegar.

·
La gent de l’est es va comportar com la del nord i la del sud. Els poblats indulgents em foragitaven a cops de verdures podrides; els més severs, apedregant-me.

·
- Assassí de dones! –em deien-. No tornis mai més per aquí! Ara ja sabem qui ets.

Quan ja em pensava que no hi podria haver res pitjor vaig descobrir que sí, que les nits encara podien ser més cruels que els dies. A aquelles altures ella estava tan descomposta que ens assaltaven criatures de dimensions diverses. Si dormia cap per avall, amb el cos d’ella damunt de la meva esquena, m’abordaven escarabats, formigues i aranyes carnívores que em feien servir com a plataforma per a arribar fins a les seves carns. Si em girava, dormint amb els ulls de cara a la lluna, era pitjor. Els ratpenats gegants i els marabús nocturns ens atacaven amb el bec, i tant els feia endur-se una xuclada de sang calenta com una de freda, arrencar l’ull d’un cos viu o d’un de mort.

·
Només em quedava la gent de l’oest. Eren molt orgullosos i van sentenciar:

- Qui mata un guerrer a la guerra és l’home més digne; qui mata una dona en la pau és el més menyspreable. Fuig, espectre, no et volem veure mai més, ni de nit ni de dia. Estàs avisat.

El refús dels homes m’havia convertit en una ànima en pena. Tots els monstres que apreixen en els nostres somnis i en els nostres contes habiten les foscors del bosc, mai els poblats amb llars de foc. La pitjor sentència és la de vagar per les solituds inhumanes del bosc, sense fita ni pausa, sense poder parlar ni callar amb ningú. Que fos viu o mort ja no significava res.

Entre les nostres esquenes en contacte s’havia format una paret de cucs. Ja no podien trigar gaire a devorar-nos a tots dos., i vaig jeure al peu d'un gran arbre, sense esma. Estava resignat a morir quan vaig veure arribar un grup d'homes amb els punys tancats i les mans armades amb matxets. Els vaig reconèixer de seguida. Eren els mateixos que m’havien jutjat, condemnat i executat. No els devia haver costat gaire trobar-me. Em coneixien tots els poblats de la selva, i rere meu deixava un rastre de ferums depravades, que són les més cridaneres. Per a mi els matxets eren un alliberament. Vaig oferir-los el coll i tot el que vaig dir va ser:

·
- Gràcies.

·
Però ells van replicar:

·
- Volíem estar segur que tothom et conegués.

En lloc de tallar-me el coll els matxets van tallar les cordes. I van dir:

- Au, vés. El càstig comença ara.

Albert Sánchez Piñol (2008)
Tretze Tristos Tràngols

·

·

SRA. TERESA SALGUEIRO & MADREDEUS

Aquest blog té un 'problemilla' auto-detectat, i és que la balança dels 'post' sempre està cap a la meitat masculina del món; sempre hi destaquem el 'sr.', i poc la 'sra.' ... ho sabem, ho sabem, però és així!

·

Avui us vull parlar d'una senyora (sí, tota una senyora!) que juntament amb la Björk estan situades ben amunt en el meu altar mitòman-cultural: la sra. Teresa Salguiero!!! I és que és notícia, una notícia que no per prèviament anunciada és menys sorprenent: HA DEIXAT MADREDEUS!!!! Sí, la que era veu, cara, imatge, esperit... del grup lisboeta s'ha cansat i deixa la formació.... el grup ha tret un nou treball discogràfic, sense ella.... què serà de la Salgueiro???
·

Un dels grups musicals més coneguts dels nostres desconeguts veïns portuguesos, Madredeus, va nèixer el 1985 amb la idea de Pedro (Ayres Magalhaes, guitarra clàssica) i Rodrigo (Leao, sintetitzadors) de crear un grup musical d'arrels protugueses però sense haver de recòrrer forçosament als fados (un dia hem de parlar de fados!!!!); ràpidament, s'afegí Gabriel (Gomes, acordió) i Francisco (Ribeiro, violoncelista).... allí estaven, els 4 homenots amb la sensació de que els faltava alguna cosa, una mica d'ànima, un toc femení, potser??? I tot fent un got en una taverna de Barrio Alto (ai, Lisboa què bonica!!! ens encanta Lisboa!!!) van rebre la solució en forma de joveneta de 17 anys que cantava fados per diversió: Maria Teresa Salgueiro .... Havia nascut Madredeus!!! Aquesta joveneta, nascuda a Amadora (de la perifèria de Lisboa) de pare comerciant de teles i mare telefonista, de petita que li agradava molt cantar però no havia rebut formació musical, ni havia pensat mai en dedicar-s'hi...

·

El nom del grup sorgí del lloc on assajaven: el Teatre Ibèric al costat del Convent de Madre de Deus, en el que també oferien concerts.... la gent quan hi volia anar, deia: "em pot portar fins a Madredeus, al concert?" ... i el nom s'hi queda!!! Com veieu, el naixement no fou cap experiment -com passa, sovint- de cap productora, sinó l'empenta de 2 joves per recuperar la música tradicional portuguesa i fer-la arribar al públic, tenien vocació de concertistes; d'aquí que, a diferència de molts grups, el seu primer CD fos en directe: Os dias de Madredeus (1988), en el que oferien, ja, les claus del seu estil: cançons belles, senzilles,... embolcallades de la força i l'emotivitat de la veu de la Salgueiro (que no sembla d'aquest món!!) ... una veu que molts la comparen a una barca, que es mou enmig del mar...

·
Aparegué el primer disc d'estudi: Existir (1990)... però, en el següent, tornaren al directe amb un doble CD: Lisboa (1992). A partir d'aquí, després d'haver 'conquerit' el seu país, Madredeus, es proposa conquerí el món sencer i amb el -per a molts- millor disc del grup: O espírito da paz (1994), confirmaren que podien conquerir l'univers si s'ho proposaven....

·
El primer punt d'inflexió del grup fou un any: 1995; i un director de cinema que venia de lluny: Wim Wenders. Amb la peli Lisbon Story (que si no l'heu vist, ja trigueu!!), el cant-oda-homenatge-regal a la capital de Portugal en forma de pel·lícula, Wim Wenders, s'acompanyà d'aquells que podien reforçar millor el film a nivell musical i, anant més enllà, fins i tot a fer-los actuar (fent d'ells mateixos, és clar!). Després de gravar Ainda (1995)(nom de la BSO del film de Wenders), Rodrigo, Gabriel i Francisco deixen el grup i s'incorporen José (Peixoto, guitarra clàssica), Fernando (Judice, guitarra baix acústic) i Carlos (Trindade, sintetitzadors) ... l'acordió i el violoncel perden força per a guanyar-ne les guitarres.... i Teresa es transforma en l'eix vertegrador indiscutible del grup.

A partir d'aquí els treballs d'estudi, els directes i els recopilatoris es van succeint: O Paraíso (1997), O Porto (2000), Antologia (2000), Movimento (2001), Palavras cantadas (2001), Electronico (2002), Euforia (2002) ... i la presència de la Salgueiro dalt de l'escenari va assumint una presència cada cop més elegant, amb més caràcter, remarcant l'acompassament de la respiració amb el moviment de les mans, tan seu! ... i les seves col·laboracions amb alters artistes 'around the world' es succeeixen cada cop amb més freqüència... havia nascut la 'diva-Salgueiro'.

I arriba el segon punt d'inflexió: la maduresa del grup... quan una fruit madura molt en un arbre ja sabem que acaba passant... potser insinuant el final del grup, enllaçant 2 treballs que són un evident homenatge a la ciutat que els ha parit: Lisboa, que els ha vist nèixer i els ha donat tot el que tenen: Um amor infinito (2004) i Falúas do Tejo (2005). Treballs amb unes cançons més nostàlgiques, serenes, dolces i profundes que mai... ja en aquells moments, molts crítics posen en dubte la continuitat del grup i evidencien la manca d'idees novedoses: Madredeus eternament sona a Madredeus. Així que, aquest segon punt d'inflexió provoca que el 2007 sigui un any sabàtic per al grup....

·
...Que no per a la Salgueiro!! ja que el 2005 treu disc en solitari -Obrigado- amb la col·laboració de Caetano Veloso, Carlos Núñez, Josep Carreras o Coba (acordeonista japonés)... primer pas cap a la progressiva sortida de Madredeus.... el títol ja evidencia un principi d'acomiadament. El 2007 amb el Septeto de Joao Cristal edita Você e eu, de bossa nova, i 2 disc més amb d'altra gent ... sí, sí, la Salgueiro s'escapava, s'escapava ... fins que la notícia fou inevitable: deixava Madredeus!!!!.

·
Després de més de 800 concerts en 50 països diferents i 8 milions de discos venuts, la Madredeus que coneixíem ha desaparegut. Juntament amb la Salgueiro també marxà Fernando i José i incorporaren molta gent nova i molts instruments nous: 3 veus femenines, guitarra elèctrica, percussió, bateria ... i al capdavant, el Pedro (l'ànima del grup) i Carlos Maria .... amb un nom nou: Madredeus & Banda Cósmica i un CD nou: Metafonia.

I de la GRAN Teresa què en sabem? de moment, res, suposo que esperant trobar un nou projecte.... esperem que el trobi ràpid.... perquè aquest món necessita de la seva veu i de la seva presència...

SR. PAUL STRAND

Avui va de fotografia !! La Fundació Foto Colectania de Barcelona -i fins al 4 d'abril- ens permet descobrir a Paul Strand, amb una Retrospectiva (1915-1976) de la seva obra. Es tracta de la retrospectiva més àmplia mostrada mai a Europa d'aques rellevant fotògraf...

·

El sr. Strand neix a Nova York l'any 1890 en un família originària de Bohemia. De ben jove s'interessa per la fotografia i, juntament, amb una altre destacat fotògraf -Alfred Stieglitz- estableixen una col·laboració que donarà forma al seu estil, segons diuen, "modernista, profund i de gran realisme". Cap al 1915 realitza la seva primera exposició individual. Després d'un curt període com a tècnic de radiografies de rajos X en el cos mèdic de l'exèrcit dels EEUU, durant la IGM, el Sr. Strand treballa com a fotògraf cinematogràfic independent, realitza reportatges d'esports i pel·lícules mèdiques. Cap al 1925 inicia un seguit d'aproximacions a fotografar plantes i altres formes naturals... cap als anys '30 del segle passat desenvolupa un clar activisme polític que el farà viure anys a Mèxic, viatjà a la Rússia soviètica i fer-se amic de l'Eisenstein, entre d'altres... quan torna als EEUU col·labora i crea una productora encarregada de desenvolupar projectes educatius amb evidents continguts socials....

·

·

·

··

·

·

·

El Museu d'Art Modern de Nova York organitzà la primera exposició retrospectiva d'un fotògraf contemporani amb Paul Strand el 1945. En els anys '50-'60 realitza treballs 'around the world': França, Itàlia, Escòcia, Egipte, Ghana... Morí el 1976 a Orgeval (França).

·

·

·

·

·

·

·

El sr. Paul Strand fou un pioner, el primer que va admetre que una roca, una planta o una roda de cotxe poden ser temes fotogràfics.... per tant, apostà per la democratització de la fotografia... qui no ha fotografiat alguna vegada una planta???!!!

Ja tardem en anar-lo a conèixer...

BIEL FA 5 ANYS !!!

PER MOLTS ANYS, GUAPÍSSIM !!!

·

(i sí, com es comenta per la blogsfera...ÉS UN SUPER-HEROI !!!!)

ESCAPADA A ROMA !!!!

Tornem el 17 de març !!!

·

CIUTADÀ K AVUI FA UN ANY !!!!!

Per molts anys !!! Avui fem un any. Un anyet. Som petitets encara, ben just estem començant a caminar... però del que és parlar, no callem!!
·

Així que m'he proposat fer un balanç (jo ho etiquetaria, més aviat, com un 'anàlisis repelent') d'aquest primer any de vida (de l'11/03/08 al 10/03/09), aniversari que arriba amb un alt nivell d''engrescamenta' per a continuar-ne uns quants anys més ... com a mínim!
·

Activitat
Una forma de veure l'activitat del blog és amb el nivell d'actualitzacions, el Ciutadà K ha aconseguit l'objectiu auto-imposat de l'actualització per dia (a voltes, dos i tot!) com si es tractés d'un diari, que és el principal referent que té la 'blogsfera'.
·

Una atra forma d'analitzar l'activitat és pel nombre dels vostres comentaris, ja sabeu que molta gent opina que l'autèntica vida dels blogs és fruit de la participació de la gent... 'un blog sense comentaris és un blog mort' ... un pél dramàtica la imatge és, la veritat. Ja ho hem dit alguna vegada, el principal destinatari d'un blog és el mateix autor, però no ens enganyem, els comentaris donen tanta 'vidilla' !! et fan sentir menys sol en aquest univers fred i infinit que és el ciberespai.... Aquí teniu una gràfica de l'evolució del nombre de comentaris d'aquesta casa... com veieu, detectem 3 pnts d'inflexió de participació baixa (en vermell) corresponent als inicis (ja se sap, encara no teníem 'amiguets i amiguetes' fidels) i a les vacances d'estiu i Nadal... pel que respecta a l'activitat alta (en verd) coincideix amb la tornada de vacances de l'estiu i el Nadal, que com els nens i nenes en el 'cole', tenim ganes d'explicar-nos coses...
·

El 'post' (o 'missatge', com en diu el sr. Blogger) amb més activitat ha estat el de la 'Peeeee!!!', que dic jo que els Oscar 'puaj, puaj' però a l'hora de 'rajà' bé que ens apuntem.... aquí veieu la posició dels missatges amb més participació:
·

- PEEEEEEEEE !!!! : 29
- DE VIDA CINEFAGA (2): EXCURSIO A SITGES'08: 24
- FESTIVAL DE CINEFAGIA (VIII): 23
- ANOTHER WORLD… ha arribat!!!: 23
- SR. JULIO MADURGA: 22
- LA CARA OCULTA DEL GENIO: 21
- SR. JUAN MUÑOZ: 21
- CINEFAGIA IN NEW YORK: 21
- LOVE LA SRTA. JOHANSON A ROBERT SMITH????: 21
- DE VIDA (8): BONA NIT, GORA: 20
- FALTEN 2.168 HORES: 20
- PER MOLTS ANYS, PATS !!!: 20

·

És evident que no hi ha massa criteri darrera d'aquest ranking, no es pot explicar per l'interés que desperten els 'post', bueno, potser una mica sí, però no ho explica tot... el criteri l'hem de buscar en els astres o en l'humor de les col·laboradores el dia en qüestió... ja que les temàtiques no guarden cap relació entre elles.... igual hi ha música que cinema que qüestions 'de vida'...

El que sí hi ha explicació és en els de menys participació on hi trobem l'Acadèmia, la literatura i l'agost (en el que el món es para... els blogs, també!).
··

Una menció especial es mereix el post en el que dèiem adèu a Gora... amb variada participació (alguns/es trencaren el seu anonimat) i comentaris bonics i emotius.
···

Geografia i Visites
El blog ha tingut 1.569 visites durant aquest any, el 79% procedent de la península ibèrica i la resta d'arreu del món... que com si jugués al Risk hem col·locat banderetes 'around the world': Tokyo, Bellingham (Washington) o Lanús (Buenos Aires)... i Staden Kobenhavn (Denmark)(amb la nostra Carol!)
·

Temàtiques
Aquest blog va nèixer amb el subtítol de 'Cinefagia, cultura i vida', etiqueta àmplia que ha permés parlar de mooooooltes coses:
·

DE CINEFAGIA (90)
DE VIDA (59)
DE MUSICA (36)
DE CULTURA (26)
DE LLIBRES (26)
DE FOTOGRAFIA (19)
DE TV (11)
DEL BLOG (9)
D'ART (7)
DE REGALS I PREMIS (6)
D'ACADEMIA (6)

·

Gadgets

És el que passa quan tens una joguina nova, que jugues i jugues, experimentes i remenes què hi pots afegir més al teu blog per a que sigui més xuli, participatiu.... i, sovint, creues la barrera del barroquisme gadgetià, afegint i afegint sense mesura... des d'una ràdio, a un xat, a un rellotge,.... poc a poc (fins i tot, amb enquesta popular) això s'ha anat reduint fins a l'aspecte que té ara, que tot i que jo el considero molt 'zen' hi ha molta gent que no hi està d'acord ( :P ) ... sens oblidar al petit Robi, que aquí està per a fer companyia quan faci falta ... ja l'amaganyeu de tant en tant???
·

Col·laboradors/es

I acabem aquesta valoració amb el tema estrella d'aquest repàs: l'alegria de la casa, l'orgull de can Ciutadà K: les col·laboradores (i algun col·laborador) !!!! Sí, sí amics i amigues tenim un ranking de participacions. Ciutadà K a comptat TOTS els vostres comentaris (sí, una 'matada' o 'poca feina', com diria la benvolgua Pats)... el blog ha rebut 1.812 comentaris (incloent els meus) o 1.061 (sense incloure'm).

·

La col·laboradora més fidel és la Pats, que des del primer dia ens ha acompanyat (gràcies, Pats!).

·

La col·laboradora més productiva és Neska Polita (gràcies, Polita!). I la tercer del pòdium en participació, la Nur (gràcies, guapes!).

··

1 - POLITA: 406 comentaris.
2 - PATS: 376
3 - NUR: 151
4 - CAROL: 39
5- NUCLEARSKY: 36
6 - ANGELET: 35
7 - SALVA: 14
8 - KELITXI: 10
9 - XAVI: 5
10 - ANONIM: 4
11 - SAJUM: 2
12 - AISAKE: 1
- MER : 1
- RUFI : 1
- DESI: 1
- BIOSENS: 1
- PALAS: 1
··

I els silenciosos, que sé que veniu però no dieu res...
·

Moltes Gràcies a tohom!!!

·

··

UN TALL

El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats i un tall al coll. És un tall profund i ample, del qual vessa sang, més que vermella, d'un granat brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna un hom diria que, com que la carn s'ha obert, el trau -que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica- té ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença sota l'orella esquerra, baixa pel coll i acaba a l'altura del pit, una mica més a la dreta de l'estèrnum.

·

- M'han tallat amb una ampolla trencada.

·

La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca de l'uniforme. També té el coll de l'americana xop de sang.

·

- A veure. ¿Aquestes són maneres d'entrar a classe, Toni?

- És el que el Ferran i el Roger, senyor, han agafat una ampolla trencada que hi havia prop de la máquina de begudes, me l'han clavada i...

- ¿Com s'entra a classe, Toni?¿És així com s'entra a classe?¿De qualsevol manera, s'entra a classe?¿S'entra a classe sense dir 'bon dia?¿És això el que hem après a l'escola, Toni?

- Bon dia -diu el Toni mentre es posa la mà dreta contra el tall per intentar aturar la sang.

- Fa molt de temps que, en general, els costums s'han anat degenerant, i no és culpa vostra, ho sé. També és culpa nostra, de les institucions que no som capaçes d'oferir una educació que fonamenti personalitats educades en el rigor i la responsabilitat. Però també és culpa de la societat, és culpa de tants de pares que exigeixen que l'ecola supleixi l'autoritat que ells són incapaços d'exercir. Tu, Toni, només n'ets una mostra, un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. ¿On és el rigor d'antany?¿On són l'esforç i el sacrifici?¿On són els detalls bàsics d'educació, d'urbanitat, que us hem inculcat dia rere dia, des que vau entrar en aquesta institució? Sé que a molts altres centres educatius es practica una educació més laxa, i que, essent impossible ara un aïllament total de cada individu, i coneixent la tendència que té el jovent a barrejar-se i confraternitzar, sé, per tots aquests motius, que, per més que la nostra institució lluiti per educar-vos d'una manera exemplar, si nosaltres som els únics que us inculquem unes normes, teniu massa a l'abast el perill d'encomanar-vos de la laxitud dels altres.

- És que estic tot ple de sang, senyor.

- Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l'americana. Ja saps que m'agrada que l'uniforme estigui sempre impecable. Però d'això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d'aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l'hauràs de netejar.

·

Monzó, Quim (2008)

Mil Cretins

·

Per a les que 'batallen' per aconseguir el CAP

i als/les que aprengueren alguna cosa veient La Clase.

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XII )

·

EL TRUCO DEL MANCO (2008)
En el moment que guanyà diversos premis Goya, aquí ja vam parlar d'una de les sorpreses -i millor peli- del cinema espanyol de l'any passat i un director del que esperarem moltes coses: Santiago A. Zannou (que ja té en cartera 3 projectes). Aquest és un film que ens parla de superacions diverses: físiques (tenint en compte la limitació física del protagonista/actor), socials (tenint en compte el barri marginal d'extrarradi en el que succeix l'acció), familiars (tenint en compte el tipus de situació familiar que tenen els protagonistes), econòmiques (tenint en compte la manca de recursos en el que es troben)... El que sobresurt per damunt de tot és la credibilitat que transmet... per tot això, el film es transforma en una eina necessària per a qualsevol tipus de limitació que pensem tenir... si en algun moment de la vida ho arribem a pensar, mirem aquest film i prenguem-ne nota. Com molt bé expressa el protagonista (recordem-ho, amb un limitadora paràlisi física parcial): "¿A mí?¿a mí me dices que no se puede?". Chapeau!

Valoració: Excel·lent

REMAKE (2006)

Aquest és el primer film en solitari de Roger Gual que ja debutà amb -la interessant- Smoking room (2002) codirigida amb J.D. Wallovits, des d'aquell film que els dos volen en solitari. Igual que en aquell cas, la gran força del film recau en els diàlegs, en el guió, ratllant 'lo' teatral però sense l'atmòsfera estranya -quasibé kafkiana- d'aquell. El nus de Remake és el conflicte intergeneracional (segons diuen) inevitable entre pares i fills, uns pares hippies que visqueren en comuna i tingueren fills i com, passats els anys, i volent recuperar allò que foren, tornen al lloc dels fets (la comuna) amb la seva 'prole'... els fills i filles els tiren en cara tot el que vulgueren ser i transmetien i què n'ha quedat: enganxats als antidepressions, a l'alcohol... total: infelicitat total i cap 'feelling' ni connexió entre pares i fills. Uns papers potents d'Eusebio Poncela i Juan Diego... per un film, potser excessivament dicursiu i teatral

Valoració: Bé

EL CANT DELS OCELLS (2008)
Pel·lícula arriscadíssima, contemplativa.... i catalana!! ¿recordeu al Dave Gahan disfressat de rei (corona i capa) passejant pel món amb una 'tumbona' tot buscant un lloc on 'enjoy the silence'? Doncs d'aquesta imatge n'hi ha molt en aquest film. No sé si existeix, però ell seria capdavanter en el que podríem anomenar 'slow cinema' ara que l'slow està tan de moda i s'aplica a tot. L'argument és mínim: els reis d'Orient van a adorar al nen Jesús. I gaudim del recorregut per mars, muntanyes, platges i deserts fins que hi arriben. Actors no professionals però molt creïbles. Diàlegs que 'rasquen' els tarantinians. Imprescindible només per a poder afirmar que aquí també es fa cinema innovador i experimental.

Valoració: Notable alt

LOS TRES ENTIERROS DE MELQUIADES ESTRADA (2005)

És com una 'passera', els actors i actrius (bé, més els actors que les actrius, la veritat) senten la necessitat de passar a la direcció en algun moment de la seva vida, des de Mel Gibson, a Clint Eastwood, a Kevin Spacey o Tommy Lee Jones, que és el dire del film que ens ocupa. Com no podia ser d'altra manera, el sr. Lee Jones s'ha situat pròxim al western, ell ja en fa cara d'això, amb un història que serveix (i molt bé!) per a destapar 'coses': abusos de poder de la 'migra' en la frontera EEUU-Mèxic; racisme, xenofòbia, però també la necessitat de confiar en l'Altre... El guió de Guillermo Arriaga (parella professional fins fa ben poc de González Iñárritu a Amores Perros o 21 Gramos i que ja s'han divorciat) pesa en aquest film, i molt!: històries frontereres, salts en el temps, certa denúncia social i línies narratives paral·leles. Molt interessant!.
Valoració: Notable

EL LECTOR (2008)

Periòdicament es posa de moda revisitar el passat alemany nazi, i ha de ser així! sempre hi ha coses a revisar, a recordar, per a que no es torni a repetir. Vivim un d'aquests moments a nivell editorial o cinematogràfic (com Valkiria). El Lector, és més que aquesta revisió, ja que ens parla de la molt publicitada relació entre una sra. madura i un jove de 15 anys, però la trama subterrània i allò que ens volen dir és com va poder succeí el que succeí a Alemanya i què poden fer les generacions posteriors. En el film, jo també li he vist un tractat sobre la implicació i el compromís, tant a nivell polític com vital, en compromete'ns en allò que creiem just i saber-ho denunciar ... o viure amb la càrrega de no haver-ho fet que és el que li passa al protagonista masculí. El cartell ho reflexa molt bé....i no dic més perquè seria un 'spoiler' com una casa!!!. Genial Kate Winslet (digna mereixedora de premis per aquesta actuació) i Ralph Fiennes (flemàtic, silenciós i turmentat com poques vegades l'hem vist).

Valoració: Notable alt

EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON (2008)

Ho sento, ho he de dir, aquesta és la pel·lícula de l'any USA. Sí! Ho és!. Per la història, per la feinada tècnica que no notem però que hi ha a tonelades (algun dia en parlarem...), pels actors, per la música, per allò que ens queda després de veure-la... tot i això, tampoc és perfecta. El lligam de la història: velleta a l'hospital a punt de morir que repassa la vida... buf! molt sobat, és el pitjor del film. Aquest fet, però, no ensombreix un film que malgrat la llargada et va 'atrapant' sense deixar-te fins al final. Film enorme en tots els sentits: geogràfic, temporal, vital i emotiu. El millor passatge d'aquest film-riu: la relació entre Brad Pitt-Tilda Swinton (sí, Salva, és tan alta!). Pitt, d'un guapo que fa mal ... però el geni és David Fincher capaç de sotregar-te totalment l'ànima amb aquest film!.

Valoració: Excel·lent

VICKY CRISTINA BARCELONA (2008)

Hem de començar dient que a Woody Allen l'estimem i que està a l'altar de la mitomania del Ciutadà K i, per tant, no som del tot crítics amb el que fa... ens agrada, tot! Tot i això -i crec que Allen n'és conscient-, un director que es planteja realitzar un pel·lícula per any i en les que ell és el guionista, és molt difícil garantir una qualitat sempre 10. Però tot i l'edat, Woody porta un ritme frenètic que ja voldrien molts! Per molts premis que li donin estem en un Woody menor.... no ens atrapa; primerament, perquè les nenes ianquis són molt ianquis i els spanish són molt spanish. Tal cuál!. Un Barcelona de postal però freda. Una veu en off prescindible i pesada (sembla una guia per a cecs). Una música matxacona i repetitiva (encara que sigui interessant... la de Paco de Lucía és preciosa!). Un Bardem que no acaba de ser el Rodolfo Valentino que ens pretenen vendre, fins i tot el títol és lleig!! .... I una Pe que -tot i no ser la millor interpretació secundària de l'any del món mundial, ni molt menys!!- sí que salva un film que sense ella seria un enorme badall (és xula, perquè és de Woody, que si nó.... :P ) .

Valoració: Bé

MICHAEL CLAYTON (2007)
Es tracta del debut de Tony Gilroy que fins llavors havia estat un reconegut guionista responsable de la trilogia Bourne, per exemple. En aquest cas -també plena d'intriga com aquella trilogia- la peli ens parla de la immoralitat i pirateria de les grans corporacions i els bufets d'advocats, que el film pretén denunciar... i ho aconsegueix!!. Amb un principi una mica erràtic, amb diversos flashbacks, que en alguns moments ens fa perdre, però si tenim paciència, al final, tot encaixa en una història madura sòlida i amb unes molt bones intepretacions, sobretot la Tilda Swinton (últimament aquesta senyora forma part quasibé del a famíalia) que s'emportà l'Oscar a millor actriu secundària. Amb una fotografia freda que ens recorda al sr. Mann, està produïda per Sidney Pollack (es nota l'aire d'aquells films de denúncia dels anys '70) i la companyia d'Steven Soderbergh (també fa olor d'aquest director inquiet). És com Erin Brockovich però de 'high level' i molt més subtil i enigmàtica... on vas a parar!

Valoració: Notable

EL LINCE PERDIDO (2008)

Goya a la millor pel·lícula d'animació de l'any passat. I dirigida per dos novells en la direcció però no en la feina d'animació, sobretot Raul Garcia que estigué molts anys com a dibuixant a la Disney de les darreres èpoques, com: La Bella i la Bestia, Aladdin, Pocahontas, Hercules o Fantasia 2000.... L'altre co-director és Manuel Sicilia que si ve no té tanta experiència com l'anterior fou el director artístic d'un curt d'animació molt interessant: Estrecho Adventure (1996), en el que, amb l'aspecte d'un videojoc, se'ns il·lustrava l'entrada d'immigrants per l'estret de Gibraltar. Aquests dos xicots s'han unit en la seva primera experiència com a directors d'un llargmetratge amb la producció d'Antonio Banderas. No es tracta d'una obra mestra però té alguns dels actractius de les pelis Disney: uns bons secundaris divertits, un clar dolent i un missatge, en aquest cas, ecologista i conservacionista del medi ambient a la península ibèrica; aquest és un altre dels atractius del films: la proximitat de la història.

Valoració: Bé

RABIA (1976)
Es tracta d'una de les primeres pelis del gran David Cronenberg, per tant, les més gore, brutes i 'de serie B' de la seva filmografia. El sr. Cronenberg ara ha entrat a l'Olimp de directors seriosos i madurs, amb obres com Promesas del Este... però fa uns anys era dels més apallissats per la crítica, que no pel públic. Ràbia la dirigí després de Vinieron de dentro de... (1975) i les seves similituds són més que evidents: persones que són afectades per algun virus i/o element estrany que provoca reaccions violentes i impensables, en aquest cas, és fuit d'una avançada tècnica de cirurgia plàstica. Sí, podríem resumir-la com la peli 'típica de zombies', que si bé aquests no estan morts reaccionen com a tal. La diferència és que la portadora li apareix una mena de penis retràctil de l'aixella que és el perfora les jugulars de les seves víctimes... sí, delirant! Però amb encant! Mostra clara de l'escola cinematogràfica de l'anomenada 'nueva carne' (Cronenberg, n'és el principal gurú) caracteritzada per films amb una configuració dels protes psicosomàtica produida per algun tipus de transformació tecnlògica i capaç de desenvolupar noves funcions vitals (no necessàriament positives... de fet, quasi mai positives!). Destaca la protagonista, l'actriu porno Marilyn Chambers, artista del clàssic d'aquest gènere Tras la puerta verde (1972) del germans Mitchell.... Rabia és sang, sexe i vísceres a dojo!!!

Valoració: Bé


·