SR. GONZALO SUAREZ

 

(1934-2026)

El sr. Gonzalo Suárez era un gran intel·lectual, escriptor, periodista, guionista i cineasta; director de pel·lícules rellevants com 'Remando al viento' , 'El detective y la muerte' o 'La reina anónima'.

Va néixer a Oviedo, dos anys abans que esclatés la Guerra Espanyola del '36. Va estudiar Filosofía y Letras i, ben aviat, es decanta per la pintura i pel teatre. De ben jove, es va cansar de l'Espanya franquista i fosca i va marxar a París durant un temps on va conéixer la que seria la seva muller: Anne-Hélen Girard. L'any  1958 tornen a la península, s'instal·lant a Barcelona i dos anys després va inventar un alter ego -Martín Girard- amb el que signava cròniques esportives a La Vanguardia i El noticiero español.

Les seves primeres pel·lícules van sorprendre per oferir un mirada diferent dins del Cinema d'aquella època: El extraño caso del dosctor Fausto (1969), Ditirambo (1969) i Aoom (1970). Films que en aquell moment no van convéncer ni a la crítica ni al públic ... En un festival de jazz a Barcelona, va conéixer una molt jove Charo López i la va convéncer per a que fos actriu , junts van fer 7 pel·lícules i la série Los pazos de Ulloa (1985); va ser aquesta darrera sèrie i, sobretot, 'Remando al viento' (1988) la que va tenir cert reconeixement de crític i públic donant-nos a conèixer un joveníssim Hugh Grant; rebria el Goya a la Millor Direcció i la Conxa de Plata a Donistia per aquest film, sense dubte una de les seves pel·lícules més fascinants. 

Després vindrien Don Juan en los infiernos (1991), La reina anónima (1992), El detective y la muerte (1994) i Mi nombre es sombra (1995), en el que van participar bona part dels millors actors i actrius de l'època, especialment, el gran Carmelo Gómez. Aquest darrer participaria a El portero (2000) i en la darrera pel·lícula del sr. Suárez: Oviedo Express (20024).

Tot i això, va continuar dirigint un film d'animació que va començat per poder ser una òpera que no va poder ser: El sueño de Malinche (2019). Dos després un altre curt d'animació Alas de tiniebla (2021) coescrit juntament amb la seva filla Anne-Helene.

Els darrers anys es va dirigir, sobretot, a escriure. Des de 1963 va publicar més de 25 llibres. En paraules del mateix Gonzalo Suárez: "La literatura es el último reducto de la libertad".

Aquest passat més de febrer va rebre el Goya Honorífic.

La seva lucidesa i vocació d'autor el fan un dels directors-autors més interessants de la península. En les seves obres (jo foren llibres o pel·lícules) s'hi combina l'humor, el toc fantàstic sense perdre el vincle amb la realitat. El seus films són elegants però gens conformistes, provocadors, fins i tot. La seva mirada singular, vanguardista i inclassificable el fan un rara avi en el món Cultural de la península. El vincle de literatura i cinema és una de les seves marques d'identitat. Per al sr. Suárez "el cine puede y debe ser una mezcla de literatura, pintura y de todas las artes incluida la música y el ruido".

Alguns han criticat o etiquetat el seu cinema d'estany, de raro ... beneïda raresa! 

Estimem Gonzalo Suárez!

'LA PROFECIA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aprofitant els 50 anys de La Profecía, en el Festival de Sitges d'enguany aquest film tindrà un espai, tenint en compte que un dels leitmotivs és l'encarnació del mal. Aquest film de 1976 connecta amb dos hits cinematogràfics anteriors: La semilla del diablo (Roman Polanski, 1968) i El exorcista (William Friedkin, 1973), sobretot amb aquesta darrera. Aquells 2 i el que ens ocupa ens parlen d'una encarnació del mal en entorns 'normalitzats', vides familiarts, aparentment normals, que topen amb la presència/impacte del 'maligne'. 

El director, Richard Donner, tenia una llarga tradició com a director de sèries de televisió: Perry Mason, La dimensió desconeguda, El fugitivo o Superagente 86. Va fer el salt al llarmetratge a principis del '70 i quan portava pocs films dirigits va rebre la trucada del productor Harvey Bernhard dient-li que volia que fos el director d'un film sobre l'anticrist.

El projecte del sr. Bernhard portava anys buscant viabilitat i molts directors van ser proposats sense èxit. Va passar el mateix amb els guionistes, molts rebutjaven l'encàrrec... i el motiu era la temàtica satànica. Finalment, el guionista David Seltzer -per motius econòmics, segons ell- va acceptar l'encàrrec.

En quant al repartiment, van ser proposats: Charlton Heston, William Holden, Dick van Dyke, Charles Bronson, Roy Scheider (protagonista de Tiburón). Finalment, l'actor escollit fou l'estrella Gregory Peck tot i que ens els '70 estava en un dels seus moments de més baixa popularitat i un any abans el seu fill s'havi suicidat amb una escopeta. Per al paper del nen protagonista es van veure més de 500 nens i nenes fins aconseguir el malèfic actor final.

El film ens parla d'un diplomàtic dels EEUU, instal·lat a Roma, amb la seva dona embarassada. Però en el part el bebe mor i el capellà de l'hospital li ofereix al pare el bebe d'una dona que ha mort en el part... sense informar-ne a la seva dona. El pare és designat ambaixador dels EEUU a Londres i a mida que el nen (Damien) es va fent gran, les morts 'accidentals' es van produint inexplicablement en la vida d'aquesta família. És Damien el dimoni?.

Un dels grans encerts fou la banda sonora de Jerry Goldsmith. Un músic amb una llarga trajectòria i 8 nominacions a l'Oscar però fou amb La Profecia que aconseguí el premi; gràcies, probablement, al tema principial 'Ave Satani' d'un impacte èpic brutal. Fou l'únic Oscar en la carrera del músic i el mateix Richard Donner va reconèixer que bona part de l'èxit del film és gràcies a la música del mestre Goldsmith.

Com en pel·lícules demoníaques com El exorcista, es van produir accidents: Donner víctima d'un accident de cotxe després del primer dia de rodatge, hotel on estava part de l'equip va ser bombardejat per l'IRA, un llamp va topar en l'avió on anava el guionista quan anava cap al rodatge a Londres, Gregory Peck va anul·la a última hora el bitllet en un vol que s'estavellaria amb zero supervivients, els rottweillers del film es van trastocar i van mossegar als seus cuidadors.... i els accidents van continuar un cop finalitzat el rodatge.... Tots ells són accidents no corroborats i que parlen més d'una campanya promocional que altra cosa.

El Vaticà va posicionar-se en contra però l'èxit de públic i valoracions de la crítica l'han convertit amb els anys en un film mític que va generar tota una saga a mida que el petit Damien s'anava fent gran i assumia per llocs de poder.

No us perdeu l'oportunitat de recuperar aquest clàssic del cinema de terror en pantalla gran i en VOSE. Aquest diumenge a les 18:30, us esperem al l'Auditori Sixto Mir.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA169

>

'LA CINTA BLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

El sr. Michael Haneke és un dels grans directors/autors europeus contemporani. El seu estil pertorbador, fosc i provocador ha estat la radiografia dels aspectes menys agradables de la nostra societat. Amb films tan contundents com 'Funny games' (1997), La Pianista (2001), Cache (2005) o Amor (2012)

Demà dijous podrem veure una de les seves obres mestres i que és un bon compendi de l'estil i les temàtiques d'aquest director austríac. 'LA CINTA BLANCA' (Millor Pel·lícula al Festival de Cannes, Millor Pel·lícula de Parla no anglesa als Globus d'Or, Millor Pel·lícula Europea,... entre molts altres premis) és un film incòmode, molt incòmode que ens parla de la doble moral i la hipocresia de la societat i de com, en un entorn de comunitat ordenada i moralment positiva s'amaga de forma latent la maldat i la crueltat. El film també és un bon tractat de com una pedagogia estricta, autoritària i intolerant pot ser la llavor dels fanatismes, els integrismes o el terrorisme polític. L'acció es situa a l'Alemanya de 1913, uns anys abans de la Primera Guerra Mundial, moment en que va començar a germinar el nazisme.

Aquesta fou la primera pel·lícula històrica del director, fins llavors, centrat en la contemporaneïtat en els seus guions. El blanc i negre impecable li dóna una fredor i contrast a la duresa d'allò que ens explica en el film.

Si hi ha alguna cosa en la recent Història de la Humanitat que ens hagi marcat i hagi significat un punt d'inflexió a l'hora de considerar-nos éssers humans és l'Holocaust nazi. Aquest fet significà un abans i un després a l'hora de parlar de la capacitat de maldat humana, es va perdre l'innocència quan l'atrocitat dels camps d'extermini ens feren veure del què som capaços de fer. Michael Haneke ens ofereix una forma d'entendre com va néixer aquesta capacitat d'atrocitat, on podem situar la llavor de tanta capacitat de mal...

Demà dijous, a les 20:00, al CineClub La Ràpita una de les obres mestres recents del cinema europeu.

TERMI PRESENTA ... 'TOP SECRET' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Demanar a una persona rellevant del territori que triï una pel·lícula i la vingui a presentar és una de les coses xules que fem al CineClub La Ràpita. Apart de donar a conèixer a la persona en qüestió al públic que potser no el coneix ens permet revisitar films que ocupen un lloc important en el bagatge com a espectador d'aquella persona.

Termi (nom 'artístic' d'Alberto Rodolfo Lamote de Grignon Aranda) és una personalitat brillant, dissenyador i monologuista del terreno amb una xispa i sentit de l'humor molt característic. Ell és el responsable que els cartells del CineClub llueix com ho fan, un gran professional i millor persona. Per això ens fa especial il·lusió que ens hagi triat peli i ens la vingui a presentar aquest diumenge a l'Auditori.

Tenint en compte qui és, no és gens estrany que hagi triat una de les pel·lícules més esbojarrades, surreals i xiflades de la Història del Cinema i aquesta és, sense dubte, 'TOP SECRET' de l'any 1984 i dirigida a sis mans per Jim Abrahams, David Zucker i Jerry Zucker (coneguts com a ZAZ), una de les pel·lis d'humor icòniques dels anys '80 del segle passat.

Aquest film és fundacional d'un estil de comèdia absurda dels Zucker i Abrahams i el debut del gran Val Kilmer en el cinema. En aques film va demostrar les habilitats com a actor de comèdia a més d'estrella del cinema d'acció com veuríem al llarg de la seva carrera.

Aquests tres directors ja van demostrar de que anava el seu estil en la -també- mítica ¡Aterriza como puedas!; un estil caracteritzat per una sàtira ràpida, gags visuals en segon pla, paròdia d'altres pel·lícules, carregat de referències cinematgràfiques i culturals. En aquest cas la paròdia s'enfoca en les pelis d'espies durant la Guerra Freda i els films musiclas clàssics.

'Top secret' és la història d'una estrella de rock nordamericana (Val Kilmer) que arriba a l'Alemany Oriental per a presentar-se a un festival cultural... es troba immers en el pla d'un general que es proposa tornar a unir les dues alemanyes mitjançant la creació d'una arma poderosa i letal que construirà un científic després de ser segrestat. Argument que ens sona a un munt de pelis juntes. Delirant, grotesca i loca.

'Top Secret' és d'aquelles films que en el moment de l'estrena va tenir un impacte menor, considerada peli de comèdia fluixa però que amb el temps s'ha convertit amb una autèntica obra de culte. Van competir pel paper principal Kevin Bacon i Sean Penn però el sr. Kilmer va arribar al casting disfressat d'Elvis Presley i va enamorar a tothom; i en el film és ell mateix el que canta. En el film podem veure cameos d'Omar Sharif i Peter Cushing. 

El film ha deixat un munt de frases icòniques per a la posteritat i si ens acompanyeu aquest diumenge la diversió està garantida amb una de les pel·lícules referents del subgènere de Cinema de paròdia.

LA SRA. VICTORIA VERA AL FANGOFEST 2026

 

Participar en el FangoFest com a entrevistador 'oficial' em permet conéixer cada any personalitats del cinema que venen a Amposta a rebre el premi honorífic del festival i ens parlen d'allò que passa darrera de les càmeres.

La convidada d'enguany és una autèntica icona dins del cinema peninsular, la sra. Victoria Vera ha tingut una àmplia carrera dins del cinema, la televisió i el teatre, fent d'empresària.

Tot i que les seves primeres inquietuds artístiques van anar adreçades al ballet, de ben jove va començar a estudiar interpretació debutant sent encara adolescent amb papers com el d'Ana Frank. Fou una figura representativa de la Transició espanyola i superficialment etiquetada 'd'actriu del destape', etiqueta amb la que ella és molt crítica. En la seva trajectòria com a actriu va participar en produccions italianes, franceses, mexicanes o soviètiques, compartint rodatges amb personalitats com Anthony Quinn, Peter Fonda, Alice Cooper o Omar Shariff.

En el passat Festival de Málaga se li va entregar la Biznaga Ciudad del Paraíso en reconeixement a la seva trajectòria. 

Aquest dissabte a les 18:30, a La Lira Ampostina se li entregarà el Premi Honorífic Pont de l'Infern del FangoFest i tindré l'honor de xerrar amb ella, valorant els 50 anys de professió, parlant-nos dels seus primers papers en el cinema, de la seva extensa carrera teatral, del què significà la censura i la posterior 'llibertat' finalitzat el franquisme, ... i de la Vida, en general.

ARRIBA EL LUCAS MUSEUM OF NARRATIVE ART

 

Potser no tindrà allò que els crítics anomenen 'obres mestres', potser els seus films no tenen la profunditat ni complexitat dels hits de la Història del Cinema però si hi ha algú que ha deixat una empremta a l'hora de crear icones i sagues perdurables i en estat de plena salut aquest és el sr. George Lucas. Infravalorat o no prou valorat, en la meva opinió.

El sr. Lucas, el proper 22 de setembre inaugurarà una museu, el Lucas Museum of Narrative Art (Museu Lucas d'Art Narratiu), ubicat en el Exposition Park a Los Angeles. Es tracta d'una obra farònica que ha costat 1.500 milions de dòlars (que es diuen ràpid), amb un disseny futurista que recorda una nau espacial. 

El projecte ha estat impulsat i finançat pel sr. Lucas i la seva muller, l'empresària Mellody Hobson

Es tracta d'un espai -amb més de 40.000 peces- dedicat a l'art visual i la narració a través de la Història, incloent cinema, còmics, il·lustració, pintura i fotrografia. L'objectiu és posar en primera línia aquelles disciplines que no sempre han estat incloses en els museus tradicionals però que també han ajudat a crear Cultura i identitat col·lectiva, amb una clara intenció anti-elitista d'entendre l'Art i la Història de l'Art. 

L'espai -de 30.000 metrs quadrats i dissenyat per l'arquitecte xinès Ma Yansong- está configurat per 33 galeries, 2 teatres i zones verdes. Bona parta de la col·lecció és el material que el sr. Lucas ha anat acumulant durant 50 anys. 

Entre les peces exposades podem trobar obres de Firda Kahlo, Thomas Hart Benton, Kerry James Marshall, Diego Rivera, Charle White, Moebius, Frank Miller, Jack Kirby, Man Ray, Kenneth Anger, ... però les obres 'estrella', òbviament, serà el material al voltant d'Star Wars com una Starfighter Naboo N-1 a tamany real.

Una bona notícia, llàstima que ens quedi una mica lluny ...

SITGES 2026 #2: AVANÇAMENT PROGRAMACIO

 

Quan falten menys de 2 mesos per a que tingui lloc el Festival de Sitges ja es va fer la roda de premsa oficial en la que es desvetllaven els primers títols que estarien en la infiniiiiiiita graella que cada any ens prepara el Festival.

La 59a edició del Sitges tindrà lloc del 08 al 18 d'octubre. Nosaltres ja estem acreditats i allà estarem tota la setmana, a tope!

Ja vam dir que 'Carrie' i 'Quién puede matar a un niño?' són els primers títols que tindran homenatge, aprofitant el seu 50è. aniversari. Una de les primeres incorporacions a la programació és la sèrie de 'Carrie' que n'ha fet Mike Flanagan i que podrem veure el primer capítol en el Sitges 2026.

En quant a pelis internacionals que descobrirem a Sitges: la nova de Nicolas Winding Refn: Her Private Hell; Leviticus d'Adrian Chiarella, després del seu pas per Sundance; Hungry de James Nunn, un thriller de supervivència; un folk horror d'Hanna Bergholm: Nightborn; The Birthday Party de Lea Mysius; The Carpenter's son de Lofty Nathan, amb Nicolas Cage; Karma de Guillaume Canet; Never After Dark de Dave Boyle; lo nou del director Train to Busan: Colony de Yeon Sang-ho; The Mouths de Takashi Shimizu; Kokurojo: The Samurai and the Prisoner de Kiyoshi Kurosawa; 

En quant a films de la península: Las hijas de Daniel Romero; 11, de Claudia i Paula Serra; Upiro, d'Oscar Martín; La muerte de Drácula de Burnin' Percebes; Las mala madre d'Alicia Albares; The End of it de Maria Martinez Bayona.

Debuts de Peter Warren amb Kill me; Marion Le Coroller amb Sanguine; Raviv (Ricky) Ullman i Greg Yagolnitzer amb Drag.

Pel que fa a més títols clàssics, hi haurà l'Scanners (1981) -de Cronenberg en una versió nova en 4K-, The Devils (1971) de Ken Russell, en una nova versió 'director's cut'; recuperarem 'Tesis' (1996) l'obra debut d'Alejandro Amenábar que podrem veure en 2K; revisitarem l'impactant quan es va estrenar Cannibal Holocaust (1980) de Ruggero Deodato, referent del fals documental gore i salvatge; gaudirem d'una versió en 4K del King Kong de 1976 dirigida per John Guillermin.

El festival ha rebut unes 3.800 pel·lícules per a formar part de la seva programació, entre llargmetratges i curtmetratges.

Pel que fa als espais, un altre any sense comptar amb el Retiro, que continua en obres. 

En els propers dies s'aniran desvetllant nous títols i la llista de Premis honorífics.

'NUIT ET BROUILLARD' A LO SAFAREIG DE LO PATI

Aquest dissabte una nova sessió de 'Mirades de Cinema' a Lo Safareig de Lo Pati. Aquesta quarta sessió serà la més contundent de totes: es tracta del document imprescindible que Alain Resnais va realitzar l'any 1955 sobre els camps de concentració nazi. Un migmetratge documental de poc més de 30 minuts per a explicar-nos l'horror de l'holocaust.

Una mirada incòmoda, punyent, feridora la d'aquest mes d'agost però necessària, imprescindible i més en uns temps en els que la xenofòbia i el rebuig a 'l'altre' està a l'ordre del dia.

De 'Nuit et brouillard' (nit i boira) és el primer film documental sobre el que es va descobrir un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial ens els camps d'extermini. El documental barreja imatges d'arxiu en blanc i negre i seqüències en color filmades per l'equip del sr. Resnais a mitjans dels '50 del segle passat. La barbàrie dels fets 'passats' contrasta amb la calma de les imatges del 'present'. Un present pacífic que amaga un passat traumàtic.

El film fou un encàrrec del Comité d'Histoire de la Déportation  de la Seconde Guerre Mondiale per a commemorar el desé aniversari de l'alliberament dels presoners dels camps de concentració nazi. El film té el guió poètic de Jean Cayrol (supervivent dels camps), amb la veu en off de Michel Bouquet i la música de Hanns Eisler.

El documental ens planteja la fragilitat de la memòria històrica i l'urgència d'aprehendre el passat en un moment de perill... i estem parlant de 1955, imaginem-nos la necessitat actual, tenint en compte alguns corrents negacionistes que invaliden l'existència d'aquests camps amb finalitats d'extermini.

En la seva estrena al Festival de Cannes va ser retirada de la competició per ordres expresses del govern alemany, perquè oferia una mala imatge d'aquell país. Va guanyar el premi Jean Vigo al millor migmetratge i nominada al Millor Curtmetratge dels premis BAFTA.

François Truffaut va dir del film que "no és un documental, ni un film de denúncia, ni un poema, sinó una meditació sobre el fenòmen més important del segle XX".

Us esperem aquest DISSABTE 29/08 a les 17:00 a LO PATI

SITGES 2026 #1: CARTELL I LEITMOTIV

 

Arriba l'edició 59 del Festival de Sitges i ja fa mesos que ens van presentar el cartell i el leitmotiv del festival d'enguany. La rutina de cada any. 

Les primeres informacions que ens van arribar des de la direcció del festival, estant al Festival de Cannes, van ser el 50 aniversari del Carrie de Brina de Palma i ¿Quién puede matar a un niño? de Narciso Ibáñez Serrador.

Carrie és la protagonista del cartell: una figura femenina amb tires vermelles de purpurina simulant l'escena final contundent i sanguinolenta del mestre De Palma. El Sitges gira al voltant del terror adolescent, del bullying i els poders psíquics, com a primer leitmotiv. I el segon, és el mal vinculat a la infància, com el clàssic d'Ibáñez Serrador. 

Altres films vinculats a aquests leitmotivs són: El Exorcista, La semilla del diablo, El Resplandor o La mala semilla.

Com sempre, aquestes són les propostes inicials però després ens esperen kilos i kilos de pel·lícules d'arreu del món vinculats d'una forma o una altra amb el generòs i ampli gènere del fantàstic.

Del 08 al 18 d'octubre tenim una nova cita amb el Festival més estupendo del món mundial; un any més, esperem ser-hi !!!

'EL SEÑOR DE LOS ANILLOS' NO S'HA ACABAT ...

 

Poc es va pensar el sr. J.R.R. Tolkien que les seves obres donarien tant de si en el cinema com ho estan fent. Si vam gaudir de la saga aixecada perl sr. Peter Jackson amb la trilogia de El Señor de los anillos, El Hobbit i la sèrie posterior -Los Anillos de poder- hi ha una planificació de produccions que ens diuen que això no ha acabat.

New Line Cinema, Warner Bros i el mateix Peter Jackson han manifestat la intenció de realitzar diverses noves pel·lícules. Una de les primeres ha estat el film d'animació 'El señor de los anillos: La guerra de Rohirrim' (2024), que podeu veure a Netflix.

Prevista per al 2027 està el film dirigit per Andy Serkis (l'actor que donava moviments a Gollum): 'The lord of the rings: The hunt for Gollum'. El director tornarà a fer de Gollum. La idea és manté l'aspectes dels films originals de Jackson, per tant, comptarà amb bona part de l'equip tècnic d'aquells films.

S'està treballant amb el film: 'The Lord fo the Rings: Shadow of the past...', a la que s'ha afegit com a guionista el sr. Stephen Colbert -creador de la sèrie The Colbert Report-, sembla que és un erudit de l'obra tolkiana. La intenció és plenar els buits de l'obra de Tolkien que no vam veure en els primers films, per exemple, dels capítols 3 al 8; concretament, allò que passa entre la sortida dels protagonistes de Hobbiton a l'arribada a Bree, on estava el Pony Pisador. Sembla que la intenció és donar una dimensió més íntima, misteriorsa i folclòrica a l'obra de Tolkien del què hem vist fins ara; aparcant la vessant èpica i la lluita entre el bé i el mal.

Aixó doncs, aquells que ens agrada passejar per la Tierra Media, tenim passeig per a anys ...

'PARTIE DE CAMPAGNE' A LO SAFAREIG DE LO PATI

La tercera sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo un migmetratge considerat una obra mestra del Cinema. 'Partie de campagne' (1936) dirigida per Jean Renoir.

Es tracta d'un film de només 40 minuts adaptació d'un relat de Guy de Maupassant que és un referent del cinema impressionista, tenint en compte que el director va voler fer un homenatge a l'obra pictòrica del seu pare  Pierre-August Renoir. El director-fill va voler evocar l'univers impressionista del pintor-pare però sense utilitzar el color, recreant la joia de viure de molts dels quadres del seu pare.

El film és de 1936 i el director no el va arribar a finalitzar per culpe de l'invasió de París pels nazis, el van acabar la muntadora i parella del director: Marguerite Houllé, acompanyada de Marinette Cadix, que 10 anys després.

Una família parisina passa un dia de camp lluny de la ciutat... el que allà trobaran ens parlarà de la vida, de lo efímer, de la felicitat. El sr. Renoir intenta plasmar l'emoció humana (amor, inocència, engany) amb uns primeríssims plans innovadors per a l'època.

Un film carregat de sensualitat. de llum natural, de paisatge... però també de violència de gènere si la mirem amb ulls actuals. Però això ho deixem per al Safareig del dissabte.

La podrem gaudir el DISSABTE 25/07 a les 17:00 a Lo Pati.

SRA. MARCIA LUCAS

 

(1945-2026)

Fa uns mesos moria una d'aquelles persones que potser no eren reconegudes pel públic però la seva tasca fou decisiva en el Cinema, es tracta de Marcia Lucas editora molt vinculada a l'univers Star Wars i per la que va guanyar l'Oscar al Millor Muntatge l'any 1978 per Star Wars: Episodi IV: Una nueva esperanza.

Marcia Lou Griffin va néixer a Modesto (EEUU) i va començar a treballar com a aprenent de bibliotecària en la productora Sandler Films; allà va començar a editar tràilers i films promocionals aconseguint ser l'assistent d'una de les poques muntadores que existia en aquella època: Verna Fields en un documental sobre Lyndon B. Johnson. Va estudiar cinea a la Universitat del Sur de Califorinia on va conéixer a George Lucas, amb el que es va casar el 1969. Un any abans va col·laborar en el curtmetratge Filmmaker (1968) del sr. Lucas i dels seus treballs posteriors: THX 1138 (1971) o American Graffiti (1973).

En aquella època va editar Alicia ya no vive aquí (1974) de Martin Scorsese; on va demostrar la seva vàlua apartada del seu marit. Va supervisar l'edició de Taxi Driver (1976) o New York, New York (1977), també dirigida pel sr. Scorsese.

Un any després arribaria l'edició amb la que guanyaria l'Oscar: Star Wars: Episodio IV (1977). La sra. Marcia Lucas va participar en els films posteriors de la saga, els Episodis V (1980) i VI (1983) mentres participava en produccions com Indiana Jones, en busca del arca perdida (1981) dirigida per Steven Spielberg, aquell any va adoptar una nena i va apartar-se de la indústria. L'any 1983 es divorcia del sr. Lucas i el nom de Marcia Lucas desapareix de la saga Star Wars però per a molts crítics la seva participació en els films fou imprescindible: afirmen que Marcia era l'arma secreta' de George Lucas, quan alguna escena tenia problemes ella ho arreglava en el muntatge; el mateix Lucas va afirmar que la batalla final a l'Estrella de la Muerte en l'Episodi IV fou idea de la sra. Marcia, entrellaçava la trama amb el combat aer; de la sra. Marcia també va ser la idea de que Darth Vader matés a Obi-Wan Kenobi.

Després del divorci, la sra. Marcia Lucas s'apartà del Cinema, un exemple més de l'impacte masclista en l'entorn professional... deixar de ser 'la dona de...' implicava quedar apartada del Cinema. Els amants d'Star Wars valorem la seva feina....

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA168

>

'THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW' AL CINECLUB LA RAPITA EN EL PRIDE 2026

 

Un any més, el CineClub La Ràpita participa en el Pride que organitza l'Ajuntament de La Ràpita. Nosaltres aportem la peli, i en aquest cas hem escollit la peli de culte queer per excel·lència: THE ROCKY HORROR PICTURE SHOW (1975). 

El planazo que inclou sessió de Dj amb John Deere (20:15) i Bingo Drag amb Divax i Steinburg (23:30). Xalera segura!!

Poques pel·lícules en la Història del Cinema representen l'alliberament sexual i la visibilitat LGTBIQ+ com aquesta. En un moment de repressió cap a la diversitat a principis dels anys '70 (i una mica ara, no ens enguanyem), el film ens presenta personatges fluïds i andrògins, trencant els esquemes del gènere en una producció cinematogràfica. A l'Estat Espanyol va trigar 3 anys en estrenar-se.

El film és l'adaptació per al cinema del musical creat per Richard O'Brien i que es va estrenar l'any 1973 en el Royal Court Theatre (Upstairs) de Londres; era un espectacle petit, modest, molt punk, irreverent i amb humor negre. La sala es va quedar petita i van passar al King's Road Theatre i d'aquí a Hollywood. L'obra i la peli la va dirigir el director australià Jim Sharman. Van mantenir bona part del repartiment de la versió teatral i va significar l'entrada a Hollywood de Susan Sarandon i Tim Curry.

Tot i que l'estrena cinematogràfica fou un fracàs el film va aconseguir tenir el rècord de la pel·lícula amb l'estrena comercial més llarga de la història del cinema gràcies a les 'sessions de mitjanit'; sessions que es convertien en espais en els que el públic podia anar disfressat i en el que veure una peli es convertia en una experiència teatral i comunitària. Es produeixen activitats ben curioses mentres es projecta el film (encara a data d'avuis als EEUU): públic que crida, insulta o diu diàlegs alternatius, que llencen coses com arròs, paper higiènia, actors i actrius que imiten davant de la pantalla les actuacions del film mentres es projecta....

La història d'una parella que està a punt de casar-se i que no vol mantenir relacions sexuals fins abans del matrimoni representa la societat tradicional que impacta amb els personatges que habiten un castell misteriós al que la parella arriba com a refugi d'una tempesta inesperada. El contrast entre tradicional i modern, entre repressió i alliberament és el tema central del film.

El film és un còctel de ciència-ficció clàssica de sèire B, de musical de broadway i Glam rock amb un banda sonora de hits immediats com 'Time Warp' o 'Sweet Tansvestite'. L'impacte del film va obrir la porta a l'estètica punk, la moda gòtica o la subcultura alternativa.

Amb el lema 'Don't dream it. Be it és na pel·lícula que revindica la ment oberta i qüestiona els prejudicis que encara tenim al voltant del gènere, l'identitat i l'orientació sexual. Però fet de forma irònica, carnavalera i petarda.

Si veniu a la Plaça Sebastià Juan Arbó de La Ràpita us espera una peli provocadora, divertida i sexi a l'aire lliure. Us esperem!!!

'CASABLANCA' AL CINECLUB LA RAPITA

 

Aquest diumenge, al CineClub La Ràpita tindrem una d'aquelles projeccions que justifiquen l'existència del cineclubs: poder gaudir en pantalla gran i en VOSE d'un clàssic com 'Casablanca' (1942).

Hi ha una pel·lícula més icònica en la Història del Cinema que el film protagonitzat per uns mítics Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

Ningú l'ha posat mai en el ranking de les millors pel·lícules que s'han realitzat però sí en el de més populars,  vistes i gaudides. 'Casablanca' no és cap obra mestra però l'equilibri entre el drama polític, el suspens i el romanticisme és admirable i els seus diàlegs -mil cops referenciats- són una delícia.

El primer que hem de tenir en compte és que va filmar i estrenar en plena Segona Guerra Mundial, per tant, el missatge polític contea el nazisme va ser palpable mentres es realitzava i en el moment d'estrenar-la. Moltes de les persones que van participar en el film foren persones jueves exiliades de l'Alemanya nazi, moltes de les escenes van acabar amb els plors dels membres del rodatge com en el moment que canten la Marsellesa, tot un símbol de la Resistència contra el règim nazi.

Tot i que no hem dit que sigui perfecta la seva estructura narrativa sòlida, les actuacions memorables i una banda sonora captivadora la converteixen en una pel·lícula vigent i admirada; sense dubte, és una de les pel·lícules més estimades del Cinema.

La pel·lícula va néixer com una obra de teatre, aquesta no es va estrenar fins a 50 anys després amb el títol de Everybody comes to Rick's (Tot el món ve al de Rick) escrita per Murray Burnett i Joan Alison. La va dirigir Michael Curtiz, especialitzat en cinemes d'aventures com 'El capitán Blood' (1935), 'Robin de los bosques' (1938) o 'No somos ángeles' (1955). Sembla ser que els autors no van estar massa d'acord que la fessin en pel·lícula abans d'en teatre i ho van denunciar... però va guanyar la Warner Bros. A principis dels '90 la Warner i els autors van arribar a un acord i la van estrenar a Londres, mantenint-se en cartell diverses setmanes, l'any 1991.

Es tracta d'un film amb 3 frases conegudes per tothom: 'Siempre nos quedará París', 'este es el principio de una gran amistad' i 'Tócala un altre cop, Sam', 'aquesta darrera, però, no es diu mai en el film, sinó que vingué posteriorment quan Woody Allen en féu una obra de teatre en la que el personatge de Rick i Casablanca està molt present, i la va titular: 'Tocala una altre cop, Sam'.

La pel·lícula no es va rodar al Marroc, sinó als EEUU, als estudis de la Warner; i, de fet, el cafè està inspirat en l'Hotel El Minzah de Tànger. La única escena en exteriors fou la de l'aeroport, la darrera escena, però es rodà en un aeroport de Los Angeles. Les escenes en que estan junts la Bergman i Bogart, ell està damunt d'un caixó per a superar els 20 centímetres de diferència. La llegenda diu que el guió s'anava escrivint mentres filmaven i que els mateixos participants no sabien si Rick i Ilsa acabarien junts al final del film o no... 

Es va emportar 3 Oscar: Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió. 

Un film que ens parla del sacrifici, de la integritat i del deure, tota un lliçó d'ètica. Un clàssic indiscutible que podrem gaudir al CineClub La Ràpita aquest diumenge a les 19:00 a l'Auditori Sixto Mir.

'GREASE' AL CINECLUB LA RAPITA

Quants i quantes ens hem enamorat d'Oliva Newton-John i/o John Travolta en aquesta pel·lícula. 'Grease' no és una obrsa mestra però és un musical que va deixar empremta en molts espectadors i espectadores que ja tenim una edat. Enlluernades per l'estil de vida nord-americà, 'Grease' representada el què tot adolescent li agradaria viure: Amistat, Música i Amor.

Tot i que la crítica la va linxar força el públic la va adoptar des del moment de la va estrena i fou el musical de més recptació fins que es va estrenar 'Mamma mia'. El film debut del seu director -Randal Kleiser- és una icona del cinema i la seva banda sonora de les més conegudes i reconegudes de la història del cinema.

La pel·lícula de 1978 és una adaptació del musical estrenat el 1972 i recrea els EEUU dels anys '50. El repartiment simulava ser adolescent però el sr- Travolta tenia 24 anys, la sra. Newton-John 29 i la sra. Channing 33.

John Travolta -que un any abans havia triomfat amb 'Fiebre del Sábado noche'- va insistir a la productora per a que contractessin a Oliva perquè n'estava bojament enamorat, Olivia Newton-John va dubtar de si acceptar el paper o no per por al fracàs (la primera actriu en la que es va pensar fou Carrie Fisher -la princesa Leia-), els 'chupetons' que llueix Stockard Channing en el paper de Rizzo eren autèntics, fets per l'actor que feia de novio per a que fossin més reals. 

Es va intentar expandir l'univers Grease amb més films posteriors: Grease 2 (1982), amb Michelle Pfeiffer com a protagonista i es va intentar un Grease 3 al 2002 amb bona part del repartiment original però no es va tirar endavant.

Tot i que sempre ha representat un tipu de cinema romàntic lleuger, amb el temps, se l'ha tingut en compte com un primer pas cap a l'alliberament sexual de la joventut.

Aquest diumenge, la podreu veure en pantalla gran i amb les cançons interpretades en directe, mentres mirem la pel·lícula, per la coral de l'Agrupació Musical Rapitenca, tota una experiència musical i cinematogràfica.

mónFILMAT 2026: LA PROGRAMACIO

Enguany, mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge tindrà lloc del 06 al 14 de juny, repartida la programació entre els dos primers caps de setmana de juny.

El primer cap de setmana tindrem una primera sessió dins de Lo Safareig de Lo Pati: AMILCAR (de Miguel Eek) dissabte 06/06 a les 17:00, un documental sobre el procès de descolonització de Portual de Guinea-Bissau i Cabo Verde, amb el líder d'aquest procès com a protagonista: Amílcar Cabral. Tindrem la presència de Fede Delpero, muntador del film.

El dissabte 06/06 a les 22:00 tindrem la Inauguració amb un dels documentals de l'any del mestre José Luís Guerín: HISTORIAS DEL BUEN VALLE, amb Ruben Seca (operador de càmera del film) com a convidat.

Diumenge tindrem 3 sessions, en 3 llocs diferents: 

La primera sessió de curtmetratges (mónCURT #1: D'ALLÀ) seleccionats entre els més de 300 que hem rebut en convocatòria oberta, serà diumenge 07/06 a les 12:00.

Les segona sessió serà a les 16:00 a Lo Pati, la peli d'un dels directors més transgressors i interessants de Romania: Radu Jude. 'KONTINENTAL'25' és una reflexió sobre la situació d'Europa des de la ciutat de Puj-Napoca, un comèdia negra.

A les 18:00 marxarem a l'Orfeó d'Ulldecona per gaudir del darrer film del metre Bela Tarr: 'EL CABALLO DE TURIN', un homenatge al director -mort recentment-.

A les 22:00, mentres passegem pel riu dalt de La Perla, veurem el recull de curtmetratges d'animació de mónANIMAT.

Descansarem fins al dijous 11/06, que tindrem a les 11:00 a La Lira Ampostina la sessió per a centres escolars: EL SECRET DE LA MALLERENGA.  A les 16:00, a Lo Pati, nova sessió de curts (mónCURT #2: D'AQUÍ) i a les 18:00, la comèdia islandesa EL AMOR QUE PERMANECE de Hlynur Palmason i a les 22:00, a la Plaça de Lo Pati el mónFESTIVAL d'enguany tindrem el projecte PALESTINA ANIMADA amb Samira Badran, la seva responsable, com a convidada de mónFILMAT; veurem una sessió de curtmetratges d'animació de directors i directores palestins.

Divendres 12/06 començarem a Lo Pati a les 18:00 amb la canadenca HASTA LA MONTAÑA (de Sophie Deraspe). A les 20:00, un dels documentals més aplaudits de la península: CIUDAD SIN SUEÑO (de Guillermo Galoe) premi Goya al Millor Actor Revelació: Antonio Fernández Gabarre. I per tancar el dia SIRAT a les 22:00, anirem a La Sénia, en el Polígon Industrial de les Mataltes, en el mateix lloc on el cap d'any passat va tenir un rave de 3 dies sense permis de les autoritats ... lloc ideal per a gaudir de la impactant pel·lícula d'Olver Laxe.

Dissabte 13/06, a les 11:00, a Lo Pati, començarem amb la sessió infantil, amb esmorzar gentilesa de Dolços Alemany: MARY ANNING I LA PLATJA DELS DINOSAURES.  A les 16:00 descobrirem YUNAN, el film alemany de Ameer Fakher Eldin, amb la presència de la veterana actriu Hanna Schygulla. A les 18:00, continuem a Lo Pati, amb el documental vingut del Festival Kunturñawi: OZOGOCHE, de Joe Houlberg. I a les 20:00 un documental brillant sobre la lluita contra la natura dels habitants d'un zona de Cuba a AL OESTE, ZAPATA, amb un blanc i negre apabullant. I a les 22:00, marxarem a Les Cases d'Alcanar, amb una nova sessió de curts, en aquesta ocasió amb dos films de Manel Raga: MANEL VIU A SARAJEVO i LLENYA; i provinents de les Illes Balears: SOUVENIR (de Macià Florit) i EN EL NOM DE LES FLORS (de Josep Alorda). Tindrem a Manel, Macià i Josep com a convidats per a presentar-nos els seus projectes.

El Diumenge 14/06, darrer dia de mónFILMAT, començarem amb la sessió de curts més 'autòctona'; mónCURT #4: DE CASA, a les 12:00 amb vermut i sessió Dj. Vicente Barella, Vanessa Pérez de Somacarrera, Antoni Granyana i Quim Melchor nes presentaran els seus curtmetratges rodats en el territori. A les 16:00, en el Centre Obrer de La Sénia, gaudirem de 2 films de seniencs: el curtmetratge HACERSE EL MUERTO (de David Bustos) i el llarmetratge ELS MALS NOMS (de Marc Ortiz); els dos estaran com a convidats a més de comptar amb Elena Solanas, familiar de Florenci Pla Massagué ('La Pastora'), personatge principal del film de Marc Ortiz. A les 18:00, tornarem a Lo Pati, per a encarar la recta final de mónFILMAT, amb el film LITTLE AMELIE (de Mailys Vallade, Liane-Cho Han Jin Kuang) el film d'animació adaptació de llibre d'Amelie Nothomb. A les 20:00, tindrem el film més queer de mónFILMAT 2026: LA MISTERIOSA MIRADA DEL FLAMENCO. Finalment, la Cloenda a les 22:00 a la Plaça de Lo Pati, vindrà a càrrec del film ESTRANY RIU, amb la presència del seu director Jaume Claret Muxart i de la muntadora Maria Castan de Manuel.

Del 06 al 14 de juny  us esperen 17 llargmetratges i 44 curtmetratges, en una edició de mónFILMAT més internacional que mai, amb films de 10 països diferents.

CINEMA EN CONSTRUCCIO A AMPOSTA RADIO #PROGRAMA167

>

'HOLA, FRIDA!' A LO SAFAREIG DE LO PATI

 

A la segona sessió de 'Mirades de Cinema', dins de les activitats de Lo Safareig de Lo Pati de cada dissabte a la tarda, us proposo una pel·lícula d'animació. 'Hola, Frida!' (2024) dirigida per Karine Vézina i André Kadi, co-produïda per Canadà i França.

El film parteix del llibre escrit per la canadenca Sophie Faucher i  il·lustrat per la mexicana Cara Carmina, amb el títol de Frida, c'est moi (2016). El llibre adreçat a un públic infantil reimaginava els primers anys de l'artista Frida Kahlo. Aquell llibre fou adaptat a una sèrie de 7 capítols i 5 minuts de durada per capítol. Aquell libre ha estat el que ara Karine i André han convertit en llargmetratge.

La idea es recrear en l'estètica del film l'univers pictòric i colorista de la mateixa Kahlo. Tot i la malaltia de l'artista durant la seva infància el film té un tractament amable i tranquil... a partir de la polimelitis la nena protagonista, la petita Frida, comença a presentar una imaginació desbordant i creant una identitat com a artista. El film també té un missatge d'empoderament femení, emancipació i resiliència però alló central és la capacitat de desplegar l'imaginari de Frida Kahlo amb els colors vius i les textures particulars.

Si el pimer film de 'Mirades de Cinema' ens parlava de memòria i imatge, el segon ens parla de creativitat i sensibilitat; situant l'Art i l'abordatge en el Cinema en el punt central de la proposta.

La podrem gaudir el DISSABTE 30/05 a les 17:00 a Lo Pati.