divendres, 28 de novembre de 2008

D'ACADEMIA (3): SR. LÉVI-STRAUSS

28/11/08

Avui, Claude Lévi-Strauss fa 100 anys!!! És fort fer 100 anys, no???

Es tracta d'un dels intel·lectuals més importants del segle XX i un dels 'prehistòrics' culpables del gir lingüístic que començà a finals del segle passat i que encara s'està vivint en el món acadèmic.
Resumint molt, fou el fundador de l'antropologia estructural i el que introduí l'enfocament estructuralista en les Ciències Socials (basat en la lingüística estructural de Saussure).

El sr. Lévi-Strauss (no! no té res a veure amb els texans...) va nèixer tal dia com avui de 1908 a Brusel·les. De pares francesos (d'origen alsacià) va realitzar els seus estudis a París, estudiant Dret i Filosofia a la Sorbona. Els estudis de Dret, però, els deixà i continuà els de Filosofia el 1931.

Va treballar pocs anys com a docent de l'ensenyament secundari i acceptà un oferta per a formar part de la missió cultural francesa a Brasil on faria de professor visitant de Sociologia en la Universitat de Sao Paulo....

Lévi-Strauss antropòleg.
L'estança i el treball dut a terme en aquest país (de 1935 a 1939) significà un punt d'inflexió en la seva trajectòria realitzant el seu primer treball de camp etnogràfic, dirigint exploracions en el Mato Gross i la selva tropical amazònica. Havia nascut el Lévi-Strauss antropòleg i havia posat la primera pedra de l'antropologia estructual... tota una subdisciplina dins de l'Antropologia.

Lévi-Strauss es doctora.
Tornà a França poc abans de començà la IIGM i fou mobilitzat de 1939 a 1940... El 1941 s'exil·lià a EE.UU on coneix a R. Jakobson que l'influencià amb el seu 'structuralisme lingüístic' En aquell país, va impartir classes en el New School for Social Research de Nova York. Després d'unes anades i vingudes entre París i Washington, el 1948 es doctora en la Sorbona amb la tesina: 'La vida familiar i social dels indis Nambikwara' i la tesi: 'Les Estructures elementals del parantiu', exerceix de professor de religions comparades en la Sorbona.

Aquest darrer treball -amb clara referència a Les formes elementals de la vida religiosa d'Emile Durkheim- fou la seva primera obra escrita i fou reconeguda ràpidament com a una de les més importants de l'antropologia, valorada especialment, per exemple, per Simone de Beauvoir.

Lévi-Strauss reconegut.
El 1940 es convertí en el sots-director del Museu de l'Home i el 1950 director de la École Pratique des Hautes Études (fins al 1974). Fou anomenat professor del Collège de França d'antropologia social des de 1959 a 1982 (any de la jubilació). Apart d'aquests reconeixements en el seu país disposa d'una llista enorme de reconeixements internacionals: És membre estranger de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EE.UU. d'Amèrica, de l'American Academy and Institute of Arts and Letters, de l'Acadèmia Britànica, de l'Academia Real dels Països Baixos, de l'Acadèmia Noruega de les Lletres i les Ciències; és doctor honoris causa de les universitats de Brusel·les, Oxford, Xicago, Stirling, Upsal, Montreal, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, de la Universitat Nacional del Congo, de la Universitat de Visva Bhrati (India) i de les universitats de Yale, Harvard, Johns Hopkins i Columbia. ... i molts i molts premis i reconeixements més.

Lévi-Strauss 'novel·lista'.
1955 publica la seva obra més coneguda pel públic no acadèmic: Tristes Trópicos, per a molts considerada un novel·la; antropològica, però novel·la. Es tracta de la narració de les expedicions etnogràfiques a Brasil (1935 a 1939), barrejant prosa, filosofia i anàlisis etnogràfic s'erigeix com un llibre de lectura (m'atreviria a dir) obligada. Aquest obra la presentà al Premi Goncourt però els organitzadors no la van poder premiar perquè tècnicament era un relat de no-ficció.

Lévi-Strauss teòric.
Les seves teories les exposà a Antropologia Estructural (1958), influit per Durkheim i Mauss, aplica el mètode estructural de les ciències humanes. Els seus plantejaments afirmen que les diferents cultures, les seves conductes, els seus esquemes lingüístics i els seus mites mostren l'existència de patrons comuns a tota la vida humana; hi ha quelcom de partida ('estructura') igual en totes les cultures... això trencà els plantejaments etnocentristes i la suposada superioritat de la cultura occidental defensada en aquella època (i, per desgràcia, encara ara!). Plantejament rematat en el seu llibre "Raza e historia" (1992), un assaig-manifest que el va escriure per encàrrec de la UNESCO.

El seus objectes d'estudi són el parentiu, el totemisme, el simbolisme, la mitologia, l'art i la història.... creant un dels paradigmes més sòlids de l'antropologia.

Lévi-Strauss i les seves obres.
Aplicà l'estructuralisme a l'estudi del parentiu (Las estructuras elementales del parentesco, 1949), a l'antropologia cultural (Sociología y antropología, 1950; Antropología estructural, 1958 y 1973), a l'estudi de les classificacions (El pensamiento salvaje, 1962; El totemismo en la actualidad, 1962) i dels mites (Tristes tópicos, 1955; serie Mitológicas, 1964-1986: Lo crudo y lo cocido, De la miel a las cenizas, El origen de las maneras de mesa, El hombre desnudo y La alfarera celosa).

La visió que té Lévi-Strauss del génere humà és pessimista, i no potser d'altra manera en la generació d'escriptors i investigadors que patiren la IIGM i l'holocaust; però, almenys, ajudà a que aquest fos més incomprensible:
·
·
"El mundo empezó sin el hombre, y acabará sin él."
·
"La función primaria de la comunicación escrita es facilitar el sometimiento."
·
"Así como el individuo no está solo en el grupo,
ni nadie es la sociedad solo entre los demás,
el hombre no está solo en el universo."
·

"Ser humano significa, para cada uno de nosotros, pertenecer a una clase, a una sociedad, a un país, a un continente y una civilización; y para nosotros los moradores europeos, la aventura desarrollada en el corazón del Nuevo Mundo significa en primer lugar que no era nuestro mundo y que tenemos responsabilidades en el crimen de su destrucción."
·
"Quien dice hombre, dice lenguaje,
y quien dice lenguaje, dice sociedad."

dijous, 27 de novembre de 2008

SRA. LEIBOVITZ & SR. VUITTON

·
Aquesta setmana a cal Ciutadà K sembla la setmana de la moda: l'altre dia Prada i avui: Louis Vuitton... no, no us parlaré de bolsos, avui. La fotògrafa Annie Leibovitz (criticada per molta gent) ens agrada!!! (ja ho havíeu notat, no?). Ella ha col·laborat amb la marca Louis Vuitton per expressar la nova col·lecció i ho ha fet de la millor manera que sap: retratant gent famosa, òbviament, acompanyada del bolso o la maleta pertinent... aquí en teniu una bona mostra... no em direu no que no són evocadores; la millor: la de papa i filla Coppola.







dimecres, 26 de novembre de 2008

EN EL SALON NO SE JUEGA....


Per a totes les que estrenen una nova llar
i devoren, memoritzen i s'empapen del catàleg d'IKEA !!!!
Per a totes les que redecoren la seva vida...

FELICITATS !!!




Sí, ens agraden els anuncis i aquest: ens encanta!!! El va realitzar l'empresa de publicitat *S,C,P,F, els mateixos que van guanyar premis amb l'anunci de BMW: 'Be water, my friend'.... entreu a la seva pàgina web clickant aquí i us fareu una idea del sentit de l'humor d'aquesta companyia.

dimarts, 25 de novembre de 2008

IANQUI !!!!

"Si fuéramos norteamericanos y alguien nos llamara yanquis, seguro que no nos haría gracia. El origen de esta palabra se remonta a Nueva Amsterdam (aún no se llamaba Nueva York) a mediados del siglo XVII, cuando los colonos holandeses padecieron la súbita llegada de inmigrantes ingleses, a los que llamaban despectivamente jankey, que es un diminutivo equivalente a Juanito. Los ingleses, al hacerse con la colonia, pagaron a sus predecesores con la misma moneda, cambiando la grafía a yankee. Más tarde, este epíteto fue adoptado con orgullo por los habitantes de Nueva Inglaterra, y luego pasó a referirse a todos los norteños. En boca de los confederados del sur, conllevaba (y conlleva) una elevada carga de desprecio. Aunque hoy se usa coloquialmente en español como sinónimo de estadounidense, es recomendable usarlo con cautela"

John W. Wilkinson,
La Vanguardia

dilluns, 24 de novembre de 2008

MÉS ANTONY !!!!

Sí, no podem viure sense Ell !! hi estem enganxats!!! I cada dia que passa en som més... som ja una 'Comunitat Antony' ....

Davant de l'espera -neguitosa- per a poder veure'l en 'vivo i en directo', de tant en tant, afortunadament, podem veure i sentir 'cosetes' compensatòries com la que us presento avui.

La marc Prada ha preparat un video-anunci d'animació anomenat 'Fallen Shadows' sobre la temporada d'hivern de la seva col·lecció, les imatges van acompanyades d'una cançó d'Antony, 'The Great White Ocean' .

video

divendres, 21 de novembre de 2008

SRA. BJORK

Avui és el seu aniversari... per molts anys, Bjork!!!!

Jo, estic convençut que hi ha gent que no són d'aquest món. Gent especial. Diferent. No aquell tipus de gent que dius: 'Ostres què bo és en això que fa!', 'Caramba, quin gran professional!'... no d'aquest estil, no! Sinó persones que estan en una altra dimensió i per això creen el que creen... encara no tinc feta la llista definitiva d'aquests éssers especials, tot just estic començant a confeccionar-la. Molt probablement, Bjork i Antony serien els cap de llista ("Dios los cría y ellos se juntan")... també estarien Jaume Sisa, Tim Burton, Dalí, Marilyn Manson, David Lynch, Albert Pla.... ARTISTES EXEPCIONALS!

Tal dia com avui a Reykjavík (Islàndia) l'any 1965 va nèixer Björk Guömundsdóttir (ole amb el cognom!)

Björk, família i influències
La seva mama es diu Hildur Rúna Hauksdóttir, reconeguda ecologista i el seu papa Guömundur Gunnarson, electricista. Quan la petita Björk tenia 2 anys els seus pares es divorciaren. Li tocà un padrastre músic: Svaevar Árnason, guitarrista del grupo local Pops (l'anomenen 'l'Eric Clapton islandès') que animà a la seva fillastra a estudiar música.
La petita Björk va destacà en l'àmbit musical i als tres anys ja cantava peces del musical The Sound of Music (Sonrisas y Lágrimas)
En total Björk té 6 germans.
La família es trasllada a Breiöholt a les afores de Reykjavík per a portar un estil de vida hippie...
Des de petita l'interessà molt les ciències naturals i la física, tenia a Einstein com a ídol i col·leccionava insectes...
A nivell musical, va rebre diferents influències del padratsre: Jimi Hendrix, Janis Joplin i Eric Clapton; de la mare: Simon & Garfunkel; dels avis: la música clàssica i el jazz.
A l'escola de Música per a Nens de Reykjavík aprengué acordió, piano i flauta i a l'edat de 5 anys va compondre les seves primeres cançons.
L'álbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de los Beatles es una de les seves primeres adquisicions discogràfiques.


“A los siete años, como todo el mundo a mi alrededor,
escuchaba toda esa mierda psicodélica; las guitarras y las baterías me aburrían;
me interesaban más el jazz, los cantos corales y el folk ”.

Inicis de la carrera musical
Quan Björk tenia 11 anys, en una festa escolar, cantà 'I Love To Love' de Tina Charles i un professor envià la gravació a Radio One (d'Islàndia). Un representant de la companyia discogràfica Skífan l'escoltà i contactà amb els pares de l'artista (¡cuál la pequeña Marisol!), tot i això, signà per un altra companyia, Fálkinn.
El 1977 (tenia 12 anys!) gravà el primer disc, anomenat Björk, on s'incloïen cançons en islandès i alguns covers de cançons populars dels Beatles, Stevie Wonder... es tractà d'un projecte familiar, la seva mare creà la portada, el padrastre hi tocà... vengueren 5.000 còpies i fou un èxit total a Islàndia; per aquest motiu, li oferiren gravà un segons disc que ella rebutjà... amb els diners es comprà un piano i comença a compondre ella sola. L'altra raó de no voler gravar-lo fou que els nens i nenes l'increpaven en anar a l'escola, “creo que mucha gente recibe atención antes de que la necesiten”.

De banda en banda i 'tiro por que me toca‘
Als 14 anys crea una banda punk només amb noies amb el nom de Spit and Snot, en ell Björk toca la bateria, buscant transmetre un feminisme combatiu... tot i això en els seus interessos també tenen cabuda: Debussy, Stcokhusen, Schönberg... Després vingué el grup Exodus amb el que aconseguí una gravació casera i aparegueren en la TV islandes, la música era punk-pop; i després, el grup Jam-80 (de menys durada, encara!).
Als 15 anys, es gradua com a pianista clàssica, essent la única en completar el curs de 10 anys.
Als 16, amb alguns membres de Exodus forma Tappi Tíkarras (que en islandès significa 'Taponeja el Cul de la Gossa') i l'any següent treuen un àlbum i el 1983 un altre ('Miranda'); el seu estil és after-punk més experimental amb referències a Siouxsie and the Banshees i la primera etapa The Cure. Després vindria el grup KUKL ('Bruixot', en islandès), amb un estil més tipus rock gòtic, tot i que ella l'etiquetà com a 'jazz-punk-hardcore existencial' (¡toma ya!). Editen LP The Eye (sobre un llibre de Bataille). Inicien un gira per Islàndia, després per Anglaterra, arribant a París (que en surt un cassette KUKL á Paris 18.9.84.
El 1984 edita un llibre Um Úrnat frá Björk (Sobre Úrnat de Björk) fet per poemes i il·lustracions realitzats a mà. El 1986 KUKL edita LP Holidays In Europe (The Naughty Nought) que els portà a fer una gira per Europa: "Éramos muy pobres. No teníamos otro objetivo que tocar de ciudad en ciudad, de café en café. Robábamos gasolina vaciando los depósitos de los coches, sólo para poder ir de un sitio a otro. No comíamos más que azúcar, a trocitos, para mantenernos”. En aquesta època Björk queda embarassada... KUKL es separa i al cap d'un temps creen The Sugarcubes. El 8 de junt de 1986 Björk té a Sindri Eldon Pórsson i també s'estableix com a data de naixement oficial de Sykurmolarnir (The Sugarcubes, és la traducció en anglès).
El 1987 Björk actua pre primer cop en el cinema, en el film The Juniper Tree.


Sugarcubes
El primer single dels Sugarcubes és Amaeli (Birthday, en anglès), convertint-se en un gran èxit en el Regne Unit i Estats Units... van començar a ploure les ofertes de les companyies discogràfiques. Treuen el primer àlbum Life's Too Good, que aconsegueix l'èxit i el reconeixement mundial, el primer cop que un grup islandès ho aconsegueix. L'àlbum presenta una eclèctica barreja de pop, rock, funk, jazz.
El 1989 surt el segon àlbum Here Today, Tomorrow, Next Week!, que no aconseguí -ni lluny!- l'èxit del primer i comencen a produir-se tensions dins del grup... Mentrestant, Björk col·labora amb d'altres músics, fins al punt d'editar el 1990 LP Gling-Gló, una col·lecció de jazz popular amb un grup de bebop anomenat Björk Guömundsdóttir & Tríó Guömundar Ingólfssonar (¡joder!); LP conté cançons amb islandès. El grup no avança i es disolt poc després de gravar el disc per la mort de càncer del pianista és peça important del grup.
Sugacubes es reactiva i el 1992 -a Nova York- graven LP més famós del grup: Stick around For Joy i el seu primer single 'Hit'. Björk 'tonteja' cada cop més amb la música house, fet que provocarà l'edició d'un àlbum de remixes, It's-It... després d'això, Sugarcubes es separa definitivament.

Björk en solitari: ‘Debut’
Björk es trasllada a Londres i engega la seva carrera en solitari: “Decidí poner en marcha mi propio proyecto y, para eso, cada puto detalle tenía que ser perfecto. Como yo soy mi propia manager y todo tiene que hacerse con mi nombre, era ridículo hacerlo desde Islandia. Siempre estaba con el teléfono y el fax. No es que vaya de perfeccionista, pero tener gente realmente profesional que te resuelva problemas te quita un peso importante de encima; te simplifica las cosas. Gente que sepa exactamente lo que hay que hacer. Muy buenos diseñadores gráficos, bajos, ingenieros de sonido..., allí puedes encontrar de todo”... .de tot aquest perfeccionisme sorgí el primer single 'Human Behaviour' i el seu primer LP 'Debut' ... aconseguirà el disc de platí al EEUU. ... en el disc trobem jazz, trance-pop: “Es un disco lleno de mis propias excentricidades. Es muy íntimo, como si invitara a alguien a entrar en mi dormitorio y mostrarle mis cosas y luego cocinara algo para los, o las dos”.
D'aquest treball sorgiren joies com 'Venus As A Boy' o 'Violently Happy' i el clip de 'Human Behaviour' de Michel Gondry és una meravella... la discogràfica esperava vendre 20.000 exemplars i arribà als 3 millions a tot el món; discret si ho comparem amb les megaestrelles del rock però extraordinària per a una artista alternativa...
El 1994 reb el Brit Award a la Millor Cantant Femenina i Millor Artista Novell.
Djs famosos es llencen a remixar les peces de Debut i crea un nou LP de versions.


Post i Telegram
1994 participa en el film de Robert Altman Prêt-à-Porter, vestint roba de Gaultier. Col·labora amb Madonna a l'àlbum 'Bedtime Stories', amb una cançó que Björk escriu per a ella, però ho fa distància... Madonna li demana de fer un duo, però l'alternativa Björk pensa que "mi intuición me decía que sería un error cantarla juntas. También decliné la posibilidad de conocerla oficialmente”... és així de xula, ella! Col·laborà amb molt gent com Hector Zazou (en un clip que vam veure a cal Ciutadà K fa temps).
El 1995 presenta el segon LP: Post, amb èxit similar o superior al primer en tot el món. Treball que porta un missatge simbòlic a la seva Islàndia: “Para mí es como si todas las canciones del álbum dijeran: ‘Mira, así es cómo me va’. Por eso llamé al nuevo disco Post [Correspondencia, en inglés], porque en el fondo siempre compongo las canciones como si fuera una carta a Islandia. Para mí dejar a todos mis parientes, todos mis amigos y todo lo que conocía fue un paso muy importante”. En aquest treball ens regala perles com 'Isobel', 'Hyperballad' o 'It's Oh So Quiet' i comença un gira per tot el món .... El 23/11/1995 reb el Premi a la Millor Cantant Femenina de la MTV Europe. En aquesta època Björk reb denúcies d'altres artistes per haver utilitzat samples en alguns dels seus temes de forma indeguda, però allò més contundent arriba el 19/02/1996 quan Björk colpeja a una periodista de la TV per insistir a parlar amb ells (“Uno lleva mucha presión encima, entonces exploté”)
Per aquesta època té lloc un dels fets més traumàtics relacionats amb la fama: Ricardo López de 21 anys resident a Miami, s'enfada perquè Björk surt amb noi negre i comença a difondre videos declarant que està obsessionat amb ella i prova d'enviar-li un paquet bomba... tota la operació la deixa filmada en 20 vídeos fins al darrer: el noi es suïcida amb un tret al cap. Björk terriblement afectada emigra a Espanya i amb Raimundo Amador grava 'So Broken'.
El 1997 edita Telegram format per remixos de cançons de Post i altres noves.... Juny d'aquell any participa en la segona edició del Tibetan Freedom Concert.


Espanya i ‘Homogenic’
El setembre d'aquell any gravat a Espanya (encara hi vivia) apareix Homogenic... amb el que aconsegueix el disc d'or als EEUU. Aquest treball comença a incloure estils diferents, més eclecticisme “Con Homogenic simplemente decidí que no quería complacer a nadie más salvo a mí misma. Y realmente me conmueve el hecho de que a la gente todavía parece estar interesada”. I, sobretot, més electrònica. Trobem 'Ioga', 'Bachelorette' o 'All is full of love'. Fet des de Islàndia, segons ella el disc té l'estil d'un tecno islandès.
Sobre Homogenic: “Quería que fuera un disco honesto. Yo, aquí, yo misma en casa. Me pregunté si existía algo el tecno islandés y cómo debería sonar. Bueno, en Islandia, todo gira en torno a la naturaleza las 24 horas del día. Terremotos, tormentas de nieve, lluvias, hielo, erupciones volcánicas, géiseres... es muy elemental e incontrolable. Pero, por otro lado, Islandia es increíblemente moderna; todo es de alta tecnología. La proporción de gente con computadora es la más elevada del mundo. Esa contradicción está también en Homogenic. Los ruidos electrónicos son el ritmo, el latido del corazón. Los violines crean una atmósfera antigua, la coloración. Homogenic es Islandia, mi país natal, mi casa”.

Selmasong
El 1999 Lars von Trier li demana que li faci la BSO per al seu nou film: 'Dancer in the Dark' ... posteriorment li demana que en sigui la protagonista, ella ho viu com un nou repte i també perquè ell és molt insistent ... El Festival de Cannes s'emporta el premi a la Millor Pel·lícula i la Palma d'Or a la Millor Actriu. Tot i això, digué que seria la seva última actuació (acabaren a matar amb el Lars... ¡menudo el Lars! ¡massa excèntrics junts!)
El 2000 s'edita Selmasong, el resultat d'aquella BSO del film de von Trier; el 2001 la -preciosa- 'I've Seen It All' fou nominada a l'Oscar Millor Cançó, cantada amb Thom Yorke (sí, Pats, sí el petit Thom).

Vespertine
El 2001 edita Vespertine, un álbum intimista amb cançons acompanyades de cor. En aquest treball hi ha molta més presència de la seva -inconfundible- veu, acompanyada d'arpa, clavicordis i caixes de música.... peces emotives cuidades al màxim com “Hidden Place”, “Cocoon” o “Pagan Poetry” ... amb uns clips a quin més impactant i bell.
Jocs Olímpics i Medulla
En el 2002 treuen el Greatest Hits, amb els seus èxits des de 1993 ... El 4 d'octubre d'aquest any neix el seu segon fill: Isadora. A finals d'aquest any llença Family Tree, una caixa amb 6 CD on es fa palès l'evolució de l'artista des dels seus inicis seleccionades per ella mateixa, les seves cançons preferides.... UNA PEÇA DE COL·LECCIONISTA !!!
El 13 d'agost de 2004 actua en la inauguració dels JJOO d'Atenes 2004, davant de 3.000 milions de telespectadors, interpretant 'Oceania', avançament del nou treball que veurà la llum a finals d'aquest any. “Oceanía” exposa corrents de veus corals que, mitjançant variacions tonals representen el moviments dels peixos: A finals d'agost apareix Medulla, l'esperat nou treball i el més críptic, arriscat i directament extremista de la seva carrera, aconseguint unes performances vocals insòlites ... segons la crítica musical es tracta d'un sabotatge a la música comercial. “Se trata de ir a la esencia de algo. Y con este álbum íntegramente vocal, eso tiene sentido”.

“Me siento increíblemente honrada al habérseme pedido que escribiera una canción y la cantase en los Juegos Olímpicos. La canción está escrita desde el punto de vista del océano que rodea toda la tierra y observa a los humanos para ver cómo les está yendo después de millones de años de evolución. No ve fronteras, diferentes razas o religiones que siempre han estado en el centro de estos juegos”.

‘Drawing Restrai 9’ i ‘Volta’
El 2005, Björk presenta 'Drawing Restraint 9' que és la BSO de la peli experimental de la seva parella actual Matthew Barney, en el que trobem sons de la música tradicional japonesa.
L'any passat ens presentà 'Volta' el seu darrer treball. Contrasta amb Vespertine i Medulla perquè trobem un Björk un mica menys intimista, més colorista (començant pel disseny de la caràtula i les fotos promocionals), eclèctica ... i acompanyada d'Antony (el rei/reina de les col·laboracions) en algunes peces.


Segons la seva companyia de discos, Björk ha venut 50 milions d'álbums...
Björk viu amb la seva actual parella i la seva filla Isadora a la ciutat de Nova York dins d'un vaixell que, a més de casa, és un estudi de gravació... i avui fa 43 anys !!!
Aquí teniu el seu primer clip important: 'Human Behaviour' dirigit per Michel Gondry el 1993.


dijous, 20 de novembre de 2008

20-N

'Aixafem el Feixisme'
(Pere Català Pic, 1936)
·
·
LA SEMILLA
·
En esta piedra quedan vuestras huellas,
como espejos de las generaciones venideras,
como constelaciones del firmamento de las cosas bellas.

Altas e inmarcesibles las estrellas
darán luz a los hombres y naciones
que soñarán con las revoluciones
y cantarán las nuevas epopeyas.

En esta piedra quedan vuestros nombres
grabados para ejemplo de los hombres
que lleguen con la aurora del mañana.

Sabed que vuestra muerte no fue en vano:
Cuando acaben los sueños del tirano,
España será al fin republicana.

(Antonio Casares)

("Que en guerra descansi !!!" , Lluís Llach)
·
·

dimecres, 19 de novembre de 2008

EL SR. YANG I EL GRAN DRAGON

Avui us explicaré una història que forma part de la Història de la Ciutat de Barcelona (¡toma ya!).

Malauradament, la Història -en majúscules- està escrita pels guanyadors, per les classes dominants... està feta de grans esdeveniments, de situacions excepcionals que han merescut (o no! senzillament, s'han imposat!) formar part de la narrativitat de la Història.

Afortunadament, ja fa dècades que els corrents historiadors més revisionistes han plantejat 'altres' Històries possibles: la dels perdedors, la de les dones, de la vida quotidiana.... no em digueu que aquestes no són més interessants!!! el tema dóna molt de si.... però això 've a cuento' perquè us vull explicar una història 'xina', un 'cuento xino': vale!!!!

La Història del Sr. Yang i El Gran Dragón
Peter Yang va nèixer el 1921 a Pao Chín (Xina).

El sr. Yang és declara taoista i cristià, mestre de qigong i taijichuan....

Entra al seminari quan té 10 anys i aconsegueix ser ordenat sacerdot.

El comunisme impedeix que el cristinanisme fos un pràctica possible a Xina, així que, el sr. Yang el 1947, arriba a Espanya amb una beca del govern, després de passar per Madrid i Valladolid s'instal·la a BCN el 1954 i es llicencia en Medicina i Cirurgia.

Quan aquesta beca s'està acabant amics d'aquí li donen una bona idea... però aquesta idea la descobrirem més tard....

Des de 1965 el sr. Yang oficia la missa de 12h.a la Catedral de Barcelona.
"Al que dice que Dios no existe, le podemos preguntar ‘¿seguro?’
El más ignorante es el que niega las cosas que no sabe". (Peter Yang)

Des del 1979 creà el 'Rincón del Silencio' (encara vigent), on imparteix aquests ensenyaments de qigong i taijichuan i organitza tertúlies i trobades de gran valor, establint punts de trobada entre el món occidental i oriental.

"Más allá hay algo, pero como no sé nada lo llamo dao,
que en chino significa camino. Hay que ser caminante". (Peter Yang)

El sr. Yang i el Gran Dragón.
Aquella bona idea que li donaren els amics del sr. Yang fou obrir un restaurant xinés... l'any 1958 obrí les seves portes al carrer Ciutat, 5. Era el primer restaurant xinés de Barcelona i de Catalunya!!!!! Li posà el nom de Gran Dragón. Amb ell, realitzà actes de caritat donant feina a xinesos sense feina... “Los chinos emigrados apenas tenían dinero para comer. Al principio pedí limosna para ellos; luego se me ocurrió abrir un restaurante”. Un restaurant amb unes 15 taules, aforament per a 60 comensals i una carta amb 100 plats i els famosos 'rollos de primavera'... A finals dels anys '70, però, va tancar les seves portes.... però l'obertura de restaurants xinesos ja era una cosa imparable ...

En aquest món intercultural, transcultural i mestís, ser capaç de posar data de naixement als restaurants xinesos de Catalunya quan n'hi ha milers a tot el país i que podríem arribar a pensar que han existit sempre... són d'aquelles coses fascinants de la Història !!

El sr. Yang és un mestre xinès de 87 anys que encara ens pot esenyar molt...

"Quien no espera nada siempre halla sorpresa. Confíe.
No busque, descubra, eso es suficiente. La vida es un tesoro." (Peter Yang)

...paraula de sr. Yang...
·
[PD: Serà familiar de la Cristina Yang, l'amiga (o no!) de la Meredith Gray???? Investiga, Pats!! I fes el resum!!!]
·

dimarts, 18 de novembre de 2008

SR. MICKEY MOUSE

(18/11/1928)

Avui Mickey Mouse fa 80 anys !!!! Ja ho sé, ja ho sé, que és una icona ianqui, exemple capitalista, oda a l'"american way of life"... teniu raó!! Disney representa tot això i més!!! ... però Mickey és Mickey i al Ciutadà K -de ben petit- que li té el cor robat... l'infant que porto dins bota d'alegria cada cop que veig una imatge seva ...

[En relació a això, actualment, fins al 25/11/08 a Munich (Alemanya) podeu veure un expo molt interessant "El maravilloso mundo de Walt Disney y sus raíces en el arte europeo", on es defensa la idea de que el tant 'món Disney USA' té les seves arrels a Europa... algun dia li dedicaré un post].
·
El naixement de Mickey va unit -inevitablement- a una persona (Walt Disney) i al naixement d'una de les productores més importants de la història del cinema: Walt Disney Studios.

Tot va començar quan Walt Disney i Ub Iwwerks (dibuixant) es van trobar i van crear el personatge d''Oswald, el conill afortunat' que fou el primer personatge de l'embrió de la productora Disney. Per una mala jugada de la Productora Universal prengué els drets d'Oswald a Disney.... aquest seria el naixement de Buggs Bunny!.

Segons la llegenda popular, el part de Mickey tingué lloc en un tren, de Nova York a Los Àngeles el sr. i la sra. Disney estan afectats per la pèrdua sobre els drets d'Oswald i a ell se li acudí un nou personatge; pensà en un cavall, en un gos, en un gat, una rana i, fins i tot, una vaca, però finalment digué: "Faré un ratolí de camp. Li posaré dues orelles grans i rodones, fàcils de dibuixar. Uns pantalons curts amb dos botons... Sí, i unes sabates grans... Mmmm... ja està!. L'anomenaré...MORTIMER!!", Mortimer Mouse, en honor a una mascota que tingué Walt. A Lillian Disney, la sra. Disney, el personatge li agradà, però el nom, no. Ella proposà Mickey, Mickey Mouse. ... ja el teníem aquí!! .

Walt engrescat amb el nou personatge, juntament amb Ub (ell fou l'autèntic creador visual del personatge), treballen en el pimer curt: 'Plane Crazy' (estrenat el 15/05/1928.... aquesta seria l'autèntica data de naixement), que cap productora financia; el segon, 'Galloping Gaucho', tampoc. Aquests dos eren curts muts, encara no havia arribat el cinema sonor, això serà al tercer curt de Mickey i per a la companyia Disney el naixement oficial de Mickey Mouse: 'Steamboat Willie', estrenat el 18/11/1928... Es tracta del primer curt d'animació sonor i això era el que -en paraules de Walt- a Mickey li faltava per a triomfar: el so!!!. Tingué raó. Així que invertí fins al darrer dòlar en la sonorització de la pel·lícula fent ell mateix els efectes sonors del film i essent la veu de Mickey des de llavors fins al 1947.

'Steamboat Willie' s'estrenà al Colony Theater de Nova York amb gran èxit. Mickey Mouse acabava de nèixer i des de llavors s'ha anat convertint amb tot una icona del cinema i imatge de la casa Disney. Després d'això, Walt Disney re-estrenà els dos primers curts de Mickey i els hi posà so.

La trajectoria professional de Mickey Mouse (de la personal en parlarem un altre dia) arrenca amb força en els anys 30, foren els seus millors anys, arribant a protagonitzar 87 curts.... A partir d'aquí, Disney colonitzà l'imaginari col·lectiu de tot el món, i no només dels infants sinó també dels adults. L'any 1932 el premien amb un Oscar, essent el primer 'dibu' que reb aquest reconeixement.
En els seus inicis Mickey era un ratolí molt actiu, despreocupat i bromista... amb l'edat tendí més cap a la bondat, la preocupació pels seus companys i per ser un 'cavaller'. Des del primer curt Minnie està al seu costat (per tant, va nèixer en el mateix moment; però és clar!, en una societat masclista ella sempre ha estat en un segon pla i la seva biografia no està escrita). Amb els anys s'hi afegirien Donald, Pluto, Goofy, la vaca Clarabella.

Un altre punt àlgid de la seva carrera el trobem el 1940 amb el film 'Fantasia', l'innovador projecte Disney en el que fussionava dibuixos animats i música clàssica....Mickey protagonitzà el fragment del film més conegut: l''Aprenent de bruixot'. Durant la II Guerra Mundial, Mickey Mouse es quedà sense feina, els estudis reduiren considerablement la seva producció, tot i això, la paraula clau utilitzada per les forces aliades en el desembarcament de Normandia del 6 de juliol de 1944 fou 'Mickey Mouse'.

A finals dels '40 en els curts d'animació Disney prengueren més protagonsime altres personatges (com Donald, Goofy...) per a ell tenien reservat un interessenta projecte, un programa televisiu només per a ell (tipus Buenafuente, vamos!!): El Club De Mickey Mouse. Havia nascut un dels programes infantils de la televisió amb més èxit de la història

Mickey ja no era només un 'dibu' era un autèntic negoci, la seva imatge valia milions... el merchandising va unit a ell: peluix, tasses, samarretes, paraigües,... Mickey és marca registrada, és a dir, els drets absoluts són de la companyia de 'per vida'.... moltes guarderies haurien de 'tancar' per utlitzar el seu nom.... tot això portà a creà l'any 1955 Disneyland, un parc temàtic on Mickey n'era l'amfitrió absolut.

El dia que Mickey feia 50 anys (18/11/1978) aconseguí l'estrella del Passeig de la fama de Hollywood (el 6925 del Hollywood Boulevard), un altre fet pioner de Mickey: el primer 'dibu' en aconseguir-ho.

El 1988 compartí pantalla amb alguns dels seus competidors com Buggs Bunny a la peli '¿Quién engañó a Roger Rabbit?' (Robert Zemeckis, 1988) on s'especificava per contracte que tots sortissin el mateix temps en pantalla... al microsegon!!.

El darrer curt de Mickey fou 'Runaway Brain' el 1995. El 2004 protagonitzà el llargmetratge (estrenat en DVD) 'Los tres moqueteros' amb Donald i Goofy...
L'any 2007 a Mickey Mouse li sortí un clon, anomenat Farfur en un programa anomenat Los Pioneros del Mañana a Al-aqsa TV, la tele palestina (canal oficial del grup Hamás). Amb ell es transmetia valors del poder islàmic.... òbviament, Disney Company els va denuncià i el personatge fou assessinat per un actor disfressat de soldat israelí, al que Farfur anomena 'terrorista', mentres Sara, la nena que presenta el programa, expressa: "Farfur ha sido martirizado mientras defendía su tierra [...] ha sido asesinado por los asesinos de niños"... buf! heavy, heavy el tema !!


Després d'haver protagonitzat més 140 pel·lícules i fer avui 80 anys... Mickey (és el que tenen els 'dibus') està 'como nunca'!!! I la prova està en que actualment el seu programa Mickey Mouse Clubhouse (La Casa de Mickey, 2006) està en antena i els meus fills flipen amb ell!!!

L'imperi Disney està fort, envoltat de molta competència, sí, però fort! i en paraules de Walt Disney, el seu creador:

"Espero que nunca olvidemos una cosa... que todo empezó por un ratón".

Com ja heu vist, la data de naixement de Mickey és avui (Walt Disney dixit) amb 'Steamboat Willie', però la real fou el 15/05/1928 amb 'Plane Crazy' ... aquí teniu els dos curts... i al final el Mickey d'avui i la seva 'mickeydanza' quan acaba el programa la Casa de Mickey.... tot un 'hit parade'









dilluns, 17 de novembre de 2008

SR. FACTOR X

No, no, no farem un resum ara de tot el programa... sí, el Ciutadà K mira aquest programa i altres... Tienes Talento, Tú sí que vales, ¿Dónde estás corazón?, Pekín Express, Gran Hermano... realities, en general, vamos!. El Ciutadà K és una persona 'inquieta' (deixem-ho així).
·
¡A lo que voy! el dimecres passat va acabar el programa que es dedica a trobar el factor x en els artistes (no, no parlem del punto G, eh??? :P ); segons una investigació de la Universidad de Bogota (sí, es fan treballs d'investigació del tema, clickeu aquí): "El ingrediente secreto al que hace alusión el nombre de este show es aquel conjunto de cualidades y atributos que permiten convertir a una persona desconocida en estrella de la canción, a un programa en un fenómeno de rating y a un producto discográfico en dinero constante y sonante. El show parte de la idea de que dicha cualidades sólo se pueden manifestar en el contacto de un cantante con su público y en los efectos que esta relación puede traer a la industri discográfica y televisiva." (Hernández, Oscar, 2007).


La final (llarga, avorrida i repetitiva) s'havia de disputar entre 5 finalistes: Vocal Tempo (el millor grup des de que va començar el programa i el guanyador -merescut- en la final), Elanis (dues germanes, una d'elles hiperactiva i histèrica que deixaven molt que desitjar per a estar a la final i que han estat les més xiulades i esbroncades de tot el programa), Laura (es va incorporar a mig programa per votació dels internautes), Gera (tia contundent, amb personalitat -rara, però personalitat- amb tocs Amaral en el seu estil), Dunia (Canària amb encant, guapa, valorada pel públic i amb molta força dalt de l'escenari....). D'aquesta darrera us vull parlar. Tot i que la seva trajectoria en el programa no ha estat espectacular si s'hagués de decidir un guanyador per les actuacions que van fer el passat dimecres, a la gala final, hauria d'haver estat la guanyadora... ¡de calle! la seva versió de 'Tenía tanto que darte' (dels Nena Daconte, sí, Pats, ens agrada aquesta cançó: tonta, enganxosa, matxacona... però ens agrada!!!).
Escolteu-la, escolteu-la.... i ja em direu ... sí, aquesta actuació té factor X !!!!


divendres, 14 de novembre de 2008

'ANOTHER WORLD' ...ha arribat !!!

Sí, per fi, ja ho tenim aquí, almenys un trosset, almenys una part... almenys un aperitiu per a que el síndrome d'abstinència minvi ... hem esperat 3 anys, 3 llarguíssim anys... suavitzats per les diferents col·laboracions que l'Antony ha fet amb Björk, Lou Reed o Hercules and the love Affair i d'altres ... el nou EP d'Antony and the Johnsons ja està aquí: 'ANOTHER WORLD' (gràcies, Salva!!) i té la 'curiosa' portada que us mostro tot seguit:

Es tracta d'una fotografia feta per Pierre-Olivier Deschamps (1984) a Kazuo Ohno (el pioner de la dansa japonesa Butoh o 'Dansa de la foscor'). El contingut de l'EP és:

01 Another World
02 Crackagen
03 Shake That Devil
04 Sing for Me
05 Hope Mountain.

Us presento el videoclip amb la cançó que dóna nom a l'EP, dirigit per Colin Whitaker: 'Another World' ... piano, tristesa, i la veu que no és d'aquest món, la seva veu... Antony en estat pur!!!

Sí, amics i amigues, m'ha tornat a 'pillar', m'ha tornat a 'enganxar' ...

....estic enamorat!!!!


video

dijous, 13 de novembre de 2008

DE VIDA (8): BONA NIT, GORA

·

Com ens podem acomiadar d'algú amb la
que hem viscut la meitat de la nostra vida ???
·
Per a Núria fores tota una fita de llibertat... de la llibertat de quan es deixa la llar dels pares (que no volien tenir gos) per anar a Barcelona a estudiar en un pis d'estudiants i poder decidir tenir un gos, si vols... el teu nom havia de ser -per força- aquest: GORA !!! Visca, has entrat a la meva vida !!!
·
La mami Nur et va escollir ara fa 17 anys: una boleta de pèl juganera, nerviosa, saltarina i molt llesta, vas aprendre a donar la poteta i a jeure molt precoçment, viure envoltada de pre-veterinàries et fou de gran ajuda...
·
Recordo quan ens acompanyaves cantant, udolant, cada cop que algú xiulava una cançó. Has estat una bona gossa, tolerant i respectuosa amb els molts convidats animals que han anat passant per casa... tu educada, ho comprenies (més que jo, de fet!).
·
Gora, Gorita, Gorispi... Sé que has tingut una vida feliç, saludable, alegre ... Nur t'ha donat tot això i MÉS!!!! Has estat excursionista i viatgera: has pujat al Pedraforca, has anat a Castellar de n'Hug, a Morella, a Barcelona, a Fredes, als Ports, a Aínsa....
·
Si la sra. Reencarnació m'està llegint vull que sàpiga que en una altra vida vull ser gos, gat o pardal per a que Nur sigui la meva mestressa, la meva cuidadora... enlloc pots estar millor!!!!
·
Perdona'm per no haver estat més pacient, disculpa'm per haver estat tan exigent, excusa'm si alguns cops no t'he entés...
·
La mateixa persona que et digue 'hola' -fa 17 anys- avui t'ha dit 'adèu', acaronant-te mentre t'adormies... la teva mami sempre ha estat al teu costat, sempre !!!
·
Gràcies per donar-me les primeres lliçons per a ser pare.
Gràcies per donar-nos amor sense condicions.

·
Sempre viuràs en els nostres records i dormiràs en els nostres cors...
·

Gràcies i Bona nit, Gora...
·

dimecres, 12 de novembre de 2008

SR. GAO XINGJIAN (1)

Después del Diluvio...
Al sr. Gao Xingjian (1940) ja l'han etiquetat com al 'renaixentista' del segle XXI, ja que les seves inquietuds i produccions culturals són diverses (pintura, cinema, poesia). La vessant més popular d'ell és com a literat, i prova d'aquest reconeixement és el premi Nobel de Literatura que rebé l'any 2000. Dins de l'escriptura, la versatilitat de Gao és diversifica en peces de teatre, poesia, assajos, òpera...
Fa 20 anys que el sr. Xingjian va marxar de Xina o, com ell diu, Xina el va rebutjar acusant-lo de “contaminació espiritual”; des de llavors que resideix a França i fa 10 que en té la nacionalitat. "Los fuegos artificiales son efímeros, pero la vida continúa como siempre y China sigue muy lejos de la libertad de expresión y de la democracia”.


La relació amb el seu país de naixença és tensa, dura, mutuament despreciativa; de fet, l'any 2009 Xina serà el país convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell no hi pensa anar (tampoc no l'ha convidat)... aquesta situació ha transformat des de fa anys a Gao en un 'ciudadano del mundo', agraït per les mostres de simpatia i admiració que desperta en els diferents països on va... , de fet, ell està cansat de que el considerin constantment un artista xinés: “Claro que la cultura china me sigue nutriendo porque está en mí, ¡pero no me conformo con eso! Hoy para un artista no hay fronteras, mis obras son universales y aceptadas en todo el mundo… excepto en mi país natal”.
Barcelona li ha dedicat diverses exposicions i assistí al Kosmopolis 2008 del CCCB, participant en el debat 'Escritores para el Cambio'. Precisament, si parlem d'ell és perquè podem veure un recull de les seves darreres obres al Centro Cultural Fundación Círculo de Lectores de Consell de Cent, 323; fins al 22 de novembre!!!


Avui parlem del Xingjian PINTOR... l'exposició que podem gaudir, 'Después del Diluvio', són obres de gran format, en blanc i negre, fetes en tinta i aigua sobre paper d'arròs, realitzades des del 2006 al voltant del tema de la fi del món: “El tema es la angustia por el futuro del Planeta, por el calentamiento global debido a la explotación en exceso de la naturaleza que está poniendo en peligro nuestra existencia. Es una señal de alarma, ya que por el momento no hay solución por culpa de la estupidez humana”.

Les seves obres són etiquetades com a 'paissatges de l'ànima'...

dimarts, 11 de novembre de 2008

DE VIDA (7): ANIVERSARI MAIOL !!!!

2 ANYS!!!

dilluns, 10 de novembre de 2008

10 DE NOVEMBRE: ANIVERSARIS CINEFAGS

Senyores i senyors, niños y niñas avui és un d'aquells dies que al Ciutadà K li agraden tant (només a ell? és probable!) en el que molta gent del 'celuloide' fa anyets.... fem-ne un repàs!

Tal dia com avui -però de l'any 1925- naixia Richard Walter Jenkins Jr. -o sigui, Richard Burton- va nèixer a Pontrhydfen (Gal·les); tingué 12 germans, ell fou el penúltim. El seu pare fou miner i amb la prole que tenien diguéssim que un vida fàcil el petit Rchard no tingué ... tot i això, ell era un alumne molt aplicat i llegia i llegia tot el que li caia a les mans; a l'institut el professor Phillip Burton l'introduí en la interpretació i el marcà tant que adoptà el seu cognom com a cognom artístic. Va aconseguir una beca per a estudiar literatura i art dramàtic a la Universitat d'Oxford i ben aviat el teníem dalt dels escenaris recitant Shakespeare... d'aquí al cinema hi ha un pas!. El seu primer gran film fou La Túnica Sagrada (1953, dirigida per Henry Koster), nominat a Oscar, premi que no aconseguí, ni aquell any ni mai (després de 8 nominacions). La dècada dels '60 fou la seva època daurada, destacant Cleopatra (de Joseph L. Mankiewicz, 1963) on conegué a la seva Cleopatra particular... Sí, el seu nom anirà unit 'forever' al de Elizabeth Taylor, molts diuen que allò era 'true love'... em separo, et crido, et pego, ens tornem a casa.... 2,3,4... les que faci falta; una vida matrimonial curiosa. El nom de la seva darrera pel·lícula coincidí amb l'any de la seva mort 1984 (Michael Radford, 1984) quan només tenia 58 anys. El sr. Burton no tenia res fascinant ni sorprenent que el fes -al meu entendre, és clar!- un crack, però el binomi Burton/Taylor és una icona del pop-hollywood absolut!!!

Avui mateix però l'any 1944 nasquè Tim Rice (en versió curta) o Sir Timothy Miles Bindon Rice (versió llarga). Aquest senyor va nèixer a Amersham, Buckinghamshire (Anglaterra) i es tracta d'un dels lletristes de musicals més famós... d'ell sorgiren les lletres dels musicals Jesucristo Superstar (1970), Evita (1976)(el 'No llores por mí, Argentina', és seu), acompanyant a Lloyd Weber; Aladdin (1992) o el Rey Leon (1994 amb Elton John)(ambdues de Disney)Juntament amb Alan Menken i Howard Ashman fou l'autor de les millors cançons del Diseny contemporani.

11 anys després nasqué un altre personatge del 'planeta cinema', però d'un estil força diferent al de sir Rice. L'any 1955, a Stuttgart (Alemanya), nasqué el petit Roland ... uns quants anys després aquest nen (ja més grandet) serà etiquetat com un dels directors de cinema contemporani més faraònic i amb més ganes de destruir el USA (cinefàgicament parlant) del món. Després d'un parell de llargmetratges realitzats a Europa l'any 1992 el sr. Roland Emmerich desembarcà als USA per a quedar-s'hi, el cinema Hollywood encaixava molt més amb el seu estil que no pas el cinema europeu (on vas a parar!!), allà hi filmà Soldado Universal (1992) i Stargate (1994), cinema de ciència-ficció, amb tocs futuristes; després vingueren Independence Day (1996) i Godzilla (1998) on destapà el seu autèntic interés: destruir (encara que fos simbòlicament) els Estats Units d'Amèrica ja sigui per l'efecte dels marcianos o per una bestiola prehistòrica de mides descomunals. Jo crec que algú li devia dir al sr. Emmerich que no està bé mossegar la mà que et dóna de menjar, així que filmà The Patriot (2000)(una peli terrible amb Mel Gibson) trencant el cine destructiu que el caracteritzà i aproximar-se a 'lo patriotero' que als ianquis els agrad tant....el tema destructiu però el reprengué amb El día después, on es disposa a acabar amb tot el planeta terra. La darrera peli linxada i 'vapuleada' per tota la crítica (jo crec que la crítica no n'ha salvat cap d'ell) fou 10.000 BC una peli sobre la pre-història sense cap solvència històrica amb primitius amb els cabells de rasta... tremenda!!! . El cine de Roland Emmerich és cine crispetaire elevat a la enèssima potència, però millor que ell ens faci una descripció: "Se hacen muchas películas de superhéroes, pero a mí no me gustan. Me gustan las historias en las que un hombre común se tiene que convertir en héroe a partir de hechos inesperados. También trato de generar escenarios y situaciones nuevos que no se hayan visto antes en el cine. Me gustan los filmes de desastre porque sólo tratan sobre la supervivencia. Son hombres comunes enfrentados a circunstancias inesperadas". Aaaaah, vale! ara ja ho tenim més clar...
Anem per a la persona més jove i la única que ha nascut als EE.UU. del grup d'avui: Brittany Murphy, nascuda l'any 1977. Aquesta xicota, en realitat, es diu Sharon Murphy i va nèixer a Atlanta (USA), estudià dansa i interpretació i de ben petita protagonitzà anuncis i series de TV, com Murphy Brown, Blossom, Frasier o Party of Five (Som cinc) ... però es donà a conèixer en el cinema amb Inocencia Interrumpida (James Mangold, 1999) amb Angelina Jolie i Winona Ryder. Aquesta noieta avui fa 31 anys i ja ha passat pel quirofan més vegades que moltes de 60... s'ha arreglat els pòmuls posant-se implants a les galtes, s'ha retocat el nas, s'ha tret les bosses de sota els ulls i s'ha augmentat el tamany dels pits, juntament amb un lluita afressida contra la tendència als kilets de més.... en la darrera operació -el febrer d'aquest 2008- s'augmentà els 'morros' considerablement .... tot aquest sacrifici s'ha vist recompensat amb el lloc número 32 de les 100 dones més atractives de la revista Maxim, el 2003. Sí, ho podem dir sense embuts: malauradament la Brittany és una esclava de la imatge, una altra persona a Hollywood que no sabrà envellir amb dignitat... segons diuen, gràcies a aquest esforç, fou la parella d'Eminem i Ashton Kutcher (abans d'acabar amb la Demi Moore, és clar!). Jo crec que encara no ha tingut el SEU paper i, si es perd amb frivolitats, no sé si li arribarà mai... el paper més destacable i sexy el podem veure a Sin City (Frank Miller & Robert Rodriguez, 2005)
·
I deixem per al final AL MESTRE, la Història de la Música del 7è. art ja té un lloc privilegia per a ell, és pràcticament impossible que ningú no conegui una peça musical del sr. Ennio Morricone (geni comparable només al del sr. John Williams).

Tal dia com avui a Roma, l'any 1928, nasqué Ennio Morricone, amb un pare trompetista de jazz i amb 4 germans... ell és el petit. Tingué com a company de col·legi a Sergio Leone, el que anys més tard el contractà per les BSO dels seus spaghetti westerns. Estudià trompeta i composició al Consevatori Santa Cecilia de Roma donades les seves grans aptituds musicals. La seva primera banda sonora la signà el 1959... des de llavors no ha parat, col·laborant amb directors com: Leone (Por un puñado de dólares), Passolini (Pajaritos i Pajarracos, Decameron), Bertolucci (i la preciosa Novecento), Tornatore (Malena, Cinema Paradiso), De Palma (Los Intocables de Eliott Ness), o Almodóvar (amb Átame)...

És un dels compositors més prolífics, qüestió que molts li critiquen, arribant l'any 1969 a signar 25 bso!!!!! (això vol dir que cada 14,6 dies n'enllestia una (365/25) !!!!)

No va guanyar cap Oscar de les moltes nominacions que ha tingut.... i l'any 2006 se li entregà un honorífic a la seva carrera... peces com el solo d'Oboe de la Missió o les diferents peces de Cinema Paradiso estan arrelats a la memòria col·lectiva de molts i moltes.


Avui fa 80 anys, té 500 obres a la seva esquena i continua en actiu... ¡ahí es nada!

Aquí teniu al mestre dirigint The Mission.... perquè estem en un entorn cibernàutic i no és possible que em veieu, però, ara mateix, estic de peu, aplaudint.... GRÀCIES, ENNIO!!!



divendres, 7 de novembre de 2008

FRIDAY I'M IN LOVE !!!!!

video



dijous, 6 de novembre de 2008

QUÈ ÉS ART?

Sí, Yasmina Reza i la seva obra teatral 'Arte' ens va ajudar a contestar a aquesta pregunta... amb la cara de Flotats o de Darín, tant és! Contestar a la pregunta, però, no és fàcil. Podria ser tan fàcil com en el cas de la poesia -ja sabeu! "la poesia eres tu"-... i per aquí van les línies de la història que us vull explicar si tenim en compte que neix de la sorpresa del Ciutadà K en llegir el següent titular: "Un coleccionista compra por 150.000 euros un tatuaje en la espalda de un joven" (El Periódico, 5/11/08).

La història porta per títol:
"TIM, RIK i WIM"
o
"TATOO-MAN i EL ARTISTA LOCO"
Pels noms, podríem pensar que són les noves aventures de Winnie the Poh i 3 cosins que el van a visitar, però no!
Com tantes històries aquesta es base en un triangle. Podria ser amorós, però no!, és artístic... un circ de 3 pistes? més o menys.

TIM
Tim Steiner és un jove -músic ocassional- que estima l'art, i l'estima tant que ell vol ser Art, així, en majúscules! És un xicot amb unes inquietuds tan grans que està disposat a fer 'el que sigui' per continuar-les alimentant i fer-les grosses, més grosses (les inquietuds!). És un xaval que busca conèixer gent interessant dins del món artístic, en plan mitòman. És un noi que està obert a noves perspectives vitals, a nous hortizons...

RIK
Rik Reinking és col·leccionista d'art transgressor, un tipus que l'interessa tot allò més freakie que pugui navegar dins de l'art ... que n'hi ha i molt!
El Rik és ric, ric del cagar i pot gastar quantitats asqueroses de diners per coses que qualsevol mortal titllaria -parlant en plata- de 'merda'... sí, així és Rik el ric, constantment a la recerca, sempre buscant allà innovador, allò arriscat, allò transgressor. Aquella relació clàssica entre l'artista que fa un quadre i el col·leccionista que el compra ja no el plena, no el satisfà ... ell vol art hardcore, ell vol anar 'por el lado más bestia' de l'art...
Tim i Rik estaven sentenciats a trobar-se però els mancava el catalitzador, el transformador, el demiürg...

WIM
Wim Delvoye és una artista al que Tim agradaria molt conèixer i al que Rik li agradaria comprar-li alguna peça artística (visteu aquí la pàgina web de Wim, és molt original!). Una de les seves obres de Wim es diu La Cloaca, un conjunt de màquines que replica el procés digestiu: s'introdueixen aliments per un extrem i surten excrements per l'altre, que es venen enllaunats. Una altra dedicació artistíca del petit Wim és tatuar porcs a les rodalies de Pekín: "En Europa está prohibido por la herencia calvinista: se les puede matar y comer, pero no tatuar"; ell, amb carinyo, els anestessia i els tatua símbols religiosos, logos de Vuitton o personatges Disney.... per a ell, es tracta de tota una obra de guerrilla: "El cerdo es un animal plebeyo, yo los convierto en una hucha, en una inversión que aumenta, en el símbolo del capitalismo rampante" (¡toma ya!)

El triangle es tanca. "Se han unido el hambre con las ganas de comer". Ja tenim l'acció artística freakie preparada. Ja tenim titular per a El Periódico:
- Tim cedeix el seu cos per a que com si d'un porc es tractés Wim hi treballi i el transformi en art, a més, com el passejarà pel món coneixerà gent del món de l'art.

- Kim compra un quadre que no és un quadre que és un persona a la que li han estampat el quadre al damunt... qué guai! qué xic! què transgressor!

- Wim dóna un pas de gegant en la seva trajectòria... passa del porc a l'home (o viceversa, no sé...)

Us he dit que es tractava d'un triangle??, doncs no!! hauríem de parlar d'un quadrat ja que ens manca parlar de Galeria alemanya De Pury & Luxembourg que ha aconseguit unir als triangulars personatges i tancar la transacció econòmica en qüestió: l'artista belga Wim ha venut a Kim l'obra d'un tatuatge en el que es veu a la Verge Maria sota d'una calavera feta damunt del Tim per 150.000€ després de trigar 35 hores en fer-la durant 2 anys.

La vida per al petit Tim ha canviat, ara és com si portés el Gernika a sobre i mitjançant un contracte de 10 pàgines ha de respectar les següents exigències:
- Cuidar l'obra.
- No anar en moto ni practicar esports de risc.
- Deixar que el propietari la vegi periòdicament.
- Exhibir-la en un mínim de 3 fires mundials a l'any.
- Quan Tim mori el comprador li arrencarà la pell i la penjarà en un quadre...

Sí, aquesta història acaba bé: Tim, Kim i Wim són feliços, han aconseguit el que buscaven.

Acabo amb les paraules de Tim que ens confirma la il·lusió amb la que viu aquesta nova etapa de la seva vida:"Quería formar parte del arte desde dentro pero sin depender de él. Yo soy solo el vehículo. De hecho, no me veo identificado con el tatuaje. Participar me ha permitido conocer a decenas de artistas interesantes y hablar sin parar del concepto del arte" (esperem que a ningú se li acudeixi robar el quadre... :S

(per si algú té curiositat, els 150.000€ que ha costat s'han repartit el 80% entre l'artista i la galeria i el 20% per al sofrent 'portador del quadre', en Tim)
·
QUÈ ÉS ART? ART ETS TU, TIM !!!

dimecres, 5 de novembre de 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( IX )

Maria Antonieta (2006)
Es tracta d’un film sobre viatges, interiors i exteriors. El viatge d’Austria a Versalles (dels colors freds austríacs al colorins pastels versallessos), el viatge de la infantesa a la maduresa (‘de niña a mujer’ de l’Antoniette), el viatge del passat al present (de la música clàssica a la moderna)... És la història d’uns pijos amb tot el que volien i podien tenir, dels més pijos de la França de finals del segle XVIII.... les circumstàncies els han fet com són, l’han fet com és, no ha pogut triar i per això accepta el final que li espera i que tots coneixem... Es tracta de la confirmació de que la petita dels Coppola té coses interessants a dir com a directora. No es tracta d’una pel·lícula rodona (Lost in traslation era superior) però sí transgressora, postmoderna, amb una direcció artística impecable, música molt ben escollida.... i chic!! La Sofia és tan chic que es permet el luxe de 'colar-nos' unes sabates esportives Converse en el minut 53-55 de metratge, sí, unes Converse, heu vist mai quelcom més fashion o ‘postmo’ en una suposada pel·lícula d’època??
Valoració: Bé.

United 93 (2006)
Ens trobem davant d’una pel·lícula valenta i necessària. Paul Greengrass (director de Bloody Sunday, 2002) ha ficcionat una història que ens colpeix perquè en aquest cas la frase ‘basat en fets reals’ ens corprén... Es tracta de l’avió que no aconseguí xocar contra l’objectiu perseguit pels terroristes perquè els passatgers s’amotinaren, es rebel·laren i es sacrificaren per a salvar moltes més vides que les seves... El film no es realitzà de qualsevol manera ni optant per la via dramàtica fàcil... Si veiem el ‘making of’ ens adonem de l’extensa documentació i entrevistes amb els familiars, colpidores les imatges de la visita dels actors a les famílies de la persona real que havien d’interpretar.... En el film, impressiona l’exhaustiu domini de l’argot i els procediments de les torres de control (en alguns moments, fins i tot, ‘atabala’). El ‘crescendo’ emotiu del film en temps real, des de l’inici plàcid fins a la tensió extrema del terrible (i conegut) final és impressionant... però, de nou, allò més colpidor és quan recordes que allò fou real...
Valoració: Notable Alt.

Beyond the Sea (2004)
Kevin Spacey és un tio que cau simpàtic, des de que el vam ‘descobrir’ a Sospechosos Habituales (1995), a Se7en (1995) i ens va captivar, tot i que feia de dolent! Darrerament, però, no acaba de trobar aquella línia impecable que el donà a conèixer a l’hora d’escollir papers. El sr. Spacey està curtit -i hi segueix- en el teatre i és un xicot amb inquietuds, també com a director: aquest és el seu 2on. film després de Albino Alligator (1996).... En aquest cas porta a la pantalla la vida de Bobby Darin, popular i admirat crooner dels anys ’50, autor d'èxits com Mack, the Knife i Beyond the Sea. El Kevin no content amb dirigir s’implica fins a la medul·la interpretant el paper principal i, fins i tot, cantant.... malauradament, el film no ens atrapa li manca força tot i la vida ‘destorbada’ i –suposadament- interessant del sr. Darin... pot ser s’hauria d’haver deixat dirigir per un altre/a? probablement...
Valoració: Suficient.

Peggy Sue se casó (1986)
Aquesta peli és una monada, una d’aquelles pelis familiars entranyables, sense risc, però no per això buida o simple. El sr. Coppola en els seus films segueix el leitmotiv del pas del temps i l’efecte que té en la nostra vida, palpable en la saga del Padrino, a Dràcula, a Jack, .... i a Peggy Sue se casó aquesta idea està portada a l’extrem: què passaria si tiréssim enrera en el temps i poguéssim modificar aquell instant decissiu que pautarà la nostra vida? ho faríem? El canviaríem? Peggy Sue ho intenta, ella voldria, però... El sr. Coppola s’ha caracteritzat al llarg de la seva carrera per ser un gran ‘descobridor’ d’actors/actrius, aquí veiem a joves com: Jim Carrey, Helen Hunt, Nicolas Cage (nebot de Francis) i una joveníssima Sofia Coppola fent de germana de la prota (per cert, evidenciant que la interpretació no és ‘lo seu’)....un encant!
Valoració: Notable

La tortugas también vuelan (2004)
Aquest film iraní de Bahman Ghobadi (com conegut per aquí) és colpidor, terrible. Amb pelis com aquesta et planteges en quina mena de món vivim, quina mena de món construim... En un cap de refugiats kurds esperen que comenci la guerra d’Irak. Mentrestant, el grup de nens/es protagonistes malviuen com poden ‘rescatant’ mines anti-persones i re-venent-les, posant en joc les seves vides, com si es tractés d’un joc... Uns petits actors/actrius no professionals en un estat de gràcia interpretativa que ja voldrien molts adults. La posada en escena tot i que pretén i és realista, ens mostra unes pincellades (boira, desert) que ens fan pensar amb el cinema Angelopoulous... amb un final d’una colpidora emotivitat en el que les llàgrimes són irrefrenables... un film imprescindible!
Valoració: Excel·lent


La Ciencia del Sueño (2006)
Michel Gondry –ja ho hem dit aquí en anteriors ocassions- és tot un personatge, i un personatge raro. Amb una imaginació desbocada i una capacitat de plasmar-ho en imatges –pot ser no sempre encertada- però sí original i innovadora.... el terreny dels somnis havia de ser el seu terreny, més tard o més d’hora. En aquest cas, les possibilitats que li permeten l’accés als somnis del protagonista –un encertat Gael Garcia Bernal- són il·limitades.... tan il·limitades que aquest és el punt feble del film... la successió de bombardejos visuals i deliris somiadors del prota sovint atabala fins perdre el fil de la història d’amor que ens vol explicar... Tot i això, té moments romàntics i màgics que la fan molt recomanable....però com ¡Olvídate de mí! (2004), no, eh? no comparis...
Valoració: Notable

Dalí (1991)
La vida del Sr. Salvador Dalí és tan polièdrica, desbocada i surreal que podria ser un material explosiu per a qualsevol film sobre la seva vida.... però, de moment, no ho han aconseguit mai; potser es tracta d’una personalitat tan mediàtica, tan filmada, tan fotografiada (avançada al seu temps) que qualsevol aproximació a la seva persona es veu grotesca, sobreactuada, histriònica... perquè el que ell feia només ho podia fer ell. En aquest film d’Antoni Ribas no podem salvar res, res de res, ni el moment històric on es situa el fragment de vida de Dalí, ni la seva interpretació (pèssim el sr. Quinn Jr., o sigui Lorenzo), ni la filmació de la seva obra.... una pel·lícula que ens l’haguessin pogut estalviar, la veritat! Sembla ser que corre per Hollywood un possible film amb el Pacino fent de Dalí... seran capaços?
Valoració: Insuficient

El abrazo partido (2003)
El sr. Daniel Burman vol ser una mena de Woody Allen argentí, i peli rera peli ho intenta.... però, de moment, no ho ha aconeguit. El material de partida és interessant: una galeria comercial, com un microcosmos poblada de personatges que guarden alguna relació amb el prota, un xicot obsessionat amb la figura paterna no present que vol fer-se polonés només per ser més com ell.... amb les tensions que això desencadena amb la seva mare.... Com deia, material de partida interessant, però sosa, fluixa, avorrida...
Valoració: Bé

Anamorph (2007)
1a. de les pelis vistes a Sitges’08, una peli típica de psicòpata en serie (a lo Seven) amb el típic policia excèntric, solitari, que li pesa massa el típic cas antic que no va poder resoldre (genial William Dafoe... el seu pentinat no té preu!) i la típica vinculació emocional amb un de les darreres víctimes del psicòpata. Com veieu, el mot ‘típic’ apareix molt en tan poques línies... però tot i això, el fet de que aquest film sigui interessant és per l’aspecte visual que travessa tot el film i no només en relació a l’impecable treball artístic sinó als aspectes tècnics pictòrics que aporten fascinants avanços en la trama i a l’hora de escobrir el modus operandi de l’assassí... allò que fa interessant el film és que l’assassí és un artista plàstic fascinant.... no només mata sinó que crea obres pictòriques, ¡ahí es nada! ...i la companyia de palco TAAAAN maca !!
Valoració: Notable

Long Weekend (2008)
2ona. peli vista a Sitges’08 amb un argument de fàcil resum: parella en crisi va d’acampada en una platja idílica d’Austràlia, maltracten la Natura i aquesta es venga. No té més. Allò que la fa interessant és l’atmòsfera cada cop més malsana que ens va atrapant a mida que avança la peli, és com si el bosc, la platja (i fins i tot, algun animal mort) cobressin vida per acosar, angoixar, torturar i assasinar els humans ‘dolents’ que volen embrutar aquest paradís. Es tracta d’un film remake d’un de l’any 1978 (gràcies Pats!), època aquella amb clara consciència ecologista, més o menys, com la d’ara i els efectes del calentament global. En alguns moments hi ha tocs a lo ‘bruja de Blair’, altres a lo 'Resplandor’... però amb la dificultat de transmetre aquest por en plena llum del dia... i ho aconsegueix!!! El Jesus de la The Passion (2004) de Mel Gibson, Jim Caveziel, aquí borda un paper de mascle babós, prepotent, amb sobredosi de testosterona, amant de les armes i sense cap respecte pel medi ambient (i jo diria que pel génere humà) que ens cau tan antipàtic que aplaudeixes quan la natura pren partit i es venja... ¡sí, acaba con los pijos!
Valoració: Notable alt.

City of Ember (2008)
Peli de Cloenda del Sitges’08, com en el cas de la peli d’inauguració els organitzadors del Festival sempre programen pel·lícules per al gran públic, amb poc risc, a voltes, fins i tot, familiars; és el cas d’aques film Gil Kenan (director de l'animada Monster House, 2006). Es tracta d’una mena de fàbula sobre el futur de la humanitat; davant d’una crisi mundial que amenaça amb acabar la vida humana sobre la terra es construeix un refugi immens sota terra per protegir-se... però després de 200 anys la llum elèctrica falla, la vida sota terra no pot ser eterna i algú recorda que a l'exterior es podia viure... Aquest film és una barreja entre la serie de TV de quan érem petits/es Los Diminutos i El Bosque (de Shyamalan). El to del film és juvenil, fins i tot, infantil; els nens/es protagonistes són els que poden salvar i oferir un nou renaixement a la Humanitat... visualment ben realitzada, el que falla és el guió en molts moments massa previsible i superficial...
Valoració: Bé