dimarts, 31 de desembre de 2013

DEIXEM EL 2013 ...

_
El Festival de Sitges ens proposa una bona forma d'acomiadar el 2013: recordant les persones del món del cinema que han marxat aquest any que finalitzem ...
 
 FELIÇ 2014 !!
(almenys, intentem-ho...)
  

dilluns, 30 de desembre de 2013

EL EXITO DEL FRACASO

_
A una parte de la promoción de los jóvenes aunque sobradamente preparados, las empresas en las que estaban trabajando les regalaron por Navidad el panfleto ¿Quién se ha llevado mi queso? Con esa bazofia motivacional cambiaron de siglo recitando el nuevo catecismo liberal y creyendo en el mercado sobre todas las cosas. Tenían donde trabajar y les daban libros de aguinaldo. Según la última edición del catecismo liberal -"nadie regala nada"-, deberían haber sospechado del obsequio, una fábula con ratones y enano acerca de los cambios en el trabajo y en la vida, que enseñaba a pasar a buen ritmo las cuatro fases de la reacción: resistirse a lo nuevo por miedo a algo peor; aprender a adaptarse cuando se comprende que puede conducir a algo mejor, detectar pronto el cambio y apresurarse hacia la acción. ¡Adelante, dinámica muchachada!
 
Visto en la distancia de estos años pedregosos, la principal advertencia era que alguien se les iba a llevar el queso. "Llevar", sí, aunque por el posesivo "mi" se deduce que ese queso era de alguien y que no se lo llevaron, se lo robaron. Muchos de aquellos jóvenes profesionales no encontraron más queso que el de la ensalada César que comían a toda prisa para volver al tabajo conseguido gracias asu carrera y su máster y ¡remunerado con mil euros!.
 
Ahora que sabemos que no era del queso sino la casa, el empleo, los ahorros, un tercio del sueldo, parte de la atención médica, de la enseñanza de los hijos, un montón de servicios sociales (subraye lo que le corresponda) lo que se llevaron y, superadas la fase de culpar a todos para repartir el pecado y acumular el beneficio y la de culpar a cada quien por no ser capaz de mantener su felicidad, la idea que más se repite es la del aprender a resistir el fracaso. Qué pestiño. Aprovechan cualquier cosa. Una de las frases más rescatadas del Mandela insepulto fue "la mayor gloria de vivir no descansa en nunca fracasar, sino en levantarnos cada vez que fracasamos". ¡Mira que no dijo cosas!
 
La resiliencia es un término de la mecánica que la psicología utiliza para definir la capacidad humana de asumir con flexibilidad situaciones límites y sobreponerse a ellas. Hace poco tiempo se difundía entre las personas a las que un accidente de autobús o un tornado habían desguazado la existencia, pero ahora se aplica a la vida normal. El nuevo mensaje no es el de afrontar el cambio sin miedo y la tragedia con entereza sino el de aceptar el fracaso de antemano y volver a por más. ¡Siga participando!.
 
Es una idea muy necesaria. La vida hay que buscársela, y el autoempleo es una posibilidad, pero sólo una. Intentarlo mueve dinero, saca personas de la lista del paro, y uno de cada diez sobrevivirá en esa escabechina natural. Sea, pero recuérdese que se vende el fracaso aunque sólo se compre el éxito. Que el presente continuo nos lleve al 2014 sin comprar motos, salvo quien quiera o necesite un vehículo de motor con dos ruedas. ¡Salud!
 
Javier Cuervo a Alrededores
del Magazine de La Vanguardia del 29/12/13

dimarts, 24 de desembre de 2013

BON NADAL !!!

 
 
video

divendres, 20 de desembre de 2013

PRESENTACIO LA FATARELLA 1938... US HI ESPEREM !!!


Després de més de 2 anys de feina dura i d'incerteses. Gràcies a la tenacitat i força de voluntat de l'amic Pau Bertomeu ja us podem oferir LA FATARELLA 1938.
 
DIUMENGE 22/12/13 A LES 19:00, A L'AUDITORI DE LA LIRA AMPOSTINA D'AMPOSTA.
 
L'acte -d'entrada gratuïta- comptarà amb la presentació del director del projecte, Pau Bertomeu, l'actuació musical de Xeic! i el Ciutadà K fent de mestre de cerimònies.
A partir d'un conte de Joan Ferré (El último cigarrillo), el juny de 2012 s'enllestia el guió, es buscava finançament mitjançant crowdunding, s'aconseguia la col·laboració de més de 20 empreses i entitats, tenia lloc el rodatge l'octubre d'aquest any amb la reconstrucció de les trinxeres en les històriques localitzacions en les que tingué lloc la Batalla de l'Ebre i s'aconseguia un camió de principi de segle per aportar el màxim de rigor històric.
La Fatarella 1938 és un curtmetratge situat en la Batalla de l'Ebre en el que s'ens explica una història molt breu i emotiva basada en fets reals sobre els efectes de la guerra. En ell han participat més d'una trentena de professionals que han aportat el seu entusiasme per a que avui pogueu gaudir del resultat.
Delta Produccions us convida a que ens acompanyeu en aquest homenatge a uns dels fets que ha marcat la nostra història recent.
 
Us hi esperem !!!!
 
 

dilluns, 16 de desembre de 2013

A SANTIAGO PERSEGUINT A DELAFE Y LAS FLORES AZULES

 
 
Amics i amigues, el passat divendres vaig anar a Santiago de Compostela a gaudir del concert que de Delafé y las Flores Azules oferia en aquella ciutat gallega. No, no sóc super-fan del grup, no tant -almenys- com per a perseguir-los pel món... però quan un bon amic (que sí que és fan fatal) et demana que l'acompanyis i, a sobre, et diu que ell patrocina l'excursió... és ben difícil negar-se!.
 
 

La ciutat de Santiago és una meravella. Ja hi havia estat. El seu ambient nostàlgic, sempre gris, de carrers empedrats és encantador i el pulpo da feira boníssim!... I els Delafé van estar genials! No els havia vist mai en directe però molt n'havia sentit a parlar de la seva energia desbordant, encomanadora damunt l'escenari. I així fou! El sr. D'Aniello és  una bestia que destil·la energia a xorro i la srta. Miquel és un encant amb els seus  -més controlats- brots energètics. A primeríssima fila, botant i cridant com autèntics teenagers davant del petit Bieber, així vam estar tooooot el concert...
 
El bon amic, ja em tempta en anar a veure'ls a Mataró el 25 de gener... m'estaré transformant en un groupie total???
 
Gràcies, Pau! 
 

dijous, 12 de desembre de 2013

LES TTEE A BCN. SE FA SABER + EUFONIC

 
Sí, amics i amigues, la capacitat creativa de les Terres de l'Ebre va conquerint terreny i aquest cap de setmana (a partir d'avui) conflueixen dos esperits molt interessants i innovadors: AVUI A LES 20:00 Se Fa Saber l'imprescindible, costumbrista i universal documental de Zoraida Roselló i el seu retrat de la gent 'planera' el podreu veure al cinema Boliche...
 
... i a partir d'avui i fins al dissabte l'EUFONIC desembarca a Barcelona, en el Centre d'Art Santa Mònica al capdavall de les Rambles. Els dos anys d'Eufónic realitzats en territori ebrenc concrentrats en 3 dies. Una ocasió perfecta per empapar-se del què significa aquest fantàstic projecte del sr. Vicent Fibla.
 
 

dimarts, 10 de desembre de 2013

NUMAX RE-REPRESENTAT AL 2013

 
 
L'any 1980 un dels mestres i responsable de l'activa corrent documentalista que estem vivint: el sr. Joaquim Jordà va filmar a Numax, presenta la lluita d'uns treballadors/es davant el tancament de l'empresa on treballaven. Vint anys després els va re-visitar a Veinte años no es nada (2004).
 
L'impacte atractiu d'aquell documental, l'any 1980, fou la de veure com es gestionava, com es construïa una revolta, com s'erigia una assemblea... véiem com es cuinava una procés de protesta des dels intestins mateixos.
 
Doncs bé, ara, deus anys després del darrer contacte amb els personatges de Numax, el creador Roger Bernat ha decidir fer-ne una mena d'obra de teatre a Re-presentació: Numax, presentada aquest novembre al Temporada Alta. El gran atractiu d'aquesta obra de teatre és que l'escenifica el públic: el públic envoltat per tres pantalles que projecten el documental de 1980, mostren els diàlegs en els subtítols i  les persones del públic han de llegir-los en veu alta ... quan un assumeix la paraula d'un dels obrers del film l'ha d'acompanyar fins al final. Si en un moment de la representació ningú no pren la paraula, el procés s'atura... però sempre hi haurà algú que voldrà continuar, que voldrà mantenir vigent les reivindicacions d'aquell col·lectiu.... sempre hi haurà algú/na que mantindrà la lluita!!
 
No ho trobeu genial? A mi m'ha encantat!
 

dimecres, 4 de desembre de 2013

TODO SEA POR EL ARTE

 
La onda expansiva creada a partir del quiebre del arte plástico tradicional no tiene fin. Las últimas novedades muestran lo cierta que es la frase popular que dictamina que quien no se arriesga no pesca.
 
Joe Sola es una rtista cuya última proeza ha sido inaugurar una exhibición dentro de la oreja de su galerista. Normalmente, una exposición se celebre en una galería, pero eso está muy visto. Por eso, Joe Sola ha convencido a Tif Sigfrids, propietaria de la galeria de Los Ángeles que lleva su nombre, para que sea su oreja derecha quien exhiba sus obras, en vez de las paredes. Con buen tino, la exposición se titula Retatos: una exhibición dentro de la orejade Tif Sigfrids. La tal Sigfrids se sienta en el centro de la sala y los visitantes se aproximana ella, acercan su cara a la oreja en cuestión y observan las obras expuestas. Seis en total, micrométricas, tan pequeñas que el artista no pudo pintarlas ni con un pelo de pincel, sino que tuvo que usar una aguja de acupuntura y mirar a través de un microscopio para ver qué pintaba realmente. El resultado fue tan celebrado que, durante el cóctel de inauguración, Sigfrids se paseaba por la sala con una copa en la mano mientras los visitantes se acercaban a mirarle la oreja. Además, es práctico porque puedes llevarle la exposición entera a casa, sin miedo que los ladrones entren en tu galería y te roben los cuadros. En la prestigiose revista Art in America, Sola explica sus motivaciones: "La galerista está muy involucrada físicamente en la obra, y me gusta la idea de que sea algo encerrado en sí mismo. Es como si tuvieses que mirar dentro de la cabeza (mente) de la galerista para ver/experimentar el arte". Tal cual. Con gran éxito de crítica, la exhibición cerró sus puertas hará quince días, justo cuando otro artista anunciaba que su próxima performance será la pérdida de su virginidad.
 
Ese otro artista se llama Clayton Pettet, tiene diecinueve años y aún está en la Central Saint Martins de la Universidad de Artes de Londres, donde estudiaron Antony Gormley, Gilbert & George, Stella McCartney... La performance tendrá lugar el 25 del próximo enero, en una galería aún por decidir. Llevará por título La escuela de arte me robó la virginidad. Pettet perderá su virginidad a manos (por decirlo de forma fina) de uno de sus amigos, con quien aún no ha mantenido relaciones sexuales (evidentemente, porque de haberlas mantenido ya no sería virgen). El hecho se desarrollará en un escenario, frente a un centenar de personas. Explica Pettet que entre los artistas que más le han influenciado están Marina Abramovic y Jeff Koons (el que, además de crear el perrito vegetal que hay frente al Guggenheim de Bilbao, se fotografiaba, se pintaba y se esculpía junto a su esposa Cicciolina, en plena cópula y lameteo), que desea experimentar todas las dificultades de la pérdida de virgo, desde la 'ansiedad de la performance' al 'arrepentimiento', y que su desfloraciónserá una 'inmensa obra de arte'.
 
Sólo me queda desear a Clayton Pettet que, el 25 de enero, durante su performance, en el escenario no haya ningún gatillazo, por el bien del arte.
 
Quim Monzó a Seré Breve
del Magazine de La Vanguardia
del 01/12/13
 

dimarts, 3 de desembre de 2013

WIM WENDERS PHOTOGRAPHS A LLEIDA

 


A la Fundació Sorigué de Lleida i fins al 30/03 podem gaudir d'una exposició del sr. Wim Wenders, que a banda  de dirigir flms mítics com el Cielo sobre Berlín o París, Texas també es dedica a la fotografia. Sembla ser que en els seus múltiples viatges el sr. Wenders ha portat a la motxilla una càmera fotogràfica panoràmica per a captar tot allò que l'envoltava. En la inauguració de l'exposició, el sr. Wenders va declarar:"Vostés em coneixen com a cineasta. Pensen que la meva professió és dirigir pel·lícules. Però no és cert: la meva veritable professió és -i ha estat sempre- viatjar".
 
Les seves fotografies (se'n poden veure 16 en aquesta exposició) capten des de la zona 0 de Nova York de l'11-S, als paisatges desèrtics d'Austràlia o Fukushima. Totes elles en format panoràmic, algunes arriben als 3 metres de llargada!
 
Juntament amb aquesta exposició la Filmoteca Terres de Lleida/Cine-ull han programat un cicle retrospectiu del director i des del 14/10 amb El cielo sobre Berlín i fins ahir 02/12 amb Tierra de abundancia s'han pogut veure les seves principals obres.
 
Wim Wenders és el nostre amic ... americà.
 

dilluns, 2 de desembre de 2013

DESEMBRE DE KONIEC! 2013



Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines
 
 

dijous, 28 de novembre de 2013

TOT ESPERANT NYMPHOMANIAC



Ai, ja sé que és un cregut que rasca la prepotència, que es pensa ser un il·luminat i que afirma ser el millor director de cinema que ha exsitit mai... però el sr. Lars von Trier és per a mi un dels autors actuals més rellevants del setè art. Les seves propostes no deixen indiferent, ja sigui per la impecable força visual (totes i cada una de les seves pelis així ho confirmen) com per la provocació de les seves històries.
 
Les seves darreres obres han anat acompanyades de polèmica: o per les contundents imatges d'Antichrist (2009) o per les declaracions desafortunades a Cannes a l'hora de presentar Melancholia (2011). Doncs bé, la darrera provocació del director danés s'anomena NYMPHOMANIAC i està previst que s'estreni al desembre a Dinamarca.

La història ens explica que una nit d'hivern uns individus apallissen Joe (Charlotte Gainsbourg) i el sr. Seligman (Stellan Skarsgard) la recull i li cura les ferides a casa seva. Allà ella li explicarà 8 històries de la seva vida sexual amb molts detalls. La senyoreta Joe és ninfòmana.

El film tindrà una durada de 5 hores fraccionat en dues parts de 2 hores i mitja, tot i que també podria ser una serie de televisió.

Les imatges promocionals del film ja fa mesos que circulen per la xarxa, amb uns protagonistes mig despullats i amb el rostre simulant l'orgasme.

Molt probablement es presentarà en el proper Cannes.

Per a fer boca, aquí teniu una mena d'avançament visual...
 


dimarts, 26 de novembre de 2013

WORLD PRESS PHOTO 2013 A BARCELONA


 
Fa unes setmanes inauguraven al CCCB de Barcelona l'exposició World Press Photo d'aquest any. S'hi estarà fins al 08/12 i és una ocasió perfecta per a veure com està el món mitjançant la mirada valenta, arriscada i contundent de professionals que situen la seva càmera en el nucli del conflicte. Gràcies a professionals com aquests/es sabem, una mica millor, què passa al món.
 
Sota el nom de Face Reality, Photographic Social Vision ha muntat l'exposició a Barcelona no només amb les fotografies, sinó acompanyades de projectes multimedia i trobades amb els fotògrafs implicats.
 
El World Press Phot 2013 ha comptat amb la participació de 5.666 fotògrafs de 124 països, material classificat en 8 categories que van des de Temes d'Actualitat a Esports o Naturalesa. Com ja sabem, la fotografia guanyadora és la del suec Paul Hansen, una colpidora imatge dels cossos de 2 nens (de 2 i 4 anys) de Gaza portats en braços pels seus familiars assassinats per l'exèrcit israelí.
 
En els premiats trobem un català, Bernat Armangué que en la categoria Reportatges Gràfics, Notícies d'Actualitat s'ha emportat el primer premi per la imatge que veieu al final.
 
Visitar l'exposició és una forma de reconèixer la feina d'aquests/es professionals.
  

dilluns, 25 de novembre de 2013

VIDA, VERSIO D'ESTRELLA MORENTE


Un Angelet, pròxim i molt estimat, m'envia la fantàstica versió que n'ha fet  la sra. Estrella Morente del VIDA del sr. Lluís Llach.... una meravella!!!



dijous, 21 de novembre de 2013

SITGES'13 (3): MINI-CRONICA DEL FESTIVAL



Bueno, aquí teniu el primer resultat de la visita al Festival de Sitges d'aquest any: una foto amb el mismíssim Takashi Miike! Director prolífic responsable de les pelis més grotesques i contundents que he vist mai: Tot un referent del cinema contemporani.
 
Aquest any la visita fou curta (però romàntica) i, bàsicament, vam gaudir de la Cloenda del Festival amb l'entrega pertinent de premis i el visionat de la darrera peli: el contundent mockumentary de Ti West: The Sacrament. Però vam descobrir al sr. Anurag Kashyap, director de la Índia responsable de la molt recomanable No Smoking, una kafakiana i recargolada història amb lleugers tocs 'bollywood'. També vam trobar interessant l'exposició sobre com va enregistrar la versió radiofònica de La Guerra dels mons, el sr. Welles.
 
Aquest any, el Sitges'13 ha estat farcit de no-morts, ja sigui amb la versió clàssica dels zombies, ja sigui amb la imatge de vampirs. Fins i tot, autors reconeguts com Jim Jarmusch en va presentar una de vampirs. Si és que  aquestes temps incerts i crítics com els que vivim els zombies ens aporten una molt encertada metàfora d'allò que ens envolta ...
 
La collita de Sitges'13 que caldrà perseguir i tenir en compte és:
- Goltzius and the Pelican Company, la nova joia visual del sr. Peter Greenaway.
- The Zero Theorem, el nou viatge a un món delirant del sr. Terry Gilliam
- Space Pirate: Captain Harlock, l'oportunitat de recuperar un referent manga de la infància en llargmetratge.
- Passion, la nova filigrana del mestre Brian de Palma, que portava 5 anys sense dirigir.
- Only God Forgives, l'esperat nou treball del sr. Nicolas Winding Refn, després del 'pelotazo' de Drive.
- The Congress, d'Ari Folman, el nou treball del director de Waltz with Bashir
- Only Lovers Left Alive, verue què fa l'autor Jim Jarmusch amb una història de vampirs contemporanis.
- New World, la nova del responsable de la genial I Saw the Devil: el sr. Park Hoon-Jung.
- Big Bad Wolves, d'Aharo Keshals & Navot Papushado, segons el sr. Tarantino, la millor peli del 2013.
- The Wind Rises, la darrera obra del mestre Miyazaki.
- Capa Caída, l'exemple de que des d'aquí podem fer la nostra lectura dels super-herois. Un film al que li desitjo tota la sort i tots els premis del món.
 
Com cada any, el nombre de films a competició era enorme (28) i segur que no els ho posava fàcil al jurat. Els premis principals van anar a parar a Borgman (de Alex van Warmerdam), millor pel·lícula per a un film sobre la maldat humana; i a Big Bad Wolves, premi millor direcció per a Aharo Keshals & Navot Papushado, una proposta malalta i fosca.  Un  premi especial del jurat per la proposta vampírica de Jim Jarmusch (Only Lovers Left Alive).

Ja esperem els SITGES 2014 !!

dimarts, 19 de novembre de 2013

TANCANT ETAPA...

 
 
 
Ahir vaig tornar la clau de l'oficina on treballava. Feia 7 anys que hi era... Tanquem etapa!
 

dimecres, 13 de novembre de 2013

APARENT TRANQUIL·LITAT DE CREA (VERSIO COLOR)

A CREA vam fer dues versions del conte de Jesús Tibau, Aparent Tranquil·litat. Si fa uns dies us presentàvem la versió 'cinema mut' avui us deixo la versió color.



dilluns, 11 de novembre de 2013

MAIOL FA 7 ANYS !!!


 
Avui el nostre artista fa 7 anys ...
 
rialler, sensible, carinyós,
cantorista i dibuixant
 
 
PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!

dijous, 7 de novembre de 2013

SR. PATRICE CHEREAU

 
(1944-2013)
 
Fa un mes moria el sr. Patrice Chéreau nom imprescindible de l'escena teatral francesa, però també cinematogràfica. Només tenia 68 anys i disposava d'una carrera artística envejable i molt valuosa.
 
El gran tret distintiu del sr. Chéreau és la provocació, ja sigui adaptant textos clàssics teatrals: com Fedra (de Racine), Peer Gynt (d'Ibsen) o Ricardo III (de Shakespeare), però també s'atreví amb Víctor Hugo, Lope de Vega o Chéjov. També s'aproximà a l'òpera, destacable és la seva versió del Cicle de l'Anell de Wagner.
 
La provocació també la traslladà a la gran pantalla com a director, tasca amb la que aconseguí ser reconegut arreu del món. El seu primer film fou La chair de l'orchidé (1975) però el reconeixement del públic el rebé amb L'homme blessé (1986), una de les primeres pelis sobre una història d'amor homosexual mostrada de forma oberta i per al gran públic.
 
Sens dubte, però, la seva gran obra cinematogràfica (per les dimensions de la mateixa) fou La Reina Margot (1994) amb la que regalà a Isabelle Adjani una de les seves millors interpretacions (aconseguint el premi a la millor actriu en el Festival de Cannes d'aquell any). Una peça contundent, grandiosa, passional, operística en el format i en la narració, un film excel·lent!. Després vindrien films menys grandiloqüents però amb la mateixa càrrega provocadora, com: Intimidad (2001).i Son frère (2003), ambdues premiades en el Festival de Berlin.

El sr. Chéreau és tot un referent cultural europeu...

 

dimarts, 5 de novembre de 2013

T'EXPLICO UN CONTE?




dilluns, 4 de novembre de 2013

NOVEMBRE DE KONIEC! 2013



Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines

dimecres, 30 d’octubre de 2013

LUKE SKYWALKER VS. DARTH VADER, DE MAIOL




(Maiol, 6 anys)

dimarts, 29 d’octubre de 2013

SR. LOU REED


(1942-2013)

Fa un parell de dies moria el sr. Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed. Nascut a Brooklyn però enganxat tota la seva vida a la ciutat de Nova York.  El sr. Reed tingué una infantesa gens fàcil per la seva bisexualitat, als 14 anys fou sotmés a sessions d'electroshock per veure si 'el curaven' (descrit en el seu tema Kill Your Son de 1974).
 
Des de ben jove es sentí atret pel rock and roll, pel rhythm and blues i en el seu pas per la universitat adoptaria el free jazz i la música experimental. Fruit de la seva amistat amb el poeta Delmore Schwartz -que l'animà a fer-se esriptor-, el sr. Reed va manifestar que ell volia portar la sensibilitat de la novel·la a la música rock.
 
L'any 1964 creà juntament amb John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker el que serà el seu primer gran punt d'inflexió professional: The Velvet Underground (1964 a 1970). Allà estigué com a guitarrista, vocalista i lletrista. Malgrat el suport de grans artistes com Andy Warhol no tingueren cap èxit comercial però sí de la crítica i actualment no hi ha dubte en considerar autèntics clàssics, himnes cançons com: Heroin o Sweet Jane.
 
L'any 1970 la 'Velvet' s'havia desfet i ell prova sort en un disc en solitari: Lou Reed que no tingué massa ressó. Per al segon, però, amb la producció de David Bowie edita Transformer amb aires de glam rock i després Berlin, que ens parla de la tràgica història d'mor de dos drograddictes en aquesta ciutat alemana. Un so que s'avançà al que després portaria el punk: guitarres distorsionades, lletres incòmodes, sòrdides.
 
Però fou l'any 1972 quan amb el tema Walk on the Wild Side va aconseguir el ressó popular malgrat sempre estigués als límits de la música més comercial o de les grans discogràfiques. Aquell tema significà una primera aproximació al submón de la prostitució i la transexualitat de Nova York pocs cops trancat en la música rock. Cançons com Perfect day, ens parla de la seva relació amb la heroïna.
 
Els anys '70 foren els anys més transgressors, creatius i valorats de l'artista. Malgrat això, a partir dels '80 del segle passat, el sr. Reed emprén un via més madura, deixa les drogues i inicia una etapa personal més estable es casa amb Sylvia Morales (junts durant 10 anys) i el seu treball discogràfic tracta temes més seriosos, exposats The Blue Mask. L'altra gran relació de l'artista fou Laurie Anderson junts des de finals dels '90.
 
Bona mostra d'aquest canvi de continguts en les seves cançons fou New York.
 
Amb la mort a finals dels '80 d'Andy Warhol, Lou Reed recupera el contacte amb els antics 'Velvet' i amb John Cale graven Songs for Drella (1990) com a homenatge a Warhol. Un disc preciós al que jo n'estic enganxat des del primer dia que els vaig escoltar.
 
Des dels '90, el sr. Reed és una peça indispensable al que s'hi aproximen artistes per a fer-ne col·laboracions, del que se n'editen i versionen vells treballs. Com ho evidencien les versions que 30 artistes van fer de la cançó Perfect Day l'any 1997 en un especial de la BBC,el seu disc amb Metallica o el duet amb (el gran) Antony Hegarty.
 
La seva inquietud artística en els darrers anys el portaren a publicar treballs del seu estil: foscos i incòmodes com Magic and Loss, però també visites a mestres de la literatura com Allan Poe a The Raven o narrar la vida d'una ballarina que va patir abusos sexuals explicada en l'obra de teatre Lulú (1937) del sr. Frank Wedekind; a més de no deixar la pintura i la fotografia.
 
El passat mes de maig se li va fer una transplantament de fetge, la mort el diumenge passat es planteja com complicacions d'aquella operació.
 
Tot i que sé que la 'Velvet' són grans, tot i que sé que els inicis del sr. Reed és per a la crítica el millor que ha fet... jo, que no sóc massa amant de les guitarres sorolloses i distorsionades, em quedo amb el pop minimalista de l'homenatge que juntament amb John Cale li dedicaren al sr. Warhol. Songs for Drella és un obra especial per a mi, i Style it takes una de les seves millors cançons.
 
bon viatge, Lou!
 


divendres, 25 d’octubre de 2013

RODATGE DE LA FATARELLA 1938


Dos anys després d'iniciar el projecte, de cercar recursos a Verkami (sé que molts dels i les que passeu per aquesta casa hi heu col·laborat) i de la constància i insistència del seu màxim responsable: Pau Bertomeu, per tirar endavant el seu somni... LA FATARELLA 1938 arriba al seu punt culminant: el rodatge.
 
Aquest cap de setmana anem de rodatge !!... us reprodueixo les paraules de Pau (del blog del projecte) que us convida als/les que pugueu venir a viure la filmació en directe.

Ara si!!! recta final!!!
Apreciats amics i amigues, això ja està aquí, i aquesta vegada ja es la definitiva. Com tots sabeu, gravem aquest cap de setmana, 26 i 27 d’octubre. Les localitzacions son, per orde, La Galera, La Fatarella, Santa Coloma de Queralt i Igualada.
Us explico una mica el pla de rodatge, per a qui vulgui i pugui venir, esteu tots invitats/des i nosaltres encantats de veure-us.
Dia 26
- mati 11:00, escena 1, habitació. La Galera, c/ Sant Vicent nº10
- tarda 18:00, escena 5, trinxera. La Fatarella (camí de terra proper al poble)

Dia 27
- mati 11:30, escena 2, Barcelona. Santa Coloma de Queralt, Iglesia Parroquial c/Major nº1
- tarda 16:00, escena 3, Camí, Masia els Farriols. 2 kilometres d’Igualada.
- tarda 19:30, escena 4, Campament, Masia els Farriols, 2 kilometres d’Igualada

Han estat dos anys, d’una lluita constant per poder assolir aquesta meta, poder gravar el curtmetratge somiat i poder fer un pas mes enllà, aquest dia a arribat, i l’únic que puc dir ara mateix es MOLTES GRACIES!!! moltes gracies a tots vosaltres per estar aquí i ajudar-me a poder complir aquest somni. Us estaré eternament agraït.

De tot cor!
Pau.




dijous, 24 d’octubre de 2013

dilluns, 21 d’octubre de 2013

DEBUT TEATRAL DE CREA: RAMON


RAMON 2 (PER ANGELS)
 
RAMON 1 (PER ANGELS)Divendres passat va ser un vespre molt intens per a CREA, la nostra triple participació en les VIII Jornades de Lletres Ebrenques ens va fer no parar. Com ja sabeu, si a les 21:00 presentàvem el nostre nou curtmetratge: Aparent Tranquil·litat (que estarà disponible a la xarxa ben aviat) acte seguit oferíem el nostre debut teatral, un tast de l’obra de teatre Homes! (que ben aviat estrenarem), es tracta del fragment: Ramon, un trepident diàleg a 5 veus que és tota una escenificació de la guerra de sexes, directa, punyent i ben realista.

Per als i les que no hi vau poder ser, us oferim un petit fragment de la representació. Segur que tindreu ocasió de veure-la…
 
(fotos i vídeo gentilesa d’Angels Martínez)
 

dijous, 17 d’octubre de 2013

ABRIL FA 2 ANYS !!!



Avui la nostra petitona ja fa 2 anys ... i l'estimem en bogeria!
 
PER MOLS ANYS, ABRIL !!!
 
 
 

dimecres, 16 d’octubre de 2013

SR. OTTO SANDER

(1941-2013)

El sr. Wim Wenders va realitzar dues pel·lícules que m'han marcat molt: El cielo sobre Berlín (1988) i Tan lejos, tan cerca (1993, la continuació de l'altra)... la seva poesia, la seva màgia visual em van impactar moltíssim; tant, que l'admiració pel sr. Wenders està a tope encara que últimament el tinguem una mica perdut.
 
Un dels rostres d'aquells àngels fascinants dels films del sr. Wenders fou el sr. Otto Sander, l'àngel Cassiel.. que fa uns dies moria.
 
El sr. Sander fou un reconegut actor de teatre, però el gran públic el coneixia en el cinema. Nascut a Peine, prop de Hannover, de ben jove va saber que es volia dedicar-se professionalment al teatre, el seu pare, en saber-ho el va fer estudiar de tot: filologia, història de l'art, art dramàtic i filosofia. Si el teatre no funcionava que almenys tingués altres sortides professionals.
 
Va ser un dels actors de l'època daurada del teatre Berliner Schaubühne en els anys '70 del segle passat. El sr. Sander, però, va participar també en un centenar de films, la gran majoria de cops com a actor secundari. L'any 1981, amb el Submarino de Wolfgang Petersen, va ser valorat la seva intensa intepretació fora d'Alemanya. La seva veu profunda i amb carisma el fèu treballar, també, com a locutor publicitari.

L'àngel Cassiel acompanyant als humans en el moment de la mort, desitjant ser persones, volent saber què és sentir dolor, volent saber què és l'amor ... tot això perdurarà en la memòria...

dimarts, 15 d’octubre de 2013

DONOSTIA ZINEMALDIA 2013

_

Mariana Rondón recoge la Concha de Oro (Efe)Al final del mes passat tancava una altra edició el Festival de San Sebastián, no serà recordada com la millor programació de la seva història, els ajustaments pressupostaris, l'anul·lació de la presència d'alguna star en el últim moment i la decepció davant dels nous treballs d'autors consagrats (com Atom Egoyan o François Dupeyron)... foren algunes de les variables culpabilitzadores.
 
El Donostia Zinemaldia d'aquest any tindrà com a resum el cinema fet amb poc pressupost, petit, proper i amb vocació realista; així ho manifestà el president del jurat -Todd Haynes- i fou coherent amb la llista de premiats.
 
Però per sobre de tot això, el Festival de Donostia d'aquest any ha posat en evidència l'oblit en els premis d'un merescut guanyador: Dennis Villeneuve, que amb 2 impecables films presentats (filmats simultàniament) va marxar amb les mans buides. Se'ns dubte el millor del Festival ha estat veure com el sr. Villeneuve (com ja fèu en el seu anterior film: Incendies) és capaç com ningú de mostrar-nos l'ésser humà i la seva contemporaneïtat. Per una banda, Enemy es basa en el Hombre duplicado de José Saramago, un estrany malson kafkià protagonitzat per Jake Gyllenhaal. Per l'altra, Prisioneros és una precisa i elegant peça, un puzle trepidant, un misteri del que ens van donant totes les peces, sense trampes, sense girs estranys trets de la màniga... el film és respectuós amb el públic i ofereix les peces necessàries per a que al final tot encaixi. Un film contundent, sòlid i ben resolt. Hugh Jackman va rebre el premi Donostia a la seva carrera, precisament, en l'edició que oferia una de les seves millors intepretacions a Prisioneros.
 
Altres films destacables del Festival:
- Pelo Malo de Mariana Rondon, el film veneçolà és un clar exemple de cinema social de llarguíssims plans. La història d'un nen de 9 anys que té el 'cabell dolent' perquè el té arrissat i pensa que la seva mare (monoparental) no l'estima... així que per a la foto de l'escola se'l vol allisar. Film sobre la identitat i les relacions familiars.
 - Vivir es fácil con los ojos cerrados (una altra peça petit de la sòlida trajectòria que s'està construint David Trueba), film de ficció al voltant d'un fet real: l'estada de John Lennon a Almeria l'any 1966 i com un professor d'anglès surt d'Albacete per a coneixe'l; un road movie aparentment lleugera però plena de contingut
- La herida del debutant Fernando Franco, sobre la vida d'una persona amb transtorn límit de la personalitat, una pel·lícula que és tota de l'actriu protagonista: Marian Álvarez, ominpresent en tot el metratge.
- Quai d'Orsay (del que ja teníem quasibé oblidat: Bertrand Tavernier) film còmic amb molt mala llet sobre la diplomàcia francesa i el seu paper en la guerra d'Irak. No està a l'alçada del millor Tavernier però la seva mala baba crítica li ofereix valor.
- Like Father, Like Son del japonés (habitual dels festivals) Hirokazu Kore-eda. Que continua investigant, burxant i destapant les relacions familiars.

- El bon treball actoral de Marina Vacth en la nova de François Ozon: Jeune et jolie.
- L'apabullant força visual de Gravity (d'Alfonos Cuarón), des de ja té un lloc reservat en el pòdium dels millors films espacials.
 
Com deia al principi, el jurat va premiar un cinema petit, modest en mitjans i de vocació realista.

 
Conxa d'or millor film:  Pelo Malo de Mariana Rondón
Conxa de plata millor director: Fernando Eimbcke per Club Sandwich.
Conxa de plata millor actriu: Marian Alvarez per La herida.
Conxa de plata millor actor: Jim Broadbent per Le Week-End.
Millor guió: Bertrand Tavernier per Quai d'Orsay.
Millor fotografia: Pau Esteve Birba per Caníbal.
Premi Especial del Jurat per La Herida.
 
 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

divendres, 11 d’octubre de 2013

SITGES 2013 (2): PREPARATS!

_
Falten poques hores per a que comenci oficialment el Festival de Sitges 2013 amb la seva Gala d'Inauguració...
 
Bueno, com cada any, quan telentrada va donar, fa uns dies, el tret de sortida per a iniciar la venda d'entrades... vam entrar en una autèntica carrera desesperada! Com cada any, veus com en pocs minuts 'volen' les entrades per a les pelis més especials, les estrenes més esperades. A partir del minut 1 veus com es van reduint el nombre d'entrades disponibles a un ritme vertiginós: 220, 100, 40, 4, 2 ... Entrades exhaurides per aquesta sessió. Game over!
 
Com que aquest any només anem una nit -la darrera nit- ens hem focalitzat molt molt per a tenir, almenys, entrades per a la Gala de Cloenda i veure l'entrega de premis i la peli que tanca oficialment el festival. Es tracta de THE SACRAMENT el nou impactant film del sr. Ti West,  responsable de The House of the Devil  (2009) i un dels participants en l'interessant exercici coral: V/H/S (2012, vista a Sitges l'any passat).
 
L'altre film del que també hem aconseguit entrada és ALL CHEERLEADERS DIE, un divertit film que capgira els patrons de les pelis juvenils, dirigida pel sr. Lucky McKee -responsable de la molt inquietant peça de culte May- (2002) sobre un grup de cheerleaders que s'han d'enfrontar a unes forces sobrenaturals...

I, de moment, res més confirmat. Molt probablement ens colem en alguna de les maratons d'última hora, però com que no sabem el contingut: ens esperarem a saber-ho.

Aquí teniu la careta que veurem quan comenci cada una de les pelis projectades en el Festival.

Bon Festival!!!
  

dimarts, 8 d’octubre de 2013

CREA A LES VIII JORNADES DE LLETRES EBRENQUES

VIII Jornades de les lletres ebrenquesJa tornen a estar aquí les Jornades de Lletres Ebrenques a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Es tracta de l'edició número VIII i- com fa 3 anys- CREA hi participa de forma activa; de fet, de forma més activa que mai!.
Els dies 17, 18 i 19 d’octubre estaran plens d’activitats relacionats amb la literatura… aquest any el programa arriba ben carregat i ben variat.
A CREA estem encantats i encantades de ser-hi des de 3 vessants:
 
- Realitzant un petit anuci de les Jornades que podreu veure ben aviat.
 
- Presentant el nou curt de CREA: Aparent Tranquil·litat, basat en un conte de Jesús M. Tibau i que l’autor llegirà en viu mentres el visionem. Serà el divendres 18/10 a les 21:00 a la Sala d’Adults de la Biblioteca.
 
- Oferint un tast de l’obra de teatre que estrenarem ben aviat: Homes! (de T de Teatre), es tracta del fragment Ramon. Serà el divendres 18/10 a les 22:00 al vestíbul de la Biblioteca.
 
A les Jornades podreu trobar música, poesia, conferències, erotisme … i a CREA! us hi esperem !!!!

dilluns, 7 d’octubre de 2013

OCTUBRE DE KONIEC! 2013




Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines

divendres, 4 d’octubre de 2013

DINAR QUINTA DEL '73 A ULLDECONA



La personeta que veieu a la foto dins del cercle vermell sóc jo. Rialler, feliç, encantat. Era l'any 1979, tenia 6 anys i feia 1er. d'EGB. La vam fer al pati de l'Escola Ramon y Cajal d'Ulldecona i ens acompanya la nostra mestra de primària: Doña Paquita (en aquella època els mestres i les mestrs eren Don i Doña).
 
Demà dissabte, molts i moltes dels que estem en aquesta foto ens trobarem per a dinar a l'Ermita de la Pietat d'Ulldecona, acompanyats dels de 1er. de l'altra classe, és clar!. Suposo que els 40 és una data prou assenyalada per a donar-li valor, el valor de la retrobada, de saber quin som, on estem i com recordem aquells temps....
 
A molts d'ells i elles fa 24 anys que nos els veig, sort en tenim del Facebook perquè segurament no els coneixeria pel carrer ... Fa il·lusió, però, passats tants anys, saber de la seva vida. I, també, tenir un moment de record per als que ja no hi són, perquè van marxar massa aviat...
 
Jordi Forcadell, Mingo, Pascual, Andreu, Maria Jose, Julia, Begoña, Cristian, Jordi Fandos... ens veiem demà! I, per a mi, serà com si fos l'endemà d'aquesta foto!
 

dijous, 3 d’octubre de 2013

SR. PEP FORTUNY

 
 (1952-2013)
 
Dilluns moria una de les peces cabdals de la Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament, la Dharma): Pep Fortuny, era la part ideòloga i estratega del grup...
 
Parlar de la Dharma és parlar de la família Fortuny molt arrelada al barri de Sants de Barcelona, cap grup musical ha lligat tant la família al seu projecte. La seva mare, la Núria Guarro cantava a l'Orfeó de Sants; el seu pare -Joan Fortuny- portava una gestoria. Van voler tenir molts fills i en van tenir 7: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i Maria (1967).
 
Els 3 germans grans de la família Fortuny Guarro van crear el grup musical Els llums, i cantaven cançons de The Beatles i altres èxtis foranis traduïts al català. Van debutar l'estiu de 1967. En Pep tocava la bateria, l'Esteve l'orgue i la guitarra i en Joan el baix. La seva música va sonar pels casals, centres parroquials i institus de Barcelona a finals del '60 del segle passat.
 
El verí del folk va entrar en el grup i Els Llums van passar a dir-se La Roda i van començar a donar una aire més acústic a les seves peces. En Pep va deixar la bateria i es va comprar una guitarra de dotze cordes; l'Esteve va provar el contrabaix i el Joan la guitarra i la flauta. Van continuar tocant cançons de Els Llums però hi van afegir cançons pròpies. S'hi van afegir Jordi Marigó (banjo) i Francesc Granell (guitarra).
 
Es van aproximar al blues i als espirituals negres i van tornar a agafar una aire electrificat i, el més important, els va venir de gust crear i interpretar peces instrumentals... i es van tornar a canviar el nom: Fang i Disbauxa.
 
Aquest darrer nom tampoc no durà massa i l'any 1971, després de fitxar un saxofonista que es deia Leandro i que s'havia quedat pillat pel llibre de Jack Kerouac que aquí es va traduir com a Els Pirats de la Dharma ... en Pep, Esteve i Joan ho van tenir clar: es dirien Dharma. Joan va començar a interessar-se pel saxo, que es convertí en la marca escènica de la Dharma. A principis dels '70, el hippiesme, allò contracultural i les filosofies orientals eren l'ordre del dia i la Dharma van arribar a muntar una comuna a Horta.
 
L'any 1973 la comuna urbana comença a funcionar i Carles Vidal s'incorpora al grup amb el baix i Joan, definitivament, es decanta pel saxo. Més tard s'incorporaria Jordi Soley com a pianista. D'aquesta època els arriba un dels encàrrecs més importants: compondre la música d'homenatge a Picasso en el primer aniversari de la seva mort que va organitzar el Museu Picasso.
 
L'any 1974, prop de Girona, van crea la Dharma Comuna una casa compartida per Pep, Esteve, Joan, Carles i Jordi i oberta als artistes que hi vulguessin conviure... va nèixer la Companyia Elèctrica Dharma i el seu primer disc: Diumenge, molt influenciat per jazz, el rock... el grup, però, no van quedar satisfets amb el resultat ja que volien un so més original i propi.
 
En aquella època van col·laborar amb un altra comuna, la dels Comediants, i junts van ajudar-se en muntatges i espectacles. Sorgiria el segon disc: L'oucomballa, presentat al Poliorama Comediants i Dharma junts. El disc sortiria al mercat el 1976.
 
Amb la fi del franquisme, van desintegrar la comuna, van tornar a Barcelona i van treballar en el que per a ells és el seu millor treball: Tramuntana. Representa la maduresa i consolidació del grup i el reconeixement del públic continuant amb L'angel de la dansa (1978). Aquest disc significà el final de l'etapa simfònica del grup.
 
El cinquè teball: Ordinàries Aventures, s'obre descaradament cap al pop, amb músiques més accessibles. Li ofereixen a Lluís Fortuny que formi part del grup com a pianista i trompetista. El 1981 publiquen L'Atlàntida, presentació del disc feta en una illa al mig del mar, al Moll de la Fusta de Barcelona, davant de 100.000 persones.
 
Un concert aplaudit de forma unànim fou el de 1981 al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània, del que en sortir un disc en directe. .
 
El 1983, treuen 'Companyia' del seu nom i es passen a dir, simplement Elèctrica Dharma. El següent disc és una visita a cançons tradicionals catalanes a Catalluna.
 
El 1985, per a celebrar els 10 anys del primer disc, la companyia discogràfica edita Força Dharma!, fou l'inici de l'etapa tribal del grup, amb introducció de sons africans i la confecció d'autèntics himnes per a la joventut independentista d'aquest país. I l'any següent, el seu segon disc en directe No volem ser...
 
En el moment més dolç i ple del grup, el 19/08/86 Esteve Fortuny mor a l'escenari en ple concert.... el grup va caure en una autèntica depressió col·lectiva que només van saber canalitzar en el disc Homenatge a Esteve Fortuny, i intepretat al Palau de la Música Catalana amb la companyia Orquestra de Cambra Barcelona, que van donar un so de música clàssica a les seves composicions..
 
L'any 1988 s'incoprora una altra germana al grup: la Maria Fortuny, la petita dels germans.
 
Tot i el dol evident i gens dissimulat, el Pep escriu lletres a músiques inèdites de l'Esteve per a crear: Fibres del Cor (1989), un segon homenatge i un recomençament del grup, ja que encetaven un nou aire molt més pop.
 
A partir de 1991, l'Elèctrica Dharma es va obrir al món en una actuacions molt ben rebuda a Nova York. Després vindrien nous treballs com Tifa Head (1992), Que no esperdi aquest so (1993) fins arribar al disc recopilatori 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma en un concert multitudinari al Palau Sant Jordi.
 
A partir d'aquí, comença l'època més fluixa del grup: El ventre de la bèstia (1996), Racó de món (1998), Sonada (2000)... fins al Llibre Vermell (2002), en el que la barreja de sons rocks amb les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat van tornar a fer despuntar el grup fins a portar-los a fer concerts arreu del món: Brasil, Sud-Âfrica, Hongria, Croàcia, Eslòvenia, Portugal.... que els converteixenen una mena de representant de música ètnica catalana.
 
Els seus darrers treballs continuen combinants sons vells i nous, tradicionals i rockers a Dharmasseria (2004), El misteri d'en Miles Serra  i les músiques mutants (2008) i Monpou's mood Mariagneta and Patum Jack Blues (2010) i el seu darrer recopilatori-celebració: 30 anys, la Dharma l'arma! (2006).
 
Fa 27 anys moria el que -tot i no voler-ho- era el líder la Dharma (Esteve) i es van refer, van renèixer... fa pocs dies moria en Pep: músic, poeta, bateria, percussió i veu del grup. La seva darrera actuació fou en el Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou.
 
Cançons com Inannahihé o la presó del rei de França formen part inseparable de la meva vida, de la meva cultura musical, de la meva identitat com a català i independentista. I és inevitable agraïr l'energia que em van transmetre quan era adolescent, la passió per les idees, l'embrenzida per desitjar coses impossibles...
 
Gràcies, Dharma!!!
Gràcies, Pep !!!!