dijous, 28 de gener del 2016

EL SR. TELMO PIPER REVIU DIBUIXOS D'INFANCIA





El sr. Telmo Pieper és una artista holandés que ha fet quelcom fascinant, almenys per a mi. Es tracta de reviure els dibuixos fets quan era petit (4 anys) i recrear-los digitalment. L'efecte és tremendo perquè quan som petits tenim poca consciència de les dimensions i les proporcions que tenen els objectes,  i els caps grans i extremitats reduïdes (o a l'inrevés) estan a l'ordre del dia. Aquí en teniu algunes mostres del resultat...

 




dimecres, 27 de gener del 2016

RACING EXTINCTION


Racing Extinction és un documental del director Louie Psihoyos que ens alerta de la destrucció de Vida que està realitzant l'ésser humà. Segons el realitzador del film estem provocant la major extinció d'éssers vius des de la desaparició dels dinosaures, per a continuar amb el paral·lelisme: aquest cop, nosaltres som el meteòrit. 

El oscaritzat director de The Cove (el film més premiat de la Història amb 70 premis) documental que denunciava la matança indiscriminada de dofins a la cala de Wakayama (Japó) ara ens ofereix un film que és una autèntica missió:impossible, van utilitzar la tecnologia més avançada per mostrar el terrible mercat de les espècies protegides i obtenir proves de la relació entre les emissions de diòxid de carboni i l'extinció massiva de moltes espècies. Això fa que el documental sembli més un thriller que un documental. Van ser capaços d'enregistrar diverses bandes venent taurons o restaurants d'EEUU i Corea que venien carn de balena. Les xifres són esfereïdores: 30.000 espècies s'estingeixen cada any. Realment, estem participant en una autèntica carrera cap a l'extinció.

A principis del desembre de l'any passat el canal Discovery Channel va realitzar una estrena sense precedent: en 24 hores va estrenar el documental en 220 territoris on la cadena té emissió. Van fer coincidir l'estrena amb la XXI Conferència sobre el canvi climàtic de París, on es reunien els governants d'un països que no estan fent suficient.

Aquí teniu el tràiler...


Un altre dels atractius del film és la BSO, a la música original de J. Ralph Belows'han afegit artista com Sia (amb el tema One Candle) i, sobretot, el nostre Anhoni amb la cançó Manta Ray, que està nominada als Oscar com am illor cançó original i que podrem trobar en el proper i esperadíssim nou àlbum de l'artista: Hopelessness.

Manta Ray, és un vals de bellesa i delicadesa suprema...com tot el que crea l'Anhoni.



dimarts, 26 de gener del 2016

dilluns, 25 de gener del 2016

METODOS DE LECTURA


Un par de años después de la muerte de Franco, Tusquets Editores lanzó al mercado una colección de literatura erótica, La Sonrisa Vertical. El nombre viene de una expresión, creo que chilena, que juega con la semejanza de la vulva con una boca sonriente. La crearon Beatriz de Moura y Luís García Berlanga. Era el momento ideal para esa iniciativa. Tras décadas de puritanismo había un montón de libros marranos que en el resto de Europa se podían encontrar incluso en formato de bolsillo y que no se habían traducido al español. El primer título fue La insólita y gloriosa hazaña del cipote de Archidona, de Camilo José Cela, lo que dio a la colección un sello de dignidad. Le siguieron obras de Pierre Louÿs, Alfred de Musset, el marqué de Sade, Leopold von Sacher-Masoch, Georges Bataille, Pieyre de Mandiargues, Henry Miller, Marguerite Duras... Lo mejor de cada casa. Recuerdo haber devorado Grushenka, Memorias de una cantante alemana, de Wilhelmine Schröeder-Devrient, ¿Qué es Teresa? Es... los castaños en flor. de José Pierre... Por si a alguien no le quedaba suficientemente claro, uno de los sonsonetes promocionales explicaba que se trataba de libros "para leer con una sola mano". No hace falta explicar a qué dedicaba la otra el lector, fuese hombre o mujer.

Pero los tiempos cambian. Hoy en día, ese método está ya trasnochado y hay que añadirle tecnología porque, si no, no mola. Es por eso que una empresa ha lanzado al mercado un vibrador que, vía bluetooth, se conecta a tu e-book, tu tableta o tu teléfono inteligente. Es exclusivo para señoras.La usuaria se lo introduce de forma que entre en contacto con el punto G. Acto seguido empieza a leer el libro erótico que sea y, a medida que se excita y respira más o menos intensamente según la trama de la historia, la intensidad de la vibración aumenta o decrece. (Un poco como el ¡Clic! de Milo Manara, pero controlado por ella misma y no por el señor que se dedica a subir o bajar la intensidad a su antojo).  La empresa se llama B.Sensory, y el aparatito, Little Bird. Se vende en tres colores: rosa frambuesa, azul laguna o verde mojito. Cuesta 99 euros. El éxito ha sido tal que quien quiera regalarlo  para el día de San valentín llega tarde. Pero prometen tener una nueva remesa a principios de primavera, que la sangre altera. Les aseguro que llegará un día en que, si no disponen de un artilugio electrónico, los adolescentes (y los no tan adolescentes) no sabrán rendir tributo a Onán.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
 de La Vanguardia del 24/01/16

dijous, 21 de gener del 2016

SR. ALAN RICKMAN

(1946-2016)

Hem començat un 2016 amb massa pérdues: després de  Bowie el que marxa és el mismíssim Severus Snapes, el sr. Alan Rickman, de la mateixa edat: 69 anys... uns dies abans de que també ens deixés el sr. Ettore Scola, el darrer director clàssic del cinema italià. Però avui toca parlar del sr. Rickman.

Nascut com a Alan Sidney Patrick Rickman a Londres, de ben jove va decidir convertir-se en dissenyador gràfic, com el seu pare que va morir quan ell tenia 8 anys; formació que la combinava amb la participació en una companyia teatral amateur. Acabada la formació va muntar una empresa de disseny amb uns amics i als 26 anys va demanar una beca per al Royal Academy of Dramatic Art (Londres) de que va arribar a ser vicepresident des del 2003 fins a la seva mort.

Poc a poc la seva vida es va plenar més d'interpretació i menys de disseny. L'any 1975 inicia la seva carrera professional com a actor i tres anys després debuta a la BBC en el paper de Teobaldo a Romeo y Julieta. Des de llavors, està a la Royal Shakespeare Company, participant en inifinitat d'obres clàssiques com Hamlet, Antonio y Cleopatra... 

L'any 1982 amplia la seva carrera d'actor amb altres registres que no siguin el teatre clàssic amb Busted, una TV-movie. Paral·lelament, continua acumulant èxits teatrals amb obres com Les Amistats Perilloses, per exemple. 

No seria uns anys més tard quan realitzaria el seu primer gran paper per al cinema: Die Hard o La Jungla de Cristal (1988) fent del dolent al que s'enfronta Bruce Willis. El nas corvat li propociona una rostre esquerp que l'aproximen als papers de dolent, com a Robin Hood, príncipe de los ladrones (1992). Posteriorment, vindrien Sentido y sensibilidad (1995), Love Actually (2003) o Sweeney Todd (2007) ... produccions totes amb un aire clarament british. Tot i de caràcter marcadament secundari, el seu rostre era ja popular. 

El reconeixement de la crítica arribaria amb la mini-serie per a HBO: Rasputin (1996), interpretació per la que guanyaria el Globus d'Or i l'Emmy.  Un any després dirigeix el seu primer film: El invitado de invierno, amb el protragonisme de dues dames del teatre britànic: Emma Thompson i Phyllida Law. Fins al 2014 no dirigiria el seu segon i darre film: A Little Chaos, en el que interpreta al Rei Lluís XIV.

L'any 2001, però, arribà el punt culminant de la seva popularitat, interpretant un dels personatges més ambigus i complexos de la saga juvenil Harry Potter: Severus Snape. Juntament, amb Dumbledore i Voldemort, és el personatge adult present en totes les parts de la saga, arribant a fer-nos dubtar de la secundarietat del seu personatge.

L'any 2016 ha realitzat la seva darrera interpretació posant la veu a l'oruga animada de Alicia a través del Espejo, segona part de Alicia en el País de la Maravillas. Una veu que posa fi a una trajectòria professional coherent, segura; d'un actor versàtil, capaç de passar desaparcebut en rols convincents, d'un secundari de luxe.


dilluns, 18 de gener del 2016

ME VOY DE VACACIONES


Este 2016 trae una novedad turística de magnitud. Una agencia de viajes empezará a vender paquetes turísticos a Siria, un país con monumentos admirables y una gastronomía deliciosa pero que, como sabe cualquiera que esté mínimamente al día, no atraviesa precisamente su mejor momento. Tras casi cinco años de guerra, cerca de cuatro millones y medio de sirios han abandonado el país.

Conociendo la pulsión morbosa del personal, la agencia -rusa- anuncia esos paquetes turísticos: cuatro o cinco días de vacaciones por 1.400 euros (alojamiento y viaje en avión incluidos), con visita al frente de combate, donde el ejercito ruso se dedica bombardear. Supongo que no faltará una visita a la ciudad de Palmira, para deleitarse con lo que queda tras el paso de los yihadistas. A falta de que le concedan licencia definitiva, la agencia se ha puesto ya en contacto con empresas de transporte y hoteles sirios para que todo esté a punto cuando llegue el momento. A los que esa iniciativa les parece malsana, les explican que la economía siria se encuentra muy castigada por la guerra y que el invento servirá para dinamizarla. Que lo que dicen no es mentira del todo lo confirman dos hechos: acaban de crear una nueva compañía aérea, Fly Damas, y, a tan sólo diez kilómetros de Homs, una de las ciudades más castigadas por esta guerra, han inaugurado un hotel de lujo.

La tendencia recuerda la que se daba en Nueva York a principios de los años ochenta, cuando muchos turistas, aparte de pasear por Times Square decidían dar un paseo por la zonas entonces más degradadas -Harlem y el Bronx- para ver de cerca a los muertos de hambre. Lo hacían en autobuses, claro, desde los que observaban la miseria que se desplegaba al otro lado de las ventanas, como quien va al zoo a ver los animales enjaulados. También hubo (seguro que aún hay) visitas a las favelas brasileñas y a los barrios pobres de Sudáfrica. Tras las guerras de los Balcanes se dieron casos similares. Lo de Siria ahora es sólo un paso más. Lo que me extraña es que no haya ninguna agencia que organice viajes a las costas turcas y griegas. Por ejemplo: habitación doble en hotel de cinco estrellas en Lesbos con televisión por cable, wifi gratis, minibar, cuarto de bañoc on ducha efecto lluvia y terraza con vistas directa a las playas a las que los refugiados llegan a nado o en barcazas: 1.200 euros por noche. Un chollo.

Quim Monzó a Seré breve de El Magazine 
de La Vanguardia de 17/01/16

dijous, 14 de gener del 2016

REALITATS INVENTADES DEL SR. ORIOL JOLONCH


Aquest fotògraf barceloní continua la tasca de mestres surrealistes com Man Ray o Christian Schad a l'hora de mostrar-nos uns entorn onírics. A diferència d'aquells pioners de la imatge ara disposem d'eines de manipulació de la imatge que permeten anar més enllà i donar-li un caire més realista. Això és el que fa el sr. Oriol Jolonch en bona part del seu treball fotogràfic. Navegar pel seu espai web és una delícia.

Una de les darreres exposicions que s'ha pogut veure a Barcelona de l'artista n'és un clar exemple: Realitats inventades. El títol no porta a engany, 30 fotografies que són una porta a la imaginació amb vincles, però, amb la realitat. Entorns reals que passen a ser irreals amb la juxtaposició, contraposició o superposició d'imatges.

Imatges evocadores que ens transporten a un entorn de conte on tot és possible.

No, el premi al Fotoperiodisme no se l'emportarà però mirar-les ens convida a grans viatges... 



dimarts, 12 de gener del 2016

SR. DAVID BOWIE

 (1947-2016)

El músic de les mil cares, el camaleó de la música pop amb més de 46 anys de trajectòria ha mort. El sr. Bowie, nascut a Londres, havia fet 69 anys divendres passat, el mateix dia que presentava el seu nou disc: Blackstar... tres dies després, un càncer contra el que lluitava feia anys i l'havia mantingut allunyat dels escenaris va posar punt i final a una vida intensa, eclèctica, lliure... i fascinant. 

La meva vida musical va lligada a la carrera de Bowie. Des de que tinc consciència de 'música' que les seves cançons m'acompanyen... des de l'Space Odity a Lazarus.

El sr. Bowie era moltes coses però, per damunt de tot, era fascinant. Fascinants les seves múltiples personalitats, les seves reinvencions constants, les seves cançons ... Bowie ocupa un lloc daurat en la Història de la música Pop.

Nascut com a David Robert Jones en el barri de Brixton, fill d'acomodadora de cinema i de directiu de publicitat; la seva infantesa estigué marcada per la seva etiqueta de superdotació i personalitat rebel. En la seva etapa educativa destacà les seves habilitat musicals, tocava la flauta i cantava a la coral. Després s'afegiria l'ukelele, el baix, el piano ... i les seves imitacions a Elvis Presley feien furor en els 'boy scouts'. Va estudiar disseny i composició tipogràfica. El sr. Bowie descobreix el jazz modern i afegeix el saxo a la llista d'instruments... durant aquella època (1962) té lloc l'incident que faria del sr. Bowie el marcià que va arribar a ser: un cop a l'ull d'un company -barallant-se per una noia- fa que després de moltes operacions un iris tingui una tonalitat diferent... un ull de cada color.

El 1962 creà el seu primer grup musical: Kon-rads, que durà ben poc. Després en vindrien d'altres, fins que es llançà en solitari adoptant un altre nom. Ben aviat el seu nom li quedà petit i abraçà altres personalitats. A finals del '60 del segle passat el sr. Bowie ens donava lliçons d'aquell 'jo saturat' de Gergen, un dels rostres de la postmodernitat. 

Malgrat que l'any anterior havia llençat el seu primer disc (David Bowie) no fou fins al juliol de 1969 quan una única cançó l'impulsaria al top 5 de la llista britànica de singles: Space Oddity, una de les més belles cançons pop de la Història. Aquell astronauta perdut en la immensitat de l'espai fou la porta d'entrada a l'univers creatiu, inabastable i profund del seu creador. La cançó es presentava poc abans de sortir el primer home a l'espai. 

L'entorn galàctic i marcià fou un gran atractiu per a Bowie i el clàssic Life in mars? n'és una bona mostra, a Hunky Dory (1971).

3 anys després el sr. Bowie -com un Pessoa postmodern- creà el seu primer heterònim: Ziggy Stardust -una barreja entre Iggy Pop i Lou Reed- acompanyant el disc The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (1972) que incloïa una altre hit: Starman. Fou l'explosió del glam rock del que ell en fou el principal exponent.

L'any 1973 Aladdin Sane, és el primer disc que arriba al número 1 de vendes a Anglaterra, amb temes com The Jean Genie.

En col·laboració amb el sr. John Lennon crearien el tema amb el que 'entraria' als EEUU: Fame, dins del disc Young Americans (1975). Fou el primer cop de timó del sr. Bowie, deixem el glam per abraçar la música soul. 

Amb el disc posterior: Station to station (1976) veiem el naixement d'un alter ego del sr. Bowie: The Thin White Duke. Era una extensió del personatge del film El hombre que cayó a la tierra, una de les primeres aparicions cinematogràfiques de l'artista sobre un extraterrestre que cau a la Terra, millor casting impossible. Molt enganxat a les drogues les múltiples personalitats de l'artista començaven a tenir conseqüències, el Duc blanc tingué molt tocs de l'estètica i actituds nazis i feixistes. En aquella època incorporà (propi de l'època) els sintetitzadors i el portà al bressol del so synth: Berlin.

Tot seguit vindria la gloriosa 'trilogia de Berlin' en col·laboració amb el sr. Brian Eno: Low (1977), Heroes (1977), Lodger (1979) que ens deixaria la joia del mestre Bowie: Heroes. Es tractava d'una altre canvi de direcció en l'estil musical. Es tracta d'una de les èpoques més valorades del sr. Bowie. El mateix Philip Glass l'etiquetà de 'geni' i tingué en compte peces per a incorporar-les en les seves obres minimalistes. Etapa rica, complexa, plena de cocaïna i on els treballs agafaven aires new wave i world music.

El 1980 arriba Scary Monsters (and Super Creeps) amb un altre clàssic Ashes to Ashes, que continuava la història d'Space Odity. La col·laboració amb Queen dóna fruits en Under Pressure arribant als primers llocs de les llistes d'exits com també ho faria el seu següent treball: Let's dance (1983), amb hits com Lets' dance, China girl o Modern Love. Aquest període és l'època més exitosa de l'artista.

El 1987 s'aparta del seu estil més pop per aproximar-se al rock més dur ... reconeguent més tard que es tractava d'un disc 'horrible'. Fruit d'aquesta 'crisi' artística el sr. Bowie s'intenta adaptà en una banda: Tin Machine, amb els que editen Tin Machine (1989) i Tin Machine II (1992). L'intent 'banda' durà poc, la forta personalitat de l'artista el fèu emprendre una exitosa gira en solitari: Sound+Vision Tour. Hauríem d'esperar 6 anys per tornar a veure un disc de Bowie en solitari.

Els '90 no foren la millor època Bowie, tot i els intents de reiventar-se en cada nou projecte musical i els retrobaments amb artistes com Brian Eno. Tot i l'acurat treball artístic darrera de cada nou treball: Black Tie White Noise (1993), Outside (1995), Earthling (1997) Hours... (1999), Heathen (2002), Reality (2003)... no aconseguiren els nivells d'èxit d'anteriors treballs. 

La seva darrera gira fou l'any 2003/04 amb A Reality Tour.

Tot i aquesta darrera estapa, el Mite Bowie ja era una realitat. Segons la revista Rolling Stone el sr. Bowie està situat en el lloc 23 de la llista de millors cantants de tots els temps. Ha venut 136 milions de discos a llarg de la seva carrera, 9 discos de platí, 11 d'or i 8 de plata en el Regne Unit; 5 de platí i 7 d'or als EEUU. 

Que el sr. Bowie està ben farcit d'art escènica és innegable veient els seus personatges, però, a més, estigué vinculat al teatre participant o produit diverses peces teatrals. Rellevants són les seves participacions en diferents nivells de protagonisme en films com:  Christine F. (1981), El Ansia (1983), Feliz Navidad, Mr. Lawrence (19), Absolute Beginners (1986), Labyrinth (1986), La última tentación de Cristo (1988), The Linguini Incident (1991), Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992), Basquiat (1996), Boys don't cry (1999), Mr Rice's secret (2000), Zoolander (2001), The Prestige (2006), veu de Maltazard a Arthur y los Minimoys(2006), August (2008).

La seva rellevància cultural el féu objecte d'una exposició al Victoria and Albert Museum: 'David Bowie is' (2013)

Però la vida del gran Bowie encara no havia acabat i -per sopresa- apareix el millor tancament a la seva carrera: The Next Day (2013), un disc ple de bones cançons que enllaça amb la seva època berlinesa (començant per la portada) i es planteja qüestions vitals com en la preciosa Where are we now?. The Next Day (2013) aconseguí arribà en les llistes d'èxits on des del 1993 que no arribava.

Malgrat no haver gira de l'artista, degut a diverses complicacions mèdiques, manifestà la seva intenció de continuar fent cançons. El dia del seu 69è. aniversari publica el seu darrer treball: Blackstar, dos dies després mor a Nova York, després de 18 mesos de lluita contra el càncer.

David Robert Jones, Davy Jones, David Bowie, Ziggy Stardust, The Thin White Duke, ... molts noms per a una gran artista únic. 

Gràcies, mestre, per tans moments de música que ressonaran mentres visqui... per un Heroes que no em deixarà mai.