dimarts, 30 de novembre del 2010

LA CAIGUDA DEL PENSAMENT D'ESQUERRES

·

Ja fa anys (després de la caiguda del mur) que se'ns diu que la distinció, en el pensament polític, entre dreta i esquerra no té cabuda i de que en el món postmodern la complexitat i varietat política és prou elevada com per a aquella dicotomia soni a falsa, superficial i reduccionista. Fa temps que ens diuen que el model ecònomic capitalista i neoliberal s'ha imposat tant com per a emmudir qualsevol línia de pensament que s'escapi a les seves regles del joc que són, bàsicament, 'dretoses'.
·
No seré pas jo qui contradigui als/les tèorics/ques de la qüestió... però encara que vulguem creure'ns aquest panorama postmodern, tot veient les propostes polítiques de les recents eleccions penso que la distinció encara té validesa, i tot i que ningú vulgui estar en la categoria de dretes i que els partits d'aquest color vulguen ser de 'centre' (què cínic!) ... hi ha partits que tenen les característiques pròpies d'un pensament de dretes, 'mal les pese'! i d'altres que el tenen d'esquerres (encara que, a voltes, tan amagat que només s'insinua)
·
Moltes coses de la vida són pendulars, ja ho sabem!, i els colors dels països van passant de la dreta a l'esquerra, i de l'esquerra a la dreta, depenent de les circumstànceis econòmiques i socials que visqui el país en qüestió... i, malauradament, ara toca torna a la dreta! I és quelcom que em preocupa, perquè malgrat la diversitat de matisos que té el camp florit de l'esquerra: sóc d'esquerres!!.
·
Una de les conculsions evidents de les recents eleccions al Parlament de Catalunya és l'augment (preocupant) del pensament de dretes, com un assaig del que podria ser les properes eleccions al govern de Madrid. Les preguntes són inevitables: què li passa al pensament d'esquerra? què hauria de fer per combatre la taca d'oli dretana que poc a poc es va estentent per tota Europa? o, millor: què no hauria de fer?.
·
Un 13/06/09, al diari Público, van publicar un reportatge on tractaven, precisament, aquesta qüestió. Sota l'impactant títol de: "Aviso: la izquierda se hunde cuando imita a la derecha" (signat per Pere Rusiñol) i es va preguntar a 14 intel·lectuals què és el que no feien bé els partits d'esquerra. Tot i que ja fa un any i mig que es va publicar, el seu contingut té plena vigència: ara més que mai. (Podeu consultar el text original clicant a l'enllaç).
·
Segons els intel·lectuals consultats, les raons de l'actual desgavell del pensament d'esquerra les trobem en:
- el pensament d'esquerra està super-dividit en mil i un partit, aquesta divisió no ajuda a fer un front comú (Gianni Vattimo, filòsof).
- algunes de les propostes històriques de l'ideari d'esquerra resulten poc creïbles davant del pragmatisme contundent de l'ideari de la dreta.
- en caure el mur de Berlín l'ideari 'socialista' va caure en un descrèdit, desvaloritzant els valors col·lectius i primant els inviduals (punt fort del pensament 'dretós'), per tant, no oferint cap alternativa sòlida (segons Tony Judt, historiador)
- en els partits d'esquerres, sovint s'ha mirat massa el 'fer partit', amb actituds endogèniques, sectàries (visió positiva); o s'han enriquit alguns dirigents (visió negativa): nepotisme, corrupció i oportunisme ... qüestions que no fan guanyar la confiança dels votants/ciutadans (José Vidal-Beneyto, sociòleg i politòleg)
- quan ha estat l'esquerra al poder ha optat per reproduir polítiques econòmiques de la dreta, renunciant a les seves propostes socialdemòcrates (Carlos París, President Ateneo de Madrid).
- els postulats econòmics neoliberals són massa forts i han calat idependement del pensament polític que tinguem, això provoca que s'assumeixen les seves regles del joc sense aportar alternatives. El governs d'esquerra sovint s'han mostrat més preocupats per la sort de la Banca que per la dels treballadors/es a l'atur (Josep Fontana, catedràtic d'Història).
- en època de crisis les fòrmules simplificades i totalitzadores de la dreta tenen més bona rebuda. La por a la immigració, a la suposada retallada del poder adquisitu o de serveis dels autòctons desperta la simpatia per postures xenòfobes (Concita de Gregorio, directora de L'Unità)
- no es que els votants de dretes siguin més, és que els d'esquerra no voten (Gianni Vattimo filòsof)
- hem de tornar a les fonts tradicionals d'influència de l'esquerra: pobres, necessitats i somniadors (José Saramago, escriptor)
·
L'esquerra ha de construir un discrus únic i coherent distanciant-se de l'ideari neoliberal: el model del constant creixement, del consum, de l'enriquiment individual,.... Recòrrer a les bases, als moviments socials, a allò que era propi del pensament d'esquerres. Veient la situació actual, la frase de 'divideix i guanyaràs' mostra tota la seva validesa davant del mur fred, implacable, dur i contundent de la dreta.
·
·

dilluns, 29 de novembre del 2010

NO ME LA PUC TREURE DEL CAP, NI DEL COR

·

Y ahora el pueblo
que se alza en la lucha
con voz de gigante,
gritando: ¡adelante!
El pueblo unido, jamás será vencido
El pueblo unido jamás será vencido.
·

Els joves dels setanta la vàrem cantar a cor què vols i, els més compromesos, la vàrem convertir en el nostre himne de combat substituint els himnes revolucionaris dels joves dels anys trenta, com ara La Internacional, Hijos del pueblo o A las barricadas. És una cançó de 1973, amb música de Sergio Ortega i lletra del grup musical xilè fundat l'any 1965 Quilapayún (Tres barbes, en llengua maputxe).
·
L'any 1970 Quilapayún es va donar a conèixer amb la Cantata de Santa María de Iquique, que narra la vaga general dels miners del salnitre al desert d'Atacama i la matança de milers de treballadors efectuada per l'exèrcit el 21 de desembre de 1907. Una obra mestra del gènere que recorda l'ambició del Canto general de Pablo Neruda, que tampoc ens la vàrem poder treure del cap durant una pila d'anys i que encara avui la podem recitar de memòria.
·
Com tampoc podem oblidar l'impacte emocional dels recitals que Quilapayún van oferir al Palau Blaugrana el setembre del 1974. Tot just un any després del cop d'Estat militar que, sortosament, els va sorprendre preparant la seva estrena a l'Olympia de París. Uns recitals que van trencar el silenci imposat per la dictadura i ens van fer sentir més lliures. Avui, a les set de la tarda, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, Quilapayún serà objecte d'un homenatge merescut. Tant de bo hi pogués assistir Víctor Jara, que va ser de les primeres víctimes i ens va deixar una altra cançó inesborrable: Te recuerdo Amanda.
·
Andreu Mayayo
Fora de joc a Público 29/10/10

diumenge, 28 de novembre del 2010

28-N: ELECCIONS !!!

·

Solucions d'esquerres. Només volem el que és nostre. Garantia de progrés. Proclamarem la independència. Gent Valenta. Solucions per a la crisis. Una Catalunya millor. Tu decideixes. Verd esperança. El 28 de novembre tu pots millorar el teu país. Referèndum per la independència. Comença el canvi. Primer els de casa. Hola independència, Adèu espoli. Independència, democràcia i treball. Idees pel canvi.

divendres, 26 de novembre del 2010

SR. LUIS GARCIA BERLANGA

(1921-2010)
·
Fa un parell de setmanes moria el sr. Luís García Berlanga. No es pot entendre la Història del Cinema de la penínsul·la sense la seva obra. Els sr. García Berlanga és mestre de mestres!. En paraules del seu fill, va morir "tranquilamente, después de haberse comido su tortilla de patatas" ... tope berlanguià!
·
El genial director va nèixer el 1921 a València en una família burgesa, el seu pare fou Governador d'aquella ciutat durant la República. La Guerra Espanyola del '36 el va agafar amb 15 anys i va allistar-se en el bàndol republicà... acabada la guerra el seu pare fou empressonat i condemnat a pena de mort. Per a intentar salvar-li la vida (i per a impressionar, també, a una noia, tot s'ha de dir!) passà a formar part de la División Azul... el seu pare es va salvar però perquè la família va pagar per la seva vida (i, per cert, la noia es va casar amb un altre). Aquest detall biogràfic és un exemple de la complexitat de la seva personalitat: Berlanga per a l'esquerra era massa de família bona i per a la dreta era un comunista; en alguna ocasió ell mateix s'ha descrit com a anarquista, burgés i independent... ¡toma ya!.
·
El sr. García Berlanga va cursar Dret i Filosofia, però ho va abandonar després d'haver vist -segons ell- el film Don Quijote (1933), aquest film li fèu veure la llum i s'apuntà a l'Institut d'Investigacions Cinematogràfiques de Madrid, el 1947. Allà va conèixer al sr. Juan Antonio Bardem i junts co-dirigirien el primer film de Berlanga: Esa pareja feliz (1951). En aquell Institut també fèu amistat amb el sr. Miguel Mihura i els tres van escriure el guió del primer film en solitari del sr. Berlanga: Bienvenido, Mr. Marshall (1953)(admirada around the world!).
·
La carrera cinematogràfica d'aquest director la podem dividir en 3 etapes que coincideixen amb moments històrics de l'estat espanyol, d'aquí que les seves pelis siguin part indefugible de la Història: Dictadura, Transició i Pelotazo. En la primera, trobem els films més coneguts i reconeguts, els autèntics clàssics, com: Bienvenido, Mr. Marshall (1953), Los jueves, milagro (1957), Plácido (1961), el Verdugo (1963), La boutique (1967), ¡Vivan los novios! (1970) o Tamaño natural (1974), la majoria amb guions del sr. Azcona. En la segona etapa, fèu una radiografia de la transció, amb La escopeta nacional (1978), Patrimoni Nacional (1981), Nacional III (1982) o La Vaquilla (1985). En la darrera etapa, tot descrivint l'arribisme i la 'cultura del pelotazo', a Moros y cristianos (1987) i Todos a la cárcel (1993), per exemple. A data d'avui, feia 11 anys que no dirigia, la seva darrera peli fou París-Tombuctú (1999) i, el darrer treball, el curt El sueño de la maestra (2002).
·
Berlanga fou un director d'actors i actrius i la seva era una autèntica troupé fidel: José Luís López Vázquez, Michel Piccoli, José (Pepe) Isbert, Amparo Soler, José Sacristán, Manuel Alexandre...
·
El seu cinema té influències clares del neorrealisme, però també d'aspectes ibèrics com el sainete o l'obra de Mihura. La seva és una mirada sarcàstica, piadosa i autèntica. El seus films eren corals, humanistes i negres. Cinema popular, natural, amb personatges de carn i ossos, que es movien i parlaven com si no formessin part de cap guió (quan, en realitat, tot estava mi·limetrat!)... Ell fou el director que tenia la mania de 'col·lar' sempre en els seus guions la paraula 'austrohúngaro'.
·
El sr. Berlanga, com Buñuel, té adjectiu propi: berlanguià, un adjectiu que ens parla de penúria, de supervivència amb gotes d'humor negre. "Berlanga y Buñuel son el alma del país, de un país sangriento y cruel, ingrato, que nunca aprenderá a amar a sus hijos lo suficiente y a devolverles con reconocimiento el valor incalculable de su aportación artística" (Alex de la Iglesia dixit).
·
Ell fou un autèntic mestre i molts són els que han reconegut la influència del seu cinema en les seves respectives trajectòries: José Luís Cuerda, Miguel Gutiérrez Aragón, Carlos Saura, Óscar Aibar (va afirmar que el sr. Berlanga que fou el primer punk del país), Santiago Segura o Borja Cobeaga.
·
"Me he pasado la vida intentando dar
a la gente sencilla algo agradable,
a hacerles sentir mejor en su piel, durante unas horas:
he hecho películas" (Luís García Berlanga)
·
Per a mi, les seves pel·lícules imprescindibles són: Bienvenido, Mr. Marshall, Plácido i el Verdugo.
·
Us presento aquí el darrer treball del mestre, el curt El sueño de la maestra (2002), un compendi del cinema berlanguià, esperpèntic, grotesc, crític i una mica 'passat de voltes' (fixeu-vos que en el moment 00:48 del vídeo podeu sentir, com sempre, la paraula 'austrohúngaro' i, ni més ni menys que de la boca del Caudillo).
·

·

dijous, 25 de novembre del 2010

BILBAO-NEW YORK-BILBAO

·
Vídeo sobre el llibre Bilbao-New York-Bilbao,
dirigit per Arkaitz Basterra Zalbide
amb la col·laboració i participació de l'autor Kirmen Uribe.
·

dimecres, 24 de novembre del 2010

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XXIV )

·
RESIDENT EVIL 4: ULTRATUMBA (2010)
Aquesta saga va nèixer amb la intenció de posar en imatges el videojoc amb el mateix nom. L'estètica era una barreja entre la saga Alien i les pelis de zombies; en aquella època (2002), els zombies no estaven tan de moda com ara; aquest fet, juntament al lloc on es desenvolupava l'acció -el soterrani de la corporació que desencadena l'infecció- i que transmetia una atmòsfera interessant... tot això, van fer del primer film quelcom interessant. El seu director, Paul W.S. Anderson havia dirigit Horizonte Final (1997) un film de culte que guanya amb el anys. Si us parlo tant de la primera peli és perquè aquesta 4 no té massa a oferir, la història de tan rebuscada durant tota la saga sona a 'culebrot': el virus s'escampa, ella s'infecta, crea anticossos, es torna super-girl i en aquesta part, aquests poders els perd... el ritme i els efectes especials (abusant de l'efecte Matrix) del film estan molt bé, en una peli per a passar l'estona amb alguna escena rascant la vergonya aliena de tan grotesca com és. Jo crec que ja podrien descansar ... però, és clar! com que la sr. Jovovich (la prota) és la dona del 'dire', doncs de tant en tant li deu demanar poder matar zombies i desfogar-se una mica...
Valoració: Bé
·
BURIED (2010)
Aquest film és una obra mestra, així, com us ho dic. I mireu que les expectatives eren molt altes, el seu teaser i la seva història ens parlaven d'un senyor tancat en una caixa de fusta -tipus caixa de morts- en temps reals sense cap acció fora d'aquesta caixa...buf! era difícil pensar que algú pogués aguantar 90 minuts veient això. Només aquesta capacitat d'aguantar el ritme ja el converteix en un film excel·lent; però és que no es queda aquí, sinó que l'argument és capaç d'augmentar el neguit, el patiment del protagonista en un clímax final espectacular. L'altra característica que la fa gran és el pas d'allò micro (ell tancat) a allò macro (govern, corporacions, mitjans de comunicació) per a fer-ne un crítica implacable i contudnent i parlar-nos del que ja ens parlava el seu director -Rodrigo Cortés- en el seu anterior film (i debut), Concursante: l'individu assetjat per les grans corporacions. Film imprescindible, necessari, ja tardeu en veure-la!!
Valoració: Excel·lent
·
MACHETE (2010)
Hi ha coses que si ja estan bé, per a què tocar-les? Aquest film va nèixer com una broma que acompanyava aquell invent anomenat Grindhouse (2007), un intent de fer un programa doble de pelis entre Quentin Tarantino i Robert Rodriguez... aquí ens va arribar el programa separat -perdent molta força l'invent- i el díptic Death Proof (Tarantino)/Planet Terror (Rodriguez) es van estrenar cadascuna pel seu cantó... per a continuar estirant d'aquest fil nostàlgic, els directors van inventar-se tràilers falsos de films falsos per amb marcat estil de serie B, casposes, amb tocs eròtics i violentes que acompanyessin els seus films, imitant un sessió de cinema. El sr. Rodríguez va incloure el tràiler de Machete, un film que s'insinuava exagerat, grotesc, amb molta sang, molts trets, molt mascle i molta femella ensenyant cuixa i biquini a la mínima ocassió. Doncs bé, si el tràiler dura 3 minuts, està bé... però quan aquesta broma dura quasibé 2 hores la cosa es torna inaguantable. Guió pobre, personatges buits, acció delirant... i un suposat intent (vergonyós) de fer crítica social sobre la dura situació dels mexicans que creuen la frontera als EEUU. Una pena de peli... una pèrdua de temps!
Valoració: Insuficient
·
GRU, MI VILLANO FAVORITO (2010)
Aquesta és la primera peli d'una recent estrenada productora adreçada a fer films d'animació (aquesta cinema està vivint una autèntica època daurada): Illumination Entertainment. En aquesta empresa hi ha gent de la Dreamworks i la 20th Century Fox, per tant, gent amb experiència. Això es confirma en veure el seu primer film. Gru, no és una obra mestra a 'lo Pixar', però té molts atractius: una història original que capgira la dicotomia bo/dolent, en la que el dolent més dolent és el principal protagonista, un secundaris de luxe (el personatges grocs i ajudants de 'villano' es mereixen un film que crec que ja estan fent) i un humor adult però que sap captar l'atenció dels/les petits/es sense recòrrer a les autoreferències cinèfiles... tan sobades. Divertida, fresca, original i tècnicament im-pe-ca-ble. Una delícia!
Valoració: Notable alt
·
LA CAJA KOVAK (2005)
La trajectòria del sr. Monzón (de crític de cinema a director) ha anat pujant enters a cada nova peli que ha dirigit. Després del bon debut a El corazón del guerrero (1999)(amb un musculós Joel Joan de prota), vindrien El robo más grande jamás contado (2002), La caja Kovak (2007) i Celda 211 (2009), que ha significat el reconeixement absolut de crítica i públic. Sembla com si a cada nova peli, el sr. Monzón aprengués coses noves que el converteixen en millor realitzador. La caja Kovak es tracta d'un projecte massa ambiciós, l'intent de donar al film aires hitchockians o polanskians (dels inicis d'aquest director polac) en un entorn localista com és l'illa de Mallorca se li escapa de les mans per acabar sent un film confós on el dolent té uns trets excessivament grotescos, estereotipats i massa vistos. És interessant l'atmòsfera inquietant, malsana en alguns moments i la idea de la cançó misteriosa i maleïda. Molt remarcable el paper de la protagonista Lucía Jiménez, no tant el del Timothy Hutton (soset, soset). Interessant per a conèixer el passat del director de la Celda 211.
Valoració: notable
·
DIDI HOLLYWOOD (2010)
Us ho diré directament: és increïble que una persona com el sr.Bigas Luna hagi dirigit una peli tan insoportable com aquesta. Ja sabeu que el Ciutadà K no té massa criteri i que la seva cinefàgia el porta a veure qualsevol cosa, qualsevol; però DiDi Hollywood és la pitjor pel·lícula que he vist en anys i m'és molt i molt díficil destacar res: ni el guió, ni la fotografia, ni la música, ni la interpretació ... res de res. El sr. Luna ja fa pelis que el tenim una mica perdut però a Yo soy la Juani fou capaç de fer una radiografia correcta de la generació d'extrarradi delerosa per ser famosa, al preu que sigui... aquesta DiDi vol ser la seva continuació natural però els seus diàlegs són tan risibles que hi perds totalment l'interès i només tens ganes de que acabi. Simplement, un trunyo!

Valoració: Molt Insuficient (però molt, eh?)
·
RED SOCIAL (2010)
Confirmat: el sr. David Fincher és un dels millors directors de cinema contemporani (va de la mà del sr. Chistopher Nolan). Amb els seus 2 darrers films ha demostrat que la fama que se li va donar amb els films inicials i més coneguts del gran públic: Seven i El Club de la lucha eren necessaris per volar més alt i oferir films d'una maduresa, rotunditat i energia com Zodiac, El curioso caso de Benjamin Button i... Red Social. El gran mèrit del film està compartit amb el guionista -el sr. Aron Sorkin- que ens ofereix un guió sòlid, àgil, ràpid... un film amb aires de Shakespeare, amb molta dosis de Welles i, sobretot, amb molt de Ciutadà Kane, ¿no creieu que l'escena final -quan mira el perfil Facebook de la seva -ex- és com un Rosebud actualitzat?
Valoració: Excel·lent
·
DEJAME ENTRAR (2010)
Fer un remake d'un film que només té 2 anys d'antiguitat no pintava gens bé, si a sobre es tractava de fer una versió ianqui d'un film marcadament europeu, de por, però europeu, en concret, suec ... tot plegat feia preveure el pitjor!! L'encarregat d'aquesta fita (podríem parlar de repte), era el director Matt Reeves que -en el seu primer film- portà a molt bon port l'encàrrec del mestre Abrams: Monstruoso (un film 'estupendo' i molt reivindicable!)... Doncs bé, el resultat ha estat molt digne, algunes escenes estan calcades de l'original però aconsegueix tenir una personalitat pròpia, més fosca, més inquietant que la sueca. Una crítica al film (que, d'altra banda, ja és propi del cinema USA) és la poca insinuació en algunes escenes i fer-nos massa pastades d'altres, aspecte que en la versió sueca estava més cuidat oferint un aire de misteri i suggestió molt interessant. Les escenes més salvatges de la nena (amb evidents retocs digitals) pujant pels arbres se l'haguessin pogut estalviar. Tot i això, interessant!!.
Valoració: Notable alt
·
ASTROBOY (2009)
Astroboy és un clàssic! Aquest personatge fou creat per Osamu Tezuka ('el Dèu del manga') i publicat en còmic entre 1951 i 1968. D'ella sortí la primera serie anime de la història, en la dècada del '60 (el primer episodi és del 1963). La idea era simple: un nen robot defensa el bé enfrontant-se a mil i un perills. La originalitat de la proposta era ser capaç de mostrar la cultura cyborg i el fet de que el 'nen' tingués sentiments humans (la història ens explique que el robot fou creat pel dr. Tenma a 'imagen y semejanza' del seu fill mort en un accident). El sr. Tezuka, en les seves històries, ens parla del contacte robot/humà i els beneficis que pot tenir el primer per a la humanitat. La versió cinema que ens ocupa està feta dels EEUU, per un director d'allà (el sr. David Bowers, director de Ratonpolis), i el film és un resum de diferents històries d'Astroboy mostrant-nos el naixement del personatge. Film amb ritme, entretingut, ben acabat, amb missatge ecologista... però sense l'energia i la força de l'original japonès. Tot i això, manté atents a grans i petits, i amb robots secundaris genialment divertits!.
Valoració: Notable
·
HÉROES (2010)
Presentada en el festival de Sitges a 'bombo i platillo', aquest film té la responsabilitat de 2 noms propis: Pau Freixas (director) i Albert Espinosa (guió). El primer havia dirigit 2 pelis abans: la desconeguda Cactus (2001)(però que té punts de contacte amb la que ens ocupa) i, la fallida, Cámara Oscura (2004), intent de fer un film de terror en vaixell abandonat que va rebre pals de la crítica i del públic. El segon nom propi, el sr. Espinosa, és un molt valorat escriptor teatral i guionista, responsable dels guions de Jet Lag (TV), Planta 4ª i Tu vida en 65', entre d'altres. Herois és un exercici nostàlgic, però molt!, dels passats anys '80, i les referències són inacabables (ens podríem passar la peli jugant a l''on es Wally?' tot buscant les referències culturals d'aquella època): el cartell de la Historia Interminable, Verano Azul, Naranjito... i que té a la re-valorada Los Goonies com a font d'inspiració. Aquest aire nostàlgic és el millor del film, ja que, en general, podríem paralr d'un film tòpic, cursi i en alguns aspectes de la història, inverosímil. És una peli clitxé de les que hem vist molts vegades: nens amb un fort vincle en el passat que un fet dramàtic desencadena el seu present. Amb una trampa tramposa en el guió que ens fa sortir de la sala amb la llagrimeta... un film destacable pel que et remou i et fa pensar en el teu passat si tens entre 30 i 40 anys, no tan per la qualitat del film.
Valoració: bé
·
LOS OJOS DE JULIA (2010)
Aquesta peli fou l'encarregada d'inaugurar el darrer Festival de Sitges, l'opera prima del sr. Guillem Morales amb el suport del sr. Guillermo del Toro ens fèu pensar en anteriors debuts com el de Bayona o Balagueró. Les comparacions del film amb Los Otros i El Orfanato són inevitables: per l'atmòsfera que les defineix i el paper fort d'una protagonista femenina, però a diferència d'aquelles (que tampoc són obres mestres) falla en l'aire de cinema clàssic que aquelles transmetien i la que ens ocupa, no. El film no em va atrapar, ho sento, i l'única pregunta que em ballava pel cap durant tot el visionat era: ¿¿Té sentit que la sra. Rueda es passegi tot el film en samarretes arrapades, marcant pit i, en molts casos, fins i tot mugrons??? Jo crec que la història no ho requereia per molt que se'ns vulgui dir que la prota és una noia molt atractiva i que pot fer tornar a bojos als homes. Una altra explicació possible és que el sr. Morales ha reconegut que ha volgut fer un homenatge als 'giallos' italians: génere cinematogràfic dels '70-'80 barreja de thriller i terror (amb referents com el sr. Bava o el sr. Argento) en les que un psicòpata (identitat secreta fins al final) perseguia noies... erotisme, sang i patiment. Tenint en compte això, es pot entendre una mica millor el que han pretés amb el film, però haurien d'haver tingut en compte que en ple segle XXI el 'giallo', malauradament (o no), ja no té cabuda... Risible, caòtica, incomprensible i previsible.
Valoració: Insuficient
·
TOWN, CIUDAD DE LADRONES (2010)
El sr. Ben Affleck és com un dr. Jeckyll i mr. Hyde, les seves interpretacions són linxades per la crítica per la seva eterna cara de pal i inexpressivitat supina (ja porta acumulats força premis Razzies, els anti-Oscar); certament, el sr. Ben Affleck, el rei de l'expressivitat no és! això ja ho tenim clar... el que és curiós és que quan s'ha decidit a passar a l'altra part de la càmara la cosa canvia: com a guionista amb Matt Damon per l'Indomable Will Hunting amb el que van guanyar un Oscar; i com a director, amb l'anterior Adiós, pequeña, adiós (2007) i la que ens ocupa Town (2010)... quan deixa de fer només d'actor se li obren les portes de les bones valoracions de la crítica, s'amga el sr. Hyde y apareix el dr. Jeckyll. El que ens ocupa és un film correcte amb ressons clàssics, es nota que el sr. Affleck ha aprés l'ofici de director dels grans: film ben narrat, amb bones escenes d'acció (l'escena de la persecució és genial!), bons personatges i una història d'amor paral·lela que li dóna una valor afegit i una originalitat que la fa escapar del simple films de gangsters. Molt recomanable.
Valoració: Bé alt
·

dimarts, 23 de novembre del 2010

SR. ASHRITA FURMAN

·
El vaig descobrir en el suplement dominical de El Periòdico del 14/11. Es tracta d'un cas freakie, freakie. Al sr. Ashrita Furman, també el coneixen com a Mr. Versatilitat, i la seva característica principal és que aquest senyor, de 56 anys, és la persona que més rècords Guinness ha aconseguit, ni més ni menys que 300 rècords.... i en té 119 que encara no l'hi ha pres ningú/na. Així doncs, a data d'avui és la persona que més rècords té del món (que, susposo que també significa un rècord, això :S ).
·
S'ha passat la meitat de la seva vida batent rècords Guinness i en les seves estones lliures és l'encarregat d'una botiga de menjar de Queens (Nova York). Disposa d'una pàgina web pròpia on podeu consultar tots els rècords aconseguits, amb vídeos, fotos ... Va aconseguir el seu primer rècord Guinness fa 30 anys quan va ser capaç de fer 27.000 'jumping jacks' (és a dir, saltar i quedar amb les cames separades i les mans unides a sobre el cap i tornar a saltar per a quedar amb les peus junts i els braços cap avall) en 5 hores (¿!?¿!).
·
Ho he trobat molt curiós que una persona es pugui dedicar a això, però quan ho penses fredament ... te n'adones de que, en el fons, no té tan de mèrit, no?? Perquè a qui li pot interessar:
  • pelar i menjar-se una llimona en 10,97 segons?
  • o còrrer 1.600 metres amb un ampolla de llet al cap en 7 minuts i 47 segons?
  • o menjar més M&Ms en palets xinesos en un minut (38)?
  • o recòrrer 22,8 km. donant girs acrobàtics (somersaults)?
  • o pujar 1.899 esglaons de la Torre CN de Canadà (de 342 metres) damunt d'un botador en 57 minuts i 51 segons?
  • o saltar 900 cops la corda sota l'aigua en una hora?
  • o posar-se més grans de raïm a la boca simultàniament (77 grans)?
  • o reventar-se sobre el cap el major nombre d'ous en 30 segons (53 ous)?
  • o fer 1 km i mig fent girar el Hula-hop en 11 minuts i 29 segons?

El passat mes de maig va aconseguir un nou rècord mundial agafant al vol 76 ous ... jo, és que flipo amb la gent !!!

la humanitat és fascinant, no trobeu?

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 12)


dilluns, 22 de novembre del 2010

divendres, 19 de novembre del 2010

A SERBIAN FILM PROHIBIDA... ESTIC INDIGNAT!!!

·
A Serbian film l'acompanya la polèmica des del dia que es va estrenar, i amb polèmica va desembarcar al port de Sitges. Aquesta peli arribava al Festival 2010 després d'haver sotregat els festivals de Cannes, Londres, Brusel·les o Puchon (en cap d'aquests festivals fou prohibida). La duresa i extremisme de les seves imatges ja anunciava que seria la peli 'desagradable' de l'edició d'aquest any en el festival del Garraf.
·
Com ja sabeu, fou una de les que el Ciutadà K escollí veure en el Festival, disposat a gaudir (¿?) d'una de les pelis més 'heavies' que havia vist mai. Però d'aquí a prohibir-la? Crec que hi ha una distància molt gran com per a superar-lo en un plis, plas.
·
Un cop projectada a Sitges, la Confederació Catòlica Nacional de Pares de Família i pares d'Alumnes (Concapa) va presentar una denúncia en un jutjat de Barcelona contra aquest film i el seu director (el sr. Srdjan Spasojevic); aquesta, unida a una altra denúncia feta a la Fiscalia de Menors de Madrid va provocar que aquest film no pogués ser projectat a la Setmana de Terror de San Sebastian per ordre judicial i fossin bloquejades les més de 60 pàgines web que oferien aquest film en descàrregar o visionat online.
·
Les escenes més dures i motiu de tot aquest enrenou són 3: un encaputxat viola un nadó acabat de nèixer (veiem en primeríssim pla el part), a una noia encadenada li arrenquen les dents per a que realitzi una fel·lació, un nen (amb el cap tapat) es sodomitzat pel seu pare. Òbviament, cap d'aquestes escenes és mostrada en un primer pla, totes són insinuades, només escoltades.
·
Al llarg de la història del cinema ja hem tingut exemples de films que rascaven la repugnància en les seves imatges, des de Holocausto Caníbal (on s'empala a més d'un i es destripa a molts d'altres en un aire de documental), la Matanza de Texas (basats en fets real es tortura i destripa joves de forma sàdica) o qualsevol peli de Takasshi Miike des de Visitor Q a Ichi The Killer (en les que el sexe i la violència més extrema campa per tot el metratge).... però sempre sota la premissa de que es tractaven de films de ficció.
·
Independentment de la qualitat del film o del seu valor moral, prohibir un film és un atac directe a la llibertat d'expressió. Si no la vols veure no la vegis (responsabilitat de l'espectador) o limita el seu accès (acció legislativa). Però allò que realment m'indigna és que un escriptor com Sánchez-Dragó es vanagloriï d'haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes de 13 anys i no només no se'l prohibeixi sinó que s'hagi creat un grup per a donar-li suport tot enarbolant la bandera de la llibertat d'expressió ... la diferència és que els fets que l'autor relata en el seu llibre són REALS i les del director serbi són FICCIÓ.
·
¿On estava la Concapa quan es produïen tants i tants casos de pederastia infantil vinculades a l'Esglèsia que SÍ han deixat marques irreparables en els infants?, ¿on estan ara que s'han destapat aquests casos?
·
Benvinguda la doble moral i l'ètica sense criteri ... estic indignat!!.
·

dijous, 18 de novembre del 2010

SR. DINO DI LAURENTIIS

·
(1919-2010)
·
La setmana passada moria un gran productor, -per a molta gent- el darrer magnat de la indústria cinematogràfica: el sr. Dino di Laurentiis. En un film, la producció sovint resta a l'ombra, gens visible per al gran públic, més atent als actors i actrius del film o, en algun cop, al director/a de la mateixa... però aquell/a realment responsable d'aixecar un film (és a dir, oferir els recursos econòmics i tècnics necessaris) és el Productor o la Productora. I encara que sovint s'emportin l'etiqueta de torturadors i capadors de la creativitat dels directors/es dels films, n'hi ha que tenen molt bon olfacte i personalitat fins al punt de deixar empremta en el producte final ... aquest és el cas del sr. Dino di Laurentiis.
·
Agostino 'Dino' Di Laurentiis va nèixer a Torre Annuziata (Nàpols) i es va criar venent 'spaghetti' que fabricava el seu pare. Als 17 anys va anar a estudiar cinema en el Centro Experimental De Cinematografia de Roma, però no va poder-los acabar perquè va començar la II Guerra Mundial. Un any després d'acabar aquesta, funda la seva pròpia empresa: Dino de Laurentiis Cinematogràfica.... i la seva primera producció ja fou una obra de culte i llançament de la seva actriu principal; Silvana Mangano: Arroz Amargo (1946). Precisament, 3 anys després, el productor es casaria amb aquesta actriu amb la tingué 4 filles, estigueren junts fins que ella morí l'any 1989.
·
Profitosa fou la seva unió amb un altre productor, Carlo Ponti, que amb la productora Ponti-Di Laurentiis produiren al mestre Fellini La Strada (1954) i Las Noches de Cabiria (1956), les dues guanyaren l'Oscar a millor film estranger.
·
En els anys '60 del segle passat va construir els seus propis estudis cinematogràfics (Dinoccittà), però 10 anys després, per problemes finances, el projecte es va enfonsar. Tot i això, el sr. De Laurentiis continuava produint films com Guerra y Paz (1956), Barbarella (1968, una altra obra de culte).
·
En els anys '70 el productor se n'adona que el futur està als EEUU, així que marxa cap allà i crea De Laurentiis Entertaining Group (DEG), uns estudis a Wilmington (Carolina del Nord) convertint aquesta ciutat en punt dde referència en la producció de productes per al cinema i la televisió (un negoci en alça en aquelles dates). D'aquesta època són films com: Serpico (1973), Los tres días del cóndor (1975), El huevo de la serpiente (1977, un dels films més estranys del sr. Bergman), King Kong (1976), Flash Gordon (1980), Ragtime (1981), Conan el Bárbaro (1982), Dune (1984, la pel·lícula menys Lynch de Lynch), La zona muerta (1985), Los ojos de Gato (1985), Maximum Overdrive (1986, el primer film dirigir per Stephen King, obra de culte). ... però fou el desastrós resultat de Dune el que fèu que els sr. Di Laurentiis es retirés parcialment de la seva feina per a passar el ceptre a la seva filla Raffella (que té productora pròpia).
·
El sr. De Laurentiis va tenir l'olfacte per a detectar un personatge que amb els anys s'ha convertit en mite (gràcies, també, al paper d'Antony Hopkins): Hannibal Lecter, aquest productor realitzà la primera adaptació a Manhunter (1986, un dels primers films del sr.Michael Mann). No tingué l'èxit comercial esperat (ara és obra de culte) i per aquest motiu no va voler produir la segona part escrita també per l'escriptor Thomas Harris: El silencio de los corderos (1991)... òbviament, passats els anys, aquesta decisió fou un error vist l'èxit comercial i els Oscar aconseguits. Per treure's l'espineta, el sr. Di Laurentiis va produir els següents films de la saga Hannibal (2001), El dragón rojo (2002) i Hannibal rising (2007), que no arribaren a la qualitat de la primera.
·
Va produir unes 150 pel·lícules. De premis en va rebre pocs, i destacable són els de reconeixement com l'Irving Thalberg en el 2000 o l'Or de Venècia en el 2003.
·
Va nèixer a Nàpols però va morir a Beverly Hills als 91 anys. Les seves produccions estigueren acompanyades per grans directors (o que ho arribarien a ser), foren productes bons i dolents, però fins i tot aquestes darrers han acabat sent, amb els anys, autèntiques obres de culte ... si us heu fixat, es tracta d'un mot que ha anat sortint força al llarg del text.
·

dimecres, 17 de novembre del 2010

SR. JORGE RODRIGUEZ-GERADA I EARTH 350 AL DELTA

·
Ja fa unes setmanes que pel Facebook se'ns va informant d'una activitat que es realitzarà el proper dissabte 20/11/10 a la Platja dels Eucaliptus, al Delta de l'Ebre. Darrera d'aquesta acció hi ha un nom propi: el sr. Jorge Rodríguez-Gerada.
·
El sr. Jorge Rodríguez-Gerada és una artista que va nèixer a Cuba però que en els anys '70 va emigrar amb la seva família a New Jersey. De ben jove li va interessar el poder de l'art i el seu impacte en la col·lectivitat. En els anys '90, a Nova York, funda i participa en 'grups guerrillers artístics' com Artfux o Cicada Corps of Artists. Actualment, està vivint a Barcelona.
·
El sr. Rodríguez-Gerada té diversos projectes en marxa, el més conegut és el de fer retrats de gran format (super-gran format, hauria de dir) en llocs insòlits. S'han pogut veure obres seves al barris de Fuencarral (Madrid) o al Raval (Barcelona), el procediment és curiós: fotografia una persona anònima del barri i la dibuixa en una paret del mateix barri en unes dimensions enormes. Aquests treballs estan inclosos en un dels seus múltiples projectes, l'anomenat Identities Series, es tracta d'allò més característic del sr. Rodríguez-Gerada. La identitat és un punt fort de l'obra del artista, unit al paper de la comunitat, de la quotidianeïtat.
·
Continuant aquells 'grups guerrillers' dels '90, aquesta artista és un dels fundadors del moviment
Culture Jamming (Interferència cultural), que es caracteritza per parodiar missatges culturals dominants alterant el seu contingut en una mena de deconstrucció de la cultura corporativa, amb tocs surrealistes, Dadà... Aquest grup 'agafa' la publicitat i ens descobreix aspectes ocults d'ella mateixa en una mena de guerrilla de la comunicació o terrorisme artístic. La sra. Naomi Klein va referenciar i aplaudir la tasca d'aquest grup en el llibre No Logo.
·
Un dels darrers projectes de l'artista és Composite Identity. Es tracta d'un retrat de gran format (8x5 metres) fruit de l'escannejat de 100 fotografies de la comunitat del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Aquestes 100 persones han estat escollits de diferents col·lectius de la 'uni': 84 estudiants, 6 del PAS, 10 professors/es i investigadors/es com a representació o símbol de tota la comunitat. Se'ls ha fet 3 fotografies (de cara i les dos parts de la cara) i en una aplicació informàtica s'han sumat les cares de tots per aconseguir una cara final: la Cara de la Comunitat UAB. Aquesta cara és la que va dibuixar l'artista en una paret ben visible del Campus.
·
Fent aquests dibuixos de gran format al sr. Rodríguez-Gerada se li han quedat petites les parets dels edificis i ara busca dimensions planetàries, per això en col·laboració amb Google Earth i Google Maps s'ha propostat augmentar les dimensions de les seves imatges per a poder ser vistes des de l'espai. El primer projecte fou Expectation, en el que l'artista dibuixà la cara del sr. Obama a la platja del Fòrum, en 1 hectàrea de terreny i utilitzant 650 tones de sorra i grava. Es tractava d'oferir al món l'esperança d'un canvi en ser escollit el primer president negre dels EEUU.
·

La segona proposta dins d'aquest projecte 'planetari' està emmarcada dins de l'organització 350.org, una associació que persegueix la conscienciació de la necessitat de reduir el nivells de CO2 de l'atmòsfera i aturar el canvi climàtic. 350 és el límit màxim segur de diòxid de carboni en l'atmòsfera... i actualment, estem en un 390. La 350.org es dedica a emprendre accions i activitats per aconseguir el seu objectiu. Una d'aques activitats és Eart: Art i Canvi Climàtic, en el que diferents artistes han realitzat accions per a la causa de l'organització.
·
L'artista s'apunta al projecte de 350.org i construirà el rostre d'una nena anònima de la zona del Delta de l'Ebre de dimensions de 200x300 metres en 6 hectàrees a la Platja d'Eucaliptus. Com ja es fèu en el rostre d'Obama l'obra acabada serà fotografiada via satèl·lit des de l'espai exterior i un globus estàtic anirà retransmeten l'acció. Els participats que hi vulguin anar s'han de registrar en la pàgina de l'organització i assisitit el dissabte 20/11 a les 11:00, vestits de negre i portant miralls.... la família K hi anirà! i vosaltres?
·
Les obres del sr. Rodríguez-Gerada, com podeu veure, són efímeres ja que a l'estar a cel obert, la metereologia s'encarrega de desfer-les.... i aprofita per a dir-nos que allò que ens envolta (com el Delta) també té els dies comptats si no en fem alguna cosa.
·

dimarts, 16 de novembre del 2010

DESCOBRINT ELS CRYSTAL CASTLES

·
Tot navegant per l'ampli oceà de la xarxa vaig anar a parar -no us sabria dir com- a un grup que havia demanat col·laboració al sr. Robert Smith per a que posés la veu en un dels seus temes: Not in love (més avall la podreu escoltar). El grup? CRYSTAL CASTLES.
·
Amb ganes de saber més -la curiositat ens pot- vaig buscar més coses i el sr. Spotify (sempre tant eficaç!) ens va permetre escoltar el que havien fet aquests nois... aquest 2010 han estrenat LP: CRYSTAL CASTLES II (buscant títols no s'escarressen massa, no).
·
Aquest grup -d'Ontario, Canadà-, format per Ethan Kath (productor) i Alice Glass (vocalista), han estat etiquetats com a música electrònica experimental o electropunk.
·
L'any 2003 el sr. Kath volia engegar un producte musical i a l'escoltar a la srta. Glass (que només tenia 15 anys i era vocalista d'un grup punk) va pensar que era la peça que li mancava. Li va oferir a la cantant i lletrista 60 pistes instrumentals per a hi escrivís les lletres. En el 2005 treuen el seu primer single: Alice Practice. En vingueren alguns més fins a treure el seu primer treball: Crystal Castles (2008).
·
No seria fins aquest 2010 que editarien el segon: Crystal Castles II. Arribant al primer lloc en moltes llistes de música electrònica. Amb aquest disc van encetar un gira mundial que els portà a: Regne Unit, Canadà, USA, Alemany, Espanya, Catalunya, Suïssa, Portugal, Vietnam, Itàlia, França, Polònia, Bèlgica, Suècia, Noruega, Holanda, Xile, Argentina, Brasil i Colòmbia. Dalt de l'escenari: el sr. Kath en la programació, teclats, samplers,..; la srta. Glass en la veu i d'altres músics que s'afegeixen en el directe.
(com veieu en la foto d'un directe, l'actitud escènica de la srta. Glass no és, precisament, de cançó melòdica)
·
No és fàcil resumir l'estil d'aquest grup. Algunes peces tenen un aire punk-cridaner que echa una mica pa'trás, no us ho negaré; podent arribar a resultar ratllant i marejador. Tot i això, el ritme i les melodies s'enganxen. Paraules com friki, paranoia, demència, estridència, caos o desmadre van lligades a la seva música. Tan bon punt detectes una cançó amb aire pop, tope '80, com es desferma la cantant en crits pseudo- demoníacs...Crystal Castles= hardcore + experimentació atmosfèrica + pop + punk .... encara que us hagi fet por, val la pena dedicar-los atenció!
·
Com exemple del rotllo friki que porten el nom de Crystal Castles ve del castell imaginari de She-Ra, la versió femenina de He-Man dels Masters del Universo (els recordeu?); també és el nom d'un videojoc de l'Atari 8-bit (visca els '80!).
·
La cançó Not in love en el disc la canta l'Alice, però li van encarregar al sr. Robert Smith que en fes una versió, retitolant-la: Not in love fet. Robert Smith, aquí la teniu:

·
Avui hem descobert als Crystal Castles !!!

dilluns, 15 de novembre del 2010

TRISOGINIA: ¿FOBIA A LO TRIPARTITO?

·
Cada vez se consume menos papel, pero eso no implica que los carteles electorales dejen de circular por tele, red y radio. El Polituning lanzado por el inventor Pep Torres en la red sigue dándonos grandes alegrías. Se trata de buscar mensajes secretos en los carteles borrando letras pero sin añadir nada. De momento, los más polituneados son los del PSC, del género serio. Tras sus improbos esfuerzos por explorar lo coloquial creando un superhéroe o mentando al rival de palabra (Mas de lo mismo) u obra (el espot beduino), ahora resulta que sus eslóganes convencionales dan más juego que los extemporáneos. GARANTIA DE PROGRÉS da entre otras lindezas como GARANTIA DE RES o GRAN TIGRE, un contundente ARA TÉ POR que tal vez se refiera al miedo aritmético a reeditar el tripartito, algo que la encuesta del CIS no descarta con tanta rotundidad como otras. Otros carteles socialistas revelan mensajes secretos. Ocultando algunas letras de CONTRA LA CRISI, MÉS JUSTÍCIA SOCIAL Jori Palay relee LA CRISI ÉS JUSTA SOCI que luego remata transformado al PRESIDENT MONTILLA en un simple RESIDENT MONTILLA (en sintonía con el polonizante Visc a Catalunya) y GARANTIA DE PROGRÉS en GRAN PROGRE (una versión empanada de Gran Hermano). Otros practicantes del Polituning descubren, admirados, que la imagen especular de ese eslogan transforma lo SOCIAL en la palabra LAICOS, mientras que del subtítulo emergen, también en lectura especular las palabras clave de un dilema existencial de calado místico: SER O NO SER.
·
Pero es el inventor del Polituning, Pep Torres, quien descubre un concepto insólito en otro de los carteles socialistas. De CONTRA LA DIVISIÓ, MÉS DIÀLEG extrae las letras TRISÓG y las completa con IN (de PRESIDENT) para formar un concepto central en esta campaña: la TRISOGINIA, entendida como fobia a lo triple (tríos sentimentales, tercetos de cuerda, gobiernos tripartitos) por analogía con misoginia. Lástima que -ginia no signifique fobia sino mujer, pero -quini tampoco significa pieza textil y eso no impidió que del biquini derivara toda una gama de bañadores como el monoquini, el triquini e incluso el burcaquini. En esta línea veraniega, Tati Nash transforma el REBÉLATE. CIUTADANS en LA TETAS, con el làcteo 'LATE' apuntando a la anatomía pectoral de una mujer desnuda que flanquea a Rivera en segundo plano. Otros politunantes siguen explorando los mensajes electorales. Eduard Castellet sonsaca del cartel de CiU el siguiente mensaje: UNA CATALUNYA MILLOR COM EL VICI U y del de SI este otro: PENDÈJO LAPORTA. Pep transforma GENT VALENTA en EN VENTA y Mònica borra 24 letras de VERD ESPERANÇA. SOLUCIONS D'ESQUERRA para concluir que ÉS RANCI.
·
Marius Serra a EN RED ANDO
de El Periódico, 14/11/10





·

divendres, 12 de novembre del 2010

DE VIDA (26): MON CANAREU

·
Com si d'un passatge del mestre Proust es tractés, porto uns mesos en els que m'estic retrobant amb el passat, no amb tot, és clar!, sinó amb una part -important- d'aquest passat... la de la infantesa, la de la pre-adolescència... aquella en la que la Vida conscient comença.
·
La metàfora més adequada, almenys a mi em serveix, és la de que els nostres records estan tancadets, guardadets en petites caixes en el nostre cervell. De cop, algun fet, paraula, trobada, olor, pensament,... com si d'una clau es tractés, fa que s'obri aquesta caixa i comencen a brollar imatges d'allò que ens pensàvem oblidat, d'una forma descontrolada, sobtada. A voltes, fins i tot, ens provoca una sensació de vertigen la quantitat d'imatges que s'acumulen i es fan conscients, totes volen sortir, totes volen el seu moment de revifalla.
·
Jo tinc una caixeta que l'anomeno 'Món Canareu' on hi tinc una part de la meva vida de quan vam viure tota la família a Alcanar. Foren només 5 anys, però quan aquests 5 anys són quan tens dels 11 al 16, no són anys normals, són especials i significatius.
·
Aquesta caixeta portava tancada des del 1989, però a principis d'aquest any i gràcies al Facebook (el gran invent per a aquestes coses), l'Inma em va trobar i fou l'encarregada d'obrir-la, tot seguit vingueren l'Adela, la Neus, el Josep Maria, la Merce, la Maria Jesús, la Tere, el Ramon, la Vicky, la Laura, la Cristina, l'altre Ramon, el Lluís, la Yvonne ... buf! és difícil expressar en paraules el neguit que se't posa al cos quan et ve al cap la cara d'aquella persona i desencadena les mateixes emocions que tenies llavors... tot i fer tants i tants anys... és què són 26 anys els que han passat, eh???!!!
·
El Món Canareu ha retornat a la meva vida... els jocs, l'esplai del dissabte al 'convent', el xurro-mediamanga-mangotero al pati, la primera rossa de Sant Jordi, ... i els primers cops durs de la vida: el rostre sempre feliç i jovial de la Sònia m'acompanya mentres recordo, sempre hi és, sempre hi serà... va marxar abans de començar a Viure :_(
·
El Món Canareu ha tornat a la meva vida, el procés ja és imparable i la confirmació de tot plegat és el sopar de retrobament que tenim aquesta dissabte 13 de novembre. Un sopar de quinta. La quinta del 73 que ara en té 37 ... un cap-i-cua que funciona com a mcguffin ...una excusa com una altra, l'important és tornar a posar cares a aquells noms i records, fer petons i abraçades que seran un ritual per a reviure antics moments.
·
Aquest dissabte gaudiré d'obrir una caixa de records... la del Món Canareu, brrrr quins nervis!.

··
(amic i amigues del Ciutadà K, si heu llegit fins aquí us heu guanyat un concurs: en les fotos que veieu hi estic jo, sí, el curs 1984-1985, feia 6è (la primera) i campaments del '86 (la segona). ... qui o quina és capaç de trobar-me???)
··

dijous, 11 de novembre del 2010

MAIOL FA 4 ANYS !!!

Aquest nen tan guapíssim
que veieu aquí avui fa 4 anys !!!
·
PER MOLTS ANYS, MAIOL !!!!
·

EL SR. SPIELBERG FA VIDEOJOCS

Des de Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (2008) que el sr. Steven Spielberg no ha dirigit cap film, això no vol dir però, que hagi estat sense fer res; ja fa temps que es parla de la nova versió de Tintín y el secreto del Unicornio que està aixecant amb el sr. Peter Jackson com a director.
·
Un dels motius d'aquest lleuger allunyament del cinema del sr. Spielberg és perquè el disseny de videojocs li té el cor robat. Fa temps que li volta pel cap la forma d'unir cinema i videojoc. El primer treball com a creador de videojocs del sr. Spielberg fou Boom blox.
·
Boom blox és un trencaclosques digital per a la Wii dins de la productora Electronic Arts (empresa puntera en edició de videojocs). L'estètica i mecànica de referència poden ser el joc de Lego o del Tetris: destruir blocs de forma estratègica. La novetat és que es tracta de blocs tridimensionals i que s'aprofita les múltiples possibilitats que ens permet el comandament intuitiu de la Wii. Boom blox (2008) ha venut un milió d'unitats i va rebre un premi Bafta en l'apartat de videojocs (els Bafta són els premis de la British Academy of Film and Television Arts).
·
Engrescat per aquests resultats el sr. Spielberg va crear la segona part del joc amb 400 nivells de jocs, amb escenaris sota l'aigua o simulant la gravetat de l'espai... era Boom blox smash party (2009).
·
·
Tot i que la seva trajectòria professional ha estat vinculada amb el cinema, al sr. Spielberg sempre l'han atret els videojocs, recorda que en les estones de descans de Tiburon (el seu primer gran èxit) jugava al Pong (1972), el primer videojoc comercial de la història; el director reconeix haver-se passat moltes estones amb el Myst, Flight Simulator o World of warcraft; i, recentment, Guitar Hero i Rock Band.
·
També s'ha de tenir en compte que moltes de les seves pelis, al tractar-se d'èxits de taquilla, han estat portats al terreny del videojoc (no estaven dissenyats per ell, però). I val a dir que, aquests, no sempre han tingut sort: en el cas del videojoc d'E.T. (1982) fet per Atari, l'empresa es va veure obligada a destruir 5 milions d'unitats del videojoc perquè no sabien com vendre'ls. Posteriorment, el contacte Spielberg-videojocs va donar millors fruits: amb The digg (1997 per a Lucas Arts) o Medal of Honor (1999, mentre el director estrenava Salvar al soldado Ryan).
·
En paraules del sr. Spielberg la relació entre cinema i videojoc pot crear una nova narrativa... però aquesta encara no ha despuntat. De fet, els Boom blox, seran molt divertits però no han obert cap nova porta a la narració, no es tracta de quelcom que no haguéssim vist abans... Steven Spielberg, que és molt llest, ja ha declarat que n'és conscient d'això però que aquest procés és molt difícil ja que l'espectador/passiu del cinema està fortament separat de l'espectador/actiu del videojoc i trencar aqueta barrera és el que es va proposar en el següent projecte: LMNO, adreçat a PC, PS3 i Xbox 360; el projecte es va mantenir molt temps en secret i el que es va filtrar és que estaria basat en la relació entre el jugador i un misteriós personatge femení que té la clau de diversos futurs... molt engrescador!... la terrible notícia, però, ens va arribar el mes passat quan un comunicat de EA (Electronic Arts) declarava que el projecte ha estat cancelat, per motius de poca viabilitat comercial.
·
Hagués pogut crear amb aquest videojoc un nova narrativa el sr. Sipelberg? doncs, de moment, ens quedem amb les ganes, però aquí teniu un petit fragment del que hagués pogut estar el projecte LMNO. Malaguanyat, leñe!