dilluns, 29 d’abril del 2013

JA FEIA TEMPS...

_
Ja feia temps que no eren nens i en aquella cambra decobrien que gosaven fer tot allò que a la ciutat i davant dels altres els hauria avergonyit: pudorosament podien seguir actuant com a infants, com el nen que existia dins seu, però que mai no podien ser del tot. El món dels adults des d'allà, només des d'allà, es podia llucar amb agudesa i només allà podien intercanviant-se les mútues experiències. El manc jugava amb passió. Allà se li alleugeria la seva rialla paralítica, nerviosa. El cau de l'Estrany esdevenia l'únic lloc on de vegades veien riure l'Erno.
 
Sandor Marai (1931) Els rebels

 

dijous, 25 d’abril del 2013

SR. JESUS FRANCO

_
(1930-2013)

Havia nascut un 12/05/30 a Madrid com a Jesús Franco Manera. Va estudiar piano en el Conservatorio de Madrid, es va llicenciar en Dret i seguidament va ingressar en el Instituto de Investigacions y Experiencias Cinematográficas (IIEC); hi va estar 2 anys mentres escrivia novel·les policíaques amb pseudònim. Un dels seus somnis era haver estat músic de jazz -de jove havia fet algunes actuacions en alguns locals; ell es definia més com un "músic de jazz que fa pel·lícules que un cineasta".
 
Va viure i estudiar direcció de cinema a París. Als inicis participà en diversos films com a guionista o ajudant de direcció fins al seu debut, el curtmetratge documental: El árbol de España (1957). L'any 1959 dirigia el primer llarmetratge, aquest cop -serà la seva tònica- de ficció: Tenemos 18 años, una comèdia.
 
La seva hiperactivitat i varietat de gèneres és impressionant: des d'aventures, ciència-ficció a cinema eròtic, sovint, obertament pornogràfic, amb noms tan suggerent com: Aberraciones sexuales de una rubia caliente (1977), El sexo está loco (1981), Orgía de ninfómanas (1981), Mil sexos tiene la noche (1984)...
 
Fou en el gènere de terror on arribaria a la popularitat i reconeixement d'una part del públic amb Gritos en la noche (1962), pionera en la barreja d'erotisme i terror i film de referència (continuat en el Giallo, per exemple). Però fou, sobretot, Necronomicón, presentada en el festival de Berlín de 1967, un dels seus films més apaludits a nivell internacional.
 
Tingué una 'època Christopher Lee' fent de Fu-Manchú (Fu-Manchú y el beso de la muerte, El Castillo de Fu-Manchú) o de Drácula.
 
A partir de 1967 la carrera del sr. Franco agafa un ritme frenètic a nivell geogràfic, produccions a: França, Itàlia, Suïssa, Holanda... com a resposta al rebuig que el seu treball tingué en el seu país.. massa provocador, massa anàrquic, massa extrem.
 
Compositor de BSO, muntador, productor, guionista... també fou actor; una de les actuacions més destacables la trobem en el film de Fernando Fernán Gómez El extraño viaje (1964)...
 
Té una filmografia taaaan extensa que alguns afirmaven que no ho sabia ni ell les pel·lícules que havia realitzat, es parla d'uns 200 films, però és un xifra desconeguda. Exemple d'això, és que l'any 2008 la Cinemateca Francesa li dedicà un homenatge amb l'il·lustratiu títol de: Jess Franco, fragmentos de una filmografía imposible.
 
La seva llista de pseudònims és interminable: Joan Almirall, Rosa María Almirall, Clifford Brawn, Clifford Brown Jr., Clifford Brown, Juan G. Cabral, Betty Carter, Candy Coster, Terry De Corsia, Rick Deconinck, Raymond Dubois, Chuck Evans, Toni Falt, Dennis Farnon, Jess Franck, J. Franco, James Franco, Jesse Franco, Jess Franco, Jesús Franco, A.M. Frank, Adolf M. Frank, Antón Martín Frank, Jeff Frank, Jess Frank, Wolfgang Frank, James Gardner, Manfred Gregor, Jack Griffin, Robert Griffin, Lennie Hayden, Frank Hollman, Frank Hollmann, Frarik Hollmann, B.F. Johnson, J.P. Johnson, Yogourtu Ungue, James Lee Johnson, James P. Johnson, David J. Khune, David Khune, D. Khunne Jr., D. Khunne, David J. Khunne, David Khunne, David Kuhne, David Kunne, David Kühne, Lulu Laverne, Lulú Laverne, Franco Manera, J. Franck Manera, J. Frank Manera, Jesús Franco Manera, Jesús Manera, Jeff Manner, Roland Marceignac, A.L. Mariaux, A.L. Marioux, John O´Hara, Cole Polly, Preston Quaid, P. Querut, Dan L. Simon, Dan Simon, Dave Tough, Pablo Villa, Joan Vincent y Robert Zinnermann.

Un dels punts importants de la seva carrera fou fer d'ajudant de direcció d'Orson Welles a Campanadas a Medianoche o Don Quijote d'Orson Welles (obra inacabada que finalitzà el mateix sr. Franco l'any 1992).
 
El seu estil és anàrquic, provocador. El sr. Franco desperta sentiments contraposats: director de culte -per a alguns-, director de caspositats -per a d'altres-. Els seus seguidors són legió, i l'anomenaven carinyosament Tío Jess. El 2004 publicà un llibre autobiogràfic molt sucós, amb el nom de Memorias del tío Jess.
 
Tingué dues muses a la seva vida, les dues actrius: Soledad Miranda (descoberta per ell i parella en els inicis) i Lina Romay (la seva companya des de 1973). Aquesta darrera va morir l'any passat, diuen que fou un pèrdua massa feixuga per a ell.
 
Goya d'Honor l'any 2009. L'any passat va estrenar el seu darrer film: Al Pereira vs. the Alligator Ladies.

Aquí us deixo un simpàtic vídeo-homenatge de la seva carrera, amb humor i caspa... marca de la casa del Tío Jess.
  

dilluns, 22 d’abril del 2013

CARTELLS DE CINEMA A L'EXPOSICIO LA MIRADA INDISCRETA

_
 La mirada indiscreta. Una revisió lliure del cartell de cinema és una exposició que podem veure fins a final de mes (28/04/13) en el Museu de Cinema de Girona.

Es tracta d'una exposició produïda per l'Ajuntament d'Olot i l'Escola d'Art i Superior de Disseny d'Olot en la que l'artista Joel Amat reinterpreta els cartells de 40 pel·lícules conegudes dels darrers temps. Aquests cartells són el producte del seu projecte final de carrera, en el que l'artista feia una revisió crítica, estilística i semiòtica del disseny gràfic dels cartells de films actuals. Per a l'artista, els cartells de cinema estan passant per hores baixes a nivell de creativitat i ell en proposa nous dissenys per a retornar al cartell aquella funció de signes o metàfores que, en altres temps, oferia als films.
 
Un bon exemple d'això ho podem veure en els cartells següents dedicats a Gattaca i La Naranja Mecànica ...

dimecres, 17 d’abril del 2013

NO FAS UNA FOTOGRAFIA NOMES AMB LA CAMERA



No fas una fotografia només amb la càmera, sinó amb les imatges que has vist, els llibres que has llegit, la música que has escoltat, les persones que has estimat

Ansel Adams

dilluns, 15 d’abril del 2013

MIRADAS

_
Entro. Estoy.
Levantándose, el rostro
zarpa en navegación
lenta por el instinto.
En vertical viaje
asciende, olvidando
en la mesa el cristal
junto al oro. Ve...
y vuelve junto al ancla
del sabor. Alza.
Vuelvo a caer
en mansa inclinación.
Percibe. Vuelve
al alto viaje...
Halla luz. Se contiene.

Y mientras grana así
la clara espiga,
entre frutas quebradas
y sazonados vidrios,
sostiénese ceñidas
dos cinturas de almas
y encájase la cita.

 
Emilio Prados (1927)
Vuelta (Seguimientos.Ausencias)

dijous, 11 d’abril del 2013

SR. BIGAS LUNA

_
"Quiero que la gente  sepa que he disfrutado de la vida", aquesta fou una de les frases que digué el sr. Luna quan era conscient del seu final... malalt de leucèmia des de feia temps. Tenia només 67 anys.
 
El sr. Luna va nèixer a Barcelona com a José Juan Bigas Luna però ja en els seus primers films  va reduir el seu nom a: Bigas (solidesa i lligam a la terra) Luna (somiadora i penjada del cel). Format en l'interiorisme i el disseny industrial es decantà, però, cap al cinema rodant diversos curtmetratges fins arribar al seu debut: Tatuaje (1976)(sobre un llibre de Vázquez Montalban). Aquest primer film marcà una línia estètica amb ombres, foscors, ambients tèrbols, perversió... que continuà a Bilbao (1979) amb la que li arribà el reconeixement sent escollida per al Festival de Cannes. En la mateixa corda trobem Caniche (1980), Renacer (1981, primer contacte USA no massa satisfactori) i Lola (1985). El seu treball posterior -Angustia (1987)- fou un dels seus films més ambiciosos i segon contacte amb el mercat Hollywood (amb un film mal rotllero, mal rotllero on cinema i realitat es barregen de forma magistral). Amb aquest film acabaria l'època més fosca del director i amb la següent Las Edades de Lulú (1990) s'obriria un nou horitzó, no significà un canvi d'estil radical sinó l'entrada del Mediterrani en els seus films, continuat i desenvolupat a Jamón, Jamón (1992), Huevos de Oro (1993) i La teta i la Lluna (1994).... mediterranisme que continuà a Bámbola (1996)(un altre dels seus films fallats) i, sobretot, a Son de mar (2001) un dels seus films de recuperació necessària... Enmig tingué un parell de contactes amb el cinema més 'històric' amb La camarera del Titanic (1997) i Volaverunt (1999).
 
Per a mi, el cinema del sr. Luna, està en un bon lloc en el meu pedestal de personalitats però l'impacte cinematogràfic que em provocà Jamón, jamón són dels que no s'obliden: aquella llum, aquella Pe, aquella intensitat, aquella passió, aquella baralla goyanesca amb pernils... brutal!!!
 
A partir del 2000, amb el canvi de segle, al sr. Luna -sempre inquiet- li entren aires de modernitat i emprén Yo soy la Juani (2006) una recreació de l'estil, música i tendència 'de rodalies' on personalitats com la Esteban és la reina i on la recerca de l'èxit a qualsevol preu és allò principal... Gandia Shore ja està aquí! En fèu una segona part Di Di Hollywood (2010) que és el pitjor que ha fet mai ... però el sr. Luna ja tenia preparada una nova invenció, aquest cop, abraçant les noves tecnologies en el cinema: Segon Origen (film del que ja havia escrit el guió) era una nova versió del llibre Mecanoscrit del Segon Origen (de Manuel de Pedrolo), un clàssic que ens parla d'apocalipsis i reinvenció de la humanitat... de rabiosa actualitat cinematogràfica! Amb Segon origen volia reinventar el seu cinema, hagués estat un nou punt d'inflexió.
 
Ell fou el descobridor de Javier Bardem, Jordi Mollà, Ariadna Gil, Penélope Cruz o Veronica Echegui.
 
Els/les que el conegueren personalment parlen d'una bona persona, conversador erudit, amb rodatges tranquils i respectuosos. Havia manifestat en diverses ocasions que l'artista ha de ser sempre provocador... i el sr. Luna ho aconseguí! el seu cinema no deixa indiferent.
 
El cinema de Bigas Luna significa erotisme, sensualitat, poesia, cultura gastronòmica (darrerament estava abocat a l'elaboració vinícola)... el cinema de Bigas Luna destil·la passió... la mateixa passió de viure amb la que vol que se'l recordi. Ha exigit que no se li faci cap homenatge ni acte de reconeixement ...però podrà evitar-ho la gent que tan el valora?
 
Bon viatge, sr. Luna!
 

dimecres, 10 d’abril del 2013

¡Y CUANDO EXHALES EL ULTIMO SUSPIRO...

_
- ¡Y cuándo exhales el último suspiro, sólo entonces, te darás cuenta de que tu vida no ha sido más que una minúscula gota en un océano infinito!.
 
- Y, sin embargo, ¿qué es un océano sino una multitud de gotas?
 
 
 
David Mitchell, El Atlas de la nubes (2004)
 
 

dimarts, 9 d’abril del 2013

CREA EN LA PRESENTACIO DE 'EL JOC DE SADE'

_

ARTISTES-JOC DE SADESi és que a CREA no parem ...
 
La Tiffani, la Núria i el Pere són uns cracks!! I així ho van demostrar, divendres passat, en la presentació de El Joc de Sade a la Biblioteca d’Amposta, oferint-nos una representació teatral de treure’s el barret…
_
Ara que ja ha passat la presentació podem explicar-vos la veritat i res més que la veritat: Joana Serret (directora de la Biblioteca d’Amposta) va tornar a confiar en CREA (ens estima tant!) per a fer-nos un encàrrec de nivell: Oferir una representació teatral a esquenes dels ponents; aprofitant que aquell divendres era l’aniversari de l’autor del llibre (Miquel Esteve) ens va demanar que muntéssim ‘una mica de show’ entre el públic… i nosaltres, que som tan engrescats/des com inconscients, de cap que ens hi vam llençar!
 
 
El resultat el teniu en el vídeo següent. Més que explicar-ho millor que ho veieu … Malauradament, la qualitat de la gravació no és la desitjable però esperem que us agradi -com a mínim- tant com les ganes i entusiasme que li hem posat nosaltres.
_
 Bravo per CREA !!


dijous, 4 d’abril del 2013

EL SR. DOMINIQUE A: NOU DISC I NOU LLIBRE

_
El sr. Dominique A ara se'ns ha fet escriptor i en aquests dies presenta llibre quan encara païm el darrer treball discogràfic editat ara fa un any.
 
Al sr. Dominique A és fàcil i difícil d'etiquetar. Fàcil perquè té aquest aire de cantautor francés tan típic, però difícil perquè el seu estil està entre el rock i la chanson més convencional.
 
Popular des de la dècada dels '90 del segle passat, el sr. Dominique A ja s'ha guanyat un bon lloc en l'espai musical.
 
Dominique Ané va nèixer a l'illa de França, a Provins, en el rovell d'ou de París. És fill d'un mestre d'escola i d'una mestressa de casa. Fou un nen solitari i de ben petit s'apassionà per la música i la literatura. Al 17 anys crea el grup de música John Merrick (en homenatge a l'Home Elefant) d'estil fosc i tenebrós; enregistren uns 45 temes. Posteriorment, s'uneix amb el cantant Philippe Katherine i es decanta per un estil més marxós i menys transcendent.
 
En el 1991 debuta amb el primer disc autoproduït: Un Disque Sourd. Però serà amb el segon, ja amb un productora discogràfica, La fossette i, sobretot, la seva cançó Le courage des oiseaux que rebrà l'aplaudiment de la crítica. El seu estil minimalisa, amb clara vocació rockera trencava, definitivament, amb l'estil de la cançó francesa.
 
A partir d'aquí la seva carrera es consolida amb nous treballs i la seva primera BSO: Si je connais Harry (1993); més tard vindrien també per al cinema: Banqueroute (2002) i Mans Buides (2003) del català Marc Recha.
 
El sr. Dominique A, però, no continua una línia clara, concreta sinó que cada nou treball es va desviant, canviant ... qüestió que no sempre reben massa bé els seus fans (una mica en la línia del seu company Tiersen, també). Prova d'això són els continguts de: La mémoire neuve (1995), Remué (1999), Auguri (2001), Le détour (2003), Tout sera comme avant (2004).... fins arribar a L'horizon (2006), un altre punt d'inflexió i -per a molts- els seu millor treball.
 


El seu primer àlbum en viu arriba el 2007: Sur nos Forces Motrices.
El 2009 torna amb un disc d'estudi ambiciós: La Musique, de marcat estil electrònic.

Al sr. Dominique A li costa poc col·laborar amb d'altres música, habitual en els discos de Yann Tiersen, François Breut o Jane Birkin.
 
El disc 9 de la seva carrera va arribar a l'any passat: Vers les lueurs (2012). Un nou cop de timó a la seva carrera amb un disc amb forta presència de vent-metall i més elèctric que en anteriors ocasions, en alguns moments, pròxim a l'estil Wim Mertens. En el Primavera Sound del juny passat ens el va venir a presentar.

El seu Dominique A -artista inquiet ell- ara en ofereix un llibre que és un viatge a la infància i adolescència en el seu Provins de naixement: Regresar. Per a signar-lo utilitzar el seu nom 'real': Dominique Ané. Un llibre curt de 70 pàgines per a parlar-nos de la seva família, del paisatges que el van veure crèixer. Com un petit quadern de notes que ens permet conèixer millor l'artista, mentres ressonen en les seves pàgines estrofes de The Clash o The Cure, manifestades referències del músic.

Aquí us deixo el vídeo del single Rendez-nous la lumière.
 

dimarts, 2 d’abril del 2013

QUE GALGOS O PODENCOS

_
Hace un par de semanas Facebook cerró durante veinticuatro horas la cuenta de la Galerie du Jeu de Paume, de París. El motivo: habían colgado una foto en blanco y negro, obra de la artista Lauren Albin Guillot, hecha en 1940 y en la que se ve a una mujer recostada con los pechos a la vista. Étude de nu, se titula la obra. La que se ha liado. Inmediatamente han surgido las protestas. ¿Cómo se atreve Facebook a censurar una obra de arte? ¡Qué mojigatos son! La mismísima Jeu de Paume ha hecho pública su indignación y ha recordado que la foto de Guillot es un clásico “de gran valor artístico, que no tiene nada de pornográfico y que cumple con el derecho a publicar contenidos de naturaleza personal”. Dicen también que Facebook debería revisar su normativa, ya que “no distinguir entre una obra de arte y una imagen pornográfica es discutible y, sobre todo, peligroso”. Algunos han llegado a escribir que “Facebook no es capaz de distinguir entre ambos conceptos”.
 
Menos tonterías. Hasta los críos saben que una de las normas de Facebook es no permitir fotos de cuerpos desnudos. Los que protestan por que no deje colgar esa imagen de un cuerpo desnudo deberían leer antes las normas de esa red. Porque, si voluntariamente te apuntas a Facebook, tienes que aceptarlas. Si no, no te apuntes. ¿A qué viene entonces tanto aspaviento? Eso, por un lado. Por el otro, ¿en qué se basan para defender el derecho de la foto de Guillot a estar en Facebook y no de una de las que ellos consideran porno? ¿En que la foto es de 1940 y está en blanco y negro? Nadie con dos dedos de frente puede plantear que una obra –frotográfica, escultórica o pictórica- o es pornográfica o es arte. ¿Acaso una categoría excluye a la otra? Los cuadros de Picasso en los que aparecen parejas copulando con genitales desmesurados son arte y pornografía a la vez.¿Catalogamos El origen del mundo de Courbet como arte y la famosa foto de Demi Moore joven, despatarrada y con el felpudo sin depilar,  no?¿Y qué hacemos con los cuadros de la valoradísima serie Made in Heaven, del artista Jeff Koons (el del perrito del Guggenheim de Bilbao), en la que él mismo aparece con Cicciolina, dale que te pego hasta la rociada final?.

Los murales de Pompeya con mil y una posturas sexuales, ¿son arte simplemente porque han pasado un montón de siglos?¿Son aceptables la Venus de Willendorf o la Venus del espejo de Velázquez (con su angelito pillín) porque una es de hace 20.000 años y la otra del siglo XVII y, en cambio, no es aceptable una foto de Bar Rafaeli? Anda ya. Consideran arte El almuerzo  sobre la hierba de Manet y no se dan cuenta de que es una tela precursora de ese subgénero porno actual que se llama CMNF. Desde simpre, una rama del arte figurativo se ha dedicado a reproducir cuerpos desnudos, porque, si son bellos, resultan agradables a la vista. Cuando, en el franquismo, el porno estaba prohibido y yo tenía catorce años, sin ninguna revista guarra que llevarme a los ojos, me veía obligado a buscar refugio en el clasicismo. ¡Anda que no tengo que estarle agradecido a Nicolas Poussin y su La bacanal! La de veces que me sirvió para aplacar la testosterona de mi pubertad.
Quim Monzó, a Seré Breve en el Magazine
de La Vanguardia del 24/03/13

dilluns, 1 d’abril del 2013

ABRIL DE KONIEC 2013!




Del Calendari Koniec 2013! de Joan Garau i Joana Abrines