dijous, 31 de juliol del 2008

CINEFAGIA IN NEW YORK

Com ja sabeu, el Ciutadà K té vocació de servei, així que, recollint la petició de l'amiga d'aquesta casa: Neska Polita ... que, en breve, volarà cap a NY City, aquí hi ha un repàs mitòman de llocs cinematogràfics en aquesta ciutat.... Hi ha alguna ciutat al món més cinematogràfica que Nova York??? Molt poques, certament.
(Així que, Polita & Nuclearsky 'se us gira' una feinada de porrrrr !!!)

Com us deia, pel·lícules filmades a Nova York n'hi ha moltíssimes, però com que som gent amb criteri, n'hem seleccionat unes quantes, sí, a gust del Ciutadà K, però tenint en ment l'encantadora Polita... :)



Hi ha una web GENIAL, amb un mapa interactiu on s'hi ubiquen les pel·lícules que s'han filmat, l'efecte és el que veieu, on he seleccionat Annie Hall, cada punt groguet és una peli.
·

Si no confieu massa amb el meu criteri, aquí teniu les webs de referència per a que li doneu una ullada vosaltres mateixes: Una i Altra. Val la pena, també, el llibre Scenes from the City: Filmmaking in New York de James Sanders (2006) (disponible a Amazon)
·
·(Ah!, i recordeu també visitar les cataractes de l'Eliasson!!)
(I, sí, les imatges les ha elaborat 'con estas manitas' el Ciutadà K)

dimecres, 30 de juliol del 2008

SR. INGMAR ANTONIONI

(o Michelangelo Bergman)
·
Avui fa exactament un any van morir dos mestres INDISCUTIBLES del cinema.
·
Sí, mereixen un comentari per a ells solets (sobretot, Bergman)... ja arribarà, però si van marxar agafats de la maneta, recordem-los plegadets, buscant les similituds ....
··
· ·

(extret de http://pacocalderon.net/modules/myalbum/photo.php?lid=1976&cid=109)

dilluns, 28 de juliol del 2008

D'ACADEMIA (1): SR. BAUDRILLARD

JEAN BAUDRILLARD
(29/07/1929 - 06/03/2007)

Filòsof. Sociòleg. Analista de la Postmodernitat.
Pensador postestructuralista.
·
Baudrillard explica la societat del consum mitjançant la
Teoria del Signe de Saussure, ja no parlem dels objectes en si,
sinó allò que signifiquen... d'aquí la teoria del simulacre...
la realitat no existeix, tot el que ens envolta és simulacre,
tot és signe de quelcom...
·
Baudrillard es mostra crític amb la societat de consum,
considera a les 'masses' no com a víctimes del sistema
sinó com a còmplices d'aquesta situació.
·
Baudrillard és el filòsof del simulacre i la hiperrealitat.
·
"El simulacro no es lo que oculta la verdad.
Es la verdad la que oculta que no hay verdad.
El simulacro es verdadero".
·
·
Hiperrealitat:La abstracción hoy no es ya la del mapa, el doble, el espejo o el concepto. La simulación no es ya la de un territorio, una existencia referencial o una sustancia. Se trata de la generación de modelos de algo real que no tiene origen ni realidad: un “hiperreal”. El territorio ya no precede al mapa, ni lo sobrevive. De aquí en adelante, es el mapa el que precede al territorio, es el mapa el que engendra el territorio; y si reviviéramos la fábula (se refiere al poema de Borges) hoy, serían las tiras de territorio las que lentamente se pudren a lo largo del mapa. Es lo real y no el mapa, cuyos escasos vestigios subsisten aquí y allí: en los desiertos que no son ya más del Imperio, sino nuestros. El desierto de lo real en sí mismo.”

Això és plasmà a Matrix... no ens adonem que els que ens envolat és una il·lusió.... Aquí veieu a Neo amb el llibre del Baudrillard Simulacre i Simulació.
·
·
Exemples d'hiperrealitat: Begudes de sabors que no existeixen (Coca-cola, Xtreme, Burn), un arbre de nadal amb millor aparença que qualsevol arbre real, la fotografia d'una model que retoca amb l'ajuda d'algun programa informàtic abans de publicar-la en una revista, un jardí molt ben cuidat (la hiperrealitat a la natura), el cinema, Disney World i Las Vegas, la pornografía ("més sexy que el mateix sexe"), les relacions de parella creades i mantingudes exclusicament a través d'internet ("cibernuviatge"), un videojoc en el que el jugador oblida temporalment la diferència entre el joc i la realitat.·
Baudrillard....

"Disneylandia es presentada como imaginaria
con la finalidad de hacer creer que el resto es real,
mientras que cuanto la rodea, Los Ángeles,
América entera, no es ya real, sino perteneciente
al orden de lo hiperreal y de la simulación.
No se trata de una interpretación falsa de la realidad (la ideología),
sino de ocultar que la realidad ya no es la realidad
y, por tanto, de salvar el principio de realidad."
·
"Los medios de comunicación son los constructores ideológicos de la realidad virtual".
·
"Los medios van sustituyendo a las instancias de interlocución y propenden a ser las fuentes únicas para la percepción y comprensión social".
·

"En el mundo posmoderno no hay realidad, no hay historia, sino una simulacro de la realidad".
·
"La seducción es más fuerte que el poder"
·

"Mi pasión no es la de saber sino la de identificar la fragilidad de las cosas,
la reversibilidad de la ilusión, las contradicciones de la existencia.
Y la escritura y el lenguaje son una forma de jugar con eso, pero no la única."


I si voleu llegir més, aquí teniu un parell de llibres d'ell....

Las Estrategias Fatales: http://caosmosis.acracia.net/wp-content/uploads/2008/05/baudrillard-jean-las-estrategias-fatales.pdf

El Sistema de los Objetos http://caosmosis.acracia.net/wp-content/uploads/2007/11/baudrillard-el-sistema-de-los-objetos.pdf

SRA. APOCALIPSIS

Els darrers mesos hem rebut estrenes que ens parlen de l'apocalipsis, de la fi del món, del final de la humanitat .... la sra. Apocalipsis ha d'estar contenta, segur!!
·
Tenint en compte que els 3 films que us comentaré ens arriben dels EEUU, el pes dels efectes post-11/S és més que evident, fins i tot en la recreació d'algunes escenes. Les escollides són: La Niebla de Stephen King, El Incidente i Monstruoso (i deixant fora d'altres que van en la línia, com: 28 días después, 28 semanas después o Doomsday, estrenada aquesta setmana).
·
Característiques de totes elles:
1. Elements externs que fan trontollar, desestabilitzar l'ordre social i ens aboquen al que sembla la fi del món.
2. La mà humana no és aliena en les causes d'aquest apocalipsis.
3. Les conseqüències de la crisis negativitzen i fan explotar les dinàmiques socials.
4. Finals de les crisis poc esperançadors.
·
Als anys '70 va sorgir un gènere similar: el 'cinema Catastrofista'. En aquells casos, però, tot era fruit de la crisi del petroli i els efectes de la guerra freda... la tecnologia es revoltava: avions que s'estrellaven, centrals nuclears que fallaven, mísils que es descontrolaven .... o, en algun cas, alienígenes ens envaïen amb males intencions.... ara, però, la qüestió està a 'dins', és global i planetari... els moviments ecologistes han calat i de valent!. Les catàstrofes d'ara són provocades per les males accions envers l'ecosistema, la natura és venjativa i rencorosa ... i ens ho fa pagar!
·
A La Niebla de Stephen King (Frank Darabont) l'apocalipsis es viu dins d'un supermercat amb altres desconeguts... un boira espessa emplena tot l'exterior de l'edifici i, dins la boira, bestioletes perilloses, enormes i amb punt prehistòric. L'escenari (el supermercat) té la clara intenció (poc subtil) d'evidenciar que som eminentment 'home/dona economicus'. El film té les 4 característiques exposades, però la més evident és la 4; en aquell supermercat tancat, intencionadament aïllats d'allò' que hi a fora exploten les diplomàcies que mantenen l'estabilitat social, l'ésser humà es transforma en un llop per a l'ésser humà, amb fanatisme religiós inclòs.. la desesperació ens aboca a la fe més cega!!!. Com ja digué en el seu moment el millor: el final... buf! ... En aques film la 'classe' militar ens salvarà de l'apocalipsis (els mateixos que l'han provocat)(potser massa tard?...)
·
DEl Incidente (M. Night Shyamalan) ja n'hem parlat força aquí, i com en la pel·lícula anterior no es tracta d'una història de 'flors i violes', precisament. Aqui pesa més l'atmòsfera i el neguit de no entendre què passa ni de saber de què fuges, por a quelcom -aparentment- immaterial (qüestió que a la 'Niebla', no passa, en ella els monstres es veuen i se'n veuen bastants). Al tractar-se d'un virus letal que aboca a l'afectat/da al suïcidi la sensació desestabilitzadora és brutal, sobretot, en aquella escena que un pistola de policia va passant de mà en mà per a realitzar l'auto-execució... terrible!. Com que el prota és professor universitari sovint ens parlen del punt 2 de les característiques, el per què, sense arribar, però, a un teoria definitiva, una de les 'gràcies' del film... Peli 'linxada' per la crítica, com sempre, l'amor com a redempció i escapatòria d'una apocalipsis que semblava inevitable i demoledora. En aquest film depén de nosaltres (la Humanitat) escapar d'una apocalipsis que s'aproxima.


·
A Monstruoso (Cloverfield)(J.J.Abrahams), l'apocalipsis ens arriba de rebot, una festa és 'tallada' pel que sembla una atac a la ciutat on està tenint lloc la festa: Nova York. Un video-aficionat està gravant la festa quan es transforma en reporter d'excepció del que està succeint. Cinema amb intenció realista, la por subjectiva de ser tu el que ho estàs vivint, perquè només veus el que la 'video-càmara' enfoca (en la línia de REC de Balagueró i Plaza). Precisament, per aquest punt de quotidianeïtat que es trenca, el punt 1 de les característiques és el més evident, per sobre de la resta. És interessant la convivència d'un nivell micro (relacions de parella i amistat) i macro (la ciutat de Nova York atacada) que li dóna un aire interessant, no present en les dues pelis comentades, més centrades en l'aspecte micro. En aquesta peli conflueixen, clarament, les 'pors USA' : Atac a NY, la destrucció de la Estàtua de la Llibertat i la població en massa fugint de l'atac i morint. En aquest film, el pes del factor companyerisme és molt clar, l'acció es desenvolupa gràcies a aquesta variable. En aquest film no podem escapar de l'apocalipsis, el final és inevitable, en conjunt és la més desesperançadora de les tres...

Si hi ha algú que no l'hagi vist, aquí teniu el trailer...


diumenge, 27 de juliol del 2008

divendres, 18 de juliol del 2008

TANCAT PER VACANCES...

... TORNEM EL DILLUNS 28 ....
·


dimecres, 16 de juliol del 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( VI )

LA NIEBLA DE STEPHEN KING (The Mist, 2008)
El director torna a adaptar a Stephen King, que tants bons resultats li proporcionà amb Cadena Perpetua (interessant!) i La Milla Verde (decepcionant!). En aquest cas, la font de terror és l'aparició d'una boira espesa, espessíssima que amaga un seguit de bestioles amb cap bona intenció... a un pare de família amb el seu fill el fenomen els 'pesca' en un supermercat, amb una fauna de 'clients' que els acompanyen. El film ens mostra les misèries de l'ésser humà quan es tracta de sobreviure en moments de crisis: afloren els extremismes, els afanys de poder i l'ànsia de dominar (per la mateixa por davant el no-control d'allò que ens envolta). Només pel final, un dels finals més colpidors i desesperançadors de les darreres estrenes (impropi d'un 'blockbuster' USA), val la pena!.
Valoració: Notable Alt

LOS 400 GOLPES (Les quatre cents coups, 1959)
Juntament amb Al final de la escapada un dels films fundacionals del moviment cinematogràfica de la Nouvelle Vague. La primera pel·lícula del Truffaut -plena de detallas autobiogràfics- és un cant a la llibretat, tot qüestionant les institucions familiars, escolars i penitenciàries; és un film sobre la realitat i les mentires en les que vivim quotidianament i com un pre-adolescent no sempre és capaç de païr-les.... Un petit tractat pedagògic (que serà més desenvolupat a l'Enfant Sauvage) sobre la importància de saber escoltar i l'amor com a base de tota educació... un punt d'inflexió en la Història del Cinema.... una meravella!

Valoració: Excel·lent

EL INCIDENTE (The Happening, 2008)
Ai, el nostre amic Shyamalan... jo crec que és un dels directors de cinema actual menys entés (això, ja ho vam dir) i amb aquest film continua en la línia. Jo crec que ell l'únic que vol és agradar, com aconseguí fer amb El Sexto Sentido, però no se'n surt! Si a La joven del agua li vam criticar que era infantil, ingenua i pretenciosa, ara hi afegeix escenes gores per compensar i s'encaparrar en afirmar que ha fet un peli de serie B (així queda justificat si alguna cosa surt poc reixida). Film amb un guió molt prometedor que es desinfla i demostra que Shyamalan és millor director que guionista perquè mai ningú havia creat un sentiment tan torbador i angoixant amb la simple imatge d'unes fulles movent-se pel vent... Sap crear atmòsfera com ningú! No es pot parlar molt per no desvetllar la trama, però Ell continua dient-nos que el món va malament i que l'amor ho cura tot (això és el que hi veu el CiutadàK)... menys poètica que El Bosque, però tant interessant i torbadora com Señales...Ens grada Shyamalan!!!
Valoració: Notable Alt

LA FUENTE DE LA VIDA (The Fountain, 2006)
Parlant de pel·lícules incompreses, aquí en va una altra. El Sr. Aronosfky i la seva Pi (impactant!) va despertar unes expectatives poc vistes abans envers un director, es van complir amb Requiem por un Sueño (genial!)... Al simpàtic d'en Darren li van crèixer ales i va voler arribar fins al sol, emulant el geni de Tarkovski ... i és clar! tos coneixem la història d'Ícar .... Film poètic, a estones màgic, pot ser un punt erràtic en alguns moments, però es tracta d'un film de sensacions, per deixar-se portar per la bellesa de les imatges, la música i un sentiment d'amor incondicional, sacrifici i força de voluntat que ho emplena tot. No és perfecta però molt millor del que han dit d'ella.... pobre Darren!
Valoració: Notable


SWIMMING POOL (2003)
Una altra pel·lícula del (ja maduret) 'enfant terrible' francès i capdavanter del cinema postmodern d'aquell país (François Ozon). Vam parlar d'ell amb els Amants Criminals i com aquella, aquí es tracta de barrejar gèneres cinematogràfics (com a bon postmodern!): amb un base de thriller hi posem gotes de sensualitat, erotisme (les piscines és el que tenen...) amb un flaire de cinema d'autor... Charlote Rampling està genial (incloent el seu valent i digne despullat)... una atmòsfera de sentiments homoeròtics emplena la pel·lícula sense mostrar-se obertament (com molts films d'Ozon) ... Enganxant i torbadora....
Valoració: Notable Alt

EL BAILE DE LOS MUERTOS (Dance of the Dead, 2005)
Un altre capítol de Masters of Horror (un clàssic en aquest Festival de Cinefagia!!). En aquest cas, es tracta de la demostració que -a voltes- sí pesen els anys. Aquesta història la dirigeix Tobe Hopper (el visionari de la Matanza de Texas) que ha intentat fer un relat post-apocalíptic, futurista, amb zombies...amb un Robert Englund (clàssic Freddy Krueger) que no pot salvar una peli filmada com si el càmara tingués el mal de San Vito o anés 'pillat' d'algun bolet alucinógen... suposo que al pobre Hopper li van recomanar que el moviment, llums i colorins fa modern...doncs, apa!! 2 kilos!!! No s'entén res de res.... patètica!

Valoració: Insuficient


ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO (Before the Devil Knows You're Dead, 2008)
Pel·lícula que invalida el que dèiem en la peli anterior, sovint els anys no pesen, al contrati alleugeixen, joveneixen... és el cas de Sidney Lumet, un senyor amb 84 anys, reconegut pels films fets als '70 que ens demostra que quan s'és bo és pot fer un salt generacional sense problemes. El director de Serpico ens regala un thriller fred com l'acer, contundent, sec, dramàtic, fins i tot, tràgic, amb personatges de mala qualitat moral...amb un estructura narrativa fragmentadament original (imitant Tarantino? pot ser sí, però i què?) que permet recollir la història a compta-gotes o, millor, a mossegades... El super-títol és la continuació de la frase amb la que s'inicia la peli: "Ojalá puedas estar media hora en el cielo... antes que el diablo sepa que has muerto"... resum del regust que et queda enacabar el film... Bravo per Lumet!!!
Valoració: Notable Alt


EL INCREIBLE HULK (The Incredible Hulk, 2008)
Segon intent d'explicar-nos la història del super-heroi més irascible de la Marvel. La primera feta per Ang Lee va arribar (segons la productora) a poca gent... ho hem de solucionar, han intentat fer 'borron i cuenta nueva' deixant però aires i regustos argumentals de l'anterior....amb més acció, més persecucions, més per a tots els públics... Ho sento, però em quedo amb la versió del Sr.Lee, potser no sabia quin génera tocava... però el personatge t'arribava, captaves el sofriment d'algú que porta un monstre desbocat a dins; pot ser no, per l'Eric Bana (és soset, pobre!) però sí per la preciosa Jennifer Connelly (ens agrada la Connelly!!!) que es menja a la Liv Tyler (amb el que prometia....) amb patates.
El millor: el ritme tepidant de les escenes d'acció la primera part a les faveles és espectacular, Edward Norton (fa alguna cosa malament??).
El pitjor: S'ha infantilitzat l'argument i els personatges.
Valoració: Bé alt


TRAS LAS PAREDES (The dreams at the witch house, 2006)
Stuart Gordon, el director de Re-animator ens porta la pantalla un altre genial capítol dels Masters of Horror, en aquest cas es tracta d'un història de Lovecraft: amb el ja clàssic Necronomicon, una bruixa, un ratolí amb cara de persona, sacrificis de nadons, dimensions paral·leles i obertes amb les que s'hi accedeix, casa destartalada... té tots els ingredients de peli de génere com Dèu mana. L'inici recorda l'inici també de Re-animator (científic que busca habitació de lloguer), però aquesta no va de zombies, va de malsons i bruixes dolentes. Tot i no tractar-se d'un dels millors capítols, té ritme, l'atmòsfera és prou angoixant i en resultat és entretingut.
Valoració: Notable

KUNG-FU PANDA
La productora contrincant de la Pixar (semblava que no pogués tenir-ne de contrincants) és Dreamworks, cada s'encarrega de fer-li la competència amb: la serie Shrek, Vecinos Invasores, Madagascar... algunes bastant més interessants que d'altres... la que ens ocupa es troba en les primers. Tècnicament rasca la perfecció... el més petit detall està cuidant al màxim: els escenaris, la música, el moviment.... La recreació de la filosofia xinesa està ben traslladada (amb el pertinent col·lador ianqui, of course), un bon i ben transmès missatge ('voler és poder' o 'les aparences enganyen'), els personatges estan ben definits i les escenes d'acció (que són moltes) són impecables... tot i tractar-se de les millors que ha fet la productora, Pixar continua guanyant i quan arribi Wall-E, veureu!! És que Pixar té la capacitat de crear univers de significat al voltant dels seus films i no li calen personatges principals: l'univers de les joguines (Toy Story), l'alta cuina (Ratatouille), cotxes (Cars), monstres (Monstruos S.A.).... ens encanta Pixar!!!
Valoració: Notable Alt

dimarts, 15 de juliol del 2008

SR. IAN CURTIS

Era un monste el Sr. Ian Curtis, líder dels Joy Division, 'suicidat' quan només tenia 23 anys... la seva mort és una de les dades més rellevants de la seva biografia i amb la que entrà a formar part de l'altar dels 'màrtirs del rock'.... però un dia com avui de 1956, va nèixer... i no em direu que no és més positiu celebrar aquest fet... un dia com avui un nen -Ian Kevin Curtis- obria els ulls a Old Trafford (Manchester) ... uns vint anys després hauria de provocar un petita revolució musical quan creà el grup Joy Division....
·
Les lletres decadents, depressives, tristes, tètriques, atmosfèriques, seques, tenebroses, dures i angoixants ... però terriblement autèntiques i hipnòtiques van desencadenar una legió de seguidors amb un llegat que avui encara continua....
·
Aquella mort sembrà la llavor dels New Order que continuarien evolucionant cap a terrenys més disco, sense la contundència i autenticitat, però, que el Sr. Curtis impregnava a les seves cançons...
·
Aquí teniu una de les seves millors cançons -i per al Ciutadà K una de les millors cançons del món mundial-: Atmosphere.... cliqueu al play, tanquem els ulls i deixem-nos portar...
·

·
Ian Curtis, Joy Division, New Order han creat escola i, passats els anys, és hora d'explicar -com es diu- a les noves generacions el per què i com ho feren? Per això, Anton Corbijn (un dels que filmà la majòria dels clips i fotografies dels Joy Division) n'ha fet un film: CONTROL (la seva pàgina web val la pena), sobre la vida d'en Curtis, en particular, i Joy Division, en general... aquí teniu el trailer
·

Per molt que la interpretació de l'actor escollit (Sam Riley) sigui encertada (pel que diuen ho és i molt!) no hi ha res com veure l'autèntic Ian Curtis per entendre la seva capacitat hipnòtica, el seu ritme vibrant, la possessió i passió per la música ... aquí el teniu amb la cançó Transmission... mostrant el 'seu ball' característic, amb reminiscències dels seus atacs epilèptics i que encetava els dubtes entre el públic de si la crisis era real o no....
·

Avui, Ian Curtis faria 52 anys ... però decidí penjar-se de la cuina de casa seva mentres escoltava la cançó The Idiot de Iggy Pop ....us imagineu tot el hagués pogut fer si no hagués decidit marxar?? .... Es tracta de l'artista amb més rendibilitat de la història de la música, només 4 anys per crear tot el que va crear!!! ...
·


(Avui també va nèixer un gran culturòfag...
persona genial i encantadora...
per molts anys, Salva!!!)

divendres, 11 de juliol del 2008

SRA. SUZANNE VEGA

Avui és l'aniversari d'aquesta senyora 'única', Suzanne Vega, sí, sí la de 'my name is Luka'.... ja té 49 anys i els porta molt bé!!.
·
No sé si a vosaltres també us passa, però la Sra. Vega és una d'aquelles artistes que cauen bé, que transmeten autenticitat, ha fet pocs treballs però al seu voltant té aura de persona amb personalitat, amb carisma, amb classe.... Aquestes dies ha estat notícia perquè amb el seu concert al Palau de la Música de BCN del passat dilluns ha clausurat el 'Festival Únicas', un festival-homenatge a artistes femenines internacionals (una mena de discriminació positiva musical? bueno, deixe-m'ho!) com: Marianne Faithfull (quina veu!!), Sinead O'connor (es mereix un comentari per ella soleta!), Ute Lemper (un monstre de l'escena!)... entre d'altres. La veu encantadora i dolça però amb lletres contundents i, a voltes, dures fou un valuós tancament per al festival. El seu concert provocà crítiques als mitjans com: 'Entre la feblesa i la fortalesa' (El Punt), 'Belleza y ritmo' (ElPeriódico), 'Elegancia y honestidad' (ABC, grrrr), 'Petites obres d'art' (AVUI).... paraules totes elles que la defineixen molt bé.
·
La petita Suzanne als 9 anys va escriure el seu primer poema i als 14 va compondre les primeres cançons, es tracta d'una noia precoç i sempre vinculada amb el món de la música i la poesia (d'aquí la potència de moltes de les seves lletres). De petita ella reconeix que la veien una mica rara, era la típica nena tímida i introvertida.

Després de 22 anys de carrera només ha publicat 7 àlbums i 2 recopilatoris, s'ho ha agafat amb calma

L'any 1987 va arribar el seu èxit meteòric amb LP 'Solitude Standing' amb joies com 'Tom's Dinner', cançó minimalista que t'enganxa i no t'abandona (a mi sempre em fa pensar amb la 'careta' del programa Teatre que feien fa molts anys al C33)... jo el tinc amb vinil i el sento sovint (sí, els mitòmans és el que tenim, escoltem vinil... som romàntics nostàlgics); i, sobretot, Luka, la història dura d'un nen maltractat basada en fets reals. El 1996 vindria Nine objects of desire, amb la canço Caramel utilitzada a les pelis La verdad sobre perros y gatos y Closer. Els primers anys del 2000 va ser locutora radiofònica i a ara al 2007 ha publicat Beauty and Crime, en la que parla de la seva ciutat: Nova York.
·
Suzanne Vega es declara demòcrata i budista... “Al final, todo es cuestión de ver dónde encajas en el mundo, dónde puedes ser útil y esa sigue siendo mi búsqueda. Voy a escuelas de barrios marginales y leo mis poemas a los niños y veo que eso les despierta interés
··
Segur que ens farà més cançons (i potser millor) però sempre serà recordada per a aquella història dura del veí del segon: Luka.... la rercordem??
·

·

dijous, 10 de juliol del 2008

MS. SARAJEVO o el Sr. Karahasan

3


Ese mismo día recibí una carta de Albert Goldstein. No tengo ni idea de cómo la misiva logró llegar hasta Sarajevo, sólo sé que me la trajo un amigo del hospital y que era inusualmente larga, dos o tres folios, escritos con una letra minúscula y casi ilegible.

En esa estación del año, las sombras de los anocheceres sarajevistas se abaten sobre la tierra a una hora muy temprana de la tarde, por lo que la carta de mi amigo nos puso ante un difícil elección: no podíamos leerla en pleno día, porque había que aprovechar la luz para ir en busca de agua y comida, y por la noche tampoco podíamos, porque la caligrafía de Goldstein era demasiado diminuta para leerla a la luz de la lámpara de aceite. Durante varios días llevé la carta sin leer en el bolsillo, pues no lograba decidirme entre el deseo de conocer las palabras de mi amigo y la necesidad de ahorrar aceite.

El ejército Popular Yugoslavo decidió por mí, como en tantas otras cosas. Una noche atacó Marindvor con carros de combate y grandes cañones e hirió gravemente a un vecino. Al día siguiente estábamos cansados, tristes, desesperanzados, y mi esposa se acordó de la carta que demostraba que no estábamos solos en el mundo. (La prueba de tu existencia no es que pienses, como creía un señor muy sabio. La prueba de que existes de verdad la da el hecho de que alguien piense en ti). Fabriqué dos candiles más, puse la carta en la mesa, la rodeé con las tres lamparillas y empecé a descifrar la letra de Goldstein. Durante tres noches derrochamos aceiete para leer la carta, llena de sincera preocupación y afectuosa comprensión por nuestros problemas. Este despilfarro nos dejó sin aceite, pero renovó nuestra esperanza, la sensación de que existíamos de verdad, el deseo de charlar una vez más con personas queridas. En mi calendario íntimo, el único que tiene sentido en la guerra, señalamos las tres noches transcurridas en torno a la carta ilegible de una amigo como una 'orgía de consuelo'. Si volvía a ver a Goldstein alguna vez, no comprobaría si recordaba lo que había escrito en la carta, que no conseguí acabar pese a tanto dispendio; no podría perdonarle que no se acordara; aunque en realidad esto no fuera importante."


Karahasan, Dzevad (1993)
Sarajevo diario de un éxodo

(el subratllar és del Ciutadà K)

dimecres, 9 de juliol del 2008

SR. DAVID HOCKNEY (09/07/1937)

·

·

dilluns, 7 de juliol del 2008

DE VIDA (3): FESTA DE FI CURS

·

·

divendres, 4 de juliol del 2008

SR. ASTOR PIAZZOLLA
















·
·
Astor Pantaleon Piazzolla (1921) va morir un dia com avui, 4 de juliol, de 1992. Bandoneista i Compositor Argentí. Innovador del tango. Reinventor del tango. Criticat pels 'conservadors'.
Ell responia que feia "música contemporània de Buenos Aires".
Ella atacava dient:
"Si, es cierto, soy un enemigo del tango; pero del tango como ellos lo entienden. Ellos siguen creyendo en el compadrito, yo no. Creen en el farolito, yo no. Si todo ha cambiado, también debe cambiar la música de Buenos Aires. Somos muchos los que queremos cambiar el tango, pero estos señores que me atacan no lo entienden ni lo van a entender jamás. Yo voy a seguir adelante, a pesar de ellos."
Astor Piazzolla, Revista Antena,
Buenos Aires, 1954

Aquí teniu el tango "Fuga y Misterio" (d'Astor Piazzolla) ... (Sí, ens agrada el tango!!!)

·

I aprofitant la ocassió, aquí tenim un descendent, el Marcelo Mercadante (Buenos Aires, 1969) ... aquest jove segueix l'estela Piazzolla, bandeonista com ell. Es tracta d'un xicot inquiet dins del 'nou' tango... que en aquest època postmoderna, eclèctica i fussionadora està millor vist que quan ho intentà el pobre Piazzolla. Ha creat o participat en diversos grups musicals: Trio Argentino de Tango, Cuarteto Araca, Quinteto Sur, Marcelo Mercadante Trio, Quinteto Porteño ... i moltes col·laboracions: Ismael Serrano, Joan Manuel Serrat, Pasio Vega, Los Sabadeños, Miguel Poveda (i el seu Desglaç), Maria del Mar Bonet, Martirio ... Ha gravat 5 LP, el darrer: Suburbios del Alma (2007) ... aquest noi arribarà molt lluny (eh, angelet??) ... El Ciutadà K el gaudí fa uns anys al Jamboree... genial!

Però per acabar... tornem a Piazzolla, que, possiblement l'art musical d'en Mercadante, sense el Mestre, no hagués existit.... aquí teniu una de les peces més emotives del 'nou tango' de Piazzolla 'Adios Nonino' cançó 'sentida' per la mort del seu pare... En aquest video podeu veure a Piazzolla tocant el bandoneó i una orquestra simfònica acompanyant-lo.... preciós!!!!
·

dijous, 3 de juliol del 2008

SR. OLAFUR ELIASSON: WATERFALLS IN NY

El Sr. Olafur Eliasson és un artista nascut el 1967 a Copenhague i que ha exposat, entre altres, al Reina Sofia o al Tate Modern, amb l'impressionant projecte que teniu en aquesta foto de la dreta: Weather Project. Precisament, aquests dies podeu veure d'ell La Naturaleza de las cosas a la Fundació Miró (BCN) del 20/06/08 al 28/09/08.


La seva obra explora, sobretot, la relació entre natura i tecnologia....


Aquests dies és notícia perquè ha 'plantat' 4 impressionants cataractes en punts diferents de la ciutat de Nova York. L'obra s'anomena:

Aquí teniu els punts de la ciutat on estan situades....


Aquí tenim, doncs, un altre motiu per anar a Nova York!!!

(Neska Polita se't gira feina!!!...)

dimecres, 2 de juliol del 2008

SR. CAMARON DE LA ISLA

· ... un 2 de juliol de 1992 moria Camarón de la Isla, un mestre....


El millor 'cantaor'...

'La Leyenda del Tiempo' un dels millors disc de la Hª del Nou Flamenc...

La cançó, una peça cabdal de la Història de la música...

(cliqueu simultàniament al play dels 2 videos: en un, fotos de l'artista sense música, en l'altre un video molt creatiu que il·lustra la cançó)

LA LEYENDA DEL TIEMPO




dimarts, 1 de juliol del 2008

SRA. CASUALITAT

"De vegades, els crítics condemnen els novel·listes per abusar de les coincidències en les seves obres. A això, escriptors com Paul Auster (autor de la memorable La música de l'atzar i del recull de casualitats reals El quadern vermell) responen que les coincidències existeixen a la realitat, i els novel·listes no fan sinó recollir-les. Més encara: les coincidències de la ficció són sovint una mera facècia insignificant comparades amb les que produeix la realitat, per obra de l'atzar o del destí.
·
En la història, per exemple, són freqüents les coincidències. Potser una de les més conegudes és la de la nissaga romana dels Brutus. A mitjan segle VI aC, Luci Juni Brutus va encapçalar la revolta del poble de Roma contra el seu rei, Luci Tarquini el Superb, i va instaurar el règim de la República (descendent de Luci Juni) va encapçalar la conxorxa per assassinar Juli Cèsar, que pretenia acabar amb la República i proclamar-se rei. Casualitat? Rares simetries de la història? El destí que Marc Brutus va besllumar, com una profecia, en els actes del seu avantpassat? Vés a saber.
·
Fa poc, m'he assabentat d'una altra curiosa coincidència històrica: els paral·lelismes entre els assassinats d'Abraham Lincoln i John Fitzgerald Kennedy. Vegem-los. Lincoln va ser elegit president el 1860 i Kennedy exactament un segle després, el 1960. Tots dos van ser assassinats un divendres, d'un tret al clatell, en presència de la seva dona i també de dos amics, el comandant Rathbone i el governador Connally. Tots dos presidents havient tingut quatre fills, dels quals només dos vivien en el moment del magnicidi. El vicepresident de Lincoln es deia Johnson (Lindon Baines, nascut el 1908), i tots dos van ser els successors dels presidents morts. L'assassí de Lincoln, John Wilkes Booth, i el de Kennedy, Lee Harvey Oswald, tenien tots dos un nom de quinze lletres i havien nascut el 1839 i el 1939, respectivament.
·
No s'acaben aquí, però, les coincidències. Tots dos assassins van morir a la mateixa hora de la defunció de les seves víctimes: a les 7,20 del matí i a les 13,00 hores. Per acabar-ho d'arrodonir, el secretari d'Abraham Lincoln es deia Kennedy i va tractar de dissuadir-lo d'anar al teatre aquell vespre. Inversament, la secretària de John F. Kennedy es deia Lincoln i també va intentar convèncer-lo de cancel·lar el fatídic viatge a Dallas. Tot plegat resulta bastant sorprenent i pot donar, com a mínim, per a algunes estones agradables de tertúlia i per fer volar els coloms de la imaginació. I també, per tenir els ulls oberts i les orelles badades per detectar les coincidències que, a vida i a la història, ens passen massa sovint desapercebudes."
·
·
Francesc Puigpelat (2005)
Els Llops