divendres, 30 de maig de 2008

SR THE ONLY ONE


Per a acabar la setmana: FESTA !!! El nou single de THE CURE...

(un regal per a la meva petita Nur)
··
THE ONLY ONE
(smith/gallup/cooper/thompson)



Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY HEAD
WHEN YOU PULL ME UPSTAIRS
AND YOU PUSH ME TO BED
Oh I LOVE WHAT YOU DO TO MY HEAD
IT’S A MESS UP THERE
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY HEART
WHEN YOU PUSH ME BACK DOWN
AND THEN PULL ME APART
OH I LOVE WHAT YOU DO TO MY HEART
·
IT’S THE BEST Oh YEAH!
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY LIPS
WHEN YOU SUCK ME INSIDE
AND YOU BLOW ME A KISS
Oh I LOVE WHAT YOU DO TO MY LIPS
IT’S SO SWEET IN THERE
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY HIPS
WHEN YOU BLOW ME OUTSIDE
AND THEN SUCK ME LIKE THIS
Oh I LOVE WHAT YOU DO TO MY HIPS
IT’S THE BEAT Oh YEAH!
·
YOURE THE ONLY ONE I CRY FOR
THE ONLY ONE I TRY TO PLEASE
YOURE THE ONLY ONE I SIGH FOR
THE ONLY ONE I DIE TO SQUEEZE
·
AND IT GETS BETTER EVERY DAY I PLAY
WITH YOU
IT’S SUCH A SCREAM
YEAH IT GETS META EVERY DAY I SAY
WITH YOU
IT’S SO EXTREME
YEAH IT GETS WETTER EVERY DAY I STAY
WITH YOU IT’S LIKE A DREAM
·
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY SKIN
WHEN YOU SLIP ME ON
AND SLIDE ME IN
Oh I LOVE WHAT YOU DO TO MY SKIN
IT’S A BLUSH ON THERE
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO MY BONES
WHEN YOU SLIDE ME OFFAND SLIP ME HOME
Oh I LOVE WHAT YOU DO TO MY BONES
IT’S THE CRUSH Oh YEAH!
·
YOURE THE ONLY ONE I CRY FOR
THE ONLY ONE I TRY TO PLEASE
YOURE THE ONLY ONE I SIGH FOR
THE ONLY ONE I DIE TO SQUEEZE
·
AND IT GETS HAZIER EVERY WAY I SWAY
WITH YOU
IT’S SUCH A SCREAM
YEAH IT GETS MAZIER EVERY PLAY I SAY
WITH YOU
IT’S SO EXTREME
YEAH IT GETS CRAZIER EVERY DAY I STAY
WITH YOU IT’S LIKE A DREAM
·
Oh I LOVE Oh I LOVE Oh I LOVE
WHAT YOU DO TO ME

[Sí, sona 'a más de lo mismo'... però i què? ens agrada I PUNT!!! ]

dijous, 29 de maig de 2008

SR. SIDNEY POLLACK

1934 -2008

El dilluns ens deixà Sidney Pollack, actor, productor i director de cinema de Hollywood. Aquests tres papers el Sr. Pollack els realitzà amb molta correcció... és el primer que podem dir d'ell, fou un professional correcte i eficaç.

La seva vocació primera fou com a actor: participant en diferents series de TV als '60 i en diferents films fins a l'actualitat (Maridos y Mujeres, Eyes Wide Shut, The Majestic i Michael Clayton). Ha produit més films (47) que no pas dirigit (32) i la seva característica era oferir un tipus de cinema de qualitat amb tocs de compromís (això, venint d'un director USA, no us penseu!, no vol dir que es tractessin de 'tocs' revolucionaris) típic del cinema dels anys '70 als EEUU. El seu gran reconeixement vingué als anys '80 amb dos pel·lícules mítiques: Tootsie (1982) i Memorias de Africa (1985)(per la que guanyà 7 Oscar... francament, una de les pel·lícules més sobrevalorades de la Història del Cinema).

Sincerament, no es tracta d'un director pel que sentim gran devoció, la seva 'correcció' (com demostren els seus darrers films la Tapadera (1993) i la Intérprete (2005)) el fan 'passar' per la història del cinema sense pena ni glòria. Les seves millors pel·lícules (sense ser obres mestres): Jeremiah Johnson (1972), Yakuza (1974) i Tootsie (1982)... De les pitjors: Havana (1990), Sabrina (1995) i Caprichos del destino (1999) i, sí, Memorias de Africa (1985)(Ho sento Nur!).
·
Els seus darrer treball com a director planteja un film interessant dins la seva trajectoria: un documental sobre l'arquitecte Frank O. Gehry, Apuntes de Frank Gehry (2005)... el més innovador de la seva carrera

dimecres, 28 de maig de 2008

EL SR. CONTE MÉS CURT DEL MÓN...


"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí."




[Es tracta del conte més curt del món mundial, el títol d'aquest 'post' també té 7 paraules però no arriba a conte. D'aquest conte s’han escrit infinitats d’articles, llibres i anàlisi sobre la capacitat i la potencialitat lingüística i política que amaguen aquestes úniques 7 paraules... l'autor és especialista en contes curts i micro-contes, l'hem de descobrir! ... El Dinosaurio és el seu micro-conte més contegut i algú s’ha atrevit a fer-ne l’adaptació cinematogràfica... aquí va el video d’Esteban Luis Venegas]
·

dimarts, 27 de maig de 2008

SR. DAVID LYNCH

Hi havia una vegada un nen que es deia David Keith Lynch, va nèixer el 20 de gener de 1946 en un petit poble de Montana anomenat Missoula. La seva infància va transcòrrer en ambients rurals, magnífics per la seva bellesa però amb absència d’amics de la seva edat, només amb la companyia dels seus dos germans. El seu pare, científic, treballava per al servei forestal (Ministeri d’Agricultura) i la seva mare mestra de domicili, és a dir, que es traslladava constantment per parcs nacionals i reserves forestals. L’any 1961, Lynch i la seva família es mudaren a Alexandria, Virginia, més semblant a una ciutat... l’ambient rural i la solitud, però, deixà empremta.
D’entrada, el que podem dir d’ell és que és ARTISTA, surreal, però artista, i ha vessat la seva creativitat en la fotografia (aquí al costat en teniu dues mostres), la pintura, el cinema, el disseny de mobles, la publicitat (d’això en parlarem un altre dia),... 10 llargmetratges en 40 anys no és una productivitat alta, la veritat! Una prova d'aquesta diversitat d’interessos artístics del Lynch.

Els Inicis (1966-84): A finals dels anys ’60 realitza els primers curt-metratges Six Figures Getting Sick, 1966; The Alphabet, 1968 (els podeu veure clickant aquí més avall, la influència de l’art pictòric és clara en aquests primers treballs); The Grandmother, 1970; The Amputee, 1974) i després la primera pel·lícula Cabeza Borradora (Eraserhead,1976), tot un film de culte, seguida de El Hombre elefante (Elephant Man, 1980: amb 8 nominacions a Oscar, ell no n’ha guanyat cap, mai) i Dune (1984), la pitjor pel·lícula que ha fet, reconegut per ell mateix (jo, cinèfag i mitòman de pro, continuo pensant que té encant i poques pel·lícules de ciència-ficció són tan fascinants i complexes –potser massa, és veritat!!-).


Six Men Getting Sick (1966)
video

The Alphabet (1968)
video

Aquest època inicial acaba amb l’elaboració d’una tira còmica: de publicació periòdica on descarregà tota la ràbia després del pal de crítica i públic que comportà Dune: “The angriest dog on the world". Una àcida i sarcàstica visió de la societat, publicada des de 1983 fins al 1992; les il·lustracions sempre són les mateixes i una llegenda a l’esquerra sempre diu el següent: “El gos que està tan furiós que no es pot moure. No pot menjar. No pot dormir. Ell simplement sap grunyir, tan summament tens i furiós que s’aproxima a l’estat de rigor mortis” (¡toma ya!...fent el mateix durant 9 anys!!)

El Reconeixement (1985-97):
Es tracta de l’època més interessat del Lynch-director-de-cine, començant per l’obra mestra que li obrí les portes del reconeixement mundial: Blue Velvet (1986)(Millor pel·lícula al Festival de Sitges’86), passant per l’aplaudida Wild at Heart (1990)(Palma d’Or a Cannes) i acabant amb Lost Highway(1997), la porta d’entrada al seu cinema més ‘esquizoide’ i kafkià.
Realitzà els curts The Cowboy and the Frenchman (1988) i Lumiere i Companyia (1995)(de 50 segons)(dins de l’obra col·lectiva en homenatge al naixement del cinema)
Realitzà una de les millors series de TV del món mundial (amb permís de A dos metros bajo tierra): Twin Peaks (30 capítols)(1990-1992) i la pel·lícula que ens parla dels dies abans de la mort de Laura Palmer que l’acompanya: Twin Peaks: Fire Walk with me (1992); intentà tirà endavant 3 series més, amb més o menys èxit (més menys que més): On the Air (7 episodis)(1992), American Chronicles (13 capítols)(1992) i Hotel Room (3 capitols)(1993). Com a preludi a Corazón Salvaje realitzà un espectacle teatral-musical (raro, raro) per a la TV : Industrial Symphony no.1 (1990) amb l’acompanyament de Badalamenti (aquest geni es mereix un comentari per a ell solet...ens apassiona Badalamenti!!!), Julee Cruise i alguns dels actors de les seves pelis.

La Maduresa (1998-2007):
Parlem de maduresa en Lynch en tant que és capaç de:
1) assumint el seu estil, proporcionar-nos una obra diferent captant un públic que no s’havia interessat fins llavors en el seu treball com fou Una Història Verdadera (The Straight Story, 1999)
2) portar fins a l’extrem el ‘món Lynch’ amb Mulholland Drive (2001)(Palma Or a Cannes’01) i Inland Empire (2006).
En aquest darrer període, realitza curts com Darkened room (2002), Absurda (2007)(que podeu veure tot seguit, un regal per al Festival de Cannes de l’any passat) i Boat (2007). En els darrers anys, i mitjançant la seva pàgina web ‘de pago’, ha realitzat 2 series com Dumbland (8 capítols)(2002) i Rabbits (8 capítols)(2002)

Absurda (2007)

video

Les seves pel·lícules estan plenes de: perversions amagades sota aparents normalitats, telons vermells, nans, telèfons, somnis que es confonen amb la realitat, flash back, música inquietant i agobiant, sexe, misteri, violència, bogeria, abstracció, canvis de personalitat. Amb inflluències de: Magritte, Duchamp, Francis Bacon, Edward Hopper, Billy Wilder, Karl Freund , Stanley Cortez o Luis Buñuel.
Per al Ciutadà K els 3 films Imprescindibles de David Lynch són: Blue Velvet, Twin Peaks (serie) i Mulholland Drive.

Director fascinant com pocs!!!.


dilluns, 26 de maig de 2008

dijous, 22 de maig de 2008

SR. MUNTADOR

Quan sentim a parlar dels aspectes tècnics d'una pel·lícula no sempre els valorem com toca, només tenim en compte la part visible del producte: els actors, els actrius, els directors/es i, a vegades, els productors/es... però no tot l'engranatge que hi darrera o dins d'un film.

Avui destaquem la feina del departament de muntatge, del Sr. Muntador, i per a ser-ne conscients de com canvia una peli segons com es munti... hem trobat una pàgina web que juga amb els muntatges de les pel·lícules i en fa tràilers canviant-los el gènere al que pertanyien... és a dir, què passaria si Elf en comptes d'una comèdia fos una peli de terror?; o si Jurassic Park fos una història d'amor?; o Cocktail un musical de bollywood?; o Toy Story un drama?... Es tracta d'una pàgina simpàtica que us recomano... http://www.thetrailermash.com/

però per si us fa mandra entrar (... què segur!!!) aquí teniu tres exemples:

Com veuríem Brokeback Mountain (2005) si fos una peli d'acció???
·
Brokeneck Mountain

·
Com veuríem El Club de la lucha (1999) si fos un història d'amor gai???

Fuck Club

I si rescatessin del fons del mar al DiCaprio de Titanic (1997) i en fessin una segona part??

Titanic: Two The Surface

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( IV )

Ja tenim aquí un nou Festival de Cinefagia ....

LA HISTORIA INTERMINABLE (Neverending Story, 1984).
Una pel·lícula de les que marquen infància -almenys la meva!-, tots/es vam volar amb Fuju -el Drac de la Sort-, aquella relació entre realitat/ficció que s'interrelacionaven (tan postmodern!) era del tot fascinant. Es convertí amb la pel·lícula més cara del cinema europeu... si voleu saber què va ser dels actors/actrius cliqueu aquí!. El DVD de la edició especial 20è aniversari va acompanyat d'un making off de 43 minuts força il·lustratiu: en una època on els efectes especials es basaven en el cartró pedra, la gomaespuma i les titelles... la realització té mèrit!!... (del fascinant llibre en parlem un altre dia! No, no direm allò tan sobat de que 'és millor que la peli'...)
Valoració: Notable

AL FINAL DE LA ESCAPADA (A bout de souffle,1959).
Film que encetà la Nouvelle Vague, corrent cinematogràfic francès del segle passat al que deu molt la majoria del cinema actual. Elaborat per 3 dels 'enfants terribles' de l'època: Truffaut (idea original), Chabrol (assessor tècnic) i Godard (director). Millor el títol original: 'A bout de soufflé' ('Sense alé') si tenim en compte que es tracta de la història d'una persecució amb història d'amor... per ambdues parts ens manca l'aire... amb aquest film van explotà la sintaxis cinematogràfica... cinema directe, sense pauses, molt diàleg, talls precipitats, actors que miren a la càmara, llargs pla-seqüència... El millor: l'invent del 'noi Martini' de Belmondo (amb el dit als llavis; no, no l'havia inventat el Sr.Martini, fou Belmondo!!).
Valoració: Notable Alt

JENIFER (2006)
Un altre capítol de la serie Masters of Horror (la preferida de la Pati :P). Dirigida pel mestre italià del terror i el giallo: Dario Argento. Es tracta, però, d'un capítol menor d'aquesta interessant serie. Una història i final més que previsible en la que allò remarcable és el 'fàstic' literal que provoca la protagonista... el film ens ensenya que sovint aquell que fa més cara de víctima potser és el més terrible dels botxins (es pot menjar el gat i, fins i tot, el fill de la veïna: literalment!)...

Valoració: Bé

LA MUJER DEL AÑO (Woman of the Year, 1942)
Primera col·laboració Tracy-Hepburn que ens donarà, a partir d'aquesta, grans plaers als cinèfags.... guerra de sexes en una època sexista en extrem, el final és d'un políticament incorrecte que olé!!! Guió amb frases àgils, directes, lúcides... amb interpretacions consistents, agradables, memorables... una joia clàssica de l'època daurada de Hollywood. Bon cinema del 'de sempre', del de tota la vida... ai, què maca la Kate! (no, Nur?) .

Valoració: Notable

EL BOSQUE (The Village, 2004)
La comunitat, la societat, la nostra, qualsevol,... crea enemics polítics, inventa fantasmes que volen atacar la nostra plàcida convivència (l'immigrant, el pobre, l'etarra, el musulmà...) I d'això parla aquesta pel·lícula, tractat polític més que altra cosa. L'esperit hippy portat fins a les últimes conseqüències. Barreja de conte, fàbula política i pel·lícula de por... visualment és preciosa, els actors/actrius 'estupendos'.... l'escena a càmara lenta del Phoenix 'salvant' la Dallas Howard tot fent-la entrar a casa és encissadora... com la majoria de les del director. Millor traducció seria 'La Comunitat'. Menys valorada del que es mereix. Ens agrada Shyamalan!!! (ho sabíeu?)
Valoració: Excel·lent

AMANTES CRIMINALES (Les amants criminels, 1998)
Un dels directors més 'complicats' i provocadors del recent cinema francès, François Ozon. Films perversos, carregats de sensualitat i ambigüitats sexuals. Històries potents i personatges 'difícils'. Aquest film, és una versió (molt lliure) del conte de Hansel i Gretel: francesa, inquietant, morbosa i sensual. Amb aquesta pel·lícula aconseguí el Premi al millor guió Sitges'99, ben merescut! Un guió amb ressons de Nouvelle Vague (comentat més amunt) però amb injeccions de violència i ambient pervers.
Valoració: Excel·lent

TABÚ (Tabu: A Story of the South Seas, 1931)
Es tracta de la darrera pel·lícula del cinema mut, col·laboració entre Flaherty (documentalista) i Murnau (virtualista tècnic, el geni que realitzà Nosferatu, Amanecer, Faust...). Filmada a les Illes Bora-Bora... fotografia evocadora, actors/actrius no professionals, història tràgica... i la presència tècnica innovadora (per l'epoca) de Murnau. Pel·lícules que quan les veus t'ensenyen d'on prové TOT (tot el Cinema, s'entén).
Valoració: Bé.


Un altre dia, més!!!!

dimecres, 21 de maig de 2008

SRA. RAYUELA

68

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajaes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido con el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas filulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé!¡Evohé!. Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de la gunfias.

(Julio Cortázar, Rayuela, 1963)
·

(...capítol escrit en 'glíglic' o llenguatge musical, inventat per Cortázar...i que ens demostra com es pot transmetre sentit sense utilitzar les paraules exactes que coneixem)

dimarts, 20 de maig de 2008

MUSICA... ESPECIAL

Avui ens arriba música... però música 'especial', sí, entenc que més d'un/una estigui tremolant... és per a fer-ho!. Es tracta d'uns grups de música que s'escapen dels estils i circuits imperants i que cada cop tenen més ressó i seguidors (el suplement Culturas de la setmana passada els dedicava un article).
·
Es caracteritzen per un estil 'marcià', propi... Al meu entendre, han adoptat com a mestre al Comelade i n'han fet estil, afegint-hi unes 'bastantes' gotes de freakisme; sí, és l'estètica que ens envolta: des del personatges telecutres, a les artistes 'bizarres' de l'espectacle (la Terremoto de Alcorcón, la Diabéticas Acelerades...) o les improvisacions d'un saxofonista especial en el Tienes Talento ... la música, nadant en un entorn de postmodernitats, transgredeix els límits per a portar-nos cap als extrems: instruments de joguina, rentadores musicals, músics disfressats,... Música Especial!!. Gaudiu d'aquesta mostra amb video d'acompanyament...(llàstima per aquells/es que esteu a la feina...)

ORCHESTRA FERILUCHE

Formació nascuda el 2002 a Girona i que abasteix més disciplines que la merament musical ha col·laborat amb companyies teatrals, en espectacles de dansa i altres propostes artístiques. Es caracteritzen per l'ús d'instruments de joguina i estris domèstics. Han editat 2 discos: "Orchestra Fireluche" (2003), "Ja veurem perquè però hi ha moltes coses inexplicables"(2006), i ha composat diverses bandes sonores: "El Funeral" (2003), per a la companyia de titelles "La Finestra Imaginària"; "Freaks" (2004), per a les companyies Alta Realitat i Àtrium; "Jocs d'Orquestra" (2004), juntament amb La Perla per la Dansa i Atot Produccions; i molt especialment la música de l'espectacle "Alt", de la companyia gironina de danses aèries Deambulants, amb qui l'Orchestra Fireluche col.labora de manera estable des de 2003.
·
Com ells mateixos descriuen: "CaboSanRoque neix l’any 2001 com a orquestra de sala i de menjador. Sis anys després, havent passat pel quart pis del carrer Elisabets, el tercer del carrer Ciutat, el principal de Travessera i pel cau de Sant Llàtzer al cor del Raval (local de 15 m2 que després esdevé una perruqueria paquistaní), CaboSanRoque disposa per primera vegada d’un espai de treball que li permet afrontar i fer realitat nous reptes i projectes impossibles fins aquell moment. S’inaugura la França Xica com a espai obert a la inspiració i la suor.La trajectòria del grup no és ni de bon tros una línia recta i de fet, cada cop hi ha més desdoblaments i línies bífides, que cohabiten també amb dobles i fins i tot triples personalitats. Aquests desdoblaments fan possible que CaboSanRoque estigui passejant per l’escena musical, per festivals de teatre, de titelles, de robòtica, objectes, sense saber-ne gaire de tot plegat.Després de l’edició amb g3g records dels dos primers treballs discogràfics (CaboSanRoque, 2003 i França Xica, 2005) , actualment sel’s pot veure en directe amb el seu muntatge “La Caixeta de CaboSanRoque” i en concert presentant el seu nou disc “Música a Màquina” (Autoeditat, 2007).". Sí, es pugen la rentadora dalt de l'escenari!!!
·

Definits com una banda de música electrònica, cerquen sobretot experimentar, jugar i tractar l'efecte sorpresa en el públic, per tant, 'gasten' molt sentit de l'humor. Utilitzen instruments com el Don Simon (amic, també, dels Antonia Font), casiotones i aparells aconseguits per Ebay.... En el seu darres espectacle 'Volempamboli' versionen perles com "El Noi de la Mare", "El Cant dels Ocells" (que és el video que hem 'penjat'), la "Pastoreta" o el "Virolai" Han estat de gira per Xina i Malasia.
·
I deixem per al final, els artistes més mediàtics d'aquesta selecció, han aparegut vàries vegades al programa de TV El Hormiguero. Es tracta d'un grup creat a finals dels '90. Alguns crítics l’han definit com “la unió dels sons més estranys de la música experimental amb les alegres melodies dels programes Disney dels dissabtes al matí”. Han editat el seu primer CD "Música de vanguarderia” (2003) i han participat en infinitas de festivals 'around the world', fins i tot, al Sónar.
·
·
·
No em digueu que no són especials....

dilluns, 19 de maig de 2008

LA CATALUNYA 'ENGANYADA'

Uns 'activistes' molt 'especials'...
(els ressaltats són del Ciutadà K...)

El Periódico - 19/5/2008 VARIOPINTA CONCENTRACIÓN EN AMPOSTA
La Catalunya "engañada"
SÍLVIA BERBíS -AMPOSTA

-La protesta contra la prolongación del minitrasvase del Ebro reúne de nuevo a quienes rechazaron el PHN en las calles

- Niegan que Barcelona necesite agua

Biel nació tres días después de que Zapatero ganara por primera vez las elecciones legislativas, en el 2004. "Ahora sí, Núria, ya puedes parir", bromeaban los amigos a la entonces inminente madre. Ella, una activista antitrasvase asidua a todas las manifestaciones contra el Plan Hidrológico Nacional.
Ayer Biel, bandera azul en mano, se estrenaba como manifestante junto a sus indignados padres, vecinos de Amposta: "Este Gobierno no ha tenido capacidad de respuesta, ha pecado de falta de previsión ante la sequía y recurre a la vieja política de los trasvases", lamentaba Núria junto a su marido Xavier y su segundo hijo, Maiol.

Bebés en la protesta
A tenor de la nutrida presencia de parejas empujando carritos de bebé que recorrían las calles de Amposta, cualquiera diría que la derogación del macrotrasvase del Partido Popular tuvo efectos familiares colaterales en las comarcas del Ebro. Difícilmente acuden tantos niños a una protesta como ocurre con la defensa de este río salado. Niños abanderados, jóvenes con tambores y gaitas, agricultores con tractor incluido, familias que tras la revuelta dominical se reencuentran en torno a una paella de pato, pescadores con chubasquero e insignes ancianos con traje y corbata, ensordecidos por las jotas dicharacheras del grupo Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Así de variopinta es la base social de este movimiento ciudadano. Son los que eran antes de la derogación, que tras unos años sin verse, se saludan al reencontrarse. Federico Domingo, "procurador en los tribunales", según él mismo se presenta, también se siente representado. A sus 92 años, este tortosino avanzaba firme entre la multitud. "Barcelona no necesita nada", comentaba convencido.
Una visión que complementó el presidente de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa, Josep Lluís Mora: "Los que estamos en situación de emergencia por falta de infraestructuras somos nosotros". "Todo el crecimiento que otros territorios quieran basar en la explotación de nuestros recursos va en detrimento de nuestra tierra, pero después de lo que está pasando hoy, el Gobierno nos debe escuchar", agregó. Pedro Arrojo, uno de los expertos en agua más reconocidos del mundo, que otrora exponía los argumentos científicos antitrasvase desde el escenario, aplaudía entre el público la firmeza de los vecinos del delta.
La gente le manifestaba su alegría al verle de nuevo, después de la decepción que supuso que en un primer momento la Fundación Nueva Cultura del Agua, a la que pertenece, justificara la interconexión de redes. Para Arrojo, ahora ese proyecto ya no tiene justificación alguna: "Con el agua acumulada ahora Barcelona puede llegar a mayo, así que si la interconexión era para este Gobierno la última medida a tomar, ahora deber ser la primera medida en retirar", afirmó. Arrojo sostuvo que el Govern tiene ahora la posibilidad de demostrar su credibilidad: "Lo hará si es coherente con la planificación hidrológica que tiene el ACA, y que acabará aplicando dentro de unos meses, que además es de las más avanzadas y acordes con la directiva marco europea".

Pasodobles y jotas
La "Catalunya engañada", como se autodefinían los manifestantes en las pancartas, acabó calmándose a ritmo de pasodoble y jota. Canciones de los Quicos y de Pepet i Marieta, letras reivindicativas e irónicas que convirtieron los gritos crispados que reclamaban dimisiones en carcajadas y chasquidos de dedos colectivos para marcar los ritmos de los alegres bailes tradicionales del Delta. Esta lucha por el agua siempre suele acabar en fiesta, y estas jotas con chascarrillo usualmente convocan tormentas. Será casualidad, pero estos manifestantes están acostumbrados a protestar bajo la lluvia, y a cantar también. Aunque aquí no está Gene Kelly ni se baila claqué.


Per a a veure la notícia sencera:
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=510717&idseccio_PK=&h=

18 DE MAIG

"Canarias no tiene río
y tienen agua....
¡inútiles!"
·
· (Amposta, 18/05/08)
·
·
I plou, plou, plou .. i plou
....el cel ens ajuda a defensa el riu !!!

divendres, 16 de maig de 2008

SR. BENEDETTI (... wa yeah!)

(... per a quan necessitem injeccions d'ànim ...
ja és divendres!!! )
·
·
WHEN YOU ARE SMILING
·
When you are smiling
Ocurre que tu sonrisa es la sobreviviente
La estela que en ti dejó el futuro
La memoria del horror y la esperanza
La huella de tus pasos en el mar
El sabor de la piel y su tristeza
·
When you are smiling
The whole world
Que también vela por su amargura
Smiles with you
·
(Mario Benedetti,
Il Coure a Yesterday y Mañana, 1988)
·
·
·
·
Bon Diaaaa !!!!
·

dijous, 15 de maig de 2008

SR. CANNES

Ahir va començar el 61è. Festival de Cannes i durarà fins al 25 de maig ... ja li agradaria al Ciutadà K poder-vos fer una descripció 'in situ' ... Un festival de cinema és el súmmum per a qualsevol cinèfag-mitòman, aquest voldria que tota la vida fos un etern festival cinemaogràfic....envoltat de pel·lícules, moltes!! i actors, actrius, directors.....(ai, ja m'hi trobo!!)
·
I és que la sensació quan vas a un Festival de Cinema (El Ciutadà K, de moment, ha gaudit del Festival de San Sebtastian, del Festival de Sitges -cada any des de 1990!!- i del Festival de Comedia de Peñiscola) ...quan hi ets, deia, la sensació es d'estar inclòs en un micro-cosmos on l'espai (pel que camines d'una sala a una altra) i el temps (per l'empatx de pel·lícules vistes, a voltes 4 de seguides!!) es difuminen, s'esvaeixen... i ets feliç!!!.
·
Aquest any Cannes ha optat per un cartell 'adoptant' una fotografia del David Lynch i s'encetà la programació amb una adaptació d'un llibre de Saramago (Ensayo sobre la ceguera) Blindness, dirigit per Fernando Meirelles (el de Ciudad de Dios i Jardinero Fiel, dos bones adaptacions)... que, de moment, no s'ha emportat massa bons comentaris. Es estrany que no s'hagin adapat mai a Saramago (estimem a Saramago!!!) perquè les seves històries envoltades de filosofia són clarament cinematogràfiques... suposo que el component filosòfic i les seves expressades negatives de l'autor a adaptar obres seves... ¡echa pa'tras a cualquiera!.
.
En el Cannes'08 el jurat dirigit per Sean Penn i format -entre d'altres- per NATALIE PORTMAN i la Satrapi haurà d'escollir quina és la millor pel·lícula entre allò nou d'Egoyan, Soderberg, Eastwood, els germans Dardenne, Wenders o Ceylan (entre d'altres) i es podrà gaudir, fora de competició de les noves pelis d'Spielberg, Kusturica, Allen, Kar Wai, Ferrara,....
·
Ai, qui pogués estar a Cannes!!!

dimecres, 14 de maig de 2008

RANKING SUPER-HEROIS

Que al Ciutadà K li agraden els super-herois ja ha estat comentat; avui, però, fem ressó d'una notícia apareguda en premsa (La Vanguardia) i on s'elaborà un rànking del que han aportat, en quant a beneficis, les pel·lícules que s'han realitzat sobre diferents super-herois... (de l'apartat tècnic, visual, artístic i/o impacte social en parlarem en una altra ocassió... ).
·
El Ciutadà K, però, ha afegit a la graella presentada en l'article una quarta columna (la marcada amb negreta) on s'ha elaborat el % de beneficis en relació amb el pressupost invertit... poca feina? Doncs no, ja que crec que aquesta dada és important per a saber el benefici relatiu; amb el valor absolut només, no en tenim prou i el que és pitjor, eregeix una pel·lícula guanyadora 'ir-real'...



Com veieu, en beneficis absoluts, les guanyadores són els 3 Spider-Man... però si observem els beneficis relatius (el % en relació a allò invertit) la gran guanyadora -¡de calle!- és Batman, del nostre Tim (Burton)(a Sam Raimi també l'estimem una miqueta, eh??)... que amb poquets durets (la de menys pressupost) aconseguí un benefici espectacular!!! i tornà a posar 'de moda' els Super-Herois cinematogràfics..
·
En aquesta graella s'han oblidat del Superman: The Movie (1978), la primera, que costant 55 milions de dòlars, n'ha obtingut 300 ... o sigui, que un 545% de benefici!!!! Estant, per tant, en 3ª posició ... Així doncs, si volem ser el 'màxim' d'objectius possible (cosa im-possible d'assolir, ja ho sabem) els 3 guanyadors serien: Batman (1989) , Spider-Man (2002) i Superman (1978) ...
·
·
Sí, estimem el primer Superman i també a Tim Burton... s'ha notat??? És que aquests anàlisis numèrics superficials i simplons que ens ofereixen fan com a ràbia, no???


(Sí, tot un treball d'investigació....)

REGAL... PER A UN ANGELET

·
... fes 'click' al play.....

... una cançó ....

·
... un te ....

... i un Kul....
... què més volem?
Per Molts Anys, angelet!!!

dilluns, 12 de maig de 2008

SRA. HEPBURN







Qualsevol excusa és bona per a recordar coses maques... tal dia com a avui va nèixer, el 1907, Katharine Hepburn (sí, KathArine, amb A), aquest any faria 101 anys... ens va deixar, però, el 29 de juny de 2003.
·
Al llarg de la seva vida va intervenir en més de 50 pel·lícules i va recollir infinitats de premis, és la única actriu que ha guanyat 4 Oscar (la segona, Ingrid Bergman amb 3). Òbviament, va estar nominada moltes més vegades però només assistí a la Gala d'entrega dels Oscar un cop, l'any 1974. Va entregar el premi Irving Thalberg vestida amb pijama per a protestar per la banalitat d'aquests premis. Tots aquests Oscar, els 4, la Hepburn els donà a l'Empire State Building de Nova York, ella pensava que si no acceptava anar-los a recollir tampoc havia de tenir-los.
·
Filla de pares amb marcats principis polítics i activistes socials educaren a la petita Kate per a ser una persona de caràcter fort, segura, amb autonomia... aspectes que quedaren ben reflexats ens els seus papers i personatges, que si bé foren diferents, tots tenien aquell 'toc Hepburn' que construí el mite... (l'anterior parràgraf n'és una mostra)
·
Tingué una de les històries d'amor més fascinants i romàntiques de la història de Hollywood amb Spencer Tracy, que degut a uns estrictes valors cristians no acceptava el divorci i la Kate sempre fou l''altra'... tota una vida 'essent l'altra': 30 anys!!... La Hepburn mai va veure 'Adivina qui ve a sopar aquesta nit' per ser la darrera que protagonitzà l'Spencer. La Royal Society of Chemistry britànica va qualificar a la parella Hepburn-Tracy como la que científicament tenia més química a la pantalla; altres foren Elizabeth Taylor/Richard Burton i Lauren Bacall/Humphrey Bogart.
·
La Sra. Hepburn no es mossegava la llengua a l'hora de parlar de res, i tampoc de la resta de companys/es de la professió: de Montgomery Clift digué que estava "com una regadera", no li agradava gens ni la Meryl Streep, ni la Glenn Close... fins i tot, d'Spencer va arribar a dir que era "bàsic, com una patata cuita". D'ella digueren, per exemple, Frank Capra: "Hi ha dones i després está Kate"; o Spencer Tracy, "Kate té poca carn, però la que té és de molta qualitat"
·
El dia que Katharine Hepburno morí.... les llums de tots els teatres de Broadway s'apagaren una hora en honor seu....
·
El seus diàlegs frescos, directes, àgils... i els seus personatges segurs, contundents, emotius... seran recordats sempre com dels millor de l'època daurada de Hollywood...








·
·
·
(per al celet que més estimo...
perquè ella m'ha fet estimar-la...)

divendres, 9 de maig de 2008

SR. R2-D2

(O potser hauria de dir:
Sr. Freaky ... )

Es un escrit d'interès per al nostre estimat Robi.
I és que ja és possible aconseguir un fantàstic projector domèstic amb la forma de R2-D2... és el regal perfecte per al cinèfag enganxat a la saga Star Wars. De fet, podríem dedicar-li un blog sencer a tot el merchandising que des del 1977 ha envoltat el planeta de productes de la Guerra de les Galàxies; quasibé prodíem afirmar que Georges Lucas inventà el merchandising cinematogràfic ja que -de forma innovadora- va demanar a la Fox el control dels beneficis que s'obtinguessin dels ninots i altres productes que llancessin al mercat... tingué, certament, una vista de lince. A partir de llavors, el contracte sobre els beneficis de tots els productes que desencadena qualsevol pel·lícula és una peça cabdal de qualsevol producció cinematogràfica.
És interessant conèixer altres idees descartades del món Star Wars.... algunes tenien bona pinta:


Però tornem a l'aparell que ens ocupa... es tracta d'una rèplica, a tamany real, del famós petit robot de la saga galàctica, el simpàtic R2-D2: camina, emet sons com els de la peli, pel seu focus de llum projecta tot allò que vulguis i el seu comandament a distància és el Falcó Mil·lenari (flipa!)... si voleu veure el seu impressionant funcionament clickeu en el video següent... no us cau la baba? no és una monada? no em voleu fer molt feliç per, només, 1.865€? ... vinga, vaaaaa... que us costa??


video

I per si encara us queda espai per a la sopresa... us presento un TRADUCTOR ANGLÈS/R2-D2, (sí, sí, alerta traductores), ho heu llegit bé, entreu aquí i fèu una prova:

Que la força us acompanyi....

(freaki, freaki....)

FELICITATS ROBI!!

Avui Robi fa un mes... un regal per a ell
(només per a ell??)
està content...
ROBOT
Diga'm què penses es vespres
quan es mecànic t'apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.
·
Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d'uns acabats horrorosos.
·
Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.
·
Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d'aquest món.
·
Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s'electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai què és s'amistat.
·
Diga'm què penses es vespres
quan es mecànic t'apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.
·
Tots es secrets d'una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d'hexura tan feo.
·
Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d'aquest món
#####

dimecres, 7 de maig de 2008

SR. M.NIGHT SHYAMALAN

Ja tenim aquí la nova pel·lícula de l''especial' Shyamalan (Manoj Nelliyattu Shyamalan, ¡toma ya!) que amb només 7 films s'ha situat com un dels autors cinematogràfics més interessats... amb joies del cinema fantàstic com: El Sexto Sentido (1999), El Protegido (2000), Señales (2002), El Bosque (2004) i La Joven del Agua (2006) (de fet, totes les que ha fet si descartem les dues primeres que no es van estrenar per aquestes terres). És una director que no deixa indiferent. ...ens agrada Shyamalan!!!
·
La seva obra es caracteritza per (a banda, de les sorpreses finals de la majoria dels seus films) unir relats que atrauen al gran públic amb el tractament de qüestions que l'interessen (unió de cinema comercial+d'autor), una mica com el que fèu Hitchcock i el que ha manifestat, en diverses ocassions, que intenta fer Amenábar. Shyamalan, però, càrrega les seves obres d'intensitat existencial (cap on anem?) i sempre giren al voltant de 2 grans qüestions:
·
  • Allò que hi ha 'fora' de nosaltres: ja sigui morts (Sexto Sentido), super-herois (El Protegido), extraterrestres (Señales), el món fora d'una comunitat (El Bosque) o fades aquàtiques (La Joven del Agua).
  • Anàlisi de la identitat, d'allò que ens caracteritza i com en prenem consciència: estant morts o no (la duresa de descobrir que sí); essent super-herois o no (l'incertesa d'assabentar-te que sí); essent part d'una famílial (la responsabilitat de sentir-te el protector indiscutible); essent part d'una comunitat essent ciutadà del món (la càrrega d'haver de protegir el món).

Va estar a punt d'encarregar-se de la direcció la La Vida de Pi de Yann Martel que, de moment, ha descartat... un llàstima, ja que estava molt, molt pròxima a la seva vida (ha nascut a Pondicherry) i la seva obra (els/les que l'heu llegit ja sabeu perquè... els/les que no, ja trigueu!)(després d'ell, directors que han estat en cartera per a dirigir-la: Alfonso Cuarón o Jean-Pierre Jeunet).

La nova pel·lícula de Shyamalan. Aquí teniu el tràiler (versió en espanyol)... promet!

El Incidente (The Happening, 2008)

video

MR. RADIO MAN

Susposo que els i les visitants habituals d'aquest blog ja se n'hauran adonat...

Estrenem radio!!!!...

SR. HUGO CABRET

La invenció d'Hugo Cabret (Brian Selznick). El penúltim llibre que he llegit. La portada i el que ens deia la contraportada prometia... i al llegir-lo s'acompleix amb escreix!!. Un d'aquells llibrets màgics. Una història senzilla -quasibé mínima- i emotiva, però allò més interessant és que és el llibre més cinematogràfic que he llegit... el format és sorprenent (i sempre ens pensem que 'està tot inventat'!), es llegeix com si fos una pel·lícula, amb bonics dibuixos que són part indestriable del llibre... i no només pel que respecta al format, l'argument també ens parla de cinema, dels incis, de quan s'inventà com una font de màgia, d'il·lusió, de somnis... i que encara ho continua sent...

mireu si aquesta relació llibre-cinema és important que n'han 'penjat' els dibuixos al 'youtube'....







video

(i si us interessa veure una de les primeres pel·lícules de la Història del Cinema: Viatge a la Lluna de Georges Melies (1902) aquí teniu l'enllaç:

http://es.youtube.com/watch?v=aI0BmQaIIR4&feature=related )

dilluns, 5 de maig de 2008

FESTIVAL DE CINFAGIA ( III )

Ja està aquí el Tercer Festival de Cinefagia.... i com ja és habitual: 'poti poti' 'per un tubo'!!!
·
·
EL AURA (2004)
Ricardo Darín es posa serio en aquesta mena de thriller amb atmòsfera nebulosa i inquietant. El rei de la verborrea en anteriors films ens demostra que també és capaç de posar misteri a la seva actuació... el que passa és que amb tan misteri al final no acabes de saber molt bé què t'expliquen (però l'atmòsfera creada: chapeau!). La dirigeix Fabian Bielinsky, que morí el 2006, fou la darrera pel·lícula que realitzà. Serà recordat, però, per Nueve Reinas (2000) que obrí la porta a un 'renaixement' del cinema argent´, qui no l'ha vist? qui no l'ha gaudit?.
Valoració: Bé.

MILLONES (Millions)(2004)
El director de la (en aquella època) genial: Trainspotting, Danny Boyle, ens porta aquest conte sobre temes recurrents en les seves pelis (per diferents que semblin): missatges suaus anti-sistema i les possibilitats de sortir-ne... Per culpa del Dicaprio -que el va 'patir' a La Playa- va perdre el nord... però amb 28 días después i aquesta que ens ocupa, va tornar a oferir-nos -si no amb la força del inicis- 'coses' interessants. El nen protagonista està genial!!!.
Valoració: Notable Alt.

IRON MAN (2008).
Els superherois ens agraden. Així, en general!. El millor: Superman...però això, és tema per a un altre comentari. Iron Man tenia bona pinta: l'únic superheroi amb passat alcohòlic, bandarra, de moral 'despistada' i venedor d'armes... (ho tenia tot, el nen!) interpretat per Robert Downey Jr. que amb la vida que ha 'portat' la comparació estava servida... L'arrencada del film té aquesta ironia que la fa 'diferent' de les altres pelis però el desenvolupament no està a l'alçada: convencional i sosa. Llàstima!!.
Valoració: Bé.

METAMORFOSIS (Sick Girl)(2006, Capítol de Masters of Horror)
Que el director (Lucky McKee) tenia 'gustet' per les relacions mal sanes i físicament torturants ja ens ho va demostrar en la molt interessant May (millor guió i millor actiur al Sitges'02). En aquest cas, ens planteja amor insectico-lèsbic (sí, l'heu de veure per acabar de 'pillar' el sentit); tot i que la peli és curiosa es tracta d'un capítol 'menor' d'aquesta serie dels Mestres de l'Horror.
Valoració: Suficient alt.


LAS EDADES DE LULU (1990)
Pel·lícula de Bigas Luna que fa de frontissa entre el cinema inicial de la seva carrera -més underground- al darrer més reconegut i popular, després d'aquesta vindria Jamón, Jamón (1992), el despegue del director. La Edades de Lulú l'havia de protanitzar la Pe, però era menor d'edat (llàstima!). Després de 18 anys, re-visionar-la m'ha agradat més del que recordava: bon ritme ('in crescendo'), ben explicada i amb bons interprets (Javier Bardem en la seva primera pel·lícula important com a secundari, aquí estrenà la cara de psicòpata que repetí en el film dels Coen que li donà l'Oscar... en aquesta peli del Bigas Luna ja hi era!).
Valoració: Notable.

NAVIGATOR, UNA ODISEA EN EL TIEMPO (Navigator, A Mediaeval Odyssey, 1988)
Quan la vaig veure en la seva estrena vaig quedar meravellat. He de reconèixer que a mi el cinema m''arriba' per la vessant visual... i aquesta, d'això, en té molt. Va guanyar el premi a la millor peli del Sitges'88... malauradament, el director (Vincent Ward) es va perdre (i molt!) amb 'coses' terribles com Más allá de los Sueños (amb Robin Williams)... la que ens ocupa, però, és d'una força visual hipnòtica i espiritual (pot ser el ritme i el guió fluixeja a estones). Fantàstica!!
Valoració: Excel·lent.

UN CORAZON EN INVIERNO (Un coeur en hivern)(1992)
Es tracta d'una peli d'aquelles que s'anomenaven 'de Verdi': francesa, profunda i amb un bon guió. Una de les millors del Claude Sautet (juntament amb Nelly & el Monsieur Arnaud) que ha fet més de guionista que de director. La que ens ocupa és una peli amb molt bones interpretacions i amb una Emmanuelle Beart ("la de cara d'àngel i cos de puta", com van dir d'ella) quan prometia molt. Film de sentiments, de diàlegs i de coses que no es diuen i de coses que volem i no obtenim, de desitjos...
Valoració: Notable.

HUELLA (Imprint)(2006, Capítol de Masters of Horror)
Un dels capítols d'aquesta serie més gore (però gore, gore): Tortures salvatges, irracionals, sanguinolentes... un peli tan de violència oriental, en general; i nipona, en particular que provoca angúnia (Pati, no miris ni el cartell!!!). Takashi Miike director hiperactiu (de 1991 a 2007 ha realitzant 75 pel·lícules, una mitjana de 4,6 pel·lícules per any!!!) de meravelles com la trilogia de Dead or alive o Ichi, the Killer. Aquesta que ens ocupa ens demostra que el gore no significa no poder realitzar un film amb un càrrega visual potent i misteriosa...
Valoració: Excel·lent
·
Per cert, aquesta nit: SAMARITAN GIRL de Kim Ki Duk a TV3 a les 01:15 (sí, a la matinada!) per totes aquelles lectores que no hagin entrat -encara, ja tarden!- en l'univers Ki Duk...