dijous, 3 de desembre de 2020

LA CIUTAT DE YIWU, LA GRAN FABRICA MUNDIAL DELS ORNAMENTS NADALENCS

 

Aquest any tinc la sensació que, donades les circumstàncies, la gent ens hem accelerat en treure la decoració nadalenca i compartir imatges de com les llars es van emplenant d'arbres, pessebres i boles de colors. Tants confinaments, quarantenes i limitacions ens aboca a abraçar qualsevol cosa extraordinària (fins i tot si aquesta 'cosa' és Nadal) amb l'esperança que ens aporti una mica d'alegria i màgia o, senzillament, evasió. 

Doncs heu de saber que, molt probablement, bona part dels elements decoratius que fareu servir estan fabricats en una mateixa ciutat xinesa: Yiwu. Aquesta ciutat de l'est de la Xina és el major mercat a l'engròs del món i la que fabrica el 60% d'ornaments nadalencs de tot el món.

Com ja us podia anar imaginant, no estem parlant de casetes mones de fusta amb elfs vestits de verd i barrets vermelles, contents i feliços de preparar tot allò que el món necessita per Nadal a les ordres de la mirada carinyosa del sr. Noel... es tracta de treballadors i treballadores de més de 600 fàbriques, fent torns de feina intensos de 12 hores i treball incansable; moltes d'aquestes persones treballadores viuen a la mateix fàbrica, així podran produir més. No us imagineu grans estructures, enormes cadenes de muntatge o treballs en línia ... la gran majoria de productes estan fets a mà, per milers i milers de persones que enganxen, pinten i munten un a un els ornaments que posarem a casa (després de passar per la botiga xinesa a comprar-los). Persones treballadores que cobren ben just 1 dòlar per cada hora treballada, que poden arribar a uns 400 dòlars mensuals i estan obligats a fer una quota diària de 5000 ornaments...

Aix, Bon Nadal!


dilluns, 30 de novembre de 2020

dimecres, 25 de novembre de 2020

FEMME IN ARTS 2020

 Avui dimecres comença una nova edició del FemmeInArts, visibles a escena que -com no podria ser d'una altra manera- s'ha hagut de reajustar per a adaptar-se a les condicions que estem patint. El FemmeInArts 2020 serà totalment on line però sense reduir, gens ni mica, el seu esperit crític i el seu objectiu de posar a escena l'expressió de la Dona des de diferents perspectives artístiques per a contribuir al debat sobre el silenci, la violència i també la capacitat de resiliència i la potència creadora de les dones. 

L'amiga Anna Zaera n'és la comissària i, aquest any, del 25 al 29 de novembre, ens proposa la sexualitat femenina com a leitmotiv del festival. La sexualitat com a motiu de repressió, de cossificació, de desig, de control... damunt el cos de les Dones però també de la sexualitat com a potència de creació. Les diferents peces artístiques programades ens faran abordar la qüestió des de diferents vessants. 

Com cada any, FemmeInArts ens arriba carregat de: Cinema (4 propostes), Dansa-performance, Col·loquis, Música, Llibres (una bibliografia seleccionada per la llibreria Guaix).

CINEMA: Placer Femenino (Documental sobre 5 dones de diferents països que lluiten per l'alliberament sexual de les dones) /// Agua sagrada (Documental sobre el plaer i el cos femení a la Ruanda actual) /// Touch me not (film de ficció amb aires de documental sobre la sexualitat) /// Las muertes chiquitas (contundent projecte documental realitzat entre el 2006 i el 2015 recull d'entrevistes a més de 30 dones de diferents punts de Mèxic on es tracta la multidimensió del concepte de plaer femení, des de la prostitució i la política a la identitat, per exemple). Les 4 pel·lícules les podeu trobar, mitjançant vimeo i de forma gratuïta, a l'enllaç de Lo Pati següent.

DANSA-PERFORMANCE: Catalina (iniciativa sexual femenina). El col·lectiu Iniciativa Sexual Femenina utilitza la dansa contemporània des d'una perspectiva feminista, libertària i antiacademicista. Catalina ens parla d'una sexualitat plena de violències i control patriarcal. Amb col·loqui posterior.

COL·LOQUI: Mireai Sallarés i FemLab. A partir del documental Las muertes chiquitas, es partirà de la sexualitat per tractar temes socials i polítics.

MÚSICA: Una llum tímida. El col·lectiu La Cicatriz proposa la producció cultural des d'una vessant feminista i col·laborativa. La proposta que ens ocupa ens parla d'una relació lesbiana en temps franquistes. Amb col·loqui posterior.

Podeu trobar el programa en aquest enllaç.


dimarts, 24 de novembre de 2020

EL SR. XAVI BOU CAPTA EL RECORREGUT DEL VOL DELS OCELLS

Les imatges són realment fascinants. Es tracta del treball del fotògraf Xavi Bou, especialitzat en cronofotografia, tècnica creada a finals del segle XIX que consisteix en fer una gran quantitat de fotografies seguides i després combinar-les en una sola. Després d'estudiar Geologia a la Universitat de Barcelona es va llicenciar en fotografia a la Grisart Escola Internacional de Fotografia

Les fotografies que us mostro estan incloses en el projecte Ornitopraphies del sr. Bou. En elles, les imatges capten els patrons de moviment de les aus mentres volen. El sr- Bou s'havia especialitzat en fotografiar les petjades que deixen al terra els animals i un bon dia es va preguntar si els ocells també devien fer el mateix al cel, va imaginar quines línies dibuixarien en el cel amb el seu vol i va buscar la forma de fer-les visibles.


En la base d'aquesta tècnica es troba el naixement del cinema però a l'inversa: aquell és fotos juntes que desperten moviment i aquí és moviment que es materialitza en una fotografia fixa. "M'he basat en les cronofotografies del cavall que van donar origen a la imatge animada, fetes per Eadweard Muybridge", diu el sr. Bou. Per aconseguir aquest efecte impressionant el fotògraf utilitzar càmeres cinematogràfiques professionals que permet fer entre 60 a 90 fotografies per segon en una gran resolució. 


Els seus llocs preferits són aquells espais on la densitat d'aus és més elevada: com Delta Llobregat, el Delt de l'Ebre, els aiguamolls de l'Empordà, l'estret de Gibraltar... però també ha anat a Uganda, EUA, Sud-africà o Islàndia per a captar les seves fotografies. Obviament, després hi ha una laboriosa tasca de postproducció, cada fotografia pot contenir entre 200 i 600 fotografies prèvies

El resultats és ben bé hipnòtic, gairebé màgic.

dijous, 19 de novembre de 2020

THE THIRD CHIMPANZEE, NOU DISC DE MR. MARTIN L. GORE

 

Si segueixo l'activitat de Depeche Mode com el primer dia -a principis dels '80- (fins i tot, assistint al seu directe en la darrera visita que van fer a BCN), si em continuen emocionant molts dels seus temes és -molt probablement- gràcies a aquest home: Martin L. Gore, una meravella d'home i principal compositor de Depeche Mode.

La gran majoria dels temes de DM són d'ell i aquells més íntims els acostuma a cantar fins i tot ell... amb una veu que eclipsa al voluntariós mr. Gahan, cantant del grup. Com no us pot posar la pell de gallina en escoltar el 'Somebody' cantat per ell ... I love this man!

No ha tingut gaire trajectòria en solitari, però de tant en tant, edita treballs ell sol. Fa 30 anys que debutà amb Counterfeit (1989), un EP de versions -de fet, la traducció del títol seria 'Imitació'- amb versions de Joe Crowe, Tuxedomoon, Durutti Column, The Comsat Angels o Sparks. 14 anys després trauria el Counterfeit 2 (2003) amb més de versions, en aquest cas, de Nick Cave, Bob Dylan, David Essex, David Bowie o Lou Reed. Trigaria 12 anys més en editar el següent treball: MG (2015), un treball instrumental, bàsicament electrònic; 16 temes que bé podrien ser considerats com un recull de  'samples'.

La notícia ens arriba aquesta setmana: a principis de 2021 arriba el nou treball de Mr. Lee Gore: The Third Chimpanzee (curiós nom). Es tracta d'un EP de 5 cançons:

1. Howler
2. Mandrill
3. Capuchin
4. Vervet
5. Howler's End

Aquests dies a les xarxes socials del músic ha avançat el primer single: Mandrill, una peça fosca... aquí la teniu.


Esperant, amb ganes, la nova perla del mestre Lee Gore.

dimarts, 17 de novembre de 2020

SR. LEOPOLDO POMES

(1931-2019)

Fa 11 anys, feia un post descobrint al sr. Pomés i ara en fem un altre per a acomiadar-lo. El sr. Leopoldo Pomés va morir a l'agost de l'any passat i avui haguès fet 89 anys. Podem dir que es tracta dels millors publicistes que hem tingut en aquest país, a més de bon fotògraf.

El Pomès va nèixer a Barcelona l'any 1931 i de ben jove va entrar en contacte amb la fotografia i en quedà enamorat comprant-se la seva primera càmera quan tenia 16 anys. De formació autodidacta, ja en les seves primeres exposicions, en els seus primers treballs fotogràfics destacaven plantejaments d'avantguarda i innovadors. La seva primera exposició fotogràfica fou l'any 1955.

El sr. Pomès trencà amb la imatge convencional de fer retrats i, sobretot, li donà protagonisme a la dona dins de la publicitat, un dona independent, moderna i treballadora... trencador tenint en compte l'època.

Els seus inicis foren la fotografia però li donava pocs ingressos, així que s'anà decantant cap a la producció audiovisual en publicitat, terreny en el que assolí el reconeixement, rebent premis a la Biennal de Venècia i en el Festival de Cannes pels seus treballs. L'any 1961 va fundar Studio Pomés i l'agència de publicitat Tiempo, on creà treballs rellevants i populars com la bombolla Freixenet, marca a la que estigué durant molt temps vinculat. Va codrigir l'espectacle d'inauguració de la Copa del Món de Futbol 1982 a Barcelona i fou l'escollit per a crear la campanya d'imatge de la candidatura per als Jocs Olímpics d'estiu 1992 a Barcelona. Seva és la imatge de la noia rossa muntant a cavall en l'anunci de conyac Terry, o els anuncis de Gallina Blanca.

Al llarg de la seva vida va rebre força reconeixements: Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona, Premi Naciona d'Arts Plàstiques, la Creu de Sant Jordi, membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català, fins al Premi Nacional de Fotografia d'Espanya un any abans de la seva mort.



El sr. Pomés va captar -com pocs- la Barcelona dels anys '50 i va proporcionar més de 3.000 rodatges publicitaris. Un home imprescindible per entendre la fotografia i la publicitat del nostre país.


dilluns, 16 de novembre de 2020

dijous, 12 de novembre de 2020

'MALLORCA' DE MARIA FORTEZA, EL PRIMER FILM SONOR D'ESPANYA

Dels arxius de la Filmoteca Espanyola s'ha rescatat aquesta peça. 'Mallorca', del 1934, un curtmetratge documental de 7:40 minuts de durada on es veuen diverses localitzacions de les Illes Balears: Passeig del Born, la Llonja, el Consolat de Mar, la Seu... i diverses localitzacions més com eren fa 88 anys mentres escoltem la música d'Isaac Albéniz. Fou filmat entre 1932 i 1934 i es tracta de la primera pel·lícula sonora d'Espanya que, per no perdre la costum, estigué atribuïda a un home: Josetxo Cerdán. Les investigacions han confirmat que la direcció estigué a càrrec d'una dona: Maria Forteza de la que, per no perdre la costum, no es té cap informació, 'ningunejada' dels registres i els arxius...

Així doncs, aquesta descobert fa canviar llibres d'Història i tesis doctoral del camp de la comunicació audiovisual: el primer film sonor d'Espanya fou Mallorca i el va dirigir Maria Forteza. Poc a poc refem la Història per a donar veu a les persones que l'han de tenir i rebre els mèrits 


dimarts, 10 de novembre de 2020

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLVIII ): SITGES 2020 (SEGONA PART)


L'ULTIMO UOMO CHE DIPINSE IL CINEMA (2020, Walter Bencini)

Documental sobre la trajectòria professional de Renato Casaro, l'il·lustrador més important del cartellisme per al cinema. Una d'aquelles professions que, en època de photoshop, ha caigut en l'oblit. El sr. Casaro, encara en actiu, visqué la seva època daurada a la dècada dels '70 i '80, seus són els preciosos castells pintats a mà de La Historia interminable, Rambo, la saga Phantasma, Cotton Club, El último emperador, El cielo protector o la saga Pesadilla en Elm Street... un documental imprescindible per a interessats en la Història del Cinema i, sobretot, per a qualsevol membre del gremi de la il·lustració. El film ens ofereix un repàs per les darreres 4 dècades de Cinema, sobretot a Itàlia.  Puntuació: 8


THE QUIET REVOLUTION: STATE, SOCIETY AND THE CANADIAN HORROR FILMS (2020, Philipp Escott & Xavier Mendik)
Interessant documental l'impacte del cinema canadenc en el gènere de terror. Repàs dels darrers 40 anys de la Història del cinema d'aquest país. Que si la sexplotation i el cinema del Quebec dels '60 i '70, fent èmfasi en mr. Cronenberg, el pas del cinema sobre sexe al cinema de terror, que si les ajudes del govern, que si la creació del Centre de Cinema Canadenc (amb Norman Jewison al capdavant), i l'arribada dels  contemporanis com Vincenzo Natali o Mary Harron i les recentes Gigi Saul Guerrero i Nyla Innuksuk... que han utilitzat el cinema de gènere per a tractar temes socials i fer-ne denúncia. Tot per a dir-nos que, silenciosament, el cinema de terror canadenc s'ha guanyat un lloc imprescindible en la Història del Cinema de Terror; de fet, en la programació d'enguany, molts dels films provenen d'aquest país. Interessant documental!. Puntuació: 8,5


LA COSMETICA DEL ENEMIGO (2020, Kike Maíllo)
Després de 'Eva' i 'Toro' arriba el tercer llargmetratge de Kike Maíllo i la seva primera produccció internacional. Adaptant la reconeguda novel·la d’Amélie Nothomb, 'Cosmétique de l’ennemi'. Un arquitecte per un avió per culpa d'una jove desconeguda; el que comença com una conversa intrascendent entre dos desconeguts anirà derivant cap una relació cada cop més negativa, fosca, agressiva... potser no són tan desconeguts? Film àgil, ràpid, que va augmentant el ritme a mida que avança el metratge fins a una resolució a l'alçada. Film que ens parla del que som, del què volem ser i d'allò que volem amagar que som. M'ha fet pensar en 'El nostre pitjor enemic' de l'amic Jesús M.Tibau. Recomanable!  Puntuació: 8


COSMOGONIE (2020, Vincent Paronnaud)
Actualització del conte de la Caputxeta vermella dirigit per un col.laborador habitual de la Satrapi, Vinvent Paronnaud. Comença com un survival en tota regla, amb un psicòpata perseguidor, peró te tocs de rape&revenge...amb toc filosòfic per explicar el món (d'aquí el títol i que ella es digii Eve) però aquest missatge desapareix ràpidament entre persecucions, talls, cops i sang. Tot amb un bon ritme que desemboca caps un nivell intens de salvatgisme. Entrentinguda peró reiterativa i passada de voltes.
No m'ha convençut... Puntuació: 6


IMPETIGORE (2019, Joko Anwar)
Entrem en la cinematografia indonesia amb una història d'esperits, fantasmes i malediccions. Una jove torna a l'aldea dels seus avantpassats i descobreix que está afectada per una maledicció molt xunga. Els ensurts, la sang i les persecucions es posen en marxa. Atmosfera inquietant i molt cuidada fotografia. Un pél retòrica (ens van explicant tot el que passa, com si no ho estiguéssim veient), algunes interpretacions fluixegen peró té el valor etnográfic de descobrir realitats diferents a la nostra. 
Puntuació: 7



KANDISHA (2020, Julien Maury & Alexandre Bustillo)
Nova proposta de gènere del tremendo tàndem Maury & Bustillo que tant patiment ens han donat en films com "A l'interieur' o 'Livide'. Aquí emprenen un personatge de la cultura popular marroquina: Aicha Kandisha, meitat dona-meitat dimoni que es dedica a matar homes si se la invoca. Una mena de Candyman o Bitelchús en versió árab. Una jove la invoca i comença el festival de morts masculines, a quina més sanguinolenta i salvatge. Més convencional que altres propostes d'aquests directors i amb molta menys mala baba, té mèrit com ens mostra l'actual cultura juvenil de l'extrarradi de gran ciutat: a ritme de trap i entorn graffitero, hi ressalta el 'power woman'. Si no fos d'aquests directors li posaria més bona nota... Puntuació: 7

SAINT-NARCISSE (2020, Bruce LaBruce)
Deconstrucció del mite de Narciso del rei del cinema queer canadenc: Bruce LaBruce. Estètica homoeròtica i truculent argument de dos bessons separats al nèixer i que es retroben després. Joc de miralls i autoatraccions, história de venjances i redempcions en un acurada recreació dels anys '70. El director manté el mateix estil de serie B que el caracteritza peró estem davant d'un film més subtil. Sensual, intens i divertit. Puntuació: 7,5

12 HOUR SHIFT (2020, Brea Grant)
Divertíssima comèdia negra amb lleugers tocs de musical que succeeix en un torn d'infermeres d'un hospital. Una infermera ben misàntropa té muntat un servei d'entrega d'òrgans il.legal aprofiant el lloc on treballa. Ronyons, fetges, sang i molta diversió a base de negligències i morts equivocades. Ha estat un film sopresa d'aquest festival. 
Puntuació: 8,5



TIN CAN (2020, Seth A. Smith)
Distopia amb un virus que está aniquilant la població (us sona?) i un equip d'investigadors/es que treballen per trobar la cura. En el Festival de Sitges sempre hi ha una peli que provoca cert neguit i malestar físic... aquest any ha estat aquesta. Peli de sondes, viscositats, mucositats, intubacions i claustrofòbia. Un ben facturat film amb idees formals i artístiques arriscades. Ressons de 'Cube' i, fins i tot, 'El Hoyo' peró amb més carnalitat. Interessant la història personal paral.lela a base de flashbacks. 
Seth A. Smith és un senyor a tenir en compte, ja ens va sorprendre fa 2 anys a Sitges amb 'The Crescent'. A 'Tin Can' no només dirigeix, sinó que també edita, posa BSO i els efectes: un noi polivalent! Puntuació: 8,5

BOYS FROM COUNTY HELL (2020, Chris Baugh)
Film que ens arriba d'Irlanda, on diuen que Bram Stoker va idear Drácula. El director Chris Baugh, al 2013, va fer un curtmetratge d'aquesta mateixa història i aquest any l'ha traslladat al llarg. Sembla ser que el sr. Stoker es va basar amb una història local irlandesa per a elaborar el mite de Drácula... la llegenda original parla d"un ésser diabòlic que s'alimenta de sang, menys senyorito que el d'Stoker i que viu enterrat...si no el despertes... i com us podia imaginar: el desperten. Una mena de 'Café irlandés' vampíric. Agil, divertida, de bon ritme. 
No està mal !! . Puntuació: 7


76 HORROR BOOKSTORE (2020, VVAA)
Mini-serie de 4 capítols o llargmetratge antològic amb 4 
històries independents realitzat a Taiwan. Un edifici amb monstre afamat de sang, un món on no hi ha menjar, una acampada de joves amb visita de fantasma i una jove que no vol tenir fills traumatitzada pel suïcidi de son pare. 4 históries de terror que no aporten res innovador peró ens ofereixen una bona ració de la por tal i com l'entenen pel món asiátic. Puntuació: 7


PENINSULA (2020, Yeon Sang-ho)
Continuació de l'espectacular 'Train to Busan', mantenint director: Yeon Sang-ho, de Corea del Sud.  La història ens situa 4 anys després dels fets de la primerai el seu esqueix 'Seoul Station' (d'animació).L'infecció està concentrada a Corea i els pocs supervivents han après a sobreviure com poden. Es tracta d'unfilm d'acció, amb una arrencada sòlida que no decau. Ben facturada amb una recreació de Busan apocalípticament zombie brillant. Tot i que inferior a la primera no n'hi ha com per linxar-la com ho han fet, la història l'han portat cap un terreny 'Mad Max' i els zombies són un context amenzant constant. Continua impressionant la velocitat espasmòdica i convulsionant, el salvatgisme d'aquests zombies allunyats dels zombies romerians occidentals. He disfrutat i m'he emocionat. Puntació: 8


HONEYDEW (2020, Deveraux Milburn)
Pensava que la pitjor pel·lícula del Sitges'20 ja l'havia passat amb 'Fried Barry', però no, encara havia d'arribar 'Honeydew'. Una parella de campistes que arriben a un entorn rural i acampen en el lloc inadequat. Claaaaaro, se'ls trenca el cotxe i una vella els acull... i la xifladura es posa en marxa!! canibalismes, tortures i personatges bizarros. El problema no és la història que l'hem vist molts cops, el problema és la 'forma': sense ritme, pantalla partida en diagonal perquè sí  (?!) i BSO matxacona i sense cap vincle amb la història. Un sinsentido! . 
Puntuació: 3


POSSESSOR (2020, Bradon Cronenberg)
Peli número 30 i la penúltima del 'meu Sitges2020' per a la guanyador del festival d'enguany. En el segon film del director Brandon Cronenberg, l'ha encertat. La comparació amb son pare és inevitable: la mateixa passió per la violència intensa i l'amor per la hi-tech. Com un mena d' 'ExistenZ', el fill del mestre Cronenberg ens planteja una història d'intercanvi de cossos/identitats per aconseguir eliminar determinats objectius (o sigui, persones). Una agent especialment capacitada té problemes en la seva darrera missió... violència intensa, càrrega sexual, confussió d'identitats i més violència. Un film punyent, incòmode, visceral i lúcid. Uns premis a Millor Pel·lícula i Millor Direcció més que merescuts. Bravo, Cronenberg junior! N'esperem grans coses de tu... 
Puntuació: 9

THE ELEPHANT MAN (1980, David Lynch)
Perfecta manera d'acabar el Sitges'20, amb una clàssic contemporani aprofitant que fa 40 anys que es va estrenar i detectar que ha sabut envellir fenomenalment bé. Era el segon llargmetratge del mestre Lynch (només havia estrenat 'Eraserhead') i ja véiem alguns dels seus elements característics, com per exemple: tractament especial del so, aspectes onírics (surrealistes) i elements industrials. Tenint el Festival de Sitges 2020 al Dr. Caligari com a leitmotiv, projectar com a cloenda la peli més expressionista del sr. Lynch ha estat un encert. Blanc i negre impecable i interpretacions memorables d'Anthony Hopkins i John Hurt. Peli amb un missatge encara vigent: respectar la diferència, acceptar la diversitat i onejar la bandera de la Humanitat.  
Puntuació: 9


divendres, 6 de novembre de 2020

MIGUEL DE CERVANTES per SEBASTIÀ JUAN ARBÓ

Projecte 'Els 4 d'Arbó' de CREA: un tastet -en format de micro-curts- de les 4 biografies que va escriure Sebastià Juan Arbó: Pío Baroja, Jacint Verdaguer, Miguel de Cervantes i Oscar Wilde, amb la veu de Raael Haro, realitzat per a les XV Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó.

dimecres, 4 de novembre de 2020

LA CENSURA DE LES BONES INTENCIONS


El debat no és nou, ja fa temps que s'alcen veus tractant la qüestió: els constructius, analitzen quin tractament li hem de donar a les produccions artístiques que mostren valors contraris als que voldríem en l'actualitat (racisme, classisme, sexisme, ...); els destructius, plantegen 'extracció de l'espai públic d'aquestes produccions i, fins tot, l'eliminació de les mateixes. 

Tot i que el debat no és nou, la qüestió torna a ser actualitat perquè es comencen a prendre mesures; és a dir, es deixa el debat i la reflexió per a passar a l'acció: HBO anuncia que retira Lo que el viento se llevó (1939) del seu catàleg de VOD pel tractament racista que es dóna als personatges negres; Netflix ho va fer amb la sèrie Little Britain (2003); Disney ha fet el mateix amb Canción del Sur (1946).

Òbviament, això no és exclusió del cinema, és present en qualsevol disciplina artística: en la literatura, ens hem de plantejar què fem amb El Cantor del mío Cid (1200), amb les obres de Ramon Llull, per posar una exemple d'escrits que parlen de la supremacia cristiana i es mostra en contra de la musulmana. S'ha qüestionat Tolkien perquè en la creació dels 'seus mons' no hi apareixen negres (El señor de los anillos és de 1954); a Laura Ingals (La casa de la pradera, 1935) perquè les seves obres tenen tocs racistes; a Enid Blyton (Los Cinco, a partir 1942) perquè el seus llibres estan plens de postulats racistes, sexistes i homòfobs; el llibre 'Los diez negritos' d'Agatha Christie s'ha rebatejat com "Y no quedó ninguno"; en l'art, què fem amb obres com La violació de la negra (1632), Nimfa i sàtir (1873), La violación de Lucrecia (1571); en els còmics, Tintín en el Congo (1931) fou motiu de litigi legal acusant al reporter de racista, o Los Pitufos negros (1963), o Spirit  (1940) de Will Eisner; en la música, cançons com Brown Sugar (1969) o Some girls (1978) dels Rolling Stones; Island girl (1975) d'Elton John i Bernie Taupin; Ebony and Ivory (1982) de Paul McCartney i Stevie Wonder; a l'òpera, exemples del mateix els podríem trobar a La flauta màgica (1791) de Mozart o l'Otelo (1887) de Verdi;  en el cinema, a banda de les anomenades a l'inici, hi podem ressaltar El nacimiento de una nación (1915), Mandingo (1975) i una llista interminable de films que no estan gens en la línia dels valors desitjables en l'actualitat: Desayuno con diamantes (1961), Indiana Jones y el templo maldito (1984), Metrópolis (1927), Los Goonies (1985), Alien (1979), Dumbo (1941), Pretty woman (1990), El Club de la lucha (2000), La milla Verde (1990),...

Hi ha institucions que han passat a l'acció, centres d'art com la Tate de Londres han retirat de circulació obres que han considerat 'ofensives' o el Rijksmuseum d'Amsterdam va canviar títols d'obres que poguessin ofendre....

El quid de la qüestió no és si estem d'acord o no en que Lo que el viento se llevó és racista (obvi que ho és), allò preocupant és què en fem d'aquestes obres que estem detectant i assenyalant com a racistes, homòfobes, supremacistes, classistes, masclistes? les fem desaparèixer? com sabrem quins eren els valors d'aquella època si fem desaparèixer totes les manifestacions culturals que els incloïen? menystenint, així, el gran potencial pedagògic que poden tenir, precisament, el veure-les per no 'repetir els errors del passat'. 

L'artista interpreta la seva realitat, el seu món i ens l'ensenya. Si estava en el passat mostrarà un món amb els valors de l'època i si està en el present hauria de mostrar els valors del present. No es tracta d'amagar els errors històrics sota l'estora; negar-los o no veure'ls més, no els fa desaparèixer. Hi són i n'hem de parlar. 

La solució podria ser posar una nota aclaridora abans d'iniciar un film, per exemple, deixant clar que allò que veurem és fruit d'una època passada i que no tenim perquè compartir, des de l'actualitat, allò que s'hi expressa.

Tot i que exposi el tema com si estigués resolt, no ho està, gens. És obvi que optar per la censura no va en la línia d'aquests valors que volem defensar però com en podem fer front?. Optem per la via que optem correm els nostres riscos: si no critiquem i ataquem aquells valors que considerem 'perjudicials' per a la convivència en produccions artístiques passades i presents, en som còmplices; síi les ataquem, censurem o, fins i tot, destruïm de forma contundent correm el risc d'utilitzar les mateixes eines que utilitzen aquelles persones que escampen aquells valors 'perjudicials'. 

Tot i que som força les persones que volem que els valors que regeixen la nostra societat no siguin els de la desigualtat, el domini de poder, el mercantilisme salvatge, el racisme o el sexisme -per llistar-ne uns quants- hem de ser conscients que la censura i el negacionisme no ens ajudaran en res, sí que ho poden fer el debat, l'anàlisi i la reflexió, podent  arribar a una palanca de conscienciació i de canvi.

Xavier Miró
Activista cultural

(publicat a SurtDeCasa 26/10/20)

dimarts, 3 de novembre de 2020

IX FESTIVAL CINE ECUATORIANO KUNTURÑAWI ON LINE


Des de que fa 2 anys el Festival de Cine Ecuatoriano Kunturñawi fou el convidat de mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge, aquest s'ha convertit en un festival 'amic', al que li seguim la pista en cada nova edició.

Nascut l'any 2006, aquest festival té l'objectiu de promocionar la producció cinematogràfica equatoriana fent arribar el seu cinema a llocs en els que no tenen accès al visionat de cinema; molt sensibilitzats en la causa indígena adopten el cinema com una eina potent per revitalitzar la memòria social i la identitat.

El Kunturñawi 2020 tindrà lloc del 04 al 27 de novembre. Enguany, com no pot ser d'una altra manera, la seva edició serà on line i -malgrat tot- és una bona notícia per a les persones que el seguim des de l'altra banda de l'Atlàntic. Es podran veure totes les pel·lícules de forma gratuïta des de l'espai web del festival: www.kunturnawi.com.

Les seccions del festival són: Llargmetratges de Ficció, llargmetratges Documentals, Curtmetratges de Ficció, Curtmetratges Documentals, Curtmetratges d'Animació i Curtmetratges Universitaris. Llargmetratges com: Panamá, La chica del lago o La muerte del maestro; Documentals com: Criszamver, Madre luna, Quebrada o Hasta el fin de Delfín...

Kunturñawi 2020 també ofereix diferents tallers que podran ser seguits en streaming: Tallers sobre interpretació, producció audiovisual o finestres de distribució, en streaming i obertes al públic en general. 

46 produccions (entre curts i llargs), 13 foros/tallers, 63 activitats en 25 dies de festival.

Anar al Festival de cinema d'Equador mai havia estat tan fàcil... a Kunturñawi ens hi esperen!


dilluns, 2 de novembre de 2020

dijous, 29 d’octubre de 2020

SITGES 2020 #4: AIXO HA ESTAT SITGES 2020


I sí, fa 10 dies acabava el Festival de Sitges 2020, patint fins al final (el darrer cap de setmana es va reactivar mesures restrictives per al sector de l'hostaleria i limitacions en els aforament). Però Sitges ha demostrat que és possible fer un festival internacional del nivell de Sitges i garantint en tot moment les mesures de seguretat (doy fe!) i en una proposta híbrida que segur que ha arribat per quedar-se en les promeres edicions.

Obviament, ha estat un Sitges 'raro': poques persones convidades, escasses activitats paral·leles, sense Zombie Walk, amb menys pelis en la programació, menys sessions i menys aforament... tot i aixo, hem tingut 11 dies de festival podent gaudir del bo i millor del cinema fantàstic del món mundial. 

S'han programat 250 pelis en presencial i 155 on line i s'ha pogut gaudir de la presència de: Nawja Nimri, David Victori, Mario Casas, Juanma Bajo Ulloa, Alex de la Iglesia, Miguel Angel Silvestre, Pepon Nieto, Oriol Tarragó, Manuel de Blas, Paco PLaza, Kike Maíllo ...entre d'altres.

Com a acreditat de premsa hem visionat 31 pelis (que ja us comentaré en els respectius post de Festival de Cinefagia corresponent) però us ressalto, especialment, 4 films dels vistos: Relic, Possessor, 12 hour shift i Last Words; i 3 més dels no vistos: Baby, La nuée i Host, per a que les poseu a les vostres llistes de 'pendents de veure'.

El principals premis:

  • Millor Pel·lícula Secció Oficial Fantàstic: Possessor Uncut de Brandon Cronenberg
  • Premi Especial jurat: La nuée de Just Philippot
  • Millor direcció: Brandon Cronenberg (Possessor Uncut)
  • Menció especial direcció: Natalie Erika James (Relic)
  • Millor intepretació masculina: protagonistes de Mandibules, Grégoire Ludig & David Marsais
  • Millor interpretació femenina: Suliane Brahim (La nuée)
  • Gran Premi del públic a la millor pel·lícula: La vampira de Barcelona (Lluís Danés)

Per a la resta de palmarés cliqueu aquí.

Fent un resum de les principals idees del què ha estat Sitges 2020: el Vampirs i els zombies continuen estant de moda, les cases encantandes i les posssessions demoníaques continuent teint tirada; hem vist que els entorns apocalíptics ja no estan tan vigents (no sé per què però trobo que l'any vinent n'estarà ple) i els serial killers clàssics gairebé no hi ha estat present. Les dones també saben fer bon cinema de terror. Les cinema canadenc gaudeix d'una bona salut, moltes i bones produccions la que ens venen d'aquell país. El festival ha apostat pel debuts (ho fa cada any, però) aquest any més que mai, és una bona inversió. Molta presència de vídeos d'agraïment en l'entrega de premis, com és normal.

La recuperació del 'primer' Juanma Bajo Ulloa ens fa una especial il·llusió.

Per acabar us deixo amb un dels moments més emocionants de la Cloenda: el premi al sr. David Lynch. Aquí teniu un vídeo resum per a que veieu perquè és mereixedor del Gran Premi Honorífic i podeu veure les paraules d'agaïment en obrir el paquet del premi corresponent.

I l'any que ve, més! llarga vida a Sitges!


dimecres, 28 d’octubre de 2020

LA CULTURA COM A VALOR A LES TERRES DE L'EBRE


Plou a la rambla dels caputxins i una jove ha aprofitat que ha sortit de classe a mitja tarda per a visitar l'Arts Santa Mònica. Surt de la bocana de metro i es mira  de reüll la gent aplegada sota la marquesina del Liceu i li ve a la ment que ella, encara que camina sotael paraigua, es mullarà els peus per tota la rambla de Santa Mónica fins a arribar al seu destí. Haguès pogut baixar a Drassanes però li agrada fer algun tram de les rambles cada vegada que baixa al centre. Entra al centre i es deslliga l'abric davant de les persones que l'esperen al vestíbul exhibint amb orgull una dessuadora il·lustrada per Hernán en H. Sóc d'allí baix.

Encara trigaran uns anys les seves amistat a descobrir que a les Terres de l'Ebre s'hi baixa i que a Barcelona s'hi puja des d'aquí. Una amiga li estira la pitralafa tendant la dessuadora per llegir i veure que hi posa. Ella treu pit i somriu. L'orgull de ser de les Terres de l'Ebre és la posada en valor d'un esperit molt associat  a la lluita per un territori a la perifèria que s'autodetermina explotat i ple de desavantatges. Viure o pertànyer a les Terres de l'Ebre és un orgull de territori mancat de recursos. En dirien que és tot un mèrit i ara un valor.

Sebastià Juan Arbó ho va avançar en els seus textos literaris. Les Terres de l'Ebre tenen un tarannà distant de la vida a la ciutat. Amb punts en comú del que s'anomenà la vida a pagès però accentuant més les relacions socials en un entorn productiu primari i vist des d'un perspectiva folklòrica. Condescendent mirada a l'esforç humà (i animal) per treballar la seva lluita amb la terra (i la mar).

Al Congrès de Cultura Catalana a Tortosa (1977) es fonien en plom els caràcters de les Terres de l'Ebre però no va ser fins a l'any 2000 també entrant la tardor quan les impremtes van treure dels calaixos aquells monotips per inundar articles i pàgines, revistes i llibres amb el gran relat de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

D'ençà de tot allò que tenim nom. Les persoens que trafeguem les comarques més meridionals mai havíem tingut sentiment de pertinença a res. Això era relativament nou. Ara ja podíem sortir al carrer com a grup a defensar el riu o el Delta, a espantar abocadors, parc eòlics o plataformes de gas no sempre amb el mateix nivell d'èxit. I què fèiem quan no? Moltes coses. Però se'n relaxava el sentiment de grup i quedava latent. 

Una altra tardor, un altre octubre, s'originava la següent revolució a les Terres de l'Ebre. La revolució cultural que ja esquitxa i taca molt lluny amb el segell meridional. Naixia Surt de Casa. Una proposta multiplataforma que recollia, ordenava, lligava i feia difusió de les activitats i dels activistes culturals d'aquí baix.

Agenda, portal, espai d'entrevistes, calaix d'opinions, insercions a ràdio i fins i tot alguna festa de la cultura. Tot això generava un despatx deslocalitzat a cavall d'un tren de rodalia sempre irregular entre la metròpolis i la perifèria de la perifèria. Sempre amb ull de caçar un batec cultural allò on s'origini de les quatre comarques. Sempre amb una finestra oberta a tota mena de manifestacions culturals i tot i l'heterogeneïtat de propostes, amb una cura excel·lent de la qualitat, de l'equitat i del compromís en representar la totalitat de disciplines i col·lectius. Sobretot des d'un compromís (perquè no polític) de donar veu als col·lectius que no en tenen. Tot un espai de llibertat.

Surt de Casa és ara ja imprescindible, no només pel fet de la seva presència o per la seva utilitat. Surt de Casa és l'adhesiu que aglutina grans universos com Eufònic, les Jornades Musicals de l'Ermita de la Pietat. Deltebre Dansa al mateix nivell que A Cel Obert, mónFILMAT o Selectes. Casa qualsevol activitat de l'Observatori de l'Ebre amb una del Museu de la Pauma. Agermana el Centre d'Art Lo Pati amb un bosc d'Horta de Sant Joan. Provoca que es besin un Director de cinema i un conert a l'absis de la catedral. Provoca trobades entre una cosidora de la Ràpita i una fàbrica de creació a Tivenys. Obre la finestra d'una escola d'Art i entre un riu de cultura. I totes tenen en comú que caben en una dessuadora però totes tenen sobretot les mateixes desavantatges pel fet de pertànyer a un tros de terra que l'humà i l'animal han guanyat al mar a força de treballar. D'aquesta mateixa manera, treballar la cultura a les Terres de l'Ebre és una tasca molt difícil. I Surt de Casa ens ha fet treure'n pit d'això. 

Com a darrer paràgraf visualitzo la propera revolució. I veig com els ens locals i les empreses tenen ara l'oportunitat d'apadrinar, de fer mecenatge, de creure que la cultura és avui dia motor econòmic per a les Terres de l'Ebre però encara més important veig com la cultura de les Terres de l'Ebre va conformant la imatge d'unes comarques que lluiten per tirar endavant. Una imatge que es va construint des de la via de la responsabilitat i el compromís amb el paisatge. I tot això per a la responsabilitat social corporativa de les empreses és una oportunitat. Perquè si les empreses s'impliquen de manera voluntària i solidària en aspectes que els seus grups d'interès voldrien millorar estaran posant quelcom per millorar el seu entorn. I millorar la qualitat de vida a través dels teus productes és la millor eina per fer valdre qualsevol referència comercial al mercat.


Jaume Vidal Arasa, gestor cultural

(publicat a Imagina Radio, 27/10/20)


dimarts, 27 d’octubre de 2020

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLVII ): SITGES 2020 (PRIMERA PART)

 

JUMBO (2020, Zoe Wittock)

Debut interessant el de la directora Zoe Wittock amb una proposta tan arriscada com excèntrica: una jove que treballa en un parc d'atraccions s'enamora d'una atracció de fira: Jumbo. Sí, sí, ho heu llegit bé, una història surreal que és cosina germana de l'univers de Quentin Dupieux, per exemple. Amb menys mala baba que el director de 'Rubber' però amb un intens drama materno-filial, tocs sensuals i una convincent interpretació de la jove Noemie Merlant. L'amor no entén d'aspectes físics ni de gèneres. Intensa i loca. Llàstima que es va desinflant a mida que avança la història ... Puntuació: 6


LA VAMPIRA DE BARCELONA (2020, Lluís Danés)

Excel·lent disseny artístic en la recreació de la Bcn de principis de segle XX. Ben adient l'aspecte expressionista tenint en compete el 'leitmotiv Caligari del Sitges 2020. Ressons del Drácula de Coppola, de Les Miserables i gotes de Lynch... per a parlar-nos de la part fosca de Barcelona: classista, perversa, pedòfila i plena de vicis. Un repartiment de luxe: Roger Casamajor, Nora Navas, Bruna Cusí, Francesc Orella, Sergi López, Mario Gas, Nuria Prims... teatral, arriscada, elegant... es nota la trajectòria teatral del sr. Danés. El color i el blanc i negre s'alternen per a explicar una història que es queda en un nivell massa fred. La part artística, malauradament, s'imposa a l'emoció.. Llàstima! Punuació: 6


MANIDIBULES (2020, Quentin Dupieux)

La nova marcianada de l'habitual de Sitges: el sr. Quentin Dupieux. Una buddy movie en tota regla. Dos personatges poc espavilats que troben una mosca gegant en el maleter d'un cotxe. Un Dupieux accessible, amb menys dosis d'estranyament i menys humor negre. Tot i la mosca, discurs menys surreal que en films anteriors. Un cant a l'amistat, fresc i distés, per sota d'anteriors treballs del director. Puntuació: 7


THE OLD MAN: THE MOVIE (2019, Oskar Lehemaa & Mikk Mägi)

 Film d'animació d'Estònia sobre 3 germans urbanites que van a visitar al seu avi que és granjer. Amb la idea de partida de que si les vaques no es munyeixen cada dia l'acumulació de llet pot provocar una explosió de proporcions apocalíptiques, s'escapa una vaca i cal trobar-la abans que passi el pitjor. Film en stop motion (un luxe en els temps que corren) seguint la tradició de mestres del cinema de l'Est. Entretinguda i simpàtica. Puntuació: 6,5


HISTORIA DE LO OCULTO (2020, Cristian Jesús Ponce)

Inquietant film argentí sobre un equip de periodistes que han descobert que el president i el govern del país ha arribat al poder mitjançant màgia negra. Format arriscat: blanc i negre i alternança de pantalla quadrada i panoràmica per reforçar els moments de tensió del films, que són diversos. Lo 'oculto' com a secta demoníaca (de la que no véiem cap imatge) però també com a les clavegueres que el bon periodisme hauria d'airejar. Té bons moments de tensió però alguns cops resulta massa críptica. Puntuació: 6

LAST WORDS (2020, Jonathan Nossiter)

Any 2086: Un món apocalíptic en el que no hi queda gairebé res del que tenim ara: només menjar enllaunat, runes, misèria, soledat... un home troba restes de celuloide, però no sap què són i la curiositat l'empeny... Film que ofereix moltes lectures: ens parla del valor del present, de la necessitat de protegir el medi ambient, de saber que som gràcies als Altres, del poder de les imatges en moviment per a saber qui som i fer-nos obrir els ulls. Una mena de Mad Max dessolador que és una carta d'amor al Cinema i a la Vida. Una fàbula sobre el renaixement del cinema i la salvació del món. Preciosa! Puntuació: 8,5


SLAXX (2020, Elza Kephart)

El que féu el sr. Dupieux amb un pneumàtic a 'Rubber', aquí ho fa Elza Kephart amb un pantalons texans. Anar a compar roba ja no serà el mateix després de veure aquesta peli. Cinema gore, loco i sanguinolent que se'n fot del superficial món de la moda i de la suposada ètica impostada de les grans companyies del tèxtil. Cinema hora dirigit per una dona. Xalera desfasada! Puntuació: 6




CABRITO (2020, Luciano de Azevedo)

Des del Brasil ens ariba aquesta proposta de caire naturalista que ens parla de canibalisme en un entorn rural. Atmosferes inquietants i malsanes en una família tòxica amb una pare autoritari i sàdic. Colors apagats i cuidada fotografia per a un film d'alta intensitat dramàtica plena de bogeria i extremisme religiós. Una 'Matanza de Texas' d'autor a la brasilenya... Puntuació: 7



VICIOUS FUN (2020, Cody Calahan)

Divertida  pel·lícula que ens situa a l'època daurada dels 'slasher film': els '80. Es tracta d'un metafilm homenatge a aquest subgènere. Un jove friki dels films de terror es cola per accident en un grup d'autoajuda d'assassins/es en sèrie. Girs de guió, escenes grotesques i 'gotetes' de gore la converteixen en una lúcida i entretinguda proposat. Xiflada!!
Puntuació: 8 




RELIC (2020, Natalie Erika James)

La debutant Natalie Erika James va causar sensació en el festival de Sundance amb aquest film. Seguint la tendència de films recents com Babadook, Hereditary o La Visita, dels que ja podríem parlar de subgènere dins del cinema de terror: relacions familiars difícils que enllacen amb fets paranormals o inexplicables. 'Relic' podria ser, ni més ni menys, una clàssica peli sobre cases encantades... però és molt més que això: el tempo, les interpretacions de les protagonistes, el tractament dels ensurts i la tensió 'in crescendo' li proporcionen uns valors afegits que la converteixen en un film molt especial i una directora que cal tenir en compte. El pas del temps, el dol, la pèrdua... Puntuació: 9


FRIED BARRY (2020, Ryan Kruger)

Film sud-africà que ens explica la història d'un ionqui del suburbi d'una gran ciutat que és abduït pels alienígenes i retornat a la Terra. S'anirà trobant amb diferents personatges, la majoria seran trobades de caire sexual. El seu posat robòtic i inexpressiu genera una sensació d'estranyament en tot allò amb el que interactua, arribant a ser cansino. Film reiteratiu, erràtic, sense rumb, comença i acaba sense saber què et volen explicar. Sensació de pressa de pèl... Fugiu!  Puntuació: 3


P.G. PSYCHO GOREMAN (2020, Steven Kostanski)

Dos germans de 12 anys, per error, alliberen un monstre maligne alienígena que estava empressonat al nostre planeta. El monstre està considerat el 'Mal Supremo' però el germans tenen un aparell que controla la voluntat del monstra espacial fent-li fer el què volen... Un nou film homenatge a les pelis dels '80, amb efectes especials dignes però de marcada sèrie B. Previsible, infantil, tontuna; només valorable per als frikis nostàlgics. Puntuació:4



GET THE HELL OUT (2020, I-fan Wang)

Peli de Taiwan, del debutant I-fan Wang. Una diputada i un guàrdia de seguretat s'alien per a enderrocar al primer ministre... però, dins del mateix parlament, esclata una infecció zombie entre els parlamentaris i el primer infectat és el President, que va escampant els zombies exponencialment. Interpretacions histriòniques, intercalat de vinyetes estil còmic, ritme trepidant, acceleracions, càmara lenta, estètica kitsch, música estrident i matxacona... tot ben allunyat dels cànons del cinema occidental. Si hi connectes, t'ho pots passar bé; i no ho fas, t'hauràs de prendre un paracetamol abans d'acabar la peli. Té la seva gràcia. Puntuació: 6


CLAPBOARD JUNGLE (2020, Justin McConnell)

Documental valuós per a totes aquelles persones que vulguin guanyar-se la vida dedicant-se al cinema. El jove director Justin McConnell, després de 15 anys intentant fer-se un lloc en el saturat món del cinema decideix fer un documental d'ell mateix, de l'intent d'aixecar pel·lícules i de que es puguin fer realitat. De forma sincera i natural es grava explicant-nos encerts i fracassos (molts més d'aquests que dels altres) del seva feina mentres ho intercala amb professionals reconeguts que aporten la seva visió de la indústria (Del Toro, Schrader, Garris, Stanley, Natali...) . Escoltant al pobre Justin t'adones que fins i tot la peli més dolenta que hem vist mereix el respecte per la dificultat de realitzar qualsevol film, per petit que sigui. Molt instructiu! Puntuació: 8


VIY (1967, Georgi Kropachyov & Konstantin Yerhov)

Obra de culte del cinema fantàstic soviètic que la secció Seven Chances recupera i revaloritza. Film de 1967 dirigit per Yershov & Kropachyov que es basa en un conte de Nikolai Gogol. Tres joves sacerdots que tornen cap a casa són acollits a casa d'una bruixa, només un dormirà dins de la casa amb la vella... per error, i estant sols, el sacerdot mata una jove i ella, abans de morir, demana que sigui ell qui la ressi 3 nits després de morta; el jove accepta malgrat la por a ser descobert... els fenòmens paranormals faran que aquestes 3 nits no les oblidi mai. Fotografia preciosa i efectes especials resultons i més que dignes per l'època en que fou realitzada. Atmosfera màgica i suggerent, detalls costumbristes de la vida rural russa. Bona redescoberta! Puntuació: 8


POST MORTEM (2020, Peter Bergendy)

Des d'Hongria ens arriba aquesta història de fantasmes situada en l'època de la I Guerra Mundial. Bona recreació històrica i aires 'realistes' per a explicar-nos com un fotògraf post mortem (és a dir, especialitzat en fer retrats de gent morta) i una nena de 10 anys s'enfronten a la presència de fantasmes en una zona rural hongaresa. Bon ritme, bona fotografia, efectes especials senzills però eficaços i una tensió que no et deixa malgrat les dues hores de metratge fins arribar al clímax total... llàstima que el final no acabi d'estar ben bé a l'alçada. Film resolutiu i ben facturat. Puntuació: 8