dijous, 2 de juliol de 2020

mónFILMAT 2020 #5: PROGRAMACIO - SESSIONS LLARGMETRATGES PRESENCIALS


Aquesta nit, a les 22:00, a la Plaça de Lo Pati, inaugurem la 5ena. edició de mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge. Tot i les circumstàncies que estem vivint no hem volgut fer una festival únicament online, així que aquí teniu les 4 pel·lícules que podreu veure cada nit des d'avui i fins al diumenge, a l'aire lliure (seguint i garantint les mesures de seguretat pertinent). Aquests fims ens portaran al Delta de l'Ebre, al bosc de les Ardenes a Bèlgica, a l'Equador i a Traiguera.

La inauguració comptarà amb la presència d'Elisenda Trilla (directora), Oriol Gràcia (productor) i Pepa Plana (protagonista) que presentaran el documental Paradís Pintat.

Us hi esperem!











dimecres, 1 de juliol de 2020

LES IMITACIONS DE LA SRA. MARILYN MONROE DAVANT LA CAMERA DEL SR. AVEDON

011 monroe theda

Gairebé 60 anys després de la seva mort (04/08/1962) encara descobrim fotografies poc conegudes de la mítica Marilyn Monroe...

04 monroe harlow

El sr. Avedon és un dels més prestigiosos fotògrafs de la Història de la fotografia. L'any 1959 va rere l'encàrrec de la revista Life Magazine de fotografiar la sra. Marilyn Monroe caracteritzada i imitant a actrius dels anys '30 del segle passat: Lillian Russell, Theda Bara, Clara Bow, Jean Harlow o Marlene Dietrich. 

021 monroe dietrich

Segons les paraules del sr. Avedon la sessió fotogràfica va ser estupenda i la complicitat de la sra. Monroe fou excel·lent... una vegada publicades les fotografies el sr. Avedon va perdre els negatius que no va trobar fins passats 30 anys després. 

03 monroe clara 1200x548 

Foto 1: Marilyn Monreo com a Theda Bara
Foto 2: Marilyn Monroe com a Jean Harlow
Foto 3: Marilyn Monroe com a Marlene Dietrich
Foto 4: Marilyn Monroe com a Clara Bow

dimarts, 30 de juny de 2020

mónFILMAT 2020 #4: PROGRAMACIO - SESSIONS LLARGMETRATGES ONLINE

Aquestes són les 6 pel·lícules que podreu veure en streaming, clicant en aquest enllaç, de les 11:00 fins les 20:00 de la tarde els dies corresponents. 

Paisatges de Bolívia, Colòmbia, Mongòlia, Galícia i EEUU




foto de Lo Pati.foto de Lo Pati.

foto de Lo Pati.

foto de Lo Pati.foto de Lo Pati.

foto de Lo Pati.



dilluns, 29 de juny de 2020

dijous, 25 de juny de 2020

SÓN MOMENTS PER A L'AUTOGESTIO CULTURAL???


Tenint en compte que els Ajuntaments (de forma unilateral) han decidit 'suspendre' les Festes Majors dels pobles i que la Cultura està a la cua de qualsevol prioritat (l'última en desconfinar-se i la què rebrà menys ajudes i subvencions, segur) potser és moment de plantejar-nos que l'autogestió pot ser una opció, gairebé l'única opció.

Diumenge passat, esperonat per l'amic Jaume Vidal, va tenir lloc un bon exemple d'aquesta autogestió del què us parlava. 20 persones es van unir per a organitzar un concert privat, en un espai cedit per una d'aquestes persones i que amb l'aportació de 10€ cadascú podia sumar una xifra digna per a que un grup musical ens fes el seu directe, i si es tracta d'un grup musical de 'proximitat' millor que millor. I Adiós Luxemburgo ho van fer la mar de bé! Gràcies per la vostra predisposició i participació. Garantint mesures, controlant el nombre de persones congregades. El resultat fou un èxit. L'iniciativa ja s'havia generat amb intencions de 'quedar-se', de no ser una acció efímera i puntual... però si a sobre el primer intent ha funcionat la repetició ja està més que garantida.

Amics i amigues, es poden fer 'coses' cenyint-nos a les directrius i protocols que ens marquen des de les institucions sanitàries. L'autogestió cultural és possible, necessària i més fàcil del què penseu ... Endavant la Cultura !!




dimarts, 23 de juny de 2020

mónFILMAT 2020 #3: PROGRAMACIO - SESSIONS CURTMETRATGES


Ja tenim enllestida la programació de mónFILMAT 2020. En 9 dies comencem! . 4 intensos dies de cinema. Aquest any, adaptant-nos a les circumstàncies, tindrem sessions presencials a l'aire lliure (a la plaça del Pati) i sessions en streaming, mitjançant la plataforma FestHome (clicant en aquest enllaç). Es tractarà d'un link que us portarà directe a l'espai web on estan totes les sessions streaming. Les sessions estaran disponibles d'11 a 20 durant tot el dia.

Aquí teniu els 3 blocs de curtmetratges. 20 escollits entre més de 300 que hem rebut de tot el món ...

foto de Lo Pati.foto de Lo Pati.

foto de Lo Pati.foto de Lo Pati.

foto de Lo Pati.foto de Lo Pati.






dilluns, 22 de juny de 2020

'DECALOGO DEL ESCRITOR' DEL SR. MONTERROSO


Decálogo del buen escritorPrimero. Cuando tengas algo que decir, dilo, cuando no, también. Escribe siempre.

Segundo. No escribas nunca para tus contemporáneos, ni mucho menos, como hacen tantos, para tus antepasados. Hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso, pues es bien sabido que la posteridad siempre hace justicia.

Tercero. En ninguna circunstancia olvides el célebre dictum: En literatura no hay nada escrito.

Cuarto. Lo que puedas decir con cien palabras dilo con cien palabras; lo que con una, con una. No emplees nunca el término medio; así, jamás escribas nada con cincuenta palabras.

Quinto. Aunque no lo parezca, escribir es un arte; ser escritor es ser un artista, como el artista del trapecio, o el luchador por antonomasia, que es el que lucha con el lenguaje; para esta lucha ejercítate de día y de noche.

Sexto. Aprovecha todas las desventajas como el insomnio, la prisión, o la pobreza;el primero hizo a Baudelaire, la segunda a Pellico y la tercera a todos tus amigos escritores; evita, pues, dormir con Homero, la vida tranquila de un Byron o ganar tanto como Bloy.

Séptimo. No persigas el éxito. El éxito acabó con Cervantes, tan buen novelista hasta el Quijote. Aunque el éxito es siempre inevitable, procúrate un buen fracaso de vez en cuando para que tus amigos se entristezcan.

Octavo. Fórmate un público inteligente, que se consigue más entre los ricos y los poderosos. De esta manera no te faltarán ni la comprensión ni el estímulo, que emana de esas dos únicas fuentes.

Noveno. Cree en ti, pero no tanto; duda de ti, pero no tanto. Cuando sientas duda, cree; cuando creas, duda. En esto estriba la única verdadera sabiduría que puede acompañar a un escritor.

Décimo. Trata de decir las cosas de manera que el lector sienta siempre que en el fondo es tanto o más inteligente que tú. De vez en cuando procura que efectivamente lo sea; pero para lograr eso tendrás que ser más inteligente que él.

Undécimo. No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio.

Duodécimo. Otra vez el lector. Entre mejor escribas más lectores tendrás; mientras les des obras cada vez más refinadas, un número cada vez mayor apetecerá tus creaciones; si escribes cosas para el montón nunca serás popular y nadie tratará de tocarte el saco en la calle, ni te señalará con el dedo en el supermercado.

Augusto Monterroso (1978) . 
Lo demás es silencio (la vida y la obra de Eduardo Torres)

dijous, 18 de juny de 2020

mónFILMAT 2020 #2: CARTELL mónFILMAT 2020


foto de mónFILMAT.

Com cada any, l'amic Jaume Vidal ens ha dissenyat la imatge i el cartell de l'edició d'enguany de mónFILMAT i, com cada any, l'ha encertat!. La situació en la què ens trobem ens ha obligat a veure la Vida des de la finestra (literalment) i això es trasllada també al festival. Hem optat per un mF en sessions streaming en la plataforma FestHome TV i, de forma prudent  -amb el respecte que ens fa el 'desconfinament'-, 4 sessions presencials a l'aire lliure. 

La Vida des de la finestra. La pantalla (o el televisor) de cinema com una finestra a la Vida. Davant les setmanes que hem passat sense poder 'moure'ns' el Cinema ens permet viatjar i visitar altres realitats.. mónFILMAT 2020 té molt de tot això: de viatjar a altres realitats però també de veure el món des de la finestra. 

Només queden 14 dies !!


dimecres, 17 de juny de 2020

SRA. ROSA MARIA SARDA

Lo mejor de la Sardá: "Honorato, ¿ponemos la tele un rato?" - El ...
(1941-2020)

Fa pocs dies moria la sra. Rosa Maria Sardà Tàmaro, 'la Sardà', després d'anys de lluitar contra el càncer que poc a poc ens l'anava prenent. A la sra. Sardà sempre l'he tingut present, sempre l'he tingut a casa, anava a dir. Primer, des de la televisió i vinculada als programes que realitzava La Trinca (massa menystinguts en l'actualitat), un dels projectes artístics més rellevants del nostre país. Després, vam accedir a la Sardà del teatre i, finalment, a la Sardà del cinema. El vincle que sento amb la Sardà no és només una qüestió artística, no es tracta només d'un espectador fascinat per la seva capacitat de fer riure i plorar alhora, del seu mestratge a l'hora de transmetre ironia o sarcasme, de la seva presència intensa i contundent... es tracta, també, d'una qüestió de dignitat, de principis, de valors, de Veritat. La sra. Sardà em transmetia tot això i es convertia en un referent per a mi. Mai oblidaré com la vaig veure a la sortida d'un teatre, després de la funció, com es mostrava entre airada i dura -rascant la mala educació- davant d'una espectadora fan que volia que li fes alguna acudit o digués una frase enginyosa. Verbalitzant un "ara no estic treballant, senyora, i jo no sóc graciosa" o alguna frase similar, se la va espolsar amb rotunditat i poca elegància. Actitud aquesta de moltes persones professionals de 'lo cómic'  que han de recordar que no són una rialla amb cames i que la seva també és una professió. Aquesta anècdota -viscuda- podria haver fet caure a la sra. Sardà en el sac de les personalitats 'bordes', desagradables i, fins i tot, maleducades... però, no, a mi 'que em va la marxar' me la va reafirmar més: quina seguretat, quina dignitat, quin 'poderío' tenia la Sardà!

La sra. Sardà va nèixer a Barcelona en una família molt vinculada al món de l'espectacle: el seu besavi i la seva àvia van ser actors, el seu germà és el sr. Xavier Sardà (tenia 3 germans més, ella era la gran) i el seu fill Pol Mainat també és actor. La seva professió era totalment vocacional i autodidacta. Al 1965 debuta al teatre en l'obra 'Cena de matrimonios' d'Alfonso Paso en un registre eminentment còmic. 4 any després el sr. Ventura Pons li proposa el seu primer paper protagonista en el cinema a Knack (1969).... i des de llavors ja ha estat un no parar, aparcant poc a poc la comèdia per anar assumint papers de més dramatisme, la sra. Sardà ha participat en obres de referència com Tot esperant Godot (de Beckett), Mare coratge i els seus fills (de Brecht)... i ha estat dirigides diverses vegades pels millors directors de la península: Lluís Pasqual, Adolfo Marsillach, Mario Gas o Josep Maria Benet i Jornet . En el teatre l'any 1989 amb l'obra Ai, carai! de Josep Maria Benet i Jornet va debutar com a directora teatral. 

En el cinema, també ha estat dirigida pels millors directors de cinema: Fernando Trueba, Fernando Colomo, Ventura Pons o Pedro Almodóvar. Papers rellevants a El vicari d'Olot (1980), Moros y Cristianos (1987), El efecto mariposa (1990), La niña de tus ojos (1998), Todo sobre mi madre (1999), Te doy mis ojos (2003) o Ocho apellidos catalanes (2015).... arribant a participar en més de 50 pel·lícules.

Rosa María Sardà hizo historia de la televisión en 1984

El mateix any que debutava en el cinema feia la seva primera aparició a la televisió, en els inicis en programes bàsicament teatrals, però cap als '80 la petita pantalla li proporcionà el reconeixement i la popularitat que va mantenir fins al dia de la seva mort. La sra. Sardà va entrar a casa nostra pel televisor i ja no va marxar. Programes com Festa amb Rosa Maria Sardà, Las noches de la tía Rosa però sobretot Ahí te quiero ver (guanyadora del premi a la Millor Presentadora de l'any) o Videos de primera, aquests darrers programes sota la producció de La Trinca foren autèntics fenòmens televisius i sociològics, diria jo, per l'impacte deixat en els espectadors i espectadores de l'època.

En els darrers anys, però, tot i fer algun paper cinematogràfic, havia 'tornat' al teatre amb èxits en obres com Wit (2004), La casa de Bernarda Alba (2009)... arribant a participar en més de 70 projectes teatrals al llarg de la seva vida. Des del 2014 que estava apartada dels escenaris degut a la malaltia. 

La sra. Sardà és actriu, humorista, presentadora i directora teatral. Va presentar les gales dels Premis Goya l'any 1994, 1998 i 2002, per a molta gent, la millor presentadora que han tingut mai aquests premis (amb permís del sr. Buenafuente). Goya a millor actriu secundària per Sin vergüenza i ¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo? , La Medalla d'Or de l'Acadèmica Espanyola i el Gaudí d'Honor.

La sra. Sardà, fins i tot, va gravar discos, sobretot als '70 i principis dels '80 d'aires cabareters i festius: Xauxa (1972), Bestiari (1972), Festa amb Rosa Mª Sardà (1979) i Dones, flors i violes (1980).

Dona versàtil, polivalent que tot ho feia bé! Rosa Maria Sardà moria en 78 anys, però la seva energia desbordant, el seu entusiasme encomanadís, la seva presència continua viva en qualsevol de les seves interpretacions. 

Aquí us deixo un dels monòlegs més cèlebres de l'obra La Rambla de les Floristes de Josep Maria de Segarra... una petita mostra del què era capaç la Sardà, una capacitat envejable i creïble de passar del riure  al plor. 

T'enyorarem ...

.

dimarts, 16 de juny de 2020

'LA FE Y LAS MONTAÑAS' DEL SR. MONTERROSO


La fe mueve montañas… – Diario de un rincón…Al principio la Fe movía montañas sólo cuando era absolutamente necesario, con lo que el paisaje permanecía a sí mismo durante milenios.

Pero cuando la Fe comenzó a propagarse y a la gente le pareció divertida la idea de mover montañas, éstas no hacían sino cambiar de sitio, y cada vez era más difícil encontrarlas en el lugar en que uno las había dejado la noche anterior; cosa que por supuesto creaba más dificultades de las que resolvía.

La buena gente prefirió entonces abandonar la Fe y ahora las montañas permanecen por lo general en su sitio.

Cuando en la carretera se produce un derrumbe bajo el cual mueren varios viajeros, es que alguien, muy lejano o inmediato, tuvo un ligerísimo atisbo de Fe.

Augusto Monterroso (1969)
La oveja negra y otras fábulas

divendres, 12 de juny de 2020

SENYORES PIONERES DE LA MUSICA ELECTRONICA

Artista del mes #0: Suzanne Ciani - Pionera en música electrónica ...
Quants i quantes de vosaltres podríeu anomenar alguna dona referent en la música electrònica? Segur que si poguéssim parlar cara a cara em reconeixeríeu que en sabeu poc noms ... per no dir cap. 

Us he de confessar que jo en coneixia una abans d'escriure aquest post: la sra. Suzanne Ciani, la seva peça Velocity of love (1985) la vaig escoltar en bucle milers de vegades durant la meva adolescència. La sra. Ciani va nèixer a Indiana l'any 1946, després de llicenciar-se en composició musical es va traslladar a Califòrnia on va conèixer el sr. Donald Buchla, l'inventor del sintetitzador Buchla 200. En paraules de l'artista quan va conèiexer aquest instrument va abandonar definitivament el piano per llençar-se al seus braços. No en som pas uns experts en sintetitzadors, ni estem preparats per fer-ne una dissertació sobre el tema, però semblar ser que la gran aportació del Buchla 200 és que el so es manté viu per l'espai un cop emès, de forma més present que en d'altres instruments, en paraules de la sra. Ciani només el sr. Buchla ha estat capaça d'entendre "que el domini del so electrònic és espacial". Els aparells però tenen una obsolència, com els humans, i el Buchla 200 de la sra. Ciani es va anar trencant fins que no va tenir més remei que 'tornar al piano', època en la que la vam conèixer, durant la publicació dels LPs Seven Waves (1982) o The velocity of love (1986). Bastants anys més tard tornaria al Buchla, aquest cop en una nova versió actualitzada: el Buchla 200e. I, des de llavors, no l'ha abandonat, la vam tenir en directe al Primavera Sound de l'any passat.

Però tirem enrera en el temps perquè si hem de 'trobar' una de les més pioneres aquest és la sra. Clara Rockmore (1911-1998), nena prodigi de la música, només amb 5 anys va entrar al conservatori de Sant Petersburg especialitzant-se en violí però per problemes de salut el va haver de deixar... frustrant-se fins al punt de deixar la música aparcada. Als 17 anys coneix el -marcià- instrument del sr. Leon Theremin i en queda enamorada fins al punt de no només tocar-lo de forma virtuosa sinó de col·laborar amb el creador per fer-ne millores i modificacions aconseguint interpretar peces més ràpides, més precises i amb més control del volum i el to.

Daphne Oram, la desconocida pero inteligente creadora de la música ...La sra. Daphne Oram (1925-2003), de ben petita, composava i tocava el piano i l'orgue. L'any 1942 li van oferir un lloc a la Royal College of Music però la va rebutjar per anar a fer d'enginyera de so a la BBC, secció radiofònica; s'encarregava de compondre sons i música concreta per als programes d'aquest mitjà. Durant aquesta etapa composa la que es considera la primera peça que combina música acústica d'orquestra amb manipulació electrònica en viu, porta per títol Still Point. L'any 1957 la sra. Oram va crear Oramics, una màquina de creació musical basada en el sistema Graphical Sound que consisteix en gravar sons creats a partir d'imatges realitzades damunt d'una pel·lícula i després reproduïts en una sistema de so.

La sra. Else Marie Pade (1934-2016), va estudiar piano al conservatori danès. Fou activista durant la II Guerra Mundial contrar el règim nazi, però fou detinguda per la Gestapo, després d'aquesta detenció ja no va poder tornar a tocar el piano i l'any 1954 es va convertir en la primera dona danesa que va compondre música electrònica.

La sra. Delia Derbyshire (1937-2001) era graduada en matemàtiques i música es va especialitzar en història de la música medieval i moderna. Va treballar com a assistent a les Radioconferències per a la Unió Internacional de telecomunicacions de la ONU, fou pionera en música concreta (és a dir, música realitzada directament en una cinta mangetofònica i no pas de manera abstracta anotant les notes sobre un pentagrama) . Va participar en la composició del tema principal de la sèrie Doctor Who, l'any 1963. 

La sr.a Wendy Carlos (1939) és llicenciada en física i música. Va investigar sobre tecnologia electroacústica col·laborant en el desenvolupament del sintetitzador Moog. Està considerada com la precursora del synthpop, ambient i new age, es va fer popular per adaptar al sintetizador peces de Bach, arribant a guanyar 3 premis Grammy i participant en les BSO de La naranja mecánica, El Resplandor o Tron.

El sintetizador: La transformación de los sonidos | Radiónica

dimecres, 10 de juny de 2020

dilluns, 8 de juny de 2020

'DESCONHORT' DEL SR. GAZIEL


Empleo: España se coloca a la cola de la Unión Europea en materia ...7 d'octubre

Avui compleixo 65 anys i vaig a posar punt a aquestes notes començades ara en fa sis i mig. Llavors jo encara creia en la possibilitatde veure redreçades les iniquitats pervingues a Espanya, per haver permès els triomfadors de la Segona Guerra Mundial la victòria de Franco i l'establiment del seu tègim tirànic. Encara creia que el món lliure faria, per conveniència pròpia, alguna cosa assenyada a favor de nosaltres, els pobres espanyols. Avui, ja no espero res, ni d'Espanya ni de fora d'Espanya. Per tant, val més plegar.

Espanya no és Europa, no ho ha estat mai -com tampoc no ho han estat Turquia ni Rússia. Europa és una complicada mixtura de les aportacions successives de Grècia, Roma, el Cristianisme, el Renaixement, la Reforma i la Revolució Francesa.  I Espanya, de Grècia en té poquíssim: un lleu refex en tot el litoral llevantí. De Roma, els rastres d'una organització administrativa i jurídica, amb una certa tradició arquitectònica, Del Cristianisme, només la part negra, sagnant i combativa, allò que va dir a Chateaubriand que els espanyols són des arabes chrétiens. Del Renaixement, fòrmules literàries i decoratives: palaus esbalandrats, façanes rialeres, places monumentals en terres pobres, l'hendecasíl·lab portat per Boscà i polit per Garcilaso, el neoplatonisme empeltat per Fra Luis de León, etc: un vernís, no res de medular. De la Reforma, gairebé ni rastre. De la Revolució del 89, un altre vernís intel·lectual i polític, més prim i fràgil que un polsim. I, en canvi, porta barrejat a la sang un podrimener de saba mora, jueva i visigòtica, que fa una inestroncable correntia d'europeisme.

Per això no hem sincronitzat mai amb la veritable Europa. Casualment hi intervinguèrem i fugisserament la dominàrem en part, enfilats per pur atzar en el carro cesari d'un foraster, Carles V; però fou un pur foc d'encenalls. Europa sempre ens ha vist al marge d'ella, com un element insoluble, com un cosa pintoresca i estranya. La violència, la tirania, l'absolutisme, les cadenes, el dogma, la inquisició, la dictadura, el caudillaje, són els únics sistemes de govern que permeten de tenir adormit, embrutit, vegetant al marge de la ciutadania, el poble espanyol. Així que uns homes desinteressats i plens de bona voluntat intenten desvetllar-lo, instruir-lo, dignificar-lo, fer que camini sol i s'incorpori  a la marxa d'Europa, no tan solo no ho obtenen, sinó que provoquen uns atacs d'epilèpsia tan esgarrifosos que el suposat remei resulta molt pitjor que la malaltia. Els regeneradors de bona fe, a Espanya, a la curta o a la llarga, sempre han resultat uns ingenus i involuntaris malfactors.

El 1936 tinguérem  una nova i terrible caiguda en el nostre mal crònic. Per comptes d'ajudar-nos a sortir-ne de pressa, les més poderoses democràcies del món deixaren que ens hi enfonséssim i ara ens hi deixen deliberadament. Es veu de sobres que no ens creuen dignes d'una sort millor -o els convé no creure-ho. El millor, doncs -torno a dir-me a mi mateix-, és deixar-ho córrer i no voler saber-ne res més.

Es pot dir que he passat els millors anys de la meva vida fent tot el que he pogut, dintre de la meva petitesa, per contribuir a dignificar Catalunya i Espanya. La preocupació constant, de cada dia, per a mi no ha estet el bé propo, sinó el de la col·lectivitat. I he perdut completament el temps: Espanya i Catalunya, col·lectivament considerades, es troben  avui en un estat d'enviliment com mai en els temps moderns no n'havien conegut d'igual. Mentre el món continua maldarit per resoldre les grans realitats dels nostres dies, aquest pobre país -ara venut pel seu règim de força als Americans del Nord- continuarà inhibit, narcotitzat, insensible, ajagut damunt un tou de records i de somnis tronats, de megalomania barata, de farsa i de picaresca ancestrals -fins a l'hora imprevisible, però que jo crec ineluctable, que, tard o d'hora, caurà en un nou delirium trèmens dels que fan escruixir. 

Que jo no ho hagi de veure. Amén.                                      

Gaziel (1953:341)
Meditacions al desert (1946-1953)

divendres, 5 de juny de 2020

I ARA, EL CINEMA, QUÈ?



Molts àmbits han quedat afectats per culpa d’aquesta pandèmia. El primer que hem de lamentar són els milers de vides humanes que ha deixat, deixa i deixarà el Covid19. Que de la crisi sanitària se’n deriva una d’econòmica (i social) ja és un fet. Les mesures de protecció i seguretat que ens exigeixen comporta un impacte contundent en la presencialitat de bona part de les manifestacions culturals que coneixíem fins ara. I el món de la gestió cultural està afanyant-se en trobar aquelles innovacions que puguin donar resposta al màxim d’exigències
possibles: les sanitàries però també les que el públic demana després de mesos de ‘sequera’ forçada….

Davant d’aquest panorama, el Cinema, què? Si parlem de ‘consum’, el cinema bé, gràcies; dins de les especialitats artístiques és la que durant la pandèmia ha sortit més ben parada, el visionat de sèries i pel·lícules en les diferents plataformes d’streaming s’ha disparat de forma considerable. Algunes estadístiques parlen que en relació a la setmana abans del 17 de març de 2020 l’augment, una setmana després, en l’ús d’aquestes plataformes, ha estat d’un 108%. Ja voldrien especialitats com el teatre o els centres d’art un revulsiu d’aquestes característiques. Per tant, el Cinema està en perill? Sembla ser que no, únicament està trobant altres formes d’exhibició –per obligació, certament- que fins ara eren vistes com a secundàries (que no minoritàries). 

És el mateix, però, veure aquests productes audiovisuals en una pantalla de televisió o telefòns intel·ligents que en una pantalla gran de cinema? Evidentment, no és el mateix. I hem de ser conscients que les produccions ja es dissenyen i planifiquen depenent de l’exhibició que la producció en qüestió majoritàriament tindrà (el que es coneix com a ‘finestres de distribució’). És a dir, hi ha films que ja s’han ‘creat’ per a ser vistos en pantalla petita (les produccions originals de Netflix, Prime Video d’Amazon o HBO, ens són un bon exemple); hi ha d’altres, però, que per gaudir-les plenament, han de ser exhibides en pantalla gran: per qüestions panoràmiques, de plans generals,….. Lògicament, després la persona consumidora els acabarà veient on bonament pugui o vulgui … però els responsables d’aquella producció tenien unes intencions ben planificades. Apart de qüestions tècniques i de visionat hi ha el fet social i relacional d’anar a veure un pel·lícula en un cinema que no s’assembla gens al que es produeix  en un entorn domèstic… d’això en parlarem al final.  

Abans d’arribar a l’exhibició dels films, però, hi ha moltes passes prèvies en les que la pandèmia ha impactat de ple: com es pot rodar sense contacte físic? ¿Com simular una relació afectuosa entre dos personatges quan no pot haver contacte físic i menys petons? Moltes productores parlen que aquesta ‘limitació’ serà ara als inicis però que s’anirà suavitzant; d’altres però, parlen que el cinema que ens ve serà inevitablement més infantilitzant i amb menys càrrega eròtica. Una solució passa –com es porta fent tota la vida en el cinema pornogràfic- per l’obligatorietat de realització de proves del Covid19 que pugui proporcionar garanties sanitàries a l’equip professional que hi participa. Continuant en aquesta fase de rodatge: com filmar escenes amb molts de figurants? Es podran filmar manifestacions, per exemple? La solució més ràpida –ben testada i desenvolupada- és mitjançant l’ús de l’animació digitalitzada o les pantalles de croma que et poden recrear un estadi de futbol ple sense que hi
hagi cap persona real. La sensació de poca naturalitat, però, serà inevitable. A la sèrie The blacklist, per exemple, han optat per finalitzar la realització de la seva darrera temporada (la setena) en format animació; així, van poder treballar digitalment i en línia en imposar-se l’obligatorietat del confinament de l’equip de realització i no va caldre suspendre la producció. Altres parlen que en el cinema que vindrà veurem més exteriors, davant la inseguretat més elevada de filmar en espais tancats.

Tots aquests canvis es tradueixen en augments de pressupost en les produccions: protocols, mesures i/o procediments que no estaven ‘tarifats’ ho hauran d’estar a partir d’ara, disparant unes despeses que les grans productores podran assumir però que el cinema independent haurà de trobar formes enginyoses per a fer-ne front com, per exemple, plantejar guions més senzills, amb menys complicacions... l’equip de guionistes, mentre escriuen, haurà de tenir presents la pandèmia i les mesures sanitàries pertinents a l’hora de rodar abans de rematar els seus guions.

L’adaptació que les sales de cinema hauran de fer per a adaptar-se a les normatives i protocols sanitaris provocarà un augment del preu de les entrades i un encariment de l’experiència de veure el cinema en pantalla gran. Reforçant la idea –de la que fa anys que se’n parla- que anem cap a un cinema ‘experiencial’ que ja en podem veure algun tastet en festivals de cinema: com acompanyant projeccions amb activitats gastronòmiques, oferir presentacions de l’equip de producció o dedicar una secció a veure produccions en ‘ulleres de realitat virtual’ (VR). Un cinema experiencial que ens pot arribar, també, recuperant idees ‘antigues’ com l’autocinema: que ens permet veure una pel·lícula protegit del virus dins del teu cotxe. 

No podem oblidar el component relacional i de creació de comunitat a l’hora d’anar al cinema; aquesta idea és molt palesa en festivals de cinema com el de Sitges, on el fenomen ‘fan’ i la participació del públic és més elevada que ens d’altres trobades cinematogràfiques de caràcter competitiu. I tot i que bona part d’aquests festivals de cinema –els resistents, els que no s’han ajornat o anul·lat- han optat per la modalitat telemàtica, oferint la seva programació aliant-se amb les plataformes de visionat en streaming, aquesta opció és incompatible amb la creació de ‘comunitat’ saludable i necessària per al funcionament d’un festival de cinema. Bona part dels responsables d’aquests festivals, amb un caràcter marcadament optimista, parlen que quan passin aquests ‘moments incerts’ els festivals de cinema tornaran a ser el què eren. Que els Déus els escoltin.

En qualsevol cas, mentre escric aquests línies, estant a la fase 2 del desconfinament i a punt d’emprendre la fase 3, els cinemes de la comarca del Montsià no fan intenció d’obrir les seves portes. Haurem d’esperar, doncs, una mica més per al retorn a l’experiència social i relacional de veure cinema en pantalla gran. Segur que, mentrestant, aquell 108% anirà pujant de forma imparable....


(publicat a SurtDeCasa el 03/06/20)

dijous, 4 de juny de 2020

LA SRA. ROSALIA I LA SRA. BJORK EN EL NOU DISC DE LA SRA. ARCA

Björk y Rosalía participan en el nuevo disco de Arca

'Dios los cría y ellos se juntan'... una frase que descriu molt bé el punt de trobada de personalitats arriscades i trencadores com Bjork-Rosalía-Arca. Alejandra Ghersi, coneguda artísticament per Arca, nascuda a Veneçuela però resident a Barcelona, ha creat molta expectació al voltant del seu nou treball discogràfic KiCk I, que es publicarà el proper 26 de juny i en el que hi participen l'islandesa i la de Sant Esteve de Ses Rovires, entre altres col·laboracions.

Arca havia participat en la producció dels 2 darrers disc de Björk: Vulnicura i UtopiaAfterwards és la cançó en la que participa Björk, en el nou disc d'Arca, i en la que s'inclou uns versos del poema Anoche cuando dormía del poeta Antonio Machado, concretament: "Anoche cuando dormía/ soñé, ¡bendita illusión!, que una colmena tenía/ dentro de mi corazón; / y las doradas abejas / iban fabricando en él, / con las amarguras viejas / blanca cera y dulce miel". Sembla ser que la idea de cantar-les en espanyol fou de la mateixa islandesa i que, a més, va demanar ajuda la sra. Rosalía per a que l'ajudés en la pronunciació. És el primer cop en la seva carrera que la sr. Björk canta alguna cosa en espanyol. Tot i la pronunciació forçada del castellà, Afterwards sona com una cançó de Björk embolcallada, sobretot cap al final de la peça, per les atmosferes més fosques d'Arca.

La cançó de Rosalía a KiCk I és KLK (pronunciada Keloké), òbviament d'estil pròxim al de la veneçolana: electrònica dark i punt reggaeton, res a veure amb l'estil de la creadora de El mal querer. Es tracta d'una de les cançons més ballables de KiCk I: el ritme llatí s'imposa tot el minutatge.

Arca ha declarat que li haguès encantat incloure algun tema cantat per les tres, però les agendes respectives ho dificultava; tot i que no descarta que algun dia  aquesta col·laboració a tres veus sigui una realitat. 

De moment, esperarem la publicacio del disc, que després d'escoltar-lo, ja us dic jo que és un bon disc! Del disc i d'Arca en parlarem un altre dia ...



dimecres, 3 de juny de 2020

'EL CONEJO Y EL LEON' DEL SR. MONTERROSO


psicoanálisis | Anabel PrietoUn célebre Psicoanalista se encontró cierto día en medio de la Selva, semiperdido.

Con la fuerza que dan el instinto y el afán de investigación logró fácilmente subirse a un altísimo árbol, desde el cual pudo observar a su antojo no sólo la lenta puesta de sol sino además la vida y costumbres de algunos animales, que comparó una y otra vez con las de los humanos.

Al caer la tarde vio aparecer, por un lado, al Conejo, por otro, al León.

En un principio no sucedió nada digno de mencionarse, pero poco después ambos animales sintieron sus respectivas presencias y, cuando toparon el uno con el otro, cada cual reaccionó como lo había venido haciendo desde que el hombre era hombre.

El León estremeció la Selva con sus rugidos, sacudió la melena majestuosamente como era su costumbre y hendió el aire con sus garras enormes; por su parte, el Conejo respiró con mayor celeridad, vio un instante a los ojos del León, dio media vuelta y se alejó corriendo.

De regreso a la ciudad el célebre Psicoanalista publicó cum laude su famoso tratado en que demuestra que el León es el animal más infantil y cobarde de la Selva, y el Conejo el más valiente y maduro: el León ruge y hace gestos y amenaza al Universo movido por el miedo; el Conejo advierte esto, conoce su propia fuerza, y se retira antes de perder la paciencia y acabar con aquel ser extravagante y fuera de sí, al que comprende y que después de todo no le ha hecho nada.

Augusto Monterroso (1969). 
La oveja negra y demás fábulas

dimarts, 2 de juny de 2020

LA SRA. ENYA PORTA RECLOSA 10 ANYS EN EL SEU CASTELL

Enya

A finals del '80 i principis del '90 del segle passat, utilitzant el llenguatge actual hauríem de de dir que la sra. Enya 'ho va petar!', però molt. El seu Orinoco Flow de l'any 1988 fou el hit que la donà a conèixer i estiguè 3 setmanes seguides en el Top #1 de Regne Unit. Fou el primer single del segon LP de la compositora: Watermark. Un any abans havia publicat, The Celts, la BSO de la sèrie de mateix nom per a la BBC i uns anys enrera havia format part del grup musical familiar The Clannad. Si amb The Celts havia rebut el reconeixement 'local' amb Watermark li arribà el mundial.

La sra. Enya, va nèixer com a Eithne Patricia Ní Bhraonáin a Irlanda, filla d'una família de músics. El seu estil, mantingut des del seu primer treball, el manté en els 8 treballs discogràfics d'estudi que ha fet fins ara. 

Sóc un de tants que va quedar 'pillat' per l'estil musical 'New Age' en l'adolescència, on hi convivien Mertens, Nyman, Vitali, Vangelis, Ciani, Glass ... i la sra. Enya. La sra. Enya, però, sempre ha estat especial. Ella no fa concerts. Mai. Sempre l'escoltaràs en treballas gravats; segons afirma ella mateixa la seva discogràfica considera que ja ven prou discos com per defensar-los en directe. De fet,  no fa ni entrevistes. Ben poc sabem de la seva vida.

Realment, la venda de discos li deu anar molt bé perquè, com deia, ha fet ben pocs treballs discogràfics i molt dilatats en el temps. En els darrers 15 anys, només ha publicat 3 LPs originals: Amarantine (2005), And winter came (2008) i Dark Sky Island (2015)... i des de llarvor, 5 anys, de moment, de silenci. Però al llarg de la seva carrera porta venudes més de 70 milions de còpies dels seus treballs discogràfics.

Porta tota la vida vivint en un castell autèntic, gairebé diríem que reclosa i sense promocions ni aparicions públiques és considerada d'una de les dones més riques del Regne Unit. Segur que més de quatre professionals del marketing i la comunicació fliparien pensant com s'ho fa aquesta dona per tenir tants diners sense 'vendre's' públicament. Pel que s'ha sabut la seva vida transcorre sense fer ostentacions de res, viu en un castell de 8 habitacions en el poble de Killiney gaudint de la seva família i comptant amb els pocs assistents que té a l'hora d'enregistrar el poc material discogràfic que genera. 

El castell el va comprar l'any 1997 per 2 milions i mig de lliures, li va posar el nom de Manderley (com l'ubicació del film Rebecca). Poc a poc el va anar reformant i li va posar estrictes mesures de seguretat murs, càmeres...i una habitació del pànic connectada directament amb la policia per si algú entra a la mansió. No té parella estable, conviu amb 10 gats, gairebé no té personal de servei i és molt disciplinada: va a l'estudi 5 dies a la setmana, a l'hivern composa i a la primavera grava. De ben petita la van enviar a un convent a aprendre música i sembla ser que la soledat és el seu estat natural. El poc que ha verbalitzat sobre el tema diu que no es voldria casar per si la persona que ho fes no la valorés com a persona sinó com a rica triomfadora ... 

Aix, veient el panorama entenc perfectament la nostàlgia i tristor que amaguen moltes de les seves peces musicals. És feliç la sra. Enya? És lliure? ... ¿está bien, señora?


dilluns, 1 de juny de 2020

'EL PERILL DELS POETES' DEL SR. SEBASTIA JUAN ARBÓ


Pin en Lectores en blanco & negroVaig conèixer un poeta, també; un d'aquests dels ocells i les flors, dels Jocs Florals i dels cants a la pàtria. Són una gent molt especial tanmateix, però si no heu d'alabar-los no us hi acosteu. Quan tenen el ventre buit i la gent no els escolta les cançons, són capaços de girar-se contra l'Esperit Sant i de moure guerra a Déu i a sa Mare.
Si els aneu amb el somriure i amb l'elogi en fareu el que voldreu, però que no us passi com a mi tampoc. Em llegeix un vers i l'alabo. Me'n llegeix un altre; m'esglaio però li dic que em sembla bé. S'entusiasma i me'n llegeix cinquanta. Jo el seguia aterrat, sense escoltar-lo i meditant la manera d'alliberar-me'n. Vaig veure una pell de banana i amb el peu la hi vaig posar davant. El bac va ser dels bons, i em pensava que s'havia romput alguna costella, però va alçar-se renegant contra els bèsties que llencen les pells a la voravia, va espolsar-se la roba  continuà llegint. Arribàvem al cantó. Vaig sentir el soroll d'un tramvia que s'acostava per l'altre carrer,  i vaig tenir la idea de posar-l'hi davant. M'hauria estat fàcil: ell anava completament abstret i el conductor no tenia temps a frenar. La por de matar-lo em va contenir (prejudicis burgesos, segurament). Vàrem travessar la via i vam entrar al passeig. Passava gent, però ell no deixava de llegir per res del món. Entre els que passejaven vaig triar-ne un de la meva alçada; a poc a poc vaig posar-m'hi al costat, vaig anar esmunyint-me i ell continuà llegint convençut que em portava a mi a la vora. Uns dies després vaig trobar-me'l de sobte i no va donar-me temps de fugir. De lluny em va somriure: 

- ¿Què vas fer aquell dia?
- Ah, mira ... no sé... Passava un conegut, vaig girar-me a saludar-lo, i en tornar a girar-me ja no et vaig trobar...

Sebastià Juan Arbó (1933). Hores en blanc


dijous, 28 de maig de 2020

¿QUE ES SER PADRE?

El padre 'personal', a saber, el padre afectuoso que se preocupa de la educación de sus hijos y participa en la organización familiar, está apareciendo en la superficie de la tierra. En el pasado, aparte del papel de abastecedor, la función del padre en lo referente a la familia se resumía con frecuencia en la de custodio de la disciplina. Ello no quiere decir que los niños no hayan tenido nunca padres afectuosos, sino que su función no era percibida como esencial en lo referente a proporcionar cuidados y mantener una relación personalizada con los hijos. En realidad, nadie sabía determinar la naturaleza de su papel.

Para llevar a cabo esta determinación, la prestigiosa Universidad de Harvard decidió realizar una investigación. Dicho estudio ha puesto claramente de manifiesto la ventaja de poseer dos padres implicados. El equipo del doctor James Herzog, compuesto por psiquiatras, sociólogos, trabajadores sociales y enfermeras psiquiátricas, siguió la evolución de un centenar de familias. Respondían a dos clases: unas familias en las que el padre estaba muy presente, jugaba con los hijos de forma regular y participaba también en la organización familiar; y otras, más convencionales, en las que el padre estaba presente, pero participaba poco en la vida común. Se observó a los hijos durante 15 años, desde la lactancia a la adolescencia.

Se plantearon las siguientes preguntas: ¿Es cierto que padres y madres se ocupan de los hijos de manera diferente y cuál es la naturaleza de dicha diferencia? ¿Existe una ventaja en el hecho de que los hijos tenga un padre y una madre? Los investigadores se dieron cuenta de que los niños con la suerte de tener un padre y una madre que participaban activamente en sus juegos faltaban menos a clase, presentaban menos episodios psicosomáticos, no tenían especiales problemas de aprendizaje y asumían más responsabilidades en la vida. 

Según los investigadores, en el momento en el que alcanzaban la adolescencia, esos niños tenían al menos dos años de ventaja en el plano afectivo y cognitivo. La rotunda conclusión del estudio es la siguiente: esos niños habían desarrollado una barrera natural contra los traumatismos de la existencia. Dicho en otras palabras, resistían mejor el estrés y la angustia de vivir, como si tuvieran un sistema inmune psicológico más fuerte.

¿Cómo era que esos niños reaccionaban a las dificultades inventando y creando soluciones en lugar de permanecer pasivos? A la luz de los datos recogidos, datos concentrados en el modo de jugar de padres y madres con los hijos, observaron ante todo las siguientes diferencias: la madre tiende a adaptarse a los humores y necesidad del hijo, mientras que el padre tiende más bien a pedir al niño que se adapte a sus necesidades y humores.

En el mundo materno, el niño evoluciona en un universo afectuoso, que proporciona seguridad y en el que se adaptan a él. Una madre abandona con frecuencia lo que está haciendo para jugar con su hijo, elige con frecuencia juegos que se corresponden con su edad y acepta sacrificarse por esa obra educativa. El mundo del padre proporciona de entrada menos seguridad e incluso parece a veces más amenazador. En él se exigen habilidades que el niño todavía no ha desarrollado, que no conoce y que con frecuencia  están mal adaptadas a su realidad.

¿De dónde proviene, pues, la fuerza de los niños que han conocido la atención de una padre y una madre? Para los investigadores, proviene de la propia diferencia de la interacción del padre y la madre con el hijo. Cuando el padre exige a su hijo que se adapte a una nueva tarea, lo obliga de algún modo a cambiar de velocidad en el plano emotivo. Los hijos expresan con frecuencia el displacer asociado a ese cambio de velocidad con gritos y llantos. Sin embargo, tras cierto tiempo, aceptan lo que se les propone y toman incluso el control de los juegos del padre. El niño lanzado al aire por el padre no experimenta necesariamente ese ejercicio como agradable en un principio, pero poco a poco le coge el gusto y, al final, lo pide.

El niño necesita estímulos nuevos aportados por el padre para evolucionar. Necesita la diferencia de interacción de sus dos progenitores porque lo obliga a adaptarse. Ello conduce a una mayor flexibilidad y esa flexibilidad le servirá más adelante para enfrentarse a las dificultades de la vida.

Los niños educados en un mundo que se adaptaba a sus necesidades sin aportarles desafíos estimulantes tienen tendencia a ser más pasivos ante las dificultades de la vida. En realidad, responden a menudo ante ellas con una especie de derrotismo. Se enferman y se ausentan de la escuela. Tienen episodios psicosomáticos y malas notas. Lo que les ocurre no se comprende demasiado, porque son niños a los que se les ha dado de todo. En realidad, es probable que se le haya dado un pequeño nido bien ajustado a sus necesidades, pero se haya olvidado darles estímulos suficientes para ejercitar su combatividad. Así, en lugar de protestar e inventar nuevos caminos, esperan que el medio les procure lo que necesitan, como hace la madre durante la infancia. 

Con motivo de la presentación del estudio en Montreal, el doctor James Herzog nos mostró un vídeo. En él se veía a un padre, compositor, que trabajaba en casa mientras su esposa lo hacía fuera. La pareja tiene una niña de tres años. Al ver que su madre se marcha y que su padre se sienta ante el piano a las nueve de la mañana, la pequeña se desespera ante la perspectiva de encontrase sola con sus juegos. A las nueve y cuarto, estalla en llanto y reclama toda la atención de su padre. A las diez y media, la situación es la misma, a pesar de las incitaciones del padre para que se una a él en el piano. Sin embargo, poco a poco el padre logra atraer a la niña hacia su propio mundo y al final la vemo sentada con él, cantando la melodía que está componiendo y golpeando alegremente las teclas. A las cuatro de la tarde, cuando la madre regresa del trabajo, la niña resplandece de felicidad, perfectamente adaptada a la tarea de ayudante que le ha propuesto su padre. Al contemplar el vídeo, se me ocurrió la siguiente pregunta: ¿Cuántas madres habrían hecho los mismo?¿Cuántas madres habrían reaccionado abandonando sin más lo que hacían para adaptarse a las necesidades de la niña?.

No cabe duda de que la diferencia de interacción que ofrece el padre presente representa un plus para el niño. Le proporciona seguridad en relación con sus capacidades de adaptación a realidades nuevas. No obstante, es importante relativizar los hallazgos del estudio precisando que en una pareja que funciona bien, las funciones de padre y madre son realizadas a la vez por el hombre y la mujer. Por supuesto, no es siempre la madre quien se adapta y el padre quien pone límites. Vistos desde este ángulo los hallazgos de los investigadores pueden indicar a la madre monoparental que la sobreprotección no constituye la mejor estrategia para guiar a los niños hacia la autonomía y que, incluso en la ausencia del padre, debe poder ejercerse su función psicológica. De ese modo, se garantiza que en todos los casos el niño no deje ser salir ganando.

Guy Corneau a La Vanguardia
 del 16/08/2003

dimecres, 27 de maig de 2020

mónFILMAT 2020 #0: TENIM mónFILMAT !!


Poca cosa més podem dir, de moment. Aquest és el gran titular. Davant l'ajornament o, directament, anul·lació de tants i tants esdeveniments culturals, poder afirmar que hi haurà una 5ena. edició de mónFILMAT: aquesta és LA notícia. No us negaré que com a programador del festival i part de l'equip organitzador hem passat per les fases típiques per les que han passat tots aquells esdeveniments culturals que us deia: de veure clar que no es pot fer o ajornar-los quan arribi temps millors (però... i si no arriben? o si empitjoren? toquem fusta!)... així doncs, finalment hem volgut fer una acte de resistència, fer un pols amb el coronavirus, per a mantenir-nos fidels a la trobada amb el cinema on el paisatge és motor de la història que ens expliquen.

Lògicament, no serà una edició 'normal', no ho pot ser; per garantir la seguretat i seguir les indicacions institucionals ens hem hagut d'adaptar i plantejar una opció realitzable però que pugui mantenir els objectius de mónFILMAT.

mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge tindrà lloc del 02 al 05 de juliol en una modalitat mixta: algunes sessions presencials, d'altres telemàtiques. Gaudirem de 9 llargmetratges (que ens venen de Bèlgica, Mèxic, Mongòlia o Equador) i de 20 curtmetratges escollits dels més de 300 rebuts mitjançant el 'call for entries' engegat fa uns mesos a la plataforma FestHome. Precisament, aquesta plataforma serà la que acollirà les sessions en format 'on line'... però mF continuarà sent gratuït.

Amics i amigues, tenim mónFILMAT 2020 !!




dilluns, 25 de maig de 2020

BERET

Gotas de lluvia en la ventana | Foto Gratis
Morir
és un art, com qualsevol altra cosa.
Jo ho faig excepcionalment bé.
Sylvia Plath

Aquesta nit he somiat amb tu
i era totalment com estar sota l'aigua.
Ens envoltava un silenci de neu
i se sentia fortor de barrella.
Faig viatges de deu metres al fons
i t'ho mires amb gest força cansat
mullat d'hores ferides per l'enyor.
Has optat pel menú ajustat.
Em deies que avorries tots els versos
i que alfàbrega no et rimava amb res;
que els atemptats ja no et feien plorar
i que agraïes molt la pluja lenta.
Quan ens tornem tan fràgils  com la seda, 
però podem llegir poemes de Plath,
si ve el cambrer, li podem demanar
un cafè sol o morir dolçament.

Carme Cruelles Rosales (2017:22). 
Com fileres de formigues