dijous, 2 d’abril de 2020

SR. STUART GORDON

Stuart Gordon, en el festival de Sitges del 2007

(1947-2020)

El sr. Gordon (guionista, productor de cinema i teatre i director de cinema) fou un dels que més ha adaptat l'imaginari de H.P. Lovecraft en el cinema i una peça important per entendre el cinema de terror contemporani. Potser no el podem situar en l'Olimp dels directors referents del gènere però la seva obra és ben reivindicable.

El sr. Stuart Gordon va nèixer a Xicago, un parell d'any després d'acabada la II Guerra Mundial, ben aviat es va evidenciar que els interessos artístics dels sr. Gordon 'no eren normals': una de les seves primeres feines com a director teatral d'una versió de Peter Pan feta a la Universitat el va portar a la presó amb càrrec d'obscenitat ja que Campanilla era homosexual i al País de Nunca Jamás s'hi anava per consum d'LSD... (menudo crack!)

El sr. Gordon té una bona part de trajectòria professional en el món del teatre però en el que es fèu popular fou en el cinema i, concretament, en el gènere de terror, ell fou el creador i director del film de culte: Re-animator, en el que de forma molt hàbil es combinà el gènere de terror i la comèdia; aquest fou un dels primers títols en el que es trencava la tradició de que el cinema de terror havia de ser dens, profund, seriós; aquest film va ajudar a crear el sub-gènere de terror grotesc, passat de rosques, amb intencions clarament còmiques i gores.

Tot i que l'any 1979 havia dirigit per a televisió el film Bleacher Bums, Re-animator (1985) es pot considerar l'opera prima del sr. Gordon. Aquest film, amb aires de Lovecraft es reviu el perseguit afany humà per 'guanyar a la Mort'. Un científic troba la fòrmula que fa ressucitar a les persones mortes, com us podeu imaginar la forma en què 'tornen' no és ni la volguda ni l'esperada. Les seves impactants imatges foren un revulsiu en l'època en què s'estrenà. El treball del seu protagonista, l'actor Jeffrey Combs, ajuda a que la combinació gore+terror+comèdia funcioni. Fou el descobriment d'aquest actor per al gran públic i una mena d'actor fetitx per al sr. Gordon. Re-animator s'emportà el premi a la millor pel·lícula en el Festival de Sitges d'aquell any.

Re-Animator [Reino Unido] [DVD]: Amazon.es: Cine y Series TVEl sr. Combs fou el protagonista del següent film d' Stuart Gordon, basat també en una relat de Lovecarft: From Beyond (1986), en el que també tenia (com en l'anterior film) al seu bon amic Brian Yuzna -i també apassionat de l'obra lovecraftiana- en la Producció. El tàndem Yuzna/Gordon funcionava prou bé com per a l'any següent realitzessin Dolls: La casa de los muñecos diabólicos (1987) sobre un grup de nines assassines. Com podeu veure, la productivitat era alta però l'èxit aconseguit amb Re-animator s'anava esmorteïnt en cada nova peli i aquesta darrera no tingué la recaptació esperada fet que comportà una aturada laboral de 3 anys. 

Curiosament, la companyia Disney, allunyada de les intencions dels primers treballs del sr. Gordon, és la productora que li proporcionà deixà l'atur. Stuart Gordon i Brina Yuzna foren els guionistes de Cariño, he encogido a los niños (1989) i la seqüela Cariño, he agrandado al niño (1992)(i la sèrie de televisió que se'n féu al 1997) que foren autèntics hits del cinema familiar de l'època. 

Aquest èxit i diners com a guionista li va permetre realitzà les següents produccions: Kid safe: the video,  un curtmetratge editat directament en VHS i el llargmetratge Robot Jox (1990), una història clarament de ciència-ficció que significà la llavor dels posteriors transformers: lluites de robots gegants en una Terra post-apocalíptica. Posteriorment, arribarien un parell de treballs per a la televisió: The Pit and the Pendulum (1990) basat en el conte de Poe i Daughter of Darkness (1990) amb el sr. Anthony Perkins com a protagonista.

3 anys desprès arribaria el nou èxit comercial en la carrera cinematogràfica del sr. Stuart Gordon: Fortress (1993)(Fortaleza infernal, en el seu títol espanyol), un film d'escàs valor artístic però que al tenir al sr. Christopher Lambert (que estava en la cresta de la ola en popularitat) va tenir un ressó i bona accolida del públic. Es tractava, de nou, d'un film futurista (any 2017) en el que s'havia construit la 'presó definitiva' però un reu innocent s'hi enfronta.

Si veiem la trajectoria del sr. Gordon ens adonem que aquest èxits econòmics són invertits en aquells productes en les que ell més hi gaudia: el terror. Així doncs, el següent film fou Castle Freak (1995), un nou film basat en l'obra de Lovecraft en el que hi tenia la presència del sr.  Combs. Maluradament, el film no tingué massa ressó comercial i les següents pelis no gaudiren del reconeixement del les primeres pelis del director. Els següents films passaren sense pena ni glòria: Space Truckers (1996): amb Dennis Hopper i Stephen Dorff; The Wonderful Ice Cream Suit (1998): amb Joe Mategna i Edward James Olmos.

Aquesta època 'poc exitosa' com a director contrasta amb l'èxit dels seus guions: Body snatchers (1993), que fou portada al cinema per Abel Ferrara; i El dentista (1996) que dirigí el seu amic Brian Yuzna i fèu les delícies del públic de Sitges amb un dentista xiflat que tortura als seus pacients (el pitjor dels malsons per als que no estimem massa el gremi odontològic)

Destacable el següent film Dagon (2001) ja que estigué rodat a Espanya gràcies a la producció de Filmax (i el seu projecte Fantastic Factory) i amb presència d'un repartiment ben spanish: Francisco Rabal, Raquel Meroño, Macarena Gómez, entre altres; una història basada, de nou, en un relat de Lovecraft... un film bastant desafortunat malgrat el ressó que se li va donar a la península: estrena en el Festival de Sitges,publicitat....

Com us deia, el següents films: King of the Ants (2003), Edmond (2005)(amb guió del guionista del moment: el sr. David Mamet i estrenada en el Festival de Venèzia) i Stuck (2007)(amb Mena Suvari i Stephen Rea), no tingueren excessiva rellevància.

The Black Cat (Masters of Horror Series) (TV) (2007) - FilmaffinityEn aquesta època arriba un altre punt d'inflexió en la carrera del sr. Gordon, la seva participació en la resultona antologia de curts Masters of Horrors, que li donaren forma de sèrie de TV. Per aquest projecte hi passà el bo i millor del cinema de terror i fantàstic: Don Coscarelli, Tobe Hopper, Dario Argento, John Landis, Joe Dante, John Carpenter, Takeshi Miike... i Stuart Gordon, ell hi realitzà Dreams in the witch-house i The black cat, amb la presència de Jeffrey Combs. Masters of Horrors, van significà una festa per a totes aquelles persones que hem estat amants del cinema gore, de terror o, senzillament, fantàstic; que ens van proporcionar autèntiques joies dins del gènere, encara que fos en format curtmetratge.

Seguint en aquesta línia antològica, els darrers treballs del sr. Gordon foren en la sèrie Fear Itself (o Terror en estado puro), sèrie de 2008 on es reuniren lo milloret del gènere, com es fèu a Masters of...: Brad Anderson, Mary Harron, Darren Lynn Bousman... i Stuart Gordon que hi incorporà Eater, amb una jove Elisabeth Moss com a protagonista. Malauradament, aquest projecte no tingué l'impacte del Master of ...'

Des del 2008, doncs, el sr. Stuart Gordon no havia dirigit cap projecte cinematogràfic, va morir en 72 anys i només per l'enginy i la xifladura demostrada a Re-animator mereix tenir un petit lloc en la Història del Cinema. 

La revisitem com a homenatge?


dimecres, 1 d’abril de 2020

SPUTNIK! EL DOCUMENTAL SOBRE EL CINEMA DEL SR. JACINT ESPUNY


Película: Sputnik! (2016) | abandomoviez.netEstic d'acord en vosaltres, el cinema 'gore' és de difícil visionat, incòmode, desagradable i sé que no el teniu com un dels vostres gèneres preferits, d'acord! Però com ja sabem, en la diversitat està la riquesa i pocs gèneres com el conegut per 'cinema de guerrilla' i gore té persones tan entusiastes i vocacionals en les seves files. Es tracta d'un cinema fet des de la passió pel setè art, on el de menys són els recursos (tendint a zero) i el de més les ganes de passar-ho bé i gaudir 'fent pelis'.

La meva cinefàgia provoca que des de ben petit el cinema gore i de terror (com de tots els gèneres,  de fet) estigués entre les pelis que devorava: que si els inicis de Peter Jackson (mooolt abans de fer-se tolkieniano), que si Nekromantic, que si mr. Romero, que si Evil Dead, que si algunes perles del sr. Miike... sí, ens agrada el gore! Per això seguim de ben a prop la trajectòria de Kutrefacto Films, una productora ampostina que des de Hermanos Caníbales (2007) i, sobretot, la saga de El Hijo del Naranjo (2008) no para de parir projectes. La persona fundadora i motor d'aquesta productora és el sr. Jacint Espuny un apasionat de fer cinema, una bèstia del gore!!!. El Ciutadà K ha col·laborat en diverses edicions del festival de cinema que ell mateix organitza: Fangofest, Festival Internacional de Cinema Fantàstic, Terror i Gore que l'any passat va arribar a la seva 10ena. edició. 

Malauradament, aquest gènere tan específic i 'delicat' provoca que molta gent no s'aproximi a la feina que el sr. Espuny està duent a terme i és una pena perquè us perdeu una currada potent. 

Fa 4 anys, Kutrefacto Films (associat a Morarti Films) es va animar a realitzar el seu primer llargmetratge: 'Infección Zombi', un projecte que va necessitar anys de feina i la implicació de gairebé tot el poble d'Amposta fent d'extres i de zombies. El Ciutadà K hi va participar, fent de malaguanyat humà que intenta sobreviure a l'atac zombi i també hi van participar els meus fills grans: Biel i Maiol, fent de nens zombis. De fet, Biel és el zombi que em mata mossegant-me al coll, amb el conseqüent xorro de sang... un escena espectacular! i m'ho vaig passar pipa gravant-la.

Aquí teniu l'escena crucial que us deia: 


El Monstruito és una productora del País Basc que des de l'any 2011 es dedica a realitzar curtmetatges, videoclips i documentals. L'any passat va realitzar un documental amb el títol d'Sputnik!, dirigit per Asier Abio, que divulga aquest corrent de cinema gore, aquella passió pel cinema que us deia i en el que pren un protagonisme absolut el treball del sr. Espuny. L'equip d'aquest documental va visitar-nos el dia que filmàvem aquella escena d'Infección Zombi que heu pogut veure més amunt, aquí teniu al meu fill 'cantant les excel·lències' d'haver matat al seu pare (cría cuervos ...)


La bona notícia és que aquest documental -Sputnik!- l'han publicat en obert fa poc dies a les xarxes i el podeu veure senceret. Per tant, encara que el gore no sigui el vostre gènere preferit val la pena que el veieu per a conèixer què és Kutrefacto Films i com s'ho curra l'amic Jacint.

dilluns, 30 de març de 2020

EL #JOEMQUEDOACASA DE L'ART


Los protagonistas del cuadro 'Nighthawks', de Edward Hopper, también se han quedado en casa

Aquest quadre és un dels més famosos del sr. Edward Hopper, Nighthawks de 1942. Bé, exactament aquest no és, ja que el quadre original és el que teniu aquí: 

'Nighthawks', de Edward Hopper

Sí, han desaparegut els protagonistes. Es tracta d'un retoc, fet amb photoshop, que forma part de la iniciativa artística 'Mándalos a casa'. Suposem que les noves indicacions, més estrictes,  en quant al confinament farà que més gent es quedi a casa... però quan va començar la quarentena moltes eren les persones que feien poc cas a les recomanacions de quedar-se a casa. Davant d'aquest fet, el creatiu Tony Conceptfarmer i l'experta en marketing Helena Juan han engegat aquest projecte a Instagram: fe desaparèixer els protagonistes d'obres artístiques reconegudes com una forma de conscienciar a la població de que ens hem de quedar a casa si volem controlar l'impacte de la pandèmia. Així, obres com 'Nighthawks', 'Chop suey', 'La gitana durmiente', el 'Guernica', las 'Meninas' ... o la 'Terrassa de cafè per la nit':

El DESPUÉS de 'Terraza de café por la noche' de Van Gogh

veuen com els personatges desapareixen del quadre, provocant un efecte estrany en l'espectador, com d'obra inacabada. La idea és transferible al Cinema, aquí està l'icònic fotograma de Joker de les escales ... però sense el Jóker, que ha decidit #Quedar-seAcasa

El 'Joker' DESPUÉS

dijous, 26 de març de 2020

dimecres, 25 de març de 2020

SR. 'CHICHO' IBAÑEZ SERRADOR

Resultat d'imatges per a "chicho ibañez serrador un dos tres"
(1935-2019)


Fa uns mesos moria un dels grans 'creadors' audiovisuals de la península. Narciso Ibáñez Serrador o 'Chicho' Ibáñez Serrador ens ha deixat un llegat considerable: en programes de televisió, en sèries, en pel·lícules, en teatre, en guions i, fins i tot, en expressions populars... bàsicament, Chicho fou un pou inesgotable d'idees. El cinema fantàstic i de terror llueix gràcies a les perles que ens va regalar.

Nascut a Montevideo (Uruguay) un 4 de juliol fill de dues personalitat de la 'farándula': Narciso Ibañéz Menta, director i actor teatrel i Pepita Serrador, actriu. I els pares del  seu pare eren Narciso Ibáñez Cotanda i Consuelo Menta Ágreda una parella espanyola que tenia una companyia de varietés i van emigrar cap a Argentina l'any 1920. El petit 'Chicho' acompanyava als seus pares en les seves gires teatrals i en 8 anys va fer el seu primer paper com a doblador: el conill Tambor de la peli de Walt Disney Bambi, en la versió llatina. Els seus pares es van divorciar i ella va anar a viure amb la seva mare, amb la que es trasllada a Espanya l'any 1947, aquí va estudiar batxillerat als Hermanos de La Salle de Salamanca. De petit, el sr. Ibáñez Serrador va patir 'porpra hemorràgica', una malaltia que no permetia jugar amb altres nens ni practicar esport, això el va convertir en noi solitari, i la soledat és una gran aliada de la lectura, la imaginació i la creativitat...  Els seus dies es plenaren de les idees de Allan Poe o  Ray Bradbury.

Tenint en compte la professió dels seus pares, treballà com a acomodador, venedor d'entrades i, finalment, d'actor ... L'any 1951 debuta com a actor teatral en un petit paper a Filumena Marturano d'Eduardo De Filippo. Poc després es va apartar del teatre i per amor va marxar a viure una temporada a Egipte. 

A nivell professional el sr. Ibáñez Serrador va començar com a guionista, de teatre, de novel·les radiofòniques i, molt sovint, sota el pseudònim de Luis Peñafiel. A finals dels '50 marxa a Argentina i el seu pare li ofereix treballar a la televisió d'aquell país. Allà va escriure molts guions televisius: Historias para mayores (1957, 1960), El fantasma de la òpera (1960) i, sobretot, Obras maestras de terror (1960-62), la seva primera sèrie de terror i, després, una altra de ciència-ficció: Mañana puede ser verdad. El ritme frenètic i la poca qualitat de la televisió argentina el va fer marxar cap a Espanya ...

Torna a Espanya el 1963, tenia 28 anys i va buscar feina a TVE lligant allò en el que tenia més experiència: el teatre i la televisió. Va treballar a Estudio 3 (1964), el programa de teatre televisat i realitzà diferents dels seus guions. 

I l'any 1966 arriba una de les seves grans produccions: Historias para no dormir. Un producte televisiu que en aquella època va provocar un fort impacte a l'audiència, el sr. Ibáñez Serrador seguia les passes del mestre Hitchcock. Aquesta sèrie aconseguí el premi Ninfa de Oro al millor guió en el Festival de Televisió de Montecarlo l'any 1967, era el primer premi internacional per a ell i per a TVE. Fou el primer de molts premis posteriors ...

Resultat d'imatges per a "un dos tres responda otra vez"Un parell d'anys després dirigeix el seu primer film: La residencia (1969). La seva trajectòria no feia pensar que el sr. Ibáñez Serrador fos el responsable d'un concurs televisiu en clau de comèdia, però així fou, l'any 1972 arribaria el seu producte més popular: 'Un, dos, tres... responda otra vez', tot un referent  nostàlgic per als que vam nèixer als setenta amb una infància on només hi havien 2 canals de televisió. Aquest programa fou un dels més 'llargs' de la televisió d'aquesta país: 1972-73, 1976-78, 1982-88, 1991-94 i sempre amb Chicho Ibáñez Serrador al capdavant. Un programa-espectacle ple de tot: d'humor, de cultura general, de música, de varietés... l'èxit fou tan gran que el sr. Ibáñez Serrador va accedir a ser Director de Programes de RTVE l'any 1974 però 'lo seu' no era la gestió així que va dimitir a les poques setmanes. Al llarg de la història de 'Un, dos, tres..' han passat noms com Victòria Abril, Emilio Aragón, Josep María Bachs, Míriam Díaz-Aroca i tots els humoristes més rellevants del país i en els guions dels seus programes hi trobem Fernando León de Aranoa, Joaquín Oristrell o Emma Ozores. Penseu que aquest programa va arribar a aconseguir una audiència de 24 milions d'espectadors quan al país hi havia 37 milions de població. El format del programa es va exportar a Portugal, Països Baixos, Alemanya o Regne Unit.

Dos anys després arribaria tot un hit del cinema de terror d'aquest país. '¿Quién puede a un niño?' (1976), que tot i que en aquell moment no tingué gran repercussió amb els anys s'ha convertit en una autèntica peli de culte sent capaç d'erigir als infants com a éssers perillosos i malèvols. Tota una experiència!

A finals dels '80 va emprendre altres programes i formats com Waku Waku, vigent fins l'any 2001 de forma intermitent. També arribaria Hablemos de sexo i la darrera 'idea' el Semáforo amb Jordi Estdella, una adaptació del programa La Corrida de la cadena italiana Canale 5; aquest programa durà de 1994 a 1997.

A princips del 2000, aparca la televisió i 'torna' al teatre com a director i actor recuperant una de les seves primeres obres Aprobado en castidad, escrita el 1952.

Tornà a la televisió, tornà a 'Un, dos, tres...' però les noves generacions de 2004 no van 'connectar' amb el producte. L'any 2005 Telecinco li proposa el projecte Películas para no dormir, amb directors com Alex de la Iglesia, Enrique Urbizu, entre altres.

La darrera creació fou Memoria de elefante (2003-2008), presentat per Patricia Pérez i poc conegut perquè fou emès per la cadena autonòmica de Castella-La Manxa TV; un concurs de 25 minuts en el que els concursants pujats damunt d'un gran elefant havien de resoldre jocs on s'exercitava la memòria.

Els darrers anys han estat durs per al sr. Ibánez Serrador, afectat per una malaltia degenerativa que li afectà la mobilitat i la parla. Estigué apartat de la professió i només intentava aparèixer en premis i homenatges, com el de la Seminci de Valladolid (2009), el Festival de Cine de Alicante... o l'any 2016 aparegué al Late motiv d'Andreu Buenafuente per a donar-li una sorpresa a Juan Antonio Bayona. El seu darrer acte públic fou l'any passat en rebre el Goya d'Honor.

El sr. Ibáñez Serrador només dirigí 2 pel·lícules per al cinema i infinitat de productes televisius i les seves 'idees' han estat el seu gran actiu: inquietants, transgressores en l'època en les que els tocà viure i sempre amb un toc de genialitat i creativitat. Bona part de la clau del seu èxit era l'obsessiu control per les seves produccions: tot passava per ell, ell ho havia de decidir tot, no delegava. 

Considerables són, també, la infinitat d'expressions que s'han incorporat al nostre llenguatge: "Hasta aquí puedo leer..", "amigos y residentes en...", "¡Campana y se acabó!", "Hemos venido a jugar" ... frases que hem fet servir i continuem fent servir els que vam nèixer als '70... 

Agraït pels moments divertits i terrorífics que el sr. Chicho ens ha fet viure...

Chicho Ibáñez Serrador, en el rodaje de ’¿Quién puede matar a un niño?’



dimarts, 24 de març de 2020

L'OBSESSIO PEL COLOR DEL SR. WONG KAR-WAI


Resultat d'imatges per a "el color en wong kar-wai"Hi ha directors i directores de cinema a les que considerem 'autors/es', és a dir, artistes que deixen el seu segell a cada pel·lícula que fan, que seríem capaços d'endevinar l'autoria d'un film seu veient només un fotograma. Certament, més de tres em diríeu que això és feina de la direcció de fotografia que és capaç de filmar-ho o de la direcció artística que és el professional que li dóna estil a tot plegat... potser teniu raó, el Cinema és un treball d'equip, però aquell que pren la darrera decisió a l'hora de filmar és la direcció i, molt sovint, que els films tingui un aspecte i unes interpretacions o unes altres depén de la seva última paraula... Potser no ens posaríem d'acord a l'hora de fer una llista però no em negareu que directors com Wes Anderson, Pedro Almodóvar, Jean-Pierre Jeunet o Xavier Dolan estarien en aquest grup d'autors ... i també el sr. Wong Kar Wai. 

Resultat d'imatges per a "el color en wong kar-wai"El director xinès que tantes alegries ens va donar a finals dels '90 i principis dels 2000, ara el tenim una mica desaparegut, no dirigeix un film des de 2013. El vam descobrir amb la meravellosa In the mood for love (2000), però abans ens havia regalat  Chungking Express (1994) o Happy Together (1997) i després vindrien 2046 (2004) i My Blueberry Nights (2007). Les seves històries estan plenes d'amors impossibles, relacions intenses, films carregats de silencis i molta sensibilitat i el color hi juga un paper imprescindible. Un colors que són capaços de representar sentiments de forman impecable. 

Aquí teniu un vídeo que és un bon resum d'aquesta 'obsessió pel color' del sr. Wong Kar Wai... si no el coneixeu, ja tardeu en descobrir el seu cinema.

dilluns, 23 de març de 2020

AY, LAS PAJITAS


Resultat d'imatges per a "pajitas de plastico"
McDonald's ha empezado a subastar sus últimas pajitas de plástico. Desde finales de febrero ya no hay en sus restaurantes, dicen. Empezó por una, del último lote que les queda, que colocó en medio de una marco ostentoso y la puso a la venta en eBay. El precio de salida fue de un euro, pero inmediatamente la puja se multiplicó por decenas de miles. Solidarios como son, el dinero recaudado se destinará a proyectos de la Fundación Ronald McDonald, dedicada a programas para mejorar la salud y el bienestar de los niños.

Las pajitas de plástico están ahora muy mal vistas porque contribuyen de forma tremenda a la polución global. Como alternativa proliferan las de papel, que tienen el problema de perder su rigidez cuando se sumergen en un líquido. Pero recuerdo que en mi niñez no había pajitas de plástico, sino de papel encerado, tal como las diseñó su inventor a finales del siglo XIX. En la antigüedad -sumerios y tal- eran tallos de plantas huecos. En esa misma niñez, cuando iba de vacaciones a una masía del Montseny, me acercaba al pajar, cogía una paja y me distraía sorbiendo agua con ella (no había Coca-Cola ni nada que se le pareciese).

Las pajitas de plático -que tuvieron su gran expansión tras la Segunda Guerra Mundial- se ofrecían como una opción para reducir el riesgo de contraer una enfermedad si bebías directamente de los recipientes -botellas, vasos...-, a menudo con poca higiene. Si alguna vez han visto las alcantarillas donde los lateros guardan las cervezas que luego venden por las calles sabrán de qué hablo.

A finales de los años ochenta, Nicholson Baker publicó una novela excepcional, La entreplanta, en la que su protagonista, un oficinista al que se la han roto los cordones de los zapatos, aprovecha la pausa del almuerzo para comprarse otros. Sus pensamientos -obsesivos, minuciosos- le llevan a reflexionar sobre las pajitas: las que se mantienen en su sitio, las que salen rebotadas y dificultan la succión, las rectas, las que se doblan... Son páginas y páginas de descripciones exhaustivas que ponían de los nervios a los amantes de la narrativa convencional.

A los que la narrativa, convencional o no, se la rempamplinfle, un consejo: compren pajitas de plástico antes de que sean historia. De aquí a unos años se demostrará que son una inversión que les ayudará a sobrellevar las penurias de la pensión; y perdón por la rima.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 01/03/20

dijous, 19 de març de 2020

LES FOTOGRAFIES EN LOCALITZACIONS DEL SR. PHIL GRISHAYEV


Resultat d'imatges per a "phil_grishayev"

Des del 14 de febrer de 2015 que el sr. Phil Grishayev en el seu Instagram (amb 52 mil seguidors/es) va publicant fotografies en localitzacions de pelis de tots els temps. S'ha patejat mig món (però principalment els EEUU) fent-se la fotografia pertinent intentant imitar l'enquadrament, el gest de l'actor o l'actriu que pertoqui per assemblar-se el màxim possible al fotograma del film en qüestió. Podeu veure totes les seves fotografies al seu Instagram, clicant aquí.

Resultat d'imatges per a "phil_grishayev"Quants ens hem enamorat tan d'un film que ens encantaria anar al lloc on ha succeït, ben bé no sé per a què, es tracta d'un qüestió mitòmana, d'absoluta irracionalitat fan. Però segur que més de tres hem anat a algun país buscant aquella localització 'especial': que si el Montmartre d'Amelie o l'Abbey Road dels Beatles...

Doncs el sr. Grishayev és el que ha fet de forma constant durant 5 anys. I hi continua, és clar, la seva darrera fotografia és del 24 de febrer. 

El sr. Grishayev és productor i viu a Los Ángeles i, òbviament, és un malalt del cinema. Gràcies a les seves fotografies no només revisitem aquell fotograma guardat en la nostra memòria si no que ens adonem de en quin estat està en l'actualitat... alguna aguanten impertèrrits, d'altres els ha passat factura la Vida ....

Resultat d'imatges per a "phil_grishayev"

Quan acabi aquest confinament... també ens hi posarem, no?

Resultat d'imatges per a "phil_grishayev"



dimecres, 18 de març de 2020

EL VAMPIR I L'EPIDEMIA

Resultat d'imatges per a "bela lugosi dracula"

El vampir és un mite contemporani, un ésser llegendari que remet a l'origen dels temps, quan l'home, a través de les narracions primigènies, donava explicació als misteris més profunds.

"Listen to them, the children of the night", deia el comte Dràcula en aquella meravellosa versió interpretada per Bela Lugosi, un hongarès que es va aprendre el paper de memòria, sense saber ni una paraula d'anglès, i que es va ficar tant en el personatge que a l'acabar els seus dies va demanar ser enterrat amb la seva capa. És la fascinació del vampir la que aquests dies torna amb una exposició , Vampirs, l'evolució del mite, al CaixaForum de Madrid i que al juliol aterrarà a Barcelona.

John William Polidori va ser qui en aquella cèlebre vetllada del 16 de juny del 1816 a la vila Diodati, a la vora del llac Léman, va compondre el retrat del vampir aristòcrata que Hollywood va portar a la pantalla. El seu conte El vampir, falsament atribuït a Byron, s'inspirava en els trets sublims i estetes del gran poeta romàntic. Un ésser pervers, fred, enigmàtic i fascinant. Aquella nit va passar a la història perquè Mary Shelley va idear el seu Frankenstein, però la contribució de Polidori va ser transcendent per conferir al vampir el seu arquetip contemporani com a seductor comte Dràcula.

Primitivament, el vampir es relacionava amb tota mena de supersticions i folklore associat a plagues i epidèmies com les succeïdes al centre d'Europa durant el segle XVIII. El vampir és un ésser malèfic que beu de la sang de Crist per pervertir les esperances de la redempció i el cel etern, per condemnar-nos als inferns de les passions més tenebroses. 

La seva forma literària pren cos des del distingit i pèrfid lord Ruthven del relat de Polidori fins que Bram Stoker l'acaba de definir a la seva novel·la Dràcula, inspirant-se en la figura històrica de Vlad Tepes conegut com l'Empalador, un príncep de Valàquia que al segle XV va lluitar contra els turcs. Aquest Dràcula no era el que Hollywood va portar a la pantalla com a galant seductor, sinó un ésser d'aspecte bastant monstruós, àvid de sang i altes dosis de líbido.

Resultat d'imatges per a "nosferatu schreck"El vampir en la seva naturalesa essencial està més pròxim al Nosferatu que va proposar Murnau al seu film de 1922. Una criatura estranya, d'orelles rapaces, cap rasurat i ungles afilades. Un ésser meitat home meitat ratpenat que anys més tard Klaus Kinski interpretaria amb silencis i mirada malaltissa. Entorn del comte Orlok del primer Nosferatu corre la llegenda que el seu actor, Max Schreck, era una autèntic vampir que va mossegar realment la pobra protagonista. Probablement, acabés boig com el pobre Lugosi... Aquesta és la maledicció del vampir que consumeix qui l'interpreta. El preu que cal pagar per viure en el costat fosc com a senyor de les criatures de la nit. La condemna de viure una vida eterna amb l'únic premi de posseir tota criatura desitjada, ja sigui home o dona.

Hem de recordar que en els temps de la revolució sexual, el vampir va ser catalitzador de passions i arquetip de l'alliberament com a androgin voraç, a més de dandi hedonista que va venir a dir-nos que tot estava permès. Passió animal, seducció salvatge i d'igual a igual. Homes i dones sucumbint a la mirada del vampir, al seu encanteri alliberador i orgiàstic, en càlides nits de desig ardent. Aquells anys seixanta contraculturals, rebels i transgressors que aquí van arribar tard però amb tota la seva intensitat.

Quan Hollywood va recuperar el vampir, passat el temps dels hippies, ho va fer en el seu vessant purità i repressor. Dràcula i els seus fidels, addictes als jocs carnals i el delicte de la sang, eren condemnats a una malaltia anomenada sida que recordava les ports i misogínia de finals del XIX amb la sífilis i altres malalties de transmissió sexual. Eren els temps dels yuppies...

Avui el vampir sembla renéixer en la plena paranoia del coronavirus, una epidèmia sorgida de la Xina que va tenir com a primera i estranya hipòtesi que el contagi venia de menjar sopes de ratpenat. Ja sabem que a la Xina mengen coses exquisides com la sopa de niu d'oreneta, però dubto que això causi epidèmies. Potser la plaga es deu a una guerra d'imperis, el nord-americà i el xinès, lluitant pel nou ordre.

El virus sembla l'oportunitat de posar en quarentena el poder del gegant asiàtic, una cosa que em sembla absurda i sense sentit. Esperem que aviat sorgeixi la vacuna o que el món s'alliberi d'aquest nou pànic.

El que de debò hem de témer, amb certa veneració, és aquell bell i romàntic vampir Nosferatu que desembarca a Occident portant la pesta amb una legió de rates seguint la seva ombra. Aquell que cau en les xarxes de l'amor per morir en la llum de la nova alba. Encara que jo sempre em quedaré amb la imatge del vampir distingit i elegant que convida la seva dama a un joc de seducció, envoltant-la amb la seva capa negra, per clavar els seus afilats ullals, sembrant el plaer fins a l'eternitat.

Luis Racionero 
a La Vanguardia el 21/02/20


dimarts, 17 de març de 2020

PER MOLTS ANYS, BIEL !!!



dijous, 12 de març de 2020

'FABRICANDO MUJERES' AL CINECLUB LA RAPITA


Aquesta tarda, el CineClub La Ràpita obre les portes a l'Ateneu Cooperatiu de les Terres de l'Ebre per a oferir un documental tan interessant com necessari: 'Fabricando Mujeres'. Es tracta d'una pel·lícula que posa en imatges els resultats de l'estudi 'Consumimos violencia?' realitzat per SETEM Hego Haizea i dirigit per Al Borde Films. Aquesta investigació volia reflexionar sobre la relació entre el consum convencional i les violències masclistes.  En el film, el personatge de Maite (Itziar Aizpuru) és el fil conductor que ens mostra les conseqüències que l'Aliança Capitalista-Heteropatriarcal (ACH) -que és qui dirigeix la 'fàbrica'- té damunt de la nostra forma de pensar, parlar i actuar. 

La pel·lícula està farcida de tècnics i professionals de diferents àmbits en la intenció de deconstruir la imatge de la 'dona' que tenim, desmuntar tòpics, trencar prejudicis que, imbestits de 'veritat', no són res més que estratègies de control.

Avui, a les 20:30 us esperem a l'Auditori Sixto Mir per a que les companyes de l'Ateneu Cooperatiu de les Terres de l'Ebre ens presentin el documental.

dimecres, 11 de març de 2020

AVUI FEM 12 ANYS !!!


Avui Ciutadà K fa 12 anys. En aquests 12 anys han passat per aquí 268.070 visites i l'activitat no ha baixat, anem a tope! L'any passat vam publicar 141 posts i aquest 2019: 147, ja veieu, a tope!.

Aquest 2019 hem tingut 10.450 visites una mica menys que l'any passat que vam arribar a les 13.905 (molt lluny queden les 51.307 del 2018). Si les visites continuen baixant els comentaris encara més, només 20 comentaris repartits entre 19 de l'amic Xexu i 1 del sr. Pons. Gràcies per la vostra fidelitat, companys!

En relació a les entrades més visitades, aquí està el TOP 5:

3. LA ARRUGA: 118 visites.
4. AL MEU POBLE TAMBE ELS MATEN: en 116 visites.
5. NUMEN 2020... ENS HEM D'ESTIMAR: en 116 visites.

Lluny queda els 305 dels post més visitats del 2018. M'agrada que allò més visitat sigui un projecte al que li tinc especial carinyo, mónFILMAT, Festival Internacional de Cinema i Paisatge que fem a les Terres de l'Ebre, amb seu a Amposta.

Ja ha passat 1 any més i aquí estem, engrescats com el primer dia... sinó més! Ens veiem per la blogsfera!