dimecres, 31 de març del 2010

EL ARTE DE AMAR

Sin embargo, la esfera más importante del dar no es la de las cosas materiales, sino el dominio de lo específicamente humano. ¿Qué le da una persona a otra? Da de sí misma, de lo más precioso que tiene, de su propia vida. Ello no significa necesariamente que sacrifica su vida por la otra, sino que da lo que está vivo en él -da de su alegría. de su interés, de su comprensión, de su conocimiento, de su humor, de su tristeza-, de todas las expresiones y manifestaciones de lo que está vivo en él. Al dar así su vida, enriquece a la otra persona, realza el sentimiento de vida de la otra al exaltar el suyo propio. No da con el fin de recibir; dar es por sí una dicha exquisita. Pero, al dar, no puede dejar de llevar a la vida algo en la otra persona, y eso que nace a la vida se refleja a su vez sobre ella; cuando da verdaderamente, no puede dejar de recibir lo que se le da en cambio. Dar implica hacer de la otra persona un dador, y ambas comparten la alegría de lo que han creado. Algo nace en el acto de dar, y las dos personas involucradas se sienten agradecidas a la vida que nace para ambas. En lo que toca específicamente al amor, eso significa: el amor es un poder que produce amor; la impotencia es la incapacidad de producir amor. Marx ha expresado bellamente este pensamiento: 'Supongamos -dice-, al hombre como bhombre, y su relación con el mundo en su aspecto humano, y podremos intercambiar amor sólo por amor, confianza por confianza, etc. Si se quiere disfrutar del arte, se debe poseer una formación artística; si se desea tener influencia sobre otra gente, se debe ser capaz de ejercer una influencia estimulante y alentadora sobre la gente. Cada una de nuestras relaciones definida de nuestra vida real, individual, correspondiente al objeto de nuestra voluntad. Si amamos sin proudcir amor, es decir, si nuestro amor como tal no produce amor, si por medio de una expresión de vida como personas que amamos, no nos converitmos en personas amadas, entonces nuestro amor es impotente, es una desgracia". Pero no sólo en lo que atañe al amor dar significa recibir. El aestro aprende de sus alumnos, el auditorio estimula al actor, el paciente cura a su psicoanalista -siempre y cuando no se traten como objetos, sino que estén relacionados entre sí en forma genuina y productiva-.
·
Apenas si es necesario destacar el hecho de que la capacidad de amar como acto de dar depende del desarrollo caracterológico de la persona. Presupone el logrode una orientación predominantemente productiva, en la que la persona ha superado la dependencia, la omnipotencia narcisitas, el deseo de explotar a los demás, o de acumular, y ha adquirido fe en sus propios poderes humanos y coraje para confiar en su capacidad para alcanzr el logro de sus fines. En la misma medida en que carece de tales cualidades, tiene miedo de darse, y, por tanto , de amar.
·
Además del elemento de dar, el carácter activo del amor se vuelve evidente en el hecho de que implica ciertos elementos básicos, comunes a todas las formas delamor. Esos elementos son: cuidado, responsabilidad, respeto y conocimiento.

Erich Fromm (1959)
El arte de amar
·

SR. JOSE MARIA NUNES

(1930-2010)

Fa pocs dies ens deixava una de les figures capdavanteres i fundadora de l'Escola de Barcelona, un dels pocs fenòmens cinematogràfics que hem tingut en aquest país... un autèntic fenomen!.

L'Escola de Barcelona -iniciada el 1957 pel sr. Nunes- fou un influent moviment cinematogràfic dels anys '60 (del segle passat) que, tot i que ens queda molt lluny i -molt probablement- molts i moltes no sabran de què va, es pot comparar perfectament al free cinema anglès, la nouvelle vague francès o el Dogma 95 ... tots ells moviments que van pretendre sotregar, remoure la forma imperant de fer films.

És difícil marca un esquelet que vertebri aquesta 'Escola', ja que, senzillament, es tractava de 'trencar' amb un tipus de cinema que no agradava: centralista (Madrid), caspós, folclòric i avorrit. Ens hem de situar en una situació marcada per la repressió franquista. El terme Escola de Barcelona fou instaurat des de Fotogramas (sota la pluma de Ricardo Muñoz Suay) per a aglutinar tots aquells realitzadors inquiets situats en la burgesia de la capital catalana (la gauche divine). El primer nom d'aquest col·lectiu fou el sr. Nunes que ens deixà amb 80 anys, però també estigueren: Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Ricardo Bofill, Pere Portabella, Jorge Grau, Jaime Camino, Gonzalo Suárez, Roman Gubern... La majoria d'ells continuen en actius (pot ser menys estèticament combatius, com el sr. Aranda), amb el mateix alt nivell d'inquietud en correspondència amb el baix èxit de públic ...
El sr. Nunes va nèixer a Faro (Portugal), fill d'un humil paleta portugés, amb 12 anys juntament amb la seva família marxen a Sevilla i 4 anys més tard arriben a Barcelona. El 1957, amb Mañana, posa la primera pedra de l'Escola de Barcelona ... després vingueren: Noche de vino tinto, No dispares contar mí, La alternativa, Biotaxia, Sexperiencias, Amigogina... Cinema sempre a contracorrent, transgressor, lliure i necessari.

Molt del cinema peninsular té un deute amb aquests trangressors ... el millor homenatge que se li pot fer és anar a veure el seu darrer film: Res pública (2009).

dilluns, 29 de març del 2010

DESCOBRINT OREN LAVIE


Passa sovint, la publiciat fa ressó de músiques i artistes que si no fos per ella no descobriríem, aquest és el cas que us presento avui, el sr. Oren Lavie. La seva proposta audiovisual -en impecable stop motion- en un llit s'ha fet popular gràcies a que l'han 'pescat' des de la Loteria Nacional per fer-ne el seu spot: Sueños de fortuna, dirigit pel mateix artista (cosa que no han fet altres i l'ha copiat vilment).
·
Gràcies a l'anunci ens hem aproximat al sr. Lavie, nascut a Tel Aviv el 1976, i que és cantant, compositor, guionista i director de teatre... La seva formació la va iniciar en el seu país, Israel, però després marxà a la London Academy of Music and Dramatic Art. En el 2001 viatjà a Nova York i escriu algunes cançons que no grava fins 2 anys després a Berlín... procés que desencadenà en la gravació del seu primer disc: The Opposite side of the sea ... que, finalment, presentà en el 2007. En el 2009 i gràcies a internet, el vídeo clip (realitzat per ell mateix): Her morning Elegance pren rellevància...
·
El seu primer treball és un disc fresc, positiu, tocs jazzístics i amb una veu que et xiuxiueja a cau d'orella i et porta cap a un ambient íntim, agradable ... com si estiguessis a casa, vamos!
·
Hem descobert al sr. Lavie!
·

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

dijous, 25 de març del 2010

EL (no) LECTOR DEL NEW YORK TIMES

"Es meticuloso y se protege mucho.
Se levanta por la mañaana, se ducha, se afeita y se viste con un traje de color gris oscuro, después baja las escaleras y se compra el New York Times en el quiosco de la esquina. Lo dobla impecablemente y baja al metro. Llega al trabajo a las 9 en punto.
Deja el New York Times plegado al lado del maletín, encima de la mesa de su despacho y se sienta dispuesto a trabajar en las ilustraciones gráficas para el anuncio publicitario que le ha dado el editor, su jefe.
Revisemos esto juntos, quiero estar seguro de que hago lo que usted realmente desea’.
El editor, sin sospechar, cree que esto es una petición razonable y en el momento de hablar sobre el anuncio, recita el contenido del texto: un texto que se imprime instantáneamente en la memoria del ilustrador.
A la hora de almorzar toma el doblado New York Times, lo lleva consigo al bar y lo coloca a su lado; come un bocadillo, bebe una cerveza y rápidamente vuelve al trabajo.
A las 5 de la tarde, coge el maletín y el New York Times, espera en el ascensor, anda dos manzanas para coger el autobús suburbano, se detiene en la tienda de la esquina para comprar comestibles y después sube a su piso. Cuidadosamente desdoble el New York Times. Lo coloca con mecànica precisión encima del montón formado por ejemplares recientes de New York Times. Allí permanecerán hasta que, después de añadir dos o tres periódicos más al montón, los coloque en la bolsa de la basura que será recogida por el camión que pasa a medianoche y que, con un rugido de lamentación, recoge, tritura y comprime toda la basura de los habitantes de éste y de otros edificios residenciales de Nueva York.
Después sube otra vez a casa. Abre el frigorífico, con un chasquido destapa una lata fresca de cerveza Miller y enciende el televisor.
Al día siguiente, bien vestido y afeitado, volverá a comprar a otro New York Times, lo volverá a doblar y se dirigirà al trabajo. Es un hombre más bien solitario. La gente de la oficina lo ve con respeto, como un hombre contenido que no se mezcla en conversaciones superfluas. Si alguien comenta algo sobre las noticias del periódico, él responde con un seco y sardónico comentario basado en la información que ha obtenido gracias al televisor.
Está protegido contra el mundo exterior. Algún día, probablemente, alguien lo atraparà. Sucedió antes, por esto puede suponer que ocurrirà otra vez. Aunque defendido de la humillación, no está, en cambio, protegido contra el miedo. Me explica que tiene sueños que se repiten una y otra vez:
‘Alguien me pregunta: ¿QUE SIGNIFICA ESTO? Y yo fijo desesperadamente la mirada en la pàgina. Miles de ejemplares del New York Times cruzan veloces por una pantalla gigante situada ante mí. Incluso antes de despertarme, empiezo a chillar”

Quizás a este hombre le sirviera de consuelo saber que no está solo. Veinticinco millones de adultos norteamericanos no pueden leer las precauciones en una lata de veneno utilizado como pesticida, no pueden leer una carta escrita por el profesor de sus hijos, ni la primera plana de un periódico.

Kozol, Jonathan (1985:20)
Analfabetos U.S.A

OTOMATONE, UN CURIOS INSTRUMENT

·
Bucejant per la xarxa trobem un instrument molt curiós, ens arriba del mercat japonés (el que no inventen els nipons!!), detectat a Es peligroso asomarse al exterior, un interessant web. Es tracta d'un aparell mig instrument musical/mig joguina electrònica que té forma de corxea en 3D i es toca mitjançant un sensor tàctil i es pot modular el so obrint i tancant la boca del 'bitxet' ... buf! millor que el veieu en funcionament vosaltres mateixos perquè és difícil d'explicar...



(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

dimecres, 24 de març del 2010

SRA. BRIGITTE LACOMBE

·

La sra. Brigitte Lacombe és especialista en retrats, en general; i del món del cinema, en particular. Porta tota la seva vida com a fotògrafa 'pescant' actors, actrius, directors i directores de cinema. L'any passat va publicar un llibre recull de les seves principals fotografies des de 1975 a 2008 amb un títol prou gràfic: 'Lacombe Anima/persona'. Es tracta del llibre de la seva vida com a professional.

·Brigitte Lacombe (1958) va nèixer a França i amb 15 anys va fer la seva primera fotografia com a professional a París, era un retrat de Henry Kissinger. Dos anys després anà al Festival de Cannes'75 i va conèixer a un jove Dustin Hoffman i Donald Sutherland que la van convidar a anar als EEUU i fer fotografies en el set dels films en els que estaven participant: Tots els homes del president i Fellini's Casanova, respectivament... un cop acabat es quedà a viure a Nova York i enllaçà projecte rera projecte per a directors com Spielberg, Mike Nichols, Sam Mendes, David Mamet, Martin Scorsese o Anthony Minghella. La seva vida professional l'ha portat a publicar a Vanity Fair, Glamour, Time, The New Yorker, GQ, The New York Magazine...

Tot i que quasibé sempre s'ha centrat en el món del cinema i el teatre, també ha realitzat treballs en el món de la publicitat, de la moda i rellevants són el seus retrats a polítics com Hillary Clinton, Barack Obama, Jimmy Carter o Aung San Suu Kyi.
·
La naturalitat i la calidesa són l'estil de les seves fotografies; i també, el blanc i negre.


dimarts, 23 de març del 2010

SR. AKIRA KUROSAWA

·
Avui, el mestre Kurosawa hagués fet 100 anys sinó ens hagués deixat un setembre de 1998. Es tracta del director japonés més conegut i reconegut. Ha dirigit més de 30 films i la seva influència està ben viva.
·
El petit Akira va nèixer un dia com avui a Tòquio, fou el setè fill de Isamu i Shima Kurosawa. Podeu pensar, doncs, la 'vida' que es vivia a can Kurosawa. La família de la mare eren comerciants però ella ho deixà tot per a treballar com a mestressa de casa; el pare, fou director d'institut de l'exercit japonés, i la seva família provenia d'una línia d'antics samurais. La seva situació econòmica era bona i Akira va nèixera enamorat de la cultura occidental: de l'esport, del cinema.
·
A l'escola primària Akira destacà per la seva gràcia en el dibuix. Estigué molt lligat al seu germà Heigo que treballà com a narrador de pel·lícules mudes per al públic japonés, quan arribà el cinema sonor es quedà sense feina i engegà una acció sindicalista de la que no en sortí molt ben parat .... als 20 anys -Heigo- es suïcidà. Fet que marcà profundament al sr. Kurosawa.
·
Emmirallat pel món del cinema, el sr. Kurosawa entra a treballar a l'estudi Toho -el 1938- com a ajudant de direcció.
·
La leyenda del gran judo (Sanshiro Sugata, 1943) fou el seu primer film. Va realitzar diverses pel·lícules de propaganda per al govern japonés tot i que cada cop més el seus films foren crític amb aquest, com s'evidencia, per exemple, a Vivir (Ikiru) en la que critica el funcionariat públic. Foren films que tractaven la seva contemporaneïtat (El ángel borracho, El perro rabioso).
·
El 1951, amb Rashomon, aconseguí el reconeixement internacional aconseguint el Lleó d'Or en el Festival de Cinema de Venèzia i amb aquesta, encetà la trajectòria de pel·lícules d'època del Japó, ambientades en el món rural i farcides de samurais.

El seu estil està caracteritzat per: Càmares allunyades dels actors, teleobjectius, ús de vàries càmares alhora, la presència d'elements meteorològics (pluja, calor intensa, vent, neu, boira), ús expressionista del color, històries dures, fortes, passionals, enèrgiques... el seus darrers films (Ran per sobre de tots) és d'un impacte difícil d'oblidar.

El sr. Kurosawa era conegut en els sets de rodatge com a Tenno ('L'Emperador') per la seva actitud dictatorial com a director. Era un professional d'un perfeccionisme absolut! en tot! el material d'atrezzo, en el color que havia de tenir l'aigua de la pluja, en el vestuari (feia anar als actors/ius amb la roba que haurien de portar setmanes abans del rodatge per a que les fessin seves) ...

Per a les seves històries recorria a la literatura, generalment, occidental: adaptà Dostoievski, Gorki, Tolstoi, Hammett, Simenon,... El gran mèrit del sr. Kurosawa, però, és la filmació de Shakespeare com ningú no ho ha fet mai. Es curiós que un director japonés sigui el director que ha estat capaç de portar amb més lucidesa el món shakespearià a la pantalla. El Rey Lear (a Ran), Macbeth (a Trono de Sangre), Hamlet (a Los canallas nunca duermen en paz)... però sempre amb un mirada nipona, amb el filtre cultural propi (tot i que en el seu país sempre l'han titllat de 'massa occidental').

L'influència de la seva obra és enorme en alguns dels treballs de: John Sturges, John Millius, Stephen King, Martin Ritt, Sergio Leone, George Lucas, Tarantino, Francis Ford Coppola. Un dels seus films -Rashomon- dóna nom a la forma narrativa d'explicar un acció de forma fragmentada i inconsistent per diferents personatges, és l''efecte Rashomon'.

Els seus films imprescinfibles: Rashomon (1950), Ikiru (Vivir, 1952), Shichinin no samurai (Los Siete Samurais, 1954), Kimonosu-jo (Trono de Sangre, 1957), Yojimbo (El mercenario, 1961), Dersu Uzala (1975), Kagemusha (La sombra del guerrero, 1980), Ran (Caos, 1985).

FACTO DELAFE Y LAS FLORES AZULES

·

Me'ls va presentar el sr. Pau (gràcies, Pau!) i poc a poc hi hem anat entrant; val a dir que a la primera escoltada no ens impactà... però, poc a poc, li vas trobant més matissos i, inevitablement, t'acaben caient la mar de bé!.

Un novembre de 2002, a Barcelona, 2 músics que ja es dedicaven al món de la música conflueixen: Marc Barrachina (Facto) de Songstone -que ofereix les bases- i Oscar Daniello (Delafé) de Mishima -que aporta veu i lletres-. El setembre de 2003 guanyen el primer premi del concurs 'Joves Promeses de El Masnou'; en el 2004, amb una de les seves cançons imprescindibles: 'Mar el poder del Mar' guanyen la 'Cançó del mes' del programa 'Disco Grande' de RNE Radio 3 ... en aquesta cançó hi col·labora: Helena Miquel (Las Flores Azules) del grup Élena -que ofereix veu i cors-... havia nascut FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES.

En el 2004 amb la seva primera maqueta -'El Monstruo de las Ramblas' (2005)- comencen a recollir més premis: a la millor maqueta, al millor videoclip,.. La confirmació de que el seu èxit no era flor d'un disc ni d'una cançó ens arriba amb La Luz de la Mañana (2007), que significa la seva consolidació, amb peces tan precioses com: Muertos, La Luz de la Mañana o Poquito a poco... i llavors -en el 2008- arribà El Corte Inglés i incorporà la cançó 'Mar el poder del Mar' al seu anunci de 'Ya es primavera en el...' i amb ell, els arribà, també, la popularitat.


Com heu pogut veure i escoltar en el vídeo (si voleu veure el simpàtic 'making of' del vídeo aneu al final d'aquest post), Facto Delafé y las Flores Azules són ingenyiosos, arriscats, lluminosos, divertits, positius, optimistes... un estil entre el hip hop i el pop (alguns ho anomenen Hip-pop), melodies senzilles, amb tocs de soul i electrònica; les seves lletres càlides i sensibles, les seves veus pròximes i naturals, amb xiuxiuejos que canten i/o et parlen a cau d'orella ...

Avui, 23 de març, surt al mercat el seu darrer treball: Vs, las trompetas de la muerte. Aquest treball arriba amb canvis: Marc Barrachina (Facto) abandona el grup i s'afegeix Dani Aceo (del grup Mishima) i el grup The Pinker Tones, oferint -molt probablement- un treball més ballable que els anteriors. Només amb el títol sospitem més presència d'instruments de vent... Així doncs, el grup es reinventa i passen a anomenar-se 'Delafé y las Flores Azules' . Aquí us deixo el primer single: Espíritu Santo.


Que el gaudiu !!


(per a veure el vídeo 'Mar el poder del Mar' cliqueu aquí)
(si voleu veure el making of del vídeo 'Mar el poder del Mar' cliqueu aquí)
(per a veure el vídeo 'Espíritu Santo' cliqueu aquí)

dilluns, 22 de març del 2010

HANSEL I GRETEL

·
Un vídeo acompanyant una cançó com aquesta ens resumeix perfectament tot el que és capaç d'oferir-nos el sr. Joan Miquel Oliver, que és INCONMENSURABLE ... el sr. JMO és, senzillament, UN GENI !!! (eh, Polita? eh, Pats?)
·
(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

SR. COREY HAIM

(1972-2010)
·
Aquest monstre carnívor que és Hollywood s'ha menjat una altra víctima molt jove de l''star system'. Aquesta fàbrica de mites efímers, de bombolles irreals de realitat, d'ascensions i caigudes de -suposats- estels cinematogràfics, aquest gran teatre de titelles -que són els actors/ius- ha tallat els fils d'un de la seva troupé: Corey Haim.
·
El sr. Corey Ian Haim va nèixer a Toronto i va tenir un 'petit' lloc en el firmament Hollywood en pel·lícules dels '80: Lucas (1986), Papa Cadillac (1988) ... però el recordarem, sobretot, com a 'germà petit' del guapo prota -temptat pels vampirs- a Jóvenes Ocultos (The Lost Boys, 1987), no la recordeu estupenda?. Després d'aquest fugaç moment de 'brillantor' la seva estrella es va esmorteïr molt fins a caure en repetides depressions i drogaddicions vàries. En aquest nostàlgic film, i d'altres, va col·laborar amb un altre Corey: Corey Feldman... arribant-se a fer amic i tenir un show propi entre 2007 i 2008, The Two Coreys... intent desesperat per re-trobar aquells moments de glòria viscuts fa 30 anys.
·
La setmana passada va morir per una sobredosis, diuen que si accidental tot i que encara no s'ha aclarit ... un altre nom s'afegeix a la llista interminable d'estels joves que cauen...
·
Voleu recordar el seu infantil rostre en el tràiler de Jóvenes Ocultos?
·

(si voleu veure el vídeo cliqueu aquí)
··

dijous, 18 de març del 2010

DESCOBRINT 'ELS AMICS DE LES ARTS'

·
Fa uns mesos vam saber que existien. Els amics de les Arts és un grup format a Barcelona l'any 2005. Les seves cançons -en català!- són pop, amb aires folk, alguns tocs d'electrònica, amb música cuidada i molta presència de veus (canten tots els membres del grup)... us sona? Sí, el ressó als Manel ('el grup revel·lació', aquesta etiqueta ja comença a cansar) és inevitable; les comparacions són odioses però la descripció que us he fet pot quadra -perfectament- amb els valents Manel que es van atrevir a fer una versió catalanitzada i molt digna del Common People dels Pulp (anomenada Gent Normal). Els Amics de les Arts també ho han fet, però amb Quelqu'un ma dit de la Carla Bruni (anomenada No sé el que m'ha dit), amb un resultat espectacular!.
·
Tot i aquesta comparació inicial, a mi se m'acudeixen algunes diferències: Els Amics de les Arts tenen més dosis d'humor, 'els va' molt els jocs de paraules i se'ls veu més 'sueltos', més freakies, si voleu, tenen peces tan flipants com El codigo da Vinci, on part de la base rítmica és la repetició sincopada dels títols de best sellers recents: El Codigo da Vinci, L'Ombra del Vent i Trilogia de Nova York, tota una 'anada d'olla' que no es pot explicar, s'ha d'escoltar (cliqueu aquí per a escoltar-la).
·
El 2005 autoenregistren i autoediten la demo Catalonautes (de 4 cançons), amb ell guanyen el premi al Millor Grup per votació popular al concurs Sona 9. L'any següent presenten la segona demo Roulotte Polar. Fou en el 2008 quan llencen el seu primer disc d'estudi: Castafiore Cabaret, la Revista Enderrock els dedica un ampli reportatge i comencen la seva gira per tota Catalunya. El 2009 editen un dics de rareses Càpsules Hoi-poi (sí, sí les de Bola de Drac), en la que podem escoltar una versió en directe del No sé el que m'ha dit. L'estiu de l'any passat es tancaren a l'estiu per a gravar el que és el seu darrer treball: Bed & Breakfast, que sortí al mercat al desembre de 2009. Amb aquest disc han guanyat el premi Enderrock de la crítica al millor disc de 2009 .... sí, encara que no vulgueu comparar, són el relleu natural dels Manel....

·
Per a saber més coses podeu visitar el seu web: http://elsamicsdelesarts.com/, (si voleu fer prehistòria del grup podeu entrar al seu primer blog: http://amicsdelesarts.blogspot.com) en el que la seva primera entrada és tota una declaració del que pretenen:
·
Benvinguts (18 01 2008)
Benvinguts a la nova pàgina web d’Els Amics de les Arts. Aquí pots trobar tot el que mai t’havies preguntat sobre nosaltres i que tampoc tenies ganes de saber.Però ja que ja hi som pel tros, fes-hi un cop d’ull.És una pàgina arregladeta, maca, senzilla… Si no t’agrada la música que fem, almenys deixa queintentem caure’t bé.

·
En el seu web podeu trobar tots els seus treballs anteriors per a desacarregar-vos-els gratuïtament (Bed&Breakfast encara no, però si el voleu només cal que m'ho dieu).
·
Us deixo un vídeo fantàstic amb una de les seves millors cançons, 'A Vegades':


(per a veure el vídeo cliqueu aquí)

Si no els coneixeu... ja trigeu !!

dimecres, 17 de març del 2010

BIEL FA 6 ANYS !!!!

Aquest nen taaaaan guapo que veieu aquí,
avui fa 6 anys !!!!


PER MOLTS ANYS !!!!
·

dimarts, 16 de març del 2010

HISTORIA D'UN PETO: EL PETO DE TIMES SQUARE

Aquesta fotografia fou realitzada per Alfred Eisenstaedt un 14 d'agost de 1945, a Times Square (Nova York); en ella un soldat de la marina nordamericana besa de forma apassionada a una enfermera ... El títol? Senzillament, The Kiss (El Petó) i es tracta de tota una icona de la fotografia, un clàssic de la imatge romàntica. Publicada a la revsta Life, és la fotografia (feta amb una Leica M3 de 35mm) més famosa de l'anomenat V-J-Day (Victory over Japon Day).
·
Quan veiem aquestes fotografies sempre se'ns planteja la pregunta 'estarà preparada?', 'ho sabien els fotografiats?'... aquesta és la història d'un petó...
·
Era un matí d'agost radiant, calurós. Les notícies de la ràdio ens portaren una nova que tothom esperava: Japó, per fi, s'havia rendit. Les tropes aliades ho havien aconseguit! La Guerra havia acabat! Sola, en el meu petit apartament de Times Square, vaig saltar de la cadira empesa per un impuls desconegut. Plorava. Sí, plorava d'alegria en saber que tants dies plens de sofriment havien arribat al seu final. La meva feina d'infermera m'havia fet veue molt de patiment... massa! Però s'ha acabat! Volia cridar, saltar, cantar... Així que, sense pensar-m'ho, i amb l'uniforme posat de la llarga nit anterior, vaig sortir al carrer ... estava ple de gom a gom! La gent no havia pogut guardar-se l'alegria per a ells i necessitava expressar-ho als quatres vents, a tot i a tothom! Reien, saltaven, xisclaven, s'abraçaven ... "la guerra ha acabat! la guerra ha acabat!", ens repetíem uns als altres per a fer-ho més creïble. La gran majoria eren soldats, és clar!, els lluitadors que havien marxat i més ganes tenien de que això acabés, cada dia es llevaven amb l'esperança de que seria el darrer dia i que l'endemà ja podrien tornar a casa i abraçar -com mai ho havien fet!- a les persones que estimen. Avui és el dia que tant esperaven! De sobte, s'aproximà un soldat de marina, ben plantat, tot i que quasibé no vaig tenir temps de veure'l, s'acostà i, sense avís, em fèu un intens petó, aferrant-me fort, no tant per impedí que marxés -no en tenia cap ganes de fer-ho!- sinó per la força de transmetre tota aquella esperança tan desitjada que ara brogia dels seus llavis, al meu voltant tot s'aturà, tot era silenci, quietud... només sis, set segons de durada... em deixà anar, em dedicà un somriure i continuà caminant xisclant, content, eufòric ... Jo, aturada al mig de Times Square, envoltada de gent, em vaig posar la mà al llavi lentament i tancant el ulls vaig pensar que aquest era el gust de l'esperança, de la pau, de la joia d'un nou dia ...
·
Eren uns pefectes desconeguts, no s'havien vist mai, no eren parella... s'havien trobat allà i ennuvolats per l'eufòria es besaren apassionadament. Alegria d'acabar una guerra, l'exitació de tornar a casa després d'haver estat fora... A dia d'avui hi ha una estàtua col·locada a Times Square, reproduint la fotografia. "El noi m'agafà, jo vaig tancar el ulls i... després em va deixar sola i jo vag marxar. (...) Evidentment que vaig deixar que em besés, perquè havia estat a la guerra, lluitant per tots nosaltres, i realment em vaig sentir feliç de fer-ho", són paraules que recorda Edith Cullen Shain (ara té 87 anys), l'enfermera de la fotografia.
El gran misteri és saber qui era el soldat, molts s'han identificat dient que eren ells els que ho feren... però ella no n'ha reconegut a cap... fou un instant fugaç però imborrable...
·
El petó a Times Square simbolitza, a més del final de la guerra, l'esperança, l'alegria, la llibertat.... la passió.
·
Sí, avui m'he aixecat romàntic....
·

dilluns, 15 de març del 2010

LOSTMANIA (7): I SI LOST ES DISFRESSES D'UNA ALTRA SERIE???

.
Què passaria si Lost es disfressés d'una altra serie? ... com per exemple de...

Friends?

·

Family Matters (o Cosas de Casa)?


Los Vigilantes de la Playa?


·
El Equipo A?


·
CSI?

·
Aquellos Maravillosos Años?
·
House?


Amb quina us quedaríeu?

(per a veure Lost/Friend cliqueu aquí)
(per a veure Lost/Cosas de Casa cliqueu aquí)
(per a veure Lost/Vigilantes de la Playa cliqueu aquí)
(per a veure Lost/El Equipo A cliqueu aquí)
(per a veure Lost/CSI cliqueu aquí)
(per a veure Lost/Aquellos Maravillosos Años cliqueu aquí)
(per a veure Lost/House cliqueu aquí)

divendres, 12 de març del 2010

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XIX )

·
INVICTUS (2009)
En aquesta casa ho hem dit moltes vegades: qualsevol nova pel·lícula del vell sr. Eastwood l’esperem en candeletes; cada nou film és una peça més d’una carrera sòlida, contundent, coherent d’un director que està imparable a l’hora d’enllaçar una obra mestra darrera d’una altra... i la seva última –Gran Torino- era una obra mestra!!! Malauradament, Invictus, no ho és. És correcta, conté una bones interpretacions (no crec, però, que Morgan Freeman hagi fet el paper de la seva vida) i la història és emotiva i interessant del principi al final... però, ai, la pel·lícula no acaba d’aixecar un vol èpic que era necessari: massa rubgy, massa llarga, els racistes es reciclen massa ràpid... No sembla dirigida pel Clint, crec que el sr. Freeman volia ‘ser’ Mandela i li ha demanat a un bon amic (ho són des de Sin Perdón) que el dirigeixi. El millor: la història real, un Nelson Mandela impossible d’encabir-lo en qualsevol film.... I em quedo amb una gran frase: “Para él –referint-se al sr.Mandela- nadie es invisible”, i és que el llibre en el que està basada la peli porta per títol El Factor Humà, molt missatge amagat en 3 mots.
Valoració: Bé alt

UP IN THE AIR (2009)
El director d’aquest film, Jason Reitman, fill del director Ivan Reitman (director, per exemple, de Los Cazafantasmas) va donar la campanada amb Juno, film independent que fou èxit de crítica i públic... en el seu nou film hi havia moltes expectatives dipositades i les ha assolit amb escreix! Si en aquella ens parlava de la desubicació d’una adolescent embarassada, aquí ens parla de les desubicacions d’un especialista en acomiadaments que es passa més dies volant que en terra ferma... Sí, d’encaixar en allò que ens envolta parla aquest film: en canvis en la feina, canvis en les relacions de parella,... Si Juno tenia un to de film teenager en aquest es respira un ambient cool, d’anunci de Martini, potser fred però elegant i coherent amb la història i amb un personatge (George Clooney) que -tot i el moralisme/patetisme en algun moment- t’acaba enamorant. Sí, seguidors/es del sr. Clooney, Ell està 'tremendo'!! el film és seu, però un apaludiment, també, per a les secundàries!!!
Valoració: Notable alt

TIANA Y EL SAPO (2009)
Quan tot va cap al cinema d’animació digital i a les 3D, quan sembla, doncs, que la majoria de productores han apostat per pujar un esglaó pel que respecta a les tecnologies utilitzades a l’hora de realitzar films (i no només d’animació)... va Disney i estrena un film en 2D, fet a l’antiga. En ella veiem un intent per recuperar allò que Disney fou, tornar a un passat en el que era el Rei absolut del cinema d’animació, però, actualment, la competència és molt dura!! Aquest film doncs, mira al passat, no només en la vessant tècnica, també en la història: princeses (encara que siguin afroamericanes per allò d’adaptar-nos a l’era Obama), bruixots, encanteris, prínceps que són granotes, amor... I un ritme i energia musical que feia temps que no veiem en un film Disney, havia d'arribar el jazz de Nova Orleans!. Arrenca potent però es va desinflant... no crec que estiguem davant d’un renaixement com succeí amb la segona etapa daurada Disney (amb La Sirenita, Bella y la Bestia,...) però aquesta és la línia a seguir.
Valoració: Notable
·
SHERLOCK HOLMES (2009)
Decididament al sr. Guy Ritchie el millor que li podia passar per a la seva carrera artística era separar-se de Madonna, des de que això passà està tornant a ser aquell director 'amb possibilitats' que veierem a Lock & Stock o Snatch, cerdos y diamantes ... amb Rockanrolla i la que ens ocupa, sembla ser que el sr. Ritchie ha recuperat part d’aquell pols, d’aquell ritme, d’aquella intensitat... però encara li falta una mica. Sherlock Holmes es nota que és un film d’encàrrec: molt pressupost, actors de renom i una direcció artística impecable... però el film se’ns fa una mica llarg, Holmes i Watson no acaben de tenir química, la vessant artística, però, és apabullant: una fotografia, una recreació de Londres espectacular !!! El més interessant és mostrar-nos a un Sherlock molt més canalla (però molt més on vas a parar!) del que les flemàtiques versions anteriors ens havien mostrat. Visualment potent però li manca ànima.
Valoració: Bé

EL CANIBAL DE ROTHENBURG (2006)
Aquest fou un d’aquells films que sotregà el Festival de Sitges en el que es presentà, i és que la història de partida és d’impacte. Basada en fets reals, ens parla de la relació estranya que s'establí entre un carnívor i un altre que va accedir, voluntàriament, a ser menjat; succeí a Alemanya i ocupà els mitjans de comunicació durant força dies, ho recordeu? Aquest film, amb l’excusa d’una investigadora que vol aclarir quines foren les motivacions dels protagonistes, ens va relatant mitjançant flashbacks com –suposadament- eren les persones que participaren en tan macabre sopar: infància torturada, masoquisme sexual... fins arribar a l’esperat (perquè el coneixem) clímax final: desagradable, dur, realista i gore. Una pel·lícula intensa per descobrir la part fosca del gènere humà.
Valoració: Notable

SHUTTER ISLAND (2009)
La filmografia del sr. Scorsese (que és admirada en la seva totalitat a can Ciutadà K) pendula, en les seves històries, entre l’ascensió i caiguda social dels protagonistes i la vida interior (a voltes, espirituals) dels mateixos; en els seus films hi ha un tensió constant entre allò interior i exterior, entre allò individual i social... i si, en el passat, aquesta distinció estava més separada, films com Toro Salvaje, Uno de los Nuestros, Casino (vida exterior) contrastaven amb Taxi Driver, La útlima tentación de Cristo o Kundun (vida interior)... últimament, aquestes dues tendències es troben i, cada cop més, exterior i interior col·lisionen, s’insinuà a la part desquiciada de El Aviador però a Shutter Island arriba al seu punt màxim, perquè precisament d’això va el film: de com l’exterior impacta en la psique o de com la psique es ‘desaparrama’ en tot allò que ens envolta. Es difícil explicar molt sense caure en l’spoiler... però si a això que dic li afegim unes gotes hitckonianes i molta cinefilia (des de Tourneur fins a l'illa del Dr. Zaroff) ja tenim el darrer film d’Scorsese. No és una obra mestra però l’aire a films dels anys ’50 li dóna un valor estètic curiós. Si hagués durant un quants minuts menys hagués guanyat; si no estigués Dicaprio, també!!
Valoració: Bé

ARTHUR Y LA VENGANZA DE MALTAZRD (2010)
Quan Luc Besson va presentar Arthur y los Minimoys, film d’animació basada en una història escrita per ell sobre petits éssers (els Minimoys) que viuen en el jardí i de com entra un nen en el seu món (Arthur)... quan la presentà, deia, amenaçà amb que es tractava d’una trilogia i està complint la promesa: aquí tenim la segona! La primera, potser per la novetat del pas d’imatge real a animació digital, t’enganxava i seguies les aventures dels protagonistes amb interès... en aquest cas, la història no té cap objectiu clar, li manca ritme, li sobren acudits dolents i el film acaba amb un ‘continuarà’ molest (que només un mestre com Tarantino pot fer i fèu a Kill Bill). Sembla ser que el prota Freddie Highmore s’està fent gran i han de còrrer per filmar abans de que l’aspecte no sigui l’adequat. Nosaltres valoràvem al sr. Besson de Nikita, de Leon, sobretot de El Gran Azul, fins i tot, de Juana de Arco o el Quinto Elemento, tot i la pedanteria i el barroquisme utilitzat... al sr. Besson li ha passat el mateix que a Robert Rodriguez (el gran dire de El Mariachi) que a la que tenen fills/es els agafa les ganes de fer films juvenils in-fu-ma-bles!!! Una pena! (per dir-vos que el meu petit es va adormir al cinema i no ho fa mai!!).
Valoració: Insuficient

YO TAMBIEN (2009)
Aquest film té valor independentment de la seva qualitat com a producció cinematogràfica: la capacitat de mostrar de forma valenta, clara, sense paternalisme la vida, els sentiments, l’actitud d’una persona afectada per un síndrome de Down; només per això, ja val la pena veure el film. Però és que, a més a més, aquest film ens arriba després d’haver rebut els premis d’intepretació en el darrer Festival de Donostia de la parella protagonista: Lola Dueñas i Pablo Pineda; per tant, el que ens explica està interpretat de forma natural, realista que fa que la història encara ens captivi més. Emotiva i sincera la història d'amor paral·lela entre un noi i una noia amb Síndrome de Down i l'intent desesperat per viure la seva història d'amor per damunt de sobreproteccionismes i prejudicis absurds. És d'aquells films que et deixen llavors de reflexió: 'com ho veuries?, què faries?',... qüestions diverses que et planteges després de veure-la.
Valoració: Bé alt

LA HUERFANA (2009)
Tenim diversos catalans colonitzant USA a nivell cinematogràfic (Balagueró, germans Pastor,...) i Jaume Collet-Serra és un d’ells. Amb la seva primera peli allà –la Casa de Cera- va demostrar que tenia ‘coses’ per a explicar i que podia fer-ho tan bé com qualsevol director ianqui de films teenagers. Sí, es tracta de cinema comercial i crispetaire, però amb alguna cosa més. Al sr. Collet-Serra li han deixat demostrar-ho totalment en aquesta segona peli: La Huérfana. Aparentment, es tracta d’una peli més de nen/a d’aparença càndida i ingenua però que amaga una terrible part fosca en el seu interior amb ganes de sortir, com a La Profecia, El buen Hijo, La Aldea de los Malditos, Los niños del maíz... : possessió? serial killer en potència? El mateix diable reencarnat? Amb res del que pugueu pensar encertaríeu i això és el millor del film: l’explicació, el ‘què’ de tot plegat ... és atractiu, impactant, sorprenent. Un film que sense grans ensurts és capaç de crear una atmósfera inquietant, imprevisible i que et va portant per allà on volen... Recomanable!
Valoració: Notable

UN HOMRE SOLTERO (2009)
Es tracta del debut cinematogràfic d’una professional que –fins ara- s’havia dedicat a fer de dissenyador de moda per a marques d’alta costura com Gucci i Yves Saint-Laurent, per exemple. El sr. Tom Ford ha deixat el disseny per a dedicar-se al cinema... i el resultat, per força, haver de ser d’un esteticisme obligat, i així es! Però tot i que la crítica fàcil que ha rebut és, precisament això: l’excessiu esteticisme del film, es tracta d’una postura estètica perfectament coherent amb la història de pèrdua i l’obligada fredor per a afrontar-la. Perquè sota la capa estètica (de camises impolutes, de decoracions perfectes, d’afaitats impecables) hi ha una història explicada amb una sensibilitat i embolcallada amb una música, amb tocs encissadors d'Umebayashi, de les impacten. Pel·lícula de redempció, de superació del dol, de trobar-se un mateix, de descobrir qui som i de com ens veuen els altres. Interpretacions 10 de Colin Firth i Julianne Moore (quan no està bé aquesta senyora??!!). Impressionant!
Valoració: Excel·lent
·

dijous, 11 de març del 2010

CIUTADA K FA 2 ANYS !!!

2 anys!! ja portem 2 anys de Ciutadà K!!... jo crec que ja podem dir que caminem, i tant si caminem! i ja fem alguna frase amb sentit (poques, però si busqueu, alguna en trobareu...).

Així doncs, us presento el ja clàssic 'anàlisi repelent' del Ciutadà K sobre el seu segon any de vida, són dades de l'11/03/09 al 10/03/10.

Quan comences un blog ho fas amb l'esperit de que sigui quelcom durable (com quan comences una relació de parella) i els inicis sempre són engrescats, accelerats, hiperactius (com en una relació de parella) ... el complicat és mantenir-se (com en tot, sí, amics i amigues, com en una relació de parella), però si us confesso que fa 20 anys que tinc la mateixa parella ... crec que ja ho he dit tot!! .... Aquest segon any el Ciutadà K ha estat encara més actiu que el primer !!!

Activitat
Aquest any el Ciutadà K ha arribat als 251 post (l'any passat: 218). No, només hem mantingut l'actualització diària (sempre en laborables :P ) sinó que alguns dies n'hi ha hagut 2 !!.
El que sí ha baixat considerablement han estat els comentaris 1.424 (comptant els meus)(l'any passat: 1.812), dada que hem de lligar amb el nombre de visites que n'hem tingut 3.996 (l'any passat: 1.569) això significa un augment del 71% ... sí, ens segueix molta més gent però ho fa de forma més silenciosa.

Aquest any, el rànking dels post amb més comentaris és (podeu clickar en ells per a 'recordar-los'):
1. LA LLEI DE LA SELVA: 33
2.
SITGES'09 (part 1): CRÒNICA I CLOENDA : 26
3.
FESTIVAL DE CINEFAGIA (XIII): 25
4.
I AVUI...FLASHFORWARD I PERDIDOS!!!!: 23
5.
LOSTMANIA (1): NUMEROS : 23
6.
SR. KEPA JUNKERA: 22
7.
PRE-SITGES'09 (Part 2): QUÈ VEUREM?: 22
8.
MAIOL FA 3 ANYS !!!: 17

Els nostres comentaristes, a l'igual que l'any passat, s'han decantat pel comentaris de Vida i, sobretot, la cinefàgia i la TV; i, com l'any passat, l'etiqueta D'Acadèmia és la que provoca menys participació (per què serà?).

Geografia i Visites
Pel que respecta a les visites del món mundial, continuem rebent un 70% de visites ibèriques i la resta de diversos punts del planeta com: Calcuta (Índia), Mersin (Turquia), Kerastinion (Grècia) o Preston (Anglaterra).... fa goig, això!

Temàtiques
Continuem amb les mateixes temàtiques o etiquetes, no n'hem afegit de noves. El que sí ha canviat durant aquest any és el pes que tenien (he indicat entre parèntesis la xifra de l'any passat):
DE CINEFAGIA : 86 (90)
DE VIDA : 96 (59)
DE MUSICA : 49 (36)
DE CULTURA : 38 (26)
DE LLIBRES : 34 (26)
DE FOTOGRAFIA : 17 (19)
DE TV : 24 (11)
DEL BLOG : 4 (9)
D'ART : 24 (7)
DE REGALS I PREMIS : 0 (6)
D'ACADEMIA : 3 (6)

En la majoria d'etiquetes s'han augmentat els comentaris, sobretot: De Vida (cada dia som més extravertits), D'Art i De TV (Perdidos en té molta culpa). S'han mantingut en un bon nivell De Cinefàgia, De Fotografia ... però s'han reduit, sobretot: De Regals i Premis (no n'hem donat cap aquest any), De Vida, D'Acadèmia i Del Blog.
·
Col·laboradors/es
Diuen que un blog no viu si no el mantenen les persones que s'hi passegen i deixen empremta de la seva visita o el seu comentari... aquest any el Ciutadà K està molt content perquè hem fet amics/gues nous/ves !!!

Tot i això, fer un rànking sempre fa gràcia i les 3 guanyadores absolutes són: Neska Polita, Nur i Pats ... després vindrien Carol, Kelitxi, Nuclearsky, Xavi, Angelet (ai, Lluna!), Salva ...

Hem d'afegir en un lloc destacat per la seva particiàció: Assumpta, Vane i Oscar ... però també han deixat comentaris: Jesús M. Tibau, Kernel, Eqhes, Iol, Josepmon, Isaac, ...

Moltes, moltes Gràcies !!!
···

dimarts, 9 de març del 2010

SR. VICTOR JARA I LES SEVES 3 MORTS

Són dies en que reforçar la memòria històrica és ineludible, no hem ni podem oblidar res. Els anys van passant i les dictadures -per a les noves generacions, i fins i tot, per als/les que les van viure!-, amb els anys, no semblen tan dures... es suavitzen, s'enboiren, es justifiquen, es legitimen, es comprenen, s'encobreixen.... i en nom de cíniques i covardes 'transicions', els fets s'amaguen en una caixa que ningú vol obrir, que ningú vol jutjar. I la caixa, oblidada en un altell, es plena de pols.

·
En aquest dies, en els que a Xile ha guanyat les eleccions la dreta més conservadora, els i les que són descendents de la llavor plantada per Pinochet (que a l'infern sigui!), revisar el passat, reforçar la memòria històrica és una necessitat, és una urgència!.

·
En el Xile de fa només 37 anys (i a l'Espanya de fa 60) un cop d'Estat mutilà, torturà, assassinà i fèu desaparèixer moltes vides, massa!! I creà moltes icones com el sr. Víctor Jara.

Neix Víctor Lidio Jara Martínez: Amb aquest nom nasqué un dels mites de la cultura xilena i una icona de la lluita contra qualsevol dictadura, el petit Víctor nasqué en un família de camperols de la petita localitat de Quiriquina, un 28 de setembre de 1932, anomenada actualment San Ignacio; població amb un ric fons folclóric. El seu pare, Manuel Jara, treballava al camp i la seva mare, Amanda, a més de treballar com a mestressa de casa, tocava la guitarra i cantava. Víctor tenia 4 germans/es: Maria, Georgina, Eduardo i Roberto. L'infantesa de Víctor estigué marcada, doncs, per la feina al camp, la música i el col·legi.
·
La família es traslladà a Los Nogales, i allà Víctor deixa els estudis per a treballar en una fàbrica de mobles com a transportista... quan tingué 15 anys mor la seva mare, fet que provoca un impacte emocional en el jove fins al punt dingressar en el seminari cercant en la religió respostes a la soledat i el trencament del món que coneixia fins llavors ... surt del seminari per una reconeguda manca de vocació i fa el servei militar.
·
Als 21 anys, entra al cor de la Unviersitat de Xile, participant en el muntatge de Carmina Burana i encetant un desig per la investigació i la recopil·lació folclòrica xilena. Al 24 anys s'afegeix al grup de teatre Compañía de Mimos de Noisvander, començant els estudis d'actuació i direcció a l'Escola de Teatre de la Unviersitat de Xile. Un any després forma part del grup de cants i danses folclòriques Cuncumén, del que seria solista arribant a gravar un primer disc de nadales xilenes. Amb 27 anys dirigeix la seva primera obra de teatre realitzant una gira per diferents països d'amèrica llatina i dos anys després com a director artístic de Cuncumén viatja per Europa, Unió Soviètica i Europa de l'Est.
·
Paloma quiero contarte (1961) fou la seva primera cançó. I alternà durant 10 anys la direcció i realització teatral amb la composició i interpretació musical. Es anomenat Ambaixador Cultural del Govern de la Unitat Popular i s'involucra en diverses accions de compromís social (vagues, reivindicacions obreres,...), militant del Partit Comunista de Xile i essent membre del Comité Central de les Juventuts Comunistes de Xile.
·
Primera mort: El sr. Víctor Jara fou detingut l'endemà del cop d'Estat de l'11 de setembre de 1973 en la Universitat Técnica del Estado, juntament amb centenars d'estudiants i professors, concentrats en l'Estadi de Xile (ara anomenat Víctor Jara) allà fou torturat fins que l'assassinaren el 15 de setembre. Tenia 41 anys. El seu cos fou trobat a les portes d'un cementari amb les mans destrossades i 44 trets en el seu cos (44!)....
Segona mort: La vídua -Joan Jara, a la foto- enterrà semiclandestinament el cos del seu marit el 18 de setembre en un nínxol del cementeri General..... per ordre judicial, el juny de l'any passat fou exhumat el seu cos per a determinar-ne les causes de la seva mort i engegar un judici que no ha acabat en res: les tortures i l'assassinat foren confirmades però no hi ha cap condemnat ...
i Tercera mort: el desembre passat, Víctor Jara tingué l'enterrament que hagués merescut fa 36 anys, amb la presència de la -llavors- presidenta Michelle Bachelet, amb milers de persones encapçalades per les banderes vermelles del Partit Comunista (PC) en el que militava el cantant; durant 5 hores, nens, famílies, ciutadans van acompanyar pels carrers de Santiago de Chile el féretre del sr. Jara en el seu tercer enterrament...
·
... descansi en pau....

Te recuerdo Amanda...

(per a veure el vídeo cliqueu aquí)