dijous, 12 de setembre de 2019

'LOS TARANTOS' AL CINE CLUB LA RAPITA



Amics i amigues, ens agradi o no, les vacances d'estiu ja ens han deixat...  i la programació del CineClub més guai de les Terres de l'Ebre: el CineClub La Ràpita reprén la seva activitat!.

Aquest vespre, a les 20:30 a l'Auditori Sixto Mir podrem recuperar el clàssic del cinema modern català: Los Tarantos. Pel·lícula de 1963 dirigida per Francesc Rovira-Beleta amb la participació de d'Antonio Gades i Carmen Amaya en el seu repartiment.

Es tracta d'una versió en clau gitana del West Side Story del cinema nord-americà que a l'hora era una versió lliure del Romeu i Julieta de Shakespeare. L'amor impossible entre dos joves de dues famílies enfrontades... un clàssic de la cultura des de que el món és món.

El film de Rovira-Beleta té el valor afegit de mostrar l'estil de vida de la comunitat gitana de Barcelona, poc donada a exposar-se públicament. Actualment, aquest film -tot i ser de ficció- representa una treball gairebé etnogràfic d'uns entorns urbanístics (el barri de 'xaboles' del Somorrostro) i d'un estil de vida desaparegut de la capital catalana arribant a un punt documental que beu directament del neorrealisme italià o el cinema verité francès.

El moment de ball d'Antonio Gades per les Rambles de Barcelona és memorable!

No us la podeu perdre!!




dimarts, 10 de setembre de 2019

X FANGOFEST A PUNT DE COMENÇAR !!!


Amics i amigues, ja tornem a tenir aquí al FangoFest, Festival Internacional de Cinema Fantàstic, Terror i Gore d'Amposta. Aquest any arriba a la seva 10ena. edició i tira la casa per la finestra oferint-nos més FangoFest que mai: més convidats, més curts, més llargs, més activitats, més films inèdits i, fins i tot, concerts super-rockeros amb Motorzombi i Paüra!!

El Xè. FangoFest tindrà lloc del dijous 12 al diumenge 15 de setembre i bona part de les activitats tindran lloc a la Lira Ampostina.

La programació d'enguany compta amb 90 curtmetratges (dels 390 rebuts), 12 llarmetratges (dels 26 que hi volien optar) i convidats de luxe: com Lone Fleming, mítica 'scream queen' protagonista del film de culte La noche del terror ciego i Sebastià d'Arbó, el rei dels fenòmens paranormals a Catalunya i director de diversos films. Amb aquestes dues personalitats tindré l'honor de xerrar una estoneta tot fent-los l'entrevista pertinent (Ciutadà K està content i agraït per la confiança)Acompanyarà la presència de la sra. Lone Fleming la projecció d'un dels seus darrers treballs: el curtmetratge 'La casa gris' de Diana Caro, vist en el Festival de Sitges de l'any passat. Complementant la presència del sr. d'Arbó (no confondre amb l'escriptor ebrenc) podrem veure el documental El Pionero, el cine parapsicológico de Sebastià d'Arbó dirigit per Luís Esquinas Chanes, projectat també en el Sitges 2018.

La programació del FangoFest ve carregat de cinema terrorífic i d'impacte: curts d'animació, de terror, de gore, de fantàstic, de documentals i de llargmetratges inèdits en sales comercials com Mega Time Squad (Tim van Dammen) i I-Religeoux (José Martos Arroyo). 

Aquest any el FangoFest ha tornat a convidar a CREA per a presentar el seu darrer treball dins de la secció 'Made in Terres de l'Ebre', un espai per a fer ressò del què fem en el territori. El dijous 12/09 a les 20:00 podreu veure el primer documental que hem fet: 'Versos contra la violència, el documental'.

4 dies d'activitat intensa, terrorífica i fantàstica!!

dijous, 29 d’agost de 2019

EUFÒNIC 2019 #1: PÒRTIC


Resultat d'imatges de eufonic 2019 portic

Ja fa 7 anys que l'Eufònic ens acompanya en el remate final de cada estiu. Es tracta d'una cita imprescindible i necessària, diria jo. L'excel·lent programació que ens proposa cada any és impecable i va ampliant terreny, no conformant-se a oferir-nos només actuacions i instal·lacions artístiques.. Eufònic va creixent i creixent.

Del Festival en parlarem la setmana vinent ara toca parla del 'Pòrtic Eufònic' que és un invent per a poder fer més ressó del festival i poder gaudir de més 'dies d'Eufònic'. El Pòrtic Eufònic 2019 serà del 29/09 a 01/09 i se'ns presenta variadet i multiterritorial,  com sempre.

Avui mateix, 29/08 a les 20:00 hem d'anar a l'Esglèsia del Castell d'Ulldecona per a la presentació d' "Ad lib" de l'artista sonor italià Michele Spanghero. Es tracta d'una escultura sonora que sona i reacciona al ritme d'una màquina de respiració artificial. 

Demà divendres 30/08 a les 20:00 al Museu de Tortosa presentació de 'Sense títol' del mestre de la computer music Roc Jiménez de Cisneros, una instal·lació de làsers que remet a la cultura rave

Dissabte 31/08 a les 19:00, a Lo Pati (Amposta) presentació de 'Phase transition' de Kathy Hinde, una instal·lació sonora que pretén despertar la consciència del canvi climàtic global i l'efecte hivernacle. Aquell mateix dia, l'artista Oscar de la Fuente que ha estat com a resident artístic presentarà "Piedras del camino" una subtil reflexió al voltant del camins del Delta i els records sonors.

Per a rematar el Pòrtic de forma espectacular: Diumenge 01/09 a les 19:00 actuació de Los Sara Fontán al Castell de Miravet: violí (amplificat, loopejat) acompanyat de bateria.

Aix, amics i amigues, ganes d'Eufònic !!!

dimecres, 28 d’agost de 2019

SR. JONAS MEKAS

Resultat d'imatges de jonas mekas and camera
(1922-2019)

Fa uns mesos moria un dels cineastes més representatius del cinema experimental contemporani. 

Nascut a Lituània l'any 1922, de ben jove i amb el seu germà, van obrir un teatre; quan va començar la IIGM els nazis els van internar en una camp de treball, allà el sr. Mekas va aprendre el mètode teatral d'Stanislavsky. Van aconseguir fugir els dos a Dinamarca i d'allà, l'any 1949, van arribar als EEUU on s'hi quedà definitivament.

El sr. Mekas i el seu germà creen l'any 1954 la revista Film Culture i escrigué crítiques cinematogràfiques a la revista Village Voice des de 1958; també escrivia poesia (arribant a publicar més de 20 llibres) però, sobretot, fundà la cooperativa The Film Makers (1962) amb la que es relacionà amb artistes del pop-art i cinema experimental com Andy Warhol, Nico, Allen Ginsberg, Yoko Ono o Salvador Dalí.

Resultat d'imatges de reminiscencias de un viaje a lituaniaL'obra cinematogràfica del sr. Mekas més coneguda són les seves pel·lícules-diari en el que aborda diferents moments de la seva vida, com Walden (1969), Reminiscences of a Journey to Lithuania (1972)(per a molts crítics el seu millor film), Lost, lost, lost (1975) o Zefiro Torna (1992).  L'any 2001, arribaria la seva obra culminant d'aquest gènere propi: As I Was Moving Ahead, Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty de 5 hores de durada en els que estructura filmacions acumulades durant 50 anys de vida ... només el títol -'Mentre avançava, ocassionalment vaig veure petits centelleigs de bellesa'- ja és una meravella. 

L'any 2007 el sr. Mekas va publicar 365 curtmetratges -un cada dia de l'any- per a Apple Computer i el 2012 va muntar una exposició 'Correspondencias' amb J.L. Guerín en el Centre Pompidou de París que vam poder veure al CCCB en el projecte Totes les cartes.

Més d'un cinquantena de peces audiovisuals formen la seva trajectòria sempre situades en un context museístic o centre d'art com el MoMA, el Documenta de Kassel, l'Hermitage o la Biennal de Venècia. El sr. Mekas va aconseguir que el cinema experimental fos una mica menys minoritari.

Les seves filmacions eren un joc constant de superposicions visuals, música, barreges de blanc i negre i color i, en alguns moments, la seva veu en off... "Gravo els meus records", una forma molt senzilla d'autodefinir la feina del sr. Mekas, fent art de l'autobiografia filmada.

L'hiperactivitat del sr. Mekas no tenia límit i, segons ell, va deixar moltes coses per a fer com: "Seure en un banc vora el riu i veure les aigües com flueixen, sense fer res, durant un any sencer. Aquest seria l'èxtasi més gran de tots"

Gran, el sr. Mekas!

Fallece Jonas Mekas, mito del cine underground, a los 97 años

dimarts, 27 d’agost de 2019

LES PEL:LICULES MES LLARGUES DE LA HISTORIA DEL CINEMA


Resultat d'imatges de logistics filmSi us pensàveu que això de que les pel·lícules cada cop durin més és de recent invenció o que la darrera de Los Vengadores o Érase una vez... en Hollywood eren llargues continueu llegint per a descobrir que hi ha films que duren moooooolt més del que heu vist fins ara. Cert que algunes peces són experimentals o entren directament en el terreny del vídeo-art però no deixen de ser llargmetratges... Us les repasso cronològicament.

THE PHOTO-DRAMA OF CREATION (Charles T. Russell, 1914)
Durada: 8 hores
Es tracta d'un documental dels Testimonis de Jehová sobre com combatre 'la ciència del mal' i l'ateïsme' repassant la història de la vida la Terra. Tenint en compte l'any que en fou realitzada té el seu valor, es tracta d'una de les primeres pel·lis en les que es va sincronitzar la veu amb la imatge.
(La podeu trobar per parts a youtube en aquest enllaç)

EMPIRE (ANdy Warhol, 1964)
Durada: 8 hores i 5 minuts
Es tracta d'un dels projectes audio-visuals més coneguts del sr. Warhol. Va filmar des dalt d'un gratacels la façana de l'Empire State Building durant 6 hores (de les 9 de la nit a les 3 de la matinada)... al sr. Warhol li va semblar que el resultat era 'curt' i la va relentitzar per a que durés les 8 hores que dura
(la podeu trobar en aquest enllaç)

HITLER: A FILM FROM GERMANY (Hans-Jürgen Syberberg, 1977)
Durada: 7 hores i 22 minuts
Es un biopic 'sui generis' sobre Adolf Hitler on es combina titelles, reflexions filosòfiques amb teatre, espectacle de varietés... L'actor que fa de Hitler (Peter Kern) va guanyar el premi al millor actor en els Premis de Cinema Alemany.
(podeu veure un parell de fragments ens aquest 2 enllaços: part 1 i part 4)

BITVA ZA MOSKVU (Yuroy Ozerov, 1985)
Durada: 5 hores i 58 minuts
Producte propagandístic dels darrers dies de la URSS per a commemorar els 40 anys del final de la II GM. Per molts crítics és un dels millors films sobre la 'Gran Guerra' (o Primera Guerra Mundial).
(la podeu veure sencera en aquest canal de youtube). 

THE JOURNEY (Peter Watkin, 1987)
Durada: 14 hores i 33 minuts.
La majoria de films d'aquest post no foren estrenats comercialment però The Journey sí i en ella s'expliquen els efectes que les armes nuclears podrien tenir sobre el nostre planeta. En ella s'hi barreja el documental amb escenes de ficció.
(la podeu trobar per fragments en aquest canal de youtube)

LA CURA CONTRA EL INSOMNIO (John Henry Timmis IV, 1987)
Durada 87 hores
Es tracta d'una autèntica flipada experimental del sr. Timmis IV: filmar al poeta Lee Groban llegint el seu poema homònim de 5.000 pàgines. El sr. Groban, davant de la càmera llegeix el seu text mentre darrera d'ell s'hi projecten llums, formes psicodèliques i escenes de cinema porno (suposo que per a fer més amè el visionat). 

EVOLUTION OF A FILIPINO FAMILY (Lav Diaz, 2004).
Durada: 9 hores. 
Un habitual dels festivals de cinema el sr. Diaz és un 'enganxat' als films llargs, mooolt llargs, és la seva marca personal... no voldria estar en la pell del programador de festival que el vulgui incorporar en la seva graella. 

THE CLOCK (Christian Marclay, 2010)
Durada: 24 hores. 
Una de les peces artístiques més populars dels darrers anys en la que a cada minut se'ns mostra una escena de pel·lícula en la que es mostra l'hora que és a l'exterior de la pantalla quedant sincronitzats Vida i cinema. 
(Podeu veure un fragment en aquest enllaç). 

MODERN TIMES FOREVER (Superflex, 2011)
Durada 240 hores (10 dies)
Es recrea l'evolució d'un edifici des de la seva construcció fins a milers d'anys després de l'extinció de la raça humana. Cada dia de pel·lícula mostra un període de diversos segles. Fou descrit com a 'cinema apocalíptic d'art i assaig'. Es projectà davant de l'edifici real a Helsinki en el que es basa el film.

LOGISTICS (Erika Magnusson i Daniel Andersson, 2012)
Durada: 888 hores (37 dies)
I arribem a l'obra culminant d'aquest post, la pel·lícula més llarga de la Història del cinema. L'argument del film és senzill, respon a la pregunta: quan tarden els aparells electrònics a arribar a casa nostra?. El film ressegueix en temps real el viatge des de la fàbrica de Xina fins a l'establiment comercial d'Estocolm.
(aquí podeu veure tots els vídeos fragmentats per dies: 37 dies)


dilluns, 26 d’agost de 2019

NERVERMORE


El llustrós i acolorit lloro de l'amic només deia nervermore. Li va dir que allò no era un lloro, sinó un corb, i l'amic, de poques lectures, ben allunyades de l'univers de Poe, ho interpretà com un mostra més del que considerava el pitjor defecte de l'amic: la gelosia.

Josep Igual (2019:27)
Circ de puces

dilluns, 19 d’agost de 2019

CLICKBAIT EN BENIDORM

De repente, el titular de un reportaje del Daily Miror me despierta del sopor agosteño: "Older Brits are cauing chaos in the popular party town of Benidorm with marathon drink, drugs and sex sessions". El cerebro se me dispara. ¿Habré encontrado por fin el lugar ideal para pasar mis inminentes año de senectud? Desfila ante mis ojos un paraíso geriátrico en el que, además de preocuparse por servirte cada día desayuno, almuerzo y cena en el comedor (y llevarte a él en silla de ruedas si ya no puedes llegar por tu propio pie) te llenen el pastillero con cosas que vayan más allá del Zyloric, el Blokium o el Sintrom habituales.

Según explican, los jóvenes británicos que en los años setenta y ochenta visitaban Benidorm ya se han hecho mayores -cosa lógica, le pasa a todo el mundo- y ahora, muchos de ellos regresan en busca de lo que entonces disfrutaron: alcohol, drogas y sexo. Una abuela "in her late 50s" explica cómo pasó la aduana con cocaína escondida en un inhalador sinusal: "Es fácil. Con tantas pastilla como llevo encima a nadie se le ocurre mirar a ver qué hay en el tubo del inhalador. Aunque, si tengo que ser sincera, las drogas aquí son bastante baratas". A remarcar el hecho de que el reportero considere que una mujer "in her late 50s" pertenece ya a la categoría de vieja. ¿Qué edad debe tener él?.

Locales con strippers, prostituta de Europa del este por calle, farlopa, éxtasis, marihuana... En la calle Gerona se puede conseguir de todo, cuenta. La noticia intenta despertar la curiosidad morbosa. Ahí es nada imaginar a jubilados emborrachándose, drogándose y asistiendo a espectáculos de porno... Pero es evidente que la crónica está bastante exagerada. Lo único que te hace creer que un pequeño tanto por ciento de lo que se narra es verdad son la fotos de viejos tumbados en las aceras, con cogorzas descomunales. Mientras intento discernir qué hay de verdad y de mentira en esa nueva muestra de "periodismo del siglo XXI", me viene a la cabeza un buen amigo, cantante de boleros, que hará un par de décadas y tras haber pasado por dos operaciones de corazón, una noche la lió gorda y murió durante una maratón de sexo, alcohol y drogas; auténtica, no de las que el reportaje sobre Benidorm imagina para conseguir clicks de los lectores. Su entierro congregó a los más selecto de la bohemia barcelonesa. Yo no fui porque no soporto las despedidas.

Quim Monzó a Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia.

dimarts, 13 d’agost de 2019

L'ANIMADOR


Resultat d'imatges de foto semaforo artisticoEs posava a tocar del semàfor del barri i, a tants vianants com podia, dels que esperaven a la vorera, mascles o femelles, els deia: "Escolte, sap que fa molt de goig?". Rebia respostes de tota coloració. Va demanar a la municipalitat una mica de pressupost per millorar la indumentària per poder arrodonir el servei, però no se'l van escoltar.

Josep Igual (2019: 29).
Circ de puces

dilluns, 12 d’agost de 2019

LA ARRUGA


Resultat d'imatges de la arruga es bellaNunca he soportado planchar. Me resulta tedioso y deprimente. Por fortuna, cuando un servidor era joven, a principios de los 80, apareció Adolfo Domínguez con una campaña que fue mi salvación: "La arruga es bella". Ese era el eslogan. El texto de los anuncios explicaba en qué consistía el invento: "Sastrería fresca e informal. Construcción fluída y sin forro, en un ambiento lúdico y anticonvencional. Camisas sin cuello. Pantalón de cordones, atado, como concepto divertido y nuevo. En lino y algodón. La arruga es bella". Ese era el texto de las campañas veraniegas, pero el de las invernales -a pesar de que las prendas incluyesen forro- también remarcaban el valor de ir arrugado. Desde entonces esa fue mi coartada. El impacto de aquella promoción fue tal que nadie te miraba mal por ir hecho un pingo.

Pronto se cumplirán cuarenta años de aquellos anuncios. Cuarenta años son muchos, las cosas se olvidan y nacen nuevas generaciones que no han oído aquella frase. El otro día fui a desayunar al bar de la esquina. Iba yo la mar de feliz con una camiseta verde botella que me he comprado hace poco y una de las clientas habituales -Conchita, que toma siempre un cortado y un Donut antes de salir pitando hacia el trabajo- me dijo:

- Vaya camiseta. ¿No has tenido tiempo de plancharla o qué?

Como cada vez soy más lento de reflejos -la edad no perdona- y ella debió nacer como mínimo dos décadas después de la frase, no supe qué contestarle. Pero, más tarde, en casa, recordé que hará ocho o nueve años surgió una polémica sobre la conveniencia de planchar la ropa. El argumento de los que están en contra de hacerlo es que planchar contribuye al calentamiento global, por el gasto de energía que supone. (Con el gran tótem hemos topado: el calentamiento global). Ahora veo que la campaña ha ido creciendo con el paso de los años. Organizaciones ambientalistas abogan por eliminar por completo el uso de la plancha. Además, lucir ropa arrugada demuestra a los ojos de los que te rodean que eres una persona sensible, que no contribuye a la crisis climática. Ya no es que la arruga sea bella, sino que, además, te permite evidenciar hasta qué punto eres responsable. ¡La coartada que necesitaba a estas alturas! Lástima que durante este mes de agosto el bar de la esquina esté cerrado por vacaciones,  pero en cuanto llegue septiembre y vuelva a encontrarme con Conchita será lo primero que le diré.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 11/08/19

divendres, 9 d’agost de 2019

mónFILMAT 2019 (7): AIXO HA ESTAT mF 2019

Aquí teniu el vídeo resum del què ha estat mónFILMAT, realitzant per Films Nòmades

dijous, 8 d’agost de 2019

PER QUE EL MAL QUERER DE ROSALIA ES UN DELS MILLORS DISCOS EN DECADES

Resultat d'imatges de el mal querer
A can Ciutadà K estem pillats per Rosalía, atrapats, encandilats, absorbits pel que és capaç de generar la xicota de Sant Esteve de Ses Rovires. Sé que són moltes les persones que es troben saturades de rosaliisme que no entenen la histèria col·lectiva que ella ha despertat i que n'estan convençuts que es tracta d'un fenomen de curta durada. Amics i amigues, la srta. Rosalía ha arribat per a quedar-se i el seu no serà un èxit de temporada, ni molt menys, vinculat a una un únic disc ni cançó exitosa. De fet, en el seu primer treball discogràfic, de la mà del productor Raul Refree -Los Ángeles- ja va captar l'atenció de la crítica musical que veia en la jove Rosalía una cantant amb molt potencial.

Fa uns mesos us amenaçava amb un post d'aquest estil: m'agradaria donar raons i proves de per què aquesta jove artista està en el lloc on ha d'estar i de per què 'El Mal querer' és un dels millors discos conceptuals que s'han editat en dècades.

El Mal querer és una adaptació musicada del llibre Flamenca o El Roman de Flamenca, una novel·la anònima occitana, atribuïda a Arnaud de Carassés escrita entre 1240 i 1270. Es tracta, doncs, d'un llibre del segle XIII. Així doncs, com a disc conceptual El Mal querer ens explica una història: la història de Flamenca i cada cançó és un dels capítols del llibre; és per això que cada tema del disc té doble títol, el nom que li ha donat Rosalía com a lletrista i el títol del llibre corresponent. En aquest disc experimental Rosalía  lliga flamenc, trap, pop i electrònica de forma magistral. Lliga l'imaginari flamenc, l'entorn taurí amb el món poligonero.

Per tant, cada cançó del disc en qüestió és molt més que una simple cançó encomanadissa i aquí us les detallo una a una:

MALAMENTE (Cap. 1-Augurio): una gitana li diu a la protagonista que va tenir un somni  en el que passava per un pont molt inestable metàfora del matrimoni dur que l'espera.    Per tant, la relació que està a punt de casar-se no acabarà bé i augura un patiment ineludible.
QUE NO SALGA LA LUNA (Cap. 2-Boda): una peça tètrica al voltant d'una acció festiva i lúdica: un casament. El motiu és que el nóvio mostra la seva capacitat de domini (impedint que ningú parli o que, fins i tot, surti la lluna). Aquell auguri es va concretant però el casament no s'atura i la celebració del matrimoni es realitza.
PIENSO EN TU MIRÁ (Cap. 3-Celos): exemple musicat del marit gelós fins a l'extrem, possessiu i repressiu davant les accions de la protagonista. Aquell auguri es comença a concretar.
DE AQUÍ NO SALES (Cap. 4-Disputa): el marit mostra obertament la seva part més malaltissa, evidenciant que li havia mostrat la seva millor cara per a seduir-la però ara està mostrant com és ell en realitat: un marit déspota i controlador.
RENIEGO (Cap. 5-Lamento): la protagonista es mostra trista i deprimida davant la vida que té i, fins i tot, es mostra culpable del que li està fent el seu marit.
PRESO (Cap. 6-Clausura): Flamenca fa repàs de la vida com a presonera que ha tingut malgrat l'alegria de tenir els seus dos fills, cada cop té més clar que no pot continuar amb aquest patiment.
BAGDAD (Cap. 7-Liturgia): apareix l'amant que empatitza amb el patiment de la protagonista i s'enamora d'ella.
DI MI NOMBRE (Capítulo 8-Extasis): La protagonista té relacions amb l'amant que la vol treure de la vida dura que té. El títol del capítol fa referència clarament a una relació sexual i l'orgasme resultant.
NANA (Cap. 9-Concepción): Flamenca torna a quedar embarassada però el bebé mor, possiblement pels maltractaments, i d'aquí que s'imagina que el petit està al cel.
MALDICION (Cap.10-Cordura): Flamenca mata al seu marit i abandona a l'amant decidida a estar sola i a sentir-se lliure.
A NINGÚN HOMBRE (Cap.11-Poder): La protagonista s'allibera totalment i no vol tenir mai més cap home que la controli, que la maltracti i té molt clar que no ha d'oblidar tot el què ha patit per a que no li torni a passar.

Així doncs, totes aquelles persones que heu arribat fins aquí i no li veieu cap valor a Rosalía (apart del merament mediàtic) us animo a que torneu a escoltar El Mal querer tenint en compte la descripció feta de cada cançó. Un disc que connecta una història del s.XIII amb l'actualitat: la violència contra les dones, l'empoderament femení, la llibertat personal i el rebuig a la violència enmig de palmes flamenques i sons de motors de motos.


El fenomen Rosalía s'asseu damunt 3 potes: la música, el directe i els audiovisuals. De la música ja n'hem parlat, sobre el directe, us puc dir després de veure-la en el passat Primaver Sound que la seva defensa dalt de l'escenari és IM-PE-CA-BLE absolutament TOT: il·luminació, vestuari, cos de ballarines, veu, ball, visuals... tot està cuidat fins al més mínim detall per a que tot funcioni de forma compacta i contundent. 

Sobre la vessant audiovisual és impecable la feina de la productora Canadà (amb els videoclips de Malamente o Pienso en tu mirá) i la imagineria del fotògraf Filip Custic que ha fet una filigrana en l'embolcall del disc, proporcionant una icona fotogràfica per a cada cançó... una meravella.

Així doncs, amics i amigues, Rosalía no és un èxit efímer, aquesta senyoreta té un intel·ligència i capacitats musicals (amb anys de formació tècnica en el flamenc i la música) que ens proporcionaran moooooltes alegries.

Si voleu saber més coses del que hi ha darrera de cada cançó de El mal querer a nivell musical aquí teniu un fantàstic vídeo de Jaime Altozano que l'analitza peça per peça... quedareu tan bocabadats com jo, segur!.



dimarts, 6 d’agost de 2019

CAÇANT ELS DARRERS NAZIS

Resultat d'imatges de zentrale stelle cazador de nazis
L'any que ve farà 75 anys que va finalitzar la Segona Guerra Mundial i, de retruc, el règim nazi liderat per Adolf Hitler. No s'ha arribat a fer la justícia que tocava davant les atrocitats realitzades per aquest règim inhumà. De fet, hi  ha pocs règims feixistes que hagin rebut el càstig que mereixen... el d'aquí, vam preferir fer veure que no havia passat o, pitjor, que va ser una cosa 'entre germans' i, ja se sap, els germans a vegades es barallen.

Afortunadament, els alemanys saben que allò no va ser cap baralla de nens i que aquells règims totalitaris han de ser eliminats d'arrel si no volem que tornin a rebrotar i que la justícia hi ha de dir la seva.


Resultat d'imatges de zentrale stelleL'any 1958 es va crear a Alemanya una oficina per a buscar per tot el planeta als criminals de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de detectar els nazis que havien fugit d'Alemanya i es trobaven refugiats pel món. La Zentrale Stelle o Oficina Central de les Administraciones de Justicia Regional per a l'Aclariment dels crims del Nacionalsocialisme porta 60 anys (de forma discreta) localitzant i investigant pressumptes criminals nazis i recollint proves per ser jutjats. Des de la seva creació ha participat en l'investigació de 120.000 criminals... però el temps s'acaba, molts dels criminals perseguits han mort o els queda poc temps de vida. Es tracta d'una investigació contrarrellotge. Actualment tenen 21 persones treballant-hi però en els anys '60 del segle passat (en l'època daurada d'aquesta institució) van arribar a ser 121 persones. Disposen d'un arxiu de 'fitxes' amb 700.000 noms propis i 9.600 caixes de cartró que les custodien.

A partir de 2025 aquesta oficina es convertirà en un centre d'educació, de documentació i informació. El caire legalista i detectivesc que té ara haurà de donar pas a un actitud més pedagògica. L'activitat actualment continua sent alta, anualment investiguen una mitjana de 30 criminals nazis vius. 

La seva activitat durant aquests 61 anys els ha portat a Uruguai, Xile, Perú, Bolívia, Brasil o Argentina que ha permès localitzar a criminals nazis com Adolf Eichmann, Robert Mulka, Josef Mengele, Alois Brunner, Kalus Barbie, Franz Stangl, Karl Wolff, Josef Scheungraber, John Demjanjuk o Oscar Gröning, tots ells noms de pes en l'organització nazi: comandants, coronels, metges, guàrdies o comptables... responsables de les accions més cruels del segle XX. Hem de tenir en compte que molts d'aquests acusats tenen o tenien entre 91 i 99 anys, molts declarats incapacitats o han mort abans d'entrar a presó. I, a sobre, ens ve el conflicte moral de si podem empresonar vells de més noranta anys ...

El temps s'acaba per a la justícia. No tindrem ocasió de portar als acusats als tribunals. Però serem capaços d'oblidar? ... fa patir que després de la desaparició dels darrers nazis el discurs històric sigui manipulat, tergiversat, negat que aquest esperit de justícia sigui esmorteït i vaig perdent força. Aquells nazis hauran mort però les seves idees continuen ben vives.

I, de fet, a la nostra península, continuen ben vives les idees però també les persones... i ocupant llocs de poder. Feixistes fent política. Feixistes decidint sobre la nostra Vida. Aix...



dilluns, 5 d’agost de 2019

BUST DE BRONZE


Resultat d'imatges de el busto de montesquieuEl bust de bronze de Montesquieu, el tèoric de la divisió de poders, posat a la sala de passos perduts de certa institució, fa mesos que tots els divendres plora llàgrimes de sang. L'equip de neteja de moment oculta l'incident a la direcció i esborra abnegadament el rastre del plor.

Josep Igual (2019:74). 
Circ de puces

dijous, 1 d’agost de 2019

SR. FRANCO ZEFFIRELLI

Resultat d'imatges de franco zeffirelli wikipedia
(1923-2019)

Fa unes setmanes moria un director italià, gairebé oblidat. El sr. Franco Zeffirelli tingué el seu moment de màxima popularitat durant els any '90 del segle passat però poc a poc la seva rellevància s'anà apagant i, actualment, dubto que si preguntés qui era el sr- Zeffirelli algú em pogués dir alguna cosa.

El sr. Zeffirelli tenia 96 anys i es formà al costat dels grans noms del cinema italià: Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Roberto Rossellini o Antonio Pietrangeli. 

Nascut a Florència, era fill il·legítim d'un comerciant i la seva mare -dissenyadora de moda- va morir quan ell tenia 6 anys. La família tenia molts contactes amb la cultura britànica, tenia una sensibilitat especial per a les arts escèniques, diplomat en l'Acadèmia de Belles Arts la seva carrera professional s'encarà cap a els muntatges escènics i teatrals fet que l'aproximà a l'òpera. Va lluitar a la II Guerra Mundial amb l'exèrcit britànic, acabada la guerra començà estudis d'arquitectura a la Univeristat de Florència ... estant aquí començà els primers contactes amb els grans directors de cinema realitzant tasques com a decorador, però posteriorment, el sr. Visconti el contractà com a ajudant de direcció de La tierra tiembla (1950), Bellisima (1951) o Senso (1954) fins que el sr. Zeffirelli debutà com a realitzador en la comèdia Camping (1957) amb un emergent sr. Nino Manfredi. 
Resultat d'imatges de romeo y julieta franco zeffirelli
A principis dels '60 escriu i dirigeix obres de teatre i òperes a Londres i Nova York i aplicà moltes de les idees teatrals al món del cinema. El seu gran hit cinematogràfic fou l'adaptació de Romeu i Julieta de Shakespeare l'any 1968, seguida de la biografia de Francesc d'Asís a Hermano Sol, hermana Luna (1972) i la seva ambiciosa mini-sèrie Jesús de Nazareth (1977), amb un repartiment de luxe i una valoració molt positiva de la classe religiosa.

La seva fama repuntà a principis dels '90 amb la cuidada i luxosa versió de Hamlet, amb el sr. Mel Gibson de protagonista, aplaudida per crítica i públic. A partir de llavors es distanciaren les seves produccions i les poques que féu tinguren un caire més intimista i amb menys recursos ... els seus darrers treballs foren Jane Eyre (1999)(amb Charlotte Gainsbourg, Anna Paquin i Geraldine Chaplin), Té con Mussolini (1999)(amb Joan Plowright, Cher i Maggi Smith), Don Giovanni (2000) i Callas Forever (2002) amb Fanny Ardant i Jeremy Irons, un sentit homenatge a la que fou amiga del sr. Zeffirelli. Una darrera pel·lícula dedicada a la seva gran passió: l'Òpera.

Tingué pes en la política sent membre del Senta italià l'any 1994 per Forza Italia de Silvio Berlusconi, amb clares tendències nacionalistes i poc amic del sentiment europeista ... però ningú és perfecte.

El sr. Zeffirelli fou capaç, com ningú, de portar l'elegància, la sumptuositat i el luxe de l'òpera al llenguatge i al món cinematogràfic.

dilluns, 29 de juliol de 2019

EL CUENTAKILOMETROS


Resultat d'imatges de cuentakilometrosA ver, en principio, ¿para qué alquilas un coche? Pues para ir de un lugar a otro. Si se es propietario de uno no hay necesidad de alquilarlo, pera cada vez más personas prefieren no tenerlo en propiedad y, cuando ocasionalmente lo necesitan, recurrir al carsharing, que es la forma moderna de alquilar. Lo de compartir está hoy en día muy bien visto.

Pero resulta que hay países en los que hay gente que lo alquila y no los usa para desplazarse. El año pasado se dio cuenta de ello una empresa de carsharing japonesa. No entendía por qué muchos de sus coches volvían con el cuentakilómetros casi con la misma cifra con la que los habían alquilado. Diversas otras empresas explican a The Asahi Shimbun (7.960.000 ejemplares diarios impresos, poca broma) que les sucede lo mismo. Rápidamente hicieron una encuesta entre sus clientes. Y descubrieron que muchos los alquilan simplemente para tener un espacio privado en el que reposar un rato en medio de la jornada laboral. Uno de ellos explicó: "Usualmente, el único sitio donde puedo echar una siestecita entre visita y visita a mis clientes es un cibercafé que hay frente a la estación, pero alquilar un coche cuesta casi lo mismo". Además de para echar una cabezadita, también sirven como lugar de trabajo, para cargar el móvil, para comer sin que nadie te moleste, para mirar vídeos o para dejar la maleta si no hay taquillas libres en la consigna de la estación. El número de clientes que los alquilan por estos motivos crece de forma lenta, pero constante. Qué lejos quedan los Simca 1000 en los que, según Los Inhumanos, era tan difícil hacer el amor. Ahora, las prioridades son otras.

El problema es que si los coches no circulan y no aumenta el kilometraje las empresas pierden dinero. Cobran por kilómetro recorrido y, si se quedan en el aparcamiento, todo eso que pierden. Para ellas lo ideal sería que estuviesen rodando constantemente. De momento lo que han hecho es recurrir al habitual truco ecoculpabilizador. Recuerdan a sus clientes -que en invierno ponen la calefacción para no pasar frío y en verano el aire acondicionado para combatir el calor- que, al mantener los motores en marcha, el efecto en el medio ambiente es devastador. Si esa estratagema no funciona, lo más probable es que implanten una tarifa que penalice a aquellos cuyo cuentakilómetros apenas se mueva. No pasa día sin que el mundo nos ofrezca un nuevo motivo de fascinación.

Quim Monzó a Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia

dijous, 25 de juliol de 2019

L'OBRA I LES CARBASSES DE LA SRA. YAYOI KUSAMA


Resultat d'imatges de yayoi kusama

Aquesta artista s’ha guanyat a pols l’etiqueta… d’especial. És que la sra. Yayoi Kusawa està carregada de ‘tics’ temàtics que li donen una forta personalitat a la seva obra: pigues, punts, xarxes, colors, miralls, llums… La sra. Kusawa, que actualment supera els 90 anys, l’any 1968 va afirmar: “La Terra és només una piga al mig d’un milió d’estrelles en el cosmos”, complementant-ho en el fet de que cadascun de nosaltres som una piga dins de la humanitat.

Que una dona artista arribi a estar en la primera línea de les avantguardes artístiques al Japó (i jo diria que en la gran majoria de països) no és fàcil. Pel fet de ser dona, per començar, i pel fet d’haver manifestat que té al·lucinacions que l’han portat a viure des de 1977 en un hospital psiquiàtric i a utilitzar l’art com teràpia de forma compulsiva. La sra. Kusawa pot estar contenta de, actualment, ser la dona artista viva més cotitzada del moment i que ens els últims cinc anys més de cinc milions de persones (que es diu ràpid) hagin fet cua per a gaudir de la seva obra.

Resultat d'imatges de illa naoshima yayoi kusamaLa sra. Kusawa és un artista polifacètica i a ella s’hi lliguen concepte com: poeta, escriptora, psicodèlia, pop art, happenings, performance feministes, escultures toves...

És una enamorada de la carbassa com a objecte, per la seva forma humorística i càlida -ha manifestat- i  n’ha fet de tots els tamanys i colors des de que en féu la primera l’any 1946. Els seus ‘productes’ tenen molt de giro: des de clauers amb les seves carbasses, a col·leccions de moda per Louis Vuitton amb bosses de mà ... ha estat la primera dona del Japó a tenir representació a la Biennal de Venezia.

Resultat d'imatges de yayoi kusamaL’any 2017 va inaugurar el seu propi museu a Tòquio: el Yaoyi Kusama Museum i en la seva inauguració va escriure: “En els meus més de 70 anys com a artista, sempre m’han sorprès les meravelles de la vida. Més que cap altra cosa, aquest sentit fort de la força de la vida en l’expressió artística em va donar poder per superar sentiments de depressió, desesperança i tristesa. (...) Sempre he estat dedicada al meu art, lluitant nit i dia per crear-lo. Intento continuar creant obres d’art metre el meu cor bategui. Espero que els meus fervents esforços puguin viure en aquells que contemplin el meu art una vegada me n’hagi anat”. El recent documental Kusama: Infinity de 2018 ajuda a conèixer-la millor.

Apa, doncs si passeu per Tòquio li aneu a fer una visita ...

Art installation

dimecres, 24 de juliol de 2019

DESCOBRINT LA FOTOGRAFIA DEL SR. SAUL LEITER

Resultat d'imatges de saule leiter

El sr. Saul Leiter, tot i haver exposat el seu treball fotogràfic en el MoMA de Nova York en els anys '50 del segle passat, ha estat més de 50 anys 'oblidat'. Ara diversos llibres i algunes exposicions a 'casa nostra' - a Foto Colectania, per exemple- ens els recuperen.  De fet, fins l'any 2006 el sr. Leiter no va poder publicar el seu primer llibre: Early color.

Resultat d'imatges de saule leiter

Per a molts estudiosos, la fotografia del sr. Leiter està al mateix nivell que la de  Kertész, Brassaï o Cartier-Bresson; molts estan d'acord en que les seves fotografies en color realitzades entre 1948 i 1960 són extraordinàries.

Resultat d'imatges de saule leiter

La seva especialitat és mostrar-nos la vida urbanita de Nova York però d'una forma no sempre fàcil, tocs abstractes, expressionistes, pop, èteries, amb enquadrament fragmentats i jocs amb l'enfocament i el desenfocament... Molts consideren que el que l'artista volia ser és pintor i amb la seva càmera fotogràfica pinta el què veu.

Resultat d'imatges de fotografia saul leiter

El sr. Leiter és un autèntic poeta de la imatge.

dimarts, 23 de juliol de 2019

A CAÇAR GAMBOSINS !! - PROJECTE XYZ 2019



El gambosí és un mot que fa referència a un animal (imaginari?) -que sempre va acompanyat de la locució 'caçar' o 'pescar'- propi de territoris de Vinaròs, Tortosa i Mallorca. La gent de les Terres de l'Ebre en algun moment de la nostra vida hem caigut en el parany 'gambosí'.

Resultat d'imatges de lo gambusi albert gusiDoncs bé, l'artista Albert Gusí ha aprofitat aquest animal i l'ha situat en el lloc escollit per al concurs XYZ d'enguany. XYZ -que organitza Lo Pati juntament amb l'Ajuntament d'Amposta- és una convocatòria d'art públic i instal·lacions singulars a les Terres de l'Ebre, aquest any el lloc escollit ha estat Els Ullals de Baltasar; per tant, les obres/instal·lacions proposades s'havien de situar en aquest espai entre màgic i romàntic. De les 17 obres rebudes 3 van quedar finalistes i per votació popular la proposta Lo Gambusí va ser la guanyadora amb un 42% dels vots.

Dotze càmeres instal·lades al voltant d'un dels ullals de Baltasar vigilarà des d'aquest dissabte 27/07 i fins al 15/09 la possible presència d'aquest ésser mitològic. 

Segons ha explicat el sr. Gusí, fa uns mesos, documentant-se per un altre projecte en els mateixos ullals, la seva càmera va captar la presència del que podria ser un gambusí emergint de l'aigua dels Ullals... i confiar, amb l'ajuda del públic, tornar-lo a veure i poder-lo caçar.

L'objectiu de la proposta XYZ és lligar l'art al paisatge, de contextualitzar espais naturals amb creacions artístiques i apropar l'art al públic fent-lo sortir dels centre d'art.

Veniu aquest dissabte a les 18:00 a caçar gambosins ????


dilluns, 22 de juliol de 2019

C DE CLAPIR


Clapir. i. Lladrar el gos amb un crit agut i penetrant [1]

El clapir cada cop és més intens, més dens, més insistent. Tot i que en algun moment s'atura com si no hagués de tornar-hi, aquest silenci només dura uns minuts... i el clapir torna i persisteix.

Sap que és un trajecte curt el que ha de recórrer des de la parada del bus fins a casa seva. Un trajecte que passa durant uns pocs meters pel mig del bosc i apartat  de la zona de cases on viu amb els seus pares i la seva germana petita. De petita sempre havia pensat que era una gran sort viure en una casa al mig del bosc; ara, passats els anys, ja no n'està tan segura que això sigui una sort. Aquells anys d'infant, feliços i inconscients, ara queden lluny. Lluny queda quan escalava els arbres perseguint esquirols o quan competia amb el seu gosset a l'hora de fer forats al terra a la recerca de supsoats tresors que no apareixien mai. Queda lluny quan s'allunyava de casa -tot i les advertències del pare i la mare de que no ho fes- i s'apropava al rierol només per la satisfacció d'haver creuat els límits, d'haver desobeït; molts cops, no hi feia res al rierol, senzillament hi arribava i se'n tornava cap a cas, entrant per la porta panteixant i nerviosa per si algú endevinava en els seus ulls el què acabava de fer. Eren temps innocents aquells. 

Se n'adona que ha accelerat el pas. La respiració és més ràpida. No pot evitar girar el cap i fer mirades nervioses cap enrere cada cop més freqüents. El clapir del gos constant no cessa. 

Quin sentit té fer-se la valenta si després s'ho ha de passar malament. La seva amiga se li ha ofert d'acompanyar-la, com sempre i, com sempre, ella s'hi ha negat; adoptanta aquell aire de suficiència i valentia impostada que massa sovint emprava. Arribats el punt en el que està  i com tants altres cops, ara se'n penedeix de no haver-li dit que "sí, que estaria genial que l'acompanyés". Aquells pocs metres que separen la parada de bus de casa seva, que la manca d'il·luminació i el tram bosquívol li configuren un aire tenebrós, aquells pocs metres haurien  de ser raons suficients per haver acceptat la companyia d'una presència amiga. Però no, aquest cop ha declinar l'oferta, com tants altres cops.

El clapir del gos persisteix, com una música aguda i penetrant, com un martelleig que no s'atura i s'intensifica. Passes cada cop més ràpides. Moviments cada cop més bruscos. Té por.

S'atura i veu una presència sortint de darrera un arbre. És una ombra fosca damunt la foscor que els envolta. Fa un pas cap a ella...

El clapir del gos s'ha convertit en un udol. Un udol trist i fosc, tan fosc com la nit.

__________________________________________
[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]

divendres, 19 de juliol de 2019

SITGES 2019 #1: CARTELL I AVANÇ PROGRAMACIO


Resultat d'imatges de festival sitges 2019
Ahir el director del Festival de Sitges, el sr. Angel Sala va fer la clàssica roda de premsa per a fer un primer avanç de la programació del Sitges 2019. Sí, això ja ho tenim aquí.

Ja sabíem que la 52ena. edició del Festival ens situaria l'any 1979, amb referències a la saga Mad Max i un món futur apocalíptic. Aquest any el film fundacional del sr. George Miller fa 40 anys i és una ocassió perfecta per emplenar Sitges de desert i ferros oxidats i que aquesta sigui la imatge de l'edició d'enguany. Però també en fa 40 d'Alien, el octavo pasajero del sr. Ridley Scott i Apocalypse now del mestre Coppola. El '79 fou una bona collita!

Sota et títol d'Apocalypse domani podrem veure films de l'exploitation italiana com Los guerreros del Bronx (d'Enzo G. Castellari), Bronx lucha final (de Joe D'Amato), Roma año 2072: los gladiadores (de Lucio Fulci) o Contaminación: Alien invade la Tierra (de Luigi Cozzi).

El Sitges 2019 retrà homenatge a la trajectòria del sr. Sam Neill (actor de films com La posesión, Parque Jurásico o El Piano) i al sr. Pupi Avati, el realitzador responsable de clàssic com 'Zeder' o 'La casa dalle finestre che ridono'

Els primers títols que el director del Festival ha anunciat són: 3 From Hell (la nova de Rob Zombie), Daniel Isn't Real (de Adam Egypt Mortimer), Bloodline (debut de Henry Jacobson), Vivarium (de Lorcan Finnegan). Peli de zombies com Little Monsters (d'Abe Forsythe), Depraved (de Larry Fessenden) o Sadako (on tornarem als orígens de The Ring d'Hideo Nakata). Films 'trencadors' com The Room (de Christian Volckman) o Le daim (de Quentin Dupieux.

Sitges 2019 vol prestar atenció al cinema dirigit per dones, sempre subrepresentat en aquest Festival. Així doncs, podrem gaudir de Judy and Punch (de Mirrah Foulkes), Greener Grass (de Jocelyn DeBoer & Dawn Luebbe), Braid (de Mitzi Peirone), Darlin' (de Pollyanna McIntosh).

A Noves Visions, la secció més 'autoral' del festival trobarem els nous films de: Lucky McKee, Lav Díaz, J.P. Valkeapäá o  Lee Su-jin. Pel que fa al cinema de realitzador/es d'aquí: Paradise Hills (d'Alice Waddington), Cuerdas (de José Luís Montesinos), Ventajas de viajar en tren (d'Aritz Moreno) o El hoyo (de Galder Gaztelu-Urrutia).

En quant a retrospectives i homenatges... a King Hu, a Alien amb un documental d'Alexandre O. Philippe sobre els orígens creatius d'aquesta obra de referència.

Aquest any també hi haurà concert amb Hermann Kopp (responsable de BSO de Nekromantik o Nekromantik 2) i Nightcrawler.

El proper dilluns 22/07/19 a les 12:00 comença la festa amb la venda d'abonaments, packs i maratons; així com entrades per al concert.

Això ja ho tenim aquí!


dimarts, 16 de juliol de 2019

SRA. LAURA ALMERICH



(1940-2019)

Si hi ha una cançó que he tocat més cops a la guitarra, aquesta ha estat 'Laura' del sr. Lluís Llach (fins i tot el 'solo'). Mai he escoltat una mostra d'agraïment tan sentida i emotiva com la que Lluís li féu a la seva gran amiga, confident i companya inseparable d'escenaris fent-li una cançó. Aquella cançó estava inclosa en la cara B de l'LP conceptual 'Campanades a morts' (1977). 3 minuts i 2 segons de tendresa i admiració per a la guitarrista que fa unes setmanes moria. No seria l'únic cop que Llach li regalava/dedicava una cançó, l'any 1994 dins del disc 'Rar' trobaríem 'Roses Blanques' un preciós tema amb lletra del gran Miquel Martí i Pol.... era molta la sintonia que el músic tenia amb la guitarrista.

La sra. Laura Almerich i Santacreu va nèixer i va morir a Barcelona. De ben petita una veïna, professora de piano, li va oferir el primer contacte formatiu amb la música. Els seus avanços animaren als seu pares a apuntar-la amb 9 ó 10 anys al convservatori. El seu instrument principal fou sempre la guitarra clàssica arribant a ser alumna del mestre Gracià Tarragó, formant part del Quartet Tarragó durant un temps. La sra. Almerich, però, també es formà en llaüt a Londres. Posteriorment, formà part del grup de música medieval i renaixentista Ars Musicae de Barcelona sota la direcció del sr. Enric Gispert.

Un 19 de desembre de 1969 entra en la vida del sr. Lluís Llach que en aquella època (els seus inicis) ja tenia algunes cançons prohibides, com L'estaca, per exemple. Aquell dia la Laura va acompanyar al sr. Gispert en un concert al Palau de la Música Catalana on també hi actuava Llach. En aquell concert, davant de la insistència del públic interpretà L'estaca -però no la cantà- fou el públic el que sí ho fèu i una de les primes veus que ho feren fou Laura Almerich....aquell mateix dia el manàger Joan Molas li demanà formar part del grup de músics que acompanyaven al músic de Verges. Òbviament, la guitarrista digué que sí i des de llavors estigué acompanyant a Llach fins al final de la seva carrera. Tot i que el seu instrument principal fou la guitarra clàssica, la sra. Almerich també tocava l'acordió, el teclat, la marimba i la viola de roda i, si calia, també hi posava veus.

L'any 1977, en un moment de bisos d'un concert a Ripoll, va entregar una partitura a tots/es els músics per a que la interpretessin quan estava programat interpretar-ne una altra... era la cançó Laura que el cantautor cantà per sopresa i regal a la seva amiga mentres ella l'acompanyava a la guitarra. Aquella cançó formà part de les peces preferides de Lluís Llach per al públic: la senzilla, la calidesa i l'encomanadissa melodia era irresistible. L'any 1985, en els 2 dies de concerts al Camp del Barça, amb presència massiva de públic, Lluís Llach inclogué 'Laura' en el repertori però la mateixa Laura Almerich no fou capaç de finalitzar el seu solo, bloquejada per l'emoció i les llàgrimes... moment inolvidable que podeu trobar al final d'aquest post.

Laura Almerich acompanyà a Lluis Llach dalt dels escenaris fins al concert final del cantautor l'any 2007. Des de llavors, ha continuat vinculat a l'artista (reorientat a polític i parlamentari en els darrers temps) sent patrona de la Fundació Lluís Llach i com a membre del jurat del premi Terra i Cultura que cada any atorga el celler Vall-Llach.

Lluís Llach va conduir la cerimònia civil celebrada al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona per a dir adèu a la seva amiga. En aquesta hi sonaren la música escollida per la mateixa guitarrista: l''Adagio per a cordes' de Barber; 'Aprendre',  'Roses blanques' i 'Laura' del mateix Llach. Llach volia acabar la interpretació d'aquesta darrera peça just en el moment en el que Laura Almerich s'equivocà i deixà de tocar al concert del Camp Nou, el 1985, però els nervis i l'emoció provocaren que el músic acabés una mica abans... l'amic també s'equivocà, homenatge definitu...

Discreta, tímida, senible, en una segon pla, però peça musical imprescindible del directe de Lluís Llach. Un trosset de la meva memòria musical sempre serà per a ella... "que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels".

dilluns, 15 de juliol de 2019

LA LISTA DE LA COMPRA


Resultat d'imatges de votar en supermercados nueva zelandaEl próximo año habrá elecciones legislativas en Nueva Zelanda, lo cual sería lo más normal del mundo sino fuese porque, en esta ocasión, por primera vez se instalarán urnas en supermercados. No lo harán porque las cifras de participación sean habitualmente bajas. En las de 2017, cuatro de cada cinco personas ejercieron su derecho a voto, un porcentaje francamente alto comparado con muchos de los que se registran en otros países. Lo harán para facilitar todavía más las cosas. El ministro de justicia, Andrew Little, se muestra orgulloso de la iniciativa: "Es importante colocar las urnas en aquellos lugares en los que los ciudadanos desarrollan su actividad cotidiana y, por lo tanto, puedan resultarles más cómodos para ejercer su derecho, dado el ajetreo de sus vidas".

La normativa que permitirá convertirlos en colegios electorales se aprobó a finales de junio, y como era de prever ha sido criticada por la oposición, que cree que se trata de una maniobra para favorecer a los partidos de izquierda -laboristas y verdes-, actualmente en el poder. No acabo de entender el porqué.¿Acaso en Nueva Zelanda sólo va al súper la gente de izquierdas? Sea lo que sea, en la lista de la compra que muchos preparan antes de ir, a los "1 kg. naranjas, 4 aguacates, 1 kg. arroz, 3 hamburguesas..." deberán añadir 'votar', no sea que se olviden. Si son abstencionistas, no es necesario que añadan nada.

Por estos lares, cuando hay elecciones, lo más habitual es que los puestos de votación se sitúen en colegios o escuelas, o en dependencias del Ayuntamiento si se trata de un pueblo pequeño. Pero el mundo anglosajón (Nueva Zelanda incluida) es diferente. En el 2004 escribí para La Vanguardia una serie de reportajes sobre la campaña que se desarrollaba en Estados Unidos y que ganó Bush. En Miami visité un colegio electoral instalado en un centro fastuoso, el Stephen P. Clark, en el meollo de la ciudad. Una maravilla. Son capaces de instalar colegios electorales en cualquier sitio. No se cortan ni un pelo. En Estados Unidos y en Gran Bretaña los ponen en pubs, boleras, cafeterías, peluquerías, concesionarios de coches, salones de billar, lavanderías, pistas de patinaje, recepciones de hoteles o chiquiparques. Nada les parece demasiado suntuoso o menospreciable si de instalar urnas se trata. 

- Cariño, voy un momento al bar, que tengo que votar.

Envidia cochina.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 14/07/19