dimecres, 20 de setembre de 2017

PREMIS EMMY 2017: THE HANDMAID'S TALE, VEEP & BIG LITTLE LIES


Imatge relacionadaFa uns dies va tenir lloc la 69ena. edició dels premis de la indústria de la televisió als EEUU: Els Emmy. Tenint en compte el traspàs creatiu entre televisió, plataformes i cinema, aquesta distinció cine/tv cada cop tindrà menys sentit.

Si hem de determinar una clara guanyadora de la nit, aquesta fou la que per a molta gent ha estat la millor sèrie de la temporada: The Handmaid's Tale (El conte de la criada), adaptació del llibre de Margaret Atwood de 1985. L'altra gran guanyadora fou Big Little Lies. La primera com a millor sèrie dramàtica i la segona com a millor minisèrie (amb premis per a Nicole Kidman, Alexander Skarsgard, Laura Dern i  el seu director Jean-Marc Valee); i la tercera en discòrdia Veep, com a millor sèrie de Comèdia. Les 3 amb un marcadíssim pes femení (clarament una tendència en el món cultural actual... per fi).

Una primera dada curiosa és que The Handmaid's Tale és una producte de Hulu, que és un web, no una cadena tradicional de televisió, es tracta doncs, de la primera sèrie d'internet que guanya un Emmy com a millor sèrie. Els temps estan canviant.

Imatge relacionadaEl conte de la criada es va emportar els principals premis -a banda de millor sèrie dramàtica- millor actriu (per Elisabeth Moss, la recordada prota de Mad Men), millor actriu secundària (Ann Dowd), a més de millor direcció i millor guió.

El pes per cadenes: HBO: 10 premis; Netflix: 4; Hulu:5; FX: 2 i NBC: 6. Netflix, doncs, fou la gran perdedora amb escassos premis (o cap) per a The Crown, House of Cards, Stranger Things o Master of none ....

Una altra dada interessant, la guanyadora del premi a millor actriu de comèdia Julia Louis-Dreyfuss ja té el rècord de l'actriu més premiada als Emmys: 6 premis consecutius pel seu paper a Veep i 2 premis per altres sèries. 8 en total! 

Una altra dada és que han premiat per primer cop a un director negre (Donald Glover) com a millor direcció de comèdia (Atlanta), potser ja tocava, no?

Així doncs, si no les teniu a la llista de pendents apunteu: The Handmaid's Tale, Veep i Big Little Lies.

La llista de premiats:

MILLOR SERIE DRAMATICA: The Handmaid’s Tale 
MILLOR COMEDIA: Veep
MINISERIE: Big Little Lies
MILLOR ACTOR DRAMA: Sterling K. Brown (This is us) 
MILLOR ACTRIU DRAMA: Elisabeth Moss (The handmaid’s tale)
MILLOR ACTOR SECUNDARI DRAMA: John Lithgow (The Crown) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI DRAMA: Ann Dowd (The Handmaid’s tale)  
MILLOR ACTOR COMEDIA: Donal Glover (Atlanta)
 MILLOR ACTRIU COMEDIA: Julia Louis-Dreyfus (Veep) 
MILLOR ACTOR SECUNDARI COMEDIA: Alec Baldwin (Saturday Night Live) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI COMEDIA: Kate McKinnon (Saturday Night live) 
MILLOR ACTOR PROTAGONISTA MINISERIE:  Riz Ahmed (The night of)    
MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA MINISERIE:  Nicole Kidman (Big little lies)   
MILLOR ACTOR SECUNDARI MINISERIE: Alexander Skarsgard (Big Little  Lies)  
 MILLOR ACTRIU SECUNDARI MINISERIE: Laura Dern (big little lies)  
 MILLOR TV MOVIE: San Junipero (Black Mirror)
 DIRECCIO DE COMEDIA: Donald Glover (Atlanta)
 DIRECCIO DRAMA: Kate Dennis (The handmaid’s tale)
 DIRECCIO MINISERIE O TV MOVIE: Jean-Marc Valee (big little lies)
 DIRECCIO PROGRAMA VARIETATS: Don Roy King (Saturday Night live)
MILLOR PROGRAMA SKETCHES: Saturday  Night Live
 MILLOR GUIO DRAMA:  Bruce Miller (The handmaid’s tale)
MILLOR GUIO COMEDIA: Aziz Ansari I Lena Waithe (Master of none)
MILLOR GUIO MINISERIE: Charlie Brooker (Black Mirror)
 MILLOR GUIO PROGRAMA VARIETATS: Last Week Tonight with John Oliver

dilluns, 18 de setembre de 2017

QUAN LA PEL·LÍCULA S'ACABA


A la manera reduccionista de Pla, direm que hi ha dos tipus d'espectadors de cine. Un: aquell que, quan la pel·lícula s'ha acabat i comencen a passar els títols de crèdit, no triga ni dos segons a aixecar-se del seient i sortir disparat cap a la porta. L'altre: el que s'escarxofa a la butaca i es posa a llegir-los amb gran atenció -amb més atenció que la que ha dedicat a la pel·lícula, si és possible- interessadíssim a saber el nom del doble del protagonista, de l'ajudant de l'il·luminador o del noi que duia els entrepans al director de la segona unitat de rodatge.

Aquest segon tipus d'espectador és el cinèfil, el que ho vol saber absolutament tot de la pel·lícula que ha vist. En canvi, el de la primera mena correspon al simple aficionat, al que ja n'ha tingut prou amb la pel·lícula i poc li importa el nom de la costurera suplent. ¿Es podria decidir que un dels dos comportaments és pertinent i l'altre no? En absolut. Tots dos són correctes, i la prova és que, en general, conviuen en harmonia. El problema comença quan un espectador que vol tocar el dos quan acaben les imatges descobreix que es troba emparedat: en una fila en què, a banda i banda, hi ha persones disposades a quedar-se assegudes, amb la vista fixada a la pantalla fins que l'última paraula dels crèdits desaparegui. Això vol dir uns quants minuts. ¿Què cal fer, en aquesta situació? De vegades, quan la pel·lícula ha sigut insuportable (o acceptable però massa llarga), el que ve de gust és aixecar-se i marxar immediatament. Però, emparedat entre devoradors de crèdits, s'hauria de passar per davant d'ells i molestar-los la lectura. Fins el més impacients són comprensius amb els que llegeixen el crèdits, perquè tohom s'ha quedat alguna vegada a la butaca per comprovar si, tal com suposa, els exteriors s'han rodat a tal població, o per saber el nom de tal actor secundari que no coneixia i que l'ha meravellat. 

Com gairebé tot a la vida, també l'actitud davant dels crèdits oscil·la segons els corrents ideològics. En aquella època llunyana en què el cinema d'art i assaig i els cinefòrums tallaven el bacallà, llegir tots els crèdits demostrava una conscienciació entre esquerranosa i alternativa. Després, com a resposta a tanta cinefília impostada, va triomfar la tendència a aixercar-se de pressa per demostrar que no eres cap rata de filmoteca i que t'importava un rave el nom del tercer assistent del quart equip de rodatge. Davant d'aquest panorama, gent com Monty Python o John Landis es van empescar un mètode perquè ningú no s'aixequés de les butaques: introduïen frases hilarants enmig dels crèdits, amb la qual cosa la gent els devorava de cap a peus a la recerca de les ocurrències. 

Avui totes dues postures conviuen sense grans problemes, amb una única excepció: les nits d'estrena, sobretot si t'hi han convidat. Per molt que la pel·lícula t'hagi avorrit, es considera obligat aguantar fins al final dels crèdits perquè els que t'envolten i aplaudeixen sense parar -a dreta i a esquerra, per davant i per darrera- són precisament, aquells els noms dels quals apareixen en pantalla, un rere l'altre. (Ells i els seus parents i amics). De manera que, en aquests casos, no hi ha cap altra solució que aguantar, somriure a tort i a dret, esperar una eternitat perquè es vagin aixecant la mar de satisfets i, aleshores, arribar al carrer i, sense que es noti gaire, sortir disparat cap al bar més pròxim i prendre tres whiskies de cop.

Quim Monzó(2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates


divendres, 15 de setembre de 2017

SR. JERRY LEWIS

Resultat d'imatges de joven jerry lewis
(1926-2017)

Fa unes setmanes moria el que durant anys fou considerat de forma indiscutible el Rei de la comèdia de Hollywood. El sr. Jerome Levitch -o Jerry Lewis com fou conegut- va ser una comediant, actor, cantant, productor, director i guionista de cinema, teatre i televisió. 

Nascut a New Jersey, el sr. Lewis era fill de jueus russos. El seu pare -Daniel Levitch-, era mestre de cerimònies i animador de vodevil, conegut com a Danny Lewis. La seva mare -Rachel Levitch- fou pianista en una emissora de ràdio. El món de l'espectacle, era doncs, quelcom familiar. El petit Jerome va actuar per primer cop als 5 anys, acompanyat dels seus pares. El primer nom artístic que va utiltzar fou Joey Lewis però aviat el canvià per Jerry Lewis. No va finalitzar l'escola secundària i, pel que sembla, durant l'adolescència era conegut en tot el veïnat per les seves bromes i malifetes. 

De 1946 a 1956 començà a ser conegut formant parella amb el sr. Dean Martin, eren 'Martin i Lewis'. El sr. Martin posava la part 'seria' i Lewis la part 'tonta' i gamberra. Van arribar a tenir un programa de televisió propi: The Martin  and Lewis show a la NBC. De la televisió feren el salt al cinema com a actors secundaris a My Friend Irma (1949), després vingueren films com a protagonistes en 14 pel·lícules com: ¡Vaya par de marinos! (1952), ¡Qué par de golfantes! (1953) o Juntos ante el peligro (1956). Fins i tot, aquest duo van ser protagonistes d'un còmic de DC Comics: The Adventures of Dean Martin and Jerry Lewis de 1952 a 1957. 

La parella de fet còmica es va trencar el 1956, més aviat de mal rotllo, per raons que no estan massa aclarides. No van treballar més junts fins que Frank Sinatra els va 'enganyar' per a que es trobessin en una gala benèfica el 1976. Després de la mort del fill del sr. Martin es van reconciliar a finals dels '80, arribant a compartir escenari a Las Vegas el 1989.

Resultat d'imatgesA partir de 1957 el sr. Lewis començà la seva carrera en solitari, gravant discos, apareixent a la televisió, actuant en clubs i participant en films: The Delicate Delinquent (1957), fou la seva primera peli en solitari. Tingué el seu còmic -també- per a la DC Comics: The Adventures of Jerry Lewis (de 1957 a 1971).

A partir d'aquí, el sr. Lewis crea una productora pròpia i despega com al còmic que molts hem conegut. Cinderfella (1960) fou la seva primera producció i després vindrien The Bellboy (1960), The Erran Boy (1961), It's Only Money (1962) o El profesor chiflado (1963), algunes d'elles el sr. Lewis ja feia de director. Mentrestant, realitzava cameos fins que arribà el seu propi show televisiu: The Jerry Lewis show (1963 i 1967).

Un nou repte d'interpretació arribà amb el film The Family Jewels (1965) en la que l'actor interpretava 7 papers diferents (els diferents membres de la família).

A finals dels '60 va impartir classes de direcció a la Universitat del Sud de Califòrnia tenint al sr. George Lucas com a un dels seus alumnes.

Resultat d'imatges de el profesor chiflado jerru lewisLa dècada dels '70 estigué plena d'hiperactivitat per a l'artista: cinema, televisió, música i, fins i tot, musicals fins arribà l'any 1991 que va debutar a Broadway. A partir dels '80 tot i aparèixer en film d'Scorsese, en el Saturday Night Live o actuar fora dels EEUU (a França l'adoraven) la seva popularitat va anar mermant... En els darrers anys havia posat veu a un personatge dels Simpson (el pare del professor Frink), dirigit obres de teatre musical i algun petit paper en el cinema.

Una vessant compromesa de l'actor és la seva implicació des dels inicis de la seva carrera en recaptar diners per a la investigació i cura de la distròfia muscular, arribant a ser president de l'Associació de Distrofia Muscular

Quan era petit m'encantava la seva actitud grotesca, el seu atabalador histrionisme. l'slapstick i l'humor físic fou la seva especialitat i el seu mestratge és innegable quan veus actors com Jim Carrey, Adam Sandler, Will Smith, Eddie Murphy o Will Ferrell; en els que el toc 'Lewis' és inqüestionable.

El sr. Jerry Lewis va morir als 91 anys amb una enooooorme vida hiperactiva viscuda.

dijous, 14 de setembre de 2017

LA SRA. JULIANNE MOORE RECREA OBRES D'ART


7 11

6 12Sembla ser que la 'cosa' està de moda. Si fa uns dies mostràvem al sr. Malkovich recreant fotografies icòniques en un intent de recuperar el passat tot actualitzant-ho (i, també, ironitzant sobre el tema) ara la sra. Julianne Moore recrea obres de la pintura de la mà del fotògraf Peter Lindbergh.

Ha estat un projecte del fotògraf per a la revista Harper's Bazaar i s'hi van escollir 7 pintures a les que la sra. Moore ha posat rostre, cos i interpretació.

9 9


dimecres, 13 de setembre de 2017

SITGES 2017 #1: EL FESTIVAL DELS 50 ANYS


Aquest any és un Festival de Sitges especial, arriba al 50 aniversari i al Festival número 50. El director del Festival -el sr. Àngel Sala- ja ha fet diverses rodes de premsa per a informar de la imatge promocional del Festival, la programació i les activitats especials pel 50è. aniversari. Amb un padrí d'aniversari de l'alçada de Guillermo del Toro (la seva nova pel·lícula La forma del agua premiada amb el Lleó d'Or en el Festival de Venèzia inaugurarà el Sitges 2017).

El Festival tindrà lloc del 05 al 15 d'octubre.

Els 50 anys del Sitges tindrà al personatge de Dràcula com a leit motiv i el 25è. aniversari del Dràcula del Coppola. Aquesta efemèride ha provocat que el Festival cerqui més ressó internacional que mai. Per exemple, el 50 Festival de Sitges fou convidat en el 70 Festival de Cannes i li oferí un acte commemoratiu.

El cinema de Realitat Virtual 360º, que l'any passat tingué un petita presència, aquest any tindrà un pes específic, amb productes amb aquesta modalitat a competició i amb l'estrena de la primera sèrie en aquest format: Campfire creepers, d'Alexandre Aja i amb la presència del sr. Robert Englund (el d'Elm Street).

Confirmat el Gran premi honorífic a la sra. Susan Sarandon -actriu del film de culte The Rocky Horror Picture Show (1975), l'Ànsia (1983) o Les Bruixes d'Eastwick (1987) per anomenar alguns títols de gènere. L'altre premi honorífic per al veterà William Friedkin (director de El Exorcista o French Connection). Màquina del temps per a Santiago Segura. Una altre convidat de luxe serà el sr. Johnnie To (director de Election, per exemple).

En el Sitges 2017 tindrem els nous títols de noms propis com: Lanthimos, Kurosawa, Miike (que arriba al film 100 a Sitges), Balagueró o Xavier Gens.

En el Sitges 2017 tindrem films com: The Endless, Salyut-7, Tragedu Girls, Jupiter's moon, Kuso, Musa, La Pell Freda, Matar a Dios, Black Hollow Cage, The Killing of a Sacred Deer, Wind River, The Bad Batch, Maus, Dhogs, Lu over the wall, A silent voice, Tehran taboo, Leatherface, Errementari, Mom and Dad, The Ritual, Revenge, The Crescent, Creep 2,... . També podrem veure un documental sobre el rodatge d'El Conde Dracula de Jesús Franco: Dracula Barcelona (de Carles Prats) i versió en 4K de Terminator 2 en 3D.

A diferència de la polèmica en el Festival de Cannes, a Sitges reben amb els braços oberts a Netflix i veurem la Temporada 2 d'Stranger things. Tindrà lloc propi com en edicions anteriors, Movistar +, on gaudirem de l'estrena de La Zona.

La secció més pop del festival el Brigadoon oferirà un homenatge a Terele Pávez i George A. Romero i l'habitual Zombie Walk pels carrers de Sitges.

Tindrà lloc la tercerda edició del Sitges Pitchbox per a que nous projectes es puguin fer realitat.

Novetats del Sitges 2017: 
- Sitges Taboo'ks, la opció que ofereix als artistes de transformar obres literàries en projectes audiovisuals.
- Màster de Cinema fantàstic i ficció contemporània a la UOC.
- Samsung Sitges Cocoon: peces a competició de realitat virtual (VR).
- Exposició 50è. Aniversari Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya 1968-2017: El cinema és fantàstic. Ara està a la Filmoteca de Catalunya i durant el Festival estarà a l'Edifici Miramar. Precisament, a la Filmoteca s'ha programat una selecció de les pelis més rellevants dels 50 anys de Sitges.
- El 28 de setembre de 1968 es projectà la primera peli en la història del Festival de Sitges: Aelita (Yakov Protazanov, 1924) i el proper 28/09/17 es repetirà aquesta projecció.


dimarts, 12 de setembre de 2017

LA SINCERITAT DE TRIAS


Divendres, el portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrès dels Diputats, Xavier Trias, va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio. Quan li van preguntar per la nova llei de partits, va explicar que pot ser que ells votin a favor de l'esmena a la totalitat que proposael Pnb i, després, quan l'esmena no prosperi, que votin a favor de la llei. És allò que els bascos anomenen el surf català, imatge definitòria tan encertada que no necessita cap més explicació. Però el millor de tot va ser quan, preguntat sobre el manifest que un grup de trenta artistes, escriptors, professors d'universitat i presidents d'organitzacions cíviques de Catalunya han subscrit contra aquesta llei, Trias va dir: "Si fos un ciutadà corrent, probablement jo també el firmaria".

Poca broma, amb la frase. Vol dir, ni més ni menys, que com a "ciutadà corrent" desaprova la llei, però que, ent tant que polític, l'acceptarà. És a dir: dins de Trias conviuen dos homes. El "ciutadà corrent", que pensa una cosa, i el polític, que firma la cosa contrària.

¿Esquizofrènia?¿Hipocresia? No: pura política, tal com s'entén en aquests temps fascinants. Cal agrair a Xavier Trias aquestes declaracions, perquè són una mostra poc habitual de sinceritat. Perquè el que Trias va confessar divendres ho practica l'aclaparadora majoria dels nostres acomodats polítics, d'aquest partit i dels que el circumden. Fa lustres que han passat a ser peces d'una maquinària que té en les poltrones l'engranatge, una maquinària on res no es decideix pel raciocini plebeu, sinó d'acord amb estratègies planificades amb cura. Per ells o pels seus assessors, que els diuen com s'han de comportar, quan han de cedir, quan han de simular benevolència i quan han de fingir que es baralles els uns amb els altres perquè la gent es pensi que hi ha diferències, encara que al final acabin firmant el que convingui. S'ha parlat molt que, a Set de nit, a Artur Mas el satiritzen convertint-lo en un robot, però ¿quin polític estàndard no ho és? Alguns inicien la carrera rebel·lant-se, en principi, contra el dictat de la mercadotècnia, i durant un temps ens desconcerten. Però fins i tot aquests, al cap de poc temps, acaben doblegant-se al dictat; en això els hi va la subsitència política. De manera que acaben considerant la pràctica del surf  un mèrit que demostra com són d'hàbils saltant d'una onada a una altra, i sense mullar-se ni despentinar-se, si cal. Tan convençuts estan que la política a ultrança consisteix precisament en això que no s'adonen que només ells es creuen herois bronzejats damunt una taula de surf, i que la gent els veu més aviat com insectes atrapats a la teranyina que les seves estratègies i els seus interessos han teixit al llarg dels anys. Per això no ha d'estranyar que bona part de la població els consideri incapaços d'entendre i de solucionar els seus problemes. La gent pot ser senzilla però no necessàriament idiota.

I aquí és on amplien espai, pels laterals, l'antiglobalització i això que avui dia anomenem populisme: dos pols oposats a conseqüència de la mateixa decepció davant aquests polítics capaços de, a caseta, a tenir una opinió com a "ciutadà corrent" i, l'endemà, al Congrés dels Diputats, firmar exactament el contrari

Quim Monzó (2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

dilluns, 11 de setembre de 2017

CADA COP MES A PROP...



divendres, 8 de setembre de 2017

VIII FANGOFEST A AMPOSTA


Un any més ens arriba el Festival Internacional de Cinema Fantàstic Terror i Gore, el FangoFest a Amposta. Organitzat per la productora Kutrefacto des d'avui i fins a l'11 de setembre ens plenaran Lo Pati de curtmetratges i llargmetratges farcits d'ensurts, sangs i delirades vàries.

Ja tenen 8 anys de recorregut, oferint-nos un ampli panorama de les produccions fantàstiques i -sobretot- terror a nivell internacional i, principalment, de la penínsul·la. El FangoFest disposa de 6 seccions: Llargmetratges, Curts Fantàstic, Curts Terror, Curts Gore, Curts 'Maledictis', Made in Terres de l'Ebre. La programació ens arriba ben farcida 

Els grans atractatius del FangoFest d'aquest any és la possibilitat de veure el Documental Herederos de la Bestia, llargmetratge dedicat a l'enorme impacte que el film d'Alex de la Iglesia (El Día de la Bestia) va tenir en el gènere fantàstic/terror de la penínsul·la. L'altre atractiu és torna a veure -si no ho vau fer el dia de l'estrena- el primer llargmetratge zombie gravat a Amposta: Infección Zombi (Kutrefacto Films i Morartis Films), en la que el Ciutadà K i els seus churumbeles tenen un petit però impactant paper.

CREA aquest any hi torna a participar tot presentant el seu darrer curt -POEsia- dins de la secció Made in Terres de l'Ebre (serà avui mateix a les 20:00, després de la inauguració). 

Ens veiem, doncs, al VII FangoFest a patir i xalar a parts iguales.


dijous, 7 de setembre de 2017

LES ESCULTURES DEL SR. DYLAN MARTINEZ




Descobrim al sr. Dylan Martinez, artista nord-americà especialitzant en fer escultures de vidre. El tret diferencial de la seva obra és la dificultat de discernir si és realitat o il·lusió. La seva obra més impactant és la que veieu en aquestes fotos: bosses d'aigua realistes que no són res més que escultures de vidre.

Si remeneu pel seu web trobareu altres obres interessants, però, aquesta em té el cor robat.



dimarts, 5 de setembre de 2017

SOBRE EL SR. K DEL SR. BRADBURY


Al planeta Mart hi havia, a la vora d'un mar eixut, una casa amb columnes de cristall i cada matí s'hi podia veure com la senyora K menjava la fruita daurada que brollava dels murs, també de cristall, o com netejava la casa amb grapats de pólvores magnètiques que recollien la brutícia i l'esvaïen al vent càlid. A la tarda, quan el mar fòssil era immòbili tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure al senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l'arpa. I del llibre, al contacte dels dits, en sorgia una veu, una veu antiga i suau que explicava històries del temps que l'aigua del mar es tornava vapor vermell a la costa i els homes lluitaven amb núvols d'insectes metàl·lics i aranyes elèctriques.

Des de feia vint anys, el senyor K i la seva dona vivien a la vora del mar mort, a la mateixa casa on havien viscut els seus avantpassats: una casa que girava i seguia el curs del sol, com una flor, des de feia deu segles.

(...)

Ray Bardbury (1947:13) 
Les Cròniques marcianes