dimecres, 27 de setembre de 2017

B DE BRUFADA


Brufada. f. Bromes que es formen al cim de les muntanyes i baixen ràpidament desfent-se en aigua o pedra[1]


Al principi fou com un ressò del passat, llunyà. D’un temps antic que parlava de regnes i corones, d’almogàvers i despertaferros. Com si fossin contes infantils es parlava d’un mal que venia d’Almansa i d’unes falçs que segaven cadenes. D’ogres amb rostre de Decrets de Nova Planta i borbons encarcarats. Eren bromes massa altes, aquelles, massa allunyades del present de la terra baixa com per remoure res, tan sols despertaven la curiositat d’aquells sempre neguitosos amb un present que no els és mai satisfactori.

Aquell passat antic, però, es transformà en un present de posats rancis i decadents, d’àguiles imperials, de mans alçades, d’ignominiosos rostres al sol  i ‘caudillos’ de baixa alçada física i moral. Època tenebrosa en la que les bromes es convertiren en una boira espessa, atapeïda, immobilista i angoixant. Aquest fou el present dels nostres avis i àvies obligats i obligades a renunciar a la llengua que els definia, a fer desaparèixer una Història en la que es reconeixien.
Els nostres pares i mares no ho tingueren millor però, almenys, les bromes oferiren alguna escletxa per on s’hi colaven rajos febles de sol: esbarts, orfeons i centres excursionistes; sardanes, castellers i correfocs. La mort del momificat dictador -que en guerra descansi- féu renéixer una il·lusió que ja es pensava morta per sempre ... però fou, només això, una il·lusió ja que transicions, pactes, autonomies i ‘cafés para todos’ els deixaren ben clar que encara els calia caminar pels camins de la Història sense ser nosaltres.

Amb les boires i bromes de l’adolescència, amb un cap espès i poc aclarit aquelles veus valentes que ens arribaven ens captaren l’atenció; aquella actitud d’un orgull perdut i xafat que és vol recuperar ens envalentonà i ens féu cridar proclames i saltar al ritme del ‘no volem ser’. Ben acompanyats i acompanyades d’una música que no hem deixat de sentir des de llavors. Música plena de veritats: de catallunes, de cares al vent i d’estaques que ens ensenyaven qui érem i ens parlaven de la possibilitat d’una terra lliure. Havíem après que les boires no serien boires per sempre i que algun dia es desfarien...

Companys i companyes, la brufada és imparable, el que fou llunyà s’ha tornat proper, el que no enteníem per antic ara ens colpeja el rostre de forma massa realista.  Aquell ogre que creiem fruit d’una fantasia, irreal i pròpia d’un passat màgic se’ns ha fet palpable en forma d’escorcolls i joc brut, de clavegueres podrides que deixen anar el seu exèrcit atemoridor.


La brufada és imparable i aquelles boires que no ens feien veure el demà s’han esvaït deixant pas a una aigua clara, transparent, que rega el nostre petit país per a fer créixer esperances que ningú ens pot trencar, per a fer brollar identitats que ens permetran caminar; aigua que es filtrarà arreu per a fer néixer lo possible de lo impossible.




[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]