divendres, 18 d’agost de 2017

LA PSICOLOGIA DE L'ESPERA


Quan jo estudiava la llicenciatura no teníem cap assignatura sobre el tema, sí que de forma tangencial alguna tractava el concepte de 'temps' i com les persones l'entenem i el fem  nostre (o no).

Vivim en una societat amb tanta pressa i amb tanta necessitat d'immediatesa que tractar i conèixer el que significa 'esperar' s'ha convertit en una àrea d'estudi i investigació.

Com a primera dada ens diuen que passem 4 anys de la nostra vida fent (ja us dic jo que si aneu un cop a l'any a Port Aventura, no tinc dades empíriques, però us asseguro que aquesta xifra pot arribar als 6 anys). El flipant és que és el mateix temps que dediquem a menjar o a navegar per internet. 

La Psicologia de l'espera és, doncs, per a posar-nos formals, la branca de la psicologia que investiga els procesos mentals, emocionals i físics de les persones que passen pel procés de l'espera.

Certament, aquesta branca ens la 'vendran' com a nova (ves que no comencin a aparèixer llibres com a bolets sobre el tema) però uns dels 'avis' de la Psicologia moderna, el sr. William James, ja deia que quan una persona està ocupada, la percepció del temps que passa mentre dura l'activitat és més petita. Que el temps és relatiu ja ho sabem però el que aquesta branca de coneixement persegueix és -entre altres coses- alleugerir aquesta sensació negativa d'espera. I això ho fan amb tècniques com: posar monitors per a informar-nos que el temps que passa per a que ens 'toqui', donar algun fulletó informatiu mentres esperem en una cua, fer cues en forma de serp, donar a coneìxer -en el cas del trànsit, per exemple- la raó de l'espera, fer cua acompanyat, tenir molt clar l'objectiu o la fita que es vol aconseguir amb la cua (exemple de les entrades a concerts),...

Ens diuen que, en general, afirmem haver passat un 30% més de temps fent la cua que el que ha passat en realitat. Aix, reconec que en el meu cas potser parlaria d'un 50%.


dijous, 17 d’agost de 2017

REIVINDICAR ELS CAÇADORS DE NAZIS


El sr. Andrew Nagorski ha publicat Cazadores de Nazis un apassionant llibre dedicat a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a fer justícia i a detectar i denunciar als dirigents nazis que després de la II Guerra Mundial van escampar-se i amagar-se pel món.

Malauradament, els que hem anat veient a les portades dels diaris són als assassins, als botxins, senzillament, als psicòpates que es van refugiar en un règim autoritari que acceptava les atrocitats que van arribar a cometre. Assassins, entre molts altres, com: Adolf Eichmann, Klaus Barbie, Ilse Koch o Erich Priebke. Tots ells acusats de ser corresponsables de l'Holocaust.

El llibre que ens ocupa s'encarrega de convertir en portada aquelles persones anònimes que van fer una feina valenta i, fins i tot, heroica per portar als tribunals el botxins. Quan el món occidental volia superar les ferides de la darrera gran guerra quan abans millor, quan alguns governs protegien a responsables del règim nazi dins de les seves fronteres per aprofitar els seus coneixements durant la Guerra Freda (EEUU i URSS) persones com Elizabeth Holtzman, Eli Rosenbaum, Benjamin Ferencz, William Denson, Fritz Baue, Simon Wiesenthal, Tuvia Friedman, Beate Klarsfeld i Serge Klarsfeld... i molts altres van dedicar la seva vida, tota la seva vida (i això és diu ràpid) a perseguir als assassins per a que tinguessin el judici que merexien per haver atemptat contra la humanitat. 

La pena és que molts d'aquells botxins se'ls van escapar, la pena és que no van rebre el suport necessari dels governs occidentals per a realitzar una autèntica acció de justícia; això, però, tampoc no és res nou: quants franquistes (i còmplices de la tortura) estan 'tallant el bacallà' de l'economia dels nostres país?.

El més esgarrifós és que quan aquests nazis són jutjats amb proves, quan es fa públic tot allò que van arribar a fer la gran majoria no s'arrepenteix absolutament de res; i en alguns casos, fins i tot, afloreix l'orgull i la sobèrbia del que es pensa per damunt dels altres. 

Bona part dels nazis van morint sense que el pes de la justícia els faci pagar per totes les atrocitats que van realitzar. Tots aquests caçadors i caçadores de nazis també estan morint i amb ells la croada que van iniciar l'any 1945, llibres com el del sr. Nargorski són necessaris per no oblidar, per registrar tot allò que va passar.

Un llibre necessari, doncs, per a poder agraïr -tot posant noms i cognoms- a totes aquelles persones que van lluitar per fer una món més just.




dimecres, 16 d’agost de 2017

COMPTE ENRERE


Resultat d'imatges de cuenta atrasQuan algú comença a sentir el cuc de l'escriptura, allò que el mallorquí Biel Mesquida  en diu escriguera, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L'aspirant a escriptor ha d'aprendre a posar una mica d'ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punts dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Potser la millor manera de complir amb el que aquí es demana sigui fer un compte enrere, entre altres coses perquè l'expectativa que genera comptar enrera implica mirar endavant, i això sempre és molt millor. De manera que, partint d'aquelles pel·lícules de catàstrofes que estaven tan en voga quan finalment va morir Franco al llit -Aeropuerto 77, Aeropuerto 78-, anirem descendint per la Route 66 de can 60 amb una copar de Licor 43 a la mà i el Canal 33 a la pantalla. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova però sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, recuperarem un exemplar antic d'aquell efímer suplement en català del Cambio 16 que es va dir Setze, i ens aclofarem en un racó a llegir-hi un article amb el cap a quarts de 15.

No cal fer la prova del Carboni 14 per determinar que un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat d'una altra. En el millor dels casos, un dimarts 13 l'escriptor en qüestió troba una veu personal i arriba a ser capaç d'agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament del br11jador verbal i no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indeiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra. Ignició!

Màrius Serra (2017) 
D'on trec el temps

divendres, 11 d’agost de 2017

EL FOTOGRAF JR: DEL GRAFITI A CANNES 2017



JR és el nom d'un artista de carrer francès, fotògraf i, ara, cineasta del que se sap ben poca cosa. Va nèixer l'any 1983 però no sabem la seva identitat real. Quan era adolescent es dedicava a fer grafitis pels carrers de París, un bon dia es va trobar una càmera de fotos al metro i es convertí amb el 'fotògraf clandestí'! (com si hagués trobat un super poder o una cosa per l'estil). A partir d'aquell dia es va dedicar a ampliar les fotos que feia i penjar-les per les parets de la ciutat, una mena de 'grafiti fotogràfic'. Per a l'artista, el carrer és la galeria més gran del món.

Els seus treballs urbans van anar tenint reconeixement i ara són molts i moltes els què el seguim a les xarxes (a Instagram té 1 milió de seguidors/es) i ha exposat en galeries i centres d'art d'Amsterdam, Berlín, Londres, Rio de Janeiro, Shangai o Los Angeles.

Fa un parell d'anys en vam parlar en aquesta casa arrel d'un projecte de 'cares del món' que havia presentat.

Aquest fotògraf acompanyat de la 'gran dama' del cinema francès, la sra. Agnés Varda van presentar un documental en el passat Festival de Cannes. Visages villages és el viatge que ambdós artistes van fer per França, visitant petits pobles i comunitats, escoltant les històries quotidianes dels seus habitants, capturant la fotografia dels seus rostres en gran tamany i enganxant-les en parets i murs. Un bon homenatge a les històries de vida anònimes i a la quotidianeïtat, tan habitual en l'obra de la sra. Varda.





dijous, 10 d’agost de 2017

L'ARCA DE NOE DEL SR. BARCELO A SALAMANCA


Si per casualitat aneu a Salamanca, abans de l'01 d'octubre, tindreu la sort de gaudir d'una exposició del sr. Miquel Barceló, un dels artistes del nostre país més reconegut arreu del món.

La Universitat de Salamanca celebra els 800 anys d'història i per a celebrar-ho ha muntat una gran exposició en diferents punts de la ciutat amb peces del sr. Barceló. Es tracta de 80 obres amb diferents tècniques, pintura, escultura, dibuix, performance... bona part d'elles realitzades en els darrers cinc anys. Com ho han definit els mateixos organitzadors es tracta d'una autèncita Arca de Noé d'aquest artista mallorquí.

El sr. Barceló és un artista 'total' de les arts plàstiques: imprevisible, variable, múltiple, experimental, juganer, neguitós, inquiet; segur que totes les etiquetes que impliquin 'dinamisme i canvi' hi encaixarien. 

Els darrers 15 anys de treball de l'artista els podem trobar passejant per Salamanca: 

- en el Patio de Escuelas, mostrant-nos les il·lustracions que féu per a l'edició de 2003 de la Divina Comèdia de Dante i un grup escultòric anomenat 14 Allumettes

- l'Hospederia Fonseca, amb obres pintòriques que van del 2009 al 2016 com les sèries blanca, blau i parietal; 

- la capella del Arzobispo Fonseca, amb el bodegó Arca de Noé amb una vintena de ceràmiques; 

- el pati del palau Anaya, amb la monumental escultura Le grand écouteur

- i, finalment, la Plaça Mayor, on trobem el Gran elefant dret, escultura d'un elefant que s'agunta sobre la trompa.

Una aproximació a l'obra del sr. Barceló com una oportunitat única de gaudir de l'ampli ventall expressiu que representa aquest artista. El sr. Barceló té un neguit expressiu, una necessitat comunicativa i un compromís amb els 'materials' com pocs artistes contemporanis.

Aix, qui pogués anar a Salamanca ...

dimecres, 9 d’agost de 2017

PESCANT SERIES DE TV (25): FALLING WATER


Resultat d'imatges de falling water tvA diferència de les 'pesques' televisives anteriors -sèries que no havia vist, encara- aquesta 'pesca' és sobre una sèrie que estic veient i vaig ben bé per la meitat. 

Falling water ha estat estrenada la primera temporada a Prime Video d'Amazon el passat octubre de 2016 i aquest abril ja han renovat per a una segona temporada. El capítol pilot fou escrit i co-creat per Blake Masters i Henry Bromell (tot i que aquest va morir l'any 2013).

La sinopsis de partida són 3 persones que no es coneixen però que són capaces de somiar parts del mateix somni... a mida que la trama evoluciona ens adonem que no es tracta de quelcom personal i particular sinó que forma part d'un estructura més gran que engloba tota la humanitat.

Un dels directors de bona part dels capítols és l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, aquell que a principis dels 2000 ens va sorprendre amb films inquietants com Intacto (2001), 28 semanas después (2007) o Intruders (2011); el xicot s'està obrint camí als EEUU i els projectes que té en cartera hi ha noms com Spielberg o Verbinski

La sèrie no arriba amb el suport de la crítica però sí de certa audiència. Que si és lenta, pretenciosa, complexa, difícil, rocambolesca... Certament, no és una sèrie de 'connexió ràpida' fins al capítol 3 no hi 'entres' del tot; si hi entres, és clar, perquè els que no ho fan la deixen, segur.

Una barreja entre Sense 8 i Twin Peaks. A mi, em tenen enganxat!

dimarts, 8 d’agost de 2017

SR. GEORGE A. ROMERO

                                                                    
(1940-2017)

Fa unes setmanes moria un dels pares dels 'zombies' a nivell cinematogràfic, el director de la Noche de la muertos vivientes (1968), film fundacional del gènere de zombies: George A. Romero.

George Andrew Romero va nèixer a Nova York l'any 1940, concretament en el barri del Bronx i el seus pares eren de procedència gallega (pare)) i lituana (mare). L'avi patern va nèixer a Neda (Galícia), va emigrar a Cuba però quanla seva muller estava embarassada tornava a Galícia per a que els seus fills neixessin a allà. Per tant, el pare del sr. George A. Romero va nèixer a La Coruña -on hi va viure de jove- però després marxà a Cuba i, finalment, al Bronx on coneixeria a la seva dona i mare dels seus fills.

Des de la seva infantesa el sr. George A. Romero li va interessar el món del cinema i, de petit, gravava pel·lícules de 8 mm. A principis del '60 va començar treballant en agències de publicitat i a la televisió. Juntament amb dos companys van crear l'agència The Latent Image, però es van avorrir aviat de fer 'anuncis' i el sr. Romero va decidir llençar-se a fer el seu primer llargmetratge adaptant el llibre Soy leyenda (de Richard Matheson). Van funda la productora Image Tne Productions i amb 114.000$ van realitzar La noche de los muertos vivientes. Fou l'any 1968 i aquest film va configurar l'arquetip del zombi popular que coneixem actualment... vigent fins a The Walking Dead. "George A. Romero creà als zombis, ell va fer les regles, disparar-los al cap, si et mosseguen quedes infectat, els morts tornant a la vida, George va fer tot això" (Eli Roth, 2007)

Resultat d'imatges de la noche de los muertos vivientesAquest film és tot un referent, a banda d'haver aconseguit una recaptació de 40 milions de dòlars molts són els creadors del gènere de terror que manifesten tenir aquell film com film de capçalera.

El sr. George A. Romero va continuar realitzant films de terror però, òbviament, sense  aconseguir el ressó ni l'impacte d'aquell primer film. Malgrat això, aquells primers films The Crazies (1973) o Martin (1977, presentada a Cannes) tenen un pes rellevant en el gènere.

10 anys després, però, el sr. Romero planteja una continuació d'aquell primer film a Dawn of the Dead (1978, aquí va ser estrenada amb el nom de Zombi) feta amb 1,5 milions de dòlars van recaptar 40 milions en tot el món. Essent més valorada, fins i tot, que la primera, per a molts crítics la millor pel·lícula de zombies de la Història.

Amb la dècada dels '80 arriba l'amistat del sr. Romero amb Stephen King que li escriu Creepshow (1982), un altre referent cinematogràfic vuitanter, feta de contes de terror breus. L'èxit del film va generar una sèrie de televisió: Tales from the Darkside (1984).

Els morts vivents van continuar en una tercera part: El día de los muertos (1985).

A partir dels '90 el sr. Romero ja és una institució, dirigeix un film amb Dario Argento, permet que Tom Savini (encarregat dels efectes especials i de maquillatge) en dirigeixi un remake i, fins i tot, va tenir un cameo a El silencio de los corderos (1991) fent d'agent de l'FBI.

Va dirigir La mitad oscura (1993), adaptant Stephen King de nou i amb cert reconeixement de públic i crítica. 

El canvi de segle va començar amb un període d'inactivitat per al sr. Romero i el tanteig d'una sèrie de televisió que no va tenir massa èxit. Finalment, tornaria als zombies amb un nova part: Land of the Dead (2005) amb un pressupost de 15 milions de dòlars, el més gran de la seva carrera. Tot i les crítiques positives, el sr. Romero no en va quedar prou content i filmar una nova versió finançada de forma independent i l'anomenà: Diary of the Dead (2007); la novetat és que plantejava un reboot i un intent de genera una nova saga. Abans d'acabar la dècada arribaria una nova peli de zombis: Survival of the Dead (2009) presentada en el Festival de Cine de Venècia.

Quan va arribar The Walking Dead, els productos van oferir al sr. Romero la possibilitat de dirigir algun capítol però ell es negà afirmant que no eren els 'seus' zombies. 

Un dels darrers treballs del sr. Romero fou per a la Marvel, un còmic anomenat Empire of the Dead (2014) escrit per ell i dibuixat per Alex Maleey; a banda de zombies, el còmic introdueix vampirs. 

Que alguns dels seus films fossin estrenats en prestigiosos festivals de cinema no és casual; els flms dels sr. George A. Romero eren més que simples films de zombies, eren autèntiques radiografies de la societat del moment (generalment, crítica contra el sistema classista del capitalisme) i contra els mitjans de comunicació o tractats sobre com reacciona l'ésser humà en situació extrema de supervivència.

Els zombies que coneixem no serien iguals sense la feina del sr. George A. Romero: "Abans de George els zombies en les pel·lícules eren creats mitjançant vudú [...]. Ell redefiní als zombies com a caníbals creats per la ciència, no la màgia. Portà als zombies a un terror més apocalíptic. De sobte podien estar en qualsevol lloc" (Max Brooks, 2008, escriptor de Guerra Mundial Z).


dilluns, 7 d’agost de 2017

AGOSTO


Resultat d'imatges de aburrirseCuando un servidor era niño -nací en 1952, o sea que imagínense la de años que han pasado- básicamente me pasaba los días de agosto en casa, sólo, porque muchos años mis padres trabajaban incluso ese mes. ¿Qué hacía para ocupar mi tiempo? Leía. Los libros que había en casa, poco, pero si los había leído meses antes, los releía,una actividad interesantísima, porque a veces la primera vez que los lees no descubres todos sus recovecos. De ficción, Algo flota sobre el agua,de Lajos Zilahy, Crimen y castigo de Fiódor Dostoyevski(que son losque tenían mis padres en un estante) y luego los que consideraban infantiles o juveniles, y que me habían regalado: de Jules Verne, Mark Twain, Emilio Salgari... Y cuando los había releído mil veces volvía a releer el diccionario de la lengua española de Atilano Rancés y la Enciclopedia Victoria.

Y luego me aburría. Ahora está de moda decir que los chicos, abrumados por la cantidad de estímulos de todo tipo que tienen (pantallas incluidas), sería bueno que se aburriesen, porque eso los lleva a encontrarse con ellos mismos y a descubrir formas de ocupar su tiempo a partir de las decisiones de su cerebro. En aquellos tiempos,estímulos había pocos y quizá por eso un día se me ocurrió plantar garbanzos en un plumier lleno de polvos de talco -no veía cómo conseguir tierra- y hacerlos germinar. Habría podido seguir por ese camino y ser perito agrícola, como Joan Manuel Serrat, pero yo, con mis garbanzos germinados en talco ya quedé contento. Un día que coincidí con Terenci Moix poco antes de que muriese, no sé en qué emisorade radio, intrigado, le pregunté por su afición a colorear imágenes de películas en blanco y negro con un software, y me contestó:

- A ver. Si, de niño, hubiese tenido un ordenador como los que tenemos ahora, ¿hubieses leído tanto como entonces?

La respuesta fue (y es) no. Me habría dedicado a bucear en internet lo que desconocía. Como la página de De todo un poco del TBO, que en aquellos años cincuenta me entusiasmaba, y en al que había tantos errores como ahora en internet. Pero también un cúmulo de verdades. El juego consistía (y consiste) en discernir qué es cierto y qué es falso; posverdad se llama ahora. La diferencia es que De todo un poco era un suministra semanal y se acababa enseguida. Internet no se acaba nunca y eso impide que a los que se aburren se les ilumine el cerebro e inventen cosas. Laus Deo.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 06/08/17

dimarts, 1 d’agost de 2017

CITA AMB BJORK DIGITAL AL CCCB


Ho vam comentar en el seu moment, el Sònar 2017 (BCN) va arribar amb el tret de sortida de la visita/actuació/exposició de la sra. Björk: la finlandesa més raruna i mundialment reconeguda. Ja ho hem dit molts cops: ens agrada Björk! Per això, no ens podem perdre BJÖRK DIGITAL al CCCB fins al 24 de setembre.

La passió que manifesta en moltes ocasions la sra. Björk pels avenços tecnològics és ben coneguda: des de l'adquisició del reactable, a les produccions musicals que es lliguen en apps o als seus videoclips en 3D o 360º... qualsevol aparell nou que surt allà està ellà per a treure-li partit i exprimir les seves potencialitats creatives. De fet, Björk és capaç com ningú de combinar orgànic/artificial en els seus temes musicals.

Björk Digital és el pas coherent tenint en compte això que dèiem, no podem muntar una exposició a la diva islandesa de forma convencional (amb objectes i quadres penjats) ha de ser quelcom més... digital. Així doncs l'expo és una experiència immersiva de realitat virtual. Es planteja com un recorregut en el que bona part del temps portes ulleres de realitat virtual i 'et trobes' amb Björk: en un cas, per exemple, en una platja mentres et canta 'només' a tu, ella canta i tu pots anar admirant el paisatge que us envolta; en una altra, entrem a la gola de l'artista per veure què passa mentres canta.... Sens dubte, es tracta d'una nova forma de connectar amb el públic. 

Hem de tenir en compte que per l'artista no es tracta exactament d'una 'exposició', ella parla d''experiència' i ella és la comissària de l'expo que ha controlat cadascun dels detalls de la mateixa.

Aquest dissabte la visitem!