dimecres, 31 d’agost del 2016

QUIEN SE PICA


Hace cuatro años detuvieron en Austria a cinco rumanos. Habían robado diez toneladas de ajos en Albacete. El valor del alijo era de 24.000 euros y su destino final era Rumanía.

Este verano se ha dado un caso similar. Han detenido en Cuenca a un señor con seis toneladas de ajos escondidos en huecos de un autobús que viajaba a aquel país. Se había compinchado con el resto de los pasajeros de forma que, en llegando a Rumanía, él se quedaría 2.400 kilos y los otros 3.600 kilos se los repartirían los otros pasajeros, que así no se irían de la lengua. La Guardia Civil lo detuvo, lo puso a disposición del juzgado de instrucción de guardia de San Clemente y abrió diligencias a sus cincuenta compinches. En esta ocasión los habían robado de una explotación agrícola de Villamanrique de Tajo, en Madrid. El valor del alijo era de 12.000 euros, lo que de entrada indica que el ajo estaba más valorado hace cuatro años que ahora. Si la calculadora no me engaña, la tonelada salía a 2.400 euros; ahora, a 2.000. En cualquier caso, el destino era el mismo que en la ocasión anterior: Rumanía. 

A ver. Si el destino de esos cargamentos de ajos hubiese sido Francia, Italia o Dinamarca (por poner tres ejemplos al azar; podríamos poner muchos más pero mejor no cansar al lector) sería una noticia más y punto. Pero ¿Rumanía? Es inevitable pensar en Vlad Drácula y a la múltiples versiones posteriores que ha tenido en cine, teatro, televisión y cómic. En todas ellas, una manera infalible de protegerse contra él (o contra cualquier otro vampiro) es ponerse una ristra de ajos alrededor del cuello. Es una fantasía que tiene que ver con una enfermedad, la porfiria eritropoyética, que provoca fotofobia (de ahí que Drácula no soporte la luz del día) y anemia (por eso necesita sangre; ahora te la dan en transfusión pero entonces, cuando las transfusiones no existían, la única forma era bebérsela). El simple olor del ajo agrava la porfiria. Como estoy convencido de que no hay ahora más vampiros que en el siglo XV, creo que la única explicación del espléndido rendimiento económico que producen esos robos desmesurados de ajos es que en Transilvania se haya puesto de moda colocar ristras de ajos alrededor del cuellos de los turistas que visitan el supuesto castillo de Drácula, igual que en Hawai te ponen en el cuello una guirnalda de flores, por mucho que, de rodillas, les supliques que no, por lo que más quieran.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia



dimarts, 30 d’agost del 2016

PER MOLTS ANYS, NURIA !!!



Tota la Vida donant Amor...

T'estimem!


divendres, 26 d’agost del 2016

STAR WARS MUSIC DEL SR. STEVEN LEAR

El dissenyador gràfic Steven Lear apassionat de la música i, sense dubte, de l'univers Star Wars ha tunejat portades d'àlbums clàssics i mítics de la Història de la Música. Ha pescat les portades de Pink Floyd, Björk, The Smiths o David Bowie -entre mooolts altres- i els ha fet entrar dins el món Star Wars.


Si entreu en el seu perfil d'Instagram 'WhyTheLongPlayFace' podreu veure altres experiments d'aquest crossover especial entre música i cinema...




dijous, 25 d’agost del 2016

JULIETA, LA NOVIA O EL OLIVO CAP ALS OSCAR?



Doncs aquestes són les tres pelis que l'Acadèmia ha preseleccionat per als Oscar. Tres dels films més 'rellevants' de la collita del 2015 a l'Estat Espanyol que representen la veterania i la joventut de la cinematografia actual i les tres amb un aire marcadament femení.

El 07 de setembre es sabrà quina és l'escollida i del 17 al 24 de gener sabrem si Hollywood l'accepta com a nominada a millor pel·lícula estrangera...

Aquí van alguns comentaris:

JULIETA (de Pedro Almodóvar): El retrobament amb l'Almodóvar més íntim, dramàtic i madur amb unes actrius excel·lents en un personatge desdoblat amb el rostre d'Emma Suárez i Adriana Ugarte. 
   Pro: Almodóvar -que ja té un Oscar- és un dels directors més representatius i reconeguts del cinema espanyol. La marca Almodóvar ja li proporciona punts.
  Contra: Li manca la frescor d'altres temps de l'autor manxec, Julieta pot resultar densa, poc àgil... La involucració en els 'papers de Panamà' van comportar la pitjor recaptació en el moment de l'estrena d'un film del director.

LA NOVIA (de Paula Ortiz): La valentia d'emprendre l'univers lorquià amb només 3 curts i 1 llargmetratge diu molt de la seva directora.
    Pro: El ressó universal de Lorca. El talent jove de la directora i l'apabullant força estètica del film. 
    Contra: un film excessivament esteticista, massa metafòric, massa poètic i en alguns punts massa teatralitzat. La poca trajectòria professional de la directora no juga al seu favor.

EL OLIVO (d'Iciar Bollaín): Amable història sobre les relacions familiars, els valors i la fermesa dels principis... trets habituals de la directora i, sobretot, del seu guionista -habitual de Ken Loach- Paul Laverty.
     Pro: Es dificil no empatitza amb la sensibilitat de la jove protagonista i el seu repte. Seria la proposta menys arriscada i més fàcil de les tres pelis.
   Contra: El localisme de la història, l'excessiu bon rotllo que desborda i el quasi nom desconegut de la seva directora no juguen al seu favor. Al film li manca cos.

Tot i que Julieta m'ha recuperat al tan enyorat Almodóvar, em quedo sense dubte amb La Novia una de les pelis més impactants de l'any passat (no, El Olivo no és ni una opció)



dimarts, 23 d’agost del 2016

EL SR. JESSE EISENBERG EL SUCCESSOR DEL MESTRE ALLEN?


El sr. Jesse Eisenberg sembla ser que és quelcom més que l'actor sempre pròxim als personatges neuròtics, atabalats i perduts. Aquell que brodà la encarnació a la pantalla del sr. Mark Zuckerberg (a La Red Social) i que no va acabar de convèncer com a Lex Luthor del darrer Superman vs. Batman vol ser quelcom més que un simple actor.

El sr. Eisenberg ha tingut tota la vida admiració pel sr. Woody Allen i la seva educació ha estat pròxima, Eisenberg ha nascut al barri de Queens de Nova York, fill de professor universitari d'origen jueu. El 2012 va formar part del repartiment de A Roma con Amor, fent d'alter ego -encertat- del sr. Allen. En el nou film del director: Café Society -a punt d'estrenar-se- també hi és present, en un paper que el mateix Allen reconeix que hagués interpretat ell si fos més jove.

En un intent per emular al mestre el sr. Jesse Eisenberg ara ha escrit un llibre, a l'igual que ha fet Woody Allen en diverses ocasions: llibres de relats breus, marcadament còmics, sovint amb tocs surreals. Les dots còmiques d'Eisenberg són evidents si repassem la seva trajectòria cinematogràfica i el seu primer llibre així ho evidencia: El besugo me da hipo y otras historias, sugerrent títol on hi podem trobar, per exemple, les 5 primeres converses telefòniques d'Alexander Graham Bell després d'inventar el telèfon, una conversa de l'autor amb Jesús o un noi amb incontinència verbal que intenta lligar en un bar... són algunes de les històries que podem trobar en el llibre i en les que la presència de psiquiatres, d'inseguretats o la incomuniació són temes recurrents, com en el mestre Allen. 

Les històries que podem trobar en el llibre són -segons el propi autor-  fruit de la seva vida neuròtica. Ell mateix ha reconegut que pateix un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) que li fa no trepitjar les esquerdes, mossegar-se les ungles o tocar-se la punta dels dits de forma estranya.... personatge i realitat es confonen com en el cas del sr. Allen.

I els punts en comú encara no han acabat, a l'igual que el veterà director Eisenberg escriu una columna periòdica en un diari, ha escrit obres de teatre i es va atrevir a dedicar-li un guió quan era jove i fer-li arribar.

De moment, però, la crítica literària no ha estat massa amable amb el debut literari del sr. Eisenberg i han manifestat que encara li queda molt per a aprendre del mestre.


divendres, 19 d’agost del 2016

EUFONIC 2016


Amb la inauguració avui a les 20:00 a Lo Pati de #DigitalLandscapes de Varvara & Mar s'inaugura l'Eufònic 2016, que concentrarà la seva activitat de l'1 al 4 de setembre.

Es tracta de la 5a. edició d'aquest Festival imprescindible ja del nostre territori. Eufònic és un festival al voltant de les arts sonores i visuals a les Terres de l'Ebre, buscant sempre un vincle amb el territori. De fet, es podran gaudir instal·lacions sonores i/o visuals a La Ràpita, Alcanar, Ulldecona i Miravet; sempre buscant la singularitat en espais com un castell templer, un antic molí d'oli o una antiga cisterna. Es podran gaudir fins a l'11 de setembre.

La inauguració d'avui continuarà demà a Miravet amb l'obra sonora de Gábor Lázar: A trap for your attention. Una espectacular experiència de llums i so.

El següent cap de setmana obren les portes les instal·lacions d'Ulldecona i Alcanar i les de La Ràpita el dijous 1 de setembre, al Museu del Mar i l'antic Convent.

Però Eufònic són, sobretot, experiències sonores i això estarà concentrat del dijous 01 amb la inauguració a càrrec de Quiet Ensemble i les seves lampares musicals de The Enlightment fins als diumenge 04 que tancara el festival l'habitual actuació al Xiringuito de la Costa, aquest any a càrrec de DJ2D2 i Las VVitch

A partir d'aquí, la llista és interminable de noms puntals de l'experimentació visual i sonora: Bad Gyal, Fasenuova, Ferran Palau, Papa Topo, Svper... i gent de 'casa' com Edgar de Ramon. La gran majoria, actuacions concentrades a la Ràpita.

Recomanar quelcom és ben difícil... entreu-hi i deixeu-vos portar! Jo, per exemple, no em perdré a Ferran Palau i els Quiet Ensemble!

Consulteu la programació i horaris en aquest enllaç.


dijous, 18 d’agost del 2016

DESCOBRINT A LA SRA. CARLA SERRAT


La sra. Carla Serrat -o, senzillament, Carla, com es fa dir ella- és una artista de Vic de família de músics. Per aquesta casa hi va passar la seva germana Joana (tot un descobriment) i Carla li va al darrera. A l'igual que la germana la seva veu melancòlica i nostàlgica, els seus aires 'tristots' embolcallen cada peça que creen. 

El seu és un estil difícil d'etiquetar synyhpop analògic, trip-pop, bass soul i la presència inevitable de l'electrònica, el que en la Joana és acústic i guitarra en la Carla és synth... però l'atmòsfera misteriosa i suau les uneix.

Carla, de moment, ha editat el seu primer àlbum: Night Thoughts (presentat al febrer d'aquest 2016), de contingut suggerent i elegant. Abans havia editat alguns singles que els ha recollit en el primer llarga durada. Les seves cançon parlen de sentiments, de desenganys, d'amor, d'espais onírics...

I ens manca el tercer germà: el Toni Serrat que ha col·laborat amb les dues però de forma més continuada amb la Carla, amb la que forma ben bé un duo i podeu veure'ls als dos en acció en aquest vídeo, un bon exemple del seu estil: In the Forest.

Una gran família de músics de Vic, aquests Serrat!

divendres, 12 d’agost del 2016

SR. UMBERTO ECO



(1932-2016)

A principis d'any moria un dels escriptors contemporanis més importants. El sr. Umberto Eco tenia 84 anys i deixa un extensa obra farcida d'assajos sobre semiòtica, estètica medieval, lingüística, filosofia i novel·les...

Va nèixer una vespreda del Dia de Reis de 1932 a Alessandria, el sr. Eco va tenir 12 germans i, segons ell, una infància feliç malgrat la no massa disposició de recursos econòmics. Es va doctorar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Torí, especialitzant-se en semiologia. Fou professor de la facultat d'Humanitats de la Universitat de Bolonya ocupant la càtedra  de Semiòtica des de 1971.

El best-seller indiscutible del sr. Eco fou El nom de la Rosa (1980), tot i que, de fet, el públic el coneix  més per l'adaptació cinematogràfica del sr. Annaud (1986) que per haver llegit el llibre. Aquest fou el seu primer gran éxit edtorial, després vindrien El péndol de Foucault (1988), L'illa del dia abans (1994) , Baudolino (2000) o El cementiri de Praga (2010), tots amb unes certes gotes de misteri. El darrer llibre publicat, Número Zero és una bona darrera obra en la bibliografia del sr. Eco i que enllaça, fins i tot, amb un cert aire 'Saramaguiense', on es barreja política i perodisme de forma -aparentment- senzilla.

No podem oblidar, però, els seus treballs com a acadèmic alguns tan rellevants i molt recomanables com: Apocalíptics i integrats (1965); d'altres més especialitzats com Semiòtica i filosofia del llenguatge (1984) o Tractat de semiòtica general (1975)... fins arribar a 42 assajos. Però si hi ha un llibre acadèmic -de fet, el més llegit del sr. Eco- per excel·lència és: Com es fa una tesi... per la que mooolts i moltes i hem passat. Segons, l'autor, "un cop mort, aquest serà l'únic llibre que em sobreviurà".

De fet, el sr. Eco va decidir reinvertar-se als 48 anys, després d'aquests treballs més acadèmics va provar sort amb la primera novel·la del 1980 i ja va afegir-se el rol de novel·lista. 

El sr. Eco representava l'intel·lectual clàssic, el que es capaç de disposar a casa seva una biblioteca de més 35.000 llibres; col·leccionista de pipes i aparença de persona dispersa i erudita. La veu del savi o -com ha afirmat algun diari- "el rostre pop de l'erudició".

Els savis també marxen ...

dimecres, 10 d’agost del 2016

DESCOBRINT ELECTRO VIOLET DEL SR. IRMIN SCHMIDT


Segur que el nom d'Irmin Schmidt no us sona massa, es tracta del compositor de les BSO del sr. Wim Wenders des de 1972 amb Alícia a les ciutats. El sr. Schmidt és el responsable de més de 100 bandes sonores en les que la seva habilitat poliédrica el fa moure's de 'lo simfònic' a 'lo jazzístic', passant pel tango, el cabaret... molts rostres per a una personalitat musical contundent i reconeguda.

El sr. Schmidt, però, té un passat que per molts sí que ens serà completament desconegut, fou membre d'un banda mítica d'Alemanya de finals dels '60 del segle passat: The Can. En aquell grup hi estaven en els inicis:  Holger Czukay (baix i instruments electrònics); Jakl Liebezeit (bateria), Michael Karoli (guitarra, violí i veu), Malcolm Mooney (veu), Damo Suzuki (veu) i el sr. Schmidt que tocava teclats i veu. The Can tingué el seu moment de glòria emparentats en estil als Pink Floyd, Velvet Underground i el jazz de John Coltrane. Van editar 11 discos des del 1969 a 1989 (any que van publicar un disc quan portaven 10 anys dissolts). Aquest grup va participar en diverses BSO i el sr. Schmidt va experimentar-les, també, fora del grup.

Aquest dies s'ha editat Electro Violet una caixa retrospectiva amb tots els àlbum i bandes sonores del sr. Schmidt. 12 discos: les seves músiques per a films en 6 CD i 6 àlbums d'estudi en els que l'ectrònica es combina de forma sàvia amb el jazz. 

Tenint en compte el tresor que significa, que el seu preu estigui lleugerament per sobre dels 100€ el converteix en una autèntic ganga... apa, qui es vol marcar un regal bonic?

Es impossible no escoltar el Verdi Prati Valse, inclosa a Lisboa Story (1994) i no enamorar-se d'aquest compositor...

dimarts, 9 d’agost del 2016

MR. MICKLEWHITE


Una tarde de 1954 el joven actor inglés Maurice Micklewhite estaba en una cabina telefónica de la plaza Leicester, en Londres. (Nota para jóvenes: hubo una época remota en la que la gente no sólo no tenía móvil sino que ¡ni siquiera se había inventado!). Prosigamos. El actor se había metido en la cabina para hablar con su representante, que le dio una noticia:

- Tengo un papel para ti. Te doy tres días, pero no te puedes llamar Michael White, de manera que dime otro nombre. 

Se supone que Michael White es el nombre que Maurice Micklewhite usaba hasta entonces, porque debían considerar que el suyo verdadero era poco comercial. El actor levantó la vista. Frente a él, el cine Odeon, que ocupa buena parte de la acera oriental de la plaza. Vio en su fachada el cartel enorme de la película que pasaban, protagonizada por Humphrey Bogart, su actor favorito. La película era El motín del Caine. De forma que se le encendió la bombilla e inmediatamente le dijo a su representante:

- ¡Caine!¡Michael Caine!

Muchos actores, escritores y músicos cambian su nombre real por otro que creen que tiene más gancho. Demi Moore se llama, de hecho, Demetria Guynes. Joaquin Phoenix, Joaquin Rafael Bottom. Sergio Dalma, Josep Sergi Capdevila Querol. Alicia Kopf, Imma Ávalos Marquès.Truman Capote, Truman Streckfus Persons. Kiko Veneno, Jose María López Sanfeliu... Pero todos ellos mantienen su nombre original en los documentos. Uno es el auténtico, el de nacimiento, y el otro es el alias, el de batalla. Michael Caine explica ahora en The Sun que ha decidido modificar su nombre oficial, olvidarse para siempre de Maurice Micklewhite y convertirse, a todos los efectos, en Michael Caine.

El motivo es el hartazgo. Desde que empezólo de Estado Islámico y los controles en los aeropuertos empezaron a ser exhaustivos, se ha cansado de que, al pasar por el control de seguridad, los funcionarios lo reconozcan ("Hola, Michael Caine") y cuando les alarga el pasaporte y leen "Maurice Micklewhite" se mosqueen y lo tengan una hora esperando hasta que, por muy raro que les parezca, verifican que en efecto se llama  así. Con "Michael Caine" en el pasaporte se acaban sus problemas, u más si tenemos en cuenta que, en el referéndum de hace unss mesos, Gran Bretaña decidió largarse de la UE, opción de la que Caine era públicamente partidario, y hay por ahí mucho resentido con ganas de tocarles los cojones.

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 07/08/16

divendres, 5 d’agost del 2016

CARTELLS DE PELIS QUE ES REPETEIXEN



Que el cinema està fet de clitxés és així des de que el Cinema és Cinema però quan t'ho posen tan evident provoca una mena de vertigen. Un usuari de Taringa s'ha dedicat a buscar similituds entre cartells i ens proposa 10 categories... certament, veure'ls tots junts impressiona!


dijous, 4 d’agost del 2016

MICROTEATRE: TEATRE DE MOOOOLT PETIT FORMAT


Ja fa temps que va però l'invent va prenent força. Es tracta de teatre de molt petit format, però moooolt petit, eh? És a dir obretes de 15 minuts, per a 15 persones i en espais no més grans de 15 metres quadrats.

El Microteatre reforça aquella sensació que busca l'actor teatral de notar el contacte pròxim del públic. La idea que es continua ara va arrencar l'any 2009 -a Madrid- amb el projecte Microteatro: por dinero (coordinat per Miguel Alcantud) en el que es va utilitzar un edifici que era un antic bordell i 13 grups van ocupar les habitacions oferint curtes peces teatrals al voltant del tema de la prostitució... les repetien tantes vegades com públic hi hagués i veient l'acollida de crítica i públic es van instal·lar en un altre edifici de Madrid i es van "obrir" sucursals a MálagaBarcelona o València i ha creuat l'Atlàntic arribant a Miami i estenent-se per Sudamèrica. Podem considerar que a hores d'ara és una mena de franquícia, els grups que vulguin apuntar-se han de presentar el seu projecte i els organitzadors decideixen si encaixa o no. 

Òbviament, aquest projecte no és quelcom aïllat sinó que es troba dins d'una tendència (fruit de la situació econòmica) de fer un teatre més assequible, més barat i més pròxim. Tendència a la que s'han apuntat els grans teatres a l'hora d'ofertar espectacles i sessions similars.

Renovar-se o morir, amics i amigues...

dimecres, 3 d’agost del 2016

MARCEL BAGES & MARIA ARNAL A L'ANTIGA ESTACIO BENIFALLET


Aquest dissabte tindrem el luxe de gaudir en directe a Benifallet (l'Antiga Estació) d'una de les parelles musicals més interessants del país: Marcel Bages & Maria Arnal. Aquests joves es dediquen a recuperar músiques de fonoteques digitalitzades i fer-les reviure amb noves remescles i nou llustre. Peces populars, de tradició oral que aquesta parella se les fan seves per a donar-los una nova vida i retornar-los a la comunitat quan aquesta ja les tenia per oblidades.

Veu intensa la de l'Arnal i guitarres elèctriques les del Bages. De moment només han editat 2 EP: "Remescles, acoples i melismes" (2015) i "Verbena" (2016). En el primer, trobem 4 cançons de tradició oral de diferents punts de la península ibèrica que parlen de la feina, la festa i el dol. En el segon, es planteja una continuació del primer amb temes més intensos i emotius. Nanes, fandangos, jotes, ....

Són una parella molt jove: ella, de Badalona amb una veu desgarrada i intensa; ell, de Flix amb una habilitat notable amb la guitarra. 

Diuen que el seu directe és com una autèntica abducció i que per allà on passen creen seguidors incondicionals. Aquest dissabte a la nit, a l'Antiga Estació de Benifallet ens deixarem abduir.

Aquí teniu la versió musical de No he desitjat mai cap cos com el teu, del mestre Vicent Andrés Estellés (entranyable la participació de l'àvia al final de la cançó)

dimarts, 2 d’agost del 2016

ESTUDIS ACOTATS DE MORTS INEXPLICABLES DE LA SRA. FRANCES GLESSNER LEE


La sra. Frances Glessner Lee tenia l'aspecte d'una àvia adorable però fou una de les pioneres de la criminalística i va fundar la Facultat de Medicina Legal de Hardvard, la seva especialitat era la recreació d'escenaris de crims en miniatura per ajudar als detectius a resoldre suposats assassinats...

Nascuda l'any 1878 a Xicago, la sra. Lee era de bona família i res feia pensar que la seva professió estigués vinculada a recrear situacions truculentes i violentes; només ho podria fer pensar el seu interès per les històries de Sherlock Holmes. De jove visqué les limitacions de la seva família per a que estudiés a la Universitat i la van obligar a casar-se amb un advocat (del que es divorcià amb els anys). Poc a poc es va anar interessant per la investigació d'homicidis fins que -després de cursar els estudis pertinents- va començar a treballar als 52 anys (!). 

Gairebé pagant-ho de la seva butxaca, la sra. Lee, va contribuir a crear la Facultat de Medicina Legal a Harvard, la primera dels EEUU. I després vingué el projecte de la seva vida: "Estudis acotats de morts inexplicables", una sèrie de 19 diorames en miniatura en les que es recreen, amb tota mena de detalls, els elements d'un crim real per a que als alumnes de Criminologia o Investigació Forense els servís com a material d'aprenentatge pràctic.

Els diorames són tan 'reals' que podem trobar aliments enllaunats als rebosts, patates a mig pelar, la brutícia que hi podia haver en la sala, les claus funcionen en els panys de les portes, la ubicació exacta de les taques de 'sang'... 

Un perfeccionisme i detallisme impressionant que li donà a les investigacions policials un aire nou al tradicional masculí: una casa de nines per entendre un crim. 


La sra. Lee va morir l'any 1962, tenia 84 anys.



dilluns, 1 d’agost del 2016

EL RAI DE LA MEDUSA LLAVORS I ARA...



Aquestes dues imatges tenen 200 anys de diferència... 

la primera és la fotografia guanyadora del  World Press Photo de Sergei Ponomarev sobre nàufrags refugiats a les costes de l'illa de Lesbos...

la segona és la pintura de Theódore Géricault sobre el naufragi del vaixell La Méduse un 02 de juliol de 1816 en costes de Mauritània...