dimarts, 23 de desembre de 2008

BON NADAL !!!!



... tornem el 7 de gener !!!!
·
·
·

dilluns, 22 de desembre de 2008

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( X )

TRANSSIBERIAN (2008)
La paraula és 'decepció', sí, una pena. Brad Anderson, el dire s'havia creat, fins ara, una filmografia d'atmòsferes malatisses, opressives, amb històries 'rocambolesques', interessants i originals com 'Session 9' o 'El Maquinista' (sí, amb el guapo del Bale)... en aquest, però, tot i els ingredients: el tren transsiberià, els actors i l'esperada claustrofòbia... no ens ha convençut, el conjunt no queda 'lligat', té moments interessants però la narració és erràtica, el supossat suspens no atrapa, la por, tampoc; tot queda a la meitat. A més, els films-USA que transmeten que tot el turisme que es fa fora del territori ianqui és perillos, ja cansa, no???En aquest cas, el prota masculí arriba a afirmar que com a 'casa no s'està enlloc' ... buf! quina mandra!
Valoració: Bé

QUEMAR DESPUÉS DE LEER (2008)
Els Coen -com Woody Allen- sovint van alternant 'peli seria' amb 'peli còmica'. El film dels Coen de l'any passat fou la terriblement seria i dura -i sobrevalorada- 'No es país para viejos' i ara ens venen amb aquesta pel·lícula 'idiota', definida per ells mateixos, però satírica, cínica i agressiva com poques... Es carreguen les pelis d'espies, la super-intel·ligència del FBI i els valors USA En ella, qualsevol imbècil amb informació suficient es pot 'forrar'. Els actors i actrius estan genials: des de l'actuació 'idiota' de Brad Pitt, a la fredor 'còmica' de Tilda Swinton o les ganyotes del Clooney... Història narrada amb ritme trepidant i guió àgil. Peli còmica que et fa reflexionar, com han de ser!!. Una meravella !!!

Valoració: Notable Alt


EL OTRO LADODEL ESPEJO (2003)
Aquest film és la peli original coreana de la que 'Reflejos' n'és remake. El Ciutadà no ha vist la còpia, però l'original és d'aquelles pelis de por 'tipical oriental' ... i això no es diu en negatiu, sinó que es tracta d'un tret diferenciador d'aquella cinema, que ens pot agrada o no, però que té variables coincidents en totes elles: drama del passat que torna en forma de fantasma per a que sigui aclarit, solucionat i la persona assassinada trobi el seu descans etern; fantasmes que es barregen amb la vida quotidiana com si res, l'espiritualitat oriental ja ho té això. El punt fort de la peli és la fotografia i l'aspecte torbador que proporciona els miralls, vistos com una barrera que separa dos mons que existeixen: el d'un cantó i l'altre del mirall; la idea original del film és que cada un dels costats funciona de forma autònoma. Amb final un pèl previsible es tracta d'una proposta recomanable.
Valoració Notable

SOLO QUIERO CAMINAR (2008)
Hi havia una vegada un director i guionista de cinema molt ben posicionat i valorat pels seus companys/es de professió que filmà una òpera prima que conquerí a la crítica i al públic aconseguint un bon grapat de premis Goya. La peli: 'Nadie hablarà de nosotras cuando hayamos muerto'. El dire: Agustín Díaz Yanes (Tano para los amigos). Aquest film demostrà que des d'Spain es podien construir estils cinematogràfics propis en el gènere del thriller. La força d'un paper protagonista brutal i la gran interpretació de Victòria Abril. Aquí acaba la part positiva de la història, després de l'èxit fulgurant del primer film el senyor Tano ha caigut en picat, enllaçant decepció rera decepció: 'Sin noticias de Dios' (càotica), 'Alatriste' (farònica pèrdua d'Euros) ... i 'Sólo quiero caminar', una suposada segona part del seu primer film, pensem que amb la intenció de tornar a recuperar el favor de públic i crítica... però no!! la peli és desordenada, els personatges in-creïbles i l'estil no captiva tot i que Tano -en paraules d'ell- volia fer quelcom a l'estil Tarantino, la fixació i obsessió del director en la qüestió de que la dona aconsegueix el que vol amb un bona fel·lació és, ja, insultant ... buf! quina pena, malaguanyat!
Valoració: Insuficient

CORRUPCION EN MIAMI (2006)
Michael Mann és un dels directors amb més personalitat (tot i fent un cinema comercial) del cinema actual, el podríem considerar un 'autor' del cinema USA. La seva principal activitat fou com a productor des del '70; també com a guionista, per exemple, d'alguns capítols d'Starky & Hutch, i l'èxit li arribà ens els '80 amb la serie 'Miami Vice', sí, la de Don Johnson. Com a director es caracteritza per uns films de gran força visual fins al punt que les seves pelis porten l'etiqueta de fotografia típicament 'Michael Mann'; proves d'això són: Heat (1995), Ali (2001), Collateral (2004) i la seva darrera peli estrenada en el 2006: Corrupción en Miami. Sí, l'autor de la serie en recupera els personatges, la posa al dia i en fa un film. Els actors han canviat de cara, ara són Colin Farrell (amb pinta de macarrilla ligon), Jamie Foxx (l'Oscar per Ray) i Gong Li (la guapíssima actriu xinesa). Es tracta d'un film d'acció però d'autor, ben filmada, amb una història interessant i amb un dels 'polvos' domèstics més naturals i creïbles del recent cinema, la del Jamie Foxx i la seva muller. La relació Farrell-Li també té morbo. Ambient xic, cool, per a narcotraficants que 'actuen' en tot el món.
Valoració: Notable

BUENAS NOCHES Y BUENA SUERTE (2005)

George Clooney és un d'aquells artistes que vol ser recordat per alguna cosa més que la simple interpretació o per ser un dels actors més sexis del món: mostra els seus plantejaments polítics, utilitza el cinema per a denunciar situacions socials (sense arribat a Ken Loach, però, eh? sempre dins l''univers Hollywood', que quedi clar) i dirigeix pelis 'amb contingut', com Confesiones de una mente peligrosa (2002) o la que ens ocupa 'Buenas noches y buena suerte'. En les dues, Clooney-director, ens trasllada a moments històrics on la TV té un paper important, barrejada amb qüestions polítiques de l'època. En un cas, un presentador-espia; en l'altre, un presentador-proteston contra el sistema USA. La que ens ocupa és una peli en blanc i negre, 'con contenido', molt ben filmada i millor interpretada, àgil i amb bon ritme. De les necessàries!
Valoració: Notable Alt

FUNNY GAMES (1997)
Michael Haneke és un dels directors europeus actuals més torbadors, colpidors i malrotlleros. En les seves pel·lícules no cal anar a situacions excepcionals o estranyes, la vida quotidiana es pot transformar en quelcom agobiant, malsà i desequilibrant; films com El video de Benny, La pianista, Caché o Código Desconocido... així ho demostren. La pel·lícula que ens ocupa és la mostra més clara del seu tipus de cinema: una parella amb un fill vol passar un dies de vacances però una parella d’adolescents psicòpates els planteja un macabre joc, ‘a què no continueu vius quan acabi aquesta nit?’. Aquest film impactà en el moment de l’estrena per la violència directa, dura i, sobretot irracional, que s’hi mostra; havent vist el remake del director del mateix film, sobta veure com n’ha copiat el film pla per pla!!, aquest té lloc a Austria, la del 2008 a USA... però els efectes són els mateixos...
Valoració: Notable
MADAGASCAR 2 (2008)
Els competidors del 'rei Disney' o del 'rei Pixar' fa temps que aposten per un cinema ‘gamberro’, per un humor que pretén captar directament el públic adult, sense oblidar l’infantil. Obres com els Shrek o les Ice Age, així ho confirmen. Aquest és el cas de la segona part de Madagascar, en la que continuen els personatges potents de la primera (cadascun d’ells mereixen una peli en solitari) però canviant d’escenari, de Madagasacar a l'Àfrica, per a plantejar-nos temes com el retorn a la naturalesa, ser part de la manada sentint-se un mateix, el canvi generacional.... Film àgil, despert, simpàtic i entretingut. Potser no té la genialitat contundent dels genis de Pixar però es defensa dignament. El millor de la saga Madagascar són els secundaris: des dels pingüins a el rei de la selva que vol ‘marxa, marxa’....
Valoració: Notable
GOMORRA (2008)
Aquesta és una de les pelis de l’any; premiada en el darrer Festival de Cannes es tracta d’una peli contundent i explícita sobre el funcionament de la camorra –és a dir, la màfia napolitana. 5 històries que s’entrecreuen dins d’aquest sistema social i que peremeten veure les normes, el funcionament i les accions d’aquesta organització tan poderosa i influent en la Itàlia actual. Aquest film té un toc documental, de fet el llibre en el que es basa dóna noms i llocs reals (motiu pel qual l’autor està sentenciat de mort per la Camorra) i mostra com es viu en els barris on s’ha imposat aquesta organització. Allò novedós, és que no veiem una màfia a lo Scorsese o Coppola: de luxes i alt nivell adquisitiu, aquí veiem un tipus de mafiós cutre, hortera, fins i tot, brut...fent més creible el relat. Un film colpidor pel que ens mostra i com ho mostra. Imprescindible!!
Valoració: Excel·lent.
BOLT (2008)
Es tracta del nou film de Disney. Aquesta companyia però, és molt llesta i sempre ha sabut treure partit de les circumstàncies i sobreposar-se a situacions complicades, en aquest cas, la forta competència d’altres productores de films animats. El cop d’efecte intel·ligent ha estat aliar-se amb Pixar (el geni actual indiscutible de l’animació), convertint-se en el seu distribuidor, el vincle ha estat tan fort que molts creatius i directius treballen per ambdues ‘cases’, aquest és el cas de John Lasseter (responsable de Toy Story i Cars) que en aquest film fa de Productor Executiu... i es nota!!! Bolt té l’encant, la coherència, la força creativa i la perfecció tècnica de Pixar, a més d’uns personatges encantadors i molt ben definits que permeten entusiasmar als petits i agradar als adults. D’aquells films que et revitalitzen, t’alegren, surts més feliç de la sala, que et retroba amb el nen que portem a dins....
Valoració: Notable Alt
EL INTERCAMBIO (2008)
Clint Eastwood és un mestre, podríem arribar a dir un geni del cinema, si no fos perquè la seva força creativa resideix en els anys de professió, en la seva feina constant, pausada, no es tracta de quelcom innat, sinó, més aviat, de quelcom ‘currat’, i molt! El sr. Eastwood ha trobat aquell punt en el que qualsevol treball seu rasca l’obra mestra: per les històries que tria, per la immillorable forma de narrar-ho, pels actors/actrius que intervenen i per la forta càrrega dramàtica que acompanyen tots els seus films. Del salt mortal que significà el díptic sobre Iwo Jima (amb Bandera de nuestros padres i Cartas de Iwo Jima), ara ens mostra la reconstrucció im-pe-ca-ble de Los Angeles de principis del segle XX per a explicar-nos una història que seria increible sino fos perquè fou real. Angelina Jolie borda un paper que fa olor d’Oscar, allunyada del seu habitual look sexi mediàtic; admirable, també, el paper de Malkovich (ens agrada Malkovich!!!). Una història que permet crítiques al sistema policial i a les institucions psiquiàtriques i que ens commou en una història desesperada d’una mare per trobar el seu fill... preciosa, valuosa i emotiva. Sí, el sr. Eastwood és un mestre!!!!.
Valoració: Excel·lent

divendres, 19 de desembre de 2008

SPAM !!!!

El terme 'spam' es referia inicialment a una marca de mortadel·la barata de llauna, elaborada per l'empresa Hormel Foods Corporation, i la paraula la crearen a partir de "Shoulder of Pork And haM" ("Espatlla de Porc i Pernil"). Els Monty Python pronunciaven la paraula durant les seves obres sense venir a cuento, considerant-se una interferència en el missatge ... d'aquí ve l'elecció d'aquest mot per a designar aquell correu no deseitjat en inventar-se l'e-mail. El geni del Monty Python és inextinguible i plenament vigent ... aquí teniu l'èxit d''Spamalot' al Teatre Victòria per a certificar-ho.

L'Spam dels mails té data de naixement... com tot en aquesta vida contemporània: el primer 'correu basura fou enviat el 3 de maig de 1978 .... fa 30 anys que van.... actualment, es generen més de milió i mig per segon (que es diu ràpid!!)

I no només tenim la data de naixement, tenim el CULPABLE: Gary Thuerk, un cap comercial d'agressives tècniques. Aquest senyor va decidir promocionar el nou producte que la seva empresa comercialitzava, l'empresa era Digital Equipment Corporation de Massachusetts i el producte un nou equip informàtic. L'avispat comercial el volia promocionar a la costa Oest, a Califòrnia... així doncs, envià un mail per Arpanet (nom prehistòric d'Internet) a 600 usuaris californians, el missatge fou (en anglès, és clar!): "Us convidem a la presentació del DECsystem 2020 i de la resta de la família DECsystem 20 que tindrà lloc a Califòrnia el pròxim mes" ... HAVIA NASCUT L'SPAM !!!!

En aquella època -en la que totes les adreçes electròniques eren públiques- aquest fet es visqué com un abús, una violació del sistema mail, una vergonya ... el tema s'aparcà fins a principis dels '90, època en que la paraula 'vergonya' aplicada a finalitats comercials havia perdut el sentit i es retornà a la possibilitat d'enviar mails comercials sense autorització del destinatari.... es reprengué el tema de forma tímida inicialment, però en el 2003, mitjançant el virus Sobig, un aparell que autodisparava mails d'un compte a un altre... els nivells d'spam passaren del 30% al 60% abans d'acabà aquell any ... i cada any augmentaven un 10% .... El sr. Thuerk, pare de la criatura, ja pot estar content, ja... actualment, s'envien 193.ooo milions de correus electrònics i d'aquests, el 74% és spam... en els darrers temps hem posat filtres i sistemes, però uns 78.000 mails Spam arriben al seu -mortificat- destinatari cada dia.... hi ha algú que s'ha molestat en calcular quan temps es perd en esborrar-los: 130 MILIONS D'HORES DIARIES !!!!! (que podríem aprofitar millor, és clar, per exemple, actualitzant el blog...)

Espanya és el 5è país del món que envia més spam... i el més terrorífic, hi ha ordinadors 'zombies' que resideixen en el teu PC sense saber-ho i es dediquen a enviar spam a la resta d'humanitat o, pitjor, als teus amics i familiars .... sí, sí, la majoria tenim els ordinadors posseïts per la 'fuerza oscura del sr. Spam' i treballem a les seves ordres.

Acabem amb uns sketch des Monty Phyton, emès el 1970: Dos vikings (Hola, Carol !!!) arriben a un bar i pregunten a la cambrera què tenen per a menjar... i ella contesta: "Tenim ous i bacon. Ous, salsitxes i bacon. Ous i spam. Ous, bacon i spam. Ous, bacon, salsitxes i spam. Spam, bacon i salsitxes. Ous, spam i bacon. Salsitxes, spam i spam. Ous, spam i bacon. Salsitxes i spam. Bacon i spam. Ous i spam. Spam. Spam. Spam. Spam. Spam. Spam. Spam. Spam".

dimecres, 17 de desembre de 2008

'ABRIR EMBALAJES A HACHAZOS'

·
"Para empezar con buen pie este diciembre he decidido regalarme un juego de cartas infantil. Lo compré para regalárselo a un niño esta Navidad, pero, como me gusta, he decidido quedármelo. A él le compraré otro. El juego se llama Sardines, palabra francesa que, como hasta el monolingüe más recalcitrante deducirá, significa sardinas. Lo fabrican en Francia y lo compré en Vinçon. Hay dos tipos de cartas. Unas son el doble de grandes que las otras. A las grandes las llaman latas, y en cada lata hay ocho sardinas, cada una diferente. Unas llevan corbata, otras collares, faldas, bufandas, bikinis, chalecos, minifaldas, bolsos... En las cartas pequeñas sólo hay una sardina, diferente en cada carta. Cada jugador recibe cinco. Se muestra entonces una de las cartas-lata. Tienes unos segundos para memorizarla, tras lo que se gira del revés. Miras entonces qué sardinas tienes en tu mano. Se trata de recordar, de las tuyas, cuáles aparecen en la lata que ahora está boca abajo. Cuando todos han puesto sobre la mesa las sardinas que creen que coinciden, se gira de nuevo la lata y se comprueban los aciertos.



El juego es una variante del Memory, y ya aquel estaba bien, pero este es la mar de mono. Me hubiese gustado tenerlo cuando por casa correteaba un niño. El único problema es el embalaje. Viene en tres fundas de plástico delgado, tan embutidas las cartas en esas fundas que para rasgarlas hay que bregar con tijeras. No es nada que no se haya dicho mil veces sobre los envoltorios de los CD y los DVD.... Pues hay lugares donde ya se están poniendo las pilas. Hará un par de semanas leí en The New York Times un reportaje sobre las iniciativas que están tomando en aquel lado del Atlántico para solucionar el problema. No puede ser, decían, que la gente se pase todo el día de Navidad arrancando los envoltorios de los regalos, armados con tijeras, cuchillos, cúteres e incluso sierras.

Uno de los impulsores de la iniciativa es el fundador de Amazon.com, que tiene cuatro hijos y está harto de ese peaje absurdo. Los envoltorios dificilísimos de abrir empezaron cuando, hará diez años, se vio la necesidad de que los productos estuviesen en los estantes a la vista de los clientes, no escondidos en cajas opacas, pero protegidos contra roturas y los cleptómanos. Por eso inventaron esas protecciones. Pero la gente ya está harta. En aquel país cada año van a urgencias seis mil personas por accidentes producidos al intentar abrir un envoltorio.**

A la iniciativa de Amazon.com se han apuntado Sony, Mattel (con su filial Fisher-Price), Microsoft... Una organización de consumidores concede incluso unos premios anuales a los envoltorios más idiotas. El año pasado hubo dos ganadores: el cepillo eléctrico Oral-B y las muñecas Bratz Sisterz. A un adulto le costó ocho minutos y medio sacar a esas muñecas (van en pareja) de su cápsula de plástico. Ocho minutos y medio que, por ejemplo, podría haber dedicado jugar con sus hijos a Sardines, cuyas fundas de plástico delgado, ahora que recapacito, ya no me parecen tan terribles, al menos comparadas con esas atrocidades."


Quim Monzó
Magazine,
La Vanguardia, 07/12/08

** La negreta és meva

dilluns, 15 de desembre de 2008

SR. MARCO PEREGO & SRA. AMY WINEHOUSE

Ja fa uns dies aparegué a la premsa la notíca d'una obra escultòrica curiosa... d'aquelles que tan li agraden al Ciutadà K....
·

L'artista Marco Perego ha presentat a la Galeria Half de Nova York una obra escultòrica titolada: 'The Only Good Rock Star Is a Dead Rock Star' ('La única estrella bona del rock és la que està morta') de tamany real on s'hi veu una rèplica de la cantant Amy Winehouse assassinada amb un tret al cap i damunt d'un toll de sang i al costat 'el supuesto asesino': Willim Burroughs (l'escriptor lisèrgic per excel·lència dins de la generació beat), assegut amb una cadira i amb una escopeta damunt les cames; curiosaent el sr. Borroughs -el 1951- va matar per accident a la seva dona d'un tret al cap mentres tractava d'imitar a Guillem Tell en una festa en un bar de Mèxic DC.

Buf! la intenció de l'obra, segons l'autor, és reivindicar que 'les estrelles del rock són els animals sacrificats de la nostra societat', no sé si el sr. Perego ho diu per Cobain, Lennon, Hendrix,.... i tants d'altres !!
Si voleu veure l'obra 'en vivo i en directo' (va per aquelles que de tant en tant passegen per NYC) estarà exposada a la galeria esmentada fins a finals de gener i està valorada en 120.000 dòlars (és a dir, uns 94.000 euros, res, per si algú la vol comprar).
Aquí teniu la cançó més coneguda de la sra. Winehouse: 'Rehab' .... aquí està, 'vivita y coleando' (de moment, ja que la senyora fa oposicions per a deixar un bonic cadàver ... )


dijous, 11 de desembre de 2008

SR. MANOEL DE OLIVEIRA

11/12/1908

Sí, amics i amigues avui ens visita un altre centenari, que continua treballant com si en tingués 20. Avui -11 de desembre però de 1908- nasquè Manoel de Oliveira, el director portugués en actiu més vell d'Europa !!!! Ell ho celebra rematant un nova pel·lícula...

Manoel Cândido Pinto de Oliveria va nèixer a Oporto en un família ben posicionada econòmicament. Va estudiar en el Col·legi Universal d'Oporto i als jesuites del Col·legi La Guardia (Galicia). Tot i que les seves inquietuds inicialment anaren cap a l'atletisme i les carreres automobilístiques, de ben petit es mostrà un apassionat del cinema. Tenint en compte que la primera projecció cinematogràfica del cinema portugués tingué lloc el 1896... es pot quasibé afirmà que el Sr. De Oliveira i el cinema portugués van nèixer de la mà....

Als anys '20 el jove Manoel participà com a actor, amb el seu germà Casimiro, en una peli de Rino Lupo, Fatima Milagrosa (1928). Aquesta feina d'actor la combinà amb la de director. El seu primer film fou un curtmetratge -òbviament, mut- de 1931: Douro, faina fluvial, un curt documental en el que es descriu la jornada laboral dels pescadors del rio de la seva ciutat. En ell, es noten la influència de Robert Flaherty i els documentals soviètics. Aquest primer curt vam tenir la sort de gaudir-lo en una sessió a la Filmo (eh, angelet?), i tot i que sense so ni música, des de la pantalla quasibé podem palpar els crits, les olors i l'ambient febril de la vora del riu Douro.... una meravella!

Després vingueren documentals similars: Estátuas de Lisboa (1932), Miramar, Praia das Rosas (1932) i Já se fabricam automóveis en Portugal (1938)... documentals que tingueren una molt mala acollida per part de l'extrema dreta portuguesa.

Participà com a actor en el primer film sonor de la Història del Cinema Portugués: A cançao de Lisboa (de Cottinelli Telmo, 1933) .

El 1940 es va casar amb Maria Isabel Brandão Carvalhais i repartí el seu temps entre la feina a l'empresa de vinyes familiar a Oporto i el cinema.

El 1942 dirigeix el seu primer film de ficció: Aniki Bobó, sobre una colla de nois dels carrers d'Oporto d'un realisme i naturalitat que -si no fos perquè encara no estava inventat- podríem etiquetar-lo de neorrealista. Es tracta d'un film amb tocs poètics que no fou ben rebut pel públic.

Tornà al documental amb El pintor y la ciudad (1956) que significà un punt d'inflexió en el seu estil cinematogràfic: minimitza la importància del muntatge, prioritza els plans llargs i la posada en escena és més treatral.... neix l'estil del director. Les seves obres de ficció són obres on els diàlegs, allò que es diu, és molt important; les pel·lícules del sr. De Oliveira són fortament discursives, fet que provoca que les escenes tinguin un càrrega teatral, artificiosa, sovint densa i complexa. Els seus temes giren al voltant de la naturalesa de l'art, l'essència de l'ésser humà (¡ahí es nada!). Aquest efecte teatral provoca que, sovint, els actors i actrius es parlen sense mirar-se o parlin mirant directament a la càmara, com si dialoguessin amb el públic espectador.

Torna a la ficció el 1963 amb O acto de primavera. En la dècada dels '70 i els '80 del segle passat el sr. de Oliveira realitza pel·lícules que són una dura sàtira contra la cobdícia i l'alta burgesia, a l'estil Buñuel (com O passado e o presente, 1972), adapta autors portuguesos (com Francisca, 1981), realitza homenatges cinèfils (com Nize, a propos de Jean Vigo, 1983). I serà a principis dels '90 que, començant amb una de les millores obres El valle de Abraham (1993), reb l'aplaudiment de la crítica (no tant del públic) a cada pel·lícula que realitza, podent realitzar una per any: Party (1996), Viaje al principio del mundo (1997), Inquietud (1998), La carta (1999), Porto da Minha Infância (2001), El principio de la incertidumbre (2001), Um Filme Falado (2002), O Quinto imperio (2003), Espelho Mágico (2004), Belle Toujours (2005), O enigma (2006) i Cristovao Colombo (2007)... Sobretot en les seves darreres obres, el mestre De Oliveira en comptes de quedar-se 'pillat' per la nostàlgia i el passat, en els seus films tracta qüestions contemporànies sobre la trobada Orient/Occident, els valors en l'actualitat, els canvis generacionals, el valor de la cultura.... Els seus films els han interpretant actors i actrius de la talla de Catherine Deneuve, John Malkovich o Marcello Mastroiani ... Les seves pel·lícules es passegen cada any per tots els festivals del món, almenys europeus: Berlín, Cannes (Palma d'Or'08 a la seva carrera), Venezia (on el 2005 li entregaren el premi de reconeixement a la seva llarga carrera).
Com us deia, Manoel De Oliveira celebra el seu 100 aniversari fent el que millor sap fer: cinema; actualment, està rodant Singularidades de uma rapariga loira (Singularidades de una muchacha rubia)... sobre el fet d'haver arribat als 100 anys: "No es mérito propio. Sólo soy responsable de mis películas, de las buenas y de las malas"... tot un mestre del cinema...

...Feliz anivérsario !!!
·
·

dimecres, 10 de desembre de 2008

PEU, CAP I MÀ


Aquest és el títol de la fotografia guanyadora del 14è. premi Fotomercè 2008. L'autor és Jorge Dourado. La fotografia és un detall dels castellers....


dimarts, 9 de desembre de 2008

SR. GAO XINGJIAN (2)

19

"Una noche glacial, en pleno otoño. Una densa y profunda oscuridad inunda la extensión caótica primigenia, el cielo y la tierra, los árboles y las rocas se funden, la carretera es invisible, no puedes sino quedarte en el sitio sin poder mover los pies, el busto inclinado hacia delante, los brazos extendidos para tantear en esta noche negra, oyes moverse algo, pero no es el viento, es la oscuridad en la que no hay ni arriba ni abajo, ni izquierda ni derecha, ni lejos ni cerca, ni ningún orden determinado, te fundes totalmente con este caos, únicamente sabes que tu cuerpo posee un contorno, pero incluso este contorno se difumina poco a poco en tus pensamientos, un resplandor asciende en tu interior, como el brillo solitario de una vela en la oscuridad, su llama desprende luz pero no calor, una luz glacial que llena tu cuerpo, desborda sus contornos, esos contornos que conservas en el pensamiento, tus dos brazos se estrechan para preservar este fuego, esta conciencia glacial y transparente, tienes necesidad de esta sensación, te esfuerzas por protegerla, delante de ti aparece la superficie tranquila del lago y, en la orilla opuesta, se alzan unos bosquecillos de árboles, unos árboles que han perdido sus hojas y otros no despojados todavía del todo de ellas, de esbeltos álamos de los que cuelgan aún algunas hojas amarillas, de azufaifos de un negro metálico en los que sólo una o dos hojas de un amarillo pálido tiemblan al viento, de sebos de China de un color púrpura, frondosos unos, ralos otros, semejantes a unos cendales de niebla, en la superficie del lago ninguna ola, tan sólo reflejos, claros y brillantes, de colores tornasolados, que oscilan del rojo oscuro al púrpura, pasando por el anaranjdo, el amarillo pastel, el verde oscuro, el pardo ceniciento, el blanco lunar, en diferentes niveles, reflexionas intensamente y luego de súbito los olores desaparecen para fundirse en innumerables matices de gris, de negro y de blanco de distintas tonalidades, como una vieja foto en blanco y negro, de la que sólo las figuras permanecieran nítidas, mejor sería decir que en vez de en la tierra estás en otro espacio, conteniendo el aliento observas la imagen de tu propio cuerpo, todo está sumido en una gran calma tal que resulta inquietante, y tienes la impresión de que se trata de un sueño, que no hay que inquietarse, pero no puedes evitar hacerlo, justamente porque la calma es demasiado perfecta, una calma excepcional.

..............Tú le preguntas si ella ha visto esta figura.
..............Ella dice que la ha visto.
..............Le preguntas si ella ha visto la barquichuela.
..............Ella dice que es precisamente esta barca la que trae esta calma a la superficie del lago.

De repente oyes su respiración, alargas la mano para tocarla, tu mano titubea sobre su cuerpo, ella te frena, tú aprietas su muñeca, la atraes contra ti, ella se vuelve y se acaramela contra tu pecho, tú percibes el dulce perfume que exhalan sus cabellos y buscas sus labios, ella te evita y se vuelve, su cuerpo tibio y vivo respira más fuerte, su corazón se pone a latir más rápido bajo la palma de tu mano.

·.............Tu dices que quieres que esa barca se hunda.
..............Ella dice que la barca ya está llena de agua.
..............Tú la has abierto y has entrado en su cuerpo húmedo.
..............Sabía que sería así, suspira y su cuerpo se relaja, ya no es más que carne.
..............¡Tú quieres que diga que es un pez!
..............¡No!
..............Quieres que diga que es libre.
..............¡Ah!, no.
..............Quieres que se hunda, que lo olvide todo.
..............Ella dice que tiene miedo.
..............Le preguntas de qué tiene miedo.
..............Ella dice que no sabría decirlo, y también dice que tiene miedo de la oscuridad, que teme hundirse.

A continuación, están las mejillas ardientes, las lenguas de fuego danzarinas, tragadas al punto por las tinieblas, los cuerpos que se retuercen, ella te dice que no seas brusco, ¡grita que le duele!¡Se debate, te trata de bestia salvaje! Está acorralada, acosada, desgarrada, se siente engullida. Ah... esta oscuridad densa, tangible, este caos cerrado, ni cielo ni tierra, ni espacio ni tiempo, ni ser del no-ser, ni no-ser del ser, ni ser del ser, el fuego ardiente del carbón vegetal, los ojos húmedos, la caverna abierta, las volutas de humo, los labios ardientes, los gritos guturales, el hombre y la bestia, la llamada de la oscuridad original, la angustia del tigre feroz en la selva, la avidez, las llamas han ascendido, ella llora lanzando agudos gritos, la bestia salvaje muerde, ruge, está embrujada, brinca hacia delante, da vueltas alrededor del fuego, la luz es cada vez más clara, las llamas cambiantes, informes, en la cueva de donde se elevan en volutas de humo una lucha a muerte se entabla, ella se precipita al suelo, lanza unos gritos estridentes, brinca de nuevo, ruge, estrangula y devora... el ladrón de fuego ha huido, a lo lejos la antorcha penetra en la oscuridad, decrece, la llama no es ya más que un pequeño punto vacilante en medio del siniestro viento. Se apaga.

...............Tengo miedo, dice ella.
...............¿De qué?, preguntas.
...............No tengo miedo de nada concreto, pero quiero decir que tengo miedo.
...............Niña estúpida,
...............la otra orilla,
...............¿qué dices?
...............No comprendes.
...............¿Me quieres?
...............No lo sé.
...............¿Me odias?
...............No lo sé,
············...¿no lo hábías hecho jamás?
...............Sólo había que más pronto o más tarde este día llegaría,
...............¿eres feliz?
...............Soy toda tuya ahora, dime cosas tiernas, háblame de las tinieblas,
...............Pan Gu blande su hacha para abrir el cielo,
...............no me hable de Pan Gum,
...............¿contarte el qué?
...............háblame de esa barca,
...............una pequeña barca que va a irse a pique,
...............uno creería que va a zozobrar, pero no zozobra,
·..............finalmente, ¿se ha hundido?
...............No lo sé.
·..............Eres verdaderamente una cría.
...............Cuéntame una historia,
...............tras la gran inundación, entre cielo y tierra, no quedó más que una barquichuela, en esa barca únicamente un hermano y una hermana, que no soportaban ya la soledad y se mantenían estrechamente, sólo la carne del otro atestiguaba su propia existencia,
...............me quieres,
·..............la chica ha sido seducida por la serpiente,
...............la serpiente era mi hermano."
Gao Xingjian (2001)
La Montaña del Alma


divendres, 5 de desembre de 2008

SR. WALT DISNEY

····················1901-1966
Un dia com avui de 1901, a Xicago, va nèixer Walter Elias Disney, el creador de la més gran empresa d'animació. Fins fa ben poc, el Rei indiscutible del cinema animat. Aquí en teniu la seva biografia...
·
1901-1917
Els seus pare foren Elias i Flora Disney. El seu pare Elias Disney, fou fuster de professió i sever amb la seva família. Flora, la mare, mestra retirada i molt unida a Walt. Tingueren 5 fills i força complicacions econòmiques. El 1906, el pare decidí començar una nova vida en una granja d'un petit poble de Missouri. Allà el petit Walt i els seus germans descobriren la natura i els animals. De petit, juntament amb la seva germana Ruth mostrà interés pel dibuix. Cansats de l'autoritarisme del seu pare, els dos germans grans de Walt -Herbert i Raymond- abandonaren la família... la situació empitjorà quan el seu pare emmalaltí el 1909, veient-se obligats a marxar a Kansas City per a fer de repartidor de diaris... Walt i el seu germà Roy l'ajudaven.
·
1918-1924
El 1918 i després de falsificar la seva partida de naixement per a representar més edat, Walt marxa com a voluntari a Europa, recent acabada la IGM. Amb només 16 anys arriba a França i fa de conductor d'ambulàncies de la Creu Roja. En el temps lliure que li permet aquesta feina, dibuix caricatures que envia a diferents publicacions, entre elles Life.

El 1919 torna als EEUU i va a viure amb el seu germà Roy a Kansas City, allà comença a treballar com a publicista il·lustrant anuncis publicitaris, realitzant logos... per a la Gray Advertising Company i després per a l'empresa Pesmen-Rubin Commercial Art Studio. En aquesta darrera feina coneix a Ub Iwerks i amb el suport del seu germà Roy Disney, creen el 1922 l'empresa Laugh-O-Gram Corporation. Malauradament, no els funcionà el projecte tot i que van aconseguir comercialitzar la serie Alice's Wonderland (1923), en la que es combina dibuixos i imatge real. Es trasllada a viure a Hollywood i, allà, l'agost de 1923 Walt i Roy demanen diners al seu tiet Robert per a fundar a Hollywood Disney Brothers Sutdio. L'equip d'animadors està dirigit per Ub Iwerks que s'incorpora el 1924.
·
1925-1936
El 13 de juliol de 1925, Walt Disney es casa amb Lillian Bounds i tingueren 2 filles: Diane Marie i Sharon Mae. El 1926 els germans Disney canvien el nom de l'empresa aprofitant l'amplicació de les instal·lacions, passant a anomenar-se Walt Disney Studios.

El 1927 creen -mitjançant l'encàrrec del distribuidor Mintz- el primer personatges i realitzen els primers curtmetratges amb ell, es tracta de Oswald, un simpàtic conill. Però un nou animador Walter Lanz (que posteriorment crearà el Pájaro Loco) es fa amb la propietat del personatge d'Oswald (després de pactar amb Mintz) i Disney deixa de tenir-ne el control.... La recent estrenada empresa Disney no defalleix i creen el ratolí més famós: Mickey Mouse.

Després de l'èxit dels primers curts de Mickey i amb els avanços tècnics que permeteren el Technicolor llencen le 'Simfonies Tontes' (Silly Symphonies) el 1932; i aquest mateix any, es converteix en la primera empresa que incorpora una escola de dibuixant dins de l'orgnització. D'aquestes 'simfonies', el 1933 amb una cançó emblemàtica cantada pels tres porquets: '¿Quién teme al lobo feroz?' aconseguí ser Hit parade i un autèntic cant d'esperança per als estatuidencs que no volien ser 'menjats pel llop de la Gran Depressió'. És en aquestes Simfonies que neix el 1934 el Pato Donald.

1937-1947
En aquells anys la pugna per a arribar a fer el primer llargmetratge d'animació de la història era dura, però el 1937 ho aconsegueix Disney Studios amb Blancanieves y los siete enanitos, el primer llargmetratge d'animació de la Història del Cinema i, a més, amb una qualitat inqüestionable i encara vigent en l'actualitat.
Un altre punt d'inflexió és Fantasia (1940), on seleccionant diversos passatges musicals hi posaren imatges d'animació. D'aquell mateix any és una les pelis més valorada per la crítica (que no pel públic), Pinocho (1940). El 1940 també és l'any que inaugura noves instal·lacions dissenyades pel mateix Walt per a facilitar la feina als seus 2.000 treballadors: es tractava de 20 edificis units per carrers que portaven els noms de diferents personatges Disney.

El 1941 arriba Dumbo... i davant del IIGM els estudis reben l'encàrrec de realitzar treballs propagandístics. Aquell any no és un bon any per a l'empresa Disney, molts treballadors es declaren en vaga... Walt podia ser molt creatiu i molt imaginatiu però el seu estil empresari era força autoritari i intransigent amb les idees creatives que no fossin les seves, a més, era totalment aliè a l'ordenació sindical. Molts dibuixants marxen a una recent empresa competència: la United Productions of America (UPA), d'on sortiria Mr. Magoo. Els que continuen fidels a Disney preparen Bambi (1942), Saludos Amigos (1943) (on combinen, per primer cop, imatge real i animació) i Los Tres Caballeros (1945). La personalitat política del sr. Disney el portà a col·laborar amb l'FBI a l'hora de 'detectar' persones conflictives per comunistes, sindicalistes o anarquistes... certament, el Hollywood d'esquerres no ha 'estimat' mai al sr. Walt; tenint en compte que el 1947 col·laborà -molt directament- amb la Comissió d'Activitats Antiamericanes i la seva famosa 'cacera de bruixes'.

1948-1955

Un cop acabada la IIGM arriben algunes de les pelis més populars de la companyia: Cenicienta (1950), Alicia en el país de la maravillas (1951) i Peter Pan (1952). Als anys '50 la Walt Disney Productions ja és una empresa potent fruit de la diversificació d'activitats, invertint capital en la realització de documentals, teleseries, films de no-animació i comença a apostar fort per un nou mitjà: la TV. Per aquesta època, però una companyia començava a crear persontages animats populars, era la Warner Bros., 'Looney Tunes' i el naixement dce Bugs Bunny.

El 17 de juliol de 1955, Walt Disney obre les portes d'un dels seus projectes més faraònics: 'Disneylandia'.

1956-1966

El punt culminant dels films 'reals' és Mary Poppins (1964). Tot i això, el seu 'core bussiness' continua essent l'animació i Walt Disney 'in person' continuarà supervisant La dama y el vagabundo (1955), La bella durmiente (1959), 101 dálmatas (1961), Merlín, el encantador (1963) i El libro de la Selva (1967). ... tot i aquesta activitat, el sr. Walt Disney multimilionari però fumador i bebedor empedreit estava delicat de salut...i morí el 1966 a Los Ángeles com a conseqüència d'una complicació en una operació quirúrgica per extirpar-li un tumor dels pulmons ... la seva darrera supervisió fou 'Disney World' nou parc temàtic a Florida més enfocat al públic adult que obriria les seves portes el 1971; després vingueren el 1983 el de Japó i el 1992 'Euro Disney a París' (que a punt estigué de instal·lar-se a la Costa Daurada, Salou).

Un cop mort el seu màxim dirigent, ànima, pensador, creador, pare -i quasibé Dèu- de l'Imperi Disney, la companyia viurà moments complicats fins que a principis dels '90 despunten de nou amb èxits com La Sirenita (1989), La bella y la bestia (1991), Aladdin (1992) i El Rey León (1994) i la amb seva -intel·ligent- aliança amb Pixar re-conquistaren el gènere d'animació...

El sr. Walt Disney, ell mateix, és un personatge i hi ha moltes llegendes urbanes lligades a la seva persona.

  • Que si Walt era un emigrant europeu (concretament espanyol, de Mojácar -Almería- amb el nom de José Guirao Zamora adoptat pels Disney) i que a l'arribar als EEUU falsejà la seva identitat.
  • Que si el tenen congelat (crionització) per a quan el puguin curar, i, de fet, la família el va incinerar.
  • Que si era un pervertit sexual i en les seves pel·lícules hi havien imatges subliminals pujades de to.
  • Que en els parcs Disney mai mor ningú (bàsicament, els treuen fora esperant l'ambulància i certifiquen fora la seva mort)
  • (...)
Clickant aquí en podeu trobar moltes més...

Per acabar el curt que projectaren junts Dalí i Disney, 'Destino', obra començada el 1946, inacabada, que fins al 2004 no veié la llum ... aquí teniu uns fragments.


dijous, 4 de desembre de 2008

... LA SAVIESA DINS DEL COR...

·
"Una senyora que ve de recollir les seves nenes del col·legi, té una eufòria i explica que es deu acostar un canvi d'estació. "No, mamà -li contesta una de les filles-. Encara no toca". "Tu què saps, criatura, tu què saps!". "És que un dels llibres de l'escola detalla el mecanisme d'aquests canvis". "Els llibres que teniu han de servir perquè us estigueu quietes".

·Pere Calders (2008)
La Ciutat Cansada

[Dedicat -amb 'carinyo'- a totes les que s'estan treient el CAP]
·

dimecres, 3 de desembre de 2008

SR. THEREMIN

Certament, hi ha tantes coses per descobrir a la vida !!!

El meu amic Desi -saxofonista, ell- m'ha descobert un instrument musical que ja té 89 anys; segurament molts i moltes n'haureu sentit a parlar, però jo no en tenia constància. Es tracta de l'avi dels sintetitzadors: el Theremin. Gràcies, Desi !!!
El Theremin (o theremin o théremin o théreminvox), incialment s'anomenava aetherophone (eteròfon); aquest aparell és el primer sintetitzador de la Història. Pocs anys després de la Revolució Russa, Lenin va demanar a la comunitat científica que busqués noves aplicacions per a l'electricitat. L'enginyer Leon Theremin (Lev Sergeyevitch Temev o Лев Сергеевич Термен en rus, 1896-1993) va creà -el 1919- un instrument electrònic que ha sobreviscut fins als nostres dies.

El sr. Theremin va presentar el seu instrument per Europa i EEUU arribant a tocar-lo -el 1928- amb la Simfònica de Nova York. El 1929 el patentà cedint els seus drets a la RCA. En dècades posteriors continuà millorant-lo i fent-lo públic.

Morí el 1993 deixant el seu curiós instrument per a la posteritat; el periodista rus Yuri Linnik va crear un palíndrom en el seu honor: 'Termen ne mret', que significa 'Termen no morirà'.

Aquest instrument musical té l'aspecte d'una caixa amb dues antenes i es toca apropant i allunyant la mà cap a cada una de les antenes... però sense tocar-les. Sí, es tracta de l'únic instrument del món que es toca sense tocar-lo. L'antenta esquerra (sempre tenint en compte el món 'estàndard' dels dretans, és clar!! un dia d'aquests els esquerrans ens unirem i fotre'm un revolta de cal dèu!!) és horitzontal i en forma de bucle, i serveix per a controlar el volum: quant més s'aproxima la mà més baixa el volum i a l'inrevés si l'allunyem. L'antena de la dreta acostuma a ser recta i en vertical i serveix per a controlar la freqüència: quant més a prop estigui la mà més agut serà el so que produirà. Aquests dos oscil·ladors (les antenes) produeixen unes ones amb freqüències superiors a les que l'oïda humana pot percebre; aquestes ones interfereixen entre si i produeixen noves ones, ara sí, audibles. Això, només amb l'apropament de les mans, eh?.

I apa, ja sabem tocar el Theremin... fàcil, no?? Doncs, quan us il·lustri com es toca ja veureu com no.


El so que produeix està entre un violoncel (de fet, el seu inventor també era violoncelista), un violí o una veu humana (soprà)... es parla del seu so com de quelcom 'sobrenatural' o 'eteri'.

Aqui teniu el sr. Hoffmann fent-nos una demostració:



Inicialment, l'instrument en qüestió només tenia l'antena del to i el sr. Theremin el millorà afegint-hi la del volum. S'ha construit theremins de forma artesanal (fins i tot, de forma cassolana, diria jo) amb variacions com teremins òptics que mesuren la quantitat de llum que els arriba mitjançant un sensor i produir diferents sons...

Aquí us expliquen com construir-ne un, per si us animeu:




Actualment hi ha moltes marques que comercialitzen teremins.

El Theremin i el cinema...
El primer en utilitzar aquest instrument per al cinema fou Dmitri Shostakovich (rus) per a la primera pel·lícula sonora de la Unió Sociètica: 'Solo' (1930) i l'utilitzà per a una escena de tempesta. Als EEUU, els primers usos del teremin en el cinema els trobem a 'Dias sin Huella' (The Lost Weekend, de Billy Wilder, 1945) i 'Recuerda' (Spellbound, d'Alfred Hitchcock, 1945), ambdues amb BSO de Miklos Rozsa. Aquesta darrera pel·lícula amb decorats de Dalí i el theremin com acompanyament musical permeteren crear originals atmòsferes oníriques; atorgaren a Rozsa l'Oscar per aquesta BSO. També l'utilitzà l'Elmer Bernstein a Los Diez Mandamientos (Cecil B. DeMille, 1956) a l'escena de les plagues.

Però per allò que és realment famós aquest instrument és perquè aquest va permetre que les pelis de serie B de Hollywood dels anys '40 i '50 del segle passat transmetessin aquella atmòsfera inquietant quan s'aproximava el 'marciano' o el monstre de 'turno', l'ús més conegut és en el film 'Ultimátum a La Tierra' (de Robert Wise, 1951) amb la banda sonora del mestre Bernard Herrmann [per cert, d'aquí a poques setmanes n'estrenen un remake amb Keanu Reeves com a 'prota']. No és estrany, doncs, que Howard Shore l'utilitzés en el biopic d''Ed Wood' (1994) o Danny Elfman a 'Mars Attacks' (1996)(ambdues de Tim Burton); Shore també l'utilitzà a 'Existenz' (David Cronenberg, 1999) .

Com veieu, el theremin és utilitzat en aquells casos en que es vol transmetre la inestabilitat emocional dels protagonistes, els pensaments obsessius dels mateixos o alguna por que ens assetja. Un exemple molt recent és l'ús del Theremin a la genial 'El Maquinista' (de Brad Anderson i el guapo del Christian Bale, 2004), el toca Lydia Kavina, virtuosa d'aquest instrument, ja que el seu tiet avi (el mateix inventor de l'instrument, el sr.Termen) li ensenyà a tocar quan era petita.

El 1995, es redescobrí aquest instrument gràcies al documental 'Theremin, an Electronic Oddysey' (Steven M. Martin) i provocà un renaixement de l'interés amb la producció i venda d'aquest producte, tot i el seu elevat preu.

Es tracta d'un instrument molt sensible i realment difícil de tocar; tot i això, en l'actualitat l'han utilitzant o encara utilitzen grups com Pink Floyd, Nine Inch Nails, Radiohead, Fangoria, Jean Michel Jarre... fins i tot, Estopa. Hi ha autèntics virtuosos de l'instrument, dels primers com Clara Rockmore o Lucie Bigelow Rosen als més recents: Ernesto Mendoza, Pamelia Jurstin, Robby Virus, Barbara Buchholz, i la ja comentada Lydia Kavina.

Per a veure com funciona aquí teniu diferents peces interpretades amb el super-theremin:

Gabriel's oboe (Ennio Morricone):




Take on me (A-Ha):



Oxygen 3 (Jean Michel Jarre al Liceu l'Abril'08)

dimarts, 2 de desembre de 2008

D'ACADEMIA (3): SR. LEVI-STRAUSS (i 2)

Un frutero llamado Lévi-Strauss

"¿Qué hizo el último gran pensador vivo entre los 50 y los 60 años? Claude Lévi-Strauss cumplió 100 ayer viernes. El padre del estructuralismo vivió una pasión inconfesable para el mundo académico: quería ser frutero. Así que, siendo ya conocido, alquiló un local en París junto con su esposa Azucena e inauguró La Banana Generosa. En los sesenta la frutería-verdulería funcionaba mejor que nunca. Lévi-Strauss tenía 52 años y andaba confundido: "La verdad, no sé si quiero volver a la antropología, tal vez disfruto demasiado vendiendo rábanos y regateando". Los genios del mundo, preocupados, mandaron al lingüista Roman Jakobson parar que recuperase a Lévi-Strauss para la comunidad científica. Era 1963 y, al salir, explicó a la prensa: "Es un caso perdido. He intentado hablarle de la fonética, de relaciones sintagmáticas y paradigmáticas... Y en vez de escucharme, me ha vendido un melón." Volvió a dedicarse a la ciencia hasta que, a los 63, quiso abandonar el oficio. Jakobson le visitó nuevamente, y concluyó: "Muchachos, no hay nada que hacer. Hemos perdido a un gran genio. ¡Pero miren qué manzanas me ha dado!"."

(La Vanguardia, 29/11/08)

dilluns, 1 de desembre de 2008

PER MOLTS ANYS, POLITA !!!


No hi vam poder venir...
però aquí et cantem -jo, el jamelgo; i el petit JMO- :
'anys i anys per molts anys....
Neska Polita'!!!!

Ja ho sabem!!! Va a ser ahir...
però, què no és bonic que encara et felicitin l'aniversari l'endemà, i l'altre i l'altre i l'altre i l'altre....???!!!!

(30 de novembre ...
el mateix dia que Mark Twain, Ridley Scott,
David Mamet, Billy Idol, Ben Stiller
el mateix dia que el Palmeral Històric de Elche
fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (2000)
el mateix dia que Microsoft Windows va presentar al món el Windows Vista (2006)
el dia Internacional de la Seguretat Informàtica!!!!)

divendres, 28 de novembre de 2008

D'ACADEMIA (3): SR. LÉVI-STRAUSS

28/11/08

Avui, Claude Lévi-Strauss fa 100 anys!!! És fort fer 100 anys, no???

Es tracta d'un dels intel·lectuals més importants del segle XX i un dels 'prehistòrics' culpables del gir lingüístic que començà a finals del segle passat i que encara s'està vivint en el món acadèmic.
Resumint molt, fou el fundador de l'antropologia estructural i el que introduí l'enfocament estructuralista en les Ciències Socials (basat en la lingüística estructural de Saussure).

El sr. Lévi-Strauss (no! no té res a veure amb els texans...) va nèixer tal dia com avui de 1908 a Brusel·les. De pares francesos (d'origen alsacià) va realitzar els seus estudis a París, estudiant Dret i Filosofia a la Sorbona. Els estudis de Dret, però, els deixà i continuà els de Filosofia el 1931.

Va treballar pocs anys com a docent de l'ensenyament secundari i acceptà un oferta per a formar part de la missió cultural francesa a Brasil on faria de professor visitant de Sociologia en la Universitat de Sao Paulo....

Lévi-Strauss antropòleg.
L'estança i el treball dut a terme en aquest país (de 1935 a 1939) significà un punt d'inflexió en la seva trajectòria realitzant el seu primer treball de camp etnogràfic, dirigint exploracions en el Mato Gross i la selva tropical amazònica. Havia nascut el Lévi-Strauss antropòleg i havia posat la primera pedra de l'antropologia estructual... tota una subdisciplina dins de l'Antropologia.

Lévi-Strauss es doctora.
Tornà a França poc abans de començà la IIGM i fou mobilitzat de 1939 a 1940... El 1941 s'exil·lià a EE.UU on coneix a R. Jakobson que l'influencià amb el seu 'structuralisme lingüístic' En aquell país, va impartir classes en el New School for Social Research de Nova York. Després d'unes anades i vingudes entre París i Washington, el 1948 es doctora en la Sorbona amb la tesina: 'La vida familiar i social dels indis Nambikwara' i la tesi: 'Les Estructures elementals del parantiu', exerceix de professor de religions comparades en la Sorbona.

Aquest darrer treball -amb clara referència a Les formes elementals de la vida religiosa d'Emile Durkheim- fou la seva primera obra escrita i fou reconeguda ràpidament com a una de les més importants de l'antropologia, valorada especialment, per exemple, per Simone de Beauvoir.

Lévi-Strauss reconegut.
El 1940 es convertí en el sots-director del Museu de l'Home i el 1950 director de la École Pratique des Hautes Études (fins al 1974). Fou anomenat professor del Collège de França d'antropologia social des de 1959 a 1982 (any de la jubilació). Apart d'aquests reconeixements en el seu país disposa d'una llista enorme de reconeixements internacionals: És membre estranger de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EE.UU. d'Amèrica, de l'American Academy and Institute of Arts and Letters, de l'Acadèmia Britànica, de l'Academia Real dels Països Baixos, de l'Acadèmia Noruega de les Lletres i les Ciències; és doctor honoris causa de les universitats de Brusel·les, Oxford, Xicago, Stirling, Upsal, Montreal, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, de la Universitat Nacional del Congo, de la Universitat de Visva Bhrati (India) i de les universitats de Yale, Harvard, Johns Hopkins i Columbia. ... i molts i molts premis i reconeixements més.

Lévi-Strauss 'novel·lista'.
1955 publica la seva obra més coneguda pel públic no acadèmic: Tristes Trópicos, per a molts considerada un novel·la; antropològica, però novel·la. Es tracta de la narració de les expedicions etnogràfiques a Brasil (1935 a 1939), barrejant prosa, filosofia i anàlisis etnogràfic s'erigeix com un llibre de lectura (m'atreviria a dir) obligada. Aquest obra la presentà al Premi Goncourt però els organitzadors no la van poder premiar perquè tècnicament era un relat de no-ficció.

Lévi-Strauss teòric.
Les seves teories les exposà a Antropologia Estructural (1958), influit per Durkheim i Mauss, aplica el mètode estructural de les ciències humanes. Els seus plantejaments afirmen que les diferents cultures, les seves conductes, els seus esquemes lingüístics i els seus mites mostren l'existència de patrons comuns a tota la vida humana; hi ha quelcom de partida ('estructura') igual en totes les cultures... això trencà els plantejaments etnocentristes i la suposada superioritat de la cultura occidental defensada en aquella època (i, per desgràcia, encara ara!). Plantejament rematat en el seu llibre "Raza e historia" (1992), un assaig-manifest que el va escriure per encàrrec de la UNESCO.

El seus objectes d'estudi són el parentiu, el totemisme, el simbolisme, la mitologia, l'art i la història.... creant un dels paradigmes més sòlids de l'antropologia.

Lévi-Strauss i les seves obres.
Aplicà l'estructuralisme a l'estudi del parentiu (Las estructuras elementales del parentesco, 1949), a l'antropologia cultural (Sociología y antropología, 1950; Antropología estructural, 1958 y 1973), a l'estudi de les classificacions (El pensamiento salvaje, 1962; El totemismo en la actualidad, 1962) i dels mites (Tristes tópicos, 1955; serie Mitológicas, 1964-1986: Lo crudo y lo cocido, De la miel a las cenizas, El origen de las maneras de mesa, El hombre desnudo y La alfarera celosa).

La visió que té Lévi-Strauss del génere humà és pessimista, i no potser d'altra manera en la generació d'escriptors i investigadors que patiren la IIGM i l'holocaust; però, almenys, ajudà a que aquest fos més incomprensible:
·
·
"El mundo empezó sin el hombre, y acabará sin él."
·
"La función primaria de la comunicación escrita es facilitar el sometimiento."
·
"Así como el individuo no está solo en el grupo,
ni nadie es la sociedad solo entre los demás,
el hombre no está solo en el universo."
·

"Ser humano significa, para cada uno de nosotros, pertenecer a una clase, a una sociedad, a un país, a un continente y una civilización; y para nosotros los moradores europeos, la aventura desarrollada en el corazón del Nuevo Mundo significa en primer lugar que no era nuestro mundo y que tenemos responsabilidades en el crimen de su destrucción."
·
"Quien dice hombre, dice lenguaje,
y quien dice lenguaje, dice sociedad."

dijous, 27 de novembre de 2008

SRA. LEIBOVITZ & SR. VUITTON

·
Aquesta setmana a cal Ciutadà K sembla la setmana de la moda: l'altre dia Prada i avui: Louis Vuitton... no, no us parlaré de bolsos, avui. La fotògrafa Annie Leibovitz (criticada per molta gent) ens agrada!!! (ja ho havíeu notat, no?). Ella ha col·laborat amb la marca Louis Vuitton per expressar la nova col·lecció i ho ha fet de la millor manera que sap: retratant gent famosa, òbviament, acompanyada del bolso o la maleta pertinent... aquí en teniu una bona mostra... no em direu no que no són evocadores; la millor: la de papa i filla Coppola.







dimecres, 26 de novembre de 2008

EN EL SALON NO SE JUEGA....


Per a totes les que estrenen una nova llar
i devoren, memoritzen i s'empapen del catàleg d'IKEA !!!!
Per a totes les que redecoren la seva vida...

FELICITATS !!!




Sí, ens agraden els anuncis i aquest: ens encanta!!! El va realitzar l'empresa de publicitat *S,C,P,F, els mateixos que van guanyar premis amb l'anunci de BMW: 'Be water, my friend'.... entreu a la seva pàgina web clickant aquí i us fareu una idea del sentit de l'humor d'aquesta companyia.

dimarts, 25 de novembre de 2008

IANQUI !!!!

"Si fuéramos norteamericanos y alguien nos llamara yanquis, seguro que no nos haría gracia. El origen de esta palabra se remonta a Nueva Amsterdam (aún no se llamaba Nueva York) a mediados del siglo XVII, cuando los colonos holandeses padecieron la súbita llegada de inmigrantes ingleses, a los que llamaban despectivamente jankey, que es un diminutivo equivalente a Juanito. Los ingleses, al hacerse con la colonia, pagaron a sus predecesores con la misma moneda, cambiando la grafía a yankee. Más tarde, este epíteto fue adoptado con orgullo por los habitantes de Nueva Inglaterra, y luego pasó a referirse a todos los norteños. En boca de los confederados del sur, conllevaba (y conlleva) una elevada carga de desprecio. Aunque hoy se usa coloquialmente en español como sinónimo de estadounidense, es recomendable usarlo con cautela"

John W. Wilkinson,
La Vanguardia

dilluns, 24 de novembre de 2008

MÉS ANTONY !!!!

Sí, no podem viure sense Ell !! hi estem enganxats!!! I cada dia que passa en som més... som ja una 'Comunitat Antony' ....

Davant de l'espera -neguitosa- per a poder veure'l en 'vivo i en directo', de tant en tant, afortunadament, podem veure i sentir 'cosetes' compensatòries com la que us presento avui.

La marc Prada ha preparat un video-anunci d'animació anomenat 'Fallen Shadows' sobre la temporada d'hivern de la seva col·lecció, les imatges van acompanyades d'una cançó d'Antony, 'The Great White Ocean' .

video

divendres, 21 de novembre de 2008

SRA. BJORK

Avui és el seu aniversari... per molts anys, Bjork!!!!

Jo, estic convençut que hi ha gent que no són d'aquest món. Gent especial. Diferent. No aquell tipus de gent que dius: 'Ostres què bo és en això que fa!', 'Caramba, quin gran professional!'... no d'aquest estil, no! Sinó persones que estan en una altra dimensió i per això creen el que creen... encara no tinc feta la llista definitiva d'aquests éssers especials, tot just estic començant a confeccionar-la. Molt probablement, Bjork i Antony serien els cap de llista ("Dios los cría y ellos se juntan")... també estarien Jaume Sisa, Tim Burton, Dalí, Marilyn Manson, David Lynch, Albert Pla.... ARTISTES EXEPCIONALS!

Tal dia com avui a Reykjavík (Islàndia) l'any 1965 va nèixer Björk Guömundsdóttir (ole amb el cognom!)

Björk, família i influències
La seva mama es diu Hildur Rúna Hauksdóttir, reconeguda ecologista i el seu papa Guömundur Gunnarson, electricista. Quan la petita Björk tenia 2 anys els seus pares es divorciaren. Li tocà un padrastre músic: Svaevar Árnason, guitarrista del grupo local Pops (l'anomenen 'l'Eric Clapton islandès') que animà a la seva fillastra a estudiar música.
La petita Björk va destacà en l'àmbit musical i als tres anys ja cantava peces del musical The Sound of Music (Sonrisas y Lágrimas)
En total Björk té 6 germans.
La família es trasllada a Breiöholt a les afores de Reykjavík per a portar un estil de vida hippie...
Des de petita l'interessà molt les ciències naturals i la física, tenia a Einstein com a ídol i col·leccionava insectes...
A nivell musical, va rebre diferents influències del padratsre: Jimi Hendrix, Janis Joplin i Eric Clapton; de la mare: Simon & Garfunkel; dels avis: la música clàssica i el jazz.
A l'escola de Música per a Nens de Reykjavík aprengué acordió, piano i flauta i a l'edat de 5 anys va compondre les seves primeres cançons.
L'álbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de los Beatles es una de les seves primeres adquisicions discogràfiques.


“A los siete años, como todo el mundo a mi alrededor,
escuchaba toda esa mierda psicodélica; las guitarras y las baterías me aburrían;
me interesaban más el jazz, los cantos corales y el folk ”.

Inicis de la carrera musical
Quan Björk tenia 11 anys, en una festa escolar, cantà 'I Love To Love' de Tina Charles i un professor envià la gravació a Radio One (d'Islàndia). Un representant de la companyia discogràfica Skífan l'escoltà i contactà amb els pares de l'artista (¡cuál la pequeña Marisol!), tot i això, signà per un altra companyia, Fálkinn.
El 1977 (tenia 12 anys!) gravà el primer disc, anomenat Björk, on s'incloïen cançons en islandès i alguns covers de cançons populars dels Beatles, Stevie Wonder... es tractà d'un projecte familiar, la seva mare creà la portada, el padrastre hi tocà... vengueren 5.000 còpies i fou un èxit total a Islàndia; per aquest motiu, li oferiren gravà un segons disc que ella rebutjà... amb els diners es comprà un piano i comença a compondre ella sola. L'altra raó de no voler gravar-lo fou que els nens i nenes l'increpaven en anar a l'escola, “creo que mucha gente recibe atención antes de que la necesiten”.

De banda en banda i 'tiro por que me toca‘
Als 14 anys crea una banda punk només amb noies amb el nom de Spit and Snot, en ell Björk toca la bateria, buscant transmetre un feminisme combatiu... tot i això en els seus interessos també tenen cabuda: Debussy, Stcokhusen, Schönberg... Després vingué el grup Exodus amb el que aconseguí una gravació casera i aparegueren en la TV islandes, la música era punk-pop; i després, el grup Jam-80 (de menys durada, encara!).
Als 15 anys, es gradua com a pianista clàssica, essent la única en completar el curs de 10 anys.
Als 16, amb alguns membres de Exodus forma Tappi Tíkarras (que en islandès significa 'Taponeja el Cul de la Gossa') i l'any següent treuen un àlbum i el 1983 un altre ('Miranda'); el seu estil és after-punk més experimental amb referències a Siouxsie and the Banshees i la primera etapa The Cure. Després vindria el grup KUKL ('Bruixot', en islandès), amb un estil més tipus rock gòtic, tot i que ella l'etiquetà com a 'jazz-punk-hardcore existencial' (¡toma ya!). Editen LP The Eye (sobre un llibre de Bataille). Inicien un gira per Islàndia, després per Anglaterra, arribant a París (que en surt un cassette KUKL á Paris 18.9.84.
El 1984 edita un llibre Um Úrnat frá Björk (Sobre Úrnat de Björk) fet per poemes i il·lustracions realitzats a mà. El 1986 KUKL edita LP Holidays In Europe (The Naughty Nought) que els portà a fer una gira per Europa: "Éramos muy pobres. No teníamos otro objetivo que tocar de ciudad en ciudad, de café en café. Robábamos gasolina vaciando los depósitos de los coches, sólo para poder ir de un sitio a otro. No comíamos más que azúcar, a trocitos, para mantenernos”. En aquesta època Björk queda embarassada... KUKL es separa i al cap d'un temps creen The Sugarcubes. El 8 de junt de 1986 Björk té a Sindri Eldon Pórsson i també s'estableix com a data de naixement oficial de Sykurmolarnir (The Sugarcubes, és la traducció en anglès).
El 1987 Björk actua pre primer cop en el cinema, en el film The Juniper Tree.


Sugarcubes
El primer single dels Sugarcubes és Amaeli (Birthday, en anglès), convertint-se en un gran èxit en el Regne Unit i Estats Units... van començar a ploure les ofertes de les companyies discogràfiques. Treuen el primer àlbum Life's Too Good, que aconsegueix l'èxit i el reconeixement mundial, el primer cop que un grup islandès ho aconsegueix. L'àlbum presenta una eclèctica barreja de pop, rock, funk, jazz.
El 1989 surt el segon àlbum Here Today, Tomorrow, Next Week!, que no aconseguí -ni lluny!- l'èxit del primer i comencen a produir-se tensions dins del grup... Mentrestant, Björk col·labora amb d'altres músics, fins al punt d'editar el 1990 LP Gling-Gló, una col·lecció de jazz popular amb un grup de bebop anomenat Björk Guömundsdóttir & Tríó Guömundar Ingólfssonar (¡joder!); LP conté cançons amb islandès. El grup no avança i es disolt poc després de gravar el disc per la mort de càncer del pianista és peça important del grup.
Sugacubes es reactiva i el 1992 -a Nova York- graven LP més famós del grup: Stick around For Joy i el seu primer single 'Hit'. Björk 'tonteja' cada cop més amb la música house, fet que provocarà l'edició d'un àlbum de remixes, It's-It... després d'això, Sugarcubes es separa definitivament.

Björk en solitari: ‘Debut’
Björk es trasllada a Londres i engega la seva carrera en solitari: “Decidí poner en marcha mi propio proyecto y, para eso, cada puto detalle tenía que ser perfecto. Como yo soy mi propia manager y todo tiene que hacerse con mi nombre, era ridículo hacerlo desde Islandia. Siempre estaba con el teléfono y el fax. No es que vaya de perfeccionista, pero tener gente realmente profesional que te resuelva problemas te quita un peso importante de encima; te simplifica las cosas. Gente que sepa exactamente lo que hay que hacer. Muy buenos diseñadores gráficos, bajos, ingenieros de sonido..., allí puedes encontrar de todo”... .de tot aquest perfeccionisme sorgí el primer single 'Human Behaviour' i el seu primer LP 'Debut' ... aconseguirà el disc de platí al EEUU. ... en el disc trobem jazz, trance-pop: “Es un disco lleno de mis propias excentricidades. Es muy íntimo, como si invitara a alguien a entrar en mi dormitorio y mostrarle mis cosas y luego cocinara algo para los, o las dos”.
D'aquest treball sorgiren joies com 'Venus As A Boy' o 'Violently Happy' i el clip de 'Human Behaviour' de Michel Gondry és una meravella... la discogràfica esperava vendre 20.000 exemplars i arribà als 3 millions a tot el món; discret si ho comparem amb les megaestrelles del rock però extraordinària per a una artista alternativa...
El 1994 reb el Brit Award a la Millor Cantant Femenina i Millor Artista Novell.
Djs famosos es llencen a remixar les peces de Debut i crea un nou LP de versions.


Post i Telegram
1994 participa en el film de Robert Altman Prêt-à-Porter, vestint roba de Gaultier. Col·labora amb Madonna a l'àlbum 'Bedtime Stories', amb una cançó que Björk escriu per a ella, però ho fa distància... Madonna li demana de fer un duo, però l'alternativa Björk pensa que "mi intuición me decía que sería un error cantarla juntas. También decliné la posibilidad de conocerla oficialmente”... és així de xula, ella! Col·laborà amb molt gent com Hector Zazou (en un clip que vam veure a cal Ciutadà K fa temps).
El 1995 presenta el segon LP: Post, amb èxit similar o superior al primer en tot el món. Treball que porta un missatge simbòlic a la seva Islàndia: “Para mí es como si todas las canciones del álbum dijeran: ‘Mira, así es cómo me va’. Por eso llamé al nuevo disco Post [Correspondencia, en inglés], porque en el fondo siempre compongo las canciones como si fuera una carta a Islandia. Para mí dejar a todos mis parientes, todos mis amigos y todo lo que conocía fue un paso muy importante”. En aquest treball ens regala perles com 'Isobel', 'Hyperballad' o 'It's Oh So Quiet' i comença un gira per tot el món .... El 23/11/1995 reb el Premi a la Millor Cantant Femenina de la MTV Europe. En aquesta època Björk reb denúcies d'altres artistes per haver utilitzat samples en alguns dels seus temes de forma indeguda, però allò més contundent arriba el 19/02/1996 quan Björk colpeja a una periodista de la TV per insistir a parlar amb ells (“Uno lleva mucha presión encima, entonces exploté”)
Per aquesta època té lloc un dels fets més traumàtics relacionats amb la fama: Ricardo López de 21 anys resident a Miami, s'enfada perquè Björk surt amb noi negre i comença a difondre videos declarant que està obsessionat amb ella i prova d'enviar-li un paquet bomba... tota la operació la deixa filmada en 20 vídeos fins al darrer: el noi es suïcida amb un tret al cap. Björk terriblement afectada emigra a Espanya i amb Raimundo Amador grava 'So Broken'.
El 1997 edita Telegram format per remixos de cançons de Post i altres noves.... Juny d'aquell any participa en la segona edició del Tibetan Freedom Concert.


Espanya i ‘Homogenic’
El setembre d'aquell any gravat a Espanya (encara hi vivia) apareix Homogenic... amb el que aconsegueix el disc d'or als EEUU. Aquest treball comença a incloure estils diferents, més eclecticisme “Con Homogenic simplemente decidí que no quería complacer a nadie más salvo a mí misma. Y realmente me conmueve el hecho de que a la gente todavía parece estar interesada”. I, sobretot, més electrònica. Trobem 'Ioga', 'Bachelorette' o 'All is full of love'. Fet des de Islàndia, segons ella el disc té l'estil d'un tecno islandès.
Sobre Homogenic: “Quería que fuera un disco honesto. Yo, aquí, yo misma en casa. Me pregunté si existía algo el tecno islandés y cómo debería sonar. Bueno, en Islandia, todo gira en torno a la naturaleza las 24 horas del día. Terremotos, tormentas de nieve, lluvias, hielo, erupciones volcánicas, géiseres... es muy elemental e incontrolable. Pero, por otro lado, Islandia es increíblemente moderna; todo es de alta tecnología. La proporción de gente con computadora es la más elevada del mundo. Esa contradicción está también en Homogenic. Los ruidos electrónicos son el ritmo, el latido del corazón. Los violines crean una atmósfera antigua, la coloración. Homogenic es Islandia, mi país natal, mi casa”.

Selmasong
El 1999 Lars von Trier li demana que li faci la BSO per al seu nou film: 'Dancer in the Dark' ... posteriorment li demana que en sigui la protagonista, ella ho viu com un nou repte i també perquè ell és molt insistent ... El Festival de Cannes s'emporta el premi a la Millor Pel·lícula i la Palma d'Or a la Millor Actriu. Tot i això, digué que seria la seva última actuació (acabaren a matar amb el Lars... ¡menudo el Lars! ¡massa excèntrics junts!)
El 2000 s'edita Selmasong, el resultat d'aquella BSO del film de von Trier; el 2001 la -preciosa- 'I've Seen It All' fou nominada a l'Oscar Millor Cançó, cantada amb Thom Yorke (sí, Pats, sí el petit Thom).

Vespertine
El 2001 edita Vespertine, un álbum intimista amb cançons acompanyades de cor. En aquest treball hi ha molta més presència de la seva -inconfundible- veu, acompanyada d'arpa, clavicordis i caixes de música.... peces emotives cuidades al màxim com “Hidden Place”, “Cocoon” o “Pagan Poetry” ... amb uns clips a quin més impactant i bell.
Jocs Olímpics i Medulla
En el 2002 treuen el Greatest Hits, amb els seus èxits des de 1993 ... El 4 d'octubre d'aquest any neix el seu segon fill: Isadora. A finals d'aquest any llença Family Tree, una caixa amb 6 CD on es fa palès l'evolució de l'artista des dels seus inicis seleccionades per ella mateixa, les seves cançons preferides.... UNA PEÇA DE COL·LECCIONISTA !!!
El 13 d'agost de 2004 actua en la inauguració dels JJOO d'Atenes 2004, davant de 3.000 milions de telespectadors, interpretant 'Oceania', avançament del nou treball que veurà la llum a finals d'aquest any. “Oceanía” exposa corrents de veus corals que, mitjançant variacions tonals representen el moviments dels peixos: A finals d'agost apareix Medulla, l'esperat nou treball i el més críptic, arriscat i directament extremista de la seva carrera, aconseguint unes performances vocals insòlites ... segons la crítica musical es tracta d'un sabotatge a la música comercial. “Se trata de ir a la esencia de algo. Y con este álbum íntegramente vocal, eso tiene sentido”.

“Me siento increíblemente honrada al habérseme pedido que escribiera una canción y la cantase en los Juegos Olímpicos. La canción está escrita desde el punto de vista del océano que rodea toda la tierra y observa a los humanos para ver cómo les está yendo después de millones de años de evolución. No ve fronteras, diferentes razas o religiones que siempre han estado en el centro de estos juegos”.

‘Drawing Restrai 9’ i ‘Volta’
El 2005, Björk presenta 'Drawing Restraint 9' que és la BSO de la peli experimental de la seva parella actual Matthew Barney, en el que trobem sons de la música tradicional japonesa.
L'any passat ens presentà 'Volta' el seu darrer treball. Contrasta amb Vespertine i Medulla perquè trobem un Björk un mica menys intimista, més colorista (començant pel disseny de la caràtula i les fotos promocionals), eclèctica ... i acompanyada d'Antony (el rei/reina de les col·laboracions) en algunes peces.


Segons la seva companyia de discos, Björk ha venut 50 milions d'álbums...
Björk viu amb la seva actual parella i la seva filla Isadora a la ciutat de Nova York dins d'un vaixell que, a més de casa, és un estudi de gravació... i avui fa 43 anys !!!
Aquí teniu el seu primer clip important: 'Human Behaviour' dirigit per Michel Gondry el 1993.