dilluns, 29 de juny del 2009

SR. SAM -Drag me to hell- RAIMI

·
Gira el món i torna al born’, aquesta frase seria adequada al sr. Raimi que després d’haver començat en el món del cinema com a director de pelis gores, gamberres i de terror de serie B i va tocar el cel de Hollywood amb la saga Spiderman i fer –fins i tot!!- un film romàntic amb el Kevin Costner com a protagonista (jo crec que per culpa d’aquest film Sam encara ara s’està flagelant)... i ara, torna a ser notícia per signar Drag me to hell, “una història basada en fets reals”, segons el director i el seu germà i guionista, Ivan Raimi. La van presentar en el passat Festival de Cannes i va d’una empleada de banca que, actuant en contra de la seva consciència i buscant ascendir en la feina, denega una ampliació d’hipoteca a una velleta que està passant per un 'bache' econòmic.... la –suposada- velleta enrabiada ataca a la noia i li tira una maledicció que canviarà la seva vida... com veieu, un material molt adient en els temps que corren...

El sr. Raimi (com tants altres!), és bicefal, un cap és capaç d’aconseguir recaptacions de taquilla més que considerables; i un altre, és tot un autor de cinema per a les minories més freakies.
Aquí us deixo la foto de la velleta en qüestió....


(una mica de iuiu sí que fa, no??)

EG-PROJECT (4): EL PRIMER DIA!!!...

El primer dia de rodatge va arribar ... i dir que ens ho vam passar bé, és dir poc, jugar a ser director de cinema per un dia va ser quelcom apassionant.... i que et deixa amb ganes de més: Divendres 10 de juliol, segon dia de rodatge.
·
Aquí teniu instants del primer -i gloriòs- dia de rodatge al Bar Campari d'Amposta.... el muntatge del gran Jesús Tibau es mereix un aplaudiment ...

heu pogut sentir com ens ho vam passar de bé?

·

divendres, 26 de juny del 2009

EL REI HA MORT...

·
(1958-2009)

La matinada passada va morir Michael Jackson... sí, amics i amigues, el podrem considerar hortera, contradictori, arrogant, excèntric, pedòfil, malalt mental ... el què vulgueu!! però ÉS una de les icones musicals del segle XX i el cantant pop que ha aconseguit el que ningú va aconseguir... 18 premis grammys i 750 milions de discos venuts, ... i milers i milers de seguidors/es en tot el món ... amb la seva mort el mite és més Mite que mai... què voleu que us digui!! a mi em sap greu, em caia bé...
·
... llarga vida al rei!!

·
·



dijous, 25 de juny del 2009

EG-PROJECT (3): DIA 1 DE RODATGE !!!...

·
Sí, amics i amigues el 'Projecte Espantant Gavines' avança i avança sense parar, amb alts nivells d'entusiasme, il·lusió i creativitat... molta creativitat (ja vam veure la reunió inicial)... però en tot projecte sempre hi ha un moment clau, el dia decisiu, i en el cas de la realització d'un curt aquell moment és el primer dia de rodatge!!!.
·
Tot allò parlat, discutit, escrit, imaginat i planificat es concreta en el moment que la càmara filma les primeres imatges. Avui 25 de juny és el dia 1 de rodatge, tindrà lloc en el Bar Campari del c/Corsini, a Amposta (hi esteu convidats/des!!!... com ho tens per a venir Carol? :-) ).
·
L'equip ja ho té tot a punt !! (això esperem!)... aquí teniu una primera presentació per part de l'equip del projecte ... l'audició no és gens bona (darrera de la càmara s'estava produint una discussió decisiva per al futur del planeta... ai, del curt!! :P ) ... i com que es va canviar la data de filmació (inicialment era el 27) .... se'n va fer un altre!!!
·


·
Què la força ens acompanyi !!!
·
·

dilluns, 22 de juny del 2009

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XV )

··
LOS ABRAZOS ROTOS (2009)
El sr. Pedro Almodóvar és un mestre de la promoció, de l’auto-promoció, cada pas que dóna, ja sigui en pre-, durant i post- producció s’encarrega prou de fer-ne ressó, sempre amb la sensació de que LA peli nova és LA peli definitiva del director de la Manxa, aquella que resumeix, transmet i condensa tota la seva personalitat creativa .... Los Abrazos Rotos, no és una excepció, venuda com LA peli Almodóvar/Cruz definitiva, per al lluïment definitiu de la Pe... Però anem al gra, aquesta és una de les pelis menys ‘Almodóvar’ que hem vist darrerament (a exepció del toc d’humor del film dins del film amb la Carmen Machi en estat de gràcia i de les sempre presents relacions familiars) i més d’infinitats d’autors de cinema europeus, el film està posseït –descaradament!- pels esperits d’Antonioni, Rossellini,... Es una mala peli?, doncs no, però tants misteris, tants secrets, tantes confidències em van arribar a cansar...Visualment molt ponent i la Pe: Espectacular!!!
Valoració: Notable.
·
C.R.A.Z.Y. (2005)
Aquesta és una d’aquelles pelis que tot i la seva aparent senzillesa et cala, i la recordes encara que passi temps. D’aquelles històries que tot i centrar-se en un –curiós- nucli familiar ens parla de moltes més coses, de la vida en general: el sexe, les drogues, el descobriment de l’homosexualitat, l’amor.... recreant adequadament l’entorn dels ’70 (el look, la música) i els seus personatges et captiven, fins i tot els menys positius!! Pel·lícula canadenca (ens arriben poques!) amb tocs de surrealisme, d'ironia, de sentit de l'humor... una meravella!!.
Valoració: Excel·lent
·
ROBOCOP (1987)
Molts crítics pensen que Paul Verhoeven és un dels directors menys entés del cinema actual. Molts veuen en els seus films històries paramilitars, pseudofeixistas, masclistes,... i la majoria de cops són, senzillament, històries filmades amb elevades dosis d’ironia i, sovint, sarcasme. El crítics se l’han pres més seriosament que ell mateix. Procedent de Dinamarca on signa històries amb dosis de cinema eròtic com Delícias Turcas y Delicias Holandesas... desembarca als EEUU amb aquest film de poli-humà reconvertit en poli-cyborg (o robot) després de rebre un brutal, sàdic i gore atac. El film juga a imaginar un futur on la seguretat està en mans de l’empresa privada... la cosa dóna molt de joc!! Òbviament, vista ara té un punt de passat de moda i tant dels ’80 que espanta, però el seu missatge segueix vigent (Saura l’haurà vist?)...després vingueren Instinto Básico, Showgirls i Starship Troopers... Buf, això és una altra història!!!
Valoració Bé
·
STAR TREK (2009)
Que li ofereixin ressucitar la saga trekkie a un fan de la saga Star Wars és un sacrilegi o broma de mal gust... però si a qui li encarreguen és el 'gurú' de les series televisives actuals: J.J.Abrams, la cose s’entén més... el creador d'Alias, Perdidos, de la sorprenent Monstruoso ha de tenir carta blanca per a això i més... estic convençut que és un dels pocs directors que li encarregarien filmar allò que més odia amb la garantia de que serà un èxit. Al Ciutadà K sempre li ha semblat l’univers trekkie massa cientifista com a atreure-li al 100%... l’aire messiànic i èpic, però, d’Star Wars el va copsar des del primer dia... però amb una peli d'Star Trek com aquesta podria compartir club de fans sense problemes. Film àgil, fundacional, ràpid, madur, divertit, entretingut, amb la presència inestimable de l’autèntic Spock (Nimoy) en una filigrana espai/temps digna de Perdidos.... Per passar l’estona, sí, però quina estona més ben passada!!!, Ah, i un Zachary Quinto amb una prometedora carrera que no hem perdre vista....
Valoració: Notable Alt.
·
HENRY V (1989)
El què li ha passat al sr. Branagh és un misteri. Un dels directors anglesos amb més prespectives de convertir-se en el Welles del segle XXI un bon dia va trencar aquesta perspectiva... els motius? Un misteri... egomania?, trencament amb la musa i ex-parella Emma Thompson? deliris de grandesa? Èxit mal portat? Pot ser sí, però si quan inicià la seva carrera era especialista en Shakespeare, què ha passat? ja no ho és? algú li ha fet un rentat de cervell?? El fantasma de Frankenstein (film que marcà el principi del final en la carrera d’aquest director) i la mala sort el persegueixen? El film que ens ocupa és el seu primer film, un debut es-pec-ta-cu-lar (com s'han vist pocs!) i el que veiem (quan ell tenia 24 anys) ens fa pensar en un director madur i curtit.... film intens, bona fotografia, música, impetuosa, bones intepretacions (començant per la seva).. després vindrien Morir Todavía, Molt soroll per res, i l’espectacular Hamlet... però ara, on està ara?? Henry V és genial!!
Valoració: Excel·ent
·
MILLENIUM 1 (2009)
Fer una adaptació cinemtogràfica d’un llibre que ha ‘volat’ de les llibreries de tot el món té riscos, molts riscos... tothom sabem la història, tothom ens hem imaginat els personatges, tothom sabem com acaba el misteri... per tant, haurà d’estar molt ben feta per a poder suplir tot això. Parlar sobre com ens imaginàvem l’adaptació del llibre és difícil perquè cadascú/na se n’haurà fet una de visió, però al Michael me l’imaginava més macarra i a la Lisbeth més antisocial, molt més antisocial... un cop dit això, el film té el to d’una teleserie de dissabte a la tarda, els grans encerts són la recerca bucejant per les fotografies que arriben a l’emoció despertada en llegir el llibre i les escenes sexuals més dures (sí, ben filmades, creïbles!)... a part d’això, passem l’estona però poc més.
Valoració: Suficient
·
PONYO EN EL ACANTILADO (2008)
Miyazaki és un mestre!! Ja ho sabíem, però ho hem de repetir i ho repetirem en cada nova peli que ens arribi... les històries d’una quotidianeitat màgica hipnotitza a nens/es i grans... mai els nens de la família K havien estat tan atents en un film d’animació com en aquest (ni amb Pixar!!!): això és la millor garantia!! I no és només per la vessant visual, que és un prodigi (i artesanalitat impecable, tot està dibuixat a mà!!) sinó per tots aquells missatges de respecte cap al medi ambient, cap al mar, cap als altres (en general) i cap a la gent gran (en particular)... i el paper d’una mare autònoma, forta i independent com n’hem vist poques en el cinema d’animació... Ponyo t’acarona l’ànima i t’injecta alegria de viure...
Valoració: Matrícula d’Honor
·
LOS MUNDOS DE CORALINE (2009)
Ja seria hora que arranquéssim part de TOT el reconeixement que li hem donat a Tim Burton per Pesadilla antes de Navidad i li entreguéssim a Henry Selick, que fou el director d’aquella i tingué molt a dir en la posada en imatges de la història (això sí!) de Burton. La justificació d'aquest reconeixement és que aquesta que ens ocupa (sense Tim) és un prodigi d’imaginació i deliri visual, i estar perfectament a l’alçada d’aquella. L’entrada en el món paral·lel i familiar de Coraline com si d’Alícia en creuà el mirall... és un delícia!!... un decorats desbordants de detalls, un personatges fascinants i un història que ens parla de reivindicar la importància de prestar atenció a les persones que estimem. El punt negatiu és la música, òbviament, no és Danny Elfman, i Bruno Coulais sembla que jugui a ser-ho ... i no ho aconsegueix!! (es tracta però d'un músic interessant a Microcosmos o Los Chicos del Coro, per exemple). Reivindicar l’stop-motion enmig d’aquesta oferta massiva de tecnologia digital és tot un mérit i motiu d’aplaudiment.
Valoració: Excel·lent
·
ACCION MUTANTE (1993)
Aquesta peli és una gamberrada, plena d’amiguets i de temes que són la delícia de qualsevol friki amant dels còmics i la ciència ficció... i Alex de la Iglesia ho era... ara s’ha fet gran, i famós i internacional...i president de l'Academia de Cinema d'Espanya... però quan va començar ho fèu amb un curt mític: ‘Mirindas Asesinas’ i el film Acción Mutante, ambdues d'una caspa tremenda. Més que la història, allò que impactà del seu debut és l’apabullant ús tècnic com si d’una pel·lícula de Hollywood es tractés... però amb molts menys pressupost!!. Escenes escatològiques, gore, psicòpates que són un clar homenatge a tots els films del gènere, des de Wes Craven a Alien o Jeunet i Caro. Llàstima que a voltes sigui tan grollera i poc subtil.
Valoració: Bé
·
TERMINATOR SALVATION (2009)

Aquesta saga (Terminator) s’ha allargat en el temps més del convenient. Si la primera (del visionari James Cameron, ara, força pesadet després de Titanic) fou un film de culte amb un història inquietant de salts en el temps i paper de la robòtica difícil de passar per alt... la història es convertí en saga quan es van estirar el diferents fils temporals que permetia la història: John Connor era el futur que calia protegir a qualsevol preu per a garantir el futur de la humanitat davant de l’atac imminent i de destrucció massiva dels robots... Tot allò passaria en el futur, doncs bé, en la que ens ocupa ara, el futur ja és aquí. La rebelió de les màquines ja ha tingut lloc i la humanitat són com conillets d’Índies a les seves grapes metàl·liques... i John Connor ens ha de salvar (certament, amb un rostre i cos com el Christian Bale, qui no es deixaria salvar, no???). El problema és que fa taaaaants anys de les altres parts (Terminator, 1984) que algun aspecte de la història ens el perdem un mica....Film trepidant, ràpid, àgil i de molta més acció i menys filosofia que les anteriors i amb una fotografia freda i acerada molt adient... Atenció a Swarzenegger en un cameo impactant. (I el sr. Bale taaaaan guapo!! :P )
Valoració: Notable
·
ROCKANROLLA (2008)
Molts són el que opinen que a Guy Ritchie només li faltava separar-se de la seva dona (ara, ex) Madonna per a tornar a ser l’autor més tarantinià de Londres. I els que així opinen tenen raó. El que vam veure a Lock & Stock (1998) i Snatch. Cerdos y diamantes (2000)(tot i que per a molts era un plagi de Tarantino) tenia suficient personalitat com per a poder tenir un continuïtat... però arribà Madonna i amb ella, Barridos por la marea (2002), tremenda!! .... i Madonna marxà... i arribà Rockanrolla que ens continua el fil deixat per Snatch. No, no surten ni els mateixos persontages ni la història té res a veure però el to, la màfia londinenca, els efectes visuals, la música, ens remeten a un Ritchie com si la Reina del Pop no hagués passat per la seva vida. Molt interessant el muntatge i les històries que se’ns expliquen de forma parel·lela... tantes traïcions en algun moment et fan perdre, però... Molt recomanable!!!.
Valoració: Bé
·
·

divendres, 19 de juny del 2009

SR. PABLO LLORENS

·
Avui és l'aniversari d'un director de -principalment curts- cinema especialitzat en la tècnica 'stop-motion', aquella que tan bons rendiments n'ha tret Tim Burton, Henry Selick o els mestres de la companyia AArdman, ninots moguts fotograma a fotograma.... feina artesanal que demana molta paciència però aconsegueix efectes impressionants.
·
El sr. Pablo Llorens (nasuct a Alcoi) un dia com avui -de 1967- fa 42 anys!!! (els mateixos que té Marc Parrot, Polita). De ben petit s'interessà per l'animació amb ninots de plastilina i n'ha fet la seva principal dedicació. En la seva vida professional, ha tingut 2 punts d'inflexió importants: El primer, el reconeixement en rebre el Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per 'Caracol, col, col' (1995)
·
... abans vingueren Un mundo hambriento (1987), Gastropotens (1990), Noticias fuerrrrrrtes (1991), La niña está llorando (1992) i Gastropotens II. Mutación Tóxica.
... i després el seu primer i únic llargmetratge -de moment-: Juego de niños (1999), videoclips, series de TV (Doc Franky) i anuncis (per exemple, Los García, campanya d'introducció de l'Euro a l'Estat Espanyol, els recordeu?)
·
El segon, quan creà la seva pròpia productora: Poten Plastianimation (2001). En el 2o05 tornà a guanyà el Goya amb el curt de suggeridor títol: El enigma del chico croqueta (2004). Després vingué Chokopulpitos (2005) i Molecular Zombie (2009).
·
Apa, doncs! anem a gaudir del treball d'aquest senyor, aquí teniu en 2 parts: 'Caracol, col, col'
·




·
I aquí, el trailer de El enigma del chico croqueta (2004):



·
·
PER MOLTS ANYS, PABLO !!!
·

dijous, 18 de juny del 2009

ACABA CASAL ROCK!!!

EL GLORIOSO ROCK DE LOS ABUELOS


"Nos ha parecido modesta la gala final de Casal Rock (TV-3). La audiencia estamos acostumbrados a esas escenografías bárbaras y grandiosas, tipo Operación Triunfo o ¡Mira quién baila!, y claro, ver a los abuelos en la claroscura humildad del escenario de la discoteca Luz de Gas nos ha sabido, de entrada, a poco. O sea, que si este fin de fiesta se lo hubieran encargado a Gestmusic, seguramente nos hubiera construido un tinglado rutilante y tremendo. Bien mirado, ha sido una suerte esta modestia. Si llegan a disfrazar a este simpático grupo de abuelos y de abuelas como el día que en ¡Mira quién baila! disfrazaron a Carmen Sevilla de rapera nos hubiera sobrevenido un patatús estético, un golpe visual, de insospechadas y tremendas consecuencias. Es decir, que a medida que avanzaba la noche fuimos comprendiendo que tambíén había sido un acierto no disfrazar a nadie de nada, dejar que cada participante saliera su aire -alguna, y algunos, con notable buen gusto en su acicalamiento- y evitar el trompe l'oeil, el temible trampantojo, técnica pictórica que si no se ejecuta con un cuidado extremo puede acabar en una horterada, en una brocha gorda tremenda. O sea que este programa ha sido consecuente con ese concepto de la delicadeza, y del respeto, que ha venido practicando desde su primer día de emisión. Los muchísimos familiares que llenaban Luz de Gas -hijos, hijas, nietos, nietas y, quizá, hasta biznietos- han podido disfrutar no solo del glorioso recital de sus abuelos, sino de un clima televisivo de gran honestidad y limpieza. En este tipo de eventos musicales siempre suele haber un ganador. Aquí no: aquí han ganado todos y todas. No obstante, permítanme destacar el extraordinario momento que ha protagonizado Isabel Cano, de 79 años de edad: le pegó un meneo al tema Highway to hell que si llegan a escuchar los del grupo AC/DC se hubieran enterado de lo que es el hard rock en serio. Estuvo muy simpático, y a la vez muy tierno, Marc Parrot cuando dió entrada a Isabel. Nos dijo: 'Es muy marianista, muy de María, y se asustó un poco cuando se enteró de lo que quiere decir Highway to hell'. Efectivamente, quiere decir 'autopista al infierno'. Pero no es un infierno lo que han hecho en Casal Rock. Han construido, quizá sin saberlo, un programa de referencia."




Ferran Monegal
El Periódico, 17/06/09


dimecres, 17 de juny del 2009

SR. MICHAEL -DiStRaCtIoNs- NYMAN


Que el sr. Michael Nyman és un gran compositor està fora de dubte... tot i això, la seva carrera no ha estat valorada, reconeguda i admirada de la mateixa manera; molts i moltes opinen que la BSO de 'El Piano' -el seu reconeixement més popular i linxada per la crítica musical- fou un punt d'inflexió en la seva carrera. Hi ha un Nyman pre- i post-El Piano. Poc músics gaudeixen d'una contraposició tan marcada entre crítica i públic.
·
El 'Michael-Nyman-pre-' està estretament lligat al director Peter Greenaway i les seves excel·lents BSO per “El contrato del dibujante” (1982), “ZOO” (1986), “Drowning by numbers” (1988), “El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante” (1989) i “Prospero´s books” (1991)(segons diuen, en aquesta darrera peli 'trencaren peres' perquè el sempre, sempre, sempre (a vegades massa) trencador sr. Greenaway va voler introduir sons electrònics i música rock, fet que fèu enfadar a Nyman),
El 'Michael-Nyman-post' està “El piano” (1992), “Carrington” i “Six days, six nights” (1994), “El ogro” (1996), “Gattaca” (1997), “Ravenous” (1997, amb Liam Gallagher, una disc genial i sorprenent!), “Wonderland” (1999), “El fin del romance” (1.999)(preciosa!)....
·
Al Ciutadà K -ara per ara- la preferència pel 'Nyman-pre-', tot i alguna excepció, és inevitable... el tàndem Greenaway-Nyman era una relació quasibé mística, simbiòtica...
·
Fa uns dies, al sr. Nyman el teníem per Barcelona (el Nyman-post-, eh? :P ) perquè ara el músic també film imatges que acompanyen la seva música; dins del Festival de video-art Loop va presentar la instal·lació 'Distractions' a La Pedrera:
"En los años 60, cuando era estudiante de música, me compré una cámara. Grababa lo que veía, manifestaciones en contra de Vietnam y tal: nunca acababa nada, hasta que Peter Greenaway me dijo un día 'tienes que concluir algo'. Hice un corto, 'Love love love', y desde entonces y hasta hace unos diez años no volví a coger la cámara".
'Distractions' són 8 treballs (dels 35 que formen l'obra completa, filmades entre el 2000 i el 2008) que ens mostren: persones pujant escales mecàniques, Mila Jovovich cantant fados sense so (Silent Fado), trens, fotografies fixes, panoràmiques dels camps de concentració d'Auschwitz i Birkenau.... com veieu eclecticisme fruit de molts anys d'anar filmant...
"Son diarios visuales, imágenes extrapoladas de mis archivos, grabadas sin pensar que un día formarían parte de una muestra. A veces están editadas para crear una narrativa, pero no siempre"

Aquesta instal·lació va acompanyada per 2 vídeos: Witness I i Witness II, fets a partir de fotografies antigues fetes pels nazis a gitanos i jueus.
·
El sr. Nyman estarà per aquí fins el 30 de juny que farà un concert dins del Primavera Sound, presentant "Michael Nyman: Mozart 252", es tracta d'un encàrrec que li fèu la BBC per a commemorar el 250 anys del naixement del sr. Mozart... com que va trigar 2 anys en tancar el projecte, d'aquí ve el títol (és ingenyiós fins i tot en això, el tio!!).... un mestre!!
·
Aquí us deixo una widget que et permet escoltar diferents CD de Nyman 'online', només cal que aneu clickant als triangles de les vores de la caràtula per anar a passant d'un CD a un altre....


dimarts, 16 de juny del 2009

EG-PROJECT (2): CREATIVITAT !!!


Fa un parell de dies vaig publicar 'Espantant Gavines', es tracta d'un conte de l'autor ebrenc Jesus Tibau... a partir d'aquest va despegar l'EG-Project', el 'Projecte Espantant Gavines' és l'intent de portar en imatges, mitjançant un curtmetratge, el suggeridor conte d'aquest autor....
·
El 'camelador' o, parlant en propietat, el Productor d'aquest viatge és Jesús Ferré, un xicot d'Amposta molt inquiet, fundador de l'interessant 'Atictes' ('Amics i Amigues de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació') i que s'ha proposat que aquest curt (en català) sigui el més vist a youtube ... (sí, dieu-li ambiciós al noi!) ... el projecte fa mesos que va començar i des de fa ben poc s'hi ha afegit el Ciutadà K per a aportar el que pugui en qualitat d'Adjunt de Direcció (¡toma ya!)... De professional dins de l'equip en tenim algun/a però la majoria de nosaltres (directora, guionistes, actor i actriu...) el que més afegim és ENTUSIASME!!!

Aquí teniu imatges (gravades per Jesús F.) de bona part de l'equip en la seva primera reunió de l'equip. Es tracta del 'brainstorming' per definir les directrius bàsiques del guió literari.... la creativitat, participació i l'engrescament ragen a 'xorros'!!!!

Us anirem informant....
(o podeu seguir el projecte a: 'Espantant Gavines, el curt')
·
·
·
·

dilluns, 15 de juny del 2009

TIM, MOMA & ALICE


Que en aquesta modesta llar estimem al sr. Tim Burton ho hem dit moltes vegades.
Que la capacitat imaginativa d'aquest creador és un referent per a l'imaginari col·lectiu del cinema del segle passat i principis d'aquest és evident... alguns films ens agradaran més i d'altres menys, però la seva potència visual és un fet!.

Tot això que us dic molts i moltes ja ho sabeu i, fins i tot, ho compartiu... però és que el sr. Burton està rebent ja el reconeixement de les institucions artístiques 'més serioses', ja no es tracta d'un seguit de fans-fanàtics i cinèfags 'pillats' amb tot el que ell fa, sinó que un centre com el Moma (Museum of Modern Art) de Nova York està preparant una super-exposició amb el senzill i il·lustratiu títol de: Tim Burton, que es podrà veure des del 22/11/09 al 26/04/10... Es tracta de la retrospectiva més gran que se li ha dedicat mai i en ella podrem gaudir de dibuixos, quadres, titelles, storyboard, fotografies, projectes mai realitzats, ... a més de projectar totes les pel·lícules, curtmetratges i obres fetes per a internet... si fèu una escapada a NYC, ja ho sabeu!!.

El sr. Burton té a tots els seus seguidors/es ansiosos/es, delerosos/es de veure imatges de la seva nova peli, com ja sabeu, es tracta de l'adaptació d'Alicia de Lewis Carroll i que es troba en fase de post-producció... que l'Alícia caigués a les mans del sr. Burton era una qüestió de temps, la seva desbordant -i a estones cruel- imaginació li queda que ni pintat al genial director.
·
·
La data d'estrena del film està pendent per al març del 2010, sí, sí, del 2010!!!! quasibé queda un any i aquesta és la raó de que tothom persegueixi qualsevol imatge del film, però qualsevol, eh??? Amb comptagotes van arribant imatges del rodatge o el -suposat- aspecte que tindrà Johnny Depp com a 'Sombrerero Loco' ...
·
El nivell d'histèria dels fans es tan elevada que si busqueu al youtube trailers de la peli en trobareu uns quants (falsos, òbviament!) creats per membres d'aquesta comunitat amb trossos d'altres pelis... aquí us presento un que he trobat molt imaginatiu per l'aspecte tenebrós molt en la línia Burton... a l'espera del vertader tràiler ens conformarem amb aquest...


divendres, 12 de juny del 2009

DON'T GIVE UP...

Suposo que li passa a tothom, però hi ha cançons que se t'arrapen a l'ànima, que en sentir-les has de parar tot el que estàs fet i prestar-li la màxima atenció... és una qüestió d'aturada física, el teu cos diu: 'para! quiet! escolta! ... i gaudeix'... i llavors et teletransportes.... la cançó que us presento avui és una d'elles, un clàssic dels '80 de Peter Gabriel amb veu de Kate Bush: 'Don't give up', recordo tenir el clip gravat en VHS (òbviament!) i veure'l un cop i un altre i, fins i tot, acabar plorant mentres el veia... sí, sí, sotregava el meu coret ....
·
Avui passejant pel Facebook (mira que m'agrada poc, eh??) una amiga ha penjat una versió cantada pel Bono i Alicia Keys... feia tant temps que no l'escoltava que se m'ha obert la caixa dels records... (gràcies, srta. Quiñonero!!).
·
Com que amb els anys m'he transformat amb un mostre acumulador i devorador cultural no en tinc prou mai amb una sola cosa, així que aquí us presento diferents versions de la mateixa preciosa cançó... espero que les gaudiu tan com jo .... i us doni energia si la necessiteu...








dijous, 11 de juny del 2009

EG-PROJECT (1): EL CONTE

·
ESPANTANT GAVINES
·
El sol ja s’ha aixecat un pam. Ha deixat enrere el roig dels primers instants, i ara la llum és neta, acabada d’estrenar, com si aquest matí fos l’inici de quelcom nou. No fa gens de fred, ni calor, ni vent, i el mar sembla un espill de tanta calma que genera. Algunes barques tornen a port, esquitxant un espectacle perfecte si vols relaxar-te. En canvi, de genolls a terra, l’Enric busca desesperadament. Sap que li queda poc temps; el servei de neteja pentinarà de seguida la platja i no deixarà ni rastre de la nit. Passa totes dues mans per damunt l’arena fent cercles, per a veure si nota res, però amb molt de compte, perquè podria enterrar-les sense voler i, llavors, la pèrdua fóra irreversible. Amb els ulls no para de mirar en totes direccions, mentre avança a petits passos, a la gatzoneta. No vol rendir-se fins a l’últim segon; té massa a perdre. Tampoc està segur de trobar-se al lloc exacte; ahir va beure massa, i només té com a referència els llums verd pistatxo del rètol del Mario’s, el pub on van fer les tantes. Però podria equivocar-se, i tant que sí!, perquè a partir de les quatre només en guarda records tebis.
·
Ella tenia els cabells llargs. Això ho recorda bé perquè, en un moment determinat, la lluna s’hi reflectí. Seia en una taula amb tres o quatre amigues més, i es notava d’una hora lluny que anaven amb ganes de marxa. S’hi va fixar de seguida que van entrar al Mario’s, com si el pelegrinatge d’aquella nit pels pubs de mig poble el dugués als seus braços. És difícil saber quantes cerveses portava fins aquell moment, perquè a partir de la dotzena, en perd el control. No ho hauria d’haver fet, sap per experiència que barrejar el perjudica, però no es va poder estar de demanar un whisky; volia semblar més home, fer-se l’interessant.
·
Van acabar a la platja enllaçats l’un a l’altre, a foc ràpid, enfarinats amb l’arena. No en recorda el rostre, i el nom, no sap per què, li sembla que conté una ema. És conscient que ha tingut a les mans la dona de la seva vida, que cap altra li farà oblidar, com un llast que el perseguirà sempre. Per això, ara que les seves petjades encara són tendres, vol que l’ajudin a recordar-la. Però el temps s’esgota, i la màquina de neteja ha entrat a la platja, espantant gavines al seu pas.

Jesús M. Tibau
Conte inclòs en el recull
El vertigen del trapezista
·

dimecres, 10 de juny del 2009

STEAMPUNK !!!

·
Es tracta de filmar un futur alternatiu en el que la tecnologia d’última generació no té circuits, ni cables, ni panells electrònics... les seves màquines estan fetes de fusta, focs, aigua, rodes dentades i rellotges. Es tracta de mostrar un futur teconològicament avançat però fet amb les eines del segle XIX. Així veiem ordinadors amb engranatges, robots amb calderes internes, naus espacials amb aspecte de dirigibles, màquines del temps amb politges i palanques... el look dels protagonistes mostren corbates de llaç i armilles, bufanda i ulleres de motorista....
·
Es tracta d’una estètica present en el cinema des de finals dels anys ’80 i que ha anat guanyant força, amb mostres en films com Brazil (1985), Rocketeer (1991), La ciudad de los niños perdidos (1995), Wild Wild West (1999), La Liga de los Hombres Extraordinarios (2003), Hellboy (2004), Sky Captain y el mundo del mañana (2004), El Castillo Ambulante (2004), La Brújula Dorada (2007)... una estètica amb el suport de la literatura (Gibson, Lansdale, Pynchon) i el còmic (Schuiten, Morrison, Moore).
·
El teòrics ens parlen de que l’steampunk és una reacció fruit de la desconfiança que tenim amb el progrés, el futur tecnològic no ha desembocat en una vida millor per a tota la humanitat, l’electrònica no és tangible, si quelcom se’ns trenca no ho podem manipular, n’hem de comprar un altre.... això ens fa anyorar aquells temps en les que la tecnologia podia ser una llavor de futur d'esperança... enyorem la simplicitat, transparència i claredat de les cadenes de producció de la primera revolució industrial... volen tornar a la senzillesa d’arreglar coses a cops de martells....
·
La pel·lícula, però, que més ha captat tot això i s’ha convertit amb la peli steampunk per excel·lència és Steamboy, de Katsuhiro Otomo; un director que ja té un altre film fundacional -de l'estètica cyberpunk- amb Akira... ara ha captat, de nou, les inquietuds i els neguits que ens mouen... a mi aquest 'rotllo' m'agrada !!!!....
·
·

dimarts, 9 de juny del 2009

SR. DAVID CARRADINE

(1936-2009)
·
Com suposo que ja sabeu -el pequeño saltamontes- va morir en l’habitació 352 de l’hotel Park Nai Lert de Bangkok amb 73 anys, de causes naturals... tot i que fonts tailandeses de la policia parlen que fou trobat estrangulat amb les cortines de l’habitació (“el cuerpo estaba colgado de una soga en el armario de la habitación”, segons un tinent coronel de la policia local, suposadament, per practicar accions masturbatòries de risc... aquest motiu de defunció no l'haguéssiu endevinat de cap manera, eh??).
·
La mort del sr. Carradine no ha estat convencional, però és que la seva vida tampoc no ho fou. Després d’una infantesa rebel (estudiant teoria musical i composició), una joventut salvatge que el fèu viure els ’70 del segle passat de forma intensa (vivint en una comuna), d’haver escrit música per a una companyia teatral i d’haver interpretat Shakespeare, li oferiren el paper de la seva vida a Kung fu (després d’aparèixer en un dels primers films d’Scorsese, El tren de Bertha).
·
Una serie mítica de TV que barrejava aventures en el far west amb lliçons de filosofia oriental... Val a dir que ell no era el primer actor amb el que pensaren, sinó Bruce Lee, però el consideraven massa oriental i impetuós per al paper, calia algú més calmat i Carradine el conseguí tot i que no en tenia ni idea d’arts marcials... el ‘pequeño saltamontes’ havia arribat per a quedar-se a viure en l’imaginari col·lectiu i a ell per a marcar-lo de per vida....
·
Després vingueren pocs papers (i de poca qualitat) per al cinema, i de serie B, però algun de rellevant fou amb Ingmar Bergman a El huevo de la serpiente (1977) o en l’espanyola Río abajo de José Luís Borau (1984)... fins que Tarantino (el rei de la repesca de belles glòries de Hollywood) el desenterrà després de mooooolts anys d’inactivitat per a ser el Bill del títol i punt de mira final de la venjança de la Thurman a Kill Bill 1 i 2.
·
Al llarg de la seva vida es va casar 5 cops i no va deixar mai la música, arribant a gravar 60 temes de diferents estils musicals.
·
Aquí el teniu, amb la guitarra a la mà, interpretant-nos un tema (no sé jo si aquest era el seu fort, eh? amb tots els respectes) ... descansi en pau ....
·
··

dilluns, 8 de juny del 2009

MARILYN ETERNA !!!

·
El dilluns passat dèiem que si Marilyn Monroe continués viva hagués fet 83 anys... però, com ja sabem, només morim quan deixen de recordar-nos, mentre alguna persona pensi amb nosaltres, continuarem vius... tenint en compte això, la sra. Monroe té corda de record per a estona.... Aquesta setmana –i com si es tractés d’un regal d’aniversari- s’han descobert fotografies inèdites de l’actriu –sí, sí, encara ara apareixen fotos inèdites!!-. Es tracta d’unes imatges captades el 1950, en el Griffith Park de Los Ángeles, per Ed Clark a una Marylin que just acabava de començar la seva carrera amb un petit paper a La Jungla del Asfalto (de John Huston). Les fotografies foren descartades i arxivades, perquè “qui és aquesta Monroe”??.
·
Tenia 24 anys i la seva mirada encara mostren tocs d’inocència, de joventut i no de la tristor i la nostalgia de les darreres imatges de l’actriu, ja com a reina de Hollywood i mite eròtic.... només dos anys deprés, aquesta noia serà portada del LIFE i es convertirà en un mite, en una icona... que no s’apaga... que continua...
·

divendres, 5 de juny del 2009

EUR- Hopa!!!




Això és, per exemple, un de les coses que puc dir sobre les eleccions europees: la representació de colors de la Unió Europea (els 27 països pertanyents) segons les seves banderes.
·
  • Vermell (29, 34 %)
  • Blanc (29,10%)
  • Blau fosc (12,85%)
  • Groc (8,21%)
  • Verd (7,54%)
  • Granate (4,15%)
  • Blau clar (3,84%),
  • Negre (3,70%)
  • Taronja (1,23%)
(aparegut al Públic del dimarts 02/06/09 )
·
(doncs jo he trobat més interessant això,
que fer proselitisme per a que anéssim a votar, la veritat...)
·

dijous, 4 de juny del 2009

BOQUETES DE PINYÓ (1)




Dirigir una secuela de Seven me interesa menos que clavarme cigarrillos en los ojos (David Fincher)





Un gran actor Sean Penn, no un gilipollas como Russell Crowe (Josh Brolin)



·

dimecres, 3 de juny del 2009

WAIT FOR...MOBY

Avui, per al Ciutadà K, la notícia és MOBY... ens agrada Moby!!! El que passa és que darrerament el tenim en 'hores baixes', enrera queden les precioses Porcelain, Extreme Ways o 18. Ell és el mestre del 'jingle' televisiu, fa uns anys no hi havia anunci que no tingués alguna melodia seva.

Moby, el rei de la música electrònica 'pop' amb gotes de soul i aires 'ambient', és notícia per 2 motius: perquè a partir d'avui es poden comprar les entrades per al concert que oferirà el proper 22 de juliol al Palau de la Música Catalana i perquè el 29 de juny veurà la llum el seu nou i nové treball: WAIT FOR ME... abans de que el tinguem a les mans, ens ofereix 2 singles i els seus respectius clips... aquí us els deixo.

El primer està dirigit pel nostre amic Lynch (ja es nota ja....): Shot in the back of the head (títol més explícit en la vida!! per a una instrumental hipnòtica i dureta, d'entrada...) i la segona: Pale Horses, simpàtic i agredolç clip d'animació amb un lletra minimalista minimalista... aixecarà volada el sr. Moby?????


·


Put me on the train,
send me back to my home
Couldn’t live without you when I tried to roam
Put me by the window, let me see outside
Looking at the places where all my family died
·

dimarts, 2 de juny del 2009

SRA. MARIA AMELIA LOPEZ SOLIÑO

O L’ÀVIA BLOGGER
·
Maria Amelia López Soliño, de 98 anys, fa un parell de setmanes va morir.... era una senyora que havia nascut a Muxía (A Coruña) –el poble del Prestige- però vivia a Cambados (Pontevedra), a casa d’un nét.... La sra. López Soliño feia 3 anys que havia descobert Internet, gràcies a que aquest nét li va fer un regal ben curiós: un blog, amb un títol tan explícit com: “A mis 95 años”.... el virus blogaire ja s’havia introduït en l’àvia i no l’abandonaria (com a tants de nosaltres!)... “Es un invento bárbaro, sobre todo para las personas mayores”.
·

A mis 95 años / 95 years old blogger
23/12/2006 - Amigos de Internet, hoy cumplo 95 años. Me llamo María Amelia y nací en Muxía (A Coruña) el 23 de Diciembre de 1911. Hoy es mi cumpleaños y mi nieto como es muy cutre me regalo un blog. Espero poder escribir mucho y contaros las vivencias de una señora de mi edad. -- (My friends in Internet, today I am 95 years old. My name is Amelia and I was born in Muxía (A Coruña - Spain) on December the 23rd of 1911. Today it's my birthday and my grandson, who is very stingy, gave me a blog.)
·
El seu blog ha rebut un milió i mig de visitants (que es diu ràpid!) i el 2007 rebé el premi BOB’s, de la televisió pública alemanya, al millor blog en espanyol.... el que pretenia ser un regal innocent d’un nét cap la seva àvia per a distreure-la, s’acabà convertint un autèntic fenomen cibernàutic.
·
El seu blog era un cant a la vida mitjançant els retalls de vida, els records, les vivències d’una persona que ha viscut gairebé un segle, en els seus post (al principi, escrits; en els darrers temps, en arxius de veu) ens parlava de la seva infantesa, juventud, sobre els temps de la República, sobre el què significa ser vell en els nostres temps.... tota una Història de Vida feta blog....”Con internet me distraigo y hasta me encuentro mejor. Es como si tuviese un amigo con el que converso. En mi habitación, me parece que estoy encerrada en un convento, pero con el blog me olvido de la enfermedad”.
·
El febrer passat va descobrir el Facebook en el que hi tenia 461 amics, on impulsava el grup ‘Ancianos en Acción’.
·
Se’ns ha mort la iaia, la iaia d’internet, l’àvia blogera....
·
El seu darrer post, del dia 11 de març, diu:
si ahora siento morirme es por dejaer el inter... Bueno, por dejar los míos y por dejar el internet, que es lo que más me entretiene. Hasta en cama pienso en él
·

... la seva tasca flotarà eternament en la blogsfera, que és com morir una mica menys...

·

dilluns, 1 de juny del 2009

ME SENTÍ...

·

“Me sentí como si hubiera acabado la función matinal de beneficencia; el empresario se había abotonado el abrigo de astracán y había cobrado las entradas; las desconsaladas actrices de la compañía se encontraban ahora sin su jefe. Sin él olvidaban sus papeles y salían a destiempo a escena; le necesitaban para dar la orden de alzar el telón en el momento justo; le necesitaban para orientar los focos; necesitaban oír sus susuros entre bastidores y ver su mirada imperiosa clavada en el director de orquesta. Sin él no había fotógrafos de la prensa semanal, no había buena voluntad acordada de antemano ni expectativas de placer. No las unía más lazo que el deseo de servir al mismo patrón; ahora que el vestuario de encaje y terciopelo dorado había sido guardado en los baúles para ser devuelto a la guardarropía del teatro, todas volvían a vestir el gris uniforme de diario. En las pocas horas que duraba el ensayo, durante los pocos minutos exultantes que duraba el espectáculo, habían representado en sus maravillosos papeles a sus magnos antepasados, aquellos retratos famosos a los que supuestamente se asemejaban. Ahora todo había concluido y a la desolada luz del día tenían que volver a su casa y reunirse con el marido que iba con demasiada frecuencia a Londres, el amante que perdía a las cartas, el hijo que crecía excesivamente aprisa...”

Evelyn Waugh (1945:105) Retorno a Brideshead.
·