dimarts, 29 de desembre del 2015

SABATES D'STAR WARS


Doncs sí, la saga Star Wars porta 37 anys pel món i en cada nova peli rebrota el merchandising com si fos el primer dia; de fet, molts afirmen que el merchandising en el món del cinema es va inventar amb Star Wars i la ment del seu creador George Lucas.

No estem parlant només de ninots i naus infantils la marca Irregular Shoes ha tret al mercat sabates inspirades en l'univers Star Wars i, pel que sembla, 'se las quitan de las manos'.


Talons amb el bust de Darth Vader, soldat imperial o RD-D2, botes Chewbacca o sabatetes planes amb la princesa Leia. 

Certament, posar-te això als peus demana altes dosis de valentia.

Una monada que qualsevol freakie hauria de tenir ... a partir de 200€






dilluns, 28 de desembre del 2015

AVUI, EL SR. CINEMA FA 120 ANYS



Avui, de fa 120 anys, els germans Lumiére feien la primera projecció de cinema del món, presentant L'arribada d'un tren a la ciutat al Saló Indien de París... havia nascut el cinema!

dijous, 24 de desembre del 2015

BON NADAL!



dimarts, 22 de desembre del 2015

FELIZ NAVIDAD


Estas fiestas multiplican exponencialmente la cantidad de frases supuestamente enrolladas que recibimos por tierra, mar y aire. Abres el correo, Twitter o Facebook y alguien a quien apenas conoce te envía una frase entre mística y enigmática que debería dejarte pasmado. A veces la acompañan con el nombre del autor y a veces no. Muchas son de Paulo Coelho, pero a menudo omiten este dato porque es público y notorio que, cuando la gente ve su nombre, inmediatamente se dispara la alarma porque saber que la cantidad de almíbar que va a recibir puede dispararle el nivel de azúcar y provocarle diabetes, si no la tiene ya de tanto leer frases.

¿Por qué tantas personas cuelgan sentencias que les parecen profundas y en realidad son memeces? Pues para darse aires de grandeza cuando de hecho son cortitos. Es algo que hemos intuido a lo largo de los años. Por fortuna ahora tenemos por fin la prueba que lo demuestra. Como en todo estudio que se precie, detrás hay una universidad. En este caso, la de Waterloo, en Ontario. Lo ha dirigido el psicólogo Gordon Pennycook, lo publica la revista Judgement and Decision Making,  se titula"Sobre la recepción y la detección de mierda pseudoprofunda", y la conclusión es que las personas más receptivas a esas mentecateces son las que tienen menor nivel de inteligencia. Y no sólo eso. Son también las más propensas a creer en teorías de la conspiración, en lo paranormal y en recurrir a las medicinas alternativas. Los investigadores utilizaron en parte frases de un gurú llamado Deepak Chopra, que un servidor no tenía el gusto de conocer. Ahora que lo he descubierto he quedado fascinado. Es una perla. Aquí hay algunas de sus muchas frases profundas: "Integridad significa incluir todo, no excluir nada"; "Confíe en lo que siente más que en lo que piensa"; "Lo que no se multiplica a través del dar, ni vale la pena darlo ni vale la pena recibirlo"; "No juzgar crea silencio en la mente"; "El verdadero poder detrás del deseo es la intención"...

¡Y yo que sonsideraba a Coelho el súmmum de la vacuidad! Ahora mismo quito su busto del altar en el que lo tenía y pongo en su lugar a Deepak Chopra, quien, por cierto, en 1998 ganó el premio Ig Nobel de Física por su investigación Sobre la física cuántica aplicada a la vida, la libertad y la búsqueda de la felicidad económica. Como bien dijo Bernd Schuster: "Grasias, no hase falta desir nada más"

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 20/12/15

divendres, 18 de desembre del 2015

EL CAPITOL VII JA ESTA AQUI... STAR WARS!!!


Doncs, sí, amic i amigues, com super-freakie-fan, ahir a les 00:01 (que ja era avui) vaig veure el nou capítol de la saga galàctica més gran de les que es fan i es desfan ... i vaig disfrutar like a child!!!


dimarts, 15 de desembre del 2015

dilluns, 14 de desembre del 2015

OSTRAS, PEDRIN


Nunca hay que tirar a la papelera una idea aunque de entrada te la rechacen. Otro llegará que sepa aceptarla aunque tengas que introducir modificaciones. Esa es la lección magistral que podemos aprender de la noticia que estos días ocupa noticiarios televisivos y páginas de diarios: la Estatua de la Libertad que hay en la bahía de Nueva York no estaría ahí si en el siglo XIX los jerifaltes egipcios hubiesen aceptado su primera versión, que debía adornar la entrada del canal de Suez. 

El escultor del invento, Frédéric Auguste Bartholdi, diseñó la obra como un gran faro en homenaje al progreso de Egipto. Tenía diecinueve metros de altura, al estilo del Coloso de Rodas, pero en vez de un coloso colocó una felah, una campesina que, según él, simbolizaba la gran revolución industrial que vivía el país, que sacaba pecho tras la inauguración del canal de Suez en 1869. Sacaba pecho pero no tenía ni un duro, por lo que el proyecto fue archivado. 

Como quien la sigue la consigue, durante un viaje a Nueva York Bartholdi vio en su bahía una isla llamada Bedloe. Lo imagino pensando "¡tate!" e intuyendo que era la oportunidad ideal para resucitar el proyecto que en Egipto no le funcionó. Se puso manos a la obra. En vez del velo que llevaba la campesina egipcia le puso la diadema que conocemos. Cambió la antorcha de mano:en vez de llevarla en la izquierda  se la puso en la derecha. Como tras ese cambio de mano Ms. Liberty no llevaba nada en la izquierda, le puso una tablilla con la fecha de la declaración de independencia de Estado Unidos en número romanos: "Julio IV MDCCLXXVI". Para acabar de dar dramatismo al conjunto, a sus pies situó una cadena rota, metáfora fácil de entender hasta para los más cortos. Al conjunto lo tituló La libertad ilumina al mundo y consiguió que el gobierno francés se lo pagase como regalo del pueblo de Francia a Estados Unidos con motivo del centenario de su independencia. 

De haber aceptado Egipto la estatua del canal de Suez, no habría Estatua de la Libertad en Nueva York y Bedloe seguiría siendo una simple isla con llanuras de marea colmadas de ostras, como había sido hasta la llegada de los europeos: para disfrute de los lenape, que se las zampaban tan ricamente. Quizá habríamos tenido que esperar hasta la aparición en escena de Andy Warhol, que sin lugar a dudas hubiese puesto en el lugar una inmensa lata de sopa de ostras Campbell's; deliciosa, por cierto. Pruébenla.

Quim Monzó al Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 13/12/15

dijous, 10 de desembre del 2015

EL CURIOS CAS DE VICTOR NOIR (O L'ATRACCIO DE L'ENTRECUIX DESPRES DE MORT)


El cementeri de Pére-Lachise és la 'ciutat dels morts' més famosa de París i una de les més visitades del món, pot rebre uns 2.000.000 milions de visitants l'any. Hi ha unes 70.000 tombes, en les que podem trobar l'última llar de Maria Callas, Honoré de Balzac, Moliére, Simone Signoret, Yves Montand, Marcel Proust, Frederic Chopin, Édith Piaf, Oscar Wilde o Jim Morrison (una de les més visitades).

Curiosament, però, aquella tomba que té més popularitat és la del periodista Victor Noir (pseudònim de Yvan Salmon) que tenia 22 any quan va morir d'un tret l'any 1870. El jove treballava en el diari La Marsellaise i es va enfrontar en dol amb un cosí de Napoleó III, Pierre Bonaparte, arran d'un article que aquest darrer trobà inadequat. La mort del jove va provocar una autèntica commoció popular, 100.000 persones van anar a l'enterrament i en la seva tomba s'hi va col·locar una estàtua de tamany natural amb el barret caigut, la camisa descordada i una magnètica protuberància a l'entrecuix... segons la tradició, deixar-hi una flor, fer-li una petó als llavis a l'estàtua i acariciar-li l'entrecuix pot resoldre els problemes d'infertilitat de les dones i proporcionar una exitosa vida matrimonial. L'Ajuntament l'any 2004 va intentar evitar aquestes accions poc respectuoses i va posar una reixat al voltant de la tomba... no va durar massa, les dones de París es van queixar de tal manera que el consistori va retirar l'impediment a accedir a tan valorada estàtua.

Hi ha major glòria eterna que aquesta mostra d'amor genital?

divendres, 4 de desembre del 2015

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLII ): SITGES 2015 (SEGONA PART)


THE PIPPER (2015)
Film de Corea del Sud que ens proposa una particular versió del flautista d'Hamelí com només allá la podien fer: dura, perversa, sanguinaria i molt cruel. El que comença amb un aire de conte es transformant en un malson cada cop més negre i punyent. Una història d'amor paterno-filial i de venjança, molta venjança. Bella en imatges però terrible en el contingut.

Valoració: 7,5

VETERAN (2015)
Una altra de Corea del Sud. En aquest cas, peli de gàngsters i polis contemporanis a Seul. Grans corporacions corruptes, xantatges, suborns i un equip d'investigadors de la policia molt llest. Bon ritme, sentit de l'humor, baralles que són autèntiques coreografies... però certa sensació de 'deja vu', de film vist molts cops.
Valoració: 5,5





POURQUOI J'AI PAS MANGÉ MON PÈRE (2015)
Recordeu el dependent simpàtic de la verduleria del film Amelie, que li faltava una mà? Doncs l'actor -Jamel Debbouze- debuta en la direcció cinematogràfica amb aquest film d'animació en 3D. La peli ens parla d'uns simis en 'evolució'. Film distret, amé, enginyós, àgil (fins i tot, histriònic, hauríem de dir) amb un prota mono verborreic que és la viva imatge del director (sense mà, inclòs). És com un barreja entre Los Croods + Tarzan...
Valoració: 7 



NIVEL 7 (2015)
Curtmetratge del projecte col·lectiu Cinergía, patrocinat per Gas Natural, en el que directors/es realitzen un curtmetratge sobre l'ús responsable de l'energia. Aquest curt l'ha dirigit Santiago Segura tot fent un homenatge a films com La Comunidad o Qué he hecho yo para merecer esto?... fresc, divertit, però se li veu el llautó cínic al 'dire amiguete': missatges ecològics Santiago Segura???? Perdona?????
Valoració: 6




PARTISAN (2015)
Film dirigit per Ariel Kleiman, es tracta d'una mena de micro-societat a l'extrarradi d'una gran ciutat amb unes normes pròpies i un únic líder (creïble Vincent Cassel) que educa, protegeix i dóna amor a una comunitat de persones excloses i marginals, fent de Pare de tots i totes. Aquest líder entrena als nens/es per a ser sicaris. Una mena de versió actualitada d'Oliver Twist. Seca, freda. Obre moltes expectatives que no acaba satisgent.... llàstima!
Valoració: 5,5

JOURNEY TO THE SHORE (2014)
Film  japonésa amb una premissa tan bona com sobada avui en dia: el fantasma del martir mort torna a visitar la seva dona 3 anys després de morir, però tornar -no com a ectoplasma o esperit translúcid- sinó com a persona de carn i óssos; aquest li demana que l'acompanyi a conèixer les altres vides que ha tingut durant aquests 3 anys de separació.... erràtica, dispersa, sosa i amb imperdonables errors tècnics. Un desastre!
Valoració: 3


AS THE GODS WILL (2015)
El sr. Miike és un clàssic de Sitges: perquè presenta quasibé sempre 2 pelis l'any i perquè hi ve en persones (el tenia assegit al seient de davant en la peli anterior). En aquesta delirant peli un jove adolescent demana a Déu tenir una vida menys avorrida... i, és clar, s'ha d'anar amb compte amb el què demanes i perquè, a lo pitjor, se't compleix. La resposta a la seva pregària serà un joc de proves en el que si perds: mors. Això és el que ens ha preparat el Déu-Miike: grotesca, sanguinària... espectacular!! Lloat el Déu Miike!!
Valoració: 8,5

YAKUZA APOCALYPSE (2015)
Una altra del sr. Miike, aquest senyor produeix pelis com a xurros (pitjor que Woody Allen, que ja és dir). Aquesta peli -en la línia del director- és deliri pur: yakuzes, yakuzes vampirs, lluitadors disfressats de granota i litres i litres de sang... excessiva fins a l'esgotament; massa excessiva, fins i tot, però rius... és el que té Mr. Miike)
Valoració: 5,5

ZOOM (2015)
Film fascinant en el seu format, estructura i guió, en el que es barreja cinema d"animació i imatge real. Tota una pirueta metanarrativa en el que una dibuixant de cómic ens parla d"un director de cine que en la seva pel.lícula l'actriu és una escriptora que escriu sobre la dibuixant del principi... un garbuix narrat de forma ágil, distesa i fresca. Gran sorpresa!
Valoració: 8,5

COSMOS (2015)
El sr. Zulawski -director del film- té aquell aire de 'cinema d'autor' dels anys '70 del segle passat i com a bon representant d'aquell període es tracta d'un cinema fet -principalment- de paraules, de poesia, de literatura; se'ns fa difícil acostar-nos des de la racionalitat. Cosmos són paraules, moltes, que s'amunteguen, que es refereixen fins aconseguir una obra fascinant, teatral i estranya. El sr. Zulawski és un dels autors/directors/poetes imprescindible del cinema europeu actual
Valoració: 7

LIFE (2015)
Esperada pel·ícula del sempre interessant Corbijn -mestre de videoclips-. El film ens exlica la insistència d'un fotògraf (Robert Pattinson) per a fer un reportatge a un James Dean (Dane DeHaan) quan encara no era un mite. Curiosament, desperta més atractiu el fotògraf que el sr. Dean... film sense xispa, sosa i convencional...on ha quedat la personalitat visaulment magnètica del sr. Corbijn? una llàstima... :(
Valoració: 5,5

VICTORIA (2015)
El seu únic pla seqüència durant les dues hores de metratge són la seva carta de presentació, una auténtica virgueria que ja mereix aplaudiments. Film irregular: la primera part és lenta però s'accelera considerablement a la segona, fruit, tambe, dels esdeveniments de la història. Thriller de l'any? Un pél exagerat, potser, però s'ha de reconèixer el magnetisme i risc de la seva posada en escena. Ha enamorat en els festivals per on s'ha passejat.
Valoració: 7


HIGH-RISE (2015)
Una obra del sr. J.G.Balard dirigida per un dels directors actuals d'humor més negre i retorçat només podia sortir aquesta peli. High-rise és una distopia en tota regla on un gratacels serveix per a representar una micro societat on s'evidencien classes socials, lluites de poder i normes socials. Fascinant evolució del film que passa de l'ambient cool de l'inici al panorama apocalíptic del final. Fascinant i pertorbadora!
Valoració: 8



INTO THE FOREST (2015)
Film cloenda del Festival. El debut de la directora Patricia Rozema ens presenta una història de supervivència de dues germanes en una casa al mig del bosc just en el moment que comença l'apocalipsis. Film trist, desesperançat, fet amb sensibilitat, bon gust i que ens ofereix el plaer de tornar a gaudir de la srta. Ellen Page. Un bon film de cloenda!!
Valoració: 7



COP CAR (2015)
Peli amb olor dels '80. Fins i tot, ens recuperen a Kevin Baconfent de sheriff malote. La història ens parla de dos nens que roben un cotxe de policia sense saber que porta un 'regal' al maleter... El propietari intentarà recuperar-lo. Film de poques pretensions, senzill, modest... entretingut i poca cosa més.
Valoració: 5



TURBO KID (2015)
Continuem amb films situat als '80, en aquest cas, en clares referència a l'univers Mad Max, sintetitzadors a tot drap i super-herois de pacotilla... en aquest cas, recuperem al 'malo' dels '80 per excel·lència: el sr. Michael Ironside. Un film petardo petardo que sembla un capítol dels Power Range -versió TV-: juvenil i moooolt poca-solta. Jo no hi vaig connectar gens ni mica.
Valoració: 4

THE FINAL GIRLS (2015)
Fi de festa d'aquest viatge als '80 cinematogràfics; aquest cop, però, és un viatge literal: uns adolescents 'entren' en un film de 1986, acompanyant als actors i actriusde l'slasher en qüestió. Homenatge a films com Viernes 13 en un exercici de metallenguatge de cinema dins del cinema. Enginyosa, divertida, original, innovadora... per algun raó li han donat el premi al millor guió en aquest Sitges'15. Una bona manera de dir adéu al festival... The las film of Sitges 2015!
Valoració: 8





dimarts, 1 de desembre del 2015

dimarts, 24 de novembre del 2015

SRA. MAUREEN O'HARA


(1920-2015)

Fa unes setmanes moria la sr. Maureen O'Hara, actriu del Hollywood clàssic: pèl-roja, insubmissa i combativa. 

La sra. O'Hara va nèixer com a Maureen FitzSimons a Millwall, prop de Dublin; filla d'un comerciant i d'una cantant amateur, la seva infantesa va estar marcada per una dura educació catòlica. Als 5 anys va descobrir que volia ser actriu en recitar un poema a l'escola ... la seva mare la va apuntar a classes de locució i interpretació i amb 14 anys ja col·laborava en programes radiofònics de Dublin. Quan té 17 anys la seva mare l'acompanya a un càsting a Londres i es escollida per a un Hitchcock: Posada Jamaica (1939)... 2 anys després li arribaria el seu primer gran paper: Qué verde era mi valle del mestre John Ford. A partir d'aquí, vindrien El cisne negro, El sargento inmortal, Esta tierra es mía, El secreto de una mujer o Río Grande, de nou amb John Ford al costat de John Wayne. Només el sr. Ford li entregà a la sr. O'Hara els papers més importants i la cirera d'aquesta col·laboració vingué amb El Hombre tranquilo (1952) una de les obres mestres  de l'etapa tardana de Ford, de nou amb el sr. Wayne.

La sra. O'Hara era una senyora amb les idees clares, combativa i de forta personalitat. El sr. John Wayne va arribar a dir d'ella: "Prefereixo heure-me-les amb un paio de dos metres, que amb aquest huracà devastador anomenat Maureen O'Hara"

L'any 1946 es nacionalitza com a ciutadana nord-americana i la seva presència en el cinema estigué marcada per papers pocs rellevants i, fins i tot, mediocres. L'any passat Clint Eastwood i Liam Neeson li van entregar l'Oscar honorífic a la seva carrera

Només per la seva interpretació de Mary Kate Danaher a El Hombre tranquilo, personatge apassionat, indomable, fort i independent, la sra. Maureen O'Hara mereix està en un lloc d'honor en la Història del Cinema...


    dilluns, 23 de novembre del 2015

    POR UN LEGADO DIGNO


    ¿No dicen que hoy en día se trata de ser emprendedor? Pues manos a la obra. Eso es lo que habrán pensado los creadores de una organización que, a la vista de que cada vez más gente se tatúa, han decidido que puede ser buena idea ofrecer un servicio para que, cuando te mueras, tus tatuajes no se pudran contigo en la tumba o ardan en del crematorio, junto con el resto del cuerpo. Se llama Napsa, asegura que sus objetivos son "la preservación del skin art" y ofrece consejos y apoyo a los que decidan dejar en herencia sus tatuajes a sus deudos.

    El método a seguir es interesante. Primero hay que registrarse en la web de Napsa: crear una cuenta y toda la pesca. Luego declaras si te gusta llevar tatuajes o si eres una "artista tatuador". Luego das un nombre (no es necesario que sea el tuyo, un nick sirve), una dirección de e-mail y una contraseña. Acto seguido confirmas la contraseña. Te dan entonces un certificado de socio. Lo enseñas a tus amigos y parientes para que vean de qué palo vas y sepan que, cuando te mueras, a uno de ellos -el escogido- le habrá tocado en suerte tu tattoo. Imagine la cara de felicidad de este último.

    - ¿De verdad me vas a dejar tu tatuaje?
    - Pues sí, para que veas lo mucho que te aprecio.

    Cuando te mueres, antes de dieciocho horas, el escogido activa el proceso vía internet. Los de Napsa le envían información detallada sobre el proceso necesario para arrancarte el trozo de piel y un kit completo de productos para cortarlo y preservarlo  de forma que no se descomponga. Sólo falta entonces enviarlo por correo a la empresa, que será quien acabe de aplicar los productos necesarios para su conservación.

    Entre tres y seis meses después, el elegido recibirá un cuadro con tu tatuaje en el centro y un marco de los más churrigueresco. Aseguran que el método de conservación permitirá "que tu historia, tu espíritu y tu legado pervivan durante generaciones".

    Me parece una idea espléndida. Lástima que nunca me haya tatuado nada. Por eso, lo primero que haré el lunes será buscar un tatto shop -en mi barrio hay unas cuantas- y pedirles que me tatúen a Bob Esponja sodomizando a una alcachofa, por ejemplo. Así podré legar algo digno a mis descendientes que, el día que Dios me llame a su reino, recibirán el cuadro con alegría y alborozo, lo colgarán en una pared del comedor y se dedicarán a ir mirándolo mientras cenan.

    Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
    de La Vanguardia del 18/10/15


    dijous, 19 de novembre del 2015

    1500 !!!



    Ostres, és una xifra que es diu ràpid!. I fa lleig que m'ho digui jo mateix, però, arribar al post número 1.500 té molt de mèrit. El Ciutadà K va nèixer l'11 de març de 2008 i amb un senzill 'Comencem...' hem estat capaços de post a post, entrada a entrada arribar fins aquí .... així que, tot i no ser el nostre aniversari, ens felicitem per l'entrada número 1.500 !!!!

    Això és el que deia el post número 2, l'endemà d'obrir-lo i ja el volia tancar:

    "Les primeres petjades és el que tenen... has d'establir les bases d'allò que serà.... -buf!, el que vols no sempre va en la línia del que acaba sent.
    Certament, escriure un blogg no m'ho havia plantejat mai, quan en sentia a parlar pensava: "exactament, per a què?" .... ¿¿quina necessitat pot tenir algú/na d'escriure el que li passa pel cap (o altres zones del cos) en aquest mitjà heterogeni, global ... infinit que és la 'internet' ?? a qui li pot interessar el que tu pensis, el que tu facis, el que tu escriguis??
    vale, ja m'he desmotivat.... tanco el bloc!!!"


    Gràcies per les vostres visites, comentaris i opinions !!!


    dimecres, 18 de novembre del 2015

    COLLITA FESTIVAL DONOSTIA 2015


    Uf, pendent teníem encara valorar el darrer Festival de Cinema de Donostia. Edició 63 amb el premi honorífic a Emily Watson i premi de la crítica (Premi FIPRESCI) per a la millor pel·lícula de l'any al veterà George Miller i el seu Mad Max: Fury Road, un dels pocs casos en els que públic i crítica van de la mà.

    Bon any per al cinema penínsul·lar amb perles que ja estan a la cartellera i heu de córrer a veure-les abans de que marxin, com -sobretot!-: Truman, de Cesc Gay amb el solvent tàndem Javier Cámara/Ricardo Darín; El Desconocido (debut de Dani de la Torre) o El Clan (de Pablo Trapero, després del premi al millor director en el darrer Festival de Venezia. Presents, tambe, Mi gran Noche (d'Alex de la Iglesia), Lejos del mar (Imanol Uribe), El rey de la Habana (d'Agustí Villaronga), Un dia perfecte per volar (de Marc Recha) o la nova (i decepcionant) d'Aménabar: Regresión.

    Per les pantalles del Kursaal van passar: The Assassin (la nova de Hou Sia-Hsien), Sunset Song (de Terence Davies), Nuestra hermana pequeña (de Hirokzu Koreada), Sicaro (de Denis Villeneuve), estrenada la setmana passada amb una intensitat i ritme molt recomanable o l'apocalíptica i kitsch High-Rise de Ben Wheatley

    Pel que respecta al premis, el cinema d''aquí' es va emportar alguna molla del pastís, malgrat que el premi gran -la Conxa d'Or a la millor pel·lícula- fou per a Sparrows (de Rúnar Rúnarsson, ni de bon tros la millor a jutjar pels comentaris de la crítica) i Premi Especial del Jurat per Evolution (de Lucile Hadzihalilovic; més arriscada que l'anterior, la guanyadora). Conxa de Plata al millor director per Joachim Lafosse (per Le Chevaliers blancs). Conxa de Plata al millor actor (ex aqueo) per Ricardo Darín i Javier Cámara (per Truman); i la millor actriu pr Yordanka Ariosa (per El rey de La Habana). El Premi del públic a la millor pel·lícula fou per a Nuestra hermana pequeña de Hirokazu Kore-eda.

    Com sempre, films que van a parar a la llista de pendents.... se'ns gira feina!


    dimarts, 17 de novembre del 2015

    dilluns, 16 de novembre del 2015

    EL LIBRO DE LA SELVA


    La obsesión por incentivar la lectura está llevando a piruetas inimaginables tiempo atrás, cuando lo máximo que las entidades culturales hacían eran campañas con imperativos tipo 'Anímate a leer' o '¡Nunca sin tu libro!'. Una vez vi por la calle a una muchacha con una camiseta en la que, a la altura de las tetas, se leía: 'Read books not t-shirts'. Me pareció el mejor eslogan que había visto hasta entonces.

    Y de hecho la gente lee. Lee y escribe más que nunca. En el ordenador y el móvil, pero, leer, leen. Pero lo que los incentivadores quieren es que se lean libros. A mí, por la cuenta que me trae, me parece bien, siempre que no recurran al sonsonete de 'el placer de la lectura', porque hay libros que, más que placer, provocan diarrea y convendría hablar de 'el disgusto de la lectura'.

    A lo que íbamos. El próximo 3 de diciembre lanzarán desde Cabo Cañaveral un cohete especial con libros. Va destinado a un astronauta, Scott Kelly, que lleva en órbita desde marzo y, cada tanto, envía desde su cuenta de Twitter fotografías de la Tierra. Son preciosas. ¿Se aburre ya de las fotos y quiere un poco de lectura? No es exactamente así. Sucede que, una vez más, para 'incentivar la lectura' entre los chicos (y, en este caso, además, el interés por la ciencia), leerá libros desde la estación espacial. Es parte de un programa que hace años que está en marcha: Story Time from Space. El astronauta lee, una cámara lo graba, lo cuelgan on line y los niños terráqueos se conectan a internet y lo escuchan. '¡Genial!¡Mira, mamá, estoy escuchando un libro que un señor lee desde el espacio!'.

    Otra pirueta. En Tokio acaban de inaugurar un hotel de esos que muchos llaman hostels (para no llamarlos albergues, que les parece vulgar). Combina el alojamiento con un biblioteca con más de mil setecientos libros, además de cómics (los inevitables manga, supongo). El plan es que pronto lo libros sean más de tres mil. En coherencia con esos principios se llama Book and Bed. Las habitaciones son pequeñas pero preciosas, con enormes estanterías llenas de volúmenes. Las camas, simples, están medio escondidas tras los anaqueles repletos. Eso sí: ofrecen wifi gratuito para todos aquellos que, entre párrafo y párrafo de la novela que lean, quieran pasarse unas cuantas horas navegando por internet. Una cosa es que el hotel se presente como amante de los libros y otra muy diferente que sus propietarios sean tontos.

    Quim Monzó, a Seré Breve de el Magazine 
    de La Vanguardia del 15/11/15

    divendres, 13 de novembre del 2015

    OBSESION DOMESTICA DE LAS SRA. MAGDALENA BORS


    La sra. Magdalena Bors va nèixer a Amberes (Bèlgica) l'any 1976 però viu a Austràlia des de petita. Va estudiar Arquitectura però després es va decantar cap a les humanitats artístiques amb la fotografia. El seu treball fotogràfic planteja escenes impossibles dins d'un entorn domèstic quotidià; com si es tractés d'una mena d'hipertròfia dels hobbies o activitats que es produeixen dins d'una llar: el menjador es pot desbordar peces de puzzle o el cuarto de rentar pots ser envaït per una autèntica selva.

    L'artista confecciona aquests escenaris de forma minuciosa i molt detallista; i pot invertir mesos o, fins i tot, anys per a que un escenari quedi com ella vol abans d'apretar el disparador fotogràfic.

    Obsesión doméstica és un recull d'11 fotografies de les sèries fotogràfiques Tierra natal i El séptimo día que podem veure fins al 12 de febrer al Museu d'Art Contemporani Gas Natural Fenosa de Barcelona.

    Poesia i màgia embolcallades de quotidianeïtat...



    dijous, 12 de novembre del 2015

    CALENDARI PIRELLI 2016: MENYS NUS MES TALENT




    Yoko Ono, Patti Smith, Amy Schumer, Natalia Vodianova, Serena Williams, Tavi Gevinson, Yao Chen, Fran Lebowitz, Kathleen Kennedy, Mellody Hobson, Ava DuVernay, Agnes Gund, Shirin Neshat són les protagonistes del nou Calendari Pirelli 2016 que realitzarà la sra. Annie Leibovitz. Com podeu detectar pels noms d'algunes d'aquestes personalitats, aquest any el calendari queda lluny d'aquelles belleses joves, esculturals i mig nues (o totalment nues). Aquest any s'ha optat per persones amb rellevància social i el talent (que com tots sabem està a l'interior...).

    El calendari que fa 51 anys va néixer com a obsequi nadalenc per a propietaris de garatges ara és un objecte de culte que no està a la venda i que només es reparteix a personalitats del món. 

    En paraules de 'la Leibovitz' el calendari "és un treball sobre els papers que juguen les dones avui, dones que han assolit alguna cosa" ... ben adaptat als nous temps, certament, però pocs somnis lúbrics despertaran... certament.


    dimecres, 11 de novembre del 2015

    ENTREVISTA EXCLUSIVA A ANOHNI BY ROSA & RICARDO


    Ja fa temps que ens vam declarar fans absoluts del sr. Antony Hegarty i els Antony and the Johnsons, des de que un bon dia de 2004 vam escoltar la seva veu màgica... ens vam quedar completament enamorats, forever!. Molts cops he compartit vídeos i estrenes dels seus nous treballs en aquesta casa... tinc una bona amiga virtual: la Rosa Blackstar que és 1000 vegades més fan que jo; tant, que coneix personalment al sr. Hegarty i ha parlat més d'un cop amb ell; tant, que gestiona la pàgina del Facebook de fans de l'Antony i no només això, sinó que ha creat una espai web de fans d'aquest artista. I encara hi ha més, Rosa acompanyada de Ricardo han aconseguit una entrevista exclusiva amb Antony, que ara està donant a conèixer el nom amb el que se'l coneix en entorn privat i familiar: Anohni. 

    Rosa i Ricardo, eufòrics amb la possibilitat d'aquest assoliment, van ser generosos i ho van compartir amb la resta de persones que valorem l'Anohni, tot demanat-nos qüestions que li volguéssim plantejar a l'artista. L'entrevista està agrupada en 4 blocs temàtics: The Future, The Past, Friends and Collaborators i Something Personal, on l'artista comenta les inquietuds dels fans més fans. 

    Anohni està a punt a punt de llançar un treball nou, més ballable, més electrònic... HOPELESSNESS però, d'això, en parlarem un altre dia.

    Aquí us deixo l'entrevista íntegra (o podeu anar a la font original clicant en aquest enllaç)

    imageThe Future

    First, we all are still a little bit bewildered after learning that you will be using the name ANOHNI when releasing your new album. What else can you tell us about this change of name? Is it something permanent? Or something to put some distance from your previous work?
    Anohni is the name I have been using in my private life for several years. I felt like sharing it professionally for this project. “Antony and the Johnsons” still exists as a band name, but I will be using Anohni most likely from now on on a personal level. 
    Well, the next obvious question is: what can you tell us about HOPELESSNESS? Is there a release date yet? We are all looking forward to listening to your new and very different album.
    The record is as different as could be from my previous work. I am not sure that many of you who prefer the early chamber music style will enjoy it! It is a dance / experimental electronic record with quite a dark thematic undertow. It is an album I felt very compelled to produce. It will be released next spring and I will be working on aspect of that for the year of 2016.
    Is there going to be a music video with the release of the new album? 
    There will be several quite special videos, all of which we are working on now, and which I am quite excited about.
    Regarding the live presentation of HOPELESSNESS: Do you already know how is it going to happen? Will there be a World Tour? Will it be very different from your previous concerts?
    The presentation will be very unconventional and I'll probably raise a few eyebrows. I want to explore my voice as separated from my body, and employ avatars to represent my body. But this will get more concrete as we develop and rehearse over the coming months.
    When we had the chance of listening to 4 Degrees live earlier this year, thematically it looked like Another World’s angry sister. Have you reflected on that? Has your vision of the world become angrier in the last few years? Why?
    I have grown tired of grieving for humanity, and I also thought I was not being entirely honest by pretending that I am not a part of the problem. 4 Degrees is kind of a brutal attempt to hold myself accountable, not just valorize my intentions but also reflect on the true impact of my behaviors.
    How has your visual work evolved in the recent years? Do you have plans for any new exhibitions?
    I have a plan for a major exhibit of my drawings in Germany next summer.
     
    The Past
    The Turning tour in 2006 made it possible to give more visibility to the beauty and dignity of transgender people. Do you see right now a real improvement regarding social inclusion of transgender people, or are stereotypes and ignorance spread in the same way as in the past? 
    Obviously in the US and to some extent in the UK there have been great strides in visibility for trans people in the last couple of years. That has been very exciting for the trans community in the US and I hope that other countries can start to enjoy this conversation as well, and that it might start to benefit oppressed people around the world. Although I have always talked about myself and my work in the context of being transgendered, I feel a bit on the outskirts of the US trans-hubbub in the media. But I feel it will benefit the younger generations most explicitly, and I am delighted for that. The sooner gay and trans people can get on safe and equal footing, the sooner they can more powerfully lend their unique voices as a community to advocate for issues beyond their own well-being.
    The same way Turning did with transgender issues, the Future Feminism movement seems to have preceded a new wave of Feminism across popular and “mainstream” culture. What do you think about this new popularization of the word Feminism? Do you see it as authentic?

    I am glad to say that we were also a part of a recent resurgence in popular interest in feminism as it applies to our lives and circumstances today. One of my proudest achievements in the last few years was seeing me quoted in the international press saying “Jesus as a girl, Allah as a woman, Buddha as a mother”. And now with Pope Francis even considering the ecology! This is a far cry from just a few years ago. It seems like some of the things we care about are finally becoming more popular urgent concerns, thank Goddess!
    It has been mentioned sometime in the past that you have been working in a project concerning Blacklips. Is that true? It would be really interesting as it is a part of your work that remains a mystery and less known.
    I have compiled a trailer for a Blacklips documentary that I would like to make one day. I spent a couple of years interviewing all the participants of Blacklips after one of my best friends from the group died in 2011. It put a fire under me to at least collect the raw documentation. I suspect it will not see the light for a few years however. 
    In recent years you have performed wonderful concerts with orchestras. Still we miss the lovely intimate feeling of the performances with the very talented Johnsons. Will there ever be concerts with the Johnsons or an equivalent band?
    I honestly don't know if I will revisit that configuration again, or whether it will just remain a lovely memory of a wonderful period in my 30s. I adore all those musicians, Julia [Kent] and Max[im Moston] and Joan [Wasser] and co. They are all very busy with their own lives and projects these days, and my process has shifted and evolved. But the recordings are forever!!!! The funniest part of it is that I recorded I am a Bird Now to document that group of musicians before our configuration fell apart! None of us could have imagined that we would have that glorious run!
    In your words some of the songs you've written over the years have gone through a long journey from their composition to the time they were recorded and later released. Could you tell us more about your songwriting process? Do you take time to let your compositions 'age' before allowing them to be listened to? 
    Not consciously, but sometimes things take a long time to gestate. on the other hand, other projects are completed instantaneously. There really isn't a formula. I spend a lot more time on a day to day basis doing visual work, but when I do return to music, it sets my heart aflame. Recently I have been setting my vocals to tracks by producers, which is a whole different world, and very liberating.
    Two of your recent projects have been The Life and Death of Marina Abramovic and the She’s So Blue concerts. Are there plans for releasing or performing the songs featured there?
    I have vague plans to do record some of this material and a lot of other material from my past when the time is right!
    Are there plans for a DVD / Blu-Ray release of the Swanlights Concert with the light work of Chris Levine or the Antony and the Ohnos concert with Yoshito Ohno? 
    Nothing like this is currently planned.
    Your first album and the I Fell In Love With a Dead Boy EP are your only releases that can’t be found in vinyl format. Have you thought about re-releasing them in that format now that its use is spreading out again?
    It is something I have long wanted to do. I actually prepared that vinyl for production many years ago and submitted it to World Serpent in 2002, but the label closed down before the records could go into production. I have to dig those files out again and send them to the record company! 

    Friends and Collaborators
    It is rather difficult to describe the enigmatic charm of the music of your friend and collaborator William Basinski. His compositions have a sense of eternity, are contemplative, their listening requires attention, time and a particular mood...what is your perception of Basinski’s music? 
    I love Billy’s music, I am proud to say I helped him along the way as I introduced his work to David Tibet. I have always been a giant fan and for years I was the only one listening to it on cassettes that he would make for me!!!! But in terms of describing the work, I will leave that to his many enamored critics!
    Did Beyoncé or Jay-Z ever react (publicly or in private) to your rendition of 'Crazy in Love’? 
    No.
    What is the dream duet or collaboration that hasn’t happened yet? And the one that has already happened that you cherish the most?
    I would like to do more projects with artists from traditional and indigenous communities. I absolutely loved working with the Martu earlier this year. 

    Something Personal
    Name the last song, album and artist/singer you really loved.
    I LOVE BUFFY SAINT MARIE’s NEW ALBUM “POWER IN THE BLOOD”!!!!!!!! It is fantastic.
    Name five albums to take to a desert island. 
    Big Science by Laurie Anderson 
    Loaded by The Velvet Underground
    Variations for Piano [and tape] by William Basinski

    It is Finished! by Nina Simone

    Treasure by Cocteau Twins
    It’s Only Theater of Pain by Christian Death!

    I know that's 6…

    What are your favorite poets? 
    Recently I have been reading these gorgeous Zoroastrian texts. I used to like EE Cummings when I was a teenager. 
    Which artistic period do you feel more attracted to? Which artists do you like the most? 
    In terms of painting, I like Veronica’s Veil! I like quite minimalist work and I like heavy abstraction. I do not like figurative work on the whole. I like paintings by animals! I have a brilliant painting by an elephant!
    Do you have a favorite wine to drink while listening to Nina Simone?
    I never whine while listening to Nina! It would be an insult to her greatness!
    Do you have a favorite hiding place? 
    In the clouds.
    What's your take on weird/strange coincidences?
    I dont know why they happen!
    Would you like to become involved in politics?
    I feel in my own funny way I have used my platform in the media to speak about things that some deem political. But other than in that way, no. 

    Do you allow yourself the privilege of taking care of a garden? It's probably not an easy task living in Manhattan.
    I used to garden for a living in my 20s!!! I love taking care of all my plants in my home. And I have a garden of crystals by my bed.


    The End
    Is there something else you would like to add or say? 
    Thankyou!!! xxx