dijous, 29 de juliol del 2021

SITGES 2021 #0: CARTELL I LEITMOTIV



La imatge de 54ena. edició de Festival de Sitges té el concepte d'home llop, en particular, i les 'dobles naturaleses, en general, com a leitmotiv del Sitges 2021 i la seva imatge va en aquesta línia. Conceptes com la bèstia interior, les dobles cares, la doble personalitat, aquella part fosca que tots i totes tenim ... un altre dia comentem les novetats en la programació




dilluns, 26 de juliol del 2021

FUNAMBULISME

Esquematitzant grollerament, jo dic que les persones són funàmbules que fem equilibris entre uns estats ordinaris de consciència i uns  estats extraordinaris de consciència. I dic també que, en bona part, som els nostres records. I els nostres records no són ficar la clau al pany de casa, ni treure la llesca de la torradora, ni totes les altres coses que podem fer cada dia amb el pilot automàtic. Els nostres records són aquell petó, la mort d'aquella persona estimada, l'accident, el naixement d'una criatura, aquelles coses que no s'escauen cada dia. Són les coses importants que, quan passen, fan que tot el nostre funcionar s'assembli més al d'un boig que al d'una persona corrent. Quan estem així, vorejant el perímetre, estem en contacte amb el més enllà i se'ns obren temporalment finestres a paratges desconeguts, o com a mínim, no transitats habitualment. Quan estem així, les sensacions, els sentiments, la vida, en definitiva, ens aclapara amb tota la seva intensitat. I després de la torrentada, quan retornem  al 'món interrogatiu i relatiu' (que deia Alan Stivell en la seva Symphonie Celtique), totes aquestes vivències es converteixen en un material valuosíssim per entendre'ns millor i entendre millor el que ens envolta. La cançó que dóna títol a aquest llibre, "El dolor de la bellesa", parla de tot això i en parla des d'un estat extraordinari de consciència modificat expressament. La nena és la pròpia ment, la pròpia consciència, la pròpia ànima. De ben petits, a través dels contes d'infants, se'ns ha transmès un coneixement mil·lenari sobre com, la nostra nena, pot moure's per allí evitant els perills , Però els perills hi són, són els que corre el hòbbit cada cop que es posa l'anell. Josep M. Freicgla advertia en El bolet i la gènesi de les cultures que "qui s'aventura a endinsar-se en la foscor, ha de conèixer el camí de tornada tan  bé com el d'anada". Malgrat tots els riscos, allí s'estén el bosc on cacen els poetes i, com va escriure Rimbaud, "je veux ètre poète, et je travaille à me rendre voyant [...]. Il s'agit d'arriver à l'inconnu par le dérèglement de tous les sens"

Roger Mas (2020:64-65). 
El dolor de la bellesa

dijous, 22 de juliol del 2021

SEGONS L'ANIMAC 'EL VIATGE DE CHIHIRO' ES EL MILLOR FILM D'ANIMACIO DELS DARRERS 25 ANYS

 

A Catalunya tenim un festival de cinema d'animació que mola i amb solera. El passatfebrer es va celebrar la 25ena edició d'ANIMAC, la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya. Es tracta del festival de cinema d'animació més antic de la penínsul·la. Per a celebrar aquest aniversari tan especial, l'ANIMAC va demanar a comissaris, crítics, historiadors i assagistes en animació que fessin una llista de les millors pelis d'animació que han passat per la programació del festival lleidatà.

Ja sabem que fer llistes és molt relatiu, subjectiu i bla, bla, bla ... però sovint ajuda tenir una pauta, un canon o un referent. És una forma d'identificar la vàlua de films que potser nosaltres no li hem donat valor i descobrir-los. Els van demanar 3 llistes: una amb els 50 millors llargmetratges, una altra amb els millors directors de curts i una tercera llista amb el talent de futur.

LES MILLORS PELIS DELS DARRERS25 ANYS D'ANIMAC
No us posaré les 50 pelis, és clar, us poso les 15 millors:

1. El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001)
2. Bienvenidos a Belleville (Sylvain Chomet, 2003)
3. Mary and Max (Adam Elliot, 2009)
4. ¿Dónde está mi cuerpo? (Jérémy Calain, 2019)
5. La tortuga roja (Michael Dudok de Wit, 2016)
6. La vida d'en carbassó (Claude Barras, 2016)
7. Vals con Bashir (Ari Folman, 2008)
8. Persépolis (Vincent Parounnaoud i Marjane Satrapi, 2007)
9. Kirikú i la bruixa (Michelt Ocelot, 1998)
10. El nen i el món (Alê Abreu, 2014)
11. Anomalisa (Charlie Kaufman i Duke Johnson, 2015)
12. La cançó del mar (Tom Moore, 2014)
13. La princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997)
14. El gigante de hierro (Brad Bird, 1999)
15. Fantástico Mr. Fox (Wes Anderson, 2009)


ELS/LES MILLORS DIRECTORS/ES DE CURTS
1. Theodore Ushev (The phisics of sorrow, 2020)
2. Koji Yamamura (Atama Yama, 2002)
3. Regina Pessoa (Tio Tomás: A contabilidade dos dias, 2020)

EL TALENT DEL FUTUR
1. Daria Kaixeieva (Daughter, 2019)
2. Marta Scarapelli (Egg, 2020)


Com podeu veure, les dones brillen per la seva absència en la llista de millors pelis, però estan en la del 'talent del futur' ... bona senyal! pot marcar tendència.

No sorprén gens que Miyazaki tingui 2 films en la llista de 15, es tracta del creador més influent de l'animació contemporània, en el que creatius de Pixar -per exemple- s'emmirallen i idolatren.

M'encanta que Belleville estigui en el número 2 una d'aquelles pelis que s'haurien de reivindicar amb un disseny impecable i una BSO brillant. 

Vinga, si alguna no heu tingut ocassió de veure, manos a la obra!



dimarts, 20 de juliol del 2021

DESCOBRINT LA SRA. ARCA



Arca és un d'aquells estels que -molt de tant en tant- despunten en el firmament musical. Extragavant, difícil i fascinant. 

El seu nom de naixement fou Alejandro Ghersi, nascut a Caracas -1989- en una família benestant -el seu pare treballava en banca d'inversió i la seva mare va cursar Estudis Internacionals.. Va passar la seva infantesa a Connecticut i al cap d'uns anys van tornar a Caracas. Al 7 anys va rebre classes de piano i als 14 va produir i remesclar música mitjançant samples d'altres artistes. 

D'adolescent va publicar alguns temes amb el nom artístic de Nuuro. Va estudiar en la Universitat de Nova York producció musical i va anar a viure a Londres. Canviant-se el nom a Arca, edita 3 EP: Baron Libre Stretch 1 i Stretch 2; amb cançons, mixtapes i remescles en diferents plataformes d'streaming. L'any 2013 crida l'atenció de Kanye West i li demana que Arca col·labori en la producció de 4 temes seus. Aquell mateix any puja el mixtape experimental &&&&& a SoundCloud i l'EP Sheep (2015). A partir d'aquí participa en produccions de diferents artistes fins arribar a col·laborar amb Björk en el seu Vulnicura (2015), tant en alguns temes com en els seus videoclips. I Arca publica en la discogràfica Mute Records: Xen (2014) i Mutant (2015). I un nou mixtape a SoundCloud: Entrañas (2016)

Dos anys després publica el seu primer LP -Arca (2017)- amb XL Recordings. L'inclouen en diferents llistes dels millors discos de l'any. El seu ressó mediàtic i musical la porta a ser convidada en diferents festivals, entre ells el Sònar. Aquell mateix any produeix Utopia, el nou treball de Björk.

El 2018 manifesta que es considera una persona de gènere no binari i, més tard, com una dona trànsgere.

Des del 2019 està vivint a Barcelona i l'any següent publica un senzill de 62minuts @@@@@.

El 26 de juny de 2020 publica el seu 4rt àlbum d'estudi: Kick I, un disc intens i trencador amb col·laboracions de Björk (que la fa cantar en espanyol), Shygirl, Sophie o la mateixa Rosalía. Fou nominat als Grammy en la categoria del Millor Album Dance/Electrònic.

A finals de l'any passat va editar una compilació de 100 remixes de la seva cançó 'Riquiquí' produiïts per una intel·ligència artificial anomenat Bronze; i a principis del 2021 publica l'EP 'Madre', amb 3 versions del tema de 30 minuts de durada en total, amb la participació del músic de cambra Oliver Coates.

Com a detall excèntric, Arca ha participat en el llençament de diversos productes de luxe: com un audífons bondage de 6.450 dòlars o un bolso de Prada (tipus rinyonera) de 770 dòlars.

Aquell adolescent andrògin i misteriós que utilitzava les plataformes musicals com a forma de donar-se a conèixer s'ha convertit en un productor prestigiós i molt demandat per artistes musiccals d'arreu del mó
n. Parlen de la seva música com una deconstrucció del trip hop, amb sons industrials, proximitat al hip hop i atmosferes fosques. La seva música no és fàcil, no és còmoda, demana atenció i esforç per part de l''escoltador' però si hi connectes les emocions i intensitats estan garantides.

dilluns, 19 de juliol del 2021

TERMINI


- Em falta un relat.
- Quantes pàgines?
- Deu.
- La setmana vinent te les passo.
- Les vull per demà.
- Per demà? No fotem!
- Per demà, o en prescindeixo. Ja sé que et creus poc menys que un geni, però si demà les deu pàgines no són aquí, en trobaré un altre per demà passat. No serà per genis, en aquest país... De sota cada pedra en surten una dotzena. Ah, i res de refrigeris, vull peix fresc.

- La mare que et va... t'has proposat acabar amb mi.
- Si no ho has de fer m'ho dius ara.
- Ho faré, però vull un bon afegit al preu alçat.
- Ni parlar-ne, el preu és el mateix.
- Ets un refotut pirata i en paus.
- Un refotut pirata que et va ressituant al mapa. Fots bona merda, cal reconèixer-ho, però no ets l'únic.
- Entesos. Deu pàgines de bona merda per demà.

*******************

Es va treure el culet cereal de la Magda de sobre.
- Què passa, amor?
- He de posar-me a escriure.
- Ara?
- Ara mateix.
- Ostres, quin rotllo!
- Escolta, per què no em contes més detalls d'aquella vegada que t'ho vas fer amb sis tios i vas acabar a urgències amb un esquinçament, perquè un va voler clavar-te una ampolla de vidre de Coca-cola pel cul?.
- Però si ja és això que dius. Ja t'ho vaig explicar. No hi ha res més.
- Suposo que farcint aquella base ja faré alguna cosa... fes-me el favor de posar la cafetera al foc, estimada.
- O... també pots escriure de quan vas estar a la garjola i mamaves cigales i et deixaves donar pel sac a canvi de cigarrtes i droga.
- Ja no interessen tant les històries maricones... Bé, ja m'apanyaré.
- I amb mi què passa? M'he quedat a mitges...
- Ja saps on són les joguines. Ja et compensaré com cal. He de fer deu refotudes pàgines per a demà o sóc pell per a Ballester... i, nena, per si no et consta, no arribem a final de mes ni de conya.
- Puc anar al despatx de Ballester i aconseguir que allargui el termini, i potser que et pagui millor la paperassa...
- Oblides que és completament gai?
- Puc telefonar a la meua amiga transvestida. Vols dir que resistirà un numeret dels forts? Amb tu funciona, eh que sí? Encara t'agrada que te la claven com a la presó, oi que sí? 
- És ue sou molt bones... Emmm, pots provar-ho, això de Ballester. Tenim poc a perdre.
- Telefono a la Luana i em presento a casa de Ballester. Em canvio i ho intentem...
- Abans, posa la cafetera al foc. I, si us plau, vés amb compte.
- Et faig una mamada ràpida, per relaxar-te millor per escriure?
- No caldrà. Fes via, amor. Si hi ha qualsevol contratemps (no conec encara tots els retops del fill de puta de Ballester), em telefones. Entesos?
- No pateixis, sé el que em faig.

Quan la rossa tenyida tanca  la porta s'asseu davant l'ordinador. Busca el canal alemany de sado, que va descobrir l'altre dia, i es posa a alleujar tensions mirant-se com dos transexuals, per torns, es fuetegen de valent.

Pensa que encara li sobren hores per fer les deu pàgines. La pressió sol posar-lo en marxa eficientment. No es creu cap geni, però coneix el seu ofici. Ja he fet molta merda per a diversos publicacions del sector del porno. Quan els trans teutons comencen a vessar-se cera d'una espelma pels mugrons, s'escorre.

Josep Igual (2013: 19-21).
Amors gairebé eterns
.

dimecres, 14 de juliol del 2021

SR. KIM KI DUK

 

(1960-2020)

Al final de l'any passat ens deixava un dels directors que més m'ha impactat en els darrers anys. Una d'aquelles persones creadores amb les que conflueixes i et deixen tocat, atrapat, pillat ... El sr. Kim Ki Duk era una artista de Corea del Sud molt especial, el seu cinema ÉS molt especial; i si no us hi heu aproximat mai us animo a què ho fèu i us deixeu portar per les seves històries, la seva estètica, la seva sensibilitat.

El sr. Ki Duk és una de les cares visibles i més reconegudes de la vanguardia cinematogràfica de Corea del Sud (una de les cinematografies actuals més innovadores i interessants del món).

Va nèixer en una família treballadora rural, en un poble del nord del país però quan tenia 9 anys van emigrar a Seul; tot i que inicialment va treballar en l'agricultura als 16 anys va començar com a operari de fàbrica. Als 20 s'allista a la marina i estigué fins als 25 anys. En acabà la seva vida militar va estar un any guanyant-se la vida pintant en un temple budista. Va viure una temporada a París i allà fou on anà per primer cop al cinema entre les primeres pel·lícules que va veure i li provcaren gran impacte foren: El silencio de los corderos y Los amantes del Pont Neuf... quan va tornar al seu país i sense cap formació com a cineasta va començar la seva carrera com a guionista i director de cinema als 33 anys. L'any 1993 va guanyar el premi en l'Institut Nacional del Guió de Corea del Sud; l'any següent el tercer lloc en un altre concurs.... amb aquests reconeixements aconseguí que una productora es fixés en ell i li permetés dirigir el seu primer film: Cocodrilo (1996), tot i que de poca rellevància internacional fou programat en el prestigós Festival de Cinema de Busan. Aquell mateix any dirigeix Animales Salvajes (1996) filmat als carrers de París i aconsegueix un lloc al Festival Internacional de Vancouver. Dos anys després, amb La puerta azul (1998) accedeix al Festival de Berlin i al de Karlovy Vary, aconseguint el reconeixement internacional. Aquests primers films ja tenen la 'marca kim ki duk': estil pausat, però intens; amb una gran força visual i amb unes històries i imatges més dures del que el seu ritme pausat ens podria fer pensar. Imatges dures i diàlegs pausats amb uns personatges directament criminals o poc adaptats a la societat.

L'any 2000 dirigeix 2 films: el molt experimental Ficción verdadera, gravat en només 200 minuts i en temps real sobre un artista de carrer, la seva ex-novia i un seguit de personatges que interactuen amb la seva obra durant l'hora i escaig que dura la peli... la segona peli del 2000 és la que li proporcionà la fama internacional i l'aplaudiment de la crítica : La isla (2000) ... una història romàntica amb un de les escenes de mutilació genital més dures que es recorden en una pantalla; provocant que un crític es desmaiés en el Festival de Venezia.

El 2001, Domicilio desconocido inaugura el Festival de Venezia. Aquell mateix any, Mala gente li proporciona el seu primer èxit de taquilla. Són anys de producció frenètica realitzant dos films per any. Els anys posterior arribaren les seves obres principals i més belles: El guardacostas (2002), Primavera, verano, otoño, inviernoa... y otra vez primavera (2003)(en la que el mateix Kim Ki Duk debuta en la interpretació fent d'ancià monjo budista), Samaria (2004), Hierro 3 (2004) ... amb aquesta darrera és quan el vam conèixer, vam entrar en el seu univers i ja no n'hem sortit més. Hierro 3 és un film d'una bellesa encissadora, d'un romanticisme i sensibilitrat fora de mida. Es molt difícil veure-la i no quedar-me enamorat.

Després en vindrien moltes més, gairebé una per any: El arco (2005), Tiempo (2006), Aliento (2007), Sueño (2008), Arirang (2011), Amen (2011), Piedad (2012), Moebius (2013), One on one (2014), Stop (2015), La red (2017), Human, Space, Time and Human (2018) i Dissolve (2019)... tot i que totes tenen el seu valor i mantenen l'estil 'ki duk' en la que la poesia i la duresa es combinen de forma exemplar i la sensibilitat està present en totes elles, cap arriba a la meravella que fou Hierro 3 (de fet, és el film pel que fou més premiat en diferents festivals del món).

La seva vida personal, durant els darrers anys, estigué marcada per fets contundents: un accident en una rodatge va provocar la mort d'una actriu, una altra el denuncià per abusos... entre Sueño i Arirang estigué reclòs en una cabana perduda en un bosc, sol i amb el mínim per a sobreviure, del que en sortí Arirang, una mena de documental experimental sobre ell mateix... a nivell personal, no estava en el seu millor moment i això impactà en el lluïment de les seves produccions. De fet, degut als problemes judicials els seus productors l'abandonaren i el seu darrer film (Dissolve)  l'haguè de realitzar a Kazajistán.

El novembre de 2020 es va instal·lar a Riga (Letònia) per a preparar el seu nou film; allà s'infectà de Covid19 i morí poc dies després a l'hospital. Tenia, només, 59 anys.

Si no el coneixeu i voleu endinsar-vos en la seva filmografia us recomano molt especialment: La Isla (2000), Primavera, verano, otoño, invierno .... y primavera (2003), Time (2006), , Aliento (2007) i , sobretot, sobretot, Hierro 3 (2004).

Amb només 59 anys i havent començat a dirigir als 33 ens deixa 23 llargmetratges d'una bellesa indiscutible. Una mort que arriba massa aviat i ens nega la possibilitat d'haver gaudit de més obres del mestre Kim Ki Duk. 

Gràcies per l'immens plaer gaudit davant de les teves obres, mestre!

dilluns, 12 de juliol del 2021

CANTERBURY

 

Els mesos de juliol de 1991 i 1992 em van enviar a Canterbury a aprendre anglès, però el que veritat hi vaig aprendre fou l'italià. El segon any, en arribar a l'escola, de seguida em vaig fixar en un nois rossa, amb els cabells llargs i ondulats i uns ulls blaus desarmants. No sé com m'ho vaig fer acostar-m'hi, però finalment, un vespre, asseguts de costat al cim del Dane John i mirant cap a la catedral, li vaig dir: "Can I kiss you?", i ella em respongué: "Yes", i jo em vaig quedar immòbil i ella devia pensar: "Quin tótil, aquest xicot!". No li tocà altre remei que agafarla meva cara entre les seves mansi encetar, ella, aquell primer petó. Durant tretze dies, i com és la cançó  de Serrat, les paraules d'amor van cremar pels jardins i pels carrers de Canterbury. El dia que se'n va anar, el temps va conjurar una gran tempesta, amb un aiguat terrible, enmig del qual, remuntant la nova carretera de Dover, amb aigua fins als turmells i sense poder contenir les llàgrimes, vaig arribar a l'escola  i la vaig buscar com un boig pels passadissos fins que la vaig poder abraçr per darrer cop. 

Amb un companys, a la mateixa flada del Dane John , vaig agafar la primer borratxera de la meva vida. I quan, ja a Solsona, vaig tastar casualment una cigarreta, a la primera pipada se'm va obrir el cel: el gust del tabac era el gust dels petons de Canterbury. Em vaig comprar un paquet i vaig començar a passar nits a la teulada de casa, rememorant el gust d'aquells petons embolicats en paper de fumar, mirant la mateix lluna que es devia veure des d'Itàlia.


Roger Mas (2017:34-35), El Dolor de la bellesa

dimecres, 7 de juliol del 2021

FELIÇOS 80, PAPA !!

Aquest petit que veieu aquí avui en fa 80 i és el meu Papa:

valent
honest
carinyós
segur
capaç
resolutiu
fort
íntegre
treballador
predisposat
simpàtic
afectuós
sensible

És un GRAN pare i MILLOR avi.

T'estimo !!

dimarts, 6 de juliol del 2021

I DANNY DEVITO COM A UROLEG

 

M'he empassat la primera temporada de Peaky Blinders i he decidit aparcar-la definitivament. La trama, ambientada a Anglaterra, al Birmingham de després de la Primera Guerra Mundial, va de la família Shelby, uns pinxosamb pretensions que tenen el costum de posar fulles d'afaitar a les vores de les gorres que vesteixen, de manera que quan es barallen amb els enemics, les fan servir com a arma i els deixen les cares com un poema sangonós. Però, tret d'això de les fulles d'afaitar, que és distret, la història, que podria ser èpica, acaba convertida en una foguera repetitiva que s'allarga com un xiclet. Tenen un bar, The Garrison, preciòs com tants bars britànics d'estil fosc i auster. Però un dia dues senyores de dol deixen  dos cotxets de bebés a la porta del local i al cap de no res tot esclata pels aires. Als cotxets no hi havia nens sinó bombes.  Quan refan el bar i en canvien la decoració ja no és el mateix. És ple de daurats, i ja entenc que aquesta profussió de daurats vol fer-nos veure que els negocis els van bé i el protagonistes neden en l'abundància (en l'ambulància, que deia aquella senyora), però tot plegat no s'aguanta gaire. Si a això hi afegim que els gitanos que hi surten, que se suposa que parlen en romaní, de fet parlen en romanès, la faltade rigor és decebedora. Passa com a Moebius, la sèrie de TV3 que es desenvolupa a la Farga, un suposat poble de Catalunya interior on els protagonistes gasten un xava de mal pair.

Per això he deixat Peaky Blinders de banda -sis temporades en total és massa- i he començat El métode Kominsky. És una comèdia negra, una dramedy  que en diuen els que en saben. Al principi la mirava sense gaires esperances. Però a cada capítol m'agrada més. És una sèrie per a vells. Si ets jove, no entendràs gaire la successió de misèries que s'hi despleguen. La pèrdua de la memòria, la incapacitat de recordar paraules  d'ús habitual que no hi ha manera que et vinguin al cap, els problemes que la pròstat provoca a l'hora d'orinar, els càncers, la successió de morts, els funerals, la temptaciódel suïcidi, les constants visites als hospitals...Michael Douglas ho fa molt bé, però Alan Arkin m'ha enamorat.

Joves, no perdeu el temps amb El mètode Kominsky si no és que teniu ancians propers i sabeu el pa que s'hi dona. A més, val més que de moment visqueu feliços i no sapigueu encara el calvari que us espera. Vells, no us perdeu la sèrie. La tercera temporada s'estrena divendres que ve.

Quim Monzó a
La Vanguardia
, 22/05/21