dilluns, 26 de juliol del 2021

FUNAMBULISME

Esquematitzant grollerament, jo dic que les persones són funàmbules que fem equilibris entre uns estats ordinaris de consciència i uns  estats extraordinaris de consciència. I dic també que, en bona part, som els nostres records. I els nostres records no són ficar la clau al pany de casa, ni treure la llesca de la torradora, ni totes les altres coses que podem fer cada dia amb el pilot automàtic. Els nostres records són aquell petó, la mort d'aquella persona estimada, l'accident, el naixement d'una criatura, aquelles coses que no s'escauen cada dia. Són les coses importants que, quan passen, fan que tot el nostre funcionar s'assembli més al d'un boig que al d'una persona corrent. Quan estem així, vorejant el perímetre, estem en contacte amb el més enllà i se'ns obren temporalment finestres a paratges desconeguts, o com a mínim, no transitats habitualment. Quan estem així, les sensacions, els sentiments, la vida, en definitiva, ens aclapara amb tota la seva intensitat. I després de la torrentada, quan retornem  al 'món interrogatiu i relatiu' (que deia Alan Stivell en la seva Symphonie Celtique), totes aquestes vivències es converteixen en un material valuosíssim per entendre'ns millor i entendre millor el que ens envolta. La cançó que dóna títol a aquest llibre, "El dolor de la bellesa", parla de tot això i en parla des d'un estat extraordinari de consciència modificat expressament. La nena és la pròpia ment, la pròpia consciència, la pròpia ànima. De ben petits, a través dels contes d'infants, se'ns ha transmès un coneixement mil·lenari sobre com, la nostra nena, pot moure's per allí evitant els perills , Però els perills hi són, són els que corre el hòbbit cada cop que es posa l'anell. Josep M. Freicgla advertia en El bolet i la gènesi de les cultures que "qui s'aventura a endinsar-se en la foscor, ha de conèixer el camí de tornada tan  bé com el d'anada". Malgrat tots els riscos, allí s'estén el bosc on cacen els poetes i, com va escriure Rimbaud, "je veux ètre poète, et je travaille à me rendre voyant [...]. Il s'agit d'arriver à l'inconnu par le dérèglement de tous les sens"

Roger Mas (2020:64-65). 
El dolor de la bellesa