divendres, 26 de maig de 2017

EL SR. RAIMON ES JUBILA AMB 12 RECITALS DE COMIAT


Resultat d'imatges de cartell dotze recitals de comiatEl sr. Raimon ja fa temps que és una institució en el nostre país i els Països Catalans. Fa 5 anys celebrava els 50 aniversari del primer concert a Barcelona acompanyat de l'exposició Raimon. Al vent del món a l'Arts Santa Mònica i concert memorable en el Liceu.

El sr. Raimon, que el 2 de desembre farà 77 anys, ha decidit jubilar-se. Després de 56 anys cantant ha manifestat que "millor deixar un bon record que anar deteriorant-se damunt l'escenari i que la gent ho note" ... finire in bellezza. Ha preparat un comiat 'por todo lo alto' fent el que millor sap fer: emocionar-nos dalt de l'escenari: Raimon. dotze recitals de comiat són un seguit de concerts (12) que des de el passat 13 de maig Raimon està fent al Palau de la Música Catalana repassant les seves cançons més conegudes, també recents i, fins i tot, alguna novetat. 

12 concerts que són el comiat definitiu del cantant de Xàtiva dels escenaris.

Ens agrada Raimon! Per la seva passió inesgotable, per la seva força, ràbia i sensibilitat. Així que nosaltres, demà dissabte, serem al Palau de la Música Catalana per acomiadar al Raimon cantant i agrair tanta força i veritat com ens ha donat.


dijous, 25 de maig de 2017

'DAVID BOWIE IS' ... A BARCELONA


Resultat d'imatges de cartel david bowie is barcelona

El sr. David Bowie fa més d'un any que va morir però el seu llegat és immens i ho sabem. Abans de que morís, els seus personatges, el seu bagatge va entrar en els Museus, amb una de les exposicions més vistes de la Història del Victoria & Albert Museum de Londres: 'DAVID BOWIE IS'. Just acabat el Sónar de l'any passat, ja anunciaven que per a l'any vinent podríem gaudir d'aquesta exposició a Barcelona. 

Ha passat un any i aquí la tenim. Avui s'inaugura David Bowie is al Museu del Disseny de Barcelona.

Aquesta exposició podem dir que és la més cuidada i completa que se li ha dedicat mai a un artista musical. Més 300 objectes impecables extrets de l'arxiu personal del 'Duc blanc' i dic 'impecables' perquè el sr. Bowie s'ha encarregat de referenciar i cuidar el seu material, va contractar una bona temporada un arxivista a jornada completa per a crear el David Bowie Archive. L'icona del pop va obrir les portes del seu arxiu als comissaris de l'exposició -Victoria Broackes i Geoff Marsh- com no ho havia fet mai abans però sense seleccions prèvies, ni pautes, ni entrevistes per expressar la seva opinió, ho va deixar totalment en mans del museu.

L'expo ens planteja un viatge des de David Robert Jones a David Bowie, des de les ganes de llibertat i fugida d'un jove de Londres (veurem una reproducció del dormitori d'infància) a l'estrella de fama planetària que arribà a ser quan l'any 1969 presentava Space oddity... el principi de tot el què arribaria a ser. I no descrivim res més perquè la paraula 'spoiler' en aquesta exposició està ben utilitzat ja que millor que la visita sigui una sorpresa continua per al visitant perquè David Bowie is és més que una simple exposició està plantejada com una autèntica experiència sensorial...

David Bowie is reuneix fotografies, caràtules de discos, lletres manuscrites, vesturari original, disseys d'escenaris, storyboards, partitures, clips de la vessant actor de l'artista,...

Abans d'arribar a Barcelona ja l'han vist més de milió i mig de persones després de passar per Canadà, Brasil, Alemanya, EEUU, França, Austràlia, Holanda, Itàlia, Londres, Tòquio i Bolònia.

I, el Ciutadà K, aquest dissabte la gaudirà com un fan babejant!



dijous, 18 de maig de 2017

CREA teatre A LA IX FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA


Doncs ja ha passat un any i torna una altra edició de la Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta, ja en portem 9 ! Puntualment, el tercer cap de setmana de maig, Amposta viatja en el temps cap a principis del segle XX. Principalment, el centre d'Amposta, recrea com podria ser la vida quotidiana d'aquells anys.

A les persones que em llegiu i no heu vingut mai, ja tardeu! Tindreu una experiència lúdica-túristico-gastronòmico-cultural única!

Com cada any, el programa d'activitats (que podeu trobar aquí) està ben atapeït d'activitats però sempre hi ha novetats; per exemple, aquest any -que el 'leitmotiv' és l'arribada de l'electricitat a la ciutat- s'ha organitzat per a avui mateix: l'últim sopar a les fosques', en el que els restaurants oferiran els seus plats però sense electricitat en els seus locals: que si espelmes, que si llums de gas,... l'endemà va arribar la llum i les bombetes!.

Evidentment, com gairebé des del primer any, el Ciutadà K treurà les seves limitades aptituds teatrals i em podreu trobar -literalment- pels carrers d'Amposta amb la participació de 'CREA teatre' a la Festa. Aquest any, oferim 2 activitats teatrals de carrer: Les Cosidores i lo Sastre i l'Aprenent.

Veniu o què?







dimarts, 16 de maig de 2017

EL FINAL DEL DELTA...



Per als i les que no sou de les Terres de l'Ebre aquesta imatge no us impactarà especialment però per a les persones que vivim aquí és un símbol, una manifestació gràfica del que fa temps que notem i pel que fa temps que es lluita: el Delta desapareix.

Aquesta imatge és el trencament de la barra de la platja de Buda que separar ls espais interiors  del Delta amb aigua dolça (o Calaixos) del mar. Això ja ha succeït altres cops quan hi ha temporal però quedava resolt de forma natural ... fa quatre mesos i la situació continua igual i ens evidencia l'extrema vulnerabilitat d'aquest espai natural.

El Delta s'acaba si no hi posem remei. No arriben sediments des del riu que mantingui i enforteixi el Delta: dels 25 milions de tones anuals que arribaven a principis del segle XX, es va passar als 17 milions a mitjans del segle passat i ara estem als 0,15 milions anuals. 

És el final del Delta ...





dijous, 11 de maig de 2017

CUANDO NOS REIAMOS DE MARIANO Y PEDRO


Resultat d'imatges de reirse de mariano rajoy¿Se acuerdan de cuando nos reíamos de Mariano Rajoy? Aquel candidato elegido a dedo por José María Aznar, que superó la mismísimo Rodrigo Rato, el del milagro económico español. Qué risa cuando nos enteramos de que el elegido era Rajoy. Ha sido el único candidato que, viniendo su partido de ganar unas elecciones por mayoría absoluta (2000), perdió las siguientes (2004).Y también las siguientes, y eso que su contrincante -José Luís Rodríguez Zapatero- había negociado con ETA y había permitido la reforma del Estatut, las dos criptonitas que podía utilizar la derecha española contra un candidato socialista. Ni así ganaba Rajoy. 

De él se reían hasta en su partido, tanto, que Esperanza Aguirre intentó su primer asalto al gran poder. Qué risas se echaban periodistas madrileños que aupaban la candidatura de Esperanza pensando que Rajoy era un cadáver político.

De Rajoy nos hemos reído hasta cuando ganaba. "Es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde" o "¿Y la Europea?". Qué risa Rajoy, ¿eh? El que se presetaba a las elecciones del 20-D de 2015 enfrentándose a la nueva política. El que iba a ser desalojado del poder porque nadie quería pactar con él. El que volvió a presentarse a las elecciones del 26-J de 2016 y mejoró resultados.

Qué risa, Rajoy, ¿verdad? Que una semana después de otra oleada de casos de corrupción que afectaban a su partido, saca adelante los presupuestos gracias a los votos de Ciudadanos y el PNV, dos partidos que no irían juntos ni al palco del Bernabéu.

Qué risa Rajoy, que hasta logra que su vicepresidenta tenga un álbum de fotos con Junqueras, supuestmente el ogro catalán que puede acabar rompiendo España. (Por cierto, ¿qué dirían los portadas de algunos periódicos si la izquierda pactase unos Presupuestos con el PNV y se retratase con el líder de ERC? ¿Estaría España al borde de cataclismo, no?).

De pocos políticos nos hemos reído tanto como de Rajoy. Y ahí sigue, moviéndose como pocos en el alambre. O sin moverse. O mirand hacia otro lado. Pero tiene una amenaza . Otro hombre del que nos hemos reído casi tanto -o más- que de Rajoy: Pedro Sánchez. Aquel desconocido que en pocos meses se convirtió en secretario general del PSOE gracias a Susana Díaz, que tenía miedo de Edu Madina. Sánchez, el tío sin carisma, de cartón piedra, que llevó al PSOE a sus peores resultados electorales. El político defenestrado cruelmente por sus compañeros. Y han sido justamente esos que quisieron matarlo los que le han dado fuerza a una candidato que parecía noqueado. Le han regalado un tesoro: el relato. David contra Goliat. El Ave Fénix que renace de sus cenizas. Los enemigos de Sánchez han creado un mito.

Ojo con los hombres de los que nos reímos y nos burlamos. En un país de orgullosos, se pueden acabar convirtiendo en héroes.


Jordi Évole a Al Contrataque 
de El Periódico del 08/05/17

divendres, 5 de maig de 2017

dijous, 4 de maig de 2017

extincióFest'17 A LO PATI


Aquest cap de setmana una nova proposta interessant a Lo Pati: ExtincióFest'17. Festival de veus i narratives

ExtincióFest és un esdeveniment multidisciplinar que durant 2 dies (el 5 i el 6 de maig) i oferirà: 2 actuacions musicals, 1 espectacle de poesia, 2 xerrades, 1 vermut musical amb DJ i 1 presentació de llibre. 

A nivell conceptual, la proposta parteix  de la pèrdua galopant de biodiversitat (cada any s'extingeixen entre 30.000 i 140.000 espècies arreu del planeta) per l'acció directa de l'activitat humana. Els humans estem destruint allò que ens envolta i, de retruc, a nosaltres mateixos. ExtincióFest es planteja com un punt de trobada artística que permeti la reflexió d'aquesta actitud humana fagocitadora. 

La programació durant aquest dos dies és:

Divendres 5 maig

18:30 JOAN M. MINGUET BATLLORI (xerrada)
20:00 NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS I MARTÍ i MARTÍ SALES amb Alcohols (poesia)
21:00 MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS (actuació musical) presentaran el seu primer LP 45 Cerebros y 1 corazón, després dels 2 exitosos EPs Remescles, Acoples i Melismes (2015) i Verbena (2016). Recuperació de memòria oral i un directe que et copleja l'ànima. Arnal & Bagés ja són imprescindibles dins del panorama musical d'aquest país.


Dissabte 6 maig

11:00 LUIS COSTA (presentació llibre, esmorzar amb Xocolā_t)
12:30 LUIS BONIAS DJ (vermut musical amb Moritz)
18:30 AVALANCHA (presentació)
20:00 NANDO CRUZ presenta el llibre ¡Bacalao! de Nando Cruz i Luis Costa (xerrada)
21:00 CLAUDIA CRABUZZA (actuació musical), cantant algueresa que presentarà el seu nou disc: Com un soldat.

No ens podem perdre res de res però us recomano molt especialment l'actuació d'Arnal i Bagés dels que ja ens hem manifestat especialment fans en aquesta casa.


dimecres, 3 de maig de 2017

HOLLYWEED, OLLYWOOD, OIL WAR... HOLLYWOOD


El primer dia de l'any el famós rètol de Hollywood va despertar amb l'aspecte de la imatge. L'artista Zachary Cole Fernandez (que està al darrera del pseudònim Jesus Hands). havia tunejat el reconegut rétol per a celebrar la despenalització de la marihuana a Califòrnia. Gràcies a la manipulació de les dues últimes O el rétol es va transformar en Hollyweed ('herba sagrada').

No és el primer cop que aquestes il·lustres lletres són víctima d'alguna manipulació l'artista Daniel Finegood ho havia fet anteriorment en 3 ocassions: l'any 1976 convertint-les en Hollyweed (l'acció de Jesus Hands n'és un homenatge segons el mateix artista); el 1987 Ollywood (en protesta per l'afer Iran-Contra); i el 1990 va mostrar Oil War com a protesta per la primera Guerra del Golf.


dilluns, 1 de maig de 2017

POR SI ACASO UN DÍA



Tengo ante mis ojazos un anuncio a toda página de El Corte Inglés. Se ve a un chico y a una chica con camisetas blancas. Ambos sonríen y cruzan los brazos a la altura del pecho, mostrando cierta musculatura (más él que ella, sea ello dicho sin ánimo de menospreciar a nadie ni por su sexo, ni por su religión ni por su origen étnico). Tras ellos, una de esas máquinas de gimnasio con dos palancas que mueves alternativamente, como si esquiases. Supongo que es como si esquiases, porque no he esquiado nunca ni pienso hacerlo jamás. Elíptcia la llaman, creo.

Sobre la parejita, las palabras 'Love fitness' y un corazón atravesado por esa línea que se ve en los monitores médicos y que cuando deja de oscilar y se pone definitivamente horizontal quiere decir que has palmado. Debajo, "Ponte en forma. Financiación hasta 12 meses".

Ha sido ver la máquina y pensar: "Pues me la compro. La pongo en el estudio y, así, cada tanto, me levanto del escritorio y musculo un rato". Una vez me apunté a un gimnasio. Pagué la cuota de entrada y domicilié las cuotas mensuales. Fui dos veces y, al cabo de un año y pico, cuando vi claramente que nunca iría, me di de baja. En cambio, en el estudio la elíptica quedaría la mar de bien y, cuando alguien viniese a verme, se llevaría una opinión saludable de mí.

Pero sé que la compraría, la pondría en el lugar que imagino para ella y nunca la utilizaría. Me sucede a menudo. Hace un par de años, en Decathlon compré dos mancuernas de 1,5 kilos, una para cada mano. Para reforzar la musculatura de los brazos, que cada vez la tengo más fláccida. Las usé tres veces y ahí se han quedado, en un estante. También en Decathlon compré, hará quince años, un banco de abdominales Domyos. Desde el segundo día duerme el sueño de los justos en el cuarto de los trastos. Es como si supiese que el simple hecho de comprar un artilugio me producirá los beneficios que sólo me daría su uso continuado. Compré una escoba aspiradora, sin cable, que te permiten barrer el suelo sin hacer polvo. Hasta que vi que había que limpiar el depósito. Nunca más. Lo mismo me pasó con una olla arrocera eléctrica. Esa ni la estrené. A menudo compro botes de sopas japonesas, esas que se calientan en el microondas y están listas para comer, no sea que un día no me apetezca ir al bar. Cada año las reviso y, como han caducado, las tiro a la basura. Pero necesito tenerlas, por si acaso un día ...

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia de 30/04/17

dijous, 27 d’abril de 2017

SI FOSSIN REALISTES LES ETIQUETES ALIMENTARIES



Aix, amics i amigues, vivim enganyats. Així. En general. Però en aquest món de conspiracions i paranoies el gremi que s'emporta la plama és l'alimentari. Sovint ens arriben informacions -a voltes poc contrastades, a voltes directament falses- del perjudicial que són moltes de les coses que mengem, malauradament aquestes informacions sovint són certes. El que és més curiós (però no dir indignant) és que amb el moment històric que ens trobem ple d'auditories, controls, anàlisis i traçabilitats encara abundin els enganys i la manca de transparència en allò què mengem. Però és que Don Dinero és el que mana i la publicitat mou molts diners i si s'han de dir mitges veritats dons es diuen...

Axí doncs, algú s'ha dedicat a evidenciar allò que realment contenen els productes que mengem mostrant-nos-ho en les seves etiquetes. 


Davant de la pregunta: "què passaria si l'envoltori d'un producte mostrés realment el què porta?". Amb aquesta premissa aquí teniu exemples prou clarificadors i il·lustratius que ha dissenyat Mohorte des del portal Magnet.



Info i imatges extretes de:  https://m.magnet.xataka.com/en-diez-minutos/asi-tendrian-que-ser-los-envoltorios-de-los-alimentos-si-quisieran-reflejar-sus-ingredientes-reales

dimecres, 26 d’abril de 2017

LOS MENOS VENDIDOS

Resultat d'imatges de los libros menos vendidos

El de hoy es un periódico de vencedores y perdedores. Los qye pasan a la segunda vuelta de una elecciones y los que quedan por el camino. Los que quieren sentenciar una Liga y los que intentan darle emoción hasta el último suspiro. También es el periódico de los libros más vendidos, y en esas listas hay nombres que me hace mucha ilusión verles tan arriba.  Pero ¿y los menos vendidos?¿Y los que no saldrán en ninguna lista? Hace años que vivimos instalados en la cultura del ranking, con la que parece que medimos el éxito y el fracaso de nuestras carreras profesionales. El programa más visto, el periódico más leído, el mejor restaurante del mundo, el hombre más rico, el museo más visitado, el artículo más comentado, el Català de l'Any, el videoclip más reproducido, la canción más escuchada, la serie más descargada, la peli más taquillera, la actriz mejor pagada, el político mejor valorado, la profesión más denostada, las patatas bravas mejor puntuadas, el tuit más retuiteado, la noticia mas clicada... Si leen esta artículo en la página web, igual hasta lo encuentran en la pestaña de Los más leídos. Lo dudo teniendo en cuenta el nivel del artículo, aunque no siempre va ligado ser de Los más... con la calidad.

Es curioso que mientras se nos llena la boca diciendo que no queremos educar a nuestros hijos en la cultura de la competitividad, que la vida es mucho más que ser el primero, demos el ejemplo que damos hablando día sí día también de los que ganan, los que van los primeros, los líderes, los que están en el top del ranking.

En la presentación de su libro, explicaba Xavier Aldekoa que le preguntó al médico y ginécologo congoleño Denis Mukwege que a cuántas mujeres le había salvado la vida. El médico se resistía a dar una respuesta concreta. Y a la tercera repregunta del periodista, les contestó: "Qué manía tienen ustedes los europeos con las cifras, con los rankings".

Una hora eterna
Hoy me acuerdo de esos autores menos vendidos, los que no vemos en ninguna lista, que ayer vieron colas interminables en los estands de al lado, mientras ellos jugueteaban con el boli, o miraban el reloj para ver cuánto quedaba para terminar aquella hora de firmas que les había encasquetado su editor y que se les estaba haciendo eterna. Tranquilos. Jueguen con las palabras: una cosa que se vende mucho, parece buena. Una persona que se vende mucho, no tanto. Reconsideremos la negatividad de la frase "los menos vendidos". Tal y como está la cosa, no venderse puede tener un enorme valor, 

Hace años, en un día de firmas no muy exitoso, en unos grandes almacenes, a un escritor se le acercó un supuesto lector y le preguntó: "¿Cuánto vale?". El autor miró el precio de la novela y contestó: "2.500 pesetas". "No, el libro no, la mesa". El escritor era Juan Marsé, que en mi ranking está en el top 1.

Jordi Évole a Al contrataque en 
El Periódico del 24/04/17

dimarts, 25 d’abril de 2017

LA VIDA EN MIOPIA DEL SR. PHILIP BARLOW


Tens la sort de no ser miop? Doncs el sr. Philip Barlow -artista sudafricà- ha pintat uns quadres realistes que transmeten perfectament com veiem la vida les persones miopes si ens treiem les ulleres... (podeu veure el seu web, aquí)


Formes que es desdibuixen, colors que es barregen i figures que es desenfoquen que permeten captar de forma encertada la visió d'una persona amb miopia.


dilluns, 24 d’abril de 2017

ESTE DOMINGO


Mientras aquí, este domingo 23 de abril, estamos con zarandajas, como el día del libro, en Alemania, mucho más sensatos, celebran el día de la Cerveza. De la cerveza alemana, para ser precisos. ¿Por qué de la alemana y no de todas en general? Pues porque están muy orgullosos de la suya.

El motivo es que, precisamente un 23 de abril pero de 1516, el duque Guillermo IV de Baviera dictó la ley de la Pureza de la Cerveza que estipula cómo debe ser elaborada. A partir de cuatro productos: agua, lúpulo, levadura y malta de cebada. Son los mismos elementos con los que, a principios de los años ochenta, fabriqué las tres únicas botellas de cerveza artesanal que he hecho en mi vida, en una habitación ciega donde había muerto la abuela del señor que me vendió el piso. Las hice a partir de una receta que había pillado un amigo en la isla de Man, en el mar de Irlanda.

El día de la Cerveza se celebra desde hace 23 años. El 2003 algunas empreses de Baviera se asociaron para vender, cada 23 de abril, ediciones limitadas de su producción. Cada botella va numerada, luce el sello 'Jahrhgangsbier 23.04' y puede comercializarse hasta finales de agosto. 

Me gustaría saber alemán para poder leer en la prensa de ese país qué opinan sus ciudadanos de dos iniciativas cerveceras californianas que ha habido últimamente. De la primera se supo a mediados de marzo. Como es sabido, California sufre una gran sequía. Preocupado por la escasez de agua necesaria para fabricar cerveza, el propietario de la Moon Bay Brewing Company utiliza agua gris: la que antes ha pasado por lavadoras, fregaderos y lavaplatos, y produce una cerveza de estilo  indian pale ale. Aplica la misma tecnología de la NASA que utilizó el astronauta Scott Kelly en la Estació Espacial Internacional para reciclar su orina y sudor y, así, no morir de sed. La segunda iniciativa es de la Stone Brewing, de San Diego, que fabrica una cerveza rubia -Full Circle- usando aguas residuales, del váter. Sólo les añade algunas sales, y el proceso implica tres maltas y tres lúpulos diferentes, dos de ellos, de Nueva Zelanda, que le dan un toque exótico. Los catadores dicen que es espléndida. El alcalde de San Diego dice: "Es fantástica. No hay mejor manera de resaltar la pureza de esta agua". Imagino la cara horrorizada del duque Guillermo IV de Baviera y levanto mi copa de cerveza alemana a la salud de su ley de la Pureza. ¡Feliz 23 de abril!

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine de 
La Vanguardia de 23/04/17

divendres, 21 d’abril de 2017

EL SR. JOHNNY DEPP EL MENYS RENDIBLE DE HOLLYWOOD... UN ALTRE COP


Que el sr. Depp no passar pel seu millor moment personal ni professional no és cap notícia, com molt bé vadir el sr. Murphy ... la cosa sempre es pot complicar!.

Cada any, la publicació Forbes publica els actors/actrius més rics de Hollywood i també els menys rendibles, es tracta de comparar els guanys aconseguit amb un film i el sou que se'ls ha pagat als actors protagonistes. Doncs bé, el cap de llista està ocupat -per segon any consecutiu- el sr. Johnny Depp ... però és el que el senyor va provocant, no saps quin dels darrers projectes que ha acceptat és pitjor que l'anterior i aquest any, amb Alicia 2 i Mortdecai ha tocat -definitivament- fondo. Penseu que fins i tot se li ha entregat el razzie (els anti-Oscar) a la pitjor interpretació per aquesta segona.

En la segona posició trobem al sr. Will Smith que, francament, porta força temps sense aixecar un èxit en taquilla ...

Aquí teniu els primers llocs de la llista:

1) Johnny Depp: Per cada dòlar que se li pagava en generava 2,8.
2) Will Smith: per cada dòlar en generava 5
3) Channing Tatum: 6 per cada dòlar (El Destino de Júpiter, és el causant)
4) Will Ferrell: 6,5 per cada dòlar (el causant: Zoolander 2)
5) George Clooney, Tomorrowland i Ave, Cesar! són els responsables
6) Adam Sandler, per Pixels i Niños Grandes 2

I hem d'esperar al número 9) per a trobar la primera dona (Hollywood és blanca i masculina, tots ho sabem!): Julia Roberts, que el 2016 no ha estat, tampoc, el seu millor any.

Tenint en compte que l'actor més rendible del 2016 a Hollywood fou Chris Evans i  que fou capaç de recaptar 135,8 dòlars per cada dòlar cobrat... la diferència amb els pitjors és tremenda.

Una altra qüestió és que tingui sentit o no ens caigui la cara de vergonya de que a algú se li pugui pagar el que se li paga per fer la feina que fa ... però aquest és un altre tema.

dijous, 20 d’abril de 2017

SR. GILBERT BAKER

(1951-2017)

Sí, ja ho sé que us sonarà molt tonto, però mai havia pensat que alguna persona havia inventat la bandera/símbol de la comunitat LGTB. És evident que sí, que totes les coses en algun moment han estat 'inventades' però ara que fa pocs dies que ha mort l'inventor de la bandera multicolor és quan jo m'he assabentat que el sr. Gilbert Baker va inventar aquest símbol.

Tot un referent de la comunitat gai de San Francisco, el sr. Baker era una persona alegre, desinhibida i un artista compromès.

L'àvia del sr. Gilbert era modista i a ell el fascinava aquesta activitat però no era ben vist que un 'home' hi mostrès interès a l'època en que va nèixer (principis dels '50) i el lloc (Kansas), així que va poder va marxar a la costa Oest dels EEUU (més alliberada) i una de les primeres coses que va fer va ser comprar-se una màquina de cosir. Segons ha explicat el sr. Baker en diverses ocasions, el primer cop que va pensar crear una bandera per al moviment gai va ser l'any 1976, coincidint amb bicentenari del naixement dels EEUU en el que es tenia molt en compte la creació de la bandera de les barres i estels i la seva creadora: la sra. Betsy Ross. El sr. Baker va veure que una bandera era quelcom molt potent alhora d'aglutinar interesos i defensar postures. I així fou com l'any 1978 creà la bandera multicolor; fins aquella data es feia servir coma signe d'identitat gai un triangle rosa, que era el que utilitzava el règim nazi per a marcar als 'desviats' (sic).... quelcom, francament molt poc adequat per a representar a ningú.

Sembla ser que la invenció va estar encoratjada pel mític Harvey Milk i volia representar la diversitat de gènere, edat i procedència d'aquest moviment. Òbviament, els vincles amb la sra. Judy Garland (tota una icona gai) i el seu Somewhere over the rainbow són inqüestionables. 

El sr. Baker va tenyir a mà les 8 franges de roba de colors ben vius i cada color tenia el seu significat: rosa pel sexe, vermell per la vida, traronja per la salut, groc pel sol, verd per la natura, turquesa per la màgia, blau per la pau i propra per l'esperit... 

El dia 25 de juny de 1978 es va desplegar per primer cop pels carrers de San Francisco.... i la bandera va sofrir modificacions, de 8 colors es van passar a 6. Segons el creador, el rosa era massa car i el blau i el turquesa els va unir en un blau fosc. 

Una altre detall bonic de la història és que el sr. Baker, tot i que es considerava un dissenyador mai va reivindicar drets per la seva creació, segons deia era el "seu regal al món": un arc de Sant Martí amb vocació de comprensió universal.

El sr. Baker ha mort amb només 66 anys d'un atac de cor.


divendres, 14 d’abril de 2017

CAP A AMSTERDAM !!




Amsterdam hi falta gent!!

Foto: Natalia Capdevila de waynabox

dimecres, 12 d’abril de 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

OJITO CON EL 'NESTING'


Imatge relacionadaYa tenemos juguete nuevo: el nesting. Dar con una palabra en inglés es básico para que algo se ponga de moda. Si no, no mola. El nesting (de nest, nido) consiste en quedarse en casa y salir poco, sobre todo los fines de semana. El diario en el que descubro esa supuesta novedad lo titula así: "Atrincharse entre las cuatro paredes de su morada ya no es de muermos, sino la última tendencia". ¿Y para qué quiere uno atrincherarse en casa? Pues porque en casa puedes relajarte y olvidarte de las preocupaciones. Eso es lo que dicen, pero yo, que salgo poco, ni en ella dejo de preocuparse por todo.

Sus defensores proclaman que buscar momentos para uno mismo es bueno, y dedicarlos a tareas del hogar. La cocina "es una herramienta terapéutica popular en países como Estados Unidos o Reino Unido". Sobre todo la repostería. Aunque también "leer una buena novela", que además reduce el riesgo de demencia. También dedicarse a las plantas. O aburrirse, una actividad que te proporciona altruismo y empatía.

Ya me perdonarán, pero me parece una chorrada. Hasta que llegué a la denominada madurez, un servidor se pasaba día y noche fuera de casa, de una lugar (por no decir bar o discoteca) a otro. Con el paso de los años y la pérdida de energía, cada vez salgo menos. Lo decía Ronald Reagan, el presidente de Estados Unidos al que Trump va camino deconvertir en menos terrorífico de lo que parecía: "Sabes que te estás haciendo mayor cuando, ante la posibilidad de caer en dos tentaciones, optas por la que hará que llegues a casa a las 9 y media de la noche".

Y otra cosa. ¿Nadie recuerda hasta qué punto nos bombardearon con la moda del cocooning durante los años ochenta? Cocooning: de cocoon, que significa capullo (no en el sentido peyorativo) y, a la vez, protegerse. Nos explicaban entonces que consistía en tener poca vida social y quedarse en casa, porque el mundo más allá de tus paredes te interesa poco. Entonces, ¿cuál es la gran diferencia entre nesting y cocooning? ¿La franja de edad? En absoluto, porque en los ochenta, a raíz de la película Cocoon (y, antes, La mujer zurda de Peter Handke), la tendencia se puso de moda y muchos jóvenes se dedicaron a ella con pasión, aunque de hecho ambas películas tuviesen poco que ver con el cocooning. Cada tantos años desempolvan una vieja moto, la repintant, le cambian el nombre y nos la vuelven a vender como la gran novedad. Y si cuela, cuela.

Quim Monzó a Seré Breve 
al Magazine de La Vanguardia

dimecres, 5 d’abril de 2017

KOLSHIK DELS LENINGRAD PEL SR. ILYA NAISHULLER

Trobes un videoclip per la xarxa i t'enganxa pel seu virtuosisme visual, després investigues i t'adones que l'ha dirigit el sr. Ilya Naishuller (responsable de la delirada Harcorde Henry).

La cançó Kolshik del grup Leningrad, una banda rusa de ska punk, ens planteja una impactant tarda de circ exposada a l'inrevés. Si voleu veure el video seguint la línia temporal convencional cliqueu aquí.



divendres, 31 de març de 2017

'MOONLIGHT' I EL JO SATURAT


Una de les lectures acadèmiques més impactants de les que vaig gaudir quan era universitari fou 'El yo saturado, los dilemas de la identidad en la vida contemporánea' de J. K. Gergen (1991). El Sr. Gergen ens trencava per sempre el monòlit de la personalitat única, de la idea que de joves generem una forma de ser i aquesta és la que anirem perpetuant al llarg de la nostra vida. Fins llavors, ens havien convençut que malgrat que accions de l'exterior i experiències viscudes podien modificar el nostre comportament, sempre hi havia una mena de 'nucli dur', d''essència' que ens fa ser com som.
Malgrat que moltes persones i, malauradament molts professionals de la psique, continuen reforçant i animant la concepció de la solidesa de la nostra personalitat, el Gergen ens va venir a dir que en nosaltres convivien moltes formes de 'jo', com si es tractés d'una mena de personalitat múltiple, ja que allò que anomenàvem 'personalitat' podia no estar 'a dins' sinó 'a fora' depenent de les relacions que tinguem amb qui les tinguem. Així doncs, una més de les propostes del llibre és que el 'ser' passava a un 'ser amb' ... i això, que llegit pot semblar poc extraordinari, té una potencialitat inabastable, il·limitada.
Tot veient 'Moonlight', la recent premiada com a millor pel·lícula de l'any passat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood, vaig pensar en Gergen i el seu 'jo saturat'. Es tracta d'un d'aquells estranys mecanismes d'associació, que et vénen com una llampegada, aparentment irracional, però que amaguen sòlides raons.
La història de 'Moonlight' l'hem vist força cops a la pantalla en d'altres films. La història de supervivència d'un jove negre en un entorn hostil (entenent entorn com a quelcom ampli: des de la família al barri) no és nova. La 'novetat', però, en el film de Barry Jenkins resideix en l'estructura, tres parts delimitades –gairebé desconnectades- en infantesa, joventut i adultesa. El mateix personatge, el mateix 'jo' escindit en tres moments vitals, tres noms (Little, Chiron i Black) i tres actors que l'encarnen. 
No us diré que 'Moonlight' és una adaptació d'aquell esmentat 'Yo saturado', però us puc afirmar que el film hagués pogut exemplificar, perfectament, més d'un capítol del mateix. Els tres moments vitals del protagonista són tres 'jo' que en la pel·lícula es fan més evidents perquè veiem tres actors diferents. La feblesa d’un contrasta amb la duresa de l’altre; la sensibilitat d’un amb la violència de l’altre; la submissió d'un amb l'empoderament de l'altre. Si els tres ‘jo’ ens fossin presentats per separat, seguint les línies de raonament del ‘jo modern’, no dubtaríem en parlar de tres persones diferents, amb tres personalitats diferents... ens costaria molt tenir-la present com una única persona. 
L’arma poderosa que s’amaga darrere del 'jo saturat' és la infinitat de possibilitats que ens ofereix el 'nostre jo' (si és que és 'nostre') i de que podem realment ser allò que vulguem ser. Que no us enganyin en 'modernitats' cosificadores, limitants i constrenyidores: la personalitat és mútiple, dinàmica i adaptable i el trajecte vital de Chiro n'és ben exemplar. 
'Moonlight' és, doncs, un complement visual perfecte per a la lectura que us recomano: 'El yo saturado' de Gergen, un cop llegit ja no tornareu a ser les mateixes persones... en sereu tantes com vulgueu ser.

Gestor cultural
(publicat a SurtDeCasa, 27/03/17)

dimarts, 28 de març de 2017

BERLINALE 2017


Resultat d'imatges de CARTEL ON BODY AND SOUL ILDYKOEdició número 67 del Festival de Cinema de Berlin, la Berlinale. 399 films i 18 a competició. Aquest any el president del jurat fou Paul Verhoeven. Un edició que no passarà a la Història per oferir una gran programació, és van trobar a faltar grans noms.

Una Belinale que tingué gust húngar amb l'Ós d'or per a On body and soul d'Ildiko Eneydi i català amb l'Ós de plata a l'opera prima per a Estiu 1993 de Carla Simón.

Com ja era d'esperar, el Festival estigué marcat pel 'fenomen Trump' i el drama dels refugiats. Va inaugurar la Berlinale un biopic de Django Reinhardt, el guitarrista de jazz gitano que a Django  (dirigida per Etienne Comar) ens explica com va estar perseguint pel règim nazi, ell i la resta de comunitat gitana (recordem que van ser assassinats entre 250.000 i 500,00).

Aquest any hi hagué força presència de cinema espanyol i català: El Bar (la nova d'Alex de la Iglèsia), La Reina de España (de Fernando Trueba), Pieles (debut en el llarg d'Eduardo Casanova, el fidel de Aída, després d'una bona trajectòria en el curtmetratge; Pieles és un film raruno que reivindica la deformitat física i la interior); Estiu 1993 (el debut de la directora Carla Simón), El mar nos mira de lejos (un documental de Manuel Muñoz Rivas); Política, manual de instrucciones (el documental de Fernando León de Aranoa sobre Podemos).

Per les pantalles del Festival de Berlin han passat des de la segona part de Trainspotting (T2:trainspotting) a Logan (amb tardorenc Lobezno) a la darrera d'Aki Kaurismaki: L'altre costat de l'esperança.

El premis:
-Ós d'or millor film: On body and soul (Ildiko Eneydi)
-Gran Premi del Jurat: Felicité d'Alain Gomis
-Ós plata millor director: Aki Kaurismaki per L'altre costat de l'esperança
-Ós plata millor actor: Georg Friederich per Bright Nights
-Ós plata millor actriu: Kim Min-hee per On the beach at night alone
-Ós plata millor guió: Una mujer fantastica de Sebastian Leilo y Gonzalo Maza
-Ós plata millor opera prima: Estiu 1993 de Carla Simón
-Ós plata millor contribució artística: Dana Bunescu per Ana, mon amour
-Ós plata millor documental: Ghost Hunting de Raed Andoni 
-Premi Aldref Bauer: Spoor d'Agnieszka Holland
-Ós plata millor curtmetratge: Cidade pequena de Diogo Costa Amarante


Resultat d'imatges de ON BODY AND SOUL GANA LA BERLINALE 2017

dilluns, 27 de març de 2017

divendres, 24 de març de 2017

MICAELA'S SILVER WEDDING A AMPOSTA

Lo Pati - Centre d'Art  - Terres de l'Ebre : Micaela's Silver Wedding

Aquest dissabte Amposta es vestirà les seves millors gales per a celebrar les Noces de Plata de la mona Micaela... No sabeu qui és la mona Micaela? Doncs contineu llegint.
La mona Micaela visita Amposta i les Terres de l’Ebre | Amposta.info
La Micaela és una petita mona de plàstic que el dissenyador tarragoní Óscar Vives va comprar en un 'mercadillo' de la Part Alta de Tarragona. Quan feia poc d'un any que la tenia la mare del dissenyador és va fer una foto amb la mona i li va posar el nom de Micaela, a partir d'aquell dia els amics de l'Óscar volien fer-se fotos amb ella i se l'emportaven a concerts, exposicions, teatres... la Micaela s'havia convertit en una autèntica ambaixadora cultural. La Micaela té un club de fans amb pàgina pròpia al Facebook: el Micaela's Fan Club. El fenomen Micaela ja era imparable!


Fa dos anys la Micaela va trobar novio: el Mono de l'Anís del Mono i van decidir casar-se. Per què no? si fa uns anys l'artista Antoni Miralda va casa a Colòn amb l'Estàtua de la Llibertat, en el seu projecte Honeymoon, per què no ho podia fer la 'nostra' mona?. L'enllaç de la Micaela i el Mono va tenir lloc el 27 de setembre de 2014 a Badalona i va ser una boda 'por todo lo alto': despedida de soltera, desfilada, regals de noves, oferens, vestits de nuvia, anells de boda, invitacions, dames d'honor.... i més de 2.500 convidats/ades i 200 artistes donant suport i col·laborant en tots els detalls de l'enllaç. Tarragona i Badalona van quedar agermanades amb aquest enllaç.

foto de Micaela's Fan Club.
Darrera d'aquesta curiosa performance artística estaven -a més de l'Oscar Vives-: Albert Isern, Àlvar Calvet, Mari Carmen Aymar i Carol Isern que, a banda de l'inicial divertimento de dóna vida a la Micaela estava l'objectiu de dinamitzar el sector cultural i donar-li una mica d'energia positiva davant les clatellades arrel de la crisi econòmica...

Tenint en compte que 2,5 anys de mono són com 25 anys humans, aquesta efemèride no es podia deixar passar per a muntar unes noces d'argent com Déu mana! I el Centre d'Art Lo Pati ha volgut liderar i concentrar les celebracions a les Terres de l'Ebre.

foto de Lo Pati.Com veureu en el cartell d'activitats la Festa Grossa és demà dissabte per la tarde, però abans la Micaela s'haurà recorregut tot el territori deltaic: des de la Ràpita (amb vermut i jota en el seu honor) a Poble Nou del Delta (amb un paella) passant per Tortosa (10:00).

La programació de la Micaela's Silver Wedding a Amposta és:


18:00: entrada pel Pont Penjant de la carrossa, comparses, diables i capgrossos... i desfilada pels carrers fins a Lo Pati.
19:15: actuacions i inauguració de l'exposició d'objectes relacionats amb la Micaela i l'efemèride en qüestió


foto de Lo Pati.Activitats paral·leles no en falten: concurs fotogràfic a Instagram, que reflexin els millors moments de la Bodes de Plata (recordeu publicar-les amb les etiquetes #micaelasfanclub #micaelassilverwedding #igersebre #igerstgn #lopati, l'11 d'abril es farà públic el nom de les persones guanyadores) i una exposició a Lo Pati disponible fins al 23 d'abril.

De re hominidae, és una exposició -comissariada per Jaume-  en la que més de 30 artistes de les Terres de l'Ebre vol retre el seu homenatge a la Micaela i les noces d'argent. Artistes com Àlex Garcia, Alfred Porres, Àlvar Bonet, Àlvar Calvet, Antònia Ripoll, Ariadna Mangrané, Aureli Ruiz, Cristina Bestratén, Eva Mascarell, Eva Jolis, FMG, Germán Machí, Hernán en H, Ivan Bossuyt, Jaume Vidal, Jordi Abelló, Josep Casals, Laura Redini, Manel Margalef, Manel Ros Nofre, Marc Quintana, Marcel Pey, Mariajo Torta, Marian Marín, Marta Vidal, Philippe i Carmen Guillemot, Pinapli, Rebeca Royo, Ro Caminal, Roser Arqués, Roser Panisello, Rut Gisbert, Sabala, Sergi Quiñonero o Vicky Benítez, entre altres, participen en l'exposició, així com alumnes d'ESARDI - Escola d'Art i Disseny d'Amposta o l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Tortosa. 

No us perdeu la Micaela's Silver Wedding !!!. 
foto de Lo Pati.

dijous, 23 de març de 2017

50 ANYS DEL SR. LLUIS LLACH CANTANT


Si fes una llista dels grups musicals o solistes que han estat més presents al llarg de la meva vida, el sr. Lluís Llach seria un dels que estaria més amunt en la llista. I això que el sr. Llach representa molts de 'Llachs', no n'hi ha un de sol. Hi ha el Llach cantautor clàssic guitarra a la mà creador de cançons protesta a les acaballes de la dictadura; està el Llach simfònic que s'adaptà als 'nous temps' amb la incorporació dels sintetitzadors en les seves peces; el Llach navegant que passeja amb el seu veler per la Mediterrània; el Llach compromès amb qualsevol injustícia d'aquí i d'allà; el Llach defensor del territori i del país; el Llach obert a nous valors apadrinant músics talentosos; el Llach escriptor de novel·les; el Llach vinícola arrelat a la terra de la mare, a Porrera; el Llach solidari i africà engegant projectes per a fer un món millor; el Llach polític i el seu lloc en el Parlament. 

Molts cops l'he vist en concert i un dels primers autògrafs que vaig aconseguir fou d'ell en un concert a Alcanar fa mil anys (1988) presentant GeografiaPocs cops he gaudit tant en un concert com la presentació d'Un pont de mar blava al Palau Sant Jordi (1993). Molts cops s'han adormit els meus petits en els meus braços mentre els cantava el 'País petit' o 'Laura'...

Ahir, 22 de març, va fer 50 anys que Lluís Llach va debutar en un escenari. Va ser al Centre Catòlic de Terrassa. Com sempre ha recordat, carregat de pors i inseguretats, va haver de rebre l'empenta d'un company d'escenari per a que pugés a l'escenari. Tres mesos després editaria el primer treball discogràfic.

Quan va fer 40 anys de carrera musical va decidir fer una tanda d''últims concerts' a Verges (poble del músic) -el 24 de març de 2007- per a acomiadar-se per sempre dels escenaris (ara ho fa de forma esporàdica).

Segons l'Enderrock, el 2017 és l'any Lluís Llach i en el número de març li han dedicat un interessant article amb el nom de 'Repòquer de Lluís Llach' on es repassen els 5 perfils públic del polifacètic músic: músic, vinyater, novel·lista, solidari i institucional. Llach 50 és el projecte que durant tot l'any donarà cabuda a diferents activitats al voltant de la vida professional de l'artista. Precisament, aquesta setmana, el dimarts es va emetre El matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas en directe des del teatre de Terrassa on Llach va debutar. 

Un 22 de març de 1967, un jove Lluís Llach (18 anys) pujava per primer cop a un escenari sota el paraigües d'Els Setze Jutges, amb les actuacions de Miquel Porter, Delfí Abella, Martí Llauradó i Maria Amèlia Pedrerol i El Grup de 3. L'empenta de Martí Llauradó el féu pujar a l'escenari, sol i acompanyat d'una guitarra va tancar els ulls i va començar a cantar... El sr. Llach encara no havia enregistrat cap disc, poques setmanes després arribaria el primer i més de 30 discos al llarg de la seva carrera. 

Segur que molts i moltes de vosaltres teniu alguna peça de Llach dins de la vostra memòria musical particular... que si L'Estaca, que si 'Abril 74', que si 'País Petit', que si 'Amor Particular'....