dimecres, 20 de setembre de 2017

PREMIS EMMY 2017: THE HANDMAID'S TALE, VEEP & BIG LITTLE LIES


Imatge relacionadaFa uns dies va tenir lloc la 69ena. edició dels premis de la indústria de la televisió als EEUU: Els Emmy. Tenint en compte el traspàs creatiu entre televisió, plataformes i cinema, aquesta distinció cine/tv cada cop tindrà menys sentit.

Si hem de determinar una clara guanyadora de la nit, aquesta fou la que per a molta gent ha estat la millor sèrie de la temporada: The Handmaid's Tale (El conte de la criada), adaptació del llibre de Margaret Atwood de 1985. L'altra gran guanyadora fou Big Little Lies. La primera com a millor sèrie dramàtica i la segona com a millor minisèrie (amb premis per a Nicole Kidman, Alexander Skarsgard, Laura Dern i  el seu director Jean-Marc Valee); i la tercera en discòrdia Veep, com a millor sèrie de Comèdia. Les 3 amb un marcadíssim pes femení (clarament una tendència en el món cultural actual... per fi).

Una primera dada curiosa és que The Handmaid's Tale és una producte de Hulu, que és un web, no una cadena tradicional de televisió, es tracta doncs, de la primera sèrie d'internet que guanya un Emmy com a millor sèrie. Els temps estan canviant.

Imatge relacionadaEl conte de la criada es va emportar els principals premis -a banda de millor sèrie dramàtica- millor actriu (per Elisabeth Moss, la recordada prota de Mad Men), millor actriu secundària (Ann Dowd), a més de millor direcció i millor guió.

El pes per cadenes: HBO: 10 premis; Netflix: 4; Hulu:5; FX: 2 i NBC: 6. Netflix, doncs, fou la gran perdedora amb escassos premis (o cap) per a The Crown, House of Cards, Stranger Things o Master of none ....

Una altra dada interessant, la guanyadora del premi a millor actriu de comèdia Julia Louis-Dreyfuss ja té el rècord de l'actriu més premiada als Emmys: 6 premis consecutius pel seu paper a Veep i 2 premis per altres sèries. 8 en total! 

Una altra dada és que han premiat per primer cop a un director negre (Donald Glover) com a millor direcció de comèdia (Atlanta), potser ja tocava, no?

Així doncs, si no les teniu a la llista de pendents apunteu: The Handmaid's Tale, Veep i Big Little Lies.

La llista de premiats:

MILLOR SERIE DRAMATICA: The Handmaid’s Tale 
MILLOR COMEDIA: Veep
MINISERIE: Big Little Lies
MILLOR ACTOR DRAMA: Sterling K. Brown (This is us) 
MILLOR ACTRIU DRAMA: Elisabeth Moss (The handmaid’s tale)
MILLOR ACTOR SECUNDARI DRAMA: John Lithgow (The Crown) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI DRAMA: Ann Dowd (The Handmaid’s tale)  
MILLOR ACTOR COMEDIA: Donal Glover (Atlanta)
 MILLOR ACTRIU COMEDIA: Julia Louis-Dreyfus (Veep) 
MILLOR ACTOR SECUNDARI COMEDIA: Alec Baldwin (Saturday Night Live) 
MILLOR ACTRIU SECUNDARI COMEDIA: Kate McKinnon (Saturday Night live) 
MILLOR ACTOR PROTAGONISTA MINISERIE:  Riz Ahmed (The night of)    
MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA MINISERIE:  Nicole Kidman (Big little lies)   
MILLOR ACTOR SECUNDARI MINISERIE: Alexander Skarsgard (Big Little  Lies)  
 MILLOR ACTRIU SECUNDARI MINISERIE: Laura Dern (big little lies)  
 MILLOR TV MOVIE: San Junipero (Black Mirror)
 DIRECCIO DE COMEDIA: Donald Glover (Atlanta)
 DIRECCIO DRAMA: Kate Dennis (The handmaid’s tale)
 DIRECCIO MINISERIE O TV MOVIE: Jean-Marc Valee (big little lies)
 DIRECCIO PROGRAMA VARIETATS: Don Roy King (Saturday Night live)
MILLOR PROGRAMA SKETCHES: Saturday  Night Live
 MILLOR GUIO DRAMA:  Bruce Miller (The handmaid’s tale)
MILLOR GUIO COMEDIA: Aziz Ansari I Lena Waithe (Master of none)
MILLOR GUIO MINISERIE: Charlie Brooker (Black Mirror)
 MILLOR GUIO PROGRAMA VARIETATS: Last Week Tonight with John Oliver

dilluns, 18 de setembre de 2017

QUAN LA PEL·LÍCULA S'ACABA


A la manera reduccionista de Pla, direm que hi ha dos tipus d'espectadors de cine. Un: aquell que, quan la pel·lícula s'ha acabat i comencen a passar els títols de crèdit, no triga ni dos segons a aixecar-se del seient i sortir disparat cap a la porta. L'altre: el que s'escarxofa a la butaca i es posa a llegir-los amb gran atenció -amb més atenció que la que ha dedicat a la pel·lícula, si és possible- interessadíssim a saber el nom del doble del protagonista, de l'ajudant de l'il·luminador o del noi que duia els entrepans al director de la segona unitat de rodatge.

Aquest segon tipus d'espectador és el cinèfil, el que ho vol saber absolutament tot de la pel·lícula que ha vist. En canvi, el de la primera mena correspon al simple aficionat, al que ja n'ha tingut prou amb la pel·lícula i poc li importa el nom de la costurera suplent. ¿Es podria decidir que un dels dos comportaments és pertinent i l'altre no? En absolut. Tots dos són correctes, i la prova és que, en general, conviuen en harmonia. El problema comença quan un espectador que vol tocar el dos quan acaben les imatges descobreix que es troba emparedat: en una fila en què, a banda i banda, hi ha persones disposades a quedar-se assegudes, amb la vista fixada a la pantalla fins que l'última paraula dels crèdits desaparegui. Això vol dir uns quants minuts. ¿Què cal fer, en aquesta situació? De vegades, quan la pel·lícula ha sigut insuportable (o acceptable però massa llarga), el que ve de gust és aixecar-se i marxar immediatament. Però, emparedat entre devoradors de crèdits, s'hauria de passar per davant d'ells i molestar-los la lectura. Fins el més impacients són comprensius amb els que llegeixen el crèdits, perquè tohom s'ha quedat alguna vegada a la butaca per comprovar si, tal com suposa, els exteriors s'han rodat a tal població, o per saber el nom de tal actor secundari que no coneixia i que l'ha meravellat. 

Com gairebé tot a la vida, també l'actitud davant dels crèdits oscil·la segons els corrents ideològics. En aquella època llunyana en què el cinema d'art i assaig i els cinefòrums tallaven el bacallà, llegir tots els crèdits demostrava una conscienciació entre esquerranosa i alternativa. Després, com a resposta a tanta cinefília impostada, va triomfar la tendència a aixercar-se de pressa per demostrar que no eres cap rata de filmoteca i que t'importava un rave el nom del tercer assistent del quart equip de rodatge. Davant d'aquest panorama, gent com Monty Python o John Landis es van empescar un mètode perquè ningú no s'aixequés de les butaques: introduïen frases hilarants enmig dels crèdits, amb la qual cosa la gent els devorava de cap a peus a la recerca de les ocurrències. 

Avui totes dues postures conviuen sense grans problemes, amb una única excepció: les nits d'estrena, sobretot si t'hi han convidat. Per molt que la pel·lícula t'hagi avorrit, es considera obligat aguantar fins al final dels crèdits perquè els que t'envolten i aplaudeixen sense parar -a dreta i a esquerra, per davant i per darrera- són precisament, aquells els noms dels quals apareixen en pantalla, un rere l'altre. (Ells i els seus parents i amics). De manera que, en aquests casos, no hi ha cap altra solució que aguantar, somriure a tort i a dret, esperar una eternitat perquè es vagin aixecant la mar de satisfets i, aleshores, arribar al carrer i, sense que es noti gaire, sortir disparat cap al bar més pròxim i prendre tres whiskies de cop.

Quim Monzó(2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates


divendres, 15 de setembre de 2017

SR. JERRY LEWIS

Resultat d'imatges de joven jerry lewis
(1926-2017)

Fa unes setmanes moria el que durant anys fou considerat de forma indiscutible el Rei de la comèdia de Hollywood. El sr. Jerome Levitch -o Jerry Lewis com fou conegut- va ser una comediant, actor, cantant, productor, director i guionista de cinema, teatre i televisió. 

Nascut a New Jersey, el sr. Lewis era fill de jueus russos. El seu pare -Daniel Levitch-, era mestre de cerimònies i animador de vodevil, conegut com a Danny Lewis. La seva mare -Rachel Levitch- fou pianista en una emissora de ràdio. El món de l'espectacle, era doncs, quelcom familiar. El petit Jerome va actuar per primer cop als 5 anys, acompanyat dels seus pares. El primer nom artístic que va utiltzar fou Joey Lewis però aviat el canvià per Jerry Lewis. No va finalitzar l'escola secundària i, pel que sembla, durant l'adolescència era conegut en tot el veïnat per les seves bromes i malifetes. 

De 1946 a 1956 començà a ser conegut formant parella amb el sr. Dean Martin, eren 'Martin i Lewis'. El sr. Martin posava la part 'seria' i Lewis la part 'tonta' i gamberra. Van arribar a tenir un programa de televisió propi: The Martin  and Lewis show a la NBC. De la televisió feren el salt al cinema com a actors secundaris a My Friend Irma (1949), després vingueren films com a protagonistes en 14 pel·lícules com: ¡Vaya par de marinos! (1952), ¡Qué par de golfantes! (1953) o Juntos ante el peligro (1956). Fins i tot, aquest duo van ser protagonistes d'un còmic de DC Comics: The Adventures of Dean Martin and Jerry Lewis de 1952 a 1957. 

La parella de fet còmica es va trencar el 1956, més aviat de mal rotllo, per raons que no estan massa aclarides. No van treballar més junts fins que Frank Sinatra els va 'enganyar' per a que es trobessin en una gala benèfica el 1976. Després de la mort del fill del sr. Martin es van reconciliar a finals dels '80, arribant a compartir escenari a Las Vegas el 1989.

Resultat d'imatgesA partir de 1957 el sr. Lewis començà la seva carrera en solitari, gravant discos, apareixent a la televisió, actuant en clubs i participant en films: The Delicate Delinquent (1957), fou la seva primera peli en solitari. Tingué el seu còmic -també- per a la DC Comics: The Adventures of Jerry Lewis (de 1957 a 1971).

A partir d'aquí, el sr. Lewis crea una productora pròpia i despega com al còmic que molts hem conegut. Cinderfella (1960) fou la seva primera producció i després vindrien The Bellboy (1960), The Erran Boy (1961), It's Only Money (1962) o El profesor chiflado (1963), algunes d'elles el sr. Lewis ja feia de director. Mentrestant, realitzava cameos fins que arribà el seu propi show televisiu: The Jerry Lewis show (1963 i 1967).

Un nou repte d'interpretació arribà amb el film The Family Jewels (1965) en la que l'actor interpretava 7 papers diferents (els diferents membres de la família).

A finals dels '60 va impartir classes de direcció a la Universitat del Sud de Califòrnia tenint al sr. George Lucas com a un dels seus alumnes.

Resultat d'imatges de el profesor chiflado jerru lewisLa dècada dels '70 estigué plena d'hiperactivitat per a l'artista: cinema, televisió, música i, fins i tot, musicals fins arribà l'any 1991 que va debutar a Broadway. A partir dels '80 tot i aparèixer en film d'Scorsese, en el Saturday Night Live o actuar fora dels EEUU (a França l'adoraven) la seva popularitat va anar mermant... En els darrers anys havia posat veu a un personatge dels Simpson (el pare del professor Frink), dirigit obres de teatre musical i algun petit paper en el cinema.

Una vessant compromesa de l'actor és la seva implicació des dels inicis de la seva carrera en recaptar diners per a la investigació i cura de la distròfia muscular, arribant a ser president de l'Associació de Distrofia Muscular

Quan era petit m'encantava la seva actitud grotesca, el seu atabalador histrionisme. l'slapstick i l'humor físic fou la seva especialitat i el seu mestratge és innegable quan veus actors com Jim Carrey, Adam Sandler, Will Smith, Eddie Murphy o Will Ferrell; en els que el toc 'Lewis' és inqüestionable.

El sr. Jerry Lewis va morir als 91 anys amb una enooooorme vida hiperactiva viscuda.

dijous, 14 de setembre de 2017

LA SRA. JULIANNE MOORE RECREA OBRES D'ART


7 11

6 12Sembla ser que la 'cosa' està de moda. Si fa uns dies mostràvem al sr. Malkovich recreant fotografies icòniques en un intent de recuperar el passat tot actualitzant-ho (i, també, ironitzant sobre el tema) ara la sra. Julianne Moore recrea obres de la pintura de la mà del fotògraf Peter Lindbergh.

Ha estat un projecte del fotògraf per a la revista Harper's Bazaar i s'hi van escollir 7 pintures a les que la sra. Moore ha posat rostre, cos i interpretació.

9 9


dimecres, 13 de setembre de 2017

SITGES 2017 #1: EL FESTIVAL DELS 50 ANYS


Aquest any és un Festival de Sitges especial, arriba al 50 aniversari i al Festival número 50. El director del Festival -el sr. Àngel Sala- ja ha fet diverses rodes de premsa per a informar de la imatge promocional del Festival, la programació i les activitats especials pel 50è. aniversari. Amb un padrí d'aniversari de l'alçada de Guillermo del Toro (la seva nova pel·lícula La forma del agua premiada amb el Lleó d'Or en el Festival de Venèzia inaugurarà el Sitges 2017).

El Festival tindrà lloc del 05 al 15 d'octubre.

Els 50 anys del Sitges tindrà al personatge de Dràcula com a leit motiv i el 25è. aniversari del Dràcula del Coppola. Aquesta efemèride ha provocat que el Festival cerqui més ressó internacional que mai. Per exemple, el 50 Festival de Sitges fou convidat en el 70 Festival de Cannes i li oferí un acte commemoratiu.

El cinema de Realitat Virtual 360º, que l'any passat tingué un petita presència, aquest any tindrà un pes específic, amb productes amb aquesta modalitat a competició i amb l'estrena de la primera sèrie en aquest format: Campfire creepers, d'Alexandre Aja i amb la presència del sr. Robert Englund (el d'Elm Street).

Confirmat el Gran premi honorífic a la sra. Susan Sarandon -actriu del film de culte The Rocky Horror Picture Show (1975), l'Ànsia (1983) o Les Bruixes d'Eastwick (1987) per anomenar alguns títols de gènere. L'altre premi honorífic per al veterà William Friedkin (director de El Exorcista o French Connection). Màquina del temps per a Santiago Segura. Una altre convidat de luxe serà el sr. Johnnie To (director de Election, per exemple).

En el Sitges 2017 tindrem els nous títols de noms propis com: Lanthimos, Kurosawa, Miike (que arriba al film 100 a Sitges), Balagueró o Xavier Gens.

En el Sitges 2017 tindrem films com: The Endless, Salyut-7, Tragedu Girls, Jupiter's moon, Kuso, Musa, La Pell Freda, Matar a Dios, Black Hollow Cage, The Killing of a Sacred Deer, Wind River, The Bad Batch, Maus, Dhogs, Lu over the wall, A silent voice, Tehran taboo, Leatherface, Errementari, Mom and Dad, The Ritual, Revenge, The Crescent, Creep 2,... . També podrem veure un documental sobre el rodatge d'El Conde Dracula de Jesús Franco: Dracula Barcelona (de Carles Prats) i versió en 4K de Terminator 2 en 3D.

A diferència de la polèmica en el Festival de Cannes, a Sitges reben amb els braços oberts a Netflix i veurem la Temporada 2 d'Stranger things. Tindrà lloc propi com en edicions anteriors, Movistar +, on gaudirem de l'estrena de La Zona.

La secció més pop del festival el Brigadoon oferirà un homenatge a Terele Pávez i George A. Romero i l'habitual Zombie Walk pels carrers de Sitges.

Tindrà lloc la tercerda edició del Sitges Pitchbox per a que nous projectes es puguin fer realitat.

Novetats del Sitges 2017: 
- Sitges Taboo'ks, la opció que ofereix als artistes de transformar obres literàries en projectes audiovisuals.
- Màster de Cinema fantàstic i ficció contemporània a la UOC.
- Samsung Sitges Cocoon: peces a competició de realitat virtual (VR).
- Exposició 50è. Aniversari Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya 1968-2017: El cinema és fantàstic. Ara està a la Filmoteca de Catalunya i durant el Festival estarà a l'Edifici Miramar. Precisament, a la Filmoteca s'ha programat una selecció de les pelis més rellevants dels 50 anys de Sitges.
- El 28 de setembre de 1968 es projectà la primera peli en la història del Festival de Sitges: Aelita (Yakov Protazanov, 1924) i el proper 28/09/17 es repetirà aquesta projecció.


dimarts, 12 de setembre de 2017

LA SINCERITAT DE TRIAS


Divendres, el portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrès dels Diputats, Xavier Trias, va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio. Quan li van preguntar per la nova llei de partits, va explicar que pot ser que ells votin a favor de l'esmena a la totalitat que proposael Pnb i, després, quan l'esmena no prosperi, que votin a favor de la llei. És allò que els bascos anomenen el surf català, imatge definitòria tan encertada que no necessita cap més explicació. Però el millor de tot va ser quan, preguntat sobre el manifest que un grup de trenta artistes, escriptors, professors d'universitat i presidents d'organitzacions cíviques de Catalunya han subscrit contra aquesta llei, Trias va dir: "Si fos un ciutadà corrent, probablement jo també el firmaria".

Poca broma, amb la frase. Vol dir, ni més ni menys, que com a "ciutadà corrent" desaprova la llei, però que, ent tant que polític, l'acceptarà. És a dir: dins de Trias conviuen dos homes. El "ciutadà corrent", que pensa una cosa, i el polític, que firma la cosa contrària.

¿Esquizofrènia?¿Hipocresia? No: pura política, tal com s'entén en aquests temps fascinants. Cal agrair a Xavier Trias aquestes declaracions, perquè són una mostra poc habitual de sinceritat. Perquè el que Trias va confessar divendres ho practica l'aclaparadora majoria dels nostres acomodats polítics, d'aquest partit i dels que el circumden. Fa lustres que han passat a ser peces d'una maquinària que té en les poltrones l'engranatge, una maquinària on res no es decideix pel raciocini plebeu, sinó d'acord amb estratègies planificades amb cura. Per ells o pels seus assessors, que els diuen com s'han de comportar, quan han de cedir, quan han de simular benevolència i quan han de fingir que es baralles els uns amb els altres perquè la gent es pensi que hi ha diferències, encara que al final acabin firmant el que convingui. S'ha parlat molt que, a Set de nit, a Artur Mas el satiritzen convertint-lo en un robot, però ¿quin polític estàndard no ho és? Alguns inicien la carrera rebel·lant-se, en principi, contra el dictat de la mercadotècnia, i durant un temps ens desconcerten. Però fins i tot aquests, al cap de poc temps, acaben doblegant-se al dictat; en això els hi va la subsitència política. De manera que acaben considerant la pràctica del surf  un mèrit que demostra com són d'hàbils saltant d'una onada a una altra, i sense mullar-se ni despentinar-se, si cal. Tan convençuts estan que la política a ultrança consisteix precisament en això que no s'adonen que només ells es creuen herois bronzejats damunt una taula de surf, i que la gent els veu més aviat com insectes atrapats a la teranyina que les seves estratègies i els seus interessos han teixit al llarg dels anys. Per això no ha d'estranyar que bona part de la població els consideri incapaços d'entendre i de solucionar els seus problemes. La gent pot ser senzilla però no necessàriament idiota.

I aquí és on amplien espai, pels laterals, l'antiglobalització i això que avui dia anomenem populisme: dos pols oposats a conseqüència de la mateixa decepció davant aquests polítics capaços de, a caseta, a tenir una opinió com a "ciutadà corrent" i, l'endemà, al Congrés dels Diputats, firmar exactament el contrari

Quim Monzó (2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

dilluns, 11 de setembre de 2017

CADA COP MES A PROP...



divendres, 8 de setembre de 2017

VIII FANGOFEST A AMPOSTA


Un any més ens arriba el Festival Internacional de Cinema Fantàstic Terror i Gore, el FangoFest a Amposta. Organitzat per la productora Kutrefacto des d'avui i fins a l'11 de setembre ens plenaran Lo Pati de curtmetratges i llargmetratges farcits d'ensurts, sangs i delirades vàries.

Ja tenen 8 anys de recorregut, oferint-nos un ampli panorama de les produccions fantàstiques i -sobretot- terror a nivell internacional i, principalment, de la penínsul·la. El FangoFest disposa de 6 seccions: Llargmetratges, Curts Fantàstic, Curts Terror, Curts Gore, Curts 'Maledictis', Made in Terres de l'Ebre. La programació ens arriba ben farcida 

Els grans atractatius del FangoFest d'aquest any és la possibilitat de veure el Documental Herederos de la Bestia, llargmetratge dedicat a l'enorme impacte que el film d'Alex de la Iglesia (El Día de la Bestia) va tenir en el gènere fantàstic/terror de la penínsul·la. L'altre atractiu és torna a veure -si no ho vau fer el dia de l'estrena- el primer llargmetratge zombie gravat a Amposta: Infección Zombi (Kutrefacto Films i Morartis Films), en la que el Ciutadà K i els seus churumbeles tenen un petit però impactant paper.

CREA aquest any hi torna a participar tot presentant el seu darrer curt -POEsia- dins de la secció Made in Terres de l'Ebre (serà avui mateix a les 20:00, després de la inauguració). 

Ens veiem, doncs, al VII FangoFest a patir i xalar a parts iguales.


dijous, 7 de setembre de 2017

LES ESCULTURES DEL SR. DYLAN MARTINEZ




Descobrim al sr. Dylan Martinez, artista nord-americà especialitzant en fer escultures de vidre. El tret diferencial de la seva obra és la dificultat de discernir si és realitat o il·lusió. La seva obra més impactant és la que veieu en aquestes fotos: bosses d'aigua realistes que no són res més que escultures de vidre.

Si remeneu pel seu web trobareu altres obres interessants, però, aquesta em té el cor robat.



dimarts, 5 de setembre de 2017

SOBRE EL SR. K DEL SR. BRADBURY


Al planeta Mart hi havia, a la vora d'un mar eixut, una casa amb columnes de cristall i cada matí s'hi podia veure com la senyora K menjava la fruita daurada que brollava dels murs, també de cristall, o com netejava la casa amb grapats de pólvores magnètiques que recollien la brutícia i l'esvaïen al vent càlid. A la tarda, quan el mar fòssil era immòbili tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure al senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l'arpa. I del llibre, al contacte dels dits, en sorgia una veu, una veu antiga i suau que explicava històries del temps que l'aigua del mar es tornava vapor vermell a la costa i els homes lluitaven amb núvols d'insectes metàl·lics i aranyes elèctriques.

Des de feia vint anys, el senyor K i la seva dona vivien a la vora del mar mort, a la mateixa casa on havien viscut els seus avantpassats: una casa que girava i seguia el curs del sol, com una flor, des de feia deu segles.

(...)

Ray Bardbury (1947:13) 
Les Cròniques marcianes

dijous, 31 d’agost de 2017

EUFÒNIC 2017


El festival més xulo de les Terres de l'Ebre ja el tornem a tenir aquí. Eufònic és un festival al voltant de les arts sonores i visuals en el que l'activitat es concentra en 4 dies -dels 31 d'agost al 3 de setembre- a La Ràpita; però -com cada any i aquest any més que mai- les ones expansives de l'Eufònic arriben fins a d'altres poblacions tot ubicant instal·lacions artístiques a Alcanar, Amposta, Miravet, Tortosa, Ulldecona i Vinaròs. Llocs singulars (un antic molí d'oli, una sala d'una ermita, una antiga cisterna o un castell, per exemple) que lliguen passat i present. Llegat històric que es converteix en ressó sonor/visual contemporani. Aquest festival és capaç de lligar, com cap altre, territori, paisatge i experiència sonora i visual.

L'Eufònic aglutina actuacions audiovisuals, tallers, instal·lacions artístiques, accions sonores, activitats per al públic familiar i concerts en espais singulars.

La inauguració serà avui mateix -31/08- amb el concert de Carles Viarnés + Corral (visuals)(Auditori Sixto Mir-La Ràpita) i la Cloenda el 03/09 amb La Ladilla Rusa + Santa Marta (DJ) (amb la disbauxa clàssica al Xiringuito de la Costa-La Ràpita).

No sempre sabem què anem a veure, no sempre coneixem als artistes de la programació però és que l'Eufònic pretén -precisament- descobrir, destapar, aproximar. L'actitud davant de l'Eufònic és deixar-se portar... Per l'Eufònic passaran (podeu escoltar com sonen clicant damunt): Espinoza, Bola, Lidia Damunt, Julia, Sontag Shogun, Les Sueques, Skygaze, Indian Wells, Les Rauchen Verboten, Ex Continent, Carles Viarnès, Shoeg, Museless, Marina Herlop, Farai, Anímic, Ladilla Rusa, Somadamantina, Undo, Radiocontrol, Los Voluble + Bulos.net, Sonido Tupinamba, Lucient, Edgar de Ramon, Martí Guillem Cïscar, Jonás Gruska, Xavi Bové, ... Acompanyats de visuals de Florence To, Corral, Acid Thermal, Laetitia Morais,... 

4 dies ben intensos en la que escollir és torna d'una complicació extrema. Tot i això, aquesta és la meva llista de preferits i que no em perdria:

- Carles Viarnès + Corral
- Ubaldo
- Shoeg
- Marina Herlop
- Anímic
- Les Sueques (en el 'marco incomparable' dels Ullals de Baltasar)
- Los Voluble + Bulos.net
- Museless
- Undo

Apa, amics i amigues, que com cada any, se'ns ha girat feina!!


dimecres, 30 d’agost de 2017

PER MOLTS ANYS, NURIA !!!




un any més,
un any més junts.
t'estimem!

Per molts anys!

dimarts, 29 d’agost de 2017

EL TANDEM SANDRO/MALKOVICH FA UN HOMENATGE ALS MESTRES DE LA FOTOGRAFIA



El sr. Sandro Miller -fotògraf- li va demanar al sr. John Malkovich la col·laboració per a un projecte molt especial: recrear les fotografies més reconegudes de la Història de la Fotografia utilitzant a l'actor com a únic model. 




Tant se val que el protagonista sigui un home o una dona, l'actor es presta sense recança a posar com toca segons el referent fotogràfic.



La sèrie s'anomena: Malkovich, Malkovich, Malkovich: Homenaje a los maestros de la fotografia i són evidents l'habilitat del fotògraf per a recrear el to, la il·luminació i la composició de la imatge en qüestió i de l'actor per a interpretar l'emoció de la persona fotografiada.


És important ressaltar que totes les fotografies han estat acabades sense l'ús de Photoshop per a manipular l'aspecte de l'actor.

Deixem per al final una de les més impactants, el sr. John Malkovich s'atreveix amb emular la mateixa Marilyn Monroe. 

Entre valentia i inconsciència!  

dilluns, 28 d’agost de 2017

DE USHER II DEL SR. BRADBURY


- De debó?

- I tant! Cada home, deien, havia d'enfrontar-se a la realitat. Havia d'enfrontar-se al que l'envoltava. Calia que desaparegués qualsevol actitud que no fos aquesta. Totes les meravelloses mentides literàries, tots els ocells de la fantasia havien de ser morts a trets! Els van arrenglerar contra un mur de biblioteca, un matí de diumenge, fa trenta anys, el 1975. Van alinear el Papá Noel, el Cavaller Sense Testa, la Blancaneus, l'Ogre que segrestava la Filadora d'Or, la Mare Ànec... Quins gemecs! Els van disparar, i van cremar els castells de paper, les granotes encantades, els reis antics i tots els que van ser feliços per sempre més (ja que era un fet que, mai, ningú no havia estat feliç per sempre més). L'això era que era va convertir en el res mai més no va ser. Van escampar les cendres del fantasma Rickshaw per les runes del país d'Oz, van fer un farcell amb els ossos de Glinda la Bona i d'Ozma, i de Polícrom en van fer miques en un espectroscopi. Al Ball dels Biòlegs, van servir el pare Carbasser amb merenga. La Mongetera va morir víctima de la paperassa de la burocràcia. La Bella Dorment es va despertar pel petó d'un científic i va morir per la punxada fatal de la seva xeringa. A Alícia li van fer beure d'una ampolla d'elixir que li va mudar la mida, de tal manera que mai més no pogués cridar: "Cada vegada més i més espaterrant!". Van trencar el Mirall d'un cop de martell i, amb un parell més de cops, van aixafar el Rei Vermell i l'Ostra. 

(...)

Ray Bradbury a Usher II (1950) 
de Les Croníques Marcianes 

divendres, 25 d’agost de 2017

SRA. JEANNE MOREAU

(1928-2017)

Fa unes poques setmanes moria -amb 89anys- una de les dames del cinema francès (amb permís de la sra. Catherine Deneuve), per a molts una de les actrius més emblemàtiques del país veí: la sra. Jeanne Moreau. 

La mare de la petita Jeanne -Kathleen Sarah Buckley- era una artista anglesa que a l'anar a actuar al Follies-Bergère de París amb la seva companyia va conèixer al que seria el seu marit -Anatole Désiré Moreau- que tenia un restaurant a Montmartre. La parella va instal·lar-se a París. La petita Jeanne va estudiar en el Liceu Edgar Quinet i es va formar en el Conservatori parisenc. 

La sra. Jeanne Moreau va ser el membre més jove admès mai a la Comedie Française amb només 20 anys, un any abans havia debutat en el teatre en el Festival d'Avignon. La sra. Moreau era, principalment, una actriu de teatre i també de cinema i televisió; però també directora de cinema, teatre i òpera a més de guionista i escriptora i, fins i tot, cantant, vessant menys coneguda de l'artista.

Fou un dels símbols de la Nouvelle Vague, l'època daurada de l'actriu, ens els anys '50 i '60 del segle passat, quan fou la musa de Louis Malle, François Truffaut, Michelangelo Antonioni, Luis Buñuel, Jacques Demy i Roger Vadim... la 'flor i nata' del cinema europeu de l'època. Fora del seu país fou dirigida per Elia Kazan, Peter Brook, Wim Wenders, Marcel Ophüls o Orson Welles. El mateix Orson Welles la va considerar "la millor actriu del món". Musa també de directors moderns, com Amos Gitai

Va participar en més de 100 films i la majoria d'ells són de les millors pel·lícules de la història del cinema: Los amantes, La novia vestía de negro, Ascensor para el cadalso, La noche, Diario de una camarera, Jules et Jim o Querelle. I també rellevants films dels anys '90 com El amante (Annaud), Nikita (Besson) o Le temps qui reste (Ozon). La seva darrera pel·lícula (no finalitzada) fou amb una altre veterà: el sr. Manoel de Oliveira l'any 2012. 

Guanyadora de premis en diversos festivals al llarg de la seva trajectòria, fins i tot tingué el seu Oscar honorífic.

La Història del Cinema -sobretot europeu- no el podríem entendre sense la sra. Jeanne Moreau... de mirada trista i absent, de bellesa sobrenatural, sexi i freda, dura i alegre, enamorada i gèlida, fermament d'esquerres i dona de caràcter. Tot i això -i més- podia ser la sra. Moreau. 


dijous, 24 d’agost de 2017

D'ON TREUS EL TEMPS?


La concepció d'aquest llibre parteix de l'experiència vital i d'un lectura. El model literari que el va iniciar va ser Espècies d'espais de Georges Perec, un punt de partida insuperable del qual després m'he desviat. Com és sabut, Perec hi explora diversos espais, cada cop més amplis: la pàgina, el llit, l'habitació, l'apartament... fins a Europa, el món o l'espai. El seu és un inventari que no exclou la invenció, i la primera idea que vaig tenir va ser explorar les possibilitats de fer la mateixa operació amb el temps. Vaig arribar a pensar un índex que començava amb l'ara, un instant, la nit, un cap de setmana... i anava fins a la vida laboral, un segle o la història. El programa era atractiu, però l'experiència vital me'n va apartar.

En va ser la primera culpable una pregunta recurrent, cada cop més carregosa, provocada per la meva propensió a la hiperactivitat: "Però tu d'on treus el temps?". Dita en àmbits molt diferents, de vegades amb educació exquisida, a voltes escopida com un retret. Pronunciada des de l'admiració i des de l'animadversió, molt fàcil de detectar en cara que no tinguis a mà cap rabiòmetre. No sé pas d'on treus el temps, et diuen. I tu sents la fragància de la floreta o esquives la trajectòria de la fètida pedra. Intentar respondre aquesta enutjosa pregunta em va desviar del programa perequià. 

Però abans de renunciar a plantar temporalitzadors als meravellosos capítols d'Espècies d'espais, la pulsió de l'escriptura ja passava pel temps. Hi era des del meu primer text literari, i segurament hi serà sempre, però va prendre forma mental amb els meus fills. Molta gent pren consiència del pas del temps quan procrea i, sobtadament, comença a assistir a l'extraordinari espectacle de la creixença dels seus descendents. No cal insistir-hi gaire: els fills són uns referents temporals de carns i ossos que ens marquen el pas del temps d'una manera tan joiosa com cruel. La renovació de l'espècie és, també, una recreació nostra que ens fa adonar-nos del deteriorament inexorable del model original. En el meu cas, la paternitat no s'ha limitat a aportar-me la constatació de l'envelliment, sinó que m'ha mostrat d'una manera molt flagrant la importància dels bioritmes.

Màrius Serra (2017:57-58). 
D'on trec el temps

dimecres, 23 d’agost de 2017

LA SRA. CAROLINA, AMISTATS VIRTUALS QUE SON REALS


Gràcies a una amiga comuna que ens va posar en contacte, la srta. Carolina (de Castellar del Vallès i resident a Copenhagen des de fa temps) va 'entrar' a can Ciutadà K un 19 de novembre de 2008 amb un comentari. Des de llavors el contacte virtual es va anar mantenint tot participant i comentant en els blogs respectius (malauradament ella va deixar d'escriure en el seu interessant blog un maig de 2015).

Aquella amistat virtual ha anat creixent fins a convertir-se en real. I des de Copenhagen va arribar a Terres de l'Ebre per a desmentir que la xarxa és freda i impersonal, ans al contrari, t'ofereix nous amics plens d'abraçades i somriures.

Beneïda Internet! 


dimarts, 22 d’agost de 2017

SRA. TERELE PAVEZ

(1939-2017)

Fa unes setmanes moria Teresa Marta Ruiz Penella, coneguda artísticament com a Terele Pávez, una veterana del món de la interpretació, tan veterana que quan ella naixia acabava la Guerra Espanyola.

La sra. Pávez va nèixer a Bilbao, filla del polític Ramón Ruiz Alonso i Magdalena Penella Silva, en una família d'artistes: músics, compositors i actrius. Germana d'Emma Penella i tieta d'Emma Ozores, per exemple. El cognom de Pávez el va treure del segon cognom de la seva àvia materna -Emma Silva Pávez- com una forma de diferenciar-se de les seves germanes. 

Tot i que va nèixer a Bilbao (i el seu caràcter té molt de basc) va crèixer i viure a Madrid tota la seva vida, continuant ben aviat la carrera artística de la saga familiar. Amb només 12 anys participa en el primer film: Novio a la vista (1953)(de Berlanga), paper que aconseguí gràcies al sr. Jesús Franco, un amic de la família. Precisament, aquest la dirigiria en el segon film de la carrera de l'actriu: Tenemos 18 años (1959).

Paral·lelament al cinema, la sra. Pávez va encetar una reconeguda carrera en el món teatral, al costat de grans com Adolfo Marsillach o Miguel Narros; obres de teatre portades a la televisió en programes com Estudio 1, per exemple. La dècada dels '60 i '70 del segle passat va participar en pocs film i es va centrar més en el teatre. L'any 1983 arrriba un dels seus papers més recordats, la Régula de Los Santos inocentes (Mario Camus). Durant aquesta dècada dels '80 enllaça papers potents i nominacions a premis a Réquiem por un campesino español, El Lute II: mañana seré libre; Laura, del cielo llega la noche o Diario de invierno.

Tot i aquest reconeixement estigué un època 'oblidada' per al cinema fins que el sr. Alex de la Iglesia ens la recuperà per a El dia de la bestia (1995); i aquesta 'recuperació' continuà amb un seguit de col·laboracions que ens feren veure la part còmica de la sra. Pávez, una part desconeguda per al gran públic fins llavors, a: La Comunidad (2000), 800 balas (2002), Balada triste de trompeta (2010), Las brujas de Zugarramurdi (2013)(amb la què aconseguí el Goya), Mi Gran noche (2015) i El Bar (2017). 

Els 2000 arriba amb un paper televisiu que popularitza el seu rostre a Cuéntame como pasó en diferents temporades.

La sra. Terele Pávez va morir amb 78 anys i el seu rostre dur, atormetat, la seva actitud passional i temperamental ens ha regalat interpretacions d'una intensitat difícil d'oblidar. Els seus rols secundaris no impedien fer-la lluir com a principial en els films que participava.


dilluns, 21 d’agost de 2017

LES LLAGOSTES


Els coets van incendiar els pedregars, van fer lava dels rocs, carbó de la fusta, vapor de l'aigua... De la sorra i la sílice, en van fer vidre verd que, com un enorme mirall trencat, reflectia tota la invasió. Els coets venien de nit, com tambors que repiquessin. Els coets venien com llagostes, en núvols que s'escampaven com flors de fum rosat.

Dels coets sortien homes amb martells a les mans. Homes disposats a colpejar ràpidament aquell món estrany fins donar-li una forma que els resultés més familiar, disposats enderrocar tot el que no fos conegut, amb les boques plenes de claus, com carnívors de dents d'acer, escopint-los perquè les mans, actives, bastissin cases de fusta, a les quals van afegir ràpidament teulades que esborraven les paoroses estrelles i cortines verdes que deixaven la nit fora. I quan els fusters havien fet la feina, arribaven les dones, amb testosde flors, manils i cassoles.

Començava aleshores una fressa que cobria tot el silenci marcià i l'obligava a restar més enllà de portes i finestres.

Sis mesos més tard, ja hi havia una dotzena de poblats al planeta desèrtic. Eren plens de tubs de neó que feien zum-zum i de bombetes grogues. En total, unes noranta mil persones havien arribat ja a Mart. I, a la Terra, moltes més feien les maletes...

Ray Bradbury (1950:143). 
Les cróniques marcianes

divendres, 18 d’agost de 2017

LA PSICOLOGIA DE L'ESPERA


Quan jo estudiava la llicenciatura no teníem cap assignatura sobre el tema, sí que de forma tangencial alguna tractava el concepte de 'temps' i com les persones l'entenem i el fem  nostre (o no).

Vivim en una societat amb tanta pressa i amb tanta necessitat d'immediatesa que tractar i conèixer el que significa 'esperar' s'ha convertit en una àrea d'estudi i investigació.

Com a primera dada ens diuen que passem 4 anys de la nostra vida fent (ja us dic jo que si aneu un cop a l'any a Port Aventura, no tinc dades empíriques, però us asseguro que aquesta xifra pot arribar als 6 anys). El flipant és que és el mateix temps que dediquem a menjar o a navegar per internet. 

La Psicologia de l'espera és, doncs, per a posar-nos formals, la branca de la psicologia que investiga els procesos mentals, emocionals i físics de les persones que passen pel procés de l'espera.

Certament, aquesta branca ens la 'vendran' com a nova (ves que no comencin a aparèixer llibres com a bolets sobre el tema) però uns dels 'avis' de la Psicologia moderna, el sr. William James, ja deia que quan una persona està ocupada, la percepció del temps que passa mentre dura l'activitat és més petita. Que el temps és relatiu ja ho sabem però el que aquesta branca de coneixement persegueix és -entre altres coses- alleugerir aquesta sensació negativa d'espera. I això ho fan amb tècniques com: posar monitors per a informar-nos que el temps que passa per a que ens 'toqui', donar algun fulletó informatiu mentres esperem en una cua, fer cues en forma de serp, donar a coneìxer -en el cas del trànsit, per exemple- la raó de l'espera, fer cua acompanyat, tenir molt clar l'objectiu o la fita que es vol aconseguir amb la cua (exemple de les entrades a concerts),...

Ens diuen que, en general, afirmem haver passat un 30% més de temps fent la cua que el que ha passat en realitat. Aix, reconec que en el meu cas potser parlaria d'un 50%.


dijous, 17 d’agost de 2017

REIVINDICAR ELS CAÇADORS DE NAZIS


El sr. Andrew Nagorski ha publicat Cazadores de Nazis un apassionant llibre dedicat a totes aquelles persones que van dedicar la seva vida a fer justícia i a detectar i denunciar als dirigents nazis que després de la II Guerra Mundial van escampar-se i amagar-se pel món.

Malauradament, els que hem anat veient a les portades dels diaris són als assassins, als botxins, senzillament, als psicòpates que es van refugiar en un règim autoritari que acceptava les atrocitats que van arribar a cometre. Assassins, entre molts altres, com: Adolf Eichmann, Klaus Barbie, Ilse Koch o Erich Priebke. Tots ells acusats de ser corresponsables de l'Holocaust.

El llibre que ens ocupa s'encarrega de convertir en portada aquelles persones anònimes que van fer una feina valenta i, fins i tot, heroica per portar als tribunals el botxins. Quan el món occidental volia superar les ferides de la darrera gran guerra quan abans millor, quan alguns governs protegien a responsables del règim nazi dins de les seves fronteres per aprofitar els seus coneixements durant la Guerra Freda (EEUU i URSS) persones com Elizabeth Holtzman, Eli Rosenbaum, Benjamin Ferencz, William Denson, Fritz Baue, Simon Wiesenthal, Tuvia Friedman, Beate Klarsfeld i Serge Klarsfeld... i molts altres van dedicar la seva vida, tota la seva vida (i això és diu ràpid) a perseguir als assassins per a que tinguessin el judici que merexien per haver atemptat contra la humanitat. 

La pena és que molts d'aquells botxins se'ls van escapar, la pena és que no van rebre el suport necessari dels governs occidentals per a realitzar una autèntica acció de justícia; això, però, tampoc no és res nou: quants franquistes (i còmplices de la tortura) estan 'tallant el bacallà' de l'economia dels nostres país?.

El més esgarrifós és que quan aquests nazis són jutjats amb proves, quan es fa públic tot allò que van arribar a fer la gran majoria no s'arrepenteix absolutament de res; i en alguns casos, fins i tot, afloreix l'orgull i la sobèrbia del que es pensa per damunt dels altres. 

Bona part dels nazis van morint sense que el pes de la justícia els faci pagar per totes les atrocitats que van realitzar. Tots aquests caçadors i caçadores de nazis també estan morint i amb ells la croada que van iniciar l'any 1945, llibres com el del sr. Nargorski són necessaris per no oblidar, per registrar tot allò que va passar.

Un llibre necessari, doncs, per a poder agraïr -tot posant noms i cognoms- a totes aquelles persones que van lluitar per fer una món més just.




dimecres, 16 d’agost de 2017

COMPTE ENRERE


Resultat d'imatges de cuenta atrasQuan algú comença a sentir el cuc de l'escriptura, allò que el mallorquí Biel Mesquida  en diu escriguera, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L'aspirant a escriptor ha d'aprendre a posar una mica d'ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punts dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Potser la millor manera de complir amb el que aquí es demana sigui fer un compte enrere, entre altres coses perquè l'expectativa que genera comptar enrera implica mirar endavant, i això sempre és molt millor. De manera que, partint d'aquelles pel·lícules de catàstrofes que estaven tan en voga quan finalment va morir Franco al llit -Aeropuerto 77, Aeropuerto 78-, anirem descendint per la Route 66 de can 60 amb una copar de Licor 43 a la mà i el Canal 33 a la pantalla. Aleshores, com qui no vol la cosa, ens vestirem de 21 botó, joiosos per la bona nova però sense perdre mai de vista els hereus del 20-N i del 18 de juliol, recuperarem un exemplar antic d'aquell efímer suplement en català del Cambio 16 que es va dir Setze, i ens aclofarem en un racó a llegir-hi un article amb el cap a quarts de 15.

No cal fer la prova del Carboni 14 per determinar que un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat d'una altra. En el millor dels casos, un dimarts 13 l'escriptor en qüestió troba una veu personal i arriba a ser capaç d'agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament del br11jador verbal i no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indeiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra. Ignició!

Màrius Serra (2017) 
D'on trec el temps

divendres, 11 d’agost de 2017

EL FOTOGRAF JR: DEL GRAFITI A CANNES 2017



JR és el nom d'un artista de carrer francès, fotògraf i, ara, cineasta del que se sap ben poca cosa. Va nèixer l'any 1983 però no sabem la seva identitat real. Quan era adolescent es dedicava a fer grafitis pels carrers de París, un bon dia es va trobar una càmera de fotos al metro i es convertí amb el 'fotògraf clandestí'! (com si hagués trobat un super poder o una cosa per l'estil). A partir d'aquell dia es va dedicar a ampliar les fotos que feia i penjar-les per les parets de la ciutat, una mena de 'grafiti fotogràfic'. Per a l'artista, el carrer és la galeria més gran del món.

Els seus treballs urbans van anar tenint reconeixement i ara són molts i moltes els què el seguim a les xarxes (a Instagram té 1 milió de seguidors/es) i ha exposat en galeries i centres d'art d'Amsterdam, Berlín, Londres, Rio de Janeiro, Shangai o Los Angeles.

Fa un parell d'anys en vam parlar en aquesta casa arrel d'un projecte de 'cares del món' que havia presentat.

Aquest fotògraf acompanyat de la 'gran dama' del cinema francès, la sra. Agnés Varda van presentar un documental en el passat Festival de Cannes. Visages villages és el viatge que ambdós artistes van fer per França, visitant petits pobles i comunitats, escoltant les històries quotidianes dels seus habitants, capturant la fotografia dels seus rostres en gran tamany i enganxant-les en parets i murs. Un bon homenatge a les històries de vida anònimes i a la quotidianeïtat, tan habitual en l'obra de la sra. Varda.