dijous, 16 de novembre de 2017

'ROBA ESTESA', DE CREA

A CREA, aquest any, hem fet dos curtmetratges que vam presentar a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca d'Amposta.

Avui us presentem el primer: 'Roba estesa', basat en un poema d'eqhes (inclòs en llibre-recull Mot i mirada de MarDeFora) i amb la participació d'Eva Mascarell a la càmera i edició.

Gràcies a Abril i Núria per la vostra participació

dimecres, 15 de novembre de 2017

PESCANT SERIES DE TV (26): MINDHUNTER


Resultat d'imatges de mindhunter netflix

Arriba a Netflix una nova producció amb el segell del sr. David Fincher, com ja féren amb l'exitosa House of Cards. Aquest cop, però, el sr. Fincher no estarà només a la producció sinó que també dirigirà alguns dels capítols de Mindhunter i és que el producte està pròxim a l'univers d'una de les pelis referencials del director: Seven.

Mindhunter està basat en el llibre del sr. John E. Douglas (especialista en psicologia criminal): Mindhunter: Inside the FBI's Elite Serial Crime Unit, que després de treballar 25 anys a l'FBI ens exposa i analitza alguns dels assassins en sèrie més coneguts dels EEUU. Aquest llibre ofereix amb detall els procediments per 'introduir-nos' en la ment dels criminals per a poder fer-ne un perfil que ajudi a capturar-los. Aquest llibre, va inspirar a l'autor Thomas Harris a l'hora de crear l'Annibal Lecter del Silencio de los corderos.

Si han 'cridat' al sr. Fincher és perquè vol tenir un aire 'Seven' gens dissimulat però amb tocs d'un altre film del director Zodiac, ja que l'acció transcòrrer l'any 1978 ... 

S'acaba d'estrenar però Netflix ja l'ha renovat per a una segona temporada.

dimarts, 14 de novembre de 2017

LA DIFICULTAT DE LES VELLES TECNOLOGIES


Resultat d'imatges de sobres y sellosVa passar fa unes quantes setmanes, a la central barcelonina de Correus i Telègrafs, a la plaça Antonio López. La taula d'informació l'atenia un home de cabells blancs, d'entre cinquanta i seixanta anys. Responia a les preguntes de la gent i la dirigia cap a tal o tal finestreta, sense cap problema. Fins que davant seu es van situar dues noies, d'uns disset o divuit anys, no gaire altes, primes, l'una més aviat rossa i l'altra decididament castanya. Parlaven espanyol. 

- ¿Com es fa per enviar una carta a Cuba?

L'accent denotava que no eren espanyoles. Probablement eren anglosaxones, però era difícil identificar-ne el país. Potser eren angleses, però també podien ser americanes, o canadenques... Rere la taula, l'home les mirava desconcertat.  - ¿Com, que com s'envia una carta a Cuba?- va contestar-. Doncs com a qualsevol altre lloc del món.

- Ja, però ¿com s'envia una carta?

El desconcert de l'home es va convertir en astorament. Com que era evident que elles esperaven més col·laboració per part seva, va improvisar:

- Doncs s'agafa un sobre, s'hi fica la carta a dins, es tanca el sobre, s'hi escriu l'adreça d'allà on s'envia i s'hi enganxa un segell.
- ¿Un segell?- va preguntar la noia castanya.

Com que, a la cua, jo anava justament darrere d'elles i darrere meu no hi havia ningú, l'home em va adreçar una mirada entre perplexa i còmplice i va dir:

- Tant d'emaili tant d'internet i no saben enviar una carta ordinària!

Era veritat. Les noies havien anat a la central de Correus buscant instruccions per enviar una carta perquè no sabien com fer-ho. Probablement no n'havien enviat cap a la vida. El fet que la carta fos a Cuba permetia deduir que amb tota probabilitat el destinatari era un cubà (o una cubana) sense adreça electrònica. Per això, per comptes de -tal com hauria sigut el seu impuls natural- anar a un easyEverything o qualsevol altre cafè d'internet dels molts que hi ha a la ciutat i al món sencer, s'enfrontaven al tràngol de veure's obligades a escriure una carta. Una carta en paper amb sobre i segell! La prova que les noves tecnologies les havien tingut allunyades fins ara d'aquell món pretèrit és que no portaven cap sobre, ni sabien on comprar-lo, perquè aquesta va ser la pregunta següent. A continuació es van interessar pel mètode que havien de seguir per aconseguir un segell. ¿No havien vist mai un segell? Segur que sí: en alguna pel·lícula. Però era evident que no s'havien trobat mai en el cas d'haver-ne d'utilitzar un. Evidentment, acostumades que, quan et connectesa internet per enviar un email, la trucada és sempre local -i per tant val el mateix envia un mail a Barbastre que a Singapur- les devia meravellar que el preu del segell que s'havi d'enganxar al sobre variés segons el país de destinació.

Me les imagino de tornada al seu país, envoltades pels amics, explicant-los el viatge i les aventures que havien viscut. 

- ¿I sabeu què? Un dia vam enviar una carta de paper!
- ¿Com?¿Una carta de paper?
- Sí, dins d'un sobre i amb un segell!
- ¿Un segell?

No hi ha res com viatjar pel món i conèixer cubans per viure experiències xocants.

Quim Monzó (2002:37-38) 
Esplendor i glòria de la Internacinal Papanates


dissabte, 11 de novembre de 2017

dimecres, 8 de novembre de 2017

SANDRO/MALKOVICH EN L'UNIVERS DAVID LYNCH

Si fa uns mesos us parlava de la col·laboració entre Sandro (Miller) i (John) Malkovich per a recrear fotografies famoses, fotògraf i actor es van tornar a trobar per a crear el projecte col·lectiu Playing Lynch: un particular homenatge a l'obra del sr. David Lynch. Es tracta de recrear personatges dels films de David Lynch (i, fins i tot, al mateix director) amb el rostre i la interpretació del sr. John Malkovich.



Hi podem veure 'la mujer del leño', Henry Spencer d'Ereaserhead o Frank Booth de Blue Velvet, entre altres.



Un dels productes d'aquest projecte és el film  Psychogenic Fugue, anaquíudeixo el tràiler)

dilluns, 6 de novembre de 2017

NO CEDAN SU ASIENTO


Resultat d'imatges de asientos reservados para la gente mayorSi usted es de esas personas que, cuando viajan en metro, autobús o en tren, todavía conservan la costumbre de, cuando divisan a un anciano, levantarse para ofrecerle su asiento, piénselo dos veces. Porque su generosidad puede resultarle perjudicial; al anciano,  no a usted. Es algo tan lógico que case por su propio peso, pero hasta ahora nadie con prosapia le había prestado atención. Ahora sí. Ahora -¡por fin!- un catedrático de Oxford ha avisado de los peligros que eso comporta. Que sea de Oxford mola porque, junto a la universidades de Cambridge, Yale y Harvard, es de las que más prestigio tienen, incluso entre los que nunca han puesto un pie en ellas.

Dice el catedrático en cuestión -Muir Gray, por si a alguien le interesa- que las personas mayores deben caminar, subir por las escaleras en vez de en ascensor y estar de pie, no todo el día tumbados en el sofá viendo un programa de tele tras otro. A medida que envejecemos debemos estimular nuestra actividad física. Dice Gray: "No ponga un salvaescaleras para sus padres cuando se hacen mayores. Póngales un segundo pasamano. Y antes de ceder su asiento en el autobús o en el tren a una persona mayor, replantéeselo. Para ellos, estar de pie supone un magnífico ejercicio". Este ejercicio puede dar marcha atrás al empeoramiento físico y evitar que, cada vez más, los vejetes necesiten ayuda de otros. Además, mejora la habilidad cognitiva y, por si fuera poco, reduce el riesgo de demencia. Tienen que ir al gimnasio, apuntarse a grupos de esos que salen a andar como si no pudiesen hacerlo solos, darse en cuerpo y alma a la jardinería o asistir a cursos de cocina. Todo ese dinamismo, cuanto más frenético mejor, hace que la salud y el bienestar de los ancianos -incluso los que tienen enfermedades crónicas- mejoren y pueden vivir la mar de bien en casa en vez de ir a una residencia, convertidos en personas dependientes.

Afortunadamente, por lo que veo en el metro o en el autobús, apenas hay gente que ceda su asiento a los ancianos. Los ocupan -con la vista enganchada al móvil o no- y, si pueden, con los pies en el asiento de delante. Muchos viejos se quejan: "¡Menuda falta de educación, la de esta juventud de ahora!". Pues que no se quejen. Lo hacen por su bien, para que se mantengan en forma hasta el día en que, indefectiblemente, estiren la pata y ya no necesiten que nadie les ceda ningún asiento.

Quim Monzó a  Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia de 05/11/17

dijous, 2 de novembre de 2017

SR. ANTONIO ISASI-ISASMENDI

(1927-2017)

Amb 90 anys va morir un dels veterans professionals del cinema més polivalent de la penínsu·la. I és que el sr. Isasi-Isasmendi va ser de tot dins la indústria cinematogràfica: director, guionista, montador, productor, càmera... Ell sempre s'havia descrit com a autodidacte que va començar el seu contacte amb el món del cinema venent caramels pels cinemes de Barcelona.

Va començar la seva trajectòria professional com a doblador de nens en l'estudi 'Voz de España' a Barcelona amb 13 anys, per a poder ajudar a l'economia familiar, molt precària; d'aquí passà a fer de 'botones' en la productora Emisora Films, on amb els anys, arribà a ser promocionat com a montador, arribant a ser un dels muntadors més destacats de l'època. En els seus inicis, va treballar amb directors com Ignacio F. Iquino, Edgar Neville o Rovira Beleta. El seu primer guió -Aparado de correos 1001- data de 1950.

Va dirigir el seu primer llargmetratge -Relato policiaco- l'any 1954 i dos anys després creava la seva productora: Producciones Isasi.

Resultat d'imatges de cartel l'aire d'un crim isasiEn la seva trajectòria destaquen dues etapes: una primera, de 1955 a 1962, centrada en el cinema policíac i, bàsicament, espanyoles; i una segona,  en la que com a productor no tenia problemes en associar-se amb productores d'arreu del món per a tirar endavant films com La máscara de Scaramouche (amb França), Las Vegas, 500 millones (amb Alemanya, Itali, França i EEUU), Un verano para matar (amb França i Itàlia). Partners foren majors com Warner Bros o Columbia. El sr. Iasi-Isasmendi fou capaç de fer 'cinema internacional' des d'aquí. Fet que el portà a tenir en nòmina actors i actrius com: Karl Malden, Lee J. Cobb, Jack Palance, Klaus Kinski, Jason Miller

Per conèixer bona part de la seva feina, va escriure Memorias tras la cámara (50 años en un cine español), llibre que va més enllà del caràcyer autobiogràfic per a oferir-nos una autèntica crònica del cinema español contemporani. Marisa Paredes fou una de les seves parelles amb la que tinguérrrr una filla, l'actriu Maria Isasi.

Films rellevants del director: La huida (1956), Un verano para matar (1972), El perro (1977) o El aire de un crimen (1988), film que aconseguí el reconeixement de públic i crítica, essent un bon comiat professional.

Ha estat premiat amb una gran llista de premis com a reconeixement a la seva fein però ell sempre va tenir la sensació de que el seu cinema -de vocació clarament comercial i popular- va haver de competir amb el moviment marcadament 'arty' de l'Escola de Barcelona.



dimarts, 31 d’octubre de 2017

DESCOBRIM LA PROPOSTA 'CINEMA EN CURS'

Resultat d'imatges de cinema en curs

Tot i que funciona des de 2005 ens enterem del projecte 'Cinema en curs', un programa de pedagogia del cinema i amb el cinema a escoles i instituts. Va inciar-se a Catalunya però la proposta s'ha anat replicant a Galícia, Madrid, Euskadi, Argentina, Xile i Alemanya.

Resultat d'imatges de cinema en cursEl projecte té com a objectius fonamentals aproximar el cinema, entès com a art, creació i cultura a la població escolar i, també, desenvolupar projectes de creació cinematogràfica dins d'un context educatiu.

Un dels trets més atractius és que cineastes s'aproximen als centres educatius per a impartir tallers i transmetre aquells objectius pedagògics de què parlàvem. 

Cinema en curs està dirigit per Núria Aidelman i Laia Colell i a la llista de cineastes 'il·lustres' que hi participen hi trobem a Jonás Trueba, Nely Reguera, Pep Garrido o Carla Simón (directora de la molt aplaudida Estiu 1993).


dilluns, 30 d’octubre de 2017

dimecres, 25 d’octubre de 2017

SITGES #3: AIXO HA ESTAT SITGES 2017!


Resultat d'imatges de festival sitges 2017Aquest any era una edició especial, festa grossa! el Festival arribava als 50 anys i l'efemèride s'ha notat... i molt! s'ha notat en el nombre de convidats (llarga llista), en les activitats especials (no vistes en altres edicions), en el nombre de projeccions i en el nombre de públic. Tot ha estat a lo grande! (que no sempre vol dir millor... :( ).

Per començar, una de les crítiques que fa anys que reb el Festival de Sitges és que es tracta d'un 'festival container', és a dir, que té pocs miraments a l'hora de programar i on hi cap tot; això pot transmetre poc criteri seleccionador i pot fer baixar la qualitat de les propostes. Un festival on es busca més fer rècord amb la venda d'entrades any rera any que oferir una programació excel·lent. Aquesta any hi ha hagut més acreditacions que mai i quan faltaven 4 dies per acabar el Festival ja s'havien venut un 10% més d'entrades que l'any anterior. De fet, l'alcade de Sitges, ha manifestat el neguit per estar arribant al sostre de la capacitat d'una població que està desbordada de visitants els dies de Festival; el senyor patia per una possible mort d'èxit. 

El sitges 2017 ha tingut lloc del 05 al 15 d'octubre, 10 dies de festival en el que les novetats principals han estat: el Premis Samsung Cocoon per a films de Realitat Virtual, més exposicions en diferents espais de Sitges (incloent la retrospectiva inaugurada a la Filmoteca fa uns mesos) i la Gala Cloenda (paral·lela a l'habitual de l'Auditori) amb l'actuació de la Fura dels Baus al passeig marítim i oberta al públic per a celebrar els 50 aniversari del Festival, amb el passeig d'un goril·la gegant.

Com cada any, no va faltar la Sitges Film Hub, el punt de trobada de professionals del sector amb diferents sessions de treball i xerrades.

Watch November (2017) Full Movie HD Free DownloadPerò allò definitori del Sitges 2017 ha estat l'enoooorme llista de convidats: Guillermo del Toro, William Friedkin, Santiago Segura, Susan Sarandon, Jaume Balagueró, Robert Englund, Alexander Aja, Johnnie To, Alex de la Iglesia, Dario Argento, Vince Vaughn, Udo Kier, Leticia Dolera, Aura Garrido, Eduard Fernández, Juan Echanove, Alejandra Jimenez, Carlos Bardem, Emma Suárez, Frank Langella, Kiyoshi Kurosawa, Takeshi Miike... Alguns d'ells van rebre premis honorífics, com el dedicat a Vincent Price, que va recollir la seva filla: Victoria Price

Resultat d'imatges de cartel brigsbyVam poder gaudir de la primera sèrie amb VR 370º: Campfire Creepers, d'Alexander Aja amb Robert Englund.

Ciutadà K hi va anar acreditat de premsa i va poder veure 35 pelis de les que destaco positivament: November, Birgsby, Dave made a maze, The lodgers, A day, What happened to Monday?, Black Hollow Cage, Killing ground Saluyt-7, The Ritual, Les affamées i Errementari...  I negativament: Downrange, Laissez bronzer les cadavres, The maus i Caniba.

Les tendències d'aquest any es concreten en més presència en les direccions femenines, un cert component social en alguns títols i moltes pelis que l'acció es desenvolupa en un bosc (sí, molts boscs aquest any). 

Resultat d'imatges de cartel dave made a mazePel que respecta als principals premis, la millor pel·lícula fou per a Jupiter's Moon de Kornel Munduczo (que, casualitats de la vida, en aquest Festival se li ha entregat el premi Màquina del Temps), així com als millors efectes especials: la història d'un refugiat que, de cop, té la capacitat de levitar... fantàstic amb tocs de cinema social. Revenge, la història d'una venjança d'una dona que ha patit abús sexual, premiada a la millor direcció i direcció novell (Coralie Fargeat). Thelma premi Especial del Jurat i i millor guió. Ghost story, premi a la millor fotografia, per a una història de fantasma amb llençol banc, com els de tota la vida.

La valoració d'aquesta edició del director del Festival (Angel Sala) ha anat en la línia de remarcar el nombre de visitants: 200.000, les 66.000 entrades venudes (a 4 dies d'acabar el festival), l'any passat foren 61.000;  i al fet que el Festival de Sitges dóna una segona oportunitat a films que són menystinguts en altres festivals de cinema com Cannes o Berlin i que aquí, no només són aplaudits sinó que poden arribar a guanyar premis (com succeí l'any passat amb The Neon demon)

I l'any vinent, el Festival de Sitges 2018, tindrà com a leitmotiv els 50 anys de 2001: una odisea en el espacio.

Ja esperem el Sitges 2018 !!!


dimarts, 24 d’octubre de 2017

BAA BAA LAND, LA VERSIO OVINA


Baa Baa Land PosterSi és que ja no sabem què inventar!. Calm.com és una espai web de meditació i relax (des de la setmana passada també tenen app) els responsables del qual se'ls ha ocorregut fer una versió ovina del La la land

Baa Baa Land és un documental protagonitzat per dues ovelles: el Ram Gosling i Emmmmaaaaa Stone, en el que durant 8 hores (sí, sí heu llegit bé: 8 hores!) les veiem pasturant tan contentes per un prat.

Els promotors del documental pretenen avorriment del públic per a que troben, així, la pau interior. Com diu una de les frases promocionals: "no passa res durant 8 hores! gloriós!". Un exemple insuperable de 'slow cinema'.

Delirant, no?

Aquí us deixo el film, íntegre. 8 hores de retrobament interior...

dilluns, 23 d’octubre de 2017

PER NO DISCRIMINAR


Resultat d'imatges de ser amableAparentment es tracta d'un vulgar anunci de feina d'una empresa anglesa que busca un encarregat de càtering: "Es necessita persona amable, amb aptituds per preparar sandvitxos frescos, amanides i sopes atraients a un personal que mereix àpats simples però especials. El candidat guanyador serà el responsable d'encarregar-se de tot el que tingui a veure amb l'abastiment i el menjar. Horari: 10 del matí a 2:30 de la tarda, de dilluns a divendres. Dirigiu-vos a Karen Morris. Travel Counsellors, Travel House, Churchgate, Bolton".

Job Centre Plus -l'empresa que per encàrrec de Travel Counsellors ha d'efectuar la selecció d'aspirants i decidir qui es queda finalment amb el lloc de treball- ha ordenat retirar l'anunci. Travel Counsellors ha preguntat per què. L'empresa de selecció de personal els ha dit que demanar que la persona sigui amable suposa una discriminació. Els de Travel Counsellors no entenen en què pot resultar discriminatori demanar que qui ocupi el lloc de treball sigui amable. Discriminatori contra qui? Contra els que no són amables? L'empresa de selecció de personal ha insistit: "Les empreses han de redactar els anuncis de manera pràctica. Volem que els anuncis evitin l'ús de preferències personals per evitar així qualsevol possible discriminació". La notícia demostra que hem donat un nou i espectacular pas en la implantació del surrealisme com a norma de vida.

Els esquerps, per cert, poden estar tranquils: mai com ara no han sigut tan ben tractats laboralment. Deu ser per no discriminar-los que, en tants llocs de treball (inclosos els de cara al públic, que per sensatesa exigirien un mínim d'amabilitat) trobem gent avinagrada. També deu ser per no discriminar que, a Catalunta,  a ningú no se li acut demanar que els dependents entenguin les llengües dels clients, fins al punt que, en alguns casos, sospites que l'anunci d'oferta de feina a partir del qual els van contractar especificava exactament el requisit contrari. Per exemple: "Es busquen caixeres per supermercat. Imprescindible no entendre català". Deu ser per axiò mateix, per no discriminar, que, al self service de la Vall d'Hebron, quan demanes un pinxo morú, l'encarregat el fica al microones! És obvi que hauria sigut una discriminació contra la incompetència contractar algú que sabés que els pinxos moruns es preparen damunt brases o damunt una planxa calenta, no en un microones. Gràcies també al neopuritanisme, aviat ja no serà imprescindible saber mecanografia per optar a un lloc de secretari, ja que aquesta exigència implica discriminació contra els que teclegem amb un sol dit. I espero amb ànsia el dia que, per aconseguir una plaça de conductor d'autobús, no sigui necessari tenir el permís de conduir, jaque aquesta exigència implicaria una discriminació contra els que, de conduir, no en saben. Perquè cap article de cap Constitució no obliga a ningú a saber conduir, a teclejar amb més d'un dit, a saber preparar un pinxo morú o a ser amable; només faltaria això

Quim Monzó (2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates




dijous, 19 d’octubre de 2017

CREA A LES XII JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES D'AMPOSTA


Un any més arriben les Jornades de les Lletres Ebrenques a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó, una activitat que tenim marcada al calendari amb molt de carinyo. Es tracta de l'edició número 12 i com fa 7 anys CREA hi presentarà el seu nou curt.  

Va començar ahir dimecres amb la presència de l'escriptor Rafel Nadal al Club de lectura de la Biblioteca per a comentar La senyora Stendhal però l'activitat més intensa tindrà lloc des d'avui fins al dissabte. 

Com sempre seran 4 dies ben farcits d'activitats: recitals de poesia, conferències, entrega del Mèrit de les Lletres Ebrenques, actuacions musicals, taules rodones, exposicions, esmorzars literaris, presentació de nous valors literaris... 

Tot i que tota la programació és més que recomanable, us voldria insistir en 2 activitats musicals: 

- "Leonard Cohen. Sons des de la més nua i gèlida foscor" dels germans Joan A. i Jordi Forcadell acompanyat d'altres músics i artistes (Alex Garcia, Oscar Tomas, Josep Jordà, Rafael Haro i Maripau Medina).

- "Lorca, mar de sueños" a càrrec de Lorquianas, dirigides per Fuensanta López i arranjaments musicals d'Agustí Roé. 

Aquest any CREA (David i jo) estarà participant en la taula rodona: "La literatura com a motor cultural" en la que aprofitarem per a estrenar 2 nous curts: 'Hivern' i 'Roba estesa', adaptacions de dos poemes de Eqhes inclosos en el llibre Mot i Mirada.

Els curts han comptat amb la càmera i edició d'Eva Mascarell i les interpretacions/veus de Núria, Abril i Clara.

Us esperem Dissabte a les 12:30 a la Sala d'Adults de la Biblioteca d'Amposta !!

dimecres, 18 d’octubre de 2017

dimarts, 17 d’octubre de 2017

PER MOLTS ANYS, ABRIL !!



divendres, 6 d’octubre de 2017

FESTIVALS: VENEZIA I DONOSTIA 2017


Ahir començava el Festival de Sitges i el dilluns marxem cap allà amb mooooltes ganes; però, abans, cal tenir en compte la collita dels darreres festivals de cinema que han tingut lloc per aquí i per allà: el Festival de Venèzia i el Festival de Donostia.

Els films guanyadors tant en un Festival com en l'altre han estat un pél atípics, en un cas perquè es premià una film de gènere fantàstic (poc habitual en festivals de cinema): La forma del agua del sr. Guillermo del Toro (que fou la que, precisament, ahir inaugurava el Sitges 2017) var guanyar el Lleó d'Or a Venèzia; i en l'altre, es premià una comèdia (fet poc habitual en un festival de inema) dirigida per un actor: The disaster artist del sr. James Franco s'emportà la Conxa d'Or de Donostia.

VENEZIA 2017:
Resultat d'imatges de guillermo del toro premio veneziaPer a molts crítics ha estat una de les millors edicions del Festival dels darrers anys, en el que molts dels films que s'hi van poder veure estaran, segur, en les nominacions dels Oscar.

En el Festival de Venèzia (edició 74) s'hi va poder veure el nou film de George Clooney -Suburbicon- que no va acabar de convèncer amb la presència de Julianne Moore. Com també farà Sitges 2017 a Venèzia es féu ressó de les produccions que s'estan realitzant amb VR amb una versió de Gomorra per a aquest sistema de visionat. Robert Redford i Jane Fonda van rebre el seu Lleó d'Or com a homenatge a la seva carrera mentre presentaven el nou film Nosaltres en la nit, després de mil anys d'haver-se unit en el clàssic Descalços pel parc. Davant la poca presència femenina en la direcció dels films a competició, destaca la xinesa Vivian Qu i el seu potent film: Els àngels vesteixen de blanc. Destacable l'opera prima de Xavier Legrand, a Jusqu' a la garde ens tracta de forma encertada una història de violència de gènere.

Annette Bening fou la presidenta del Jurat i els premis principals foren:

- Lleó d'or: La forma del agua de Guillermo del Toro
- Gran Premi del Jurat: Foxtrot de Samuel Maoz
- Millor director: Xavier Legrand a Jusqu' a la garde
- Millor actriu: Charlotte Rampling per Hannah
- Millor actor: Kamel El Basha per L'insulte.
- Millor guió: Martin McDonagh per Tres anuncios en las afueras de Ebbing, Misuri
- Premi Especial del Jurat: Sweet country de Warwick Thornton

Films ha tenir en compte, doncs: La forma del agua, Hannah, Jusqu' a la garde i Els angles vesteixen de blanc.


DONOSTIA 2017:
Resultat d'imatges de james franco premio donostiaL'edició 65 del Festival de Donostia va començar amb la nova del sr. Wim Wenders -Immersion- protagonitzada per l'actriu de moda (i nova Tomb Rider): Alicia Vikander.

Films destacables: El Capitan, un acurat blanc i negre per a la història d'un soldat alemany dessertor que troba un uniforme de capità i es fa passar per ell. Morir, el nou film de Fernando Franco que torna a comptar amb Maria Alvarez com a protagonista (com ha fèu en La herida) amb una història dura d'una dona que cuida el seu marit malalt de càncer. Handia, fàbula basca dels responsables de Loreak sobre la relació de dos germans. Alanis, drama social sobre la vida d'una prostituta a Argentina. Madre!, la delirant proposta de Darren Aronofosky amb Jennifer Lawrence i Javier Bardem que ha dividit totalment a la crítica: se l'odia o se l'admira. On body and soul, la guanyadora del Festival de Berlin, una història d'amor de dues persones poc integrades en un escorxador.

John Malkovich fou el president del Jurat-Competició i Angela Molina la presidenta del Jurat-Horizontes i els premis foren:

- Millor pel·lícula: The Disaster artist de James Franco
- Premi especial del Jurat: Handia d'Aitor Arregi
- Millor direcció: Anahi Berneri per Alanis
- Millor actriu: Sofia Gala Castiglione per Alanis
- Millor actor: Bogdan Dumitrache per Pororoca
- Millor guió: Una especie de familia de Diego Lerman
- Millor fotografia: Florian Ballhaus per El Capitan.

Films ha tenir en compte, doncs: El Capitan, Handia, On body and soul i Morir.



I, ara: CAP A SITGEEES !!!


dilluns, 2 d’octubre de 2017

divendres, 29 de setembre de 2017

dimecres, 27 de setembre de 2017

B DE BRUFADA


Brufada. f. Bromes que es formen al cim de les muntanyes i baixen ràpidament desfent-se en aigua o pedra[1]


Al principi fou com un ressò del passat, llunyà. D’un temps antic que parlava de regnes i corones, d’almogàvers i despertaferros. Com si fossin contes infantils es parlava d’un mal que venia d’Almansa i d’unes falçs que segaven cadenes. D’ogres amb rostre de Decrets de Nova Planta i borbons encarcarats. Eren bromes massa altes, aquelles, massa allunyades del present de la terra baixa com per remoure res, tan sols despertaven la curiositat d’aquells sempre neguitosos amb un present que no els és mai satisfactori.

Aquell passat antic, però, es transformà en un present de posats rancis i decadents, d’àguiles imperials, de mans alçades, d’ignominiosos rostres al sol  i ‘caudillos’ de baixa alçada física i moral. Època tenebrosa en la que les bromes es convertiren en una boira espessa, atapeïda, immobilista i angoixant. Aquest fou el present dels nostres avis i àvies obligats i obligades a renunciar a la llengua que els definia, a fer desaparèixer una Història en la que es reconeixien.
Els nostres pares i mares no ho tingueren millor però, almenys, les bromes oferiren alguna escletxa per on s’hi colaven rajos febles de sol: esbarts, orfeons i centres excursionistes; sardanes, castellers i correfocs. La mort del momificat dictador -que en guerra descansi- féu renéixer una il·lusió que ja es pensava morta per sempre ... però fou, només això, una il·lusió ja que transicions, pactes, autonomies i ‘cafés para todos’ els deixaren ben clar que encara els calia caminar pels camins de la Història sense ser nosaltres.

Amb les boires i bromes de l’adolescència, amb un cap espès i poc aclarit aquelles veus valentes que ens arribaven ens captaren l’atenció; aquella actitud d’un orgull perdut i xafat que és vol recuperar ens envalentonà i ens féu cridar proclames i saltar al ritme del ‘no volem ser’. Ben acompanyats i acompanyades d’una música que no hem deixat de sentir des de llavors. Música plena de veritats: de catallunes, de cares al vent i d’estaques que ens ensenyaven qui érem i ens parlaven de la possibilitat d’una terra lliure. Havíem après que les boires no serien boires per sempre i que algun dia es desfarien...

Companys i companyes, la brufada és imparable, el que fou llunyà s’ha tornat proper, el que no enteníem per antic ara ens colpeja el rostre de forma massa realista.  Aquell ogre que creiem fruit d’una fantasia, irreal i pròpia d’un passat màgic se’ns ha fet palpable en forma d’escorcolls i joc brut, de clavegueres podrides que deixen anar el seu exèrcit atemoridor.


La brufada és imparable i aquelles boires que no ens feien veure el demà s’han esvaït deixant pas a una aigua clara, transparent, que rega el nostre petit país per a fer créixer esperances que ningú ens pot trencar, per a fer brollar identitats que ens permetran caminar; aigua que es filtrarà arreu per a fer néixer lo possible de lo impossible.




[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

[Publicat al blog de l'A a la Z de surtdecasa.cat]

dimarts, 26 de setembre de 2017

SR. HARRY DEAN STANTON

(1926-20017)

El sr. Stanton és una d'aquelles persones d'imatge més inquietant dels actors de Hollywood. Fill d'una perruquera i un agricultor de tabac i barber de Kentucky el jove Harry Dean va servir a l'Armada dels EEUU a la II Guerra Mundial fent de cuiner en un vaixell a Okinawa. Quan va tornar de la guerra va estudiar periodisme i arts a la Universitat de Kentucky on va començar a fer teatre.

La seva primera participació en un film fou a Tomahawk Trail (1957), la seva presència a finals del '50 i dècada dels '60 en films bèlics i westerns fou regulars. El podem veure a La leyenda del indomable (1967), Los violentos de Kelly (1970) o Dillinger (1973). Llavors féu el salt a la ciència-ficció amb el molt rellevant paper a Alien, el octavo pasajero (1979).

Es va a donar a conèixer amb un dels pocs papers com a protagonista, la molt recuperable París, Texas (1984) de Wim Wenders. Amb aquest film li arribà certa popularitat, però després vindrien, bàsicament, papers com a secundari en films com La última tentación de Cristo (1988), per exemple.

Fou actor fidel al sr. David Lynch, participant a Corazón salvaje (1990), la sèrie Twin Peaks (1990), Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992), Una historia verdadera (1999), Inland Empire (2006) i la nova temporada de Twin Peaks (2017).

El sr. Stanton va participar en més de 200 films, entre pelis i sèries de televisió. A més, tenia una banda -la The Harry Dean Stanton Band- de jazz, pop i tex-mex i en la que ell tocava la guitarra.

De rostre (aparentment) inexpressiu, mirada perduda, actitud desgarvada, pose inquietant que encaixava perfectament en els universos malsans i estranyots del mestre Lynch. Va morir en 91 anys.