dijous, 31 de maig del 2012

PESCANT SERIES DE TV (7): HOMELAND

_
Als EEUU (i al món) els atemptats de les torres bessones van ser un dramàtic punt d'inflexió i conceptes com 'seguretat nacional', a partir d'aquell dia, es presenten plens d'esquerdes... amb aquest plantejament de partida i l'ús de dos personatges antagònics va aquesta sèrie que ha rebut l'aplaudiment de la crítica i algun premi, com el Gobus d'Or a la millor sèrie i a la millor actriu (¡ahí es nada!). Un personatge (Brody, -encarnat per  Damian Lewis- soldat dels EEUU que fou rescatat després de 8 anys de captivitat ens mans dels terroristes) arriba al seu país com un heroi i el seu rescat és vist com un gran èxit; l'altre (Carrie, -una estupenda Claire Danes- agent de la CIA) ensuma quelcom en el relat del soldat que no quadra i veu una conspiració en tota regla... qui té raó? paranoia versus ingenuïtat, aquest és el gran tema. Un, intentarà oblidar el passat traumàtic del segrest i només desitjàra portar una vida normal i tranquil·la amb la seva família; l'altra, vulnerarà drets d'intimitat per a espiar al soldat i descobrir què s'amaga en tot el que fa.

Diàlegs intensos, compromís, intensitat... l'enfrontament dels dos personatges(dels dos discursos) en forma de thriller ple de tensió. L'espectador/a es troba donant la raó a un o l'altre a cada capítol sense saber exactament on està la Veritat... ai, la Veritat... existeix, això?.

Per molts, es tracta de la millor sèrie que ens ha arribat aquest 2012.

dimarts, 29 de maig del 2012

ELS TEUS RECORDS PERDUTS...

_
Amb aquest nom (de fet, en anglès: YourLostMemories) s'ha donat a conèixer una interessant proposta que vam descobrir en el suplement Cultura|s del 11/04/12.  Es tracta de rescatar pel·lícules familiars i/o domèstiques en Super 8 abandonades en mercats ambulants o botigues de segona mà, publicar-les al web i intentar localitzar els seus propietaris.


La idea va sorgir dels senyors Bernat Manzano i Miguel Ángel Blanca (de la productora Boogaloo Films) que col·leccionaven films 'orfes' en Super8 i li van voler donar una utilitat. Viatges, casaments, excursions, capvespres, petons, comunions... principalment, de les dècades dels '70 i '80 del segle passat.

El projecte va arrencar amb subvenció del Ministeri de Cultura com a projecte transmèdia i poc a poc va anar prenent ressó fins al punt de buscar ajudes de l'entorn privat davant la rebuda excel·lent que ha tingut la idea.

El web té 6 apartats diferenciats:
- Películas perdidas: és a dir, aquelles que esperen trobar el seu propietari. Les pelis s'acompanyen d'un vídeo de la persona que l'ha trobat explicant on la va trobar i en quines condicions.
- Películas salvadas: aquelles que el propietari ha identificat com a seves, en alguns casos, s'acompanya un vídeo dels propietaris agraint la troballa.
- Mapa mundi: marquen en el globus terraqui les pelis trobades
- Quienes somos: on ens expliquen el funcionament del projecte, les seus més pròximes i material promocional.
- Montajes especiales: Allà directors/ius de renom han muntat petits films tot utilitzant diferents pel·lícules de les trobades. La sra. Isabel Coixet en mostra una (ja sabeu que ella sempre està a la última!). També han col·laborat: Isaki Lacuesta, Kike Maíllo o Roser Aguilar, per exemple.
- Blog: accés a notícies d'actualitat del projecte, però també de festivals de cinema o la presència a d'altres xarxes socials com facebook o tumblr.


Un projecte entre romàntic, cinèfil i molt vintage... amb esperit reciclador i nosatàlgia pel passat... són pelis que busquen a la seva família... :_(

Aquí us  deixo amb el muntatge que n'ha fet Isaki Lacuesta:


dilluns, 28 de maig del 2012

XIMPANZES I CALAMARS

_
Un heroi entra en una casa en flames. A dins hi ha un nen i un gos. L'heroi només té temps d'endur-se'n un dels dos. Vostè quin escolliria? La resposta no és tan fàcil com sembla.

No fa gaire vaig constatar fins a quin punt l'especialització pot fer perdre el contacte amb la realitat. Dinava amb una biòloga, jo ignorava que era expert en calamrs, i quan em vaig demanar un plat amb all i julivert em va caure una esbroncada fenomenal. La biòloga, molt pacient, em va explicar les meravelles d'aquelles criatures, com havien evolucionat i s'adaptaven al medi aquàtic. Els calamars eren més intel·ligents que Einstein, més guapos que Brad Pitt. Els calamars són un miracle natural; jo no ho sabia, però els calamars tenen més propietats que l'àloe vera i Fèlix Millet junts.

Amb l'excusa de l'ecologia ens ha entrat per la porta del darrere un neopuritanisme que espervera. Si en rastregem l'origen tot va a parar a un individu: Walt Disney. El món Disney va organitzar una transfusió a gran escala de virtuts humanes en direcció a caricatures animals. Són un nosaltres indefens, simpàtic, idíl·lic. La nostra visió del món animal ha esdevingut tan absurda com malaltissa. Els adjudiquem sentiments, valors i raonaments que no tenen perquè només són el que són: animals.

La pregunta, la pregunta realment important, és aquesta: ¿fins on estan disposats a arribar els animalistes? El 2009, en una entrevista en directe, Barack Obama va ser importunat per una mosca. Va demostrar que és molt hàbil de reflexos, perquè la va esclafar d'una manotada. L'endemà va ser severament criticat pels animalistes. Bruce Friedrich, portaveu de la PETA, la principal associació americana que defensa la dignitat animal, va alliçonar-lo: "El que hauria d'haver fet és agafar-la suaument i deixar-la anar per alguna finestra". Perquè, com va afegir el mateix Friedrich, la PETA defensa "la commiseració fins i tot amb els animals més petits i menys simpàtics". Quan ni el president dels Estats Units pot matar una mosca és que està passant alguna cosa. Per cert: aquella mateixa setmana un bombardeig americà a l'Afganistà va matar 140 persones, entre les quals hi havia 93 nens. Què hi va dir la PETA? No res. D'acord, una organització no pot ocupar-se de tots els mals del món. Però amb la mà a cor:a vostès no els sembla sospitós, almenys una mica sospitós, un grup que es preocupa més per una mosca turmentada que per una massacre infantil? En canvi, la PETA i altres associacions han denunciat reiteradament els animals morts en conflictes bèl·lics, als quals qualifiquen de víctimes innocents: "Els animals no fan la guerra. Per què haurien de patir pel fet que els humans sí que la facin?" Els nens afganesos tampoc fan la guerra, hi podríem afegir.

En un món idíl·lic no hi hauria conflictes. Però el món mai ha estat bucòlic i mai no ho serà. La vida és conflicte, i això implica que sovint hem d'escollir entre dos béns. I la naturalesa no és un parc temàtic. Al Congo els ximpanzés entren a les cabanes pobres i se n'enduen els nadons. Per devorar-los, és clar. Això no fa culpables els ximpanzés, només els fa animals. El que indigna és que els animalistes comencin campanyes contra la guerra, la deforestació, l'explotació minera i altres mals, però que ho facin quan han constatat que això pertorba el medi ambient dels ximpanzés, no les vides humanes. El Congo serà la vergonya de la nostra generació. En el futur els que han de venir miraran enrere i es preguntaran què va fer el món mentre tres milions d'éssers humans -tres milions!- morien a causa de la guerra, la desestructuració social i la rapinya de les multinacionals. I la respostadels historiadors serà: "Protegíem els micos".

Fa pocs ens va visitar Jane Goodall, la gran especialista en ximpanzés. Li van preguntar si era partidària de concedir drets animals als animals. Molt lúcida, va dir que no, que els humans ja teníem drets humans, i que tampoc els respectàvem. Jo aniria un pas més enllà: com que els animals del nord ja tenen drets humans, almenys podríem concedir als humans del sud drets animals. Alguna cosa hi guanyarien.

Però tornem a a biòloga dels calamrs. Després d'un exquisit dinar de patata bullida i quefir, per no ofendre-la, se'm va ocórrer plantejar la qüestió de l'incendi, el gos i el nen. A qui salvaria? Hum! Va mirar el sostre, va reflexionar greument, i va concloure: "Hauria de rumiar-ho". I saben què? Doncs que mentre ella s'ho rumiava jo vaig demanar una ració doble de calamars a la planxa i me'ls vaig cruspir la mar de content.

Albert Sánchez Piñol, a debat
de l'Ara del diumenge 27/05/12


divendres, 25 de maig del 2012

dijous, 24 de maig del 2012

PELIS QUE VIATGEN EN L'ESPAI I EL TEMPS


He descobert una proposta artística molt interessant, el sr. Peter Stults s'ha inventat -i ho plublica en el seu blog- "What if..." Movies reimagined for another time & place... Es tracta d'agafar el cartell d'un film i fer-lo viatjar en el temps i l'espai, per exemple, un Gran Lebowski amb l'aspecte d'un films dels anys '70 del segle passat protagonitzat per David Bowie i Frank Zappa o un Trainspotting amb l'aspecte d'un film de Jean-Luc Godard... les possibilitats són infinites, tot depén de la creativitat de l'artista responsable d'un blog on es recullen totes les propostes. Es tracta de jugar al típic 'què passaria si...'

Què passaria si Inception (Origen) l'hagué dirigit Fritz Lang als anys '50? O Drive l'hagués protagonitzat James Dean? o Pulp Fiction, Charlton Heston?... entreu i navegeu-hi, hi ha autèniques perles ...


dimarts, 22 de maig del 2012

EL SR. DAVID CRONENBERG TORNA A LA TV


_
Seguint la línia d'altres directors/es de cinema (Scorsese, Mann o Spielberg) el sr. Cronenberg està preparant una serie de TV. En el seu cas, però, hauríem de parlar d'un 'retorn' al mitjà, ja que el director canadenc ja havia dirigit capítols de productes televisius dels anys '70 del segle passat (com Tourettes, Secret Weapons o The Victim).

Knifeman està basada en una novel·la que porta el mateix nom de l'escriptora Wendy Moore, en ella s'explica la història d'un cirurgià britànic -John Hunter- del segle XVIII que va fer avançar la professió mitjançant l'ús de tècniques poc habituals per l'època, abandonant la forma de treballar de l'edat mitjana per a entrar en l'era moderna... tot això amb l'investigació amb cadàvers o el seu propi cos. la carn!!! tan pròxim a l'imaginari Cronenberg que no podia falta en aquest projecte, ni ell ni l'altre nom que l'acompanya: Sam Raimi (un altre apassionat de la sang, la carn i els temes escabrosos).

Molts, abans de veure'n res, ja l'han etiquetat com una barreja de Nip/Tuck  i American Horror Story.

Segons un comunicat de la productora la sèrie va sobre: “las pruebas y triunfos de un cirujano autodidacta que es presentado a través de un retrato psicológico y visceral de los extraordinarios límites a los que llegará para descubrir el secreto del cuerpo humano“.




dilluns, 21 de maig del 2012

DEMASIADOS JUDAS MUERTOS

_
Las pasiones vivientes son representaciones teatrales de la vida, muerte y resurección de Jesucristo que se dan en muchos países de Europa y de Sudamérica, generalmente en Semana Santa. En Brasil, este año, una de esas representaciones acabó fatal cuando el actor que interpretaba el papel de Judas se ahorcó durante la escena en la que este, arrepentido por haber traicionado a Jesucristo, se pone una soga alrededor del cuello, tal como se refiere en el Evangelio de San Mateo.  La tragedia se produjo el día de Viernes Santo. Aparentemente, todo iba como una seda hasta que los demás actores empezaron a notar que pasaba algo raro y bajaron a Judas de la cuerda. Había estado cuatro minutos realmente ahorcado, lo que, al faltarle el oxígeno, le produjo una hipoxia cerebral. Lo llevaron a un hospital, donde estuvo en coma casi tres semanas, tras las que murió.

Según la policía hubo dos problemas. Uno: el lazo de la soga no estaba bien hecho; es decir: de forma que el actor pudiese fingir que se ahorcaba sin realmente ahorcarse. Dos: el arnés. Al fingir el ahorcamiento, los actores llevan, bajo la túnica, un arnés para que, si el lazo del cuello no está hecho de forma correcta, mantenga al actor a una altura que le impida asfixiarse realmente. Pero, en esta ocasión, sucedió que –supuestamente-el actor sabía como colocarse el arnés, por lo que nadie comprobó que lo hubiese hecho adecuadamente.

El papel de Judas es el más peligroso de todos los de las pasiones vivientes. Hace doce años, también en Semana Santa, en una que se celebró en Italia –en Camerata Nuova, un pueblo a unos 75 kilómetros de Roma-, un muchacho de 23 años interpretaba el papel de Judas. Llegó esa misma escena en la que se suicida por haber traicionado al Jesucristo y el muchacho se colgó del árbol  perceptivo. Para su desgracia –y la de sus padres, que contemplaban la representación-, el lazo estaba demasiado apretado, o al menos eso fue lo que dijo la policía. Lo llevaron al hospital, pero tampoco pudieron salvarlo.

Visto todo lo cual, se imponeun cambio de método de suicidio para los Judas de las pasiones vivientes. Está claro que lo de ahorcarse es demasiado peligroso. Vale que el Evangelio diga que Judas se colgó de un árbol, pero con el tiempo todo cambia y ni siquiera los vestidos que usan los actores de las pasiones se corresponden con los que vestía la gente en la Palestina de hace dos mil años, sino con la imagen que la pintura y el cine nos han dado de ellos, haciéndonos creer que realmente eran esos. Y todo, por el miedo a los anacronismos. A mí me encantaría que, en una pasión viviente, Judas sacase una pistola de fogueo y se disparase en la sien. Denle el puesto de director de escena a Calixto Bieito y no sólo sacará a todos los apóstoles vestidos con trajes de Armani sino que además Judas se suicidirá chocando suavemente su Lamborghini de atrezzo contra el decoro de cartón piedra de un rascacielos de Santiago Calatrava. Que se ahorcase Judas es una cosa, y otra muy diferente que ahora mueran ahorcados los actores que interpretan su papel

Quim Monzó a Seré Breve 
de El Magazine de La Vanguardia de 20/05/12

dijous, 17 de maig del 2012

SR. MAURICE SENDAK

(1928-2012)

Fa pocs dies moria l'escriptor d'un dels llibres infantils més famós i admirat del món  mundial. El sr. Maurice Sendak va escriure  Allà on viuen els monstres.

Nascut en una família jueva d'origen polonés, la seva infantesa estigué marcada per la mort de molts membres de la seva família a mans de la barbàrie nazi. Des de petit que la seva passió era el dibuix, es passava hores i hores creant personatges. En paraules seves, la pel·lícula Fantasia de Disney l'esperonà a dedicar-se a la il·lustració.

La marca de la 'casa Sendak' són herois poc convencionals, poc amables, sovint tossuts i desagradables. Les seves històries van sobre la foscor, els desitjos, els somins i els malsons; però allò més rellevant de la seva obra són les seves il·lustracions de gran riquesa visual.
La seva feina es va repartir fent d'il·lustrador per a altres (a El petit ós d'Else Holmelund Minarik o El Muricélago poeta de Randall Jarrell, per exemple) i treballs en solitari: Minibiblioteca, El letrero secreto de Rosie o el darrer Bumble-Ardy... però el seu llibre més fascinant, valorat i aplaudit el sr. Sendak és el primer que us he anomenat: Where the Wild Things Are, escrit l'any 1963 però amb un poder de fascinació que enamora generació a generació. Un llibre petit, curt, de poca lletra però amb una capacitat per a captar l'actitud infantil com poques: el ressentiment cap als pares quan no entenem el perquè dels límits, l'enuig infinit per coses sense importància, la capacitat d'evasió amb la imaginació... una obra mestra!.

El sr. Spike Jonze va intentar traslladar a la pantalla en la seva -per a mi- poc compresa i mal valorada: Donde viven los monstruos, una delícia que era capaç de portar més enllà els plantejament del sr. Sendak amb un monstres encantadors i terrorífics alhora ... us deixo amb una de les cançons de la BSO, de Karen O.

Els monstres s'han quedat orfes ... :_(

dimecres, 16 de maig del 2012

IV FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA

_
Ja tenim aquí, un any més, la Festa del Mercat a la Plaça. La festa en la que Amposta fa un viatge en el temps i recrea la vida de principis del segle passat. Hi hem participat des del primer any i aquest any, també!.

El cartell -amb la participació en la realització del nostre amic Pau Bertomeu, lo retratista de la Festa del Mercat- amb la icònica imatge del pregoner ens dóna l'entrada a 3 dies d'actes, espectacles i activitats de carrer que ens recuperaran la forma de viure dels nostres avantpassats. Aquest any el programa està més ple que mai: la pel·lícula  muda l'Herència de l'avi Gisbert' amb música de piano en directe acompanyant la projecció; el teatre-comèdia musical Ampolino 'Plomes i fantasmes'; les parades de gremis i artesania pel carrer major i plaça de l'Ajuntament; les varietats del Vermouth Danzat i altres varietés; campionats de morra; rondalles; jotes; Sarsuela amb La Verbena de la paloma; jocs tradcionals; viatge per l'Ebre ...

Com a novetat d'aquest any: Pau Bertomeu (fotògraf) i David Comuñas (dissenyador i programador web) han engegat un novedós sistema d'adquisició de fotos professionals de la Festa del Mercat on line, visitant: http://festadelmercat.com/ podreu trobar fotografies des del 2009, segur que en trobeu alguna que us agrada!!

Al Ciutadà K el podreu trobar: pels carrers fent de 'maleante lladregot' mig borratxo (vigileu el monedero!); i el dissabte al vespre (a les 22:00 plaça de l'Ajuntament) a l'obra de teatre Parladuries de Mercat en el que es recrearan la vida de mercat i la vida de taverna ... no hi podeu faltar!

Us deixo amb el vídeo de l'any passat per a que aquelles persones que no heu vingut mai us decidiu a fer-ho.

dimarts, 15 de maig del 2012

RECORDANT EL 15M


_
Avui fa un any del naixement del nom amb el que es va anomenar la sortida al carrer de les persones indignades, fartes d’un sistema que no els agradava. El moviment 15M continua viu, el crit silenciós del dissabte passat n’és un prova i les més de 40.000 persones que van emplenar la Plaça del Sol de Madrid per a fer-lo ho evidencien. La gent continuem indignada, un any després, força més indignats que l’any passat...
El fenomen del 15M encaixa en un 2011 que va venir carregat de moviments ‘around de world’ que demanaven un món millor. Mai en el passat s’havia produït una connexió planetària d’aquestes proporcions i, òbviament, les xarxes socials tenen un pes específic en tot plegat. Allò més semblant ho podem trobar en les revoltes pels drets civils dels anys ’60 del segle passat i, a Europa, el maig del ’68... però Facebook o Twitter, per exemple, han aconseguit que fos quelcom d’un abast inimaginable.
Des de Tunissia fins a Egipte; d’aquí saltà a Grècia i Espanya; Wisconsin i NovaYork... “Les protestes no tenen cap tema unificat però expressen la preocupació de la classe obrera i mitjana a escala mundial davant la concentració del poder en elits econòmiques, financeres i polítiques”, ha dit Nouriel Roubini, influent economista de la Unversitat de Nova York.
Si el tret de sortida d’aquest moviment marcaven objectius concrets com el canvi de govern en països com Egipte, per exemple, i la caiguda conseqüent de Mubarak el salt a la penínsul·la ibèrica tingué la forma de la protesta com a objectiu, l’acció era el missatge, no calia reivindicar res perquè plantar-se al mig del carrer i demostrar l’ennuig era suficient: estem indignats! Això era prou, això era molt!

El 2011 fou l’any en que s’obrí la porta de l’esperança de pensar que un món millor podia ser aconseguit amb accions de protesta. Aquesta és la cronologia:
- 14/01/11: Un suïcidi a Tunísia provoca la protesta massiva de la població durant 10 dies aconseguint la caiguda del president dels darrers 23 anys: Zin al-Abidin Ben Ali.
- 25/02/11: s’ocupa la plaça Tahrir a El Caire i l’11/02/11aconsegueixen la dimissió de Hosni Mubarak durant 20 anys al poder
- Febrer i març de 2011: s’estén pel països àrabs l’anomenada ‘primavera àrab’ des el Marroc fins a Líbia.
- 15/05/11: una petita manifestació convocada per internet infla els ànims de la població i neix el moviment 15M, de referència mundial
- Juliol i agost de 2011: Miler d’indignats grecs acampen a la Plaça Sintagma d’Atenes.
- Agost-setembre 2011: a Xile milers d’estudiants protesten per la defensa de l’educació pública.
- 06/08/11: A Londres, l’assassinat d’un jove a mans de la policia provoca una onada de saquejos per tota Anglaterra.
- 03/09/11: A Israel, 400.000 persones es manifesten  a Tel Aviv i Jerusalem per a clamar contra les injustícies socials.
- 17/09/11: A Nova York manifestants acampen prop de Wall Street i provoquen una onada de protestes que arribà fins a la costa oest... és el moviment occupy.
- Desembre 2011: A Xina es succeeixen protestes en diverses poblacions del sud que s’escampen pel país

_
Tot plegat ha creat una nova forma de protesta. Sí, ara falta que aquella esperança es torni realitat, que aquella intenció es faci efectiva i visquem, realment, un canvi ...  necessari i imprescindible en els temps que vivim.

Per molts anys 15M! I que en facis molts més!
(Foto final: Julien Lagarde)

dilluns, 14 de maig del 2012

CADA VEGADA QUE TENIA OCASIO


Cada vegada que en tenia l’ocasió, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora; no hi havia ni un sol cas de record més antic. Això passa perquè no és com a mínim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el món és una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sinó que passa volant per davant de la finestra
Haruki Murakami (2009:25)
1Q84. Llibre 1

dijous, 10 de maig del 2012

EL SR. HOPKINS SERA EL SR. HITCHCOCK


Aquest és l'aspecte que tindrà el sr. Anthony Hopkins encarnant-se en sir Alfred Hitchcock (és curiós perquè comparteixen inicials: A.H.)  en el film que estan preparant sobre el rodatge d'un dels films més conegut i mític del mestre del suspens: Psicosis. (Ah, per cert, Hopkins és el de l'esquerra :P  ). El film està basat en un assaig de l'autor Stephen Rebello que porta per títol: 'Alfred Hitchcok i el rodatge de Psicosis', de l'any 1990. Es tracta d'un film de referència rodat l'any 1959 en el que el sr. Hitchcock va voler 'trencar' amb tot el que s'havia fet abans...

La resta de repertiment inclou: a Scarlett Johansson com a Janet Leigh, Jessica Biel com a Vera Miles, James D'Arcy com a Anthony Perkins, Helen Mirren interpretarà la -pel que diuen- soferta muller de Hitchcock: Alma Reville; i Toni Collette serà l'assistent del director.

El director del film és un quasibé debutant: Sacha Gervasi, que fins ara, només havia fet un valorat documental: Anvil! The Story of Anvil. El film estava pensat, incialment, per a la televisió, però després del ressó que ha tingut Mi semana con Marilyn (una atra història de cinema dins del cinema) s'han animat a estrenar-la en pantalla gran.

Esperarem ...

dimecres, 9 de maig del 2012

DESCOBRINT A MALIA

_
Ja sabeu que el Ciutadà K en matèria de descobriments musicals no es caracteritza per estar a la última, ans al contrari... sempre arribo tard! però millor tard que mai, no? :P

Aquestes setmanes he descobert a la sra. Malia, que acaba d'editar el seu cinquè treball: Black Orchid. La crítica l'ha reivindicat com el millor de la seva trajectòria, així que està bé descobir-la precisament amb aquest disc.

La seva estètica, la seva veu, ens remet a la inimitable Nina Simone i, de fet a Black Orchid interpreta alguns dels seus grans èxits.

La sra. Malia va nèixer a Malawi i s'ha donat a conèixer des de França. Actualment és un nom de referència del jazz vocal europeu... en ella s'han reencarnat les veus vellutades de la Holliday i de la mateixa Simone.

Aquí teniu la versió de Malia de My Baby Just Cares for Me... un delícia de vídeo i veu... a què sí?







dimarts, 8 de maig del 2012

EXPO DEL SR. BURTON A PARIS

_
La millor exposició que se li ha dedicat al sr. Tim Burton va aterrar el març passat a París i s'hi estarà fins al 5 d'agost. Va ser concebuda i estrenada al MoMA de Nova York, va viatjar a Los Angeles (eh, Isaac??), després a Melbourne i, finalment, a Toronto. Però el director Costa Gavras i Serge Toubiana (director de la Cinemateca francesa) van convèncer al mateix director del MoMA per a que els deixés presentar la joguina a la capital de França. Segons diuen, el mateix Tim Burton es va manifestar encantat amb la idea de veure el seu món cinematogràfic exposat al país de Georges Méliès, per a molts/es l''inventor' del cinema fantàstic.

El resultat és una espai de 600 metres quadrats amb més de 700 objectes relacionats al món mega-creatiu del sr. Burton: dibuixos, fotografies, figures... per a donar a conèixer les seves múltiples vessants creatives: dibuixant, pintor, videasta, fotògraf, inventor d'escultures... Acompanyant l'exposició es veuran totes les obres del director, incloent els seus primers curtmetratges pocs cops vistos en pantalla.

Els/les que som seguidors del sr. Burton ja coneixem l'univers infinit d'aquest autor: superherois, extraterrestre, fracassats i excèntrics de tota mena injecten de màgia la Realitat, sovint  massa avorrida. Segons el comissari de l'exposició el sr. Burton és el fill bastard del sr. Edgar Allan Poe i Walt Disney... és una bona definició!

Aquí us deixo el tràiler del nou film del sr. Burton: Dark Shadows, que tenint el compte l'avançament de les seves imatges tenim una ganes boges que arribi Frankenweenie, que segur que serà un Burton de veritat!!!

dilluns, 7 de maig del 2012

ES DECIR....



“Es decir, siempre nos planteamos si el ‘futuro más luminoso’ no es en realidad solo la tarea de un ‘allá’ lejano. ¿Pero no serà, en cambio, algo que ya está aquí desde hace tiempo y que solo nuestra miopía y nuestra fragilidad nos impiden ver y desarrollar alrededor nuestro y dentro de nosotros?"

Vaclav Havel (1978)
El poder de los sin poder

(1936-2011)

divendres, 4 de maig del 2012

SITGES 2012 (1): ARRIBA LA FI DEL MON

_
No cal que us ho recordi, aquest 2012 el món s'acaba! ja ho va deixar escrit la sàvia cultura maia: el 12/12/12 arriba la fi del món. Certament, la situació econòmica mundial que estem vivint sembla una prova més de que el final és imminent.

Aquest concepte tan suggerent, la fi del món, referent de molts films de cinema fantàstic, no podien deixar-lo passar les ments pensants i creatives del Festival de Sitges; així que, aquest any, la imatge del cartell del Sitges 2012 ve il·lustrada amb la icònica esglèsia de la vila de Sitges en runes, mig enfonsada a la platja.

I no només d'això ens parla el cartell presentat ahir, sinó que fa referència al fet que la filmació audiovisual és més fàcil que mai i el format del cartell ens fa pensar amb una fotografia feta des del mòbil (i, precisament, diuen que en la programació estaran presents vídeos fets amb mòbil).

Encara no sabem res de la programació només que es celebrarà el 20è aniversari de l'estrena a Sitges de la mítica Reservoir Dogs de Tarantino. Llàstima que aquest any, ja sigui per compromisos paternals o limitacions econòmiques, el Ciutadà K tampoc podrà ser-hi... ja porto 2 anys de falta, eh?ai, ai, ai, ai...

Amb la 45º edició del Festival de Sitges arriba l'apocalipsis...

_


dijous, 3 de maig del 2012

1001 ... COMENCEM?

_



"Cinefàgia, cultura i vida"
Doncs, sí... explosió visual mitòmana de tot allò que serà aquest bloc...
Una porta a la cultura, en general; i a la cinefàgia, en particular...
noms, rostres, imatges, discursos, films, sons, poesia, ...
Una porta a la cultura, una finestra a la Vida....
 
Aquesta va ser l'entrada 1 del Ciutadà K: un autèntic matxembrat de referents culturals, un caos d'imatges, noms i sons... han passat 1.000 entrades i aquí estem: devorant Cultura i compratint Vida. Així que avui m'autofelicito i m'engresco a anar cap a l'entrada 2.000 !!! M'acompanyeu?
_

dimecres, 2 de maig del 2012

TOT DEPEN D’ON ET MANIFESTIS

_
Aquest cap de setmana, un miler de persones es van manifestar a Sevilla, des del Palau de San Telmo –seu de la Presidència de la Junta d’Andalusia-  fins a la plaça de toros de la Real Maestranza de Caballería. Demanaven l’abolició de la festa taurina. Va ser dissabte a la tarda, mentre dins de la plaça se celebrava una de les corrides programades amb motiu de la Feria d’Abril, que es porta a cap en aquella ciutat fins diumenge que ve, dia 29. Els manifestants cridaven diverses consignes: “Toros, amb els meus impostos no” i ‘Tauromàquia: abolició’. I també ‘La tortura no és cultura’, en al·lusió a les paraules de José Ignacio Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esport, que ha anunciat que prendrà ‘mesures per posaren valor la tauromàquia i ajuts d’acció i promoció cultural al món del toro’. En declaracions a Europa Press, el president del Col·lectiu Andalús contra el Maltractament Animal, Antonio Víctor  Moreno, es queixava durant la manifestació que el Govern està retallant ‘serveis essencials com la sanitat o l’educació’ i, en canvi, es dedica a subvencionar una festa que ell i l’associació que presideix consideren del tot tronada. Diu Moreno: ’El ministre té un concepte equivocat del que és la cultura’.

¿Saben què hi he trobat a faltar? Que els mitjans de comunicació critiquin els manifestants per nacionalistes, per pagesos, per curts de gambals, per independentistes, per lluitar contra les corrides de toros perquè els recorden Espanya. Cada vegada que a Catalunya els antitaurins es manifestaven contra aquesta festa, les crítiques que els plovien anaven en aquest sentit. Deien que els catalans van contra els toros perquè és una manera d’anar contra Espanya. En canvi, veig que, quan els que es manifesten són andalusos, no diuen res d’això. ¿Per què? ¿La gent que està en contra la festa dels toros és antiespanyola si es manifesta a Catalunya i no ho és si es manifesta a Sevilla? Molt astutament, la manifestació sevillana anava encapçalada per un grup de dones amb mantellina, al més pur estil castís, i portaven una gran bandera espanyola en la qual es llegia: ‘Arriba España, abajo la fiesta nacional’.

¿On són, en aquesta ocasió, els editorials de diaris refregint una vegada més allò tan suat de ‘prohibit prohibir’?¿On són  els columnistes parlant de ‘veto identitari’?¿I els locutors de les ràdios matutines dient que es tracta de ‘pur odi a tot allò que és espanyol’? No veig que ningú acusi els manifestants sevillans de ‘necis i ridículs’, com feia algun polític del PP, que al·legava que no sols la festa dels toros implica mort, perquè ‘la sardana també mata, però d’avorriment’. On són les acusacions als andalusos –sense distincions- per odi, revenja, rancúnia, per afronts inventats, per ser tots plegats una colla de nacionalistes corruptes i perquè l’únic que busquen és crear una picabaralla identitària?

Quim Monzó
a La Vanguardia del 25/04/12