dimecres, 30 de setembre de 2009

SUPER NANAS !!!

·
TheLoveComes Foundation (entitat que crea i executa campanyes de comunicació per a d'altres ONGs) fa uns mesos va engegar un bonic projecte: Super Nanas (super-nenas no, eh?). Es tracta de cançons de bressol tradicionals versionades per cantants íbers de pop-rock. Artistes com: Miqui Puig, Sidonie, Amaral, Giulia y los Tellarini,...
·
Cada cançó val 1€ i jo m'he comprat la de Miqui Puig: Música que Gira (molt mona, ella!), estava a punt de 'pujar-la' però he pensat que fa lleig que jo la compri i la faci pública, no trobeu?...
·
Sí, ja ho sabem, aquesta mesura no solucionarà el món però l'he trobat dolça, tendra i només val 1 euro!!!
·

dimarts, 29 de setembre de 2009

SR. PEDRO REYES (...a Isaac) (PART 1)

Amics i amigues, avui vinc disposat a fer-vos una confessió. Sé que fer aquest post l'endemà d'un sobre alta literatura (com és Incerta Glòria) no té perdó diví.... però avui sento la necessitat de dir-ho: Sóc un fan fatal de Pedro Reyes!!! Apa! ja ho he dit!


En llegir-ho...
... algú dirà: 'aquest, qui és?',
... una altra: 'del Pedro Reyes??? que cutre!!'
... un altre: 'Buf! el Reyes, què pesat!'
... i només un, dirà: 'Pedro Reyes és GRAN!!' (i serà tu, Isaac, ¡¡lo sé!!)
·
I és que quan el veus no pots quedar indiferent. El sr. Pedro Reyes té l'encertada capacitat de l'humorista que remou (el mateix li passa a Leo Bassi): et remou la consciència i et fa pensar o et remou l'estòmac i et provoca basques... però allò important -com deia el savi- és que parlin de tu, no? bé o malament, però que parlin!
·
El sr. Pedro Reyes és un mestre!! Mestre de l'humor de l'absurd, de la improvisació, de la comicitat física... Va nèixer l'any 1961 a Tetuan (Marroc) però de ben petit visquè a Huelva (d'on era la seva família). Des dels 12 anys que escriu, activitat que compagina amb la d'actuar. Amb 18 anys crea el grup de teatre Centuria i poc després amb el GRAN Pablo Carbonell (¡otro que tal!) establiren el duo Pedro y Pablo .... intervengué en algunes pel·lícules com El año de las luces (1986), Makinavaja (1992), Atún y Chocolate (2004) i La Crisis Carnívora (2007)... La seva època daurada la visqué a la TV, amb La Bola de Cristal (1984-1988)(enyorat programa) i, sobretot, en el programa No Te Rías Que Es Peor (1990)(infumable) concurs que el dóna a conèixer al gran públic... Els migdies davant de la TV per veure al sr. Reyes eren sagrats... (i les imitacions posteriors que en fèiem -eh, Isaac?- eren glorioses!!).


Tot aquest rotllo que us estic pegant és culpa del meu amiguet NPG (sí, sí, aquell aparatet per passar VHS a DVD... ja no puc viure sense ell!!) que ha permès digitalitzar una cinta VHS de 45 minuts dedicada a les intervencions del sr. Pedro Reyes al No Te Rías... i això ha obert la caixa de la nostàlgia i la necessitat d'ensenyar-vos-ho.
Així que, amb el vostre permís, periòdicament li anirem fent aquest particular homenatge, agraït per les GRANS estones i els riures fins a plorar que em va arribar a provocar...
Gràcies, Pedro !!!

video


·

dilluns, 28 de setembre de 2009

LI VAIG PARLAR ALESHORES... (d'Incerta Glòria)

·"Li vaig parlar aleshores del tiet Eusebi, que havia ocupat, ja fa mesos, el matix dormitori del terrat on ara s'està ell; no n'hi havia dit mai res fins aleshores. Les seves últimes paraules l'havien fet venir molt a tomb a la conversa. M'escoltava amb profunda atenció; movia el cap:
·
- Petita, tal com dius, és una bellíssima persona. Pots comptar que d'ençà que el van fer fugir, els fideus en aquella fàbrica surten agrumollats... Si és que surten. A hores d'ara, aquest bon burgès deu estar tan esgarrifat de les barbaritats dels seus com jo de les dels nostres.
·
- ¿Els seus? T'equivoques, papà. No és gens ni mica dels altres. Precisament a la seva última carta em diu que ha decidit anar directament de Gènova a Santiago de Xile; que no se sent gens d'humor de passar a l'altra banda, 'la qual no m'atreu pas més -m'escriu- que la vostra; ¡en el fons tots iguals!'. I afegeix: 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut'. És una frase que ja he sentit dir a tantes persones, per cert tan diferents; al pobre marquès, per exemple. L'oncle d'en Lluís i el marquès -ho sé per ells mateixos- el 19 de juliol se sentien més al costat del govern autònom que dels militars sublevats, com tothom a Barcelona; però l'endemà, quan les patrulles anarquistes van començar a recórrer el país passant-lo a sang i a foc, ¿com podien sentir cap entusiasme? El tiet havia votat sempre per Acció Catalana i era subscriptor de La Publicitat, com el marquès votava per la Lliga i llegia La Veu de Catalunya; entre els militars sublevats d'una banda i els anarquistes desbordats d'una altra, ¿què havien de fer, com havien de reaccionar? 'Ni els uns ni els altres', deia el tiet Eusebi; 'ni el roig ni el negre', deia el marquès. 'Guanyi qui guanyi, jo he perdut', afegeixen tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que no ens hi entendrem. ¿Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet Eusebi, Dèu meu? Per l'oncle d'en Lluís, el gerent de 'Ruscalleda Hijo', ¿com podia continuar a Barcelona si el buscaven per matar-lo? Hauria fet la mateixa fi del marquès. Anirà d'Itàlia a Amèrica, m'escriu, amb una gran tristesa al cor; per a ell la vida lluny de Catalunya no té sentit, és absurda, la sent ja per endavant com un immens fracàs, però ¿què pot fer sinó expatriar-se? A Santiago de Xile començarà de nou la seva vida partint de zero...

El papà seguia escoltant-me amb una immensa atenció i movent el cap:
·
- La gent -va dir- no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l'abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya... ¡Què m'hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta!"
·
Joan Sales (1956)
Incerta Glòria

dijous, 24 de setembre de 2009

PRE-SITGES'09 (PART 2): QUÈ VEUREM??

Ja falta menys! Per fi l'organització del Festival s'ha dignat a 'tancar' la programació (tot i que hi ha moltes sessions pendents de confirmar, sense saber què faran), a decidir el film de clausura i a obrir la venda d'entrades... ja era hora!!!. Així que, ja podem preparar l'excursió.
·
A tothom que tingui ganes d'anar us exposo què podem veure els dies 10, 11 i 12.. seria guai coincidir, no???
·
Sessions Escollides (és a dir, ja tenim les entrades comprades).
·
Dissabte 10/10/09
- 23:00 al Retiro: CARRIERS (Infectados)(Álex i David Pastor)
Sinopsis: Regla número uno: evitar las áreas más pobladas; dos: si se encuentra algún humano, debe darse por hecho que este está infectado. Así hasta cinco normas, impuestas por dos jóvenes hermanos y dos amigas suyas, que viajan por carretera con el objetivo de llegar a un lugar perdido e idílico, donde el virus que está azotando los Estados Unidos no les alcance. Filme apocalíptico al estilo de El tiempo del lobo o de El incidente, el debut de los hermanos Pastor respeta las reglas (de la uno a la cinco) del género, a la vez que crea nuevas atmósferas. Amenazas en campos de golf desérticos, cadáveres en piscinas y decisiones trágicas para uno de los debuts más prometedores del año.
·
Diumenge 11/10/09:
- 17:30 a l'Auditori: THE IMAGINARIUM OF DR. PARNASSUS (Terry Gilliam)((sessió numerada)
Sinopsis: En el cine no hay nadie con una imaginación como la de Terry Gilliam. El director de Brazil se adentra en la historia del Dr. Parnassus, el amo de un espectáculo de magia que debe rendir cuentas con el diablo tras haberle vendido su alma. Este cuento moral se sitúa entre dos mundos: el de la trouppe de Parnassus y el de un universo paralelo, creado por animación. Para dar cuerpo a su obra, Gilliam tuvo que sortear un obstáculo: la muerte de Heath Ledger en plena producción. Trágico contratiempo, resuelto, como no, con imaginación: con una pirueta narrativa en la que Law, Depp y Farell encarnaban al malogrado Ledger.
·
- 20:15 a l'Auditori: GALA DE CLAUSURA + THE ROAD (John Hillcoat)(sessió numerada)
Sinopsis: John Hillcoat había seducido con elegancia al género con el western The Proposition, con guión del genio de la música Nick Cave (que en The Road se encarga de la banda sonora). Ahora, Hillcoat adapta la exitosa novela de Cormac McCarthy, ‘La carretera’, para crear una conmovedora y cruda cinta apocalíptica en la que del cielo llueve ceniza y la comida es un bien escaso. En un mundo destruido, un padre debe hacer todo lo posible para proteger a su hijo a lo largo de un costoso trayecto por una carretera. El filme fue rodado en distintos puntos de los Estados Unidos, incluyendo el Nueva Orleáns post-Katrina: un paisaje tan propio de la ciencia ficción como del western.
·
Sessions Pendents d'Escollir
·
Dissabte 10/10/09
- 12:00 al Prado: VIVA LA MUERTE! (Autopsie du Cinema Fantastique Espagnol)(Documental)(click aquí per veure fitxa i/o trailer)
- 12:30 a l'Auditori: THE FINAL DESTINATION 3D
- 12:45 al Retiro: YONA YONA PENGUIN (click aquí per veure fitxa i/o trailer)
- 13:30 al Prado: SYMBOL (Simboru)(click aquí per veure fitxa i/o trailer)
- 14:30 a l'Auditori: Not Yet (curt) + ACCIDENTS HAPPEN (fitxa i/o trailer)
- 14:30 al Retiro: DEAD SNOW (fitxa i/o trailer)
- 16:30 a l'Auditori: LA HORDE (fitxa i/o trailer)
- 17:30 al Prado: LA CASA SIN FRONTERAS (fitxa i/o trailer)
- 18:30 a l'Auditori: THE FINAL DESTINATION 3D
- 19:15 al Retiro: PARANORMAL ACTIVITY (fitxa i/o trailer)
- 19:30 al Prado: LES YEUX SANS VISAGE (fitxa i/o trailer)
- 20:30 a l'Auditori: SOLOMON KANE (fitxa i/o trailer)
·
Diumenge 11/10/09
- 10:00 al Prado: YONA YONA PENGUIN (click aquí per veure fitxa i/o trailer)
- 11:00 a l'Auditori: ZOMBIELAND (Bienvenidos a Zombieland)(fitxa i/o trailer)
- 11:45 al Prado: ACCIDENTS HAPPEN (fitxa i/o trailer)
- 12:15 al Retiro: MI VECINO TOTORO (fitxa i/o trailer)
- 13:45 al Prado: HEARTLESS (fitxa i/o trailer)
- 14:00 al Retiro: COLD SOULS (fitxa i/o trailer)
- 15:00 a l'Auditori: SESSIÓ SORPRESA
·
Dilluns 12/10/09
- 13:00 a l'Auditori: MARATO (3 films pendents de determinar)
- 13:00 al Prado: MARATO (3 films pendents de determinar)
- 13:00 al Retiro: MARATO (3 films pendents de determinar)

·Buf! sóc conscient que, així, d'entrada, aquesta vomitada de pelis, hores i fitxes pot resultar indigesta, però hem de començar les votacions.... preparados, listos ¡ya!

·

·

dimecres, 23 de setembre de 2009

LA SRA. MARGARET KEANE...DELS ULLS GRANS

Els dibuixos que hem vist molts cops (amb cert aire 'retro') de nens i nenes, dones i animals amb grans ulls estan considerats un corrent artístic, l'anomenat 'big-eyed art'. Es van fer famosos als anys '70, Woody Allen en una escena del 'Dormilón' (1973) deia que aquests dibuixos no podien tenir futur de cap manera, només com a passatger moment 'kitsch'.... òbviament, el sr. Allen es va equivocar: l'art 'big eye' i l'artista pionera -Margaret Keane- està en plena vigència i les seves obres (deliri dels col·leccionistes) estan molt valorades..
·
En aquella època setantera els que acumulaven obres de la sra. Keane a casa seva eren els rics horteres del moment (vindrien a ser els de Marbella d'ara): Jerry Lewis, Joan Crawford o Zsa Zsa Gabor, entre d'altres. En l'actualitat, ho fan personatges com Tim Burton (mostres hi ha a La Novia Cadáver), Marylin Manson o Alaska. Val a dir, però, que no es tracta de la mateixa intenció la que s'amaga en les obres actuals, s'ha realitzat l'obligatòria reformulació postmoderna, ara transmeten un aire melancòlic, fosc (fins i tot tenebrós), irònic i 'popero'... La nina Blythe és un clar exemple de la vigència de la proposta. Creada l'any 1972 sobre l'estil de la sra. Keane i que ara hi ha tota una legió de seguidors/es que la customitzen... per ella no passen el anys...

La sra. Keane serà actualitat perquè estan a punt d'estrenar el film Big Eyes (dirigida per Scott Alexander and Larry Karaszewski), amb Kate Hudson fent de sra. Keane sobre la vida de l'artista (que, actualment, està feliçment retirada a Hawai vivint alegrement dels beneficis de les seves obres) i, sobretot, sobre els problemes legals que va tenir amb el seu marit a l'hora de reivindicar l'autoria de les seves obres.
·
No em direu que no us desperta sentiments nostàlgics?

·

dimarts, 22 de setembre de 2009

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XVI )

·
La habitación de Fermat (2007)
Quan ens trobem davant d'un debut en el cinema tenim un sentiment ambivalent: volem que sigui quelcom innovador, nou, diferent però, alhora, disculpem els possibles errors per la manca d'experiència. Benevolents però exigents. El debut de Luis Pedrahita (el noiet 'gafapasta' del Club de la Comèdia) i Rodrigo Sopeña no podem dir que sigui com el d'Orson Welles però el seu film té ritme, agilitat, capta l'interés... i tot això ja és suficient. Pot ser els actors estan un pél caricaturats, tot té un aire massa teatral (o, directament, transmet 'poca pela') i els girs de guió del final són una mica rebuscats... però tot i això entreté i el film passa volant... el pobre Alejo Sauras es treurà el fantasma del seu paper a Los Serrano? de moment, no...
Valoració: Bé alt

Ice Age 3: El origen de los dinosaurios (2009)

El millor que té la saga Ice Age són els seus personatges, ben perfilats, entranyables i divertits; cada nova edició se n'afegeixen de nous que amplien la família (el gran tema de totes les pel·lícules de la serie) i permeten descentrar-nos dels personatges principals. El GRAN personatge amb diferència, però, és Scrat, el pobre esquirol. En aquesta tercera part està genial, com sempre; té el valor dels grans secundaris: 'roba' la peli als actors principals. Aquesta tercera part està molt per sota de les anteriors, tot sona a repetit, a sentit, tens un 'deja vu' constant. L'humor és més simple, superficial i infantil. Visible però jo crec que la saga hauria d'acabar aquí, no??

Valoració: Suficient
·
Harry Potter y el misterio del príncipe (2009)
Aquest film té la mateixa pega que el llibre, anuncia, anuncia, anuncia un desenllaç, un enfrontament final que acabarà amb l'eterna rivalitat Potter/Voldemor, però que no veurem en aquesta, sinó en la següent. Es tracta d'un film/llibre pont, necessari, però pont. Tot i que la saga cada cop va agafant uns tons més foscos i tenebrosos, més 'adults', el tractament de les hormones 'teen' deixa molt que desitjar.. . Sí, els llibres són més rics, més plens, més compactes, però les pelis són entretingudes... malgrat que en aquesta tens unes ganes de que es precipiti l'acció. Penso que la forma de mostrar-nos la vida de l''innombrable' està desaprofitada.... si ho hagués 'pillat' mr. Cronenberg hagués fet una filigrana com a Spider, no trobeu que té punts de connexió?.


Valoració: Bé

Up (2009)
Una autèntica delícia! Una meravella! Els minuts inicials que resumeixen la vida d’una parella transmeten tants sentiments, tantes evocacions en tan poques imatges que només es pot etiquetar d’OBRA MESTRA. Com en tantes obres de Pixar la història capta l’atenció dels grans i dels petits... però, en aquest cas, el missatge va adreçat directament als adults: de la recerca del somnis, d'allò que volíem ser i acabem sent.. i de que qualsevol recerca no sempe implica marxa lluny d’allò que ens envolta. Meravellosa!
Valoració: Excel·lent



Arrástrame al infierno (2009)
Aquest film és una broma, una broma immensa del sr. Sam Raimi, aquell que començà la seva carrera amb una trilogia gore, histrònica i grotesca com Evil Dead... i que ara, gràcies a la trilogia Spiderman representa el director d’èxit de Hollywood. Feia molts anys que Raimi no treia el gamberro que portava dins (fins i tot, va arribar a fer una peli enganxosa i romàntica sobre el golf amb Costner...la pitjor de la carrera d'aquest director). La que ens ocupa és una història de rabiosa actualitat: treballadora d'una entitat financera que nega un préstec a un bella gitana per aconseguir un ascens laboral...la ‘suposada’ velleta és venga amb una maledicció que la torturarà tooooota la peli. Ràpida, àgil, divertida, grollera i molt escatològica. Tramposa, també...però m’ho vaig passar com feia temps que no m’ho passva... des de que el sr. Krueger feia de les seves a Elm Street.
Valoració: Notable

Enemigos Públicos (2009)
Que Michael Mann és un dels autors/directors més rellevants del cinema nordamericà actual és un fet... i aquest film és una bona mostra de tot el que aquest senyor sap fer: films sòlids, amb actors de forta presència i amb fotografia impecable. Les seves són pelis llargues però que t'agraden que siguin llargues, vols gaudir-ne molta estona!. La persecució implacable del personatge (real) de Johnny Deep (John Dilligenr) per l'agent de l'FBI, Christian Bale (què guapo, senyor!)(Melvin Purvis) podria haver estat d'aquelles que fan època.... però ai, hi ha alguna cosa que falla, no acaba de ser rodona, no se't queda el cos impactat com quan veus Heat o Collateral. Un estil masa forçat (hi ha escenes en que la càmara es mou massa, innecessàriament); el pobre Bale surt ben poc en pantalla, la Cotillard està desaprofitada... però com que som mitòmans: visca Mann!!!
Valoració: Excel•lent

El Círculo (2000)
Film pròxim a la temàtica i estil de la Satrapi, el sr. Panahi, en cada nova pel·lícula seva ens explica 'coses' de la vida iraniana, amb un clar toc de denúncia, de crítica, de qüestionament de les institucions existents en el seu país. Aquest és una film interpretat per dones, amb una clara intenció de mostrar-nos la situació en la que es troben a l'Iran. Sense ser un film dur ni colpidor ens plasma de forma molt clara (quasibé pedagògica) com hi ha pocs drets i moooolts deures si neixes dona en un país com l'Iran.
Valoració: Notable

Buda explotó por verguenza (2007)
La directora d'aquest film -Hana Makhmalbaf- acaba de fer 21 anys i des dels 18 que es dedica a dirigir films continuant la tradició familiar: és filla de Mohsen Makhmalbaf i germana de Samira Makhmalbaf. Aquest film em colpejà: no sé si perquè la cara indefensa, dolça, ingenua i sofrent de la nena protagonista (exepcional!) tocà la meva fibra paternal però em fèu estar amb el cor encongit durant tot la peli. Història dura per parlar-nos dels darrers anys a l’Afganistan, sota el règim talibà... des de la mirada dels infants que assimilen –molt! massa!- tot allò que veuen fer als adults... aquest film fa pensar, inevitablement, amb l’estrofa de Lluís Llach de que ‘quan un infant mata la nostra mà no n’és estranya’. Rodada en format digital, poc cuidada, gens enquadrada... transmet un realisme que encara corprén més. Encara em ressona la frase que pronuncien en un joc (?) infantil (?): ‘muérete, muérete y serás libre’... i l’immensa estàtua de Buda... explota...
Valoració: Notable
·
Anticristo (2009)
Formalment perfecta, una intepretació impecable (sobretot la Gainsbourge). La psicoteràpia del sr. Von Trier ens l’aboca –o, millor- la vomita a sobre de l’espectador. Un film dur, inquietant, angoixant... terrorífic a nivell psicològic. Film arriscat que demana la implicació de l’espectador, deixar-se portar, navegar en el film... Excessivament misògina, com ja és habitual en el cinema d’aquest ‘enfant terrible’ danés... la dona com a culpable de la Vida... tot i això, el seu pròleg i el seu epíleg és d’una bellesa esfereïdora, de les que se’t claven al cervell i tardes anys en oblidar-ho (si és que ho arribés a fer mai).
Valoració: Excel•lent
·
Mapa de los sonidos de Tokio (2009)
Que no, que no, que la Coixet serà molt moderna, postmoderna i ultramoderna, que li agradarà molt l’Antony i tot el que tu vulguis... però no!!. Ens vol transmetre sensualitat, misteri, vol que ens enamorem d’una ciutat que –suposem- a ella l’ha enamorat... però no aconsegueix cap de les intencions proposades. Ni una! I jo crec que aquest és el problema principal de la sra. Coixet té intencions molt clares, allò que ens vol despertar en el seu cap ho veu claríssim... però no és capaç de concretar-ho fora d'ella. La sort és que en les seves primeres pelis aquest fet no era tan evident i a Cosas que nunca te dije, forma i contingut anaven de la mà, però film rera film, pas a pas, s'ha creat una escissió entre contingut i forma que va 'in crescendo'. L'experiement de 'Lost in traslation a la Coixet' no li ha sortit bé...és que ni el cartell, algú/na em pot dir què té a veure el cartell amb el film????. Pel·lícula forçada, manipulada, gens natural, Sergi López: un error de casting. Ella: un gran paper.
Valoració: Bé
·
Distrito 9 (2009) ·
Un a gran sopresa. Un film més complex i amb moltes més lectures de les que es veuen en un primer visionat. Són molts géneres en un únic film: film futurista, postmodern, docu-ficció, missatge polític, ciència-ficció... Des de l'inici -amb el to documental amb el que arrenca- et capta l'atenció i el seu ritme i l'esdeveniment dels fets et fa voler saber més coses, més coses, cap on anirà tot plegat?? Havia llegit crítiques favorables però sempre emmarcant-la en els paràmetres d'un film fantàstic o de ciència-ficció amb la visita i contacte amb els alienígenes de rigor, però, oh! tenint en compte que el director és sudafricà i l'acció passa en aquell país, la 'peli' s'impregna d'aspectes polítics que no esperava... Molt recomanable!!!

Valoració: Notable alt.
·
·

dilluns, 21 de setembre de 2009

PRE-SITGES'09 (PART I)

·
El Festival de Cinema més esperat pel Ciutadà K ja està aquí, el Festival de Cinema de Sitges ja porta temps escalfant motors i oferint informació des del seu espai web, com cada any la programació definitiva ens l'han ofert uns dies abans d'obrir les seves portes (i a hores d'ara encara no saben quina pel·lícula estarà a la Cloenda...són la pera!)... però des del passat divendres ja coneixem la llista definitiva dels films que ens oferiran i avui es poden comprar les entrades...jo us en ressalto unes quantes...


Per a encetar el Festival què millor que un 'pupílo' de la 'casa' des que anava amb tricicle pels carrers de Sitges el Balagueró ha estat present al Festival... aquell nen ja és ara reconegut internacionalment i ens porta (de la mà de Paco Plaza) l'esperadíssima [REC]2... que sense el factor sorpresa de la primera ja veurem si se'n surten o no. Val a dir que la programació està plena, plena de zombies aquest any en honor a l'inventor George A. Romero que estrena film (de zombies, és clar!)
·
De la Secció Oficial Fantàstic Competició: Una llista variada i assortida amb noms ben coneguts del Festival (Natali, Chan-wook, Miike o Noé) o nous (com Larrieu, Ridley o Mendoza). Films destacats: The Countess (el debut en el cinema de la fràgil Julie Delpy, amb gore i estil sweeney todd total!), Enter the Void (la nova proposta del provocador Gaspar Noé), Hierro (l'expectant debut de Gabe Ibáñez amb la guapa Elena Anaya), Kinatay de Brillante Mendoza que recull aplaudiments per allà on passa, Les Derniers jours du Monde (de Jena-Marie y Arnaud Larrieu) la fi del món explicada amb la mirada i ironia francesa, l'inquietant i bella Heartless (de Philip Ridley), la màgica Mr.Nobody (de Jaco Van Dormael, el dire de Leolo), l'escàndol del Cannes passat: Sophie Marceau i Monica Bellucci sensualment juntes a Ne te retourne pas (de Marina de Van), i la nova del que sorprengué amb Cube, Vincenzo Natali i Splice (amb Adrien Brody i Sarah Polley)...sense oblidar les noves propostes dels sempre interessants Park Chan Wook (amb Thirst) i Takashi Miike (Yatterman), aquest darrer -hiperactiu ell!- ha arribat a presenta en algun Festival de Sitges fins a 4 films... aquest any, només 2.
A la Secció Oficial Fantàstic Panorama: la ja comentada 9 (Shane Acker), Carriers (dels germans debutants i gran esperança del fantàstic íber: Alex i David Pastor, Orphan l'esperada peli de Jaume Collet-Serra (el del remake de la Casa de Cera), la nova del pare del zombi contemporani: George A. Romero, Survival of the dead i la irònica i simpàtica Zombieland (de Ruben Fleischer)
·
A la secció Sitges Especials: documental de l'enyorat Clive Barker (quan ens aportarà quelcom com el primer Hellraiser??), la nova del crític Daniel Monzon: Celda 211, el nou Tesuo després de 20 anys Tetsuo: The Bulletman (Shinya Tsulamoto) i la nova del sr. Gilliam: The Imaginary of Dr. Parnassus i les filigranes narratives per a que es notés el mínim possible que un dels seus protes (Heath Ledger) s'havia mort a mig rodatge...


A Sitges Clàssics podrem recuperar en pantalla gran: Alien (1979), la Naranja Mecànica (1971) o Zombi 2 (el clàssic de Fulci, 1979), Pesadilla en Elm Street (1984) o Ghosts busters (1984)


A Secció Oficial Noves Visions cal destacar: Nymph (de Pen-ek Ratanaruang), Symbol (de Hitoshi Matsumoto), Van Diemen's Land (de Jonathan auf der Heide), Visage (Tsai Ming-liang)
·
A Orient Express-Casa Asia la nova de Johnnie To, Vengeance.
·
A l'Anima't podrem recuperar El meu veí Tororo (1988).
·
A la secció més interessant (per a mi) Seven Chances (veure pelis de difícil estrena comercial) la nova de Raoul Ruiz (Nucingen Haus), de Wim Wenders (Palermo Shooting) o Francis Ford Coppola (Youth without Youth)
·
El Ciutadà K (i Ciutadana) es perdran 3 dies pel Festival ... i les seves 2 nits.
·

Així que si algú/na té ganes de venir, del 10 al 12 ens trobem a Sitges !!!

dijous, 17 de setembre de 2009

APUNTS CINÈFAGS (1)

Sí, amics i amigues als cinèfags se'ns acumula la feina... el setembre ja ho acostuma a tenir, això. Comença el curs i tornem al 'cole'!

66è Mostra de Cinema de Venezia:
La Mostra aquesta any ha deixat -a banda de premis honorífics per a la productora Pixar i Sylvester Stallone per tota la se va trajectòria- films destacables, amb premi, com:
Lebanon (Líban) de Samuel Maoz, guanyadora del Lleó d'Or a la millor pel·lícula; film sobre la guerra del Líban (1982) explicada des de dins d'un tanc de combat israelí.
A Single Man, del debutant Tom Ford (fins ara, modisto) amb la que Colin Firth guanyà la Copa Volpi a la millor interpretació; destacable la presència de Julianne Moore i, sobretot, del director de fotografia un català de 28 anys (format a l'Escac): Eduard Grau.
La Doppia Ora, premi millor actriu per a Kseniya Rappoport.
Mujeres sin hombres, amb premi a la millor direcció a l'iraní Shirin Neshat
Soul Kitchen de Fatih Akin, premi especial del Jurat, que, després de films durs,
ara s'atreveix amb una comèdia
Life during Wartime, millor guió per a Todd Solondz
·
I films destacables, sense premi, com:
Lola del filipí Brillante Mendoza,
Engkwentro de Pepe Diokno de només 22 anys (també de Filipines),
36 vues du pic Saintloup del veterà i co-inventor de la Nouvelle Vague: Jacques Rivette
The Road de John Hillcoat amb Viggo Mortensen en un paper de 'padre coraje',
Mr. Nobody de Jaco Van Dormael (director de Leolo),
Survival of the dead de l'inventor del zombi contemporani: George A. Romero; que -tot i que no va convèncer- aconseguí ser la segona peli de terror que s'estrena al festival després del Dr.Jeckyll de 1932!!!,
Green Days de Hana Makhmalbaf i la nova i necessària peli
d'aquesta directora iraní sobre els dies previs a les darreres eleccions del seu país
[REC]2 (Balagueró/Plaza), Mudanza (Pere Portabella), Celda 211 (Daniel Monzón), Gordos (Daniel Sánchez-Arévalo), representants ibèrics a la Mostra.
L'Acadèmia i els Oscar
Ja han escollit les pel·lícules candidates per a representar a la 'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España' als premis Oscar de l'any vinent, en la categoria de 'Film de parla no anglesa'. I són:
  • Mapa de los sonidos de Tokio (Isabel Coixet), escollir aquesta peli quan el 60% és en japonés i 40% en anglès té delicte; però tenint en compte que Hollywood expressa que per a poder optar a aquesta categoria el film ha de tenir un mínim de 50% en llengua no anglesa, la Coixet podia tenir opció perfectament. El cervell de la Coixet és USA i el món nipó allà agrada.
  • El baile de la victoria (Fernando Trueba), un film que encara no s'ha estrenat. Ja va tenir el seu Oscar per Belle Epoque, als USA ja el coneixen.
  • Gordos (Daniel Sánchez-Arévalo), expectatives altes després de la genial azuloscurocasinegro. Te aquest aire de cinema independent i tema seriós que pot agradar a Hollywood.2 grans sorpreses: no està ni Almòdovar ni Garci... OHHHH !!!

Sr. Patrick Swayze Aquesta setmana ens ha deixat el fantasma i mestre de ball més sexi del cinema. El seu cas és únic: amb només 2 interpretacions -fetes a l'inici de la seva carrera- ha quedat per a sempre en l'imaginari cinematogràfic. Tothom el descriu com una bona persona, tenaç, constant, professional. Hagués pogut ser l'etern líder juvenil de la pantalla però va preferir cercar altres reptes... carrera curta, irregular.Va demostrar que la virilitat podia encaixar amb el ballet.Per a mi el millor Swayze és el de Rebeldes (1983) i To Wong Foo, gracias por todo Julie Newmar (1995). Acabava de fer 57 anys... massa jove per morir...



dimecres, 16 de setembre de 2009

ATER DARK...

"Convertidos en un punto de vista único y puro nos encontramos en las alturas, sobre la ciudad. Lo que vemos ahora es el cuadro de una enorme metrópoli que se despierta. Trenes de cercanías pintados de diferentes colores se desplazan cada uno en un dirección distinta llevando a mucha gente de un lugar a otro. Ellos, los transportados, son individuos con un rostro y una mentalidad distintos, pero, a la vez, son parte anónima de un conjunto. Son una totalidad, pero, a la vez, sólo una pieza. Y, manejando esta dualidad de un modo hábil y acomodaticio, todos llevan a cabo sus ritos matutinos con precisión y rapidez. Se lavan los dientes, se afeitan, eligen una corbata, se pintan los labios. Ven las noticias de la televisión, intercambian algunas palabras con su familia, comen, defecan.
·
Junto con el alba, llegan los cuervos en bandadas a la ciudad en busca de alimento. Sus alas negrísimas y aceitosas brillan al sol de la mañana. La dualidad no reviste una gran importancia ni para los cuervos ni para los seres humanos. Asegurarse los nutrientes necesarios para la propia supervivencia: éste es, para ellos, el asunto primordial. Los camiones aún no han recogido toda la basura de las calles. Es una ciudad gigantesca y produce cantidades ingentes de desechos. Entre graznidos alborozados, los cuervos se lanzan sobre todos los rincones de la ciudad, como bombarderos en picado.
·
El nuevo sol vierte una nueva luz sobre las calles. Los cristales de los rascacielos lanzan destellos cegadores. En el cielo no hay ni una sola nube. Por ahora, no descubrimos ni un solo jirón. Sólo la neblina de la polución se extiende a lo largo de la línea del horizonte. La luna en cuarto creciente flota en el cielo del oeste convertida en una muda y pétrea masa de color blanco, en un mensaje perdido en la lejanía. Los helicópteros de los boletines informativos sobrevuelan el cielo con un movimiento nervioso, enviando a las emisoras imágenes del estado del tráfico en las carreteras. En la autopista de la capital, los vehículos que acceden a la ciudad ya han empezado a formar retenciones antes los peajes. Frías sombras se extienden aún en muchas calles encajonadas entre los edificios. En ellas todavía permanecen intactos muchos recuerdos de la noche anterior"
Haruki Murakami,
After Dark, 2004
·

dimarts, 15 de setembre de 2009

SR. MARTIN COOPER

·
A mi aquestes informacions em deixen flipat, a vosaltres pot ser no, però que tinguem la possibilitat de posar nom, cognoms i cara a l'INVENTOR DEL TELEFON MÒBIL és al·lucinant, perquè es tracta d'una aparatet imprescindible, acoplat, integrat, adosat, enganxat a la nostra vida... i la persona que el va inventar està viva i se la pot entrevistar. Ja sé que aquesta dissertació la trobareu absurda (i no us dic que no tingueu raó!) però a mi, aquestes coses em 'pillen'... serà mitomania?, serà capacitat elevada de sorpresa?, serà poca feina? ...
·
El sr. Cooper va nèixer el 1928, quan amb prou feines hi havia telèfons a les cases -telèfons fixes, és clar!- . Era el 1973, jo naixia i el sr. Cooper feia la primera trucada en un telèfon mòbil a un amic seu que treballava en una empresa de la competència. El 'telefonino' en qüestió pesava 1 Kg. i la bateria només durava 35 minuts (hi ha models 'xungos' actuals que si fa no fa...). El primer model el podeu admirar en la fotografia. Al vellet Martin se li posen els ulls brillants quan recorda aquell matí de 1973 i realitzà la primera trucada, a Nova York, en la Sexta Avinguda, prop de l'Hotel Hilton.... fins al 1983, però, no es comercialitzà el producte.
·
Al sr. Cooper se l'ha premiat amb el premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica (ex-aqueo amb l'inventor del correu electrònic, sí, sí també té nom i cognoms: Raymond Tomlinson)... tenint en compte la repercussió que ha tingut el seu invent un premi més que merescut...
·

dilluns, 14 de setembre de 2009

I AVUI... TRUE BLOOD


Yupi! Yupi! estem molt contents... per fi ha arribat una de les series més esperades: TRUE BLOOD. Sabíem que Cuatro havia comprat els drets però quan? QUAN? QUAN? QUAN? ... l'espera ha acabat: AVUI A LES 00:30 S'ESTRENA !!!!
·
Per si algú o alguna encara no sabés quina serie és.. heu de saber que es tracta de la nova creació d'Alan Ball, el principal creador de 'A dos metros bajo tierra' (la millor serie del món mundial... ja us ho havia dit, no?). Continuant amb l'humor negre que caracteritzava aquella, True Blood tracta de la convivència quotidiana entre vampirs i humans, una convivència pacífica gràcies al refresc de sang fresca que es pot trobar a qualsevol establiment que permet que els vampirs no vagin pel món xupant sang al personal... tot, però, no serà tan fàcil... en paraules del sr. Ball: "Por un lado están los vampiros, que son jóvenes, atractivos, traidores, adictos al sexo, decadentes y enigmáticos.
Por otro, los humanos, cuya opinión está dividida entre quienes les odian y quienes se sienten atraídos por ellos; incluso algunos sacan partido de la sangre de estos seres, denominada "V", una potente droga que produce sensaciones únicas.
"
·
La història es situa en un petit poble de Lousiana (Bon Temps)....
·
Una serie on romanticisme, suspens i misteri són el plat principal
·
Quines ganes tinc de veure-la!!! es nota, no?? aquí teniu un aperitiu... no em direu que no té bona pinta?
·

QUI NO RECORDA NO OBLIDA

·

"Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar.
(...)
No me'n puc oblidar pas, de la mare, ni de com es diu, ni de la seva veu vellutada, ni dels seus braços suaus que m'escalfen quan tinc fred, ni de la seva rialla de nena eterna, ni de la pau que em dóna cada cop que em disparo, i no puc oblidar ni oblido que m'estima, encara que no entengui les seves paraules d'amor.
(...)
No me'n puc oblidar pas, de com es diu el pare, ni de les històries que m'explica, ni de les sacsejades que em clava quan prova de vestir-me, ni de la seva olor intermitent de tabac, ni dels crits que deixa anar quan em diu Llullu-com-estàààs, ni puc oblidar pas que per culpa seva tothom em coneix per aquest nom que fa la boca petita de qui el pronuncia.
(...)
Qui no recorda, no oblida.
Qui no oblida, recorda.
Qui recorda, oblida.
Qui oblida, no recorda.
Qui no recorda, no oblida.
Estimo, però no ho recordo.
M'estimen, i no ho oblido.
Mai no cauré en l'oblit."

Marius Serra (2008),
Quiet

divendres, 4 de setembre de 2009

VACANCES !!!!


Obrim el 14 de setembre !!
(quines ganes tenia!!!)
·