diumenge, 30 d’agost de 2009

'NOMES UNA COSA IMPORTANT:'

·
T'ESTIM COM UN LOCO I M'AGUANT"
('Cine' de jOAN mIQUEL oLIVER)

··
"Quan fem l’amor
dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.
I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc"
('Dona Estrangera' de Manel)

·

PER MOLTS ANYS, NÚRIA, GUAPA !!!
(més que guapa!)
·
·
··

·

divendres, 28 d’agost de 2009

SR. NPG (o DIGITALITZA-HO YOURSELF !!!)

·
Amics i amigues cibernàutiques, us presento un amiguet nou que tinc. Només fa un mes que ens coneixem però la nostra relació està fructificant i el vincle que tenim, cada dia és més fort. El meu amiguet es diu NPG (que no significa 'Ni Puta Gràcia', no...). És petitet com un llapis de memòria, té connexió USB i serveix per a passar cintes VHS a arxius AVI (o MPG o MP3). Sí, nois i noies, aquí el Ciutadà K encara tenia mooooooltes cintes VHS que calia digitalitzar. VHS: les antigues, passades de moda, incòmodes i lletges cintes VHS; estem parlant d'unes 800 cintes... (aquella bases de dades de la que us vaig parlar fa temps ja té 1600 entrades, mil-sis-centes!!) poc a poc, he anat comprant les pelis en DVD, però, òbivament hi ha moltes coses que no existeixen ni a l'FNAC, ni al DVDGo, ni a la xarxa en descàrrega directa. Calia passar al plan B: Digitalitza-ho yourself!!
·
I el resultat ha estat plenament satisfactori, t'hi passes moltes hores, no ho negarem, però la satisfacció de veure com l'enooooorme espai que ocupaven els VHS queda reduit a petites fundes de DVD ... no té preu!. I poder passar en un DVD totes les teves pelis domèstiques (per antigues que siguin) encara menys!·
·
Sí, a un el fan feliç aquestes coses culturòfagues i cinèfagues, aquestes possessions i acumulacions culturals massives... què voleu que us digui!!!.
·
Gràcies al meu amiguet nou us puc adjuntar una cançó de la Fura dels Baus, formava part de l'espectacle NOUN i els acompanya la Ginesa Ortega (gran veu! i millor presència!) ....
(no, que no us enganyin, el youtube no ho té tot!)

·

dijous, 27 d’agost de 2009

SR. CAI GUO-QIANG

·
El sr. Cai Guo-Qiang és l'artista xinès més conegut i reconegut 'around the world'. La seva darrera gran obra -si es pot dir així- foren els impressionants focs artificials per a la inauguració dels JJOO de Beijing. Ara podem gaudir de les seves obres en el Museu Guggenheim fins al 6 de setembre amb l'exposició 'Cai Guo-Qiang-Quiero Creer'. Exposició que comparteix o -millor, conviu- amb l'escriptor (entre altres coses) Murakami.
·
Nascut a Quanzhou el 1957 inicialment estudià escenografia a principis dels '80 del segle passat, les seves primeres obres són marques de pólvora en un quadre. El 1986 marxa a Japó i deu anys després a Nova York, on viu actualment.... Xina, però, no l'oblida, i allà realitza projectes com Projecte per allargar la gran muralla xina 10.000 metres. Moltes de les seves obres es basen en el principi antagònic de destrucció/creació, el ying/yang, amb tocs apocalíptics i un punt inquietants, en les seves obres també es denuncia la societat de consum.
·
Obres interessants del sr. Guo-Qiang que podeu veure tot seguit: Arco Iris negro (a València per les víctimes de l'11-M), Bandera Roja (2005), Inoportuno: primera parte (2004), De frente (2006), Cocodrilo y Sol (2007)....
... els cotxes penjats d'Inoportuno: primera parte em té fascinat !!!


·
·

dimecres, 26 d’agost de 2009

SR. LEOPOLDO POMES

·
Avui us presento i em presento un dels fotògrafs contemporanis més importants de la fotografia a Catalunya: el sr. LEOPOLDO POMES.
·
Al sr. Pomés -nascut a Barcelona el 1931- se'l coneix, sobretot, pels seus mítics anuncis per a Gallina Blanca, Terry i Freixenet (creant la figura de la 'bombolla Freixenet'), vàlids, encara, avui en dia; fou el responsable de la imatge de la Barcelona dels Jocs Olímpics'92; ha realitzat més de 3.000 anuncis publicitaris... porta tota una vida dedicant-se a la fotografia i a la publicitat.
·
La seva primera exposició data del 1955, des de llavors, el seu varíadissim interés ha anat des de escenes costumbristes de l'Espanya franquista, passant per l'arquitectura, pel toreo o pel retrat a famosos: Picasso, Cortázar, Núria Espert, Tàpies, Chillida, Brossa, Marisa Paredes, Alejandro Sanz, ....

·
L'editorial La Fábrica acaba d'editar un llibre que recull totes les seves èpoques amb pròleg d'Eduardo Mendoza en el que afirma que l'obra del sr. Pomés és "una obra que no se parece a ninguna otra", Pomés "observa, rodea, se acerca, se detiene, se aleja, reflexiona, vuelve a estudiar la situación, hasta que por fin captura lo que quería: la mirada de una persona".

·
L'IVAM de València i el MNAC de Barclona té obres seves exposades de forma permanent.
·

dimarts, 25 d’agost de 2009

LLUIS JARRE? o JEAN MICHEL LLACH?

·
Abans de res... ahir va ser el 'cumple' del sr. Jarre, en va fer 61 !!! No ens vam oblidar, eh?? és que estàvem un mica liats... els dilluns ja ho tenen, això!!!
·
Tornant a Jean Michel, jo crec que l'edat, aquest senyor (tot i que m'agrada molt, eh?) la porta fatal, porta la cara injectada amb 'botox' que fa miedu i una de liftings... que ja se li deu haver acabat l'abonament (un targeta de 10) d''arreglos' a la clínica d'estètica a la que deu estar abonat. Per no parlar dels cabells!!... algú/na estilista li devia dir que el cabell llarg fa juvenil i apa! el deixem crèixer ... i ara porta un cap com la Mafalda...
·
El títol del post ve a 'cuento' perquè no hagués pensat mai que la teoria dels 6 graus de separació fos tan curta entre Jarre i Lluís Llach... sí, sí, el noi de Verges! el vailet de Porrera! L'altre dia vaig assabentar-me -per internet: el pou postmodern de la saviesa- que Jean Michel va versionar la cançó de l'Estaca d'en Llach... com ja sabreu aquesta peça, una de les més versionades, traduïdes, adaptades del món mundial... va ser adoptada pel moviment Solidarnosc de Polónia... doncs, el Jarre, que té questa consciència de 'pa sucat amb oli' que el caracteritza en fèu la seva aportació en un concert que realitzà al país dels polonesos (que no és Catalunya, eh?? quin acudit més dolent, senyor, necessito vacances!!) i en un disc homenatge al sr. Llach... vaig buscar i buscar fins que la vaig trobar i us la ofereixo com a curiositat al final del post.
·
A mi, Jean Michel Jarre m'encanta (ja us ho havia dit, no?): és hortera, pretenciós... però la seva capacitat de crear atmòsferes amb la seva música fa 30 anys que em va pillar... ell és capaç de trencar el 'topicazo' de que la música electrònica és freda, sense sentiments.... Des del seu fundacional Oxygene de 1976 (per a molts és el pare de la música electrònica), Jean Michel ha enllaçat treballs: Equinox, Zoolook, Rendez-vous, Revolutions, Waiting For Cousteau, Chronologie, Oxygene 7-13, Metamorphoses, Aero, Téo & Téa ....
·
Però en allò amb el que destaca aquest fill de 'papa' (del genial Maurice Jarre) és a l'hora de crear concerts monumentals, barrocs, megalòmans, egocènctrics.... espectaculars!!: com el de la Plaça de la Concòrdia a París (1979) amb 1.000.000 d'espectadors, com el de la muralla Xina, com el de Houston, com el de La Défense (París) amb 2.000.000 de persones, com el de The 12 Dreams of the Sun i les12 hores de concert a les piràmides d'Egipte, com el de l'Acròpolis, com el de la Ciutat Prohibida de Pekín, com el del Marroc....
·
Aquí us deixo el vídeo amb l'Estaca, versió polonesa, versió Jean Michel Jarre... potent, èpica i amb aires moscovites.... l'haurà vist en Lluïset??
·
'AROUND MURY'


divendres, 21 d’agost de 2009

SR. WORTH1000

·
Avui us presento una pàgina web interessant: Worth1000, es tracta d'un lloc on es presenten imatges manipulades digitalment, de forma molt creativa... la gent hi va penjant la seva... a més, pots aconseguir software online per a fer-ho tu mateix ... com ha canviat el món de la fotografia, eh???!!!
·
Aquí us deixo unes mostres... no em direu que no s'ho curren?!
·

·

dijous, 20 d’agost de 2009

'EL SEGLE DEL JAZZ'

Amb aquest nom s'inaugura una exposició al CCCB de Barcelona al voltant de l'enorme impacte de que l'estil jazzístic ha tingut en la Cultura


No es tracta de fer-ne un repàs enciclopèdic del que significa el Jazz, més aviat és un viatge per les relacions que aquest estil musical ha tingut amb les altres arts... sobretot amb el cinema i la literatura.


La paraula jazz aparegué per primer cop en un article d'Ernest J. Jopkins de 1913 en el San Francisco Bulletin i era descrit com: "vida, força, energia, efervescència d'esperit, alegria, vivacitat, magnetisme, inspiració, virilitat, exuberància, valor, felicitat" ... ¡ahí es nada!.
·
En el 1919, de Nova Orleans arribà a Xicago i Nova York i d'allà.... a Europa... fins que conquerí el món com si es tractés d'un virus.... Man Ray el representà a Jazz (1910)(que veieu aquí) i F. Scott Fitzgerald ho fèu a Jazz Age (1922)..


En aquesta expo (que podrem gaudir fins el 18 d'octubre) s'hi barregen espais amb auriculars per a escoltar peces, vídeos, fotografies,... i una infinitat de noms propis que han tingut algun contacte amb el Jazz: Matisse, Warhol, Passolini, Bruce Nauman, Duke Ellington, Louis Amstrong, Miles Davis, John Coltraine, ...


I us deixo amb el que per a molta gent és el millor disc de Jazz de la Història: el Kind of Blue (1958) de Miles Davis.


No se us mouen els peus, les cames... tot en general???
··

dimecres, 19 d’agost de 2009

SR. KLINKO & INDRANI

·
Els srs. Markus Klinko & Indrani porten col·laborant junt com equip creatiu des de 1995, especialitzant-se, sobretot, en imatges de moda i gent famosa... han emplenat les portades de revistes... per les seves càmeres han passat David Bowie, Britney Spears, Keanu Reeves... i han treballat per a marques com Pepsi, Hugo Boss o Vanity Fair...
·
Ens ofereixen imatges tan suggerents com aquestes....
·

dimarts, 18 d’agost de 2009

Y SIN EMBARGO...

"Y, sin embargo, cuando más adelante me tocaron dos o tres veces dicha sonata, resultó que la conocía perfectamente. Por eso, no deja de ser apropiado que digamos 'oír por primera vez'. Si de verdad no hubiésemos distinguido nada -como creíamos- en la primera audición, la segunda y la tercera serían en la misma medida primeras y no habría razón para que comprendiésemos algo más en la décima. Probablemente lo que falta la primera vez no es la comprensión, sino la memoria. Pues la nuestra es -respecto de la complejidad de las impresiones que debe arrastrar mientras escuchamos- ínfima, tan breve como la de un hombre que al dormir piensa mil cosas al instante olvidados o que, por haber vuelto a medias a la infancia, no recuerda, un minuto después, lo que acaban de decirle. La memoria no puede brindarnos de inmediato el recuerdo de esas impresiones múltiples. Pero éste se va formando en ella poco a poco y respecto de las obras que hemos oído dos o tres veces somos como el colegial que ha leído varias veces, antes de dormirse, una lección que creía no saber y que recita de memoria la mañana siguiente. (p. 99-100)"

"Ahora bien, los recuerdos amorosos no son una excepción de las leyes generales de la memoria, regidas, a su vez, por las -más generales- de la costumbre. Como ésta lo debilita todo, lo que mejor nos recuerda a una persona es precisamente lo que habíamos olvidado (porque era insignificante y lo habíamos conservado, así, con toda su fuerza). Por eso, la mejor parte de nuestra memoria está fuera, en una ráfaga lluviosa, en el olor a cerrado de una habitación o en el de una primera llamarada, donde quiera que recuperemos de nosostros mismos lo que nuestra inteligencia -por resultarle inútil- había desdeñado, la última reserva del pasado, la mejor, la que, cuando todas nuestras lágrimas parecen agotadas, saben aún hacernos llorar. ¿Fuera de nosotros? En nosotros, mejor dicho, pero oculta a nuestras miradas, en un olvido más o menos prolongado. Gracias exclusivamente a ese olvido podemos recuperar de vez en cuando la persona que fuimos, colocarnos ante las cosas como estaba aquella persona, sufrir de nuevo, porque ya no somos nosotros, sino ella, y amaba lo que ahor nos resulta indiferente. Con la claridad de la memoria habitual, las imágenes del pasado palidecen poco a poco, se borran, ya no queda nada de ellas, no las recuperamos nunca más." (p.207-208)
·
Marcel Proust (1913),
En busca del Tiempo Perdido
··

divendres, 14 d’agost de 2009

'9'

·
Havia una vegada, un director de cinema que va crear un curtmetratge que sotregà el món audiovisual dels curts d'animació fantàstic des de que s'estrenà al Festival de Sundance, es tractà d'un terratrèmol petit però l'ona expansiva fa 4 anys que dura....
·
El curt?: '9' (1995).
El director: Shane Acker.

·
El sr. Acker només havia fet 2 curts abans: The Hangnail (1999) i The Astounding Talents of Mr. Grenade (2003) i en el 2005 donà la campana amb '9'; un curt d'una potència visual apabullant que cridà l'atenció de Tim Burton i Timur Bekmambetov (Guardianes de la Noche) que decidiren co-produir per a que el curt passés a llarg ... d'això fa 4 anys i la data d'estrena sempre era demorada, sempre ajornada... però aquest setembre s'acaba l'espera: el 09/09/09 (no podia ser una altra data!!).
·
El curt ens explicava la història de 9 ninots de drap que havien estat dotats cadascun d'ells d'un xispa de vida del seu creador abans de morir... així comença una aventura en un món apocalíptic, dessèrtic, poblat de robots assassins i perills diversos... tot un univers propi!
·
El film comptarà amb les veus de Elijah Wood, Jennifer Connelly, Martin Landau, John C. Reilly... entre d'altres.
·
Aquí teniu el curt original -de 2005- i el teaser del film que ens vindrà -2009.




·

·

dijous, 13 d’agost de 2009

COSA ESTRANYA...

“Cosa estranya: forçant la meva memòria, em retrobo a quatre o cinc anys assaborint ja aquest plaer indicible de tenir un passat. És difícil de comprendre com és això, però és: una criatura de quatre o cinc anys ja té un passat com un abisme.

Cap a mitjans d’aquell novembre en què el temps s’havia deturat i a moments era com un mà que m’escanyava, la mamà va venir una tarda a casa. A penes si jo arribava a seguir el fil del que em deia; jo vivia aleshores com fora del món, com si entre jo i el món extern s’haguessin trencat tots els contactes i no fos ja possible restablir-los. Ella parlava i parlava sense aturador, com sempre fa; m’explicava coses i més coses i jo ni la sentia. En això, enmig d’aquella boinor de paraules que jo percebia com el so confús d’un torrent llunyà, de cop i volta unes se’m van fer comprensibles: la mamà m’estava explicant un fet divers que acabava de commoure tot el carrer de l’Hospital. Una veïna s’havia tirat daltabaix d’un quint pis amb el seu fillet acabat de nèixer:”Una veïna jove i perfectament normal; és a dir, totes l’hi teníem. I semblava molt contenta d’esperar una criatura; era la primera. Al barri no hi ningú que ho entengui”. “¡I tan clar com és!”, se’m va escapar. La mamà em va mirar com qui mira una boja, va moure el cap i va girar la conversa. ¿Per què t’explico ara això?”.
Joan Sales
(1956, Incerta Glòria)

dimecres, 12 d’agost de 2009

GUERRERO ALVAREZ

·

Oh, ens hem de felicitar! El sr. Javier Álvarez, un dels cantautors més 'curiosos' de la península, que va començar com a cantautor compromés, que intentaren que fos ídol de teenagers, que sortí de l'armari, que s'ha atrevit a fer una versió de la mítica serie Orzowei o de l'himne dels legionarios (amb Ana Belén)... aquell que esperem els seus treballs amb candeletes per les seves lletres interessants i música innovadora. El sr. Álvarez ja té un estil i un so propi.... ara s'ha unit amb un veterà cantautor -Pablo Guerrero, per a Javier Álvarez: "el Leonard Cohen espanyol"- per a oferir-nos un bon treball... aquí teniu els que ens explica la crítica... i al final una canço preciosa... ENS AGRADA JAVIER ALVAREZ!!!

Diálogo Intergeneracional

Les separa más de una generación con facilidad pero a resultas de escuchar esta inesperada obra no cabe duda de que son bastante más las cosas que les unen. Se han sacado de la manga un hermoso disco en comandita, a mitades. El veterano cantautor extremeño, trovador que ha vivido numerosos períodos de ostracismo, aporta la totalidad de las letras que dan textualidad a los once tema del álbum.

Producido por Sergio Molina no hay duda de que Guerrero Álvarez es un disco básicamente de este último, ya que las sonoridades son suyas de nuevo cuño, así como la intencionalidad del sonido y el enfoque melódico de la obra en sí. Se trata, por desgracia, de una iniciativa muy extraña por estat latitudes, y desde esta persectiva hay que convenir que el álbum es tan valiente como rupturista pero, principalmente, ilustrativo de que joint ventures musicales aparentemente antitéticas pueden devenir piezas magníficas.
La obra se podría dividir en dos mitades, en donde la primera de ellas estaría monopolizada por las sonoridades, sutiles y difusas, que han caracterizado las últimas producciones de Álvarez, con una electrónica en su clarificador segundo plano, con una instrumentación no ya mínima sino casi minimal y con una voz, la suya, que ha adquirido desde hace escasos años una dimensión estética mucho más evidente. En la segunda mitad del volumen se vislumbra más la presencia del Leonard Cohen español (en opinión de Álvarez) y los trajes parecen cortados más acorde con su talla.
Esteban Linés
La Vanguardia, 02/08/09
·

·
·

dilluns, 10 d’agost de 2009

ABANS I DESPRES...

·
·

dijous, 6 d’agost de 2009

LA BATALLA DE LA MEMÒRIA


Sabeu quan estàs embarassat i només veus embarassades pel carrer? o quan has tingut un/a fill/a i només veus 'cotxets' i cadiretes al cotxes aliens?... doncs el mateix quan et poses a realitzar un curtmetratge... els astres s'alinien i l'infinit univers de la realització audiovisual s'obre davant dels teus ulls i totes les coses et remetent a 'això'.

La meva companya del Projecte Espantant Gavines, la Cate (moltes gràcies!), m'ha enviat un mail d'una activitat que realitzen aquest diumenge a l'Ampolla. Es tracta de la presentació de La Batalla de la Memòria, un migmetratge documental escrit, produit i dirigit per Mario Pons Múria.
·

El proper diumenge 9 d'agost a les 22:30h al port pesquer de l'Ampolla es farà: la presentació del film, passe de fotografies del rodatge, passa de fotografies de la Guerra del '36 i projecció de la pel·lícula en gran format (pantalla 9x6 metres)... al final dels crèdits: signatura de DVDs i tast de vins de la Terra Alta.

Aquest documental ha voltat mig món: Festival Internacional de Televisió de Cannes (el Mip Doc TV 2009), la Televisió de la Universitat Autònomade Mèxic (TV Unam), Ceska Televizie de la República Txeca, la televisió pública eslovena (Slovenija TV), TVP Història (Polónia), Al Jazeera Arabic News i Al Jazeera Doc Channel de Qtar ... i fou emés pel Canal 33 el passat 21 de juliol. Sobre aquest interés arreu del món el seu director comenta:“Ens sentim molt gratificats, el meu equip i jo mateix com autor del film, de que la nostra feina de tants anys assoleixi un grau global, és molt bo per nosaltres com a professionals, però sobretot és magnífic per la difusió del nostre territori i la seva història, ara només cal que a la gent de les Terres de l’Ebre els continuï arribant el missatge del documental a través de les presentacions als pobles víctimes del conflicte”.

En paraules del seu creador, aquest documental és "una lectura en clau ebrenca sobre la Guerra Civil espanyola i la repressió Franquista que ens diu molt de la universalitat la violència. Un documental de proximitat produït per Catalans i catalanes amb l’objectiu de contribuir amb la pau al món.
En el context festiu i alegre del premsat del vi, recollim els fruits que tanquen l’argument d’una pel·lícula construïda pels mateixos protagonistes sobre els rails inconnexos de silencis mesurats convertits en l’oblit selectiu que fa que els conflictes locals mal resolts s’heretin de generació en generació, enquistats per l’odi irracional cap a tot allò que és diferent a l’establert pels codis populistes del moment.
Visualitzar els límits del sofriment humà i les conseqüències imprevisibles del dolor són l’origen de la tesi d’aquesta film. Poder mirar-nos als ulls setanta anys després, sense recels, és lo fi que hem de treballar entre tots.
" (no em direu que no fa bona pinta?)

Aquí teniu el tràiler...

A vídeos a la carta de TV3 el podeu veure íntegre, clickeu aquí
·
·
Comentaris a la premsa escrita:
El Periódico de Catalunya: "El trauma de la guerra encara no s'ha superat. La por i la repressió han marcat el nostre caràcter durant aquests anys”, diu Pons, que insisteix que el seu treball intenta girar full per seguir endavant amb esperança. (Olga Lerín, 25/2/09)
Avui:“A partir de fets i records, La Batalla de la Memòria conjuga l’interés local, la trista universalitat de les guerres i la voluntat de donar a conèixer un territori, les Terres de l’Ebre, que van ser front bèl·lic”. (Oscar Montferrer 25/2/09)
El Punt: “És una mirada coneixedora de l’àmbit, que aposta per una crònica més sentimental que històrica de la Guerra Civil espanyola a les Terres de l’Ebre. Sentimental en el sentit de recopilar la memòria dels avis, aquella que dol quan es verbalitza, la que s’amaga rere els silencis; més la vivència que l’anècdota.” (Gemma Busquets 26/2/09)
La Vanguardia: “De los diversos relatos entrecruzados se deducen odios e idealismos, barbaridades de ambos bandos y sobre todo, el papel – tantas veces manipulado por la institucionalización de una historia que, con argumento de reparar, olvida las mayorías silenciosas – de los que, ajenos a militancias, se quedaron en actors pasivos a los que, según convenga al oficializador de turno, se acusa de cómplices o traidores”. (Sergi Pàmies, 28/2/09).
El País: “Interesantísimo, emotivo y original película documental que revive la batalla del Ebro visitando los lugares en que transcurrió y entrevistando a numerosos testigos y protagonistas de los hechos. Relatos entrecruzados de personas de los dos bandos, con imágenes actuales y de archivo, y con el hilo conductor de la vendimia, el prensado y la cata de vino. Dirigido y producido por Mario Pons, el filme ha tenido una carrera internacional y vuelve ahora a la pantalla”. (Jacinto Antón, 21/7/09).
·

dimecres, 5 d’agost de 2009

KUROSHIO SEA

Fa uns dies la nostra benvoluga Carol (sí, la vikinga) ens va descobrir amagat entre un post seu un fantàstic vídeo...
·
Es tracta d'una filmació feta per Jon Rawilson, amb música de Barcelona (Please don't go), que ens mostra el segon aquàrium més gran del món: Okinawa Churaumi Aquarium (Japó) i, concretament, el seu tanc més espectacular: el Kuroshio Sea.
·
No em direu que no és una delícia? no em direu que no us transmet pau? .... no voldríeu ser l'home que camina pel fons???... Jo sí !!

·

dimarts, 4 d’agost de 2009

200 FOTOS DE LA SRA. LEIBOVITZ

·
Vida de una fotógrafa, 1990-2005 és una exposició -inaugurada el 19 de juny a la Sala Alcalà 31 de Madrid- que ja havia rebut més de 20.000 visitants dues setmanes després d'inaugurar-se... un éxit! És que estem parlant de la fotògrafa més coneguda del món mundial, la més popular ....
·
En aquesta genial expo (disponible fins al 6 de setembre) podem gaudir de les seves clàssiques fotografies d'encàrrec (per a Vanity Fair i Vogue, per exemple) però també de personals, de la seva família i el -polèmic- seguiment dels darrers dies de la seva parella: Susan Sontag. Aquesta és la gran novetat de l'exposició per a conèixer millor a la sra. Leibovitz: fugint de les glamouroses i preparades fotografies d'estudi per a descobrir el seu món més íntim i la relació amb els membres de la seva família... segons ella mateixa, el projecte sorgí del cop que significà la mort de l'escriptoria Sontag (28/12/2004) i del seu pare (5/02/2005), revisant fotografies fetes se n'adonà de les múltiples fotografies personals que portava acumulades.
·
Les 200 fotografies estan repartides en:
  • fotografies de gran format de famosos: Brad Pitt, George Clooney, Nicole Kidman, Michael Moore, Robert de Niro...
  • fotografies (poques) de paisatge en format gegant.
  • fotografies familiars: pares i germans; els seus 3 fills i viatges i patiments al costat de la Sontag.


·Us deixo amb més fotografies d'ella.... muntem una excursió a Madrid??


dilluns, 3 d’agost de 2009

GUERRA DE SEXES?? (per PABLO MOTOS)


¿POR QUÉ CREEN QUE NO NOS LO CURRAMOS COMO AL PRINCIPIO?

Llega el día de los enamorados. Es una celebración que nunca he entendido. La verdad es que los tíos lo festejamos para que ellas no piensen que ya no hay pasión, porque siempre llega un momento en la relación en el que ella te echa en cara que ya no te lo curras como antes. Y es verdad que nos relajamos, pero ellas también, ¡que al principio llevan las piernas depiladas como un huevo duro y cuando cogen confianza las llevan que se puede rallar parmesano!.

·Puede ser que los tíos nos acomodemos un poco. Por ejemplo, a la hora de seducir, al principio, nos lo curramos mogollón: preparas una cena con velas, limpias el coche... te pones romántico para que ella no piense que lo único que quieres es mojar. Pero, después de un tiempo en pareja, como ya no hay que disimular, ni pones velas, ni limpias el coche... arrimas cebolleta y si cuela, cuela. ¡Pues a ellas no les parece bien! Quieren velas. Te dan ganas de decir: '¿Y no te vale con mi cirio pascual?'. Bien pensado, y dejando a un lado las apariencias, seguimos queriendo lo mismo que al principio: mojar.

Mi novia dice que ya no soy el de antes porque después de hacer el amor ya no me quedo un rato con ella en la cama y que, al principio, estábamos horas abrazados. Claro, porque antes teníamos una cama de noventa, pero ahora ... ¡¿para qué nos hemos comprado un colchón de Lo Mónaco de dos metros, que cabe hasa Constantino Romero cuando era gordo?!. Pues ella pretende que estemos horas abrazados. Y yo le digo: "¿abrazados?¿haciendo qué?". Y ella: "No sé, nada"... ¿Nada? Pues a mí, una persona tumbada con los ojos abiertos y sin hacer nada me parece Drácula. Más que abrazarle me dan ganas de clavarle una estaca.

Para ella, también es señal de que no hay pasión el hecho de que no la llames 10 veces al día: "Ya no me llamas nunca". "Claro, es que vivimos juntos". "¿Y eso qué tiene que ver?". ¿Qué quiere, que vayamos por casa con walkie talkies?

Pero ellas también se acomodan: al principio, se ponen ropa interior súper sexy. Con el tiempo, no sólo se acaba la ropa sexy, sino también el combinarla, y te aparecen con un sujetador negro y unas bragas color carne con la goma floja. No entiendo cómo se ha hecho una ley que prohíbe fumar en los bares y no se prohíiben las bragas color carne. Un día se lo dije a mi novia, y va y me suelta: "¡¿Para qué me voy a poner sexy si me arrancas el pantalón y te llevas las bragas detrás como si le quitaras la piel a un fuet?!". Sin embargo, cuando va al médico, estrena bragas. ¿Es que le importa más el médico que yo?¿Quién está perdiendo la pasión?.

El problema es que entendemos de forma diferente el amor: para nosotros, amor es que ella te deje jugar a la Playstation siempre que quieras. ¡Eso sí que es una señal de amor! Para ellas, el amor es que prefieras estar con ella de compras que jugando a la Play. ¿Acaso tú le pides que se quede toda la tarde contigo jugando? No, porque tu amor es menos egoísta. ¿Qué señal de amor más grande puede haber que dejarla disfrutar de sus compras mientras tú juegas tan a gustito a la Play?.
Para una mujer, una señal de amor es que le mires un flemón; y tú no se lo quieres mirar porque te da asco. A ella no le da asco, es más, le gusta mirarte el flemón. Incluso puede que quiera más al flemón que a ti. Hablemos claro: para nosotros, de verdad, una señal de amor, es poder decir que vas al baño a "hacer caca", sin rodeos. Si puedes decir eso delante de tu chica es que hay amor verdadero .Y si entra después de ti y no hace comentarios, ese amor es para toda la vida.
·
Para ellas, una señal de amor es que sepamos la talla de ropa que usan. ¡Pero si no me sé ni la mía! Después de todo lo dicho, creo que queda claro que nosotros no hemos perdido la pasión. Ni ellas tampoco. Sólo la hemos cambiado de sitio.

Pablo Motos
·