“Cosa estranya: forçant la meva memòria, em retrobo a quatre o cinc anys assaborint ja aquest plaer indicible de tenir un passat. És difícil de comprendre com és això, però és: una criatura de quatre o cinc anys ja té un passat com un abisme.
Cap a mitjans d’aquell novembre en què el temps s’havia deturat i a moments era com un mà que m’escanyava, la mamà va venir una tarda a casa. A penes si jo arribava a seguir el fil del que em deia; jo vivia aleshores com fora del món, com si entre jo i el món extern s’haguessin trencat tots els contactes i no fos ja possible restablir-los. Ella parlava i parlava sense aturador, com sempre fa; m’explicava coses i més coses i jo ni la sentia. En això, enmig d’aquella boinor de paraules que jo percebia com el so confús d’un torrent llunyà, de cop i volta unes se’m van fer comprensibles: la mamà m’estava explicant un fet divers que acabava de commoure tot el carrer de l’Hospital. Una veïna s’havia tirat daltabaix d’un quint pis amb el seu fillet acabat de nèixer:”Una veïna jove i perfectament normal; és a dir, totes l’hi teníem. I semblava molt contenta d’esperar una criatura; era la primera. Al barri no hi ningú que ho entengui”. “¡I tan clar com és!”, se’m va escapar. La mamà em va mirar com qui mira una boja, va moure el cap i va girar la conversa. ¿Per què t’explico ara això?”.
Cap a mitjans d’aquell novembre en què el temps s’havia deturat i a moments era com un mà que m’escanyava, la mamà va venir una tarda a casa. A penes si jo arribava a seguir el fil del que em deia; jo vivia aleshores com fora del món, com si entre jo i el món extern s’haguessin trencat tots els contactes i no fos ja possible restablir-los. Ella parlava i parlava sense aturador, com sempre fa; m’explicava coses i més coses i jo ni la sentia. En això, enmig d’aquella boinor de paraules que jo percebia com el so confús d’un torrent llunyà, de cop i volta unes se’m van fer comprensibles: la mamà m’estava explicant un fet divers que acabava de commoure tot el carrer de l’Hospital. Una veïna s’havia tirat daltabaix d’un quint pis amb el seu fillet acabat de nèixer:”Una veïna jove i perfectament normal; és a dir, totes l’hi teníem. I semblava molt contenta d’esperar una criatura; era la primera. Al barri no hi ningú que ho entengui”. “¡I tan clar com és!”, se’m va escapar. La mamà em va mirar com qui mira una boja, va moure el cap i va girar la conversa. ¿Per què t’explico ara això?”.
Joan Sales
(1956, Incerta Glòria)
4 comentaris:
Aquest escrit, es autobigrafic?
Ho sembla, no? :)
.. sí, és la millor novel·la sobre la situació de Catalunya durant la Guerra Espanyola... una GRAN novel·la....
No, volia dir de la teva prpoia vida!!!
Què lista és vosté, senyoreta!!!
Publica un comentari a l'entrada