.png)
Sovint quan mos adonem que el temps per fer certes coses ja ha passat, també mos adonem que no hem estat ni mig conscients de l'última vegada que les vam fer. Vull dir que, potser, si aquella vegada que vam anar de viatge soles haguéssem sigut conscients que seria l'última vegada que ho faríem perquè més endavant ja no n'hauríem tingut ganes, potser hauríem viscut l'aventura d'una manera diferent. Potser no mos ho hauríem cregut tampoc, que hi hauria un dia en què no voldríem fer més aquella cosa que aleshores mos feia tan felices.
Ho dic perquè fa només tres anys la idea de fer maletes i marxar una temporada a viure a una altra banda m'hauria entusiasmat. Era una cosa que m'agradava fer, marxar a un indret llunyà. A on no hi coneguès ningú. I sense cap problema dixar atràs família, amistats, amors, coneguts, llocs, hàbits, etcètera. I contenta i emocionada començar de bell nou en un carrer nou, en un pis nou amb veïns nous, etcètera. I anar a comprar dos plantes a la floristeria del barri nou per al rebedor nou, i trobar un cafè a on fer cafès als matins i posar-m'hi a treballar i a vore si algú s'acostava a donar-me conversa. Algú nou.
I triar el supermercat nou on aniria a comprar i el bar de nit nou on aniria a fer la cervesa, i el barri on hi haguès lo rovell de l'ou de qualsevol ciutat nova que ara fos la meua. I no patiria per ningú. Escriuria a les amigues explicant-los tot de novetats i conquistes i trucaria als meus pares i els diria que si estava tan bé i tan contenta i tan estimulada per fer coses. Coses noves. Coses fora de la meua zona de confort. I potser ells sí que patirien per mi, però jo això ni ho pensaria. Jo no enyoraria ningú, com aquell que sap que hi ha un rogle perenne, immòbil, sempitern que es diu a casa. Casa, amb tot lo pes de la paraula: família, estabilitat, llit, menjar, amor, seguretat, poble, los pilars mateixos de la terra que sempre serien el mateix lloc immutable, esperant-me a mi.
M'hi reconec. Jo era aquella. Jo havia sigut aquella. I així i tot, el que estic a punt de fer ara -allunyar-me- me pareix terrorífic. Fa set mesos que tinc esta data a l'horitzó i, a mesura que s'ha anat aproximant, se m'ha anat fent gros lo pes de la culpa, aixafant-me cada dia una miqueta més lo tòrax.
Maria Climent (2026: 93-94). Punt de no retorn
(imatge generada per chatgpt)
