dijous, 26 d’abril de 2018

A VORE, L'ESPECTACLE D'ELECTRO-JOTA ARRIBA A TORTOSA


Resultat d'imatges de a vore tortosa 29 abrilSegur que més de tres, defugen de les manifestacions folclòriques o populars. Per antigues, per desfassades, per desactualitzades. I no us negaré que jo era d'aquests, potser has d'arribar a una certa edat per a valorar el pes de la Història, per a reconèixer el orígens i aplaudir les manifestacions culturals populars i la tradició oral.

Amb la intenció de revaloritzar això que us dic, un grup d'artistes: Sònia Gómez, Astrio, Ramon Balagué, Pau Puig i Carme Balagué s'han unit per a crear l''electro-jota', una forma de passar la jota i el folclore musical de les Terres de l'Ebre pel filtre de l'electrònica i la dansa contemporània. Una fusió atractiva i impactant!

Aquest treball s'ha concretat en l'espectacle 'A vore' (expressió típicament de l'Ebre) estrenat a l'Auditori de Barcelona el passat 26 de gener produït pel Mercat de les Flors, Fira Mediterrània Manresa, l'Auditori de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Després de presentar-lo a la capital no podia ser que les Terres de l'Ebre no gaudís d'aquest espectacle, així que el podrem gaudir el proper diumenge 29/04 a les 19:00 a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa.

A vore, és una autentica col·lisió de lo antic i lo modern, on es barregen la dansa contemporània amb els cants de llaurar, la dolçaina i la música electrònica; en el que cada membre de l'equip és una peça d'aquest caledoscopi creat a partir dels textos antics de Joan Moreira en el seu 'Del Folklore Tortosí' amb els cants i les melodies restaurades de Ramon Balagué, de la creativitat performativa de Sònia Gómez, la dolçaina polivalent de Pau Puig, la improvisació dels Astrio i els moviments tradicionals de Carme Balagué.

L'espectacle s'emportà una menció especial en el Premi Delfí Colomé 2017, centrat en la dansa d'arrel tradicional. 

Amics i amigues! els d'aquí: gaudim de l'espectacle tots retrobar-nos amb el passat; els de fora: gaudiu de l'espectacle redescobrint la cultura de les TTEE. Mos veiem domenge!


dimecres, 25 d’abril de 2018

REVISITAR LA FOTOGRAFIA DEL SR. XAVIER MISERACHS


Resultat d'imatges de xavier miserachs epíleg imprevistEl sr. Xavier Miserachs és una dels grans fotògrafs del nostre país; això, per a começar.

Feia més de 25 anys que a Barcelona no s'oferia una retrospectiva de l'obra de l'artista, ara i fins a 15 de juliol a la Fundació Catalunya de La Pedrera podem gaudir de 154 fotografies claus per a entendre el valor de l'obra del sr. Miserachs. 

El sr. Miserachs va deixar els estudis de medicina per a dedicar-se només a la fotogria, la gent que el coneixia en parlava excel·lències: no només era bon fotògraf sabia conversar, seduir, narrar, ser elegant, tenir sentit de l'humor i gaudir molt, molt de la vida. 

L'exposició Xavier Miserachs. Epíleg imprevist és un exposició muntada després de visionar més de 10.000 diapositives de l'artista. En aquestes 154  fotografies passen pels nostres ulls Cadaqués, retrats de Dalí, de Picasso, de Pla, prostitutes, reines, el Tibidabo, Benidorm, Bangkok... ampli ventall de la diversitat d'interessos i inquietuds del sr. Miserachs però sempre amb un aire neorrealista en les seves imatges.

Al sr. Miserachs no li agradava que li digueussin artista ..."sufro con esa palabra, prefiero que me llaman 'suscitador de imágenes'"

Gran el sr. Miserachs i gràcies a aquesta exposició tenim una bona ocasió per a coneixe'l (si no el coneixem) o redescobrir-lo (si ja el coneixem)

Resultat d'imatges de la mejor foto de xavier miserachs

dilluns, 23 d’abril de 2018

dijous, 19 d’abril de 2018

SR. MILOS FORMAN

Resultat d'imatges de milos forman
(1932-2018)

Fa uns dies moria un dels directors més reconegut del cinema txec. El sr. Milos Forman, nascut com a Jan Tomas Forman a l'anomenada Txecoslovàquia va quedar orfe ben jove, els seus pares van morir en camps de concentració per distribuir llibres prohibits pel nazisme. Fou educat per familiars i va tenir com a companys d'escola a gent com Vaclav Havel, per exemple.

Va estudir cinema a l'Escola de Praga i els seus primers films foren comèdies i el van inscriure en l'anomenada 'Nueva Ola' del cinema txec, amb films com Pedro el negro (1964) o Los amores de una rubia (1965)

Resultat d'imatges de alguie vol sobre el nido del cucoQuan l'any 1968 els tancs de la URSS van envair Praga el sr. Forman estava negociant a París la primera peli americana i aprofita per no tornar al seu país i marxar a viure als EEUU, a Nova York i allà fou professor de cinema a la Universitat de Columbia, un dels seus 'pupilos' fou el guionista i director James Mangold.

Als Estas Units arribarien les seves pelis més valorades i reconegudes, l'any 1975 amb Alguien voló sobre el nido del cuco, amb la que va aconseguir pleno a les millors categories en els premis Oscar, incloent -of course- millor director. L'any 1977 es nacionalitza ianqui i dirigí perletes com Hair (1979) o Ragtime (1981). 

Tres anys després arribaria la peli per la que serà recordat: Amadeus (1984), un gran film històric-musical sobre la rivalitat Mozar-Salieri amb un Tom Hulce com no hem tornat a veure mai i per la que el sr. Forman va tornar emportar-se molts premis Oscar, amb el de millor director inclòs. Després arribà un altre film històric, la seva versió particular de les Amistats Perilloses, però amb un recent antecedent com l'estupenda versió d'Stephen Frears no tenia res a fer i passà sense pena ni glòria.

Resultat d'imatges de amadeusAls anys '90 el sr. Forman torna a despuntar amb la seva popular recreació del creador de Hustler amb El escándalo de Larry Flynt (1996). Al cap de pocs anys tornaria amb un biopic, del còmic Andy Kaufman, amb el lluïment del seu protagonista -l'histriònic- Jim Carrey a Man on the Moon

Malauradament, el seu darrer film en el cinema fou -l'infumable- Los fantasmas de Goya amb un sobreactuat Javier Bardem i amb una poc creïble Natalie Portman. El darrer film fou per a la televisió txeca: Un paseo bien pagado (2009).

El director ha mort als 86 anys. 

dimarts, 17 d’abril de 2018

DONES PIONERES DEL CINEMA PENINSUL·LAR


Sí, amics i amigues, com en tantes altres disciplines, en el cinema, el paper de la dona ha estat situat en un segon pla o, directament, ha desaparegut.

Tot i que tenim clar els Lumiéres, Melies i Griffiths ... pocs de nosaltres seríem capaços d'anomenar els primers directors de cinema de la penínsul·la i de dones, encara menys. Algú, fins i tot, seria capaç de preguntar (sense malícia, espero): "ah, però hem tingut dones directores en el passat?". Doncs sí, i més d'una i avui en un intent entre pedagògic i reivindicatiu us penso parlar de 4.



Elena Jordi (1882-1945): Amics i amigues, es tracta de la primera dona que va dirigir una pel·lícula a Catalunya. La sra. Jordi era actriu, empresària i propietària de la productora Studio Films. Tot i que no hi ha un consens majoritai, es tractaria del film Thais (1918), a més de dirigir-lo el va produir i protagonitzar. 






Helena Cortesina (1904?-1984): Si no sabem exactament la data de naixement és fruit de la coqueteria d'amagar l'edat real. Aquesta artista fou anomenada la Venus valenciana en entorns de music hall. A ella se li atribueix l'honor d'haver dirigit la primera pel·lícula espanyola protagonitzada per un dona a Flor de España o La historia de un torero (1921), negatiu del qual està en 'paradero desconocido'. Tot i que no va tornar a dirigir més aquest film va permetre que la sra. Cortesina deixés les varietats per interpretar clàssics teatrals.


Rosario Pi (1889-1967): La sra. Pi tenia una botiga de roba al passeig de Gràcia de Barcelona i la va abandonar per marxar a Madrid i fundar Star Film, productora amb la que va finançar films de directors rellevants com Edgar Neville, Benito Perojo o Fernando Delgado. Ella només va dirigir 2 films: El gato montés (1935) i Molinos de viento (1937) amb el cop d'estat del bàndol nacional va exiliar-se a Roma on va realitzar tasques de producció a Cinecittà.




Ana Mariscal (1921-1995): La sra. Mariscal tenia una trajectòria àmplia com a actriu abans d'emprendre tasques de direcció. Va arribar a dirigir una dotzena de films entre 1952 i 1968, molt probablement gràcies a declarada afinitat amb el règim franquista. Films amb aires de cinema neorrealista dirigí films com: Segundo López, aventurero urbano (1952), Occidente y sabotaje (1962) o El camino (1963). 





Margarita Alexandre (1923-2015): Una altra directora que començà, primer, com a actriu. De ben jove, va treballar com a script fins que l'any 1952 es casaria amb Rafael M. Torrecilla amb el que faria un tàndem professional: ell s'encarregava de l'aspecte tècnic de la direcció i ella de la direcció dels actors/actrius. Films seus són Cristo (1953), La ciudad perdida (1955) o La gata (1956) la primera pel·lícula espanyola en format cinemascop. Als anys '50 del segle XX van exiliar-se a Mèxic i no van tornar a Espanya fins l'any 1982.


Val a dir que es tracta reivindicar el caràcter pioner i emprenedor d'aquestes dones ja que bona part dels crítics i estudiosos no veuen en cap dels treballs d'aquestes pioneres cap trencament ni renovació estètica ni temàtica i que, la gran majoria, no va sortir de la típica 'espanyolada' i cert regust andalús;  tampoc, pel fet d'haver estat rodat per dones, es va donar un pes a les interpretacions femenines o a històries en les que les dones tiguessin un pes rellevant.... com en mooooltes altres ocasions, fou un cinema masculinitzat malgrat que la persona que ho signés fos una dona. 

Tot i això, però, s'ha de reconèixer la tasca d'aquestes dones ja que, en la majoria dels casos, engegaren projectes després de crear una productora pròpia. Així doncs, pioneres i emprenedores!



(Tota aquesta informació la podeu trobar en el llibre Directoras pioneras del cine español (de los años veinte a los años sesenta) de María Concepción Martínez Tejedor)

divendres, 13 d’abril de 2018

RAMPAIRE PRESENTA PEDRETES AL LLAR D'AMPOSTA



foto de Llar Amposta.Ens agrada Rampaire i ens agrada la persona que hi ha al darrera d'aquest nom artístic: el sr. Aldred Porres. Hem col·laborat en algun projecte artístic-educatiu amb resultats altament satisfactoris.

Doncs bé, el sr. Porres (com tots i totes) té un passat, un passat adolescent de músic compartint afició i grup de música amb altres membres de la seva família (amb Atzucac i Ovni)... aquell moment teenager musical va passar però l'Alfred no ha deixat d'estar mai en el món de la música, escrivint i tocant... més en la intimitat.

Però l'esperit artístic és així, en algun moment necessita tornar a aflorar i tens ganes de comunicar-te amb el món ... i neix Rampaire [que si voleu saber què significa aneu a algun dels seus concerts i ho sabreu ;) ] primer ho féu amb l'edició d'un EP -Sol- de 4 temes, editat l'any 2015. El retorn a l'activitat musical pública ja era imparable i a principis d'aquest any, mitjançant un verkami en el que, evidentment, vam participar, veié la llum Pedretes, un nou EP de 5 cançons. I el Ciutadà K n'és super-fan!

Pedretes, permet un bon joc de paraules. Cada pedreta pot ser una de les cançons del disc, però pedretes té un caràcter d'objecte humil, petit, senzill, anònim i com una petita part d'un tot.

L'estil de Rampaire és folk, rock, pop i gotes de tradició ebrenca (La Rondalla del Rampaire és estupenda!). Trobem homenatges-referències gens dissimulades a grups clàssic com The Beatles o The Clash.

Ens agrada Rampaire i li desitgem una trajectòria exitosa i feliç!

Aquest diumenge a les 20:30, al Llar d'Amposta Rampaire amb banda presenta Pedretes.

Resultat d'imatges de pedretes rampaire

dilluns, 9 d’abril de 2018

PA' MEAR Y NO ECHAR


Resultat d'imatges de Estudiantes de Stanford Contra los Dispositivos AdictivosEn California, en la Universidad de Stanford, un grupo estudiantil ha iniciado un movimiento que pide a Apple que los libere.

Antes de seguir adelante y explicar de qué los tiene que liberar exactamente, recordemos que Stanford está situada muy cerca de Silicon Valley y que es popularmente conocida como The farm, la Granja, porque de allí salen muchas de las lumbreras de nuestro tiempo. Steve Jobs -cofundador de Apple- estuvo buena parte de su vida ligado a ella.

Los educandos en cuestión -de informática para más inri- se han agrupado bajo el lema Estudiantes de Stanford Contra los Dispositivos Adictivos. Piden a la empresa de la manzana que modifique sus móviles para que no estén todo el día enganchados a ellos. El grupo copó los titulares de la prensa cuando, hace poco, se  manifestaron frente a la Apple Store de Palo Alto. En su manifiesto fundacional recuerdan que el 9% de los adultos revisan su móvil cada hora y que el 50%de adolescentes se consideran adictos a él. Avalados por estudios, explican que la adicción al móvil causa estrés, perjudica las relaciones con otras personas y hace que mengüe la productividad. Consideran que los culpables de su adicción no son redes como Facebook y el resto sino los móviles (los iPhone, sus preferidos), y que son la puerta de entrada a ellas. Por este motivo afirman que Apple es la única capaz de ayudarlos a frenar su dependencia.

Dicho todolo cual, piden a la empresa que sus móviles les permitan controlar el tiempo que pasan en Instagram, Facebook, Snapchat, Reddit y toda la pesca. Que les permitan recibir notificaciones sólo de lo que les interesa. Y que les ofrezcan opciones para evitar distraerse, algo así como un 'modo esencial' que únicamente les informe de llamadas telefónicas, mensajes y fotos. Me dejan pasmado. ¿Tiene que ser Apple quien añada aún más 'modos' para que ellos se desenganchen? ¿No son capaces de hacerlo ellos mismos? Mira que es fácil desactivar -ni que sea temporalmente- todas las redes sociales y las notificaciones que tanto les perturban. Basta pulsar botones que ya hay en los móviles actuales. O hacer algo incluso mejor: apagarlos por completo, como hacemos todos cuando necesitamos concentración. Es lo que he hecho yo mismo para escribir esta columna sin que me despisten los ruiditos y las musiquitas que emiten. Vaya lumbreras, los de Stanford. Menudo futuro tecnológico nos espera.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia de l'01/04/18


dissabte, 7 d’abril de 2018

TWIN PALM 2018: MAKOVSKI +AUPI + COTO + PACOSAN + CAMPO

La visita al PalmFest o al TwinPalm està agafant forma de tradició, portem 3 ó 4 anys assistint. El PalmFest era la versió 'maxi' amb 3 dies de durada i el TwinPalm és la versió 'single' amb només un dia intens. 

Per aquest festival hi han passat cantants i grups com Albert Pla, Christina Rosenvinge, Sr. Chinarro, Maïa Vidal, Anímic... entre molts altres.

En el PalmFest vam descobrir a l'energètica Maika Makovski i, precisament, aquest 2018 és la cap de cartell. Aquest vespre, en l'Auditori del Centre Cultural de l'Hospitalet de l'Infant, a partir de les 18:30 gaudirem de:

  • Maika Makovski: Un concer íntim, acompanyada de la seva guitarra i el piano de cua. Una de les artistes més intenses i energètiques del panorama musical català i que és capaç de transmetre energia en el seus directes. Polièdrica, inquieta i tot terreny.
  • Ivan CampoÉs la 'nota forastera' del cartell, un trio de Manchester. Aires folks, veu cristal·lina, aire èpics.
  • Mariona Aupí: Ens presenta el seu nou disc 'Le Monde', però ja en porta uns 8 a les esquenes. Multiinstrumentista, compositora, capaç de barrejar electrònica i acústic com ningú. Directa i elegant.
  • Mina Coto: Posseïts per l'esperit de New Order. Veus aturmentades i ritmes technos que s'encomanen i et transporten als '80 amb aires actualitzats. 'Lágrimas desde Irán' ja és tot un hit!
  • Pacosan: Ritmes frescos, techno i poperos presentarà el recent disc 'Sour Mood'. Grup eclèctic, hipnòtic d'un trio ben bregat en d'altres projectes musicals (El Petit de Cal Eril, per exemple) i directes sense parar, com el Primavera Sound...
El millor del TwinPalm és el preu, 15€ per un vespre intens de música!

Ens veiem al TwinPalm?


Image

dijous, 5 d’abril de 2018

VERSOS CONTRA LA VIOLENCIA- L'ESPECTACLE A AMPOSTA 06/04/18




foto de Marta Viladrich.'Versos contra la violència' és un d'aquells projectes en que la imatge gràfica d'una bola de neu és la més adient, va començar com una reacció a uns fets deplorables i s'ha anat engrandint, engrandint i aglutinant sinèrgies d'artistes de diverses disciplines.

Després dels actes repressius de la policia contra la ciutadania l'01 d'octubre, quan l'únic que es pretenia era dipositar un vot en una urna dues poblacions de les Terres de l'Ebre que patiren més aquesta violència repressiva fou La Ràpita i Roquetes. Un grup d'artistes provinents de diferents poblacions del territori ebrenc que tenen una cita mensual -diLLUMS d'Arts al Forn, algun dia en parlem d'ells- en la que al voltant d'un sopar comparteixen literatura, música, reflexions i reforcen amistats; és aquesta amistat la que provocà preocupació quan en les poblacions esmentades els cops de porra feren estralls entre la població pacífica ... l'espurna, la reacció ja havia sorgit. La resposta fou dues trobades en les poblacions dels fets (La Ràpita, 07/10 i Roquetes, 08/10) en la que poetes i poetesses recitaren creacions pròpies o d'altres en les que el contingut fou la pau i el rebuig a la violència; hi participaren més de 70 d'artistes.

D'aquí sorgí un llibre: Versos contra la violència, amb una llista infinita de participants i la seva conseqüent presentació per poblacions de tot el territori català: l'Ametlla de Mar, Campredó, Flix, Falset, La Ràpita, Deltebre, Barcelona, Amposta, Alcanar, l'Ampolla... i la llista encara no ha acabat. És un llibre editat per Onada Edicions i tots els beneficis (inclosos els drets d'autor) es destinen a l'enviament de llibres a escoles i instituts de Catalunya.

Aquest bola de neu ha atrapat, fins i tot, a CREA que està preparant un documental sobre aquest projecte ... l'atracció cap a Versos contra la violència és imparable!

Tot i que en un projecte tan col·lectiu fa de mal dir noms propis, no podem obviar anomenar 'motors culturals' com Ricardo Gascon o Eduardo Margaretto i, sobretot, l'amic Jesus M. Tibau.

La bola de neu ja era imparable i el següent pas fou crear un espectacle que servís de presentació del llibre però que anés més enllà i Valer Gisbert creà un espectacle sobre i contra la violència. Un espectacle multidisciplinar i visualment potent que s'estrenà a Tortosa el desembre passat. Demà Divendres, 06 d'abril a les 21:30 el podreu gaudir a la Lira Ampostina. En ell, el vers, la música, el dibuix i la dansa es conjuguen per donar forma al missatge clar i contundent de rebuig a qualsevol tipus de violència. Espectacle emotiu i artístic.

El paper sempre guanya a la pedra!


dimarts, 3 d’abril de 2018

FELIÇOS 50, TETE!

Si aquest any faig 45 anys vol dir que tu, Tete, en fas 50... et diran que és una xifra clau, assenyalada, bissagra de no sé què. No els facis cas!

En els teus 50 seràs tant TU com sempre, continuaràs sent el millor germà que qualsevol podria desitjar. 

Germà valent, fidel i defensor tenaç dels seus. Persona treballadora com poques he conegut; que sempre té un 'sí' quan li demanes ajuda... i -per a un mancat de qualsevol habilitat tècnica i mecànica com jo-  han estat moooolts cops.

Ets un persona honesta, amb principis i valors; compromés davant situacions injustes. Potser ets de poc parlaments però la teva acció, el teu gest, ho supleixen amb escreix. Perquè l'Amor és demostra amb fets i no només amb paraules. Ets una bona persona i, amb això, està tot dit.

I,  com ja saps, ets el més guapo dels 3 .... gràcies per cuidar-me i estimar-me.

Feliços 50, Tete, t'estimo !!



dimecres, 28 de març de 2018

CRONICA DE MR. CLEMENTINE A LA RAZZMATAZZ



Aquí us deixo una crònica del pas de Mr. Clementine per la Razzmatazz, jo no ho hagués descrit millor...

Benjamin Clementine transporta al público 
a su planeta tortuoso e intenso

Como el extraterrestre con habilidades excepcionales al que se refiere Benjamin Clementine en su canción 'Jupiter', así se ha mostrado hoy ante el público barcelonés este británico brillante y excéntrico, que ha logrado teletransportar a sus seguidores a ese planeta tortuoso e intenso en el que habita.

En la sala Razzmatazz de Barcelona ha iniciado hoy Clementine el tramo europeo de su gira, que le llevará mañana a Murcia y pasado mañana a Madrid, junto a su banda de tres músicos y el ejército de maniquíes que le acompaña. Maniquíes con cuerpo de mujer embarazada, de niño o de hombre sentado al piano que han sido colocados sobre el escenario antes de que llegaran los músicos y se han confundido con ellos cuando éstos han aparecido, en una de las muchas metáforas que el compositor ha utilizado hoy para comunicarse con su público terrícola.

Vestido con mono azul y los pies descalzo, Clementine se ha sentado frente al piano de cola y ha repasado los temas de 'I tell a fly', un disco nada complaciente, de difícil digestión, pero que le confirma como un artista completo, único y conmovedor.

El público ha respondido con entrega al talento de este hombre imponente, tanto por su físico como por su personalidad, y ha escuchado emocionado los temas del segundo disco.

Pero como suele pasar cuando alguien se consagra con un primer disco excepcional, los presentes han agradecido con gritos de satisfacción la llegada de los temas conocidos, como 'Condolence', que han coreado con pasión.

Benjamin Clementine se ha levantado de su taburete y desde la altura que da el escenario y sus casi dos metros de estatura (contando la larga melena enrollada sobre su frente) ha pedido a los presentes que corearan como es debido, es decir, todos a la vez, con el tono y el tiempo adecuado, algo que, tras unos ensayos, ha logrado.

Aunque el momento más 'friki' de la noche ha llegado más tarde, con 'By The Port of Europe', cuando ha vuelto a levantarse del piano para repetir 'Porto Bello' como un mantra y sus músicos han empezado a deambular por el escenario coreando estas dos palabras, mientras el público se esforzaba en estar a la altura y entonar adecuadamente, temerosos del carácter de Clementine, que les ha reñido en alguna ocasión por reír o hablar fuera de lugar.

Excentricidades al margen, este joven británico de 29 años y ascendencia ghanesa  ha sabido hoy transportar al público a territorios inexplorados, gracias a su voz prodigiosa, de la que ha hecho gala en temas maravillosos como 'Phantom of Aleppoville', 'London' o 'Ave Dreamer'.

Tras 'By The Ports of Europe', Clementine y sus tres excepcionales músicos han arrancado los brazos a los maniquíes y los han tirado al suelo, en una nueva e inquietante metáfora, sobretodo si tenemo en cuenta que su disco está dedicado al turbulento momento que vive el mundo y hay una canción que hace referencia a la ciudad siria de Alepo.

Pero en Benjamin Clementine nada es previsible ni sencillo, todo es complejo, profundo y tiene varias lecturas, por eso a la salida del concierto las opiniones eran variadas: desde la muchacha sensible que se había sentido interpelada en lo más íntimo y hablaba maravillas del concierto, al grupo de maduritos que comentaban que "muy bien, pero demasiado artista".

En todo caso, nadie duda que su teatralidad no está vacía, su talento es indudable, los registros de su voz son muchos y su capacidad para conmover y emocional está fuera de dudas.

Le comparan con Nina Simone, David Bowie, Freddie Mercury, Anthony and the Johnsons, Bob Dylan o Jacques Brel, pero lo cierto es que ni estos artistas se parecen entre si, ni Benjamin Clementine se parece a nadie.

Rosa Díaz (EFE) a La Vanguardia del 22/03/18



dimarts, 27 de març de 2018

COLLITA BERLINALE 2018

Resultat d'imatges de berlinale 2018
El mes passat va tenir lloc la 60ena. edició del Festival de Cinema de Berlín. Del 15 al 15 de febrer tingué lloc la Berlinale. Ho féu amb la nova peli del sr. Wes Anderson que amb Island of dogs, film d'stop motion, com la també seva, Mr. Fox inaugurà oficialment el Festival.

Molts crítics han coincidit que ha estat una de les pitjors edicions dels darrers anys però i segur que el President del Jurat, el sr. Tom Tykwer no ho tenir gens fàcil a l'hora de configurar el palmarès. Tot i això, segur que en podem treure alguna collita. 

Segons el seu director -el sr. Dieter Kosslick- han tingut molt en compte el #MeToo i han exclòs de la programació aquelles pelis en les que algú  hagi reconegut haver comès abusos sexuals. 

Resultat d'imatges de touch me not premiados festival berlin 2018La guanyador fou una autèntic film experimental: Touch me not (d'Adina Pintilie) i el Gra Premi del Jurat per a Mug (de Malgorzata Szumowska). El premi al millor director fou per al director del film inaugural: mr. Wes Anderson.

Curiós que el primer cop que arriba una peli de l'Uruguai a Berlin s'emporti el Premi Alfred Bauer (premi adreçat a la contribució artística), el premi a la Millor actriu i el premi Fipresci (premi de la Premsa), per a Las herederas (de Marcelo Martinessi).

Poc presència de cinema espanyol i català, només 3 films, 2 de debutants: Trinta Lumes (opera prima de Diana Toucedo), Con el viento (debut de la muntadora Meritxell Colell) i La enfermedad del domingo (de Ramon Salazar, director de la molt reindicable Piedras).

Collita destacable de la Berlinale 2018: 
  • Museo (d'Alonso Ruizpalacios) amb Gael Garcia Bernal
  • Unsane, el film gravat amb un iPhone del sr. Steven Soderbergh
  • Eva (de Benoit Jacquot) amb la sra. Isabelle Huppert, un nou thriller eròtic amb interessants girs de guió
  • Transit (de Christian Petzold) en la que compara els camps nazi amb els actuals de refugiats.
Llistat total de premis:

OSO DE ORO: Touch me Not, de Adina Pintilie
OSO DE PLATA (Gran premio del jurado): Twarz, de Malgorzata Szumowska
OSO DE PLATA ALFRED BAUER (Nuevas perspectivas del cine): Las herederas, de Marcelo Martinessi
OSO DE PLATA AL MEJOR DIRECTOR: Wes Anderson por Isle of Dogs
OSO DE PLATA AL MEJOR ACTOR: Anthony Bajon por La prière
OSO DE PLATA A LA MEJOR ACTRIZ: Ana Brun por Las herederas
OSO DE PLATA AL MEJOR GUIÓN: Manuel Alcalá y Alonso Ruizpalacios por Museo
OSO DE PLATA A LA MEJOR CONTRIBUCIÓN ARTÍSTICA: Elena Okopnaya por Dovlatov
MEJOR ÓPERA PRIMA: Touch me Not, de Adina Pintilie
MEJOR DOCUMENTAL: Waldheims Walzer, de Ruth Beckmann
PREMIO FIPRESCI: Las herederas, de Marcelo Martinessi

divendres, 23 de març de 2018

dimecres, 21 de març de 2018

DESCOBRINT MR. BENJAMIN CLEMENTINE A LA RAZZMATAZZ

Resultat d'imatges de bejamin clementine
El sr. Benjamin Sainte-Clémentine, conegut artísticament com a Benjamin Clementine, és un dels darrers músics que m'han colpejat l'ànima i avui el podré gaudir en directe a la Razzmatazz.

El sr. Clementine va nèixer a Londres, era el petit de 5 germans, va ser criat per la seva àvia però quan tenia 11 anys aquesta es va morir i va anar a viure amb els pares. La seva relació amb els pares va ser complicada des de ben aviat. De petit va passar moooltes estones en biblioteques el fascinava William Blake o filòsofs com Kant o Locke. Les biblioteques eren el seu refugi davant la manca d'incomprensió per part dels seus companys/es de classe... no encaixava en el sistema educatiu. 

Als 19 anys va marxar a París sent adolescent i va viure pels carrers uns anys. Era una autèntic sense sostre. Allà va contactar amb músics i va començar a compondre i tocar, una discogràfica el va fitxar i va tornar a Londres per a debutar l'any 2013 en el programa Later... with Jools Holland a la BBC.

L'any 2015, The Guardian el va afegir a la llista d'honor d''herois celebres', el The New York Times, fou un dels 28 genis del món de la cultura de 2016, altres mitjans l'han reconegut com una de les personalitats més influents en Gran Bretanya... i només té 27 anys. 

Resultat d'imatges de i tell a flyCançons que canten a una actitud rebel i romàntica, melancòlica i incisiva, dramàtica i innovadora. Se'l compara amb David Bowie, Radiohead o Anohni. És curiós que el relacionin amb Anohni perquè mr. Clementine ha despertat en mi la mateixa immensa fascinació que va provoca en mi l'amic Anohni i el mateix mr. Clementine ha dit que als 14 anys va escoltar el 'Hope there's someone' d'Antony and the Johnsons i va quedar impactat... segur que ben aviat hi haurà una col·laboració a la vista entre ells. A escena es presenta sense samarreta i descalç, vestit completament de negre o gris fosc amb una llarga gabardina de llana. Irradia una elegància suprema, felina. El seu estil és d'una personalitat inabarcable: jazz, folk, pop de càmara, glam-rock... Ell manifesta tenir com a cantants preferits a Jacques Brel, Edith Piaf i Léo Ferré, per tant, les lletres en les seves peces musicals tenen un pes molt rellevant.

L'àlbum debut At Least for Now va guanyar el Premi Mercury 2015. L'any passat va editar el seu segon treball I Tell a Fly (2017), un treball inspirat per la idea d'un alien/estramger amb habilitats extraordinaris... pensar en un 'alter ego' del sr. Clementine és inevitable.

Doncs, sí, amics i amigues, aquest vespre a la Sala Razzmatazz gaudirem immensament del sr. Benjamin Clementine. Ganes es poc!

Después de ganar el Mercury Prize por su sorprendente debut At least now (2015), Benjamin Clementine presenta al Guitar BCN su esperado segundo larga duración I tell a fly (2017), un trabajo inspirado por la idea de un alien/extranjero de habilidades extraordinarias que sería él mismo. De hecho, el cantante y pianista británico es una personalidad única de la música actual y, a pesar de comparaciones con artistas tan dispares como David Bowie, Radiohead y Antony, sus canciones, emotivas y teatrales, son una auténtica rareza y no admiten etiquetas. La música de Clementine, antes introspectiva y ahora más expansiva, ha explosionado en múltiples direcciones y de momento sus capacidades, como sus magnéticos directos, parecen no tener límite.
IMPORTANTE: Los menores de 16 años sólo podrán acceder al recinto acompañados de su padre, madre o tutor legal. Imprescindible presentar la Hoja de responsabilidad (ver documentos adjuntos) debidamente impresa y cumplimentada.


.“Puedes vivir sin casi nada. Y puedes tener fe, aunque no tengas nada. Al final siempre habrá un mañana. No es algo que le desee a nadie, pero es una de las razones por las que mi música es como es”
Por mucho que le disguste que solo le pregunten sobre ello, Clementine admite la importancia de esa experiencia, la de vivir en la calle, en su música y, sobre todo, su forma de cantar, en la que aún resuena la desesperación de aquellos días. “Esa clase de vida formó mi espíritu”, explica. “Es algo que ha influido en mi forma de ver la vida y el mundo. ¿Sabes? Puedes vivir sin casi nada. Y puedes tener fe, aunque no tengas nada. Al final siempre habrá un mañana. No es algo que le desee a nadie, pero es una de las razones por las que mi música es como es”.
Durante un tiempo, Clementine cantó versiones a cambio de alguna moneda suelta en la estación de metro de Place de Clichy. “Era una forma de ganarse la vida. Yo solo quería un mañana. Si no haces nada, empiezas a pensar en la muerte como una opción”. Fue en el metro donde lo descubrió un amigo de Matthieu Gazier, cofundador del sello Behind, primer mánager de Clementine.
Con buen olfato, Gazier no dejó escapar a un artista del que se ha llegado a decir que es una versión masculina de Nina Simone, suma sacerdotisa del soul. Pero en su debut largo –“At Least For Now” (Behind-Barclay-Universal, 2015)– también hay un alto componente de clásica, la clásica que pudo aprender a solas, como Satie, a base de la escucha infinita de Classic FM. Suele actuar, descalzo, armado de un piano de cola. También están el jazz, el folk... “Al final es todo emoción. Para mí, lo mejor es ser abierto de mente. Si la música viene de un buen lugar, la gente la abraza”.

00:00
03:59
Llamando a las puertas de Londres desde el cielo de París con la voz de esta especie de Nina Simone resucitada en hombre: Benjamin Clementine, dirigido por Colin Solal Cardo, en el vídeo de “London”.
Para él todo o casi todo es el directo. ¿Qué aprende cuando está en contacto con el público? “Para mí, la música es una forma de tener esperanza, de tener buenos sentimientos sobre uno mismo. Y soy consciente de cuánto necesita eso la gente. El amor y la confianza son las cosas más importantes. Solo estoy haciendo esto porque la gente debe tener esperanza”. Clementine puede, a veces, no contestar exactamente lo que le pregunto. Y otras veces tengo la sensación de que preferiría estar en cualquier otro lado antes que pegado al teléfono, hablando conmigo. Pero sus respuestas vienen de un buen lugar, así que las abrazo.
“Para mí, la música es una forma de tener esperanza, de tener buenos sentimientos sobre uno mismo. Y soy consciente de cuánto necesita eso la gente. El amor y la confianza son las cosas más importantes. Solo estoy haciendo esto porque la gente debe tener esperanza”
Entre sus influencias no figura, según cuenta, la música africana, aunque sus padres sean de ascendencia ghanesa. “Son británicos, al fin y al cabo; igual que mi abuela. No es que pusieran música africana en casa. De hecho, yo descubrí a Fela Kuti en París”. Sus padres no estaban entusiasmados con la idea de Clementine de dedicarse a la música: “Querían que fuese abogado y que me ganase la vida como una persona normal”. Estudió Derecho durante un año antes de dejar el hogar. “Pero prefiero no hablar de todo eso”.
El cantautor no quiere exhibir su historia personal y que esta, como decíamos, se imponga a la música, pero las letras del disco son muy autobiográficas. “Totalmente”, me confirma. Ya solo en muchos títulos hay referencias directas a lugares que han marcado su lucha vital: “Edmonton” en el EP “Glorious You” (Behind, 2014); “London” y “St-Clementine-On-Tea-And-Croissants” en el álbum... Dice en la ya emblemática “Cornerstone”: “Estoy solo, solo en una caja de piedra / Decían que me querían, pero todos mentían / Estoy solo, solo en una caja mía / Y este es el lugar al que ahora pertenezco”.
Él quita algo de peso a esos versos, aunque parezcan bastante transparentes. “Juego con las palabras. Me encanta la literatura”, dice Clementine, quien asegura sentirse más cerca de la música francesa que de la inglesa por “su atención al detalle en las letras”. Dos favoritos: Jacques Brel y Léo Ferré. Del segundo puede haber heredado el interés por el spoken word: a veces, difumina las melodías para dar rienda suelta a las palabras.
Clementine estará este verano en el Vida Festival de Vilanova i la Geltrú –ya se le pudo ver el año pasado en La Mar de Músicas de Cartagena– para contar, a través de la música, por supuesto, su historia. Que solo acaba de empezar. Él quiere llegar lejos y quiere hacerlo para salvarnos. “Es todo por el ser humano”, afirma. “Estoy muy emocionado. Tengo canciones, tengo ideas. Quiero sonar más rock. Quiero ser sincero. Y no quedarme en un solo género. Tampoco insistir con mi historia, porque todo el mundo tiene la suya”.
Canta en “The People And I”: “Y escribo para la gente y yo / Hablo para la gente y yo”. No quiere dejarnos solos en el viaje.