dijous, 13 de desembre de 2018

1968: 50 ANYS DE 3 PELIS QUE VAN CANVIAR EL CINEMA FANTASTIC



No voldria acabar l'any sense ressaltar que fa 50 anys, un 1968, es van estrenar 3 films que canviaren, a la seva manera, el cinema fantàstic: 2001: Una odissea a l'espai, El Planeta dels simis i La nit dels morts vivents.

UN ESPAI REALISTA...
Resultat d'imatges de 2001 odiseaUna de les obres culminants de la filmografia del sr. Kubrick és aquest film basat en un relat breu d'Arthur C. Clarke -El sentinella-. El mateix autor participà en el guió del film i ens alguna entrevista va afirmar que si s'entenia 2001: Una odiessa a l'espai és que havien fallat, ja que el film pretenia obrir més preguntes que plantejar respostes. Fins als anys '50 les pel·lícules de l'espai eren bàsicament de sèrie B, fets amb pocs recursos i d'arguments superficials. La novetat de 2001... és que plantejava temes com l'evolució de la vida a l'universs, els perills de la intel·ligència artificial o l'origen i el destí de la humanitat. L'espai es convertí en quelcom realista i de possible habitabilitat. El paper del sr. Douglas Trumbull en els efectes especials fou imprescindible. Per al sr. Kubrick es tractava més d'un poema visual, sense gairebé diàlegs i forta presència de la música per a transmetre emocions més que veure accions. 

A partir d'aquest film... el cinema filosòfic seria continuat per autors com Tarkovski amb Solaris o Stalker, però també veiem el llegat a Interstellar o La llegada.

UNA DISTOPIA POSSIBLE...
Resultat d'imatges de el planeta de los simiosEl que seria director de Patton o Los niños del Brasil -Franklin J. Schaffner- assumí la direcció de El Planeta de los Simios basat en un llibre de Pierre Boulle. En el film es plantejava la possibilitat de que els simis haguessin resultat els 'vencedors' de l'evolució i l'ésser humà estigués sota el seu domini... fins al final del film no sabem que l'evolució de la humanitat ens ha portat fins aquí. El sr. John Chambers amb el maquillatge (ara vist com a grotesc, potser) i el sr. William Crebes en la creació dels decorats inspirant-se en la Capadòcia i l'obra de Gaudí. 
El film va tenir un bon llegat: se'n van fer 5 parts i 2 remakes (el primer de Tim Burton, oblidable, malauradament; i el segon, en la que se'ns planteja l'origen del Planeta dels simis en una trilogia bastant reixida).

A partir d'aquest film... la suposada evolució de l'ésser humà en la pantalla no serà vista com a tan positiva com ens pensàvem. El mirall que ens proporcionen els simis i els seus comportaments contra els humans ens fa reviscolar plantejaments animalistes o, simplement, ecologistes de que el Planeta està en perill.


NAIXEMENT DEL ZOMBI MODERN.....
Resultat d'imatges de la noche de los muertos vivientesQuè poc es pensava el director George A. Romero que el seu film tindrial'impacte que tingué. Un film fet en molts pocs mitjans, en blanc i negre, malfarjat (en alguns punts pensem en Ed Wood), amb una història que ens parla de la possibilitat de que els morts tornessin a la vida i amb un film desesperançador i trist. No era el primer cop que es veien morts vivients en pantalla, de fet, el clàssic Yo anduve con un zombi (del sr. Jacques Tourneur) ja en parlava però d'una forma tranquil·la, pausada... els del mestre Romero posa la data de naixement del zombi modern: ansiós per la sang, les vísceres i el cervell humà. Van venir més parts dirigides pel sr. Romero en les que hi posà més contingut de crítica social i posava sobre la taula que els perillosos som els éssers humans. El llegat d'aquest film és evident de la sèrie The Walking Dead i centenars i centenars de films posteriors.

A partir d'aquest film... els zombis es van convertir una 'especie' més, en la que podíem conviure i, sobretot, patir. Passen a simbolitzar la vessant podrida i putrefacta de la modernitat. 

50 anys de 3 films que comportaren un abans i un després per al cinema fantàstic.

dimecres, 12 de desembre de 2018

'LOS 400 GOLPES' AL CINE-CLUB LA RÀPITA


Demà dijous, a les 20:30, al lloc de sempre (Auditori Sixto Mir) el Cine-Club La Ràpita us ofereix una peli que dóna sentit a la feina que es fa des d'un cine-club: 'Les Quatre Cents coups' de François Truffaut.

Els 400 cops és el primer film del sr. Truffaut i està considerada com l'obra fundacional de la Nouvelle Vague, corrent cinematogràfica francesa dels anys '60 del segle passat en la que es prioritzava el 'cinema d'autor' pel damunt del 'cinema de qualité' (o comercial).

Es tracta d'un film on hi ha molt d'autobiogràfic, el petit Truffaut fou un mal estudiant, gran lector i apassionat del cinema, però un estudiant pèssim que preferia anar al cinema que anar a classe. Amb 15 anys funda un cine-club i per petits furts és enviat a un correcional. El crític de cinema André Bazin el va encarrilar per a que fos crític de cinema, en 21 anys escrivia les primeres crítiques a Cahiers du cinéma. L'any següent dirigeix el seu primer curt i treballa com a ajudant de direcció de Roberto Rossellini fins que debuta el 1959 amb Els 400 cops. Allà, Truffaut hi vomita tota la penúria i la repressió quecomporta el sistema educatiu imperant, el fet de ser 'un nen difícil' (el títol es podria traduir com 'fer les mil i una' o 'passa-se de la ratlla') i del pas de l'infant a l'adult. El protagonista Antoine Doinel (alter ego de Truffaut) -encarnat en el rostre de Jean Pierre Léaud- serà protagonista de fins a 5 films posteriors del director mentres ambdós van creixent.

El film es va emportar el premi a la millor direcció en el Festival de Cannes de 1959. En l'enquesta de crítics feta per Sight & Sound l'any 2012 sobre les millors pel·lícules de tots els temps ocupa el lloc 39.

Per a Truffaut, fer cinema havia de tenir 3 idees bàsiques: sortir al carrer, captar la Vida, filmar amb modestia i rapidesa. Com va afirmar Jean-Luc Godard: "Amb els 400 cops Truffaut entra en el cinema modern".


dimarts, 11 de desembre de 2018

SR. BERNARDO BERTOLUCCI

Resultat d'imatges de bernardo bertolucci
(1941-2018)

Fa uns dies moria uns dels autors/directors europeus més rellevants a l'hora d'entendre el Cinema del segle XX. El sr. Bernardo Bertolucci moria amb 77 anys.

Va nèixer a Parma fill d'un poeta i una mestra, en una família molt militant políticament que marcà al sr. Bertolucci situant-lo sempre dins del partit comunista. Va començar en el món del cinema fent curtmetratges en 16mm. amb el seu germà i debutà professionalment fent d'ajudant de direcció del sr. Passolini a Accattone (1961). L'any següent signà el seu primer film com a director (per a molts crítics, un dels seus millors films): La commare secca (1962).

El sr. Bertolucci alternava la seva feina de director amb la de guionista per 'altres'. Seu és el guió, per exemple, de Hasta que llegó su hora (1968) del sr. Sergio Leone. A principis dels '70 del segle passat arriba el seu reconeixement internacional gràcies a l'Oscar pel guió adaptat de El Conformista (1972) i, sobretot, dos anys després al reconeixement se li afegí la polèmica amb El último tango en París (1974) amb la que aconseguí l'Oscar a la millor direcció. Aquest film fou prohibit en molts països, entre ells Espanya, i molts espectadors havien d'anar a Perpignan per a poder-la veure. L'any 2013, en una entrevista, va reconèixer que l'actriu Maria Schneider no tenia coneixement de la famosa escena de la mantega (com a lubricant per a una penetració anal) i el sr. Bertolucci i el sr. Brando la van enganyar per a poder aconseguir més realisme en els seus sentiments de frustració i ràbia ... uix, punt negre en la carrera del mestre italià (lleig, molt lleig).

Resultat d'imatges de novecento bertolucciL'any 1976 arriba una de les seves obres culminants per l'ambició del projecte: resumir el segle XX italià en clau política. Novecento són 314 minuts concebuda inicialment en 3 parts on podem veure uns joves Robert de Niro i Gerard Depardieu i una música meravellosa del mestre Morricone (meravellos com sempre!).

La darrera època en la carrera del sr. Bertolucci s'enfocà cap a escenaris exòtics, desconeguts per al director italià però amb una capacitat per treure autenticitat envejable, la trilogia:  El último emperador (1988, que va guanyar 9 Oscar), El cielo protector (1990) i El pequeño Buda (1993), en són el resultat.

Resultat d'imatges de cartel soñadores bertolucciA finals dels '90 i principis dels 2000 torna a un entorn més pròxim, amb delícies (malauradament, no suficientment valorades) com Belleza robada (1996), amb una sensual Liv Tyler acompanyada del sr. Jeremy Irons; i, sobretot, Soñadores (2003) un cant al maig del '68 i a la joventut, amb uns joves Louis Garrel, Michael Pitt i Eva Green. Política i joventut ,dos dels conceptes més habituals en el cinema del director italià, present també en el seu darrer film: Tu y Yo (2012).

En la seva trajectòria va acumular Césars, Globus d'Or, premis a Venècia, a Cannes, Oscar, BAFTA...

El sr. Bertolucci declarà estar influenciat pels neorrealistes, per Passolini, per Kurosawa o per Godard (un dels darrers directors/autors contemporanis que ens queden vius). El seu cinema es caracteritzava per un muntatge molt cuidat, per una fotografia amb finalitats simbòliques i unes històries que, partint de l'individu pretenen arribar al col·lectiu; amb una forma exemplar de lligar allò micro i allò macro. Ell apostava pel cinema sense estudis ni excessiu aprenentatge tècnic. El seu era un cinema ple de política, amistat, sexe i amor.

Us animo a recuperar o veure (si no les heu vist) les 5 perles, per a mi, del sr. Bertolucci: La Comare secca , El Conformista, Novecento, El último emperador i Soñadores. Amb aquestes 5 sabreu qui era Bernardo Bertolucci.


dilluns, 10 de desembre de 2018

CABEZA DE ARLEQUIN


Resultat d'imatges de cabeza de alerquin picassoEs una historia que me trae de cabeza desde hace años. Una madrugada de octubre de 2012, unos ladrones entraron en el museo Kunsthal de Róterdam por una puerta trasera y se llevaron siete cuadros: uno de Picasso, dos de Monet, uno de Matisse, uno de Gauguin, uno de De Haan y otro de Lucian Freud. No tardaron ni dos minutos. Cuando la policía llegó -menos de cinco minutos después-lo único que encontró fue el fragor ensordecedor de las alarmas y las paredes vacías. Fue un robo de artes espectacular. En una subasta, el valor de las telas se elevaría a centenares de millones de euros.

Las sospechas se centraron en tres rumanos, uno de los cuales es Radu Dogaru, al que la policía rumana arrestó poco después. Su madre confesó que, cuando supo que habían detenido a su hijo, tuvo miedo y enterró los cuadros en el cementerio de su pueblo. En febrero, cuando la policía empezó a rastrear ese pueblo en busca de los cuadros, los desenterró y los quemó en la estufa de su casa. Tras su confesión, la policía fue a la estufa, recogió las cenizas y las llevó al Museo Nacional de Historia, en Bucarest, para que las analizasen.

Durante años, ninguna noticia más. Hasta que hace un par de meses la prensa pública que han descubierto uno de los cuadros en cuestión: Cabeza de arlequín de Picasso. En Rumanía. Diversas instituciones e incluso la embajada holandesa en Bucarest recibieron cartas anónimas indicándoles el sitio exacto donde lo encontrarían. Lo encontraron, lo enseñaron al conservador de la colección de arte de la que formaba parte antes del robo y ese emitió su veredicto: "Conozco bien este trabajo de Picasso. Lo he tenido delante más a menudo que los ladrones, y tengo serias dudas sobre la autenticidad de esta pintura. Creo que es una falsificación. Muy buena, por cierto".

Ahora se ha sabido que las cartas las enviaron dos belgas y que se trata de una broma para promocionar una obra teatral titulada Copia auténtica, que ya se ha estrenado en Bélgica y que se interroga sobre la autenticidad y la falsedad en el mundo del arte: "¿Qué valor tiene la verdad?¿No es más interesante estar de acuerdo con una mentira diseñada de forma brillante?". Con la de cuadros falsos que hay en los museos del mundo, no sé por qué no cogen ese y lo cuelgan en el Kunsthal de Róterdam, en la pared donde estaba el original. Luego, ya puestos, que encarguen falsificaciones del resto y todos contentos.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 09/12/18

divendres, 7 de desembre de 2018

#MOSMIREM UN PROJECTE DE L''AULA AL PATI'



'L'Aula al Pati' un dels projectes estables en la programació de Lo Pati (Centre d'Art Terres de l'Ebre) aquest any ens fa una proposta impactant. Partint dels objectius d'aquest projecte que és establir lligams entre el centre d'art i les institucions, centres i espais educatius del territori i de com les persones formen part d'aquest lligam ens importa el projecte del fotògraf JR. 

JR, popular fotògraf amb milers de seguidors a Instagram, que s'ha caracteritzat per retratar persones anònimes i exposar la fotografia a la via pública ha llençat a tot el món el repte de Inside Out. Amb l'il·lustratiu subtítol de The People's Art Project, això ho diu tot. Es tracta de donar visibilitat a persones anònimes arreu del món. 129 països han participant i unes 260.000 persones han estat fotografiades.

L'Aula al Pati ens porta 'Inside Out' a Amposta. Donada la ubicació de Lo Pati dins de la ciutat, veí del Centre de Salut Mental Pere Mata, el projecte -a Amposta- vol que els usuaris/àries d'ambdós institucions es mirin i interactuin. #MosMirem, doncs, vol empaperar l'exterior d'ambdós edificis amb els rostres de les persones que interactuen en aquests institucions.

Si voleu participar en el projecte només cal que us apunteu en aquest formulari i es posaran en contacte amb vosaltres (evidentment, jo ja ho he fet!).

Teniu fins al 12/12/18 per apuntar-vos!

#MOSMIREM | Amposta.info

dimecres, 5 de desembre de 2018

COLLITES DE VENEZIA I DONOSTIA 2018

Resultat d'imatges de roma alfonso cuaron

Va passant la vida i als festivals internacionals no els presto l'atenció que mereixen i és important, perquè d'aquí surt la collita d'aquells films rellevants que caldrà detectar i perseguir.

Repassem allò més destacable dels dos darrers festivals internacionals més rellevants: Venècia i Donostia 2018.

LA 75ena. MOSTRA DE VENÈCIA

La Mostra de Venècia arriba a l'edició número 75 i entrega el seu Lleó d'Or a la seva carrera al sr. David Cronenberg.

A Venècia es va gaudir, fora de concurs, de la nova meravella de Zhang Yimou: Ying (Ombra) , un bon Yimou (que enyorem de fa temps). Es va viure el 'suposat' naixement com a actriu de Lady Gaga (dic 'suposat' perquè tots/es l'hem gaudit de vampira memorable a American Horror History) a A star is born, dirigida i protagonitzada -ara sí!- pel debutant en la direcció  Bradley Cooper

Es va veure i premiar el darrer treball dels Coen (ja disponible a Netflix): The Ballad of Buster Scruggs, un film que havia de ser sèrie de 6 capítols que finalment és una peli amb 6 històries independents situades en el Far West. En la roda de premsa, els germans van alabar (i molt!) la tasca de Netflix a l'hora de produir projectes que no veurien mai la llum si no fos per aquesta plataforma/productora.  Suspiria  -el remake del film de Dario Argento de 1977- dirigit, aquest cop, per Luca Guadagnino va passar per Venècia abans de Sitges. Amb interpretacions femenines potents, segons el director, és una història de dones, sobre la part terrible de les relaciones interpersonals i la part terrible de la feminitat.

Destacable Sunset, el nou film del director de (la multipremiada) El Hijo de Saul, Lászlo Nemes. Com la nova del sr. Julian Schnabel -At Eternity's Gate- amb el sr. Dafoe posant rostre a Vincent Van Gogh

L'any passat guanyava el mexicà Guillermo del Toro i aquest any un altre mexicà s'emportà el premi gros del Festival de Venècia amb Roma, la mooolt aclamada nova peli d'Alfonso Cuarón (el de Gravity o Hijos de los hombres). Una història familiar amb un impecable blanc i negre i que té molt d'autobiogràfic per al director. El film fou descartat pel Festival de Cannes per ser de Netflix i la podrem gaudir a partir del 14/12/18 en aquesta plataforma (us animo, però, a veure-la en pantalla gran... el film s'ho mereix!)... Per acabar, amb Venècia, l'única directora seleccionada per a la competició (fet molt criticat) -Jennier Kent- s'emportà premi, el Premi Especial del Jurat... aix. 


EL 66è. FESTIVAL DE DONOSTIA

Resultat d'imatges de entre dos aguas isaki lacuestaEl premi gros per al sr. Lacuesta evidencia l'impecable trajectòria com a director/autor que s'està construint del debutant amb Cravan vs. Cravan ; cada nou film és un esglaó de risc artístic. En aquesta ocassió Entre dos aguas vol ser una segona part de l'eixida (i premiada) La leyenda del tiempo, i veure què se'n va fer dels germans protagonistes del film de 2006; com sempre en l'autor, realitat i ficció es barregen de forma magistral. 

En el Donostia 2018 s'entregà premis honorífics a Hirokazu Koreeda, Danny Devito i Judi Dench. 

En quant a films... el reixit nou film del sr. Rodrigo Sorogoyen (director de Que Dios nos perdone): El Reino, una radiografia efectiva i punyent sobre la corrupció política a la penínsul·la, amb Antonio de la Torres i (imprescindible en qualsevol film espanyol) Barbara Lennie. Quien te cantará, la nova delícia del imprescindible sr. Carlos Vermut. El thriller psicològic, intriga policial, drama familiar i retrat d'una època: l'Argentina dels dies premisal cop d'Estat de 1976 a Rojo de Benjamin Naishtat. Destacable, també, la proposta de Las Herederas de Marcelo Martinessi o la nova meravella de la sra. Naomi Kawase: Vision, amb Juliette Binoche.


PREMIS VENÈCIA 2018
-Lleó d'Or (Millor pel·lícula): Roma d'Alfonso Cuarón
-Gran Premi del Jurat: La favorita de Iorgos Lanthimos
-Premi Especial: The Nightingale de Jennifer Kent
-Millor Direcció: Jacques Audiard per The Sisters Brothers
-Millor Actor: Willem Dafoe per At etenity's gate
-Millor Actriu: Olivia Colman per La favorita
-Millor Guió: The Ballad of Buster Scruggs de Joel i Ethan Coen
-Millor Intèrpret emergent: Baykali Ganambarr per The Nightingale
-Millor Òpera Prima: The day I lost my shadow de Soudale Kaadan
-Millor Documental: The great Buster

PREMIS DONOSTIA 2018
-Conxa d'Or Millor Pel·lícula: Entre dos aguas d'Isaki Lacuesta
-Conxa de Plata a la millor direcció: Rojo de Benjamin Naishtat
-Conxa de Plata millor actriu: Pia Tjelta per Blind Spot
-Conxa de Plata millor actor: Darío Grandinetti per Rojo
-Premi Especial del Jurat: Alpha, the right to kill de Brillante Mendoza
-Premi Millor Fotografia: Pedro Sotero per Rojo
-Premi Millor Guió: ex-aequo Paul Laverty per Yuli i Louis Garrel per L'homme fidele.

dimarts, 4 de desembre de 2018

dilluns, 3 de desembre de 2018

EL PORNO CRISTIANO



A lo tonto a lo tonto, ha pasado ya un lustro desde que el mundo del porno anunció la aparición de una variante: el porno cristiano. En todo este tiempo no he conseguido verlo por ningún lado, y conste que me he esforzado. Debe ser para subscriptores, pero es extraño que no se haya filtrado ningún vídeo. Ya casi me había olvidado del asunto cuando, de repente, vuelvo a encontrarme con la noticia en el portal Noticias cristianas evangélicas, como si de una novedad se tratase.

Pero no lo es, porque no aporta ningún dato que no conociéramos. Los actores que participan en esas películas están casados (entre ellos, se entiende: el actor con la actriz, y punto) y las escenas son sobrias. El contenido lleva un mensaje positivo destinado a enaltecer los valores de las relaciones carnales dentro del matrimonio. No hay actos denigrantes. Eso significa que la cosa se reduce a la limitada gama de actividades reproductivas bendecidas por las diversas iglesias cristianas. La posición del misionero y la del perrito, como mucho. Nada de alabar las delicias del adulterio ("a menos de que se muestre el castigo por su pecado"), nada de anal, nada de tríos, nada de bukkakes. El lenguaje, siempre correcto, sin mencionar nunca a Dios. Nada de expresiones como "¡Dame, dame, más, más, Dios, Dios!", habituales en muchos lechos (e incluso mesas camillas). Que ello no induzca a error: no es necesario que estén en silencio todo el rato, porque las exclamaciones de placer se aceptan, siempre y cuando sean naturales: las que surgen espontáneamente durante "la unión conyugal". En el Urban Dictionary -diccionario sumamente recomendable para seguir las últimas novedades de la lengua inglesa- explican que es un tipo de porno que no se encuentra en las webs habituales para que no caiga en manos de gentuza con tendencias onanistas. Es lo mismo que dicen sus innominados productores: la función de este tipo de vídeos "no es proveer material para fantasías de individuos que lo usen para su propia gratificación, sino enriquecer las relaciones sexuales entre creyentes".

Déjenme acabar con una frase histórica: "La única solución eficaz contra la pornografía sería asesinar a quienes la consumen". La dijo hace pocos años, en a Universidad Rey Juan Carlos, el doctor Ignacio López Pespunte, un parasexólogo tan improbable como esa línea porno cristiano qu no hay manera de encontrar por ningún lado. 

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 02/12/18


divendres, 30 de novembre de 2018

HAY PASADO POR TODAS PARTES


Resultat d'imatges de tempus fugitHay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción. Hay pasado en las pasiones, en la desdicha, en los sueños. Hay pasado en el porvenir, en los planes de futuro y hasta en las hipotecas. Hay pasado en tus hijos, en tus nietos, en sus gestos, en sus nombres. Hay pasado en la calle de tu ciudad, en las afueras, hay pasado en cada persona, incluso en las que no han nacido aún.

Del pasado se huye, pero se regresa para buscar resguardo, en un movimiento contradictorio. El pasado es nuestro futuro. Los emigrantes, por más que se desplazan a kilómetros de distancia en busca de una vida mejor, añoran el pasado y temen perderlo. Lo vi en la gira con Serrat, cuando conocí a algunos. Las distintas generaciones tienen dificultades para convivir porque no comparten el mismo pasado, y unos piensan que los recién llegados pisotean su pasado, como esos jóvenes díscolos pisan el césped cuidado de los parques. En los Rastros de las ciudades quedan los restos melancólicos, sucios y gastados, la desvalorización de lo que fue importante. Alguien retoza sobre tu infancia, otros juega al fútbol sobre tus padres, levantan gasolineras en el descampado donde diste el primer beso o una sucursal bancaria en la panadería que frecuentabas. Y la pelea es por dejar algo permanente, duradero, indeleble. Y la angustia es que no quede más que la estatua sumergida entre la arena de la playa, como en esa película de nuestra infancia que tanto nos gustaba. Igual que en nuestras grabadoras de pistas, una toma sumerge la anterior. Como la llegada del cedé terminó con las cintas de casete y los vinilos pasaron a ser la presumida colección de los fetichistas. Y cuando las canciones dejaron de tener un soporte palpable se almacenaron en soportes digitales, aún fabricamos un millar vinilos para dejar algo físico y palpable detrás, como quien se empeña en imprimir en papel una fotografía, porque sospechamos que lo que no es sólido no sobrevive. Hacemos un ejercicio de regresión para reafirmarnos, volvemos al pasado porque tenemos miedo de no existir para el futuro, de ser una especie que se extingue sin dejar huella y por tanto no haber sido.

David Trueba a Tierra de campos (2017: 260-261)

dijous, 29 de novembre de 2018

1ª JORNADA LORCA EN CATALUÑA A AMPOSTA


foto de Lorquianas.


Poc a poc, pas a pas, Lorquianas col·lectiu creat per Fuensanta López que busca empoderar i donar veu a les Dones mitjançant la cultura i l'obra de Federico García Lorca. Ja porten un any i les seves actuacions i recitals s'han anat succeint, alguns amb micro obert per a que qualsevol pogués recitar poemes de Lorca, fins arribar a la representació de la Casa de Bernarda Alba en la que Lorquiana va deixar ben clar que la seva és una tasca de llarga durada, madura i estable.


La seva inquietud i ganes de donar a conèixer i retre homenatge al mestre Lorca no té límits i per això han organitzat la 1ª Jornada Lorca en Cataluña a Amposta per aquest diumenge 02 de desembre en diferents punts de la ciutat (Biblioteca d'Amposta, Llar Amposta i el Casal d'Amposta).

Un seguit d'activitats que volen parlar de la relació de Lorca amb Catalunya i apropar-nos a la seva obra: xerrades, música, vermut poètic, tallers, recital teatralitzat...

Amb la participació de Víctor Fernández (escriptor i investigador de Lorca), Lucrecia Bertomeu (Presidenta de les Lorquianes), Arturo Gaya (música), Noel Luna (cantautor), Lorquianas i tots aquelles i aquelles que vulguem recitar algun text de Lorca tenim el nostre moment de 'micro obert'.

Aquí teniu la programació

I JORNADA LORCA EN CATALUÑA

Biblioteca Sebastíà Juan Arbó.
10.15. Presentación. Lucrecia Bertomeu. Presidenta de Lorquianas.
10.30. ‘Lorca en femenino. Las mujeres de su vida y su obra’. Ponente: Fuensanta López. Actriz, estudiosa de Lorca y fundadora de Lorquianas.
11.00. Turno de preguntas.
11.15. Presentación del taller ‘Lorca i la cançó popular’. Arturo Gaya. Músico y periodista.
11.30. ‘Apuntes de la última estancia de Lorca en Cataluña’. Ponente: Víctor Fernández. Escritor, periodista e investigador de Lorca.
12.30. Turno de preguntas.

Entrada libre hasta completar aforo.

Llar Amposta.
13.15. Vermut Poético. 'Requiem por Federico'. Poemas a Federico García Lorca de Antonio Machado, Rafael de León, Gabriel Celaya... Voces: Lorquianas. Guitarra: Noel Luna.
Micros Abiertos. Si quieres participar leyendo un poema o texto de Lorca puedes enviar un whatsapp al 682 78 14 48 y te daremos turno de lectura.
14.00. Paella y pica-pica servida por Vintage. (Degustación precio popular).
Entrada libre.

Biblioteca Sebastíà Juan Arbó.
16.00 a 19.00. Taller de canto. ‘Lorca i la cançó popular’. La técnica de voz en el canto tradicional y repertorio sobre las canciones populares de García Lorca. Impartido por Arturo Gaya.
Inscripción gratuita: info@lorquianas.org (Plazas limitadas).

El Casal
20.00. Recital teatralizado 'Otoño enajenado'. Lorquianas, Noel Luna, Arturo Gaya, alumnado del taller de canto y artistas invitados.
Entrada libre hasta completar aforo.


dimecres, 28 de novembre de 2018

BEBES SUPERHEROIS DEL SR. DRAGONARTE


Un il·lustrador brasileny el sr. Lucas Eduardo Nascimiento (alias Dragonarte amb milers de seguidors/es a Instagram i a Fbk) ha imaginat què passaria si els superherois clàssics de Marvel i DC tinguessin fills i filles.

D'aquesta forma vèiem un fill de Deadpool tan irreverent i gamberro com son pare...

O un petit Stark tan tecnològic i apanyat com el seu pare ... 


O un petit Antorxa Humana liant-la parda a nivell de piromania ...


Entreu en la seva galeria i els seus perfils a les xarxes socials, una proposta ben simpàtica.



dimarts, 27 de novembre de 2018

'MATAR A JESUS' AL CINE-CLUB LA RAPITA


El CineClub La Ràpita ha estat un dels CineClubs seleccionats per a formar part del REC On The Road, una proposta del Festival REC, Festival Internacional de Cinema de Tarragona que pretén sortir del rovell de l'ou del festival i apropar el festival a les comarques tarragonines, a més d'oferir un pre-calentament al REC 2018 que aquest arriba al seu 28ena. edició. 

Així doncs, el proper Dijous 29/11/18 a les 21:00 a l'Auditori Sixto Mir de La Ràpita podreu gaudir de la peli que va guanyar el Premi del Públic en el REC 2017: 'Matar a Jesús' (2017) de Laura Mora Ortega, un thriller trepidant, violent i enèrgic del rostre dur de Medellín (Colòmbia). 

Abans, però, a les 20:00, podreu assistir, com a públic, a la gravació del Programa Sèrie R (de Ràdio Ràpita) en un especial REC 2018.



dilluns, 26 de novembre de 2018

AUGE DE LA IDIOTEZ


Imatge relacionadaUna señora va a su dentista. Constantemente nos advierten de que la dentadura debe revisarse con regularidad, para atajar las molestias antes de que se conviertan en problemas. Bueno, pues va a su dentista y ésta le dice que le pondrá una prótesis. La paciente le advierte que es alérgica a los metales.

Pues, ni corta ni perezosa, la odontóloga les coloca una prótesis de cobalto. Por muy lego que se sea en la materia queda claro que el cobalto no es un fruto que nazca de un árbol llamado cobaltero, ni un animal patagónico que se caza en las noches de luna llena. Tal como estudiamos en la tabla periódica de los elementos incluso los que no pasamos de bachillerato, el cobalto es un metal (cuyo símbolo es el Co). Al cabo de poco de ponerle la prótesis la paciente empieza a tener cefaleas, infecciones, reacciones alérgicas... Le cuesta hablar, masticar y deglutir. Cuando se lo explica a la dentista, esta le dice:

- Tiene que acostumbrarse.

La imagina mirándola con cara apática y pensando para sus adentros: "Qué poco aguante tiene esta mujer...". Todo eso sucedió en Montcada i Reixac, hace once años. El juicio se ha celebrado ahora. El abogado de la paciente explica: "La afectada ha desarrollado un síndrome químico múltiple: ahora es alérgica a los pefumes, el metal, determinado mobiliario, un enorme abanico de alimentos, el sol... Apenas puede salir a la calle". La setencia del juez detalla que ha tenido que renunciar a las relaciones sexuales, que no puede ser madre y que, en todos los actos de su vida, depende de otros: "Acudió a la consulta para arreglarse la boca, alertó de que era alérgica a los metales, no se le hizo ninguna prueba de alergia, se le colocó un esquelético de cromo cobalto y, durante ocho meses y a pesar de que manifestó los problemas que la pieza le causaba, la acusada le insistió en que debía aguantar". Los culpables -la odontóloga, la empresa para la que trabaja (una de esas franquicias dentales que hay cada dos esquinas) y la mutua aseguradora- deben indemnizarla con 2,6 millones de euros. Me parece poco. Si la paciente te dice que es alérgica a los metales ¿por qué le pones una prótesis de cobalto?.

Cada tanto el informe PISA nos advierte de que el déficit de comprensión (lectora o no) es alarmante. No me extraña. Y yo aún me quejo de que en el restaurante, cuando pido un entrecot "poco hecho, por favor", la petición les entra por un oído, les sale por el otro y me lo traen carbonizado.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 25/11/18.

dijous, 22 de novembre de 2018

dimecres, 21 de novembre de 2018

FEMME IN ARTS 2018



foto de Lo Pati.Demà comença la segona edició de Femme In Arts. Visibles a escena que tantes satisfaccions ens va donar l'any passat. 


Es tracta d'una proposta que busca l'explosió creativa femenina com a antídot per a combatre la desigualtat de gènere. Femme In Arts busca il·luminar, enfocar, ressaltar, evidenciar el paper creador de la Dona en la cultura i l'art. Malauradament, en un entorn tan poc normalitzat pel que respecta al respecte cap al gènere femení la proposta passa -ineludiblement- per la violència masclista amb l'objectiu de conscienciar i incentivar el debat social.

Aprofitant la celebració del Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència contra la Dona, Femme In Arts es planteja com un projecte necessari per aconseguir la perseguida igualtat.

Aquest any té lloc del dijous 22/11 fins al diumenge 25/11 a Lo Pati. 

DIJOUS 22/11: 
- "Todas las muejeres que conozco" (2018) (Peli Documental) dirigida per Xiana do Teixeiro. Un bon treball al voltant de la violència masclista i la construcció de gènere a través la conversa d'unes amigues. (Amb presència de la directora).

DIVENDRES 23/11
- 19:30: 'Ellas' (Exposició fotogràfica), de la fotoperiodista Judit Prats sobre la dura vida quotidiana de les dones a la República Democràtica del Congo i Nigèria.
- 20:15: "Pentina't Lula' (actuació musical). 3 dones ens presenten la seva proposta musical, amb la bateria electrònica i el theremin el seu estil barreja el garatge i el punk amb aires dels '80.

DISSABTE 24/11: 
- 18:00: 'Custodia compartida' (2017)(pel·lícula de ficció) dirigida per Xavier Ledgrand. Arriba carregada de premis: millor òpera prima i millor director al Festival de Venèzia i Premi del Públic en el darrer Donostia. Film dur, contundent, demolidor sobre la indefensió que massa sovint viu la dona en una situació de divorci.3
- 20:00: 'Brava' (2017)(pel·lícula de ficció) dirigida per Roser Aguila i protagonitzada per Laia Marull. Un relat dur sobre els efectes d'un assetjament sexual ... (amb presència de la directora).


DIUMENGE 25/11:
- 11:30: 'Poetry slam' (acció poètica): Dones del territori tenen el seu espai per recitar poesia o mostrar altres manifestacions artístiques.
- 13:00: 'Jansky' (actuació musical): Laia Malo i Jaume Reus sobre poesia i música. Poesia radical i energètica.

Totes les activitats són gratuïtes.
Ens veiem a Lo Pati !!



dimarts, 20 de novembre de 2018

LA GRAN REVELACION SEXUAL DE ANIMAL


Resultat d'imatges de dibujos penes antiguos

"De pronto lo he entendido todo, tíos. El orgasmo masculino es una celebración exterior. Como el propio aparato genital, que está organizado como un añadido externo, nuestra satisfacción es social, evidente, pública, nada íntima. Es una expulsión de placer y líquidos. Lo cual nos convierte en seres obvios. Hasta nuestra excitación es visible, exteriorizada. Y esto condiciona nuestras relaciones. Porque el hombre se satisface hacia afuera y no hacia dentro. Por eso el hombre es un espectáculo sexual parecido a los fuegos artificiales. Nuestra mayor prueba de aprecio ante una mujer es corrernos, ahí va el triunfo de tus habilidades, ahí va la prueba palpable del gustazo que me da. El orgasmo masculino es la fiesta del pueblo, la verbena de San Juan, el parque de atracciones, la plaza pública, y si los hombres somos promiscuos es porque cualquier día es un día perfecto para organizar una fiesta. Hay que follar siempre. Así que yo ahí estoy, con mi carromato de fuegos artificiales dispuesto a dar la fiesta donde me soliciten. Palabra de Animal."

David Trueba (2018:236) 
Tierra de campos.

dilluns, 19 de novembre de 2018

LA SRA. MANUELA VELLES HA FET UN DISC: 'SUBO BAJO'


Resultat d'imatges de subo bajo manuela velles
La jove actriu madrilenya, la sra.Manuela Vellés, ens la va presentar el sr. Julio Medem en el film Caótica Ana (2007), des de llavors, ha participat en diverses (poques) pel·lícules: Camino (2008), Retornos (2010), Secuestrados (2010), Buscando a Eimish (2012), Somos gente honrada (2012) i Al final todos mueren (2013). Simultàniament, l'hem pogut veure a la televisió, a: La chica de ayer (2009), La señora (2009), Hispania (2010-2012), Infames (2011) i, actualment, a Galerias Vélvet (2013-...). Ara per ara, no ha tingut un ritme de treball massa vertiginós pel que fa a la interpretació i ara es decideix a obrir un altre camí: la música.

La sra. Vellés des dels 15 anys que composa cançons i de petita cantava i tocava a l'esglèsia. Segons diu, no ha deixat mai de cantar, però en cercles reduïts davant de familiars i amics i ha arribat el moment de que el gran públic conegui aquest seu rostre musical.

Subo bajo, és el nom del seu debut musical i aquí us deixo un de les seves cançons, el vídeo No Me Ves. A mi la Manuela em cau simpàtica, em va agradar a Caótica Ana i Camino, transmet naturalitat, positivitat i una jove que ens pot donar més alegries en el cinema...  a veure si també ho fa amb la música. De moment, té un aire de cantautora propera a l'aire que tenia Russian Red en els seus inicis... polivalent la sra. Vellés!

divendres, 16 de novembre de 2018

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLIV ): SITGES 2018 (SEGONA PART)


OVERLORD (2018)
Resultat d'imatges de film overlord
Un creuament de gèneres molt encertat: bèlic amb fantástic. Sota la producció de J. J. Abrams, el film de Julius Avery arrenca de forma magistral i avança de forma trepidant. Una missió aliada en la II Guerra Mundial es barreja amb experiments xiflats dels nazis. Bon so, bon ritme, bons efectes, bona música, bon desenllaç i amb les gotes de sang necessáries. Una peli mooolt sitges!
Valoració: 9





KEEPERS (2018)
Resultat d'imatges de film keepersTres homes es fan cárrec del far d'una illa deserta a Escócia, allá trobaran una caixa, el contingut de la qual, els pot canviar la vida... El xoc entre 'matxotes' és inevitable. Amb Peter Mullan i Gerard Butler, el suposat misteri inicial va perdent gas i es torna lenta i sosa. Llástima perquè era un bon plantejament!

Valoració: 5,5






BEAST (2017)
Resultat d'imatges de film beastUna jove d'una família ben posicionada amb una mare castradora, viu reprimida i gens adaptada al seu entorn... Coneix un guapo 'malote' gens amant de les convencions socials que li permet ser el què realment ella vol ser.  S'uneixen 'el hambre con las ganas de comer'. Mentrestant, a l'illa on viuen, 3 joves han estat violades i assassinades i no han agafat al culpable... Film sobre la necessitat de ser escoltats, entesos i respectats i amb una gran interpretació femenina. Intens i captivador.

Valoració: 8,5



A ROUGH DRAFT
Resultat d'imatges de film a rough draftBueno, havia d'arribar: la pitjor peli vista en el Sitges 2018. Basada un best-seller rus... Què passaria si un bon dia ningú sapigués qui ets ni casa teva fos casa teva? I llavors et diuen que ets un aduanero que has de vigilar les portes a altres mons i, a més, tu en pots crear de mons, si vols (pos vale!) i la gent entra i surt i hi ha matrioskes que són com naus espacials 😲 i entren personatges i surten i res té a veure amb res... Delirant, caótica i absurda. I el pitjor, acaba amb un: 'continuará' . Un petardo, vamos. 

Valoració: 3



UPGRADE (2018)
Resultat d'imatges de film upgradeEn un futur próxim la intel.ligència artificial permetrá automatismes domèstiques o suplirá, de forma impensable ara, discapacitats físiques... Una história de venjança per a una revisita a plantejaments cyborgs ja vistos. Distreta i amb sentit de l'humor, decau el ritme cap al final peró amb un bon disseny artístic. Bona peça de ciència-ficció.
Valoració: 7




L'HEURE DE SORTIE (2018)
Resultat d'imatges de film l'heure de sortie

Film francès sobre un grup d'adolescents superdotats desencantats de la societat actual. Millennials nihilistes que veuen que el món se'n va a norris... Impossible no pensar amb 'Quién puede matar a un niño?' o, fins i tot, Haneke. Tot i la bona atmósfera creada de neguit i incertesa li falta malícia i un final més intens...

Tot i aixó, no está mal!
Valoració: 6




MONSTRUM (2018)
Resultat d'imatges de film monstrumUna de 'monstres' coreana. Al segle XVI, en un entorn rural feudal, la llegenda d'un monstre sanguinari que viu al bosc atemoreix la població... Será real? Una mena de King Kong oriental que ens torna a posar de manifest que el pitjor monstre sempre és l'ésser humá. Bons efectes especials, bon ritme, llástima d'alguns acudits facilons... 
Valoració: 7






EL ANGEL (2018)
Resultat d'imatges de film el angelAquesta peli está rebentant la taquilla dels cinemes a Argentina i molt probablement será la seva representant als Oscar. História basada en fets reals a principis dels '70 del segle passat sobre un jove de cara angelical peró que és un lladre ben perillós i que viu al límit... Un puntet Scorsese peró sense la maduresa del mestre. Molt destacable l' efecte magnètic de l'actor/personatge que aconsegueix moments ben lúcids. Com ja va sent habitual en el cinema actual li sobren alguns minuts.
Valoració: 7,5



70 BINLADENS (2018)
Resultat d'imatges de film 70 binladensUn despropósit de film, i és una pena perquè al seu director -Koldo Serra- el seguíem de prop. Destacables les interpretacions de Nathalie Poza i Hugo Silva, peró, des de frases de guió risibles a una resolució que desperta poc interès per a un film farcit de clixés i situacions ja vistes. Ni una 'perduda' Emma Suárez li fa aixecar el vol... una pena, sí...
Valoració: 4






KASANE: BEAUTY AND FATE (2018)
Resultat d'imatges de film kasaneUn pintallavis que et permet intercanviar el cos a la persona que besis i una actriu que vol triomfar... Un film japonés intens amb referències a La Ventafocs o Pigmalió. El film no está mal peró en algun moment et perds entre tants canvis de personalitat. Podria dir que el missatge és que la bellesa está a l'interior, pero... trobo que no ho és.
Valoració: 6,5






DIAMANTINO (2018)
Resultat d'imatges de film diamantinoPoques pel·lícules veiem a Sitges vingudes de Portugal. Aquesta no us sabria dir, encara, si m'ha agradat o no, l'he de reposar... És una peli tan hortera que está al límit del ridícul peró, precisament, aquest és el seu encant. Un ingenu, infantil i, fins i tot, asexual jugador de futbol d'èxit (buenorro, per cert) perd el seu 'poder' futbolístic... De poca ment peró bon cor té unes germanes víbores que se n'aprofiten i una organització que el vol clonar. Comença la peli tipus 'biopic d'estrella de la pilota' (els paral·lelismes amb Cristiano Ronaldo són més que evidents) i acaba com una oda al transgènere. Cómica, fresca, diferent.

Valoració: 7

2001 DESTELLOS EN LA OSCURIDAD (2018)
Imatge relacionadaDocumental d'animació de 20 minuts que recrea l'entrevista a Stanley Kubrick que publicá Playboy l'any 1968 per parlar del seu nou film: '2001: una odissea a l' espai'. No hi ha registre visual d'aquella conversa i aquest film el fa reviure digitalment. Material encertat com a complement a '2001:...' ja que el director dóna claus per entendre el film que no ha entès ningú.
Valoració: 8






2001: ODISEA DEL ESPACIO (1968)
Resultat d'imatges de film 2001 odisea del espacio
Vale que el director del Festival sigui un fan absolut del sr. Kubrick (per a mi, compte!, vaig a dir una heretgia:- el director més sobrevalorat de la História del Cine) peró que aquesta sigui la peli de Cloenda és un error de programació... La Cloenda ha de ser una altra cosa. Esperava que la revisita en pantalla gegant i 4K encengués alguna passió... Peró no, no nego la importáncia del film dins la História (i més feta l'any 1968) i les imatges icóniques com l'inici prehistóric i la famosa elipsis peró jo, amics i amigues, no hi connecto. Sorry

Valoració: 6
HIGH LIFE (2018)
Resultat d'imatges de film high lifeLa nova peli de l'autora Claire Denis arriba a Sitges amb el Premi de la Crítica del passat Festival de Donostia. El primer film de ciència-ficció de la directora que sempre s'ha mogut per terrenys realistes. Amb uns convincents Robert Pattinson (convicte aillat a l'espai) i Juliette Binoche (infermera sexi) el film ens parla d'una base flotant a l'espai on s'hi envien reclusos de la Terra en un pla de reproducció assistida... Arrenca amb un home sol amb una nadó i el film reconstrueix què va passar amb la resta de la tripulació. Film suggerent sobre la solitud, la supervivència amb algun toc sensual... Interessant

Valoració: 7,5

QUIERO COMERME TU PANCREAS (2017)
Resultat d'imatges de film quiero comerme tu pancreFilm d'animació adaptació d'un manga. Tot i lo espectacular del títol no és una peli de zombies... És una emotiva história sobre 2 adolescents: ella, pateix una malaltia i li queda poc temps de vida peró no ho ha dit a ningú; ell, un misántrop sense amics. Contraposats peró complementaris. Una bonica história d'amistat (un dramon, vamos!) amb un clar missatge: La Vida és curta... Aprofita-la!

Valoració: 6,5



SUMMER OF 84 (2018)
Resultat d'imatges de film summer of 84El trio canadenc directors de 'Turbo Kid' tornen, també, amb un homenatge als '80. Els ressons a' Una pandilla alucinante', 'Los Goonies' o 'Jóvenes ocultos' són evidents... Peró una cosa és fer un homenatge i una altra que sembli d'aquella època, sense cap aportació, sense cap nova lectura. Entretinguda, amena, peró sense innovació. Els nostálgics vuitanteros la gaudiran! 

Valoració: 5,5





ONE CUT OF THE DEAD (2018)
Imatge relacionadaDelirant i mooolt divertida peli japonesa de 'zombies', peró, sobretot, de cine dins del cine. El que comença com una peli de zombies de baix pressupost acaba com un análisi sobre la producció audiovidual. Fresca, imaginativa, trepidant, amb la única que he rigut de gust en el Festival. La nostra darrera peli del Sitges 2018, un bon final!!

Valoració: 8