dilluns, 25 de juny de 2018

divendres, 22 de juny de 2018

MAREMAR DAGOLL DAGOM, NOU ESPECTACLE

Maremar

Els i les que vam gaudir a l'adolescència d'una experiència musical-teatral com la de Mar i Cel vam quedar marcats d'alguna manera i vam crear un vincle amb Dagoll Dagom que per anys que passin i produccions teatrals que estrenin alguna cosa en queda... Mar i Cel  va ser una autèntica experiència mai superada per la companyia, potser ens hauran mostrat projectes tècnicament superiors, musicalment més encertats però el moment de Les Veles s'inflaran i el vent ens portarà mentre un immens vaixell es movia dalt de l'escenari posa la pell de gallina només de recordar-ho.

MaremarLa nova producció de Dagoll Dagom que s'estrenarà al setembre ens torna a portar al mar i tornen a entrar en un terreny de risc i també polític. De fet, la companyia sempre ha mostrat aires polítics en les seves produccions, fins i tot, l'Oh Europa televisiu n'era farcit i Mar i Cel -amb l'obra del mestre Guimerà de base- no ens parlava de res més que de respectar la diferència i valorar l'Altre.

Estem vivint moments difícils pel que a valorar l'Altre es refereix, discursos humanitaris i xenòfobs s'enfronten diàriament davant de la vergonyosa situació de les persones que fugen del seu país i acaben a la deriva en la nostra Mediterrània (la Maremar del mestre Llach) o, directament, ofegats  en ella...  

Maremar de Dagoll Dagom és la primera adaptació de Shakespeare que fan -Pèricles- però l'acompanyen amb la música de Lluís Llach (però sense orquestra, els intèrprets i ballarins amb la veu, amb el cos, amb objectes, fan la música) i la dansa.... Paraula-Dansa-Cançó.

La fugida del príncep de Tir -del Pèricles shakespearià- per la Mediterrània crea un vincle directe amb la situació dels refugiats en l'actualitat. La història d'aquest príncep és la que un personatge fantàstic li explica a una nena que plora desconsolada en un camp de refugiats perquè ha perdut als seus pares.

Shakespeare i Llach units en una obra dirigida per Joan Lluís Bozzo (director habitual de la companyia) i amb un repartiment format per: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarats i Marc Vilajuana.

Amb el vídeo que han compartit a les xarxes com a avançament de l'espectacle és més que un reclam, desperta una necessitat de gaudir-lo... la versió que en fan de les Corrandes d'Exili és una delícia. Si tot l'espectacle està en aquest nivell ... desig immens de gaudir-lo!!!


dijous, 21 de juny de 2018

mónFILMAT 2018 (3): ACTIVITATS PARAL·LELES



Ja falta poc per a inaugurar mónFILMAT 2018 i un dels clars objectius d'aquest festival és recol·lectivitzar l'experiència d'anar al cinema, és a dir, recuperar aquell component social de quan la gent entrava en una sala de cinema. 

Per aconseguir aquest objectiu, d'una banda, des de l'any passat, vam crear l'ESPAIdebat en el que es provocava el diàleg entre públic i creador/a amb la presència de convidats/es que facilitessin aquest diàleg... però d'això en parlarem un altre dia; de l'altra banda, les activitats paral·leles permeten assolir aquest objectiu tot facilitant un contacte social entre els assistents que permeti el diàleg al voltant de les projeccions.

Aquest any hem ampliat aquestes activitats i en tenim per a tots els gustos, per tant, podrem gaudir de la projecció amb:

  • un tast de cervesa Fineta
  • un tast de vins de Bàrbara Forés
  • un esmorzar a càrrec d'Ekobo
  • un esmorzar a càrrec de pastisseria Alemany-Jiménez
  • un parell de nits de food trucks
  • una projecció amb sopar a càrrec d'Agrapats

Perquè volem que mónFILMAT sigui quelcom més que només veure pelis!



dimecres, 20 de juny de 2018

EL SR. ROBERT DE NIRO PROJECTA HOTEL A BARCELONA


Resultat d'imatges de nobu hotels de niroÉs un fet que el sr. De Niro pel que fa a la interpretació ja no és el què era, no passa res, fou i continua sent una peça clau de la Història del Cinema ; i malgrat haver-se passat a la direcció en diverses ocassions, el senyor De Niro creu convenient enfocar les seves energies cap a altres disciplines i interessos.... i ja fa temps que l'hostaleria es troba en el seu punt de mira i el que és millor: amb èxit.

L'any 2013 l'actor es va unir al productor Meir Teper i al xef Nobu Matsuhisa per a engegar la cadena d'hotels de luxe: Nobu Hotels. Però la relació amb el xef venia de lluny, l'any 1994 a Nova York amb el sr. Matsuhisa van obrir el restaurant Nobu després de que l'any 1989 (en plena popularitat amb La Misión) anés a menjar en un dels seus restaurants i quedés enamorat de la fussió entre cuina japonesa i peruana que oferia el xef en la seva carta. Des d'aquell 1994 els Nobu es van anar escampant pel món i ara n'hi ha desenes i des del 2013 arriben acompanyats d'hotel. 

El mes passat va venir a Barcelona per a anunciar que a la torre Catalunya, a la planta 23, al costat de l'estació de Sants, obririen un establiment nou de la seva cadena. La seva intenció és poder obrir el restaurant a finals d'aquest any i l'hotel al 2019. I aquest no és el primer que tenim a prop, el sr. De Niro ja n'ha inaugurat a Eivissa i Marbella. 

El veurem, al sr. De Niro, més sovint passejant per Barcelona?

dimarts, 19 de juny de 2018

LA SAGA STAR WARS EN CLAU POLITICA



Resultat d'imatges de star wars en clave politicaPotser molts i moltes de vosaltres només la teniu com un blockbuster més, com una simple ficció per a passar l'estona, però alguns autors ja estan treient 'punta' al substrat polític que podem detectar en la saga Star Wars, la saga que va donar el primer pas l'any 1977 i que tenim en plena vigència.


Evidentment, un cop adquirits els drets de la saga per Disney, el pare de la criatura, el sr. George Lucas, ha quedat un pél apartat del producte (que no desvinculat del tot). Però ell fou el què ho començà tot, l'univers Star Wars existeix gràcies a ell, un cineasta hippie que en aquella època odiava els grans estudis i en els que no hi encaixava (l'Imperi?) i decidí creà la seva pròpia productora fora de Hollywood (Resistència rebel?) que, mal li pesi, ha acabat convertint-se en un autèntic imperi (Lucasflm) ....  Doncs, amics i amigues, precisament d'això parla Star Wars si l'analitzem en clau política, en llibres, com el de Cass R. Sunstein La última mitología: el mundo según Star Wars.

Totes les pelis de la saga ens parlen d'una part 'fosca' que tots/es portem a dins i que pot aflorar en qualsevol moment, la lluita interna entre bondat/maldat és inherent a qualsevol persona. Així mateix, cada film d'Star Wars és una celebració de la llibertat individual, de pensar que per molt que el teu camí/destí estigui traçat tu tens el lliure albir de fer i ser el què vulguis.

L'univers d'Star Wars ens mostra com de fàcil li pot resultar a una democràcia o república caure en l'imperialisme o l'autoritarisme: quan les democràcies semblen paralitzades o no acaben de donar resposta a les necessitats de la població, aquestes busquen un líder fort que els 'salvi' de la situació, emergeix un 'Emperador' ... i la llavor de l'imperi ja està sembrada. Bon exemple d'això ho trobem en la Revolució Francesa o en l'Alemanya dels anys '30 del segle XX, abans del nazisme.

Un altre interessant detall és que la Princesa Leia -heroïna feminista indiscutible de la saga que ara hereta Rey en la nova trilogia- mati al seu carceller amb les mateixes cadenes que la tenen presonera, imatge d'una violència/intensitat poc habitual en la saga. 

Els primers Episodis realitzats -la primera Trilogia Star Wars- (del IV al VI): ens parlen d'un moment hippie, d'un món que no agrada als protagonistes, somien amb dracs i princeses i es topen amb una nazis molt dolent ... el rerafons és que salvem el món mentres em diverteixo i -important- guanyo diners (cas de Han Solo, per exemple).

La segona Trilogia (que són els primers capítols de la saga, de l'I al III): els hippies ja són casta, estan normalitzats, van al Parlament i en ell busquen aconseguir la justícia però dins hi descobreixen una conspiració que desencadena una règim totalitari.

La tercera Trilogia (episodis VII a IX): es torna al model de la primera trilogia però sense hippies i amb uns proletaris que a cada nou capítol estan més a prop d'enfrontar-se als rics; per primer cop a la saga, el Nou Ordre té un component clarament econòmica i classista.

La fragilitat de com podem passar de la democràcia al totalitarisme és el leitmotiv de totes les parts de la saga. 

Alguns veuen en la sèrie d'animació Les Guerres Clon (2008-2015) un crònica del desastre USA a l'Afganistan i l'Iraq, per exemple.

Si és que aquella galàxia tan, tan llunyana està més a prop del que ens pensem...

Resultat d'imatges de star wars en clave politica


divendres, 15 de juny de 2018

dimecres, 13 de juny de 2018

CORTIS & SONDEREGER: CONSTRUINT MAQUETES DE FOTOS HISTORIQUES


El que fan aquests senyors (el sr. Jojakim Cortis i el sr. Adrien Sondereger) és IMPRESSIONANT, això per començar!.



Aquests dos fotògrafs suïssos es dediquen a reconstruir fotografies històriques, evidentment, a escala. Es a dir agafen, per exemple, la fotogria del milicià de Robert Capa i l'escenifiquen a la realitat com si d'un diorama es tractés.


La gràcies del projecte és intentar ser el més realistes i fidels possible a la fotografia. 

El seus treballs els podeu veure en el llibre Double take on apart de recollir les seves obres s'explica com les van fer (és curiós perquè el què foren imatges reals que es van convertir en una fotografia famosa s'ha reconstruint a la realitat per a fer-ne una fotografia i veure-la en un llibre ... looping vertiginós!). 




Podeu visitar el seu web aquí.


dimarts, 12 de juny de 2018

mónFILMAT 2018 (2): KINO TARRAGONIK


Resultat d'imatges de kino tarragonik 2018Com cada any, dins de mónFILMAT, s'inclou l'experiència Kino Tarragonik; una activitat que per les seves característiques s'adapta perfectament als objectius del nostre Festival.

Kino Tarragonik és l'implementació del Kino Kabaret (moviment nascut el 1999 a Montreal) a Catalunya. Durant 3 dies una trentena de participants (persones d'aquí però també internacionals) viuen i conviuen en el cor del Delta (Balada) per a que en grups de 4 ó 5 persones i cadascun assumint un rol en la producció (guionista, director/a, actor/iu, operador/a de càmera...) acabin realitzant un curtmetratge. 

Kino Tarragonik aquest any tindrà lloc els dies 29 i 30 de juny i l'1 de juliol; aquest darrer dia a les 22:00 seran projectats els curtmetratges realitzats a l'espai de projecció de mónFILMAT: el Casino d'Amposta. 

Com a novetat, aquest any l'activitat kinoite es complementarà amb un workshop impartit per Julius Valve: Creative Sound and Music in Film que tindrà lloc diumenge 01/07 al matí i obert al públic en general (només cal fer inscripció prèvia a: infotarragonik@gmail.com)

Queden poques places per al Kino Tarragonik 2018, per tant, si tens una idea per a un curt o sempre has volgut formar part d'una producció audiovisual i no ho has fet mai: a què esperes?

dilluns, 11 de juny de 2018

¿TIERRA A LA VISTA?


Resultat d'imatges de escudo kanepiUn pueblo de Estonia acaba de escoger como escudo una hoja de marihuana blanca sobre fondo verde. La bandera es semejante: dos franjas verticales blancas con una central verde, más ancha que las otras, sobre la que luce la hoja de maría. El municipio se llama Kanepi, y la decisión se basa en el hecho de que, en estonio, kanep significa cannabis. En la zona se cultiva cannabis desde tiempo inmemorial: para fabricar tejidos, cuerdas y aceite. En la actualidad, en Estonia la venta y el consumo de marí es ilegal, y si te pillan con pequeñas cantidades (lo que llamamos 'para consumo propio'), te cae una multa. 

Ante la necesidad de adoptar un símbolo y sin ninguno a  mano, el Ayuntamiento abrió una consulta por internet. La respuesta fue abrumadora: una hoja de maría. Tan abrumadora fue que doce mil personas votaron por ella, lo que no tendría nada extraño si no fuese porque sólo tiene cinco mil habitantes. Conociendo como va internet, es lógico imaginar el revuelo que se montó, no sólo entre los censados, sino entre amigos de los censados, se esos que se apuntan a un bombardeo si se trata de liarla parda. El alcalde está contento y dice que ha sido un proceso 'muy democrático'.

Muchos se sorprenden de que se les haya ocurrido poner una hoja de cannabis en el escudo y la bandera. Como si fuese algo inaudito. Municipios con escudos en los que aparece de una forma u otra hay muchos. En Francia, en Rusia, en Suiza, en Bélgica, en Chequia, en Alemania. ... En Burgos hay cannabis en el escudo de Adrada de Haza. En Cuenca, en el de Cañamares. En Ciudad Real, en el de Santa Cruz de los Cáñamos: dos grandes hojas de maría que harían las delicias del logo de cualquier club cannábico.

Pasa como con los que se sorprenden de que el monumento a Colón del puerto de Barcelona está plagada de ellas. El cáñamo fue, para Colón y para los navegantes de aquel entonces, producto de primera necesidad. De cáñamo estaban hechas las cuerdas de los barcos y de cáñamo era el aceite de sus lámparas, y si era necesario se alimentaban con las semillas de cáñamo que llevaban en la bodega. No consta que también se lo fumasen, pero nada es descartable dado que la divisa de todo esforzado navegante era "lo que pasa en la carabela se queda en la carabela", frase que luego, una vez instalados en América, se transformó en la que acabó llevándose el gato al agua: "Lo que pasa en Las Vegas se queda en Las Vegas".

Quim Monzó, a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia, de 10/06/18

dimecres, 6 de juny de 2018

DESCOBRINT AL SR. PLATON YURICH


Resultat d'imatges de web platon yurich

Descobrim el treball del sr. Platon Yurich -cineasta, fotògra i director d'art-, ambaixador de Leica i membre de la Unió Russa de Fotògrafs d'Art. 

Yurich Platon surrealismo 31

Actualment té 22.600 seguidors/es a Instagram.

Yurich Platon surrealismo 35

Com podeu veure les obres tenen molt d'oníric, d'imaginació desbordada i també cinematogràfica.

Yurich Platon surrealismo 1

dimarts, 5 de juny de 2018

COLLITA CANNES 2018


Resultat d'imatges de premiados cannes 2018Molts estan d'acord que ha estat un festival de Cannes 'rarot', fins i tot, amb una mica de mal rotllo. 

L'edició número 71 del Festival de Cannes tingué lloc del 08 al 19 de maig, abans de començar ja tenien algunes polèmiques: un Netflix que retirava produccions pròpies com a protesta per no deixar-lo optar a premi, unes prohibicions de fer selfies a la catifa vermella o exigències a les actrius d'anar amb talons; i una reivindicació femenina donada la baixa participació de dones en la programació (programació feta, bàsicament, per un equip de seleccionadors majoritàriament masculins) ... tot això feia preveure una festival 'mogudet'.

Per a començar, moltes estrelles de Hollywood van decidir no anar, per tant, poques festes nocturnes.

Un acte central del festival fou la reivindicació de 82 dones del món del cinema que a les escales del Palau de Festivals i Congressos volien evidenciar que, en 71 anys, només han pujat -com a directores- 82 dones davant dels més de 1000  homes. De fet, en aquest Cannes 2018, 3 directores davant dels vint i llargs de directors. Un capítol a banda mereix el contundent discurs que pronuncià Asia Argento tot explicant com el sr. Weinstein la va violar amb 21 anys, precisament, en un Festival de Cannes. 

Serà un Cannes marcat per films reivindicatius: Lazzaro Felice (d'Alicia Rohrwacher sobre l'explotació fet de forma poètica), Dogman (la nova peli de Matteo Garrone -director de Gomorra- un film tan violent com bell)...

Films destacables: 
- El libro de la imágenes, de Jean-Luc Godard, que amb 87 anys continua al peu del canó amb un cinema tan experimental com raruno)
- Shoplifters, la nova delícia de Hirokazu Kore-Eda
- Blackkkklansman, el nou film d'Spike Lee, alegat contra el racisme i contra Donald Trump.
- Calafarnaum, de Nadine Labaki, sobre 2 nens que sobrevivuen pels carrers de Beirut
- Todos saben, d'Asghar Farhai, amb la Penélope Cruz  i Javier Bardem.
- The house that Jack built, de Lars von Trier, l'esperat nou film del director amb Uma Thurman, Matt Dillon i Bruno Ganz i carregat de mutilacions i violència per explicar-nos els 5 crims d'un psicòpata en sèrie.
- Mirai, de Mamory Hosoda, un digne hereu de l'esperit de Miyazaki per una film d'animació sobre la història d'un nen de 3 anys que li arriba una germana i amb ella la gelosia però també la imaginació.

A la llista de pendents!


El Premis:
§  Palma de Oro:   Shoplifters, de Hirokazu Kore-eda
§  Gran Premio del Jurado:   BlacKkKlansman, de Spike Lee
§  Premio del Jurado:    Capharnaüm, de Nadine Labaki
§  Palma de Oro “especial”:    Le livre d’image, de Jean-Luc Godard
§  Dirección:    Pawel Pawlikowski, por Cold War
§  Guion:  Ex aequeo: Three faces, de Jafar Panahi, y Lazzaro felice, de Alice Rohrwacher
§  Interpretación masculina:  Marcello Fonte, por Dogman, de Mateo Garrone
§  Interpretación femenina:  Samal Yeslyamova por Ayka, de Sergueï Dvortsevoy
§  Caméra d'or (Mejor ópera prima):    Girls, de Lukas Dhont
§  Premio Fipresci:     Burning, de Lee Chang-dong


dimecres, 30 de maig de 2018

mónFILMAT 2018 (1): EN PREPARACIO




Amics i amigues, ben aviat arribarà la 3a.edició de mónFILMAT Festival Internacional de Cinema i Paisatge i el Ciutadà K torna a participar com a membre de l'organització, programant i co-dirigint.

Les dates de mónFILMAT 2018 seran del 30 de juny al 08 de juliol i, com l'any passat, concentrarem l'activitat en dos caps de setmana.

mónFILMAT va nèixer l'any 2016 amb la intenció de complementar l'oferta cultural cinematogràfica del territori i proposar una activitat on la base fos el cinema però enfortint la vessant social del mateix.

mF és una mostra de cinema en el que el paisatge és el centre de la programació, el paisatge com a motor de l'acció, el paisatge com a actor.

L'objectiu principal de mónFILMAT és recol·lectivitzar l'experiència de veure el cinema tot recuperant el caire social i relacional que implicava 'anar al cinema' amb activitats paral·leles que permetin el contacte social (sopars, tast de vins, debat...). mF també vol fer accessible a les Terres de l'Ebre un tipus de cinema que no arriba a les nostres comarques; està interessat en recontextualitzar espais desapareguts o no utilitzats a l'hora de projectar la seva programació. mónFILMAT vol establir un diàleg entre creadors/es i públic mitjançant ESPAIdebat com a punt de trobada i fer visible el procés creatiu d'un projecte audiovisual.

Per aconseguir els objectius exposats mónFILMAT 2018 compta amb un programació de 11 llargmetratges, 2 migmetratges, 27 curtmetratges, un taller d'edició de so i l'experiència col·laborativa de Kino Tarragonik, tast de vins, tast de cervessa i projeccions amb sopar.

Tot i que no s'ha fet, encara, la presentació de la programació definitiva ja es poden avançar títols com: Nueve días sin Fidel, el nou documental de Sofía Cabanes, en el que viatgarem a Cuba per re-viure els dies posteriors a la mort del líder cubà; Dolphin Man (de Lefteris Charitos), el documental sobre la vida de la persona real que hi havia darrera el personatge protagonista de The Big Blue (l'obra de culte de Luc Besson de 1988); The Florida Project (Sean Baker) una de les pel·lícules més destacables de 2017, des d'una mirada infantil veiem l'entorn desesperançat que envolta el lloc més feliç de la Terra: DisneyWorld (Orlando); Caras y lugares és una roadmovie documental sobre una 'estranya parella': la veterana Agnesa Varda (icona del cinema europeu) i el jove fotògraf JR que viatgen recollin amb la seva càmera llocs i persones, ovacionada en el Festival de Cannes. 

mónFILMAT és una projecte de Xavier Miró, Jaume Vidal i el Centre d'Art Lo Pati amb el suport de l'Ajuntament d'Amposta.




dimarts, 29 de maig de 2018

ANIMALITOS

Resultat d'imatges de tortuga rugosa en polos lacosteDurante la Semana de la Moda París (Paris Fashion Week la llaman, que los franceses también se pirran por lo anglicismos), los fabricantes de los polos Lacoste han tenido una idea admirable. En paralelo a sus polos habituales (esos con un cocodrilo a la altura del pezón izquierdo) han presentado una serie especial -limitada- con otros diversos animalitos substituyendo al reptil. No se trata de bestias de compañía, de eses que vemos habitualmente por la calle. Nada de un perro cagando en un parterre o en la puerta de tu casa. Nada tampoco de gatos almibarados, de los que inundan las casas de algunas personas y sus perfiles de Instagram.  Son, en todos los casos, ejemplares de especies en peligro de extinción.

Hay, pues, polos Lacoste con un cóndor de California en el pecho, pequeñito. También con el tigre de Sumatra, con el loro kakapo, con la tortuga rugosa de Sumatra, con el lémur saltador, con el rinoceronte de Java o con la vaquita marina, un mamífero del que apenas quedan treinta ejemplares. 

La iniciativa ha tenido un éxito arrollador. El dinero conseguido -ya se han vendido todos los polos-irá a parar a la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza, una organización que se dedica justo a lo que su nombre indica. Las personas sensibles alaban la iniciativa de Lacoste por su compromiso con el medio natural. Omiten el detalle de que, aparte de que sea una iniciativa noble, se trata de una hábil jugada de marketing. Lo cortés no quita lo valiente, y viceversa.

Lógicamente, algunos amargados le han buscado tres pies al gato. Dicen que el hecho de que los polos Lacoste no lleven su cocodrilo icónico puede hacer que, cuando te pongas uno y te vean con él, algunos crean que en vez de un Lacoste auténtico llevas una vulgar imitación de top manta. A mí, que también soy buena persona, la iniciativa me parece la mar de bien. Sólo echo a faltar que entre los animales seleccionados no se encuentre la ladilla (de nombre científico Pthirus pubis) un insecto ectoparásito de entre uno y tres milímetros de longitud que habita en los felpudos humanos, se transmite básicamente por contacto sexual y que en mi juventud era el terror de los promiscuos. La actual moda de los pubis depilados ha hecho que esté casi extinguida, tanto que muchos jóvenes ya no saben ni de qué se trata. Un polo Lacoste que en vez de cocodrilo luciese una ladilla sería lo más.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 25/03/18

dilluns, 28 de maig de 2018

dimarts, 22 de maig de 2018

SI FUMAS, NO CAMINES


Resultat d'imatges de se prohibe fumar caminando por la calleVayamos tomando nota los que aún le damos al pitillo. Un concejal del Ayuntamiento de Nueva York acaba de presentar una propuesta de ley que, en caso de ser aprobada, prohibirá a ir por la calle mientras se fuma. Explica su razonamiento a la prensa estadounidense: "En un mundo perfecto, cualquier fumador sería consciente de que si fuma mientras camina obliga a todos los que van detrás de él a inhalar su humo. A mí me ha sucedido muchas veces. Camino detrás de alguien que fuma y lo padezco durante minutos. Veo a madres con cochecitos de bebé que caminan tras gente que fuma y exponen al bebé a ese humo de segunda mano". Su propuesta no prohíbe fumar en la calle sino, simplemente, hacerlo mientras caminas. Puedes encender un pitillo y fumártelo si estás parado, pero no si empiezas a andar.

Se equivoca quien crea que aquí eso nunca pasará. Igual que se equivocaban los que se echaron las manos a la cabeza cuando, hace décadas, en Nueva York empezaron a implantar las primera medidas antitabaquistas. En el 2003 prohibieron fumar en bares y restaurantes, y eliminaron las máquinas de tabaco que había en todos ellos, máquinas que, además del paquete, te escupían una carterilla de fósforos. Con la ley ya en funcionamiento, qué extraño fue regresar a Nueva York por primera vez y ver que, en los bares que habías frecuentado, las máquinas habían desaparecido y el aire era transparente, no la espesa niebla de humo que conocías. Luego, en el 2003, el alcalde Bloomberh prohibió fumar en las playas y en los parques. Recuerdo la guasa que hubo aquí y allá: 

- Vaya tontería. A fer si los árboles también van a desarrollar cáncer por culpa de los cigarrillos...

El siguiente paso lo dieron el año pasado, cuando el alcalde De Blasio dictó medidas que vetaban la venta de tabaco en las farmacias y un aumento descomunal del precio de las cajetillas, como luego ha pasado también en Francia, y aquí.

Las iniciativas de los americanos siempre provocan cachondeo en Europa, pero al cabo de un tiempo las copiamos. Por eso, vayámonos haciendo a la idea de que, más pronto o más tarde, podremos fumar en la calle, pero parados. Apoyados en una pared o en una farola, y teniendo en cuenta que, en este caso, siempre puede acercársenos alguien que nos tome por una puta o un chapero y nos pregunte:

- ¿Cuánto por un completo?

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 15/04/18

dimecres, 16 de maig de 2018

CAP A LA X FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA

foto de Festa del Mercat a la Plaça.

Com ja fa 8 anys, enguany tornarem a participar en la Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta, per a molts les 'festes majors de maig'. Sempre hi hem participat des de la faràndula i, generalment, en papers de personatges que els agradava 'pergar-li a la botella'... aquest any, no serà diferent!.

lo passeig festa del mercat a la placa amposta 2018 2A partir de demà i fins al diumenge, Amposta es vesteix i es guarneix com si fóssim a principis del segle XX. Aquest any es celebren els 10 anys de Festa i s'ha preparat una desfilada commemorativa oberta a toooota la gent que un any o un altre ha participat a la Festa com a tancament d'actes.

El Ciutadà K, amb CREA teatre, participarà en la representació Lo Sastre i el Vestit de Novia, teatre de carrer per animar el carrer major. CREA, a més, oferirà l'obra Les Bugaderes, moments de xafarderia de les dones del poble quan es trobaven per a rentar la roba.

Si encara no heu vingut a gaudir de la Festa, ja tardeu!

Aquí us deixo la representació de CREA teatre de l'any passat: Lo Sastre i l'Aprenent... Ciutadà K en acció!

dimarts, 15 de maig de 2018

DE REPENTE, CAMBIOS


Resultat d'imatges de swaziland eSwatiniMi época de estudiante fue breve. A los catorce años acabé bachillerato y me puse a trabajar. No me supo mal. Hacía poco que, en una visita a la Feria de Muestras de Barcelona con mis padres y unos bocadillos en la bolsa, en el pabellón del Canadá había descubierto con horror que la bandera canadiense que me hicieron memorizar había cambiado. La que yo estudié era roja, con la Union Jack en el ángulo superior más cercano al mástil. En cambio, la que ondeaba en el stand tenía tres franjas verticales: dos eran rojas, y la central, blanca y el doble de ancha que las otras. En medio, una hoja de arce también roja.

Me mosqueé sobremanera. Los del pabellón me dieron unos cuentos folletos, sobre Canadá en general y sobre su bandera en particular. Desde 1965 era la nueva enseña del país y estaban promocionándola por el mundo. Saltaba a la vista que era más bonita y armoniosa que la anterior pero a mí aquel cambio me indignaba. ¿Para qué había memorizado yo la bandera canadiense?¿Para que ahora me la cambiasen por otra?.

¿De qué me servía todo lo estudiado si luego se lo iban a pasar por el forro? Si Canadá había cambiado su bandera, otros países podían hacer lo mismo. ¡Y vaya si lo hicieron! En las décadas siguientes muchos se dedicaron a modificarlas con total impunidad. Y no sólo las banderas: ¡también sus nombres!. Conocía el caso de Tailandia, que se había llamado Siam hasta finales de los cuarenta, un cambio que hacía que a menudo me preguntase por qué, si Siam ya no se llamaba así, seguíamos hablando de 'hermanos siameses' y no ya de 'hermanos tailandeses'. Pero el lío se multiplicó: Pakistán Oriental pasó a ser Bangladesh, Ceilán se convirtió en Sri Lanka, Rodesi se esfumó para convertirse en Zimbaue, Dahomey hizo lo propio y pasó a llamarse Benín... Fue un no parar.

El último cambio fue hace tres semanas. El 19 de abril, el rey Mswati III de Suazilandia (la última monarquía absoluta de África), decretó que, para celebrar los cincuenta años de independencia, en adelante se llamarán Reino de eSwatini. El motivo alegado es que, en inglés, 'Swaziland' se parece a 'Switzerland' (Suiza) y muchos extranjeros de despistan. ¿Cómo no, si hay memos que confunden Autria con Australia, y viceversa? Lo que más me fascina es la e minúscula inicial, previa a la S mayúscula. Pasa como con eBay, eCommerce, eBook... ¡El Reino de eSwatini! He ahí una monarquía molona-molona.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 13/04/18

dijous, 10 de maig de 2018

dimecres, 9 de maig de 2018

COLLITA FESTIVAL DE MALAGA 2018


Del 13/04 al 22/04 tingué lloc la 21ena. edició del Festival de Màlaga. Un festival que va engegar amb el film inaugural del sr. Mateo Gil -fins ara director una mica de gènere- amb la comèdia romàntica Las Leyes de la Termodinàmica, un experiment entre ficció i documental amb la física pel mig que no va acabar de convèncer ni a crítica ni a públic.

El festival va premiar la trajectòria de personalitats com Guillermo del Toro, Juan Antonio Bayona, Rodrigo Sorogoyen, Monica Randal o Paco Delgado amb respectius premis honorífics.

A l'hora de destacar films... 
  • bona collita de films catalans: Les distàncies (Elena Trapé), Ana de Día (Andrea Jaurrieta), Mi querida cofradía (Marta Díazde Lope), Formentera Lady (Pau Durà) o El mejor verano de mi vida (Dani de la Orden)
  • elevada presència femenina en la programació, a més de les anomenades: Diana Toucedo, Mertixell Colell, Mar Coll, Belen Funes, Bárbara Farré, Sofi Escudé i Liliana Torres...
  • La sempre benvinguda nova peli de David Trueba: Casi 40, amb el retrobament, més de 20  anys després, dels protagonistes de La Buena vida: Fernando Ramallo i Lucía Jiménez, precisament film debut del sr. Trueba.
  • Molt destacables: Trinta Lumes (Diana Toucedo), Matar al padre (Mar Coll) o Con el Viento (Meritxell Colell)
  • Altres pelis destacables: Memoria de un hombre en pijama (Carlos Fernández de Vigo), No dormirás (Gustavo Hernández), I hate New York (Gustavo Sánchez) o Jefe de Sergio Barrejon)
Pel que respecta al palmarés, la més premiada fou Les distàncies: amb els premis a Millor Pel·lícula, Millor Direcció (Elena Trapé) i Millor Actriu (Alexandra Jiménez) [ex aqueo amb Valeria Bertuccelli de La reina del miedo]. Millor actor Javier Rey per Sin Fin i Premi Especial del Jurat per Casi 40 (David Trueba) i La reina del Miedo.


Pel que respecta a la secció de films espanyols més arriscats (ZonaZine) la guanyadora fou Con el viento (Meritxell Colell)



dimarts, 8 de maig de 2018

EL SR. DAVID SIMON PREPARA SERIE SOBRE LA GUERRA DEL '36

Resultat d'imatges de david simon guerra civil

Per a molta gent, The Wire és la millor sèrie de la televisió; per a mi, si no estigués Twin Peaks o Lost també diria el mateix ... almenys, estem d'acord en que és una de les millors. Si encara no l'heu vist, ja tardeu!

El seu creador fou el sr. David Simon (responsable d'altres sèries posteriors com The Deuce o Treme) ha posat l'ull en la Guerra Espanyola del '36 i en farà una sèrie.

Amb la coproducció de Mediapro i amb el nom de A Dry Run (que podem traduir com 'simulacre' o 'assaig general') la sèrie vol parlar dels brigadistes que van venir dels EEUU a Espanya per a defensar la democràcia i lluitar contra el feixisme. El títol respon a la idea de que, per a molts, la Guerra Espanyola va ser el preludi o l'assaig de la II GM, que just començava quan la d'aquí acabava.

Sembla ser que el mateix sr. Simon va tenir algun familiar que participà en la Guerra a la penínsul·la.

Tot i que encara està en una fase de producció molt inicial, la sèrie serà rodada en anglès i tindrà 6 capítols d'una hora cadascun; potser hauríem de parlar més de mini-sèrie que de sèrie convencional. 

El responsable de The Wire estarà rodejat dels mateixos guionistes que en aquella sèrie de referència: George Pelecanos i Dennis Lehane.

En declaracions del mateix David Simon la sèrie oferirà una "narrativa convincent i tràgica" amb clares intencions de crítica política en afirmà que quan "la República espanyola fou amenaçada, el capitalisme va escollir la tirania". Tenint en compte la trajectòria del responsable el realisme serà allò predominant.

Òbviament, els casposos hereus del generalíssim que a l'infern estigui, no trigaran ha mostrar-se en contra de la producció, aixecant les suposades banders de la manca de parcialitat i bla, bla, bla ... però és que les intencions són clares: no es pretén ser imparcial; el projecte pren partit des de ja.

L'esperem amb ganes!

dilluns, 30 d’abril de 2018

LA FONTANA DI TREVI


Desde el 1 de este mes las monedas que los visitantes tiran a la Fontana di Trevi ya no van a parar a Cáritas. Ahora se las queda el Ayuntamiento romano. En octubre aprobaron la norma de acaba de entrar en vigor. El dinero recogido lo invertirán en proyectos solidarios. Pero también los invertía en proyectos solidarios Cáritas, que tiene en la ciudad albergues para los sintechos, comedores para los pobres, asistencia sanitaria y centros de formación profesional para los desempleados. ¿Qué cambia? Supongo que el Consistorio quiere tener mayor control del destino de ese dinero.

Son casi un millón y medio de euros al año, en monedas de euro pero también esterlinas, de dólar, de yen... Cada día pasan por la Fontana más de ocho mil turistas. Se hacen selfies, esquivan a los vendedores de souvenirs y luego cumplen con el ritual: girarse de espaldas a la fuente, cerrar los ojos y echar la moneda hacia atrás. Dice la leyenda que si lo hacen, algún día volverán a la ciudad. La tradición tiene su origen en la época en que el agua de la Fontana todavía era potable, de las mejores de Roma al no ser calcárea. Si algún muchacho iba a ausentarse de la ciudad, su novia lo llevaba a beber un vaso, que luego rompían, y así se aseguraba su fidelidad. Ilusa.

En la Rambla de Barcelona sucede algo parecido, pero menos brillante, con la fuente de Canaletes. El visitante que bebe su agua regresará algún día a la ciudad, dicen. Aunque, como sucede a menudo, algunos beban agua de la fuente de Canaletes y, luego, de regreso a su país, al cabo de nada se peguen un trompazo con el coche y digan adiós para siempre a este valle de lágrimas. 

Pero la promoción que ha tenido al Fontana di Trevi supera la de culaquier otra tradición similar. Desde que en los años cincuenta se rodó Tres monedas en la fuente -dirigida por Jean Negulescoy con una linda canción interpretada por Frank Sinatra-ha aparecido en un sinfín de otras películas. La más conocida de la cuales es La dolce vita, en la que Anita Ekberg se baña en el estanque mientras Marcello Mastroniani la contempla entre perplejo y embelesado. A mí, de todas, la que más me gusta es una de 1961, Totótruffa, en la que el gran actor napolitano Totó detecta a un guiri incauto, finge ser propietario legal de la Fontana di Trevi y, tras negociar un precio, se la vende. Así es como todos deberíamos agasajar siempre a los turistas, sea en Roma o en Marina d'Or.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine
de La Vanguardia del 29/04/18

dijous, 26 d’abril de 2018

A VORE, L'ESPECTACLE D'ELECTRO-JOTA ARRIBA A TORTOSA


Resultat d'imatges de a vore tortosa 29 abrilSegur que més de tres, defugen de les manifestacions folclòriques o populars. Per antigues, per desfassades, per desactualitzades. I no us negaré que jo era d'aquests, potser has d'arribar a una certa edat per a valorar el pes de la Història, per a reconèixer el orígens i aplaudir les manifestacions culturals populars i la tradició oral.

Amb la intenció de revaloritzar això que us dic, un grup d'artistes: Sònia Gómez, Astrio, Ramon Balagué, Pau Puig i Carme Balagué s'han unit per a crear l''electro-jota', una forma de passar la jota i el folclore musical de les Terres de l'Ebre pel filtre de l'electrònica i la dansa contemporània. Una fusió atractiva i impactant!

Aquest treball s'ha concretat en l'espectacle 'A vore' (expressió típicament de l'Ebre) estrenat a l'Auditori de Barcelona el passat 26 de gener produït pel Mercat de les Flors, Fira Mediterrània Manresa, l'Auditori de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Després de presentar-lo a la capital no podia ser que les Terres de l'Ebre no gaudís d'aquest espectacle, així que el podrem gaudir el proper diumenge 29/04 a les 19:00 a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa.

A vore, és una autentica col·lisió de lo antic i lo modern, on es barregen la dansa contemporània amb els cants de llaurar, la dolçaina i la música electrònica; en el que cada membre de l'equip és una peça d'aquest caledoscopi creat a partir dels textos antics de Joan Moreira en el seu 'Del Folklore Tortosí' amb els cants i les melodies restaurades de Ramon Balagué, de la creativitat performativa de Sònia Gómez, la dolçaina polivalent de Pau Puig, la improvisació dels Astrio i els moviments tradicionals de Carme Balagué.

L'espectacle s'emportà una menció especial en el Premi Delfí Colomé 2017, centrat en la dansa d'arrel tradicional. 

Amics i amigues! els d'aquí: gaudim de l'espectacle tots retrobar-nos amb el passat; els de fora: gaudiu de l'espectacle redescobrint la cultura de les TTEE. Mos veiem domenge!


dimecres, 25 d’abril de 2018

REVISITAR LA FOTOGRAFIA DEL SR. XAVIER MISERACHS


Resultat d'imatges de xavier miserachs epíleg imprevistEl sr. Xavier Miserachs és una dels grans fotògrafs del nostre país; això, per a começar.

Feia més de 25 anys que a Barcelona no s'oferia una retrospectiva de l'obra de l'artista, ara i fins a 15 de juliol a la Fundació Catalunya de La Pedrera podem gaudir de 154 fotografies claus per a entendre el valor de l'obra del sr. Miserachs. 

El sr. Miserachs va deixar els estudis de medicina per a dedicar-se només a la fotogria, la gent que el coneixia en parlava excel·lències: no només era bon fotògraf sabia conversar, seduir, narrar, ser elegant, tenir sentit de l'humor i gaudir molt, molt de la vida. 

L'exposició Xavier Miserachs. Epíleg imprevist és un exposició muntada després de visionar més de 10.000 diapositives de l'artista. En aquestes 154  fotografies passen pels nostres ulls Cadaqués, retrats de Dalí, de Picasso, de Pla, prostitutes, reines, el Tibidabo, Benidorm, Bangkok... ampli ventall de la diversitat d'interessos i inquietuds del sr. Miserachs però sempre amb un aire neorrealista en les seves imatges.

Al sr. Miserachs no li agradava que li digueussin artista ..."sufro con esa palabra, prefiero que me llaman 'suscitador de imágenes'"

Gran el sr. Miserachs i gràcies a aquesta exposició tenim una bona ocasió per a coneixe'l (si no el coneixem) o redescobrir-lo (si ja el coneixem)

Resultat d'imatges de la mejor foto de xavier miserachs

dilluns, 23 d’abril de 2018

dijous, 19 d’abril de 2018

SR. MILOS FORMAN

Resultat d'imatges de milos forman
(1932-2018)

Fa uns dies moria un dels directors més reconegut del cinema txec. El sr. Milos Forman, nascut com a Jan Tomas Forman a l'anomenada Txecoslovàquia va quedar orfe ben jove, els seus pares van morir en camps de concentració per distribuir llibres prohibits pel nazisme. Fou educat per familiars i va tenir com a companys d'escola a gent com Vaclav Havel, per exemple.

Va estudir cinema a l'Escola de Praga i els seus primers films foren comèdies i el van inscriure en l'anomenada 'Nueva Ola' del cinema txec, amb films com Pedro el negro (1964) o Los amores de una rubia (1965)

Resultat d'imatges de alguie vol sobre el nido del cucoQuan l'any 1968 els tancs de la URSS van envair Praga el sr. Forman estava negociant a París la primera peli americana i aprofita per no tornar al seu país i marxar a viure als EEUU, a Nova York i allà fou professor de cinema a la Universitat de Columbia, un dels seus 'pupilos' fou el guionista i director James Mangold.

Als Estas Units arribarien les seves pelis més valorades i reconegudes, l'any 1975 amb Alguien voló sobre el nido del cuco, amb la que va aconseguir pleno a les millors categories en els premis Oscar, incloent -of course- millor director. L'any 1977 es nacionalitza ianqui i dirigí perletes com Hair (1979) o Ragtime (1981). 

Tres anys després arribaria la peli per la que serà recordat: Amadeus (1984), un gran film històric-musical sobre la rivalitat Mozar-Salieri amb un Tom Hulce com no hem tornat a veure mai i per la que el sr. Forman va tornar emportar-se molts premis Oscar, amb el de millor director inclòs. Després arribà un altre film històric, la seva versió particular de les Amistats Perilloses, però amb un recent antecedent com l'estupenda versió d'Stephen Frears no tenia res a fer i passà sense pena ni glòria.

Resultat d'imatges de amadeusAls anys '90 el sr. Forman torna a despuntar amb la seva popular recreació del creador de Hustler amb El escándalo de Larry Flynt (1996). Al cap de pocs anys tornaria amb un biopic, del còmic Andy Kaufman, amb el lluïment del seu protagonista -l'histriònic- Jim Carrey a Man on the Moon

Malauradament, el seu darrer film en el cinema fou -l'infumable- Los fantasmas de Goya amb un sobreactuat Javier Bardem i amb una poc creïble Natalie Portman. El darrer film fou per a la televisió txeca: Un paseo bien pagado (2009).

El director ha mort als 86 anys. 

dimarts, 17 d’abril de 2018

DONES PIONERES DEL CINEMA PENINSUL·LAR


Sí, amics i amigues, com en tantes altres disciplines, en el cinema, el paper de la dona ha estat situat en un segon pla o, directament, ha desaparegut.

Tot i que tenim clar els Lumiéres, Melies i Griffiths ... pocs de nosaltres seríem capaços d'anomenar els primers directors de cinema de la penínsul·la i de dones, encara menys. Algú, fins i tot, seria capaç de preguntar (sense malícia, espero): "ah, però hem tingut dones directores en el passat?". Doncs sí, i més d'una i avui en un intent entre pedagògic i reivindicatiu us penso parlar de 4.



Elena Jordi (1882-1945): Amics i amigues, es tracta de la primera dona que va dirigir una pel·lícula a Catalunya. La sra. Jordi era actriu, empresària i propietària de la productora Studio Films. Tot i que no hi ha un consens majoritai, es tractaria del film Thais (1918), a més de dirigir-lo el va produir i protagonitzar. 






Helena Cortesina (1904?-1984): Si no sabem exactament la data de naixement és fruit de la coqueteria d'amagar l'edat real. Aquesta artista fou anomenada la Venus valenciana en entorns de music hall. A ella se li atribueix l'honor d'haver dirigit la primera pel·lícula espanyola protagonitzada per un dona a Flor de España o La historia de un torero (1921), negatiu del qual està en 'paradero desconocido'. Tot i que no va tornar a dirigir més aquest film va permetre que la sra. Cortesina deixés les varietats per interpretar clàssics teatrals.


Rosario Pi (1889-1967): La sra. Pi tenia una botiga de roba al passeig de Gràcia de Barcelona i la va abandonar per marxar a Madrid i fundar Star Film, productora amb la que va finançar films de directors rellevants com Edgar Neville, Benito Perojo o Fernando Delgado. Ella només va dirigir 2 films: El gato montés (1935) i Molinos de viento (1937) amb el cop d'estat del bàndol nacional va exiliar-se a Roma on va realitzar tasques de producció a Cinecittà.




Ana Mariscal (1921-1995): La sra. Mariscal tenia una trajectòria àmplia com a actriu abans d'emprendre tasques de direcció. Va arribar a dirigir una dotzena de films entre 1952 i 1968, molt probablement gràcies a declarada afinitat amb el règim franquista. Films amb aires de cinema neorrealista dirigí films com: Segundo López, aventurero urbano (1952), Occidente y sabotaje (1962) o El camino (1963). 





Margarita Alexandre (1923-2015): Una altra directora que començà, primer, com a actriu. De ben jove, va treballar com a script fins que l'any 1952 es casaria amb Rafael M. Torrecilla amb el que faria un tàndem professional: ell s'encarregava de l'aspecte tècnic de la direcció i ella de la direcció dels actors/actrius. Films seus són Cristo (1953), La ciudad perdida (1955) o La gata (1956) la primera pel·lícula espanyola en format cinemascop. Als anys '50 del segle XX van exiliar-se a Mèxic i no van tornar a Espanya fins l'any 1982.


Val a dir que es tracta reivindicar el caràcter pioner i emprenedor d'aquestes dones ja que bona part dels crítics i estudiosos no veuen en cap dels treballs d'aquestes pioneres cap trencament ni renovació estètica ni temàtica i que, la gran majoria, no va sortir de la típica 'espanyolada' i cert regust andalús;  tampoc, pel fet d'haver estat rodat per dones, es va donar un pes a les interpretacions femenines o a històries en les que les dones tiguessin un pes rellevant.... com en mooooltes altres ocasions, fou un cinema masculinitzat malgrat que la persona que ho signés fos una dona. 

Tot i això, però, s'ha de reconèixer la tasca d'aquestes dones ja que, en la majoria dels casos, engegaren projectes després de crear una productora pròpia. Així doncs, pioneres i emprenedores!



(Tota aquesta informació la podeu trobar en el llibre Directoras pioneras del cine español (de los años veinte a los años sesenta) de María Concepción Martínez Tejedor)