dimecres, 28 d’octubre de 2020

LA CULTURA COM A VALOR A LES TERRES DE L'EBRE


Plou a la rambla dels caputxins i una jove ha aprofitat que ha sortit de classe a mitja tarda per a visitar l'Arts Santa Mònica. Surt de la bocana de metro i es mira  de reüll la gent aplegada sota la marquesina del Liceu i li ve a la ment que ella, encara que camina sotael paraigua, es mullarà els peus per tota la rambla de Santa Mónica fins a arribar al seu destí. Haguès pogut baixar a Drassanes però li agrada fer algun tram de les rambles cada vegada que baixa al centre. Entra al centre i es deslliga l'abric davant de les persones que l'esperen al vestíbul exhibint amb orgull una dessuadora il·lustrada per Hernán en H. Sóc d'allí baix.

Encara trigaran uns anys les seves amistat a descobrir que a les Terres de l'Ebre s'hi baixa i que a Barcelona s'hi puja des d'aquí. Una amiga li estira la pitralafa tendant la dessuadora per llegir i veure que hi posa. Ella treu pit i somriu. L'orgull de ser de les Terres de l'Ebre és la posada en valor d'un esperit molt associat  a la lluita per un territori a la perifèria que s'autodetermina explotat i ple de desavantatges. Viure o pertànyer a les Terres de l'Ebre és un orgull de territori mancat de recursos. En dirien que és tot un mèrit i ara un valor.

Sebastià Juan Arbó ho va avançar en els seus textos literaris. Les Terres de l'Ebre tenen un tarannà distant de la vida a la ciutat. Amb punts en comú del que s'anomenà la vida a pagès però accentuant més les relacions socials en un entorn productiu primari i vist des d'un perspectiva folklòrica. Condescendent mirada a l'esforç humà (i animal) per treballar la seva lluita amb la terra (i la mar).

Al Congrès de Cultura Catalana a Tortosa (1977) es fonien en plom els caràcters de les Terres de l'Ebre però no va ser fins a l'any 2000 també entrant la tardor quan les impremtes van treure dels calaixos aquells monotips per inundar articles i pàgines, revistes i llibres amb el gran relat de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

D'ençà de tot allò que tenim nom. Les persoens que trafeguem les comarques més meridionals mai havíem tingut sentiment de pertinença a res. Això era relativament nou. Ara ja podíem sortir al carrer com a grup a defensar el riu o el Delta, a espantar abocadors, parc eòlics o plataformes de gas no sempre amb el mateix nivell d'èxit. I què fèiem quan no? Moltes coses. Però se'n relaxava el sentiment de grup i quedava latent. 

Una altra tardor, un altre octubre, s'originava la següent revolució a les Terres de l'Ebre. La revolució cultural que ja esquitxa i taca molt lluny amb el segell meridional. Naixia Surt de Casa. Una proposta multiplataforma que recollia, ordenava, lligava i feia difusió de les activitats i dels activistes culturals d'aquí baix.

Agenda, portal, espai d'entrevistes, calaix d'opinions, insercions a ràdio i fins i tot alguna festa de la cultura. Tot això generava un despatx deslocalitzat a cavall d'un tren de rodalia sempre irregular entre la metròpolis i la perifèria de la perifèria. Sempre amb ull de caçar un batec cultural allò on s'origini de les quatre comarques. Sempre amb una finestra oberta a tota mena de manifestacions culturals i tot i l'heterogeneïtat de propostes, amb una cura excel·lent de la qualitat, de l'equitat i del compromís en representar la totalitat de disciplines i col·lectius. Sobretot des d'un compromís (perquè no polític) de donar veu als col·lectius que no en tenen. Tot un espai de llibertat.

Surt de Casa és ara ja imprescindible, no només pel fet de la seva presència o per la seva utilitat. Surt de Casa és l'adhesiu que aglutina grans universos com Eufònic, les Jornades Musicals de l'Ermita de la Pietat. Deltebre Dansa al mateix nivell que A Cel Obert, mónFILMAT o Selectes. Casa qualsevol activitat de l'Observatori de l'Ebre amb una del Museu de la Pauma. Agermana el Centre d'Art Lo Pati amb un bosc d'Horta de Sant Joan. Provoca que es besin un Director de cinema i un conert a l'absis de la catedral. Provoca trobades entre una cosidora de la Ràpita i una fàbrica de creació a Tivenys. Obre la finestra d'una escola d'Art i entre un riu de cultura. I totes tenen en comú que caben en una dessuadora però totes tenen sobretot les mateixes desavantatges pel fet de pertànyer a un tros de terra que l'humà i l'animal han guanyat al mar a força de treballar. D'aquesta mateixa manera, treballar la cultura a les Terres de l'Ebre és una tasca molt difícil. I Surt de Casa ens ha fet treure'n pit d'això. 

Com a darrer paràgraf visualitzo la propera revolució. I veig com els ens locals i les empreses tenen ara l'oportunitat d'apadrinar, de fer mecenatge, de creure que la cultura és avui dia motor econòmic per a les Terres de l'Ebre però encara més important veig com la cultura de les Terres de l'Ebre va conformant la imatge d'unes comarques que lluiten per tirar endavant. Una imatge que es va construint des de la via de la responsabilitat i el compromís amb el paisatge. I tot això per a la responsabilitat social corporativa de les empreses és una oportunitat. Perquè si les empreses s'impliquen de manera voluntària i solidària en aspectes que els seus grups d'interès voldrien millorar estaran posant quelcom per millorar el seu entorn. I millorar la qualitat de vida a través dels teus productes és la millor eina per fer valdre qualsevol referència comercial al mercat.


Jaume Vidal Arasa, gestor cultural

(publicat a Imagina Radio, 27/10/20)


dimarts, 27 d’octubre de 2020

FESTIVAL DE CINEFAGIA ( XLVII ): SITGES 2020 (PRIMERA PART)

 

JUMBO (2020, Zoe Wittock)

Debut interessant el de la directora Zoe Wittock amb una proposta tan arriscada com excèntrica: una jove que treballa en un parc d'atraccions s'enamora d'una atracció de fira: Jumbo. Sí, sí, ho heu llegit bé, una història surreal que és cosina germana de l'univers de Quentin Dupieux, per exemple. Amb menys mala baba que el director de 'Rubber' però amb un intens drama materno-filial, tocs sensuals i una convincent interpretació de la jove Noemie Merlant. L'amor no entén d'aspectes físics ni de gèneres. Intensa i loca. Llàstima que es va desinflant a mida que avança la història ... Puntuació: 6


LA VAMPIRA DE BARCELONA (2020, Lluís Danés)

Excel·lent disseny artístic en la recreació de la Bcn de principis de segle XX. Ben adient l'aspecte expressionista tenint en compete el 'leitmotiv Caligari del Sitges 2020. Ressons del Drácula de Coppola, de Les Miserables i gotes de Lynch... per a parlar-nos de la part fosca de Barcelona: classista, perversa, pedòfila i plena de vicis. Un repartiment de luxe: Roger Casamajor, Nora Navas, Bruna Cusí, Francesc Orella, Sergi López, Mario Gas, Nuria Prims... teatral, arriscada, elegant... es nota la trajectòria teatral del sr. Danés. El color i el blanc i negre s'alternen per a explicar una història que es queda en un nivell massa fred. La part artística, malauradament, s'imposa a l'emoció.. Llàstima! Punuació: 6


MANIDIBULES (2020, Quentin Dupieux)

La nova marcianada de l'habitual de Sitges: el sr. Quentin Dupieux. Una buddy movie en tota regla. Dos personatges poc espavilats que troben una mosca gegant en el maleter d'un cotxe. Un Dupieux accessible, amb menys dosis d'estranyament i menys humor negre. Tot i la mosca, discurs menys surreal que en films anteriors. Un cant a l'amistat, fresc i distés, per sota d'anteriors treballs del director. Puntuació: 7


THE OLD MAN: THE MOVIE (2019, Oskar Lehemaa & Mikk Mägi)

 Film d'animació d'Estònia sobre 3 germans urbanites que van a visitar al seu avi que és granjer. Amb la idea de partida de que si les vaques no es munyeixen cada dia l'acumulació de llet pot provocar una explosió de proporcions apocalíptiques, s'escapa una vaca i cal trobar-la abans que passi el pitjor. Film en stop motion (un luxe en els temps que corren) seguint la tradició de mestres del cinema de l'Est. Entretinguda i simpàtica. Puntuació: 6,5


HISTORIA DE LO OCULTO (2020, Cristian Jesús Ponce)

Inquietant film argentí sobre un equip de periodistes que han descobert que el president i el govern del país ha arribat al poder mitjançant màgia negra. Format arriscat: blanc i negre i alternança de pantalla quadrada i panoràmica per reforçar els moments de tensió del films, que són diversos. Lo 'oculto' com a secta demoníaca (de la que no véiem cap imatge) però també com a les clavegueres que el bon periodisme hauria d'airejar. Té bons moments de tensió però alguns cops resulta massa críptica. Puntuació: 6

LAST WORDS (2020, Jonathan Nossiter)

Any 2086: Un món apocalíptic en el que no hi queda gairebé res del que tenim ara: només menjar enllaunat, runes, misèria, soledat... un home troba restes de celuloide, però no sap què són i la curiositat l'empeny... Film que ofereix moltes lectures: ens parla del valor del present, de la necessitat de protegir el medi ambient, de saber que som gràcies als Altres, del poder de les imatges en moviment per a saber qui som i fer-nos obrir els ulls. Una mena de Mad Max dessolador que és una carta d'amor al Cinema i a la Vida. Una fàbula sobre el renaixement del cinema i la salvació del món. Preciosa! Puntuació: 8,5


SLAXX (2020, Elza Kephart)

El que féu el sr. Dupieux amb un pneumàtic a 'Rubber', aquí ho fa Elza Kephart amb un pantalons texans. Anar a compar roba ja no serà el mateix després de veure aquesta peli. Cinema gore, loco i sanguinolent que se'n fot del superficial món de la moda i de la suposada ètica impostada de les grans companyies del tèxtil. Cinema hora dirigit per una dona. Xalera desfasada! Puntuació: 6




CABRITO (2020, Luciano de Azevedo)

Des del Brasil ens ariba aquesta proposta de caire naturalista que ens parla de canibalisme en un entorn rural. Atmosferes inquietants i malsanes en una família tòxica amb una pare autoritari i sàdic. Colors apagats i cuidada fotografia per a un film d'alta intensitat dramàtica plena de bogeria i extremisme religiós. Una 'Matanza de Texas' d'autor a la brasilenya... Puntuació: 7



VICIOUS FUN (2020, Cody Calahan)

Divertida  pel·lícula que ens situa a l'època daurada dels 'slasher film': els '80. Es tracta d'un metafilm homenatge a aquest subgènere. Un jove friki dels films de terror es cola per accident en un grup d'autoajuda d'assassins/es en sèrie. Girs de guió, escenes grotesques i 'gotetes' de gore la converteixen en una lúcida i entretinguda proposat. Xiflada!!
Puntuació: 8 




RELIC (2020, Natalie Erika James)

La debutant Natalie Erika James va causar sensació en el festival de Sundance amb aquest film. Seguint la tendència de films recents com Babadook, Hereditary o La Visita, dels que ja podríem parlar de subgènere dins del cinema de terror: relacions familiars difícils que enllacen amb fets paranormals o inexplicables. 'Relic' podria ser, ni més ni menys, una clàssica peli sobre cases encantades... però és molt més que això: el tempo, les interpretacions de les protagonistes, el tractament dels ensurts i la tensió 'in crescendo' li proporcionen uns valors afegits que la converteixen en un film molt especial i una directora que cal tenir en compte. El pas del temps, el dol, la pèrdua... Puntuació: 9


FRIED BARRY (2020, Ryan Kruger)

Film sud-africà que ens explica la història d'un ionqui del suburbi d'una gran ciutat que és abduït pels alienígenes i retornat a la Terra. S'anirà trobant amb diferents personatges, la majoria seran trobades de caire sexual. El seu posat robòtic i inexpressiu genera una sensació d'estranyament en tot allò amb el que interactua, arribant a ser cansino. Film reiteratiu, erràtic, sense rumb, comença i acaba sense saber què et volen explicar. Sensació de pressa de pèl... Fugiu!  Puntuació: 3


P.G. PSYCHO GOREMAN (2020, Steven Kostanski)

Dos germans de 12 anys, per error, alliberen un monstre maligne alienígena que estava empressonat al nostre planeta. El monstre està considerat el 'Mal Supremo' però el germans tenen un aparell que controla la voluntat del monstra espacial fent-li fer el què volen... Un nou film homenatge a les pelis dels '80, amb efectes especials dignes però de marcada sèrie B. Previsible, infantil, tontuna; només valorable per als frikis nostàlgics. Puntuació:4



GET THE HELL OUT (2020, I-fan Wang)

Peli de Taiwan, del debutant I-fan Wang. Una diputada i un guàrdia de seguretat s'alien per a enderrocar al primer ministre... però, dins del mateix parlament, esclata una infecció zombie entre els parlamentaris i el primer infectat és el President, que va escampant els zombies exponencialment. Interpretacions histriòniques, intercalat de vinyetes estil còmic, ritme trepidant, acceleracions, càmara lenta, estètica kitsch, música estrident i matxacona... tot ben allunyat dels cànons del cinema occidental. Si hi connectes, t'ho pots passar bé; i no ho fas, t'hauràs de prendre un paracetamol abans d'acabar la peli. Té la seva gràcia. Puntuació: 6


CLAPBOARD JUNGLE (2020, Justin McConnell)

Documental valuós per a totes aquelles persones que vulguin guanyar-se la vida dedicant-se al cinema. El jove director Justin McConnell, després de 15 anys intentant fer-se un lloc en el saturat món del cinema decideix fer un documental d'ell mateix, de l'intent d'aixecar pel·lícules i de que es puguin fer realitat. De forma sincera i natural es grava explicant-nos encerts i fracassos (molts més d'aquests que dels altres) del seva feina mentres ho intercala amb professionals reconeguts que aporten la seva visió de la indústria (Del Toro, Schrader, Garris, Stanley, Natali...) . Escoltant al pobre Justin t'adones que fins i tot la peli més dolenta que hem vist mereix el respecte per la dificultat de realitzar qualsevol film, per petit que sigui. Molt instructiu! Puntuació: 8


VIY (1967, Georgi Kropachyov & Konstantin Yerhov)

Obra de culte del cinema fantàstic soviètic que la secció Seven Chances recupera i revaloritza. Film de 1967 dirigit per Yershov & Kropachyov que es basa en un conte de Nikolai Gogol. Tres joves sacerdots que tornen cap a casa són acollits a casa d'una bruixa, només un dormirà dins de la casa amb la vella... per error, i estant sols, el sacerdot mata una jove i ella, abans de morir, demana que sigui ell qui la ressi 3 nits després de morta; el jove accepta malgrat la por a ser descobert... els fenòmens paranormals faran que aquestes 3 nits no les oblidi mai. Fotografia preciosa i efectes especials resultons i més que dignes per l'època en que fou realitzada. Atmosfera màgica i suggerent, detalls costumbristes de la vida rural russa. Bona redescoberta! Puntuació: 8


POST MORTEM (2020, Peter Bergendy)

Des d'Hongria ens arriba aquesta història de fantasmes situada en l'època de la I Guerra Mundial. Bona recreació històrica i aires 'realistes' per a explicar-nos com un fotògraf post mortem (és a dir, especialitzat en fer retrats de gent morta) i una nena de 10 anys s'enfronten a la presència de fantasmes en una zona rural hongaresa. Bon ritme, bona fotografia, efectes especials senzills però eficaços i una tensió que no et deixa malgrat les dues hores de metratge fins arribar al clímax total... llàstima que el final no acabi d'estar ben bé a l'alçada. Film resolutiu i ben facturat. Puntuació: 8

dilluns, 26 d’octubre de 2020

JACINT VERDAGUER per SEBASTIÀ JUAN ARBÓ

Projecte 'Els 4 d'Arbó' de CREA: un tastet -en format de micro-curts- de les 4 biografies que va escriure Sebastià Juan Arbó: Pío Baroja, Jacint Verdaguer, Miguel de Cervantes i Oscar Wilde, amb la veu de Raael Haro, realitzat per a les XV Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó.

dimecres, 21 d’octubre de 2020

SR. IAN HOLM

 (1931-2020)

Després de més de 50 anys dedicant-se a la interpretació en el cinema, televisió i teatre, moria el sr. Ian Holm.

Ian Holm Cuthbert va nèixer a Anglaterra, en una família d'ascedència escocesa, de mare infermera i pare psiquiatra (el sr. James Harvey Cuthbert, pioner en la teràpia d'electroshock). El petit Ian va assistir a l'escola primària i secundària i en acabar els estudis va decidir que volia ser actor. Es va formar en la Royal Academy of Dramatic Art (RADA) de Londres i es va afegir als anys '50 a la Royal Shakespeare Company, debutant l'any 1954 amb Otelo i continuant amb d'altres obres clàssiques com Tío Vania El jardín de los cerezos

L'any 1967, creua l'Atlàntic i debuta a Broadway amb Retorno al hogar de Harold Pinter, interpretació per la que va guanyar un Premi Tony. 

L'any 1948 debuta en el cinema amb el film El parador del camino i després vindrien Jesus de Nazaret (1979) o Robin y Marian (1976), la majora de cops en papers secundaris. Un dels seus primers papers populars fou com al robot Ash a Alien, el octavo pasajero (1979) i dos anys després Carros de fuego (1981), paper pel que rebria diversos premis i nominacions. El següent paper destacable fou a Greystoke, la leyenda de Tarzán (1984). També l'hem pogut veure a Enrique V (1989), Hamlet (1990), El quinto elemento (1997) o EXistenZ (1999). Però, òbviament, pel que serà recordat, sobretot les noves generacions, serà el seu paper de Bilbo Bolsón a la trilogia El señor de los anillos (2001, 2003) i la de El hobbit (2012 i 2014) de Peter Jackson. Curiosament, bastants anys abans, l'any 1981 posà veu a Bilbo Bolsón en un serial radiofònic de Tolkien a la BBC.

No va guanyar mai cap Oscar, només fou nominat pel seu paper a Carros de fuego, però sí va guanyar premis Bafta, premi de Cannes o Premi Lawrence Olivier.

El sr. Holm, fou molt més que el sr. Bolsón, treballant amb una llarga llista de directors com Woody Allen, Steven Soderbergh, Kenneth Branagh, David Cronenberg, Terry Gilliam, Atom Egoyan, Sidney Lumet o Danny Boyle. 

El sr. Holm va morir en 88 anys per complicacions amb la malaltia de Parkinson que feia temps que li havien diagnosticat.

Potser no fou un actor excessivament popular però la seva versatilitat i capacitat de convèncer és innegable en la gran majoria dels seus papers, ja sigui com a robot o com a rei Lear.

dimecres, 14 d’octubre de 2020

CREA A LES XV JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES

Avui comencen les XV Jornades de les Lletres Ebrenques de la Biblioteca d'Amposta. En aquest any complicat no ens han volgut deixar orfes de la cita literària anual, el punt de trobada de moltes persones que estimem la Cultura. Les jornades són, amics i amigues, una trobada d'amants de la Cultura, un reunió que provoca addició i necessites gaudir-la, almenys, un cop l'any. I, per sort, aquest any tindrem la nostra 'dosi de Jornades'... en hidrogel, en distàncies, en mascaretes, en reserva prèvia... però TINDREM Jornades i aquesta és la gran bona notícia.

Com sempre, Joana i Carlos ens han preparat unes Jornades ben farcides d'activitats i ben heterogènies. 

Començarem avui mateix amb un clàssic de la literatura contemporània: el sr. Joan Perucho, aprofitant que enguany és l'any Perucho -faria 100 anys- l'escriptor Jordi Nopca ens oferirà una xerrada-homenatge a la figura d'aquesta autor: 'Joan Perucho, entre el mite i la història' (14/10-19:00) . I en acabar, actuació musical d'Eduard Sanchíz.

Dijous les Jornades aborda la memòria històrica a la literatura en la taula rodona "La memòria, una qüestió literària" (15/10-19:00), amb la participació de Víctor Amela, Teresa Ferré i Emigdi Subirats. En acabar, actuació musical de Miquel Rullo.

Divendres s'inaugura formalment amb la lliçó inaugural d'Núria Pradas "Dues voltes rebels: escriptores catalanes del segle XX i els seus personatges" (Divendres 16/10-19:30). Després vindrà el clàssic Mèrit de les Lletres Ebrenques 2020 i el reconeixement a la professora i escriptora Maria Jose Margalef. En acabar, una mica de swing amb el grup 2Sus2-

Dissabte, rebrà reconeixement la figura de Jacint Verdaguer amb la presència de la sra. Jordina Boix, Directora de la Fundació Jacint Verdaguer (Dissabte 17/10-10:15). Aquest any, CREA -com porta 10 anys fent- també participarà a les Jornades i ho farà acompanyant la taula frodona "Tota una vida, tota una lletra", al voltant de biografies escrites per autors i autores de les Terres de l'Ebre; el complement de CREA és un tastet de les 4 biografies que escriví Sebastià Juan Arbó en format de micro-curts en els que la veu de Rafael Haro llegirà fragments de les biografies de Wilde, Cervantes, Baroja i Verdaguer... són 'Els 4 d'Arbó' (Dissabte 17/10-10:45).

El dissabte continuem amb "Ecos al riu, façana i pont penjant", unió de caiac i poesia a càrrec de Josep Juan Segarra. (Dissabte 17/10-13:00).

Dissabte a la tarde, taula rodona "La memòria escrita sobre la nostra gent", amb diversos autors i autores que han fet treballs de recerca (Dissabte 17/10-17:00)

Clourà les Jornades l'espectacle de dansa "Olor de menta" a càrrec d'Emma Riba i Laura Alcalà sobre poemes de Brossa (Dissabte 17/10-18:30).

Com veieu, un programa ben variat: memòria històrica, biografies, literatura, dansa, poesia i, fins i tot, caiacs. La gran festa de la Cultura a la Biblioteca d'Amposta!