dilluns, 19 d’agost de 2019

CLICKBAIT EN BENIDORM

De repente, el titular de un reportaje del Daily Miror me despierta del sopor agosteño: "Older Brits are cauing chaos in the popular party town of Benidorm with marathon drink, drugs and sex sessions". El cerebro se me dispara. ¿Habré encontrado por fin el lugar ideal para pasar mis inminentes año de senectud? Desfila ante mis ojos un paraíso geriátrico en el que, además de preocuparse por servirte cada día desayuno, almuerzo y cena en el comedor (y llevarte a él en silla de ruedas si ya no puedes llegar por tu propio pie) te llenen el pastillero con cosas que vayan más allá del Zyloric, el Blokium o el Sintrom habituales.

Según explican, los jóvenes británicos que en los años setenta y ochenta visitaban Benidorm ya se han hecho mayores -cosa lógica, le pasa a todo el mundo- y ahora, muchos de ellos regresan en busca de lo que entonces disfrutaron: alcohol, drogas y sexo. Una abuela "in her late 50s" explica cómo pasó la aduana con cocaína escondida en un inhalador sinusal: "Es fácil. Con tantas pastilla como llevo encima a nadie se le ocurre mirar a ver qué hay en el tubo del inhalador. Aunque, si tengo que ser sincera, las drogas aquí son bastante baratas". A remarcar el hecho de que el reportero considere que una mujer "in her late 50s" pertenece ya a la categoría de vieja. ¿Qué edad debe tener él?.

Locales con strippers, prostituta de Europa del este por calle, farlopa, éxtasis, marihuana... En la calle Gerona se puede conseguir de todo, cuenta. La noticia intenta despertar la curiosidad morbosa. Ahí es nada imaginar a jubilados emborrachándose, drogándose y asistiendo a espectáculos de porno... Pero es evidente que la crónica está bastante exagerada. Lo único que te hace creer que un pequeño tanto por ciento de lo que se narra es verdad son la fotos de viejos tumbados en las aceras, con cogorzas descomunales. Mientras intento discernir qué hay de verdad y de mentira en esa nueva muestra de "periodismo del siglo XXI", me viene a la cabeza un buen amigo, cantante de boleros, que hará un par de décadas y tras haber pasado por dos operaciones de corazón, una noche la lió gorda y murió durante una maratón de sexo, alcohol y drogas; auténtica, no de las que el reportaje sobre Benidorm imagina para conseguir clicks de los lectores. Su entierro congregó a los más selecto de la bohemia barcelonesa. Yo no fui porque no soporto las despedidas.

Quim Monzó a Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia.

dimarts, 13 d’agost de 2019

L'ANIMADOR


Resultat d'imatges de foto semaforo artisticoEs posava a tocar del semàfor del barri i, a tants vianants com podia, dels que esperaven a la vorera, mascles o femelles, els deia: "Escolte, sap que fa molt de goig?". Rebia respostes de tota coloració. Va demanar a la municipalitat una mica de pressupost per millorar la indumentària per poder arrodonir el servei, però no se'l van escoltar.

Josep Igual (2019: 29).
Circ de puces

dilluns, 12 d’agost de 2019

LA ARRUGA


Resultat d'imatges de la arruga es bellaNunca he soportado planchar. Me resulta tedioso y deprimente. Por fortuna, cuando un servidor era joven, a principios de los 80, apareció Adolfo Domínguez con una campaña que fue mi salvación: "La arruga es bella". Ese era el eslogan. El texto de los anuncios explicaba en qué consistía el invento: "Sastrería fresca e informal. Construcción fluída y sin forro, en un ambiento lúdico y anticonvencional. Camisas sin cuello. Pantalón de cordones, atado, como concepto divertido y nuevo. En lino y algodón. La arruga es bella". Ese era el texto de las campañas veraniegas, pero el de las invernales -a pesar de que las prendas incluyesen forro- también remarcaban el valor de ir arrugado. Desde entonces esa fue mi coartada. El impacto de aquella promoción fue tal que nadie te miraba mal por ir hecho un pingo.

Pronto se cumplirán cuarenta años de aquellos anuncios. Cuarenta años son muchos, las cosas se olvidan y nacen nuevas generaciones que no han oído aquella frase. El otro día fui a desayunar al bar de la esquina. Iba yo la mar de feliz con una camiseta verde botella que me he comprado hace poco y una de las clientas habituales -Conchita, que toma siempre un cortado y un Donut antes de salir pitando hacia el trabajo- me dijo:

- Vaya camiseta. ¿No has tenido tiempo de plancharla o qué?

Como cada vez soy más lento de reflejos -la edad no perdona- y ella debió nacer como mínimo dos décadas después de la frase, no supe qué contestarle. Pero, más tarde, en casa, recordé que hará ocho o nueve años surgió una polémica sobre la conveniencia de planchar la ropa. El argumento de los que están en contra de hacerlo es que planchar contribuye al calentamiento global, por el gasto de energía que supone. (Con el gran tótem hemos topado: el calentamiento global). Ahora veo que la campaña ha ido creciendo con el paso de los años. Organizaciones ambientalistas abogan por eliminar por completo el uso de la plancha. Además, lucir ropa arrugada demuestra a los ojos de los que te rodean que eres una persona sensible, que no contribuye a la crisis climática. Ya no es que la arruga sea bella, sino que, además, te permite evidenciar hasta qué punto eres responsable. ¡La coartada que necesitaba a estas alturas! Lástima que durante este mes de agosto el bar de la esquina esté cerrado por vacaciones,  pero en cuanto llegue septiembre y vuelva a encontrarme con Conchita será lo primero que le diré.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 11/08/19

divendres, 9 d’agost de 2019

mónFILMAT 2019 (7): AIXO HA ESTAT mF 2019

Aquí teniu el vídeo resum del què ha estat mónFILMAT, realitzant per Films Nòmades

dijous, 8 d’agost de 2019

PER QUE EL MAL QUERER DE ROSALIA ES UN DELS MILLORS DISCOS EN DECADES

Resultat d'imatges de el mal querer
A can Ciutadà K estem pillats per Rosalía, atrapats, encandilats, absorbits pel que és capaç de generar la xicota de Sant Esteve de Ses Rovires. Sé que són moltes les persones que es troben saturades de rosaliisme que no entenen la histèria col·lectiva que ella ha despertat i que n'estan convençuts que es tracta d'un fenomen de curta durada. Amics i amigues, la srta. Rosalía ha arribat per a quedar-se i el seu no serà un èxit de temporada, ni molt menys, vinculat a una un únic disc ni cançó exitosa. De fet, en el seu primer treball discogràfic, de la mà del productor Raul Refree -Los Ángeles- ja va captar l'atenció de la crítica musical que veia en la jove Rosalía una cantant amb molt potencial.

Fa uns mesos us amenaçava amb un post d'aquest estil: m'agradaria donar raons i proves de per què aquesta jove artista està en el lloc on ha d'estar i de per què 'El Mal querer' és un dels millors discos conceptuals que s'han editat en dècades.

El Mal querer és una adaptació musicada del llibre Flamenca o El Roman de Flamenca, una novel·la anònima occitana, atribuïda a Arnaud de Carassés escrita entre 1240 i 1270. Es tracta, doncs, d'un llibre del segle XIII. Així doncs, com a disc conceptual El Mal querer ens explica una història: la història de Flamenca i cada cançó és un dels capítols del llibre; és per això que cada tema del disc té doble títol, el nom que li ha donat Rosalía com a lletrista i el títol del llibre corresponent. En aquest disc experimental Rosalía  lliga flamenc, trap, pop i electrònica de forma magistral. Lliga l'imaginari flamenc, l'entorn taurí amb el món poligonero.

Per tant, cada cançó del disc en qüestió és molt més que una simple cançó encomanadissa i aquí us les detallo una a una:

MALAMENTE (Cap. 1-Augurio): una gitana li diu a la protagonista que va tenir un somni  en el que passava per un pont molt inestable metàfora del matrimoni dur que l'espera.    Per tant, la relació que està a punt de casar-se no acabarà bé i augura un patiment ineludible.
QUE NO SALGA LA LUNA (Cap. 2-Boda): una peça tètrica al voltant d'una acció festiva i lúdica: un casament. El motiu és que el nóvio mostra la seva capacitat de domini (impedint que ningú parli o que, fins i tot, surti la lluna). Aquell auguri es va concretant però el casament no s'atura i la celebració del matrimoni es realitza.
PIENSO EN TU MIRÁ (Cap. 3-Celos): exemple musicat del marit gelós fins a l'extrem, possessiu i repressiu davant les accions de la protagonista. Aquell auguri es comença a concretar.
DE AQUÍ NO SALES (Cap. 4-Disputa): el marit mostra obertament la seva part més malaltissa, evidenciant que li havia mostrat la seva millor cara per a seduir-la però ara està mostrant com és ell en realitat: un marit déspota i controlador.
RENIEGO (Cap. 5-Lamento): la protagonista es mostra trista i deprimida davant la vida que té i, fins i tot, es mostra culpable del que li està fent el seu marit.
PRESO (Cap. 6-Clausura): Flamenca fa repàs de la vida com a presonera que ha tingut malgrat l'alegria de tenir els seus dos fills, cada cop té més clar que no pot continuar amb aquest patiment.
BAGDAD (Cap. 7-Liturgia): apareix l'amant que empatitza amb el patiment de la protagonista i s'enamora d'ella.
DI MI NOMBRE (Capítulo 8-Extasis): La protagonista té relacions amb l'amant que la vol treure de la vida dura que té. El títol del capítol fa referència clarament a una relació sexual i l'orgasme resultant.
NANA (Cap. 9-Concepción): Flamenca torna a quedar embarassada però el bebé mor, possiblement pels maltractaments, i d'aquí que s'imagina que el petit està al cel.
MALDICION (Cap.10-Cordura): Flamenca mata al seu marit i abandona a l'amant decidida a estar sola i a sentir-se lliure.
A NINGÚN HOMBRE (Cap.11-Poder): La protagonista s'allibera totalment i no vol tenir mai més cap home que la controli, que la maltracti i té molt clar que no ha d'oblidar tot el què ha patit per a que no li torni a passar.

Així doncs, totes aquelles persones que heu arribat fins aquí i no li veieu cap valor a Rosalía (apart del merament mediàtic) us animo a que torneu a escoltar El Mal querer tenint en compte la descripció feta de cada cançó. Un disc que connecta una història del s.XIII amb l'actualitat: la violència contra les dones, l'empoderament femení, la llibertat personal i el rebuig a la violència enmig de palmes flamenques i sons de motors de motos.


El fenomen Rosalía s'asseu damunt 3 potes: la música, el directe i els audiovisuals. De la música ja n'hem parlat, sobre el directe, us puc dir després de veure-la en el passat Primaver Sound que la seva defensa dalt de l'escenari és IM-PE-CA-BLE absolutament TOT: il·luminació, vestuari, cos de ballarines, veu, ball, visuals... tot està cuidat fins al més mínim detall per a que tot funcioni de forma compacta i contundent. 

Sobre la vessant audiovisual és impecable la feina de la productora Canadà (amb els videoclips de Malamente o Pienso en tu mirá) i la imagineria del fotògraf Filip Custic que ha fet una filigrana en l'embolcall del disc, proporcionant una icona fotogràfica per a cada cançó... una meravella.

Així doncs, amics i amigues, Rosalía no és un èxit efímer, aquesta senyoreta té un intel·ligència i capacitats musicals (amb anys de formació tècnica en el flamenc i la música) que ens proporcionaran moooooltes alegries.

Si voleu saber més coses del que hi ha darrera de cada cançó de El mal querer a nivell musical aquí teniu un fantàstic vídeo de Jaime Altozano que l'analitza peça per peça... quedareu tan bocabadats com jo, segur!.