divendres, 9 de desembre de 2016

SR. LEONARD COHEN


(1934-2016)

A principis del mes de novembre parlàvem del nou disc del sr. Leonard Cohen: You want it darker. Quatre dies més tard, el sr. Cohen moria ... :(

Es tracta d'un autèntic cantautor de culte, autor de peces emblemàtiques com: Suzanne, Bird on a Wire o I'm your man. Amb 82 anys continuava ben actiu, editant treballs discogràfics i fent concerts. 

Mr. Cohen va nèixer a Montreal en una família jueva i als 15 anys va quedar enamorat de l'obra lorquiana que va marcar les seves ganes de dedicar-se a la literatura i la poesia publicant recull de poesia a mitjans dels anys '50 del segle passat; aquests foren els seus interesos inicials fins que a finals de la dècada dels 60 marxa a viure a Nova York i publica el seu primer treball discogràfic: Songs of Leonard Cohen (1967) que ja contenia moltes de les seves perles: Sisters of mercy, So long, Marianne i Suzanne. 

A partir d'aquell disc el reconeixement al mestre Cohen anà en augment i creà 'escola'. Molts cantants adaptaren i versionaren les seves cançons; entre ells, Enrique Morente i la seva obra magna: Omega, on es reunien Cohen i Lorca. Molts són els i les artistes que es declaren deutors del treball del mestre Cohen.  
La vida del sr. Cohen fou intensa, vivint una temporada en l'illa grega d'Hidra, recloent-se en un monestir budista o provocant un enorme atractiu en les dones, tenint parelles conegudes com Janis Joplin, Joni Mitchell o Rebecca De Mornay.

L'any 1984 arriba Various Positions amb perles com Dance me to the end of Love i Hallelujah (la seva cançó més versionada). A mitjans d'aquesta dècada participà en un capítol de Miami Vice per la TV, però no es repetí massa. A finals d'aquesta dècada arriba I'm your man (1988) amb una clara presència de sintetitzadors en les peces de l'àlbum.

El sr. Cohen va anar publicant treballs discogràfics però, com dèiem, allò més destacable és la capacitat per provocar la complicitat d'altres companys de professió; com la descoberta del mestre, als anys '90, d'artistes com Nick Cave, U2, R.E.M. o Rufus Wainwright. En el canvi de segle, amb els descobriment que el seu mànager l'havia estat robant (2004) el sr. Cohen va haver d'intensificar els seus treballs i les seves gires. 

Resultat d'imatges de leonard cohenL'any 2012 arriba un nou treball després de 8 anys sense cap disc d'estudi. Old Ideas fou un dels treballs més venuts en tot el món de la darrera etapa de Cohen que el motivà  a realiztar una intensa gira mundial. 2 anys després, coincidint amb el seu 80è aniversari publica Popular problems aconseguint un ressó i èxit similar a l'anterior disc. Com dèiem, poc abans de la seva mort presentava You want it darker, un delicat i preciós punt i final a la seva carrera musical. En total, 14 disc d'estudi, 8 en directe i 4 recopilatoris. 

La sensibilitat literària (12 llibres publicats) per escriure lletres, melodies aparentment senzilles i la seva veu greu i monòtona (quasibé parlada més que cantada) foren els seus tres més característics. Cançons que parlen de dolor, de desig, de boira i foscors pero també d'ironia i, fins i tot, sarcasme. Peces musicals dedicades als seus 3 grans temes: la religió, l'amor i les relacions de parella. 

Molts i moltes han manifestat la influència del mestre Cohen: Joan Manuel Serrat, Kiko Veneno, Cristina Rosenvige, Jeff Buckley, Il Divo, Enrique Morente, Enrique Bunbury, Human Drama, Coil, Lhase de Sela, Nacho Vegas, Nicke Cave, Michael Bublé, Jorge Drexler, Joaquín Sabina, Luís Eduardo Aute, Coldplay, Miguel Delibes, Julio Cortázar, ...

En la presentació del darrer disc declarava en una entrevista que ja estava preparat per a morir. A l'igual que fèu Bowie marxa amb nou disc, un bon disc, ple de metàfores que parlen de finals i de nit. 

El mestre Cohen és molt gran!

dijous, 8 de desembre de 2016

EL SR. JASON CHEN I LES SEVES IMATGES EN MOVIMENT


Resultat d'imatges de jason chen fotografia paradigm galleryEl fotògraf Jason Chen ha aconseguit afegir la variable 'temps' en les fotografies. Quelcom que semblava impossible pel caràcter estàtic que implica aquest art, aquest artista ho ha aconseguit mitjançant la yuxtaposició o, millor, l'entreteixit de dues instantànies que ens permet veure dos moments temporals del que s'hi retrata. En d'altres casos, aconsegueix provoca una efecte 'volum' amb el tractament que hi fa de les imatges.

Actualment podem veure una exposició al Paradigm Gallery de Filadelfia.
Resultat d'imatges de jason chen fotografia paradigm galleryResultat d'imatges de jason chen fotografia paradigm gallery

dimecres, 7 de desembre de 2016

THE CURE: CONCERT MEMORABLE AL PALAU SANT JORDI


The Cure feia 8 anys que no oferia gira mundial i anem directes al gra: el concert al Palau Sant Jordi fou GLORIOS !!! 

No tenien cap disc nou que presentar-nos, l'ànima del grup ja té 57 anys i no es tracta d'una banda 'de moda', precisament ... tot i això, ens oferiren un espectacle de 3 hores de durada i van plenar el Sant Jordi (17.000 ànimes).


Com ja ens havien anunciat aquesta era una gira de retrobament amb el grup, de repassar els 40 anys de trajectòria, una gira per a fans que volien gaudir del seu grup més enllà dels hits radiofònics del moment. La llista de cançons variava a cada ciutat, recuperava temes diferents. 

The Cure ens fa oferir un concert d'una hora i mitja i després 3 moments de bisos per arribar a les 3 hores d'èxtasis per a qualsevol fan. Ens van deixar amb la sensació que no podíem esperar res més, satisfets, agraïts, contents de declarar-nos seguidors d'un dels grups més coherents amb ells mateixos malgrat les diferents 'etapes' i variacions dels membres del grup.

Que sí, que sí, que no puc ser imparcial però el so fou impecable, l'escenografia senzilla però resultona, amb 5 pantalles enormes que anaven mostrar-nos imatges evocadores i també la banda en streaming. Un veu potent i enèrgica la de mr. Smith durant les 3 hores de concert: impressionant!


Arrencant amb Open van passar per Kyoto Song (poc tocada en directe), A night like this, The Walk, Push, In between Days (primer èxtasis), Sinking, Pictures of you (nou èxtasis), The Blood (només tocada a Bilbao, Madrid i BCN pel toc guitarra clàssic ¿!¿), Three Imaginary Boys, Primary, Charlotte Sometimes (poc interpretada en directe), Lovesong (nou èxtasi), Just Like Heaven (orgasme, directament), From the Edge of the Deep Green Sea, One Huundred Years i End


Final de la primera tanda. Aplaudiments, ovacions i tornen a l'escenari per a oferir-nos el primer bis: It can Never Be the Same (no enregistrada encara i dedicada a la mort de la seva mare), Burn, Play for Today i A Forest (brutal!, com sempre).


Marxem i segona tanda de bis, en la que es puja de nivell energètic: Shake dog shake, Fascination Street, Never Enough i Wrong Number. Tornen a marxar...


I a la tercera tanda de bis ens tenien reservat el clímax, l'orgasme final: The Lovecats (poc tocat en directe), Lullaby (ploro d'emoció), Hot hot hot!!!, Friday I'm in love (el Palau Sant Jordi s'enfonsa), Boys don't cry, Close to me i Why Can't I Be You? (el públic es desmaia!!!!) ... 


Memorable, gloriòs, impecable ... les millors paraules per a descriure un concert exemplar per a una banda amb 40 anys a l'esquena. Molts creuen que malgrat treballs discogràfics a punt d'editar aquesta podria ser la darrera gira mundial del grup ... Si aquest és el darrer concert, satisfets i agraïts d'haver-lo gaudit. 

Thank you, mr. Smith!!



dimarts, 6 de desembre de 2016

PESCANT SERIES DE TV (22): CRISIS IN SIX SCENES


Resultat d'imatges de crisis in six scenesFa més d'un any que parlàvem per aquí del pas (o hauríem de dir retorn) del sr. Woody Allen a la TV. El fill predilecte de Nova York va rebre una temptadora oferta econòmica del servei de vídeo d'Amazon (uns altres que es munten al carro del 'video on demand') per a dirigir una sèrie. Ell mateix ha reconegut que era una forma realtivament fàcil d'aconseguir pasta.

Fa un parell de mesos es presentava 'Crisis in six scenes', una mini sèrie de 6 capítols situada al Nova York dels '60 del segle passat (coincidint, precisament, en els inicis com a humorista televisiu del director a The Ed Sullivan Show o The Sid Caesar Show). L'argument ja l'hem vist en altres pelis d'Allen: un matrimoni acomodat reb la visita d'una tercera persona que és mooolt diferent a ells (a l'estil de Melinda & Melinda o Blue Jasmine) i aquesta tercera en discòrdia té la cara, ni més ni menys, que de Miley Cyrus (!!??). 

Com molts altres productes televisius de curta durada, es tracta d'una peli llarga trossejada en 6 parts. La crítica ha estat bastant implacable amb ella: un film pla, insuls i avorrit ... "molt a l'estil Allen". Bueno, al que ens agradi l'estil Allen no hem de patir (ejem). Certament, ja fa moooolts anys que es va dient que la fòrmula del director està esgotada, però pocs tenen l'habilitat, malgrat això, de mantenir l'atenció i les ganes de veure un nou producte d'ell (sí, jo m'incloc). A filmaffinity té un modest 6,2.

El mateix Allen ha manifestat que es pensava que podria fer la sèrie entre peli i peli (recordem que és rigorós a l'hora de presentar una peli per any) i no l'implicaria més de dues o tres setmanes... a l'estil 'coge el dinero y corre'. Doncs bé, la cosa no ha anat ben bé així i crec que al sr. Allen li han quedat poques ganes de repetir experiència televisiva, unit a les crítiques... encara menys.


dilluns, 5 de desembre de 2016

MANNEQUIN CHALLENGE


Estado Islámico (o ISIS o Daesh, ya no sé cómo llamarlo) usa ahora una nueva estratagema para confundir a sus enemigos. Los terroristas no pasan por sus mejores momentos, últimamente. Así que construyen hombres de madera, con sus correspondientes barbas, y los acompañan de supuestos tanques, también de madera. Vistos desde el aire parecen reales y, así, los iraquíes creen que los terroristas disponen de más milicianos y de más armamento que el que realmente tienen. Lo descubrió el ejército iraquí hace un par de semanas. Europa Press recoge las declaraciones de un teniente coronel: "A medida que nuestras tropas avanzan hacia zonas que debemos liberar, el Estado Islámico usa tanques hechos de madera para confundir a los aviones militares". Y también las de un coronel estadounidense: "Lo llamamos engaño táctico y es algo que el Daesh hace desde hace tiempo, pero no es tan problemático como otras cosas que hemos visto". Se refiere a los incendios provocados en plantas químicas y pozos de petróleo.

Los engaños tácticos tienen larga tradición. Durante la Segunda Guerra Mundial, un británico consiguió proteger el puerto de Alejandría a base de construir cerca de ella una ciudad falsa que los pilotos alemanes creían que era su objetivo. Los confundió también en el canal de Suez y, luego, en el preludio de la batalla de El Alamein. Ahí montó todo un ejército, con sus barracones, tanques, depósitos de agua, una vía de tren y un oleoducto. Todo de cartón piedra.El objetivo era hacerles creer que atacarían desde el sur.  Pero no. Atacaron desde el norte y ganaron la batalla.

Esos engaños tácticos tienen un precedente. El famoso París falso que durante la Gran Guerra los franceses construyeron en las afueras de París. Como los aviones solían bombardear la ciudad de noche, erigieron edificios, fábricas y monumentos (Arco de Triunfo incluido) de madera, pintados de forma que parecían auténticos.  Los dotaron de mucha luz, como el París de verdad. Desde lo alto, los aviadores alemanes creían estar bombardeando los mismísimo Campos Elíseos.

En nuestra vida cotidiana hay un engaño táctico que perdura: esos monigotes que a veces ves al margen de la carretera. De lejos parecen polis y reduces la velocidad. Pero cuando te acercas ves que son falsos. Pero ¿y si cometes el error de creer que, a partir de ahí, durante el resto del viaje todo serán maniquíes y resulta que el siguiente es un poli de verdad? ¡Ah, amigo!

Quim Monzó, a Seré Breve 
del Magazine de La Vanguardia