dijous, 21 de març de 2019

'A CIAMBRA' AL CINE-CLUB LA RAPITA



La propera pel·lícula que us oferim al Cine-Club La Ràpita ve carregat de premis: David di Donatello a la Millor Direcció i Millor Muntatge, Millor Actor al Sevilla, Premi Label Europa Cinemas a la Quinzena de Realitzadors de Canes i Premi del Públic en el D'A; precisament, la projecció vindrà acompanyada de la presentació de Jordi Brunet, responsable de producció i coordinació d'espais del D'A Film Festival.


A Ciambra de Jonas Carpignano és la història d'una família gitana romanesa de Calàbria a la que pertany Pio, un jove de 14 anys que veu com els líders d'aquesta comunitat/família 'desapareixen'... es tracta d'una història d'iniciació i del procés del jove per a fer-se adult quan els teus referents es dediquen a la delinqüència més o menys organitzada. Film amb aire de documental, altament naturalista, hereva del neorrealisme i amb unes gotes de thriller (no per atzar el film té al sr. Martin Scorsese com a productor executiu). Un espai geogràfic centre neuràlgic de la immigració nord-africana que proporciona més variables dramàtiques a la història.

El sr. Carpignano va enlluernar amb el seu film debut Mediterranea (2015) i en aquest segon film adquereix una maduresa que el situa com un dels autors/directors europeus que hem de tenir en compte. 

Us esperem aquest diumenge !!

dimecres, 20 de març de 2019

CIUTADA K FA 11 ANYS !!!



Aquest mes, concretament, el passat 11 de març aquest blog feia 11 anys. Tot i que l'aniversari no el vam celebrar quan tocava qualsevol moment és bo per a auto-felicitar-nos i fer un repàs del que ha estat el darrer any a can Ciutadà K.

  • Total de visites del blog: 244.853 visites
  • He publicat 141 entrades aquest darrer any (17 menys que l'any anterior)
  • He rebut 13.905 (davant les 51.307 de l'any passat -xifra extraordinària segons l'històric del blog degut al post de la desaparició del Delta que va disparar les visites- o les 8.176 visites de l'anterior)
  • He tingut 37 comentaris (sense commptar els meus)(davant dels 98 de l'any passat)
  • Aquest any s'han tornat a reduir considerablement el nombre de comentaristes. El més fidel  i participatiu amb molts diferència és: Xexu (27 comentaris), en segona posició, Pons (5) i en tercera Jesus M. Tibau (2).
  • Els posts més visitats d'aquest darrer any han estat:  
          Primer lloc: Feliços 50, Tete! amb 305 visites
          Segon lloc: mónFILMAT 2018 (2): Kino Tarragonik amb 214 visites
          Tercer lloc: mónFILMAT 2018 (6): Convidats i convidades amb 191 visites

El que menys visites té continuen sent les col·laboracions a Amposta Ràdio però l'entrada amb menys visita fou: 8M amb 25 visites.

Com en el recompte d'anys anteriors, allò personal i familiar és el que s'emporta més visites i, sobretot, les entrades vinculades amb mónFILMAT, projecte del que em sento molt satisfet.

Gràcies, amics i amigues, per acompanyar-me tots aquests anys ...  seguim !!!


dimarts, 19 de març de 2019

SOC FAN DE LA SRTA. ROSALIA !!



Imatge relacionada

Com pot ser que encara no us hagi parlat de la noia que em treu el son musicalment parlant. Sí, amics i amigues, la srta. Rosalía és del millor que ens ha passat en les darreres dècades. Ja sé que això que us dic no és gens original perquè el reconeixement en aquest moment ja és planetari, però no m'importa, vull ser de la 'massa' si del què es tracta és valorar la feina que Rosalía està fent ... i el molt que li queda per fer.

Nascuda a Sant Esteve Sesrovires, petita població del Baix Llobregat, amb poc més de 7.000 habitants, Rosalía Vila Tobella té 25 anys i ja ha fet récord en els Grammys Llatins guanyant 2 Grammy Llatins per un mateix tema, Malamente, que no havia aconseguit cap músic espanyol fins ara. Rosalía té l'admiració de cantants i artistes d'arreu del món, com Madonna, per exemple; o James Blake que l'ha inclòs amb un duet en el seu darrer disc (el preciós tema Barefoot in the park).

Rosalía és l'exemple de com la fussió ja és inevitable i que d'uns pares catalans de classe mitja pot sortir una cantaora i transgressora del flamenc tremenda. Molt s'ha parlat (i criticat) del fenomen Rosalía però si està en el punt on està és pel treball i l'esforç que aquesta jove li ha posat en el seu projecte. Ha sabut evolucionar el flamenc amb la barreja de ritmes urbans i una estètica molt particular. Acompanyada, literalment, de la seva família: Pilar Tobella -la seva mare- li fa de mànager i la seva germana Pili (coneguda com Daikyri a les xarxes) s'encarrega de l'estètica. Totes les passes que va donant l'artista estan ben pensades, planificades, poques coses queden a l'atzar. 

A la seva escola La Roureda, una de les seves mestres de primària, la recorda com a les castanyoles de la classe o l'alegria de la festa. La seva professora de ball fins al 16 anys insisteix en que l'èxit de la noia se l'ha treballat ella i molt. El seu primer professor de guitarra parla d'una alumna disciplinada, constant i amb molt potencial. Tots ells coincideixen en que sabrà portar perfectament el pes de la fama perquè es tracta d'una persona molt intel·ligent i amb el cap molt ben moblat. Molt ha canviat aquella nena que no va ser escollida a Tu sí que vales de Telecinco. Ha estudiat i perfeccionat un estil que supura personalitat a dojo.

El seu primer treball tampoc passà desapercebut, Los Angeles l'edità de la mà del productor i guitarrista Raül Refree, no podia sortir malament de cap manera i es va situar en el panorama musical...

Resultat d'imatges de el mal quererEl treball que li ha donat el reconeixement mundial, però ha estat el segon: El mal querer. Aquest disc i el què representa per al món musical mereix un post monogràfic (per a parlar de lletres, dels ritmes, dels arranjaments, de les innovacions, dels vídeos i la imatge gràfica de Canada). Es tracta d'un dels treballs musicals més enlluernadors de les darreres dècades. Fons i forma es lliguen de forma magistral per a, a més a més, posar llum a un dels drames més punyents en l'actualitat: la violència masclista. Rosalía ha treballat 2 anys en aquest segon disc i la intenció era oferir un disc experimental en la línia del gloriòs Omega d'Enrique Morente i Lagartija Nick. El Mal querer està basat en el llibre El Roman de Flamenca del segle XIV, la història d'una noia que és víctima d'un casament possessiu i destructiu. Les lletres de tot el disc és una mostra de relacions amoroses que fan patir més del compte. 

La seva versió de Me quedo contigo de Los Chunguitos a la Gala dels Goya d'aquest any, acompanyada de l'Orfeó Català fou memorable, impecable, encissadora.

Llavis vermell passió, ungles hiper-costumitzades, carregada de joies, pestanyes postisses i xandall de polígon. Podria ser la Juani de Bigas Luna si no fos perquè la Rosalía és culta, amb poder i empoderada. La seva seguretat, potència i idees clares ha portat a comparar-la amb Amy Winehouse, Albert Pla o David Bowie ... ella té 'coses' que ningú té. Les seves cançons estan farcides d'auto-tunes, sàmplers, sintetitzadors, però també de passos, compassos i picaments de mans de flamenc pur. 

Per tot això que us he dit em declaro FAN TOTAL de Rosalía i per això no em penso perdre la seva participació a Primavera Sound d'aquest any ... i la penso perseguir allà on actui.

Vosaltres encara no en sou fans?

dilluns, 18 de març de 2019

INAUGURACIO #MOSMIREM A LO PATI



El projecte l'Aula al Pati, liderat per Alfred Porres, fa uns mesos ens proposava una activitat molt engrescadora i per diversos motius: per tractar-se d'un projecte 'mundial' engegat pel fotògraf JR que ens aterra a les Terres de l'Ebre, la possibilitat d'incloure els veïns usuaris/àries del centre de Salut Mental del Pere Mata en les activitats del centre d'Art Lo Pati i apropar i establir diàleg entre l'Art i el Públic. 


Per tot plegat, #MOSMIREM és un projecte que ja insinuava impacte abans de començar. Més de 200 persones van anar circulant per Lo Pati per a ser fotografiats, en unes fotografies que transmetessin 'bon rotllo', positivitat ... el bon fer del fotògraf aconseguia captar expressions diferenciades en cadascun nosaltre, perquè, lògicament, el Ciutadà K també hi participà. Encara que no et sentis molt fotogènic el sr. Quim Giró et sap treure bon partit. Un cop fetes les fotos es tractava d'empaperar l'exterior del centre d'art Lo Pati i del Centre de Salut Mental del Pere Mata. La intenció era barrejar-nos com un acte d'inclusió, de pertànyer tots i totes a un mateix grup.

El resultat final és impressionant: veure la façana de Lo Pati folrada de rostres és d'un impacte visual innegable.

Ahir es va procedir a la inauguració amb una bona presència de públic, una ambient distès i agradable... el solet, el vermut i la música de Moreno Ros Dj ho facilitaven.

Felicitats per la iniciativa!!



divendres, 15 de març de 2019

SR. SAM SAVAGE

Resultat d'imatges de sam savage

(1940-2019)

Fa unes setmanes moria un dels escriptors contemporanis més 'especials', més 'rarunos', gairebé tan 'excèntric' com el sr. Pynchon (i això ja és dir, eh?. El sr. Sam Savage era una rara avis en el món editorial. Començà a estimar la literatura quan jugava amb la seva mare (i els seus 6 germanes)  a llegir poemes a l'atzar i la mare havia d'identificar de quin poema es tractava. De ben jove començà a escriure poemes i a principis dels '60 del segle passat era editor d'una revista de poesia Reflections.

Fou doctor en Filosofia per la Universitat de Yale (feia classes sobre Nietzsche i Marx) i acabà la tesi a París. Fou una ment inquieta i poc acomodada. Va marxar a Boston a viure reparant bicis, amb la seva parella (amb la que van tenir 2 fills) es va construir una casa enmig del bosc, també va ser pescador de crancs, els darrers anys es va submergir en una vida d'ermità i un dels seus somnis era fer la volta al món en vaixell en solitari ... però una malaltia pulmonar el féu avortar la missió.

Va entrar en el món de la novel·la tard... La seva primera novel·la l'escrigué l'any 2005: The Criminal Life of Effie O., escrita en vers, una mena de novel·la infantil per a adults. Tenia 65 anys. L'any següent el reconeixement li arribà amb el llibre Firmin, la història d'una rata solitària i lectora que viu en una llibreria en temps difícils, una autèntica faula sobre el món contemporani que fou èxit de vendes a Europa, traduïda a 30 idiomes i arribant a vendre més d'un milió d'exemplars. Després vindrien el Lamento del perezoso (2009) o Cristal (2012) i la seva darrera novel·la: El camino del perro (2016), amb èxits similars al seu preuat Firmin i construint un estil propi en el que els llibres i la lectura tenen un paper determinant, decisiu... vital, diria jo. La Vida entesa amb i per als llibres.

Tenia 78 anys i amb una obra limitada i escrita des de la vellesa s'ha guanyat un lloc rellevant en la Història de la literatura contemporània.

Si teniu ocasió, llegiu-lo, sentireu clarament la sensació de gaudir de la lectura ... tan agradable i tan difícil de descriure.

"Com més vell, més desconcertat em sento. Prefereixo la sensació de perplexitat que la de certesa, perquè si estàs en la certesa és que estàs equivocat"