divendres, 15 de desembre de 2017

EL SR. FRIEDKIN FILMA UN DOCUMENTAL SOBRE POSSESSIONS


El sr. William Friedkin va passar aquest any pel Festival de Sitges, ell fou el director de El Exorcista (1973) un dels films referents del cinema de terror, en general, i de les possessions infernals, en particular. Segons va afirmar el mateix Friedkin en roda de premsa, ell no volia que la possessió de la nena en el seu film fou un film de terror, sinó, més aviat un film al voltant de la pérdua de la fe...

The devil and father Amorth, és un documental sobre un exorcisme real i sobre un degà de l'exorcisme al Vaticà: el pare Amorth. Aquest morí poc després d'acabà el rodatge del film, en el que ell és el principal protagonista. El sr. Amorth va realitzar milers d'exorcismes al llarg de la seva vida. De fet, si creuem la superfície de vòmits, eructes i voltes de cap de la protagonista, a El Exrocista els principals protagonistes són els capellans, que s'enfronten a la lluita entre la raó i la fe.

El documental sobre el pare Amorth encara no estava enllestit en el darrer Sitges (però sí fou projectada una primera versió en el Festival de Venèzia), haurem d'esperar una mica per a entendre la part més realista del què fou grotesc en el film protagonitzat per Linda Blair i Max Von Sydow.


dijous, 14 de desembre de 2017

LES 10 MILLORS COMEDIES DEL CINEMA


Resultat d'imatges de some like it hotHe de reconèixer que sóc poc de comèdies, així, en general. Sóc dels que prejutgen que on hi hagi una bona interpretació dramàtica que es tregui la còmica. Sí, ja ho sé que és un error pensar així i que un bon cinèfag hauria de ser capaç de valorar els personatges d'Adam Sandler, Jack Black, Seth Rogen, Jonah Hill... però em costa...

Així que, avui trenco una llança a favor del cinema còmic tot fent un rànking de les 10 millors pelis de comèdia de la Història del Cinema.

La BBC Culture va preguntar a 253 crítics de cinema de tot el món per a que escollissin la millor peli còmica de la Història. Els recomptes de vots ens ofereix la llista següent:

10. The General (1926), dirigida per Clyde Bruckman i Buster Keaton, amb Buster keaton

9. This Is Spinal Tap (1984), dirigida per Rob Reiner, amb Rob Reiner Michael McKean, Christopher Guest.

8. Play-Time (1967), dirigida per Jacques Tati, amb Jacques Tati

7. Airplane! (1980), dirigida per Jim Abrahams, Jerry Zucker, David Zucker, amb Lorna Patterson, Joyc Bulifant, Jill Whelan

6. Monty Pythons-Life of Brian (1979), dirigida per Terry Jones, amb Terry Jones, Eric Idle.

5. Duck Soup (sopa de ganso)(1933), dirigida per Leo McCarey, amb Zeppo Marx, Groucho Marx, Chico Marc, Harpo Marx.

4. Groundhog Day (Atrapado en el tiempo)(1993), dirigida per Harold Ramis, amb Bill Murray i Andie MacDowell

3. Annie Hall (1977), dirigida per Woody Allen, amb Woody Allen, Diane Keaton.

2. Dr. Strangelove Or How I Learned To Stop Worrying And Love The Bomb, (¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú) (1964), dirigida per Stanley Kubrick, amb George C. Scott

1. Some like It Hot (Con faldas y a lo loco)(1959), dirigida per Billy Wilder, amb Tony Curtis, Marilyn Monroe i Jack Lemmon.


Uf, la llista té tela ... és curiós que només hi hagi una peli feta més tard dels '80 del segle passat. Què passa? què han de passar 50 anys per a valorar realment una peli? no serà que els crítics que puntuen ja tenen una edat? 

No serà que aquell prejudici que plantejava més amunt està més extens del què hauria? Reflexionem...

dimecres, 6 de desembre de 2017

GLOBAL SPIRIT TOUR: DEPECHE MODE A BARCELONA


Aix, molt emocionat estic perquè demà gaudiré del directe d'un dels grups mítics de la meva adolescència musical (bueno, i maduresa també). Si l'any passat vam tornar a gaudir dels The Cure en una actuació memorable d'un dels grups imprescindibles per al Ciutadà K, queden poques hores per a flipar amb l'energia del trio veterà del techno: Depeche Mode.

Ens agrada Depeche Mode i ja en vam parlar  d'això en aquesta casa.

Potser fa temps que no rebenten les llistes d'èxits amb un dels seus hits però disc a disc han anat fent-se una trajectòria madura, amb personalitat i captant noves generacions... El seu darrer treball -Spirit- ha estat valorat per la crítica com un dels millors dels darrers treballs del trio Gore/Gahan/Fletcher. 

Després de publicar el disc el grup va manifestar -l'octubre de l'any passat- que iniciava el Global Spirit Tour amb 32 concerts inicials per Europa, al que se'n van anar afegint més. Després anaren a Nordamèrica, Sudamèrica per a tornar Europa en un seguit de ciutats més. 

En declaracions del mateix cantant del grup -Dave Gahan- Spirit fou concebut per a ser tocat en directe; en els concerts, però, no s'obliden dels hits que els han fet mundialment famosos. Per al directe al trio principal s'hi afegeixen Christian Eigner (bateria) i Peter Gordeno (sintetitzador, piano, baix elèctric i suport vocal).

Sense cap mena de dubte, el nostre preferit és el sr. Martin L. Gore compositor de bona part de tots els temes de grup (amb solvència en els pocs treballs en solitari) i fent de solista d'alguns dels temes.

Demà, al Palau Sant Jordi, si tenim en compte els concerts anteriors de la gira, ben segur gaudirem de Going Backwards, So Much Love, Policy of Truth, It's No Good, Barrel of a Gun, A Pain That I'm Used To, Corrupt, Useless, In Your Room, World in my Eyes, Home, A Question of Lust, Shake the Disease, Judas, Somebody, Strangelove, Insight, Sister of Night, Where's the Revolution, Wrong, Everything Counts, Stripped, Black Celebration, Halo, Enjoy The Silence, Never Let Me Down Again, Wlaking in my shoes, I Feel You, A Question of Time, Personal Jesus ... i una versió del Heroes, de David Bowie.

Amics i amigues, només pel plaer d'escoltar en directe al GRAN Martin Lee Gore interpretant Somebody ja paga la pena el concert... 

Emocionats, expectants, il·lusionats i nerviosets estem!!



dilluns, 4 de desembre de 2017

KID TARAO


Resultat d'imatges de tatuajes de deporteQue los tatuajes empeoran el rendimiento de los futbolistas es noticia sorprendente porque hoy en día es difícil encontrar uno que no lleve. Le inmensa mayoría, sean buenos, malos o mediocres, lucen brazos y piernas más pintarrajaeadas que la Capilla Sixtina. Según los fisiólogos, esos tatuajes les son nefastos. Porque la tinta se sitúa bajo su piel, altera el sistema de refrigeración natural del cuerpo y hacen que suden menos y pierdan más sodio, y eso es malo. Pero bueno, no hau día en el que no aparezca un nuevo estudio 'científica', y cualquier día de estos saldrá otro que afirme lo contrario.

Soy de la opinión que el deporte profesional no es bueno para la salud. Basta ver la gran cantidad de futbolistas y baloncestistas a los que, antes de llegar a la vejez, se les descuajaringan las articulaciones. También la cabeza. El exfutbolista Alan Shearer ha hecho público ahora su caso. Con dieciocho años de carrera profesional, máximo goleador de la historia de la Premier League e internacional con la selección de Inglaterra, Shearer sospecha que sufre un tipo de demencia. Muchos de sus goles los marcó con la cabeza. Calcula que por cada uno de sus goles, en los entrenamientos practicó mil. A sus cuarenta y siete años tiene la memoria débil: "Cuando te dedicas al fútbol como profesional sabes que, más tarde en la vida, tendrás problemas en las rodillas, los tobillos o la espalda; ya los tengo. Pero nunca pensé que jugar a fútbol pudiese estar también relacionado con el daño cerebral". Propugna que se estudien los muchos otros casos conocidos e investigar qué pasa.

Que el boxeo afecta a la cabeza de los que se dedican a él es más sabido. Lo llaman demencia pugilística, una variante de la encefalopatia traumática crónica. Tantos golpes en la cabeza no son buenos. Muhammad Ali, Mike Tyson, Poli Díaz, Perico Fernández... Los viejos recordamos a Kid Tarao, el personaje de Tony Leblanc que se hizo popular en la TVE de los sesenta: "Del gimnasio a la Casa de Campo, de la Casa de Campo al gimnasio..." y "¿Dónde está el Moreno?Como lo coja, ¡lo mato!". De joven, Leblanc fue boxeador profesional, y por eso sabía impostar a la perfección la forma de hablar dislocada con la que retrataba a su personaje y que justificaba el apellido de Tarao con el que lo había bautizado. Si incluso el último videojuego con el boxeo como protagonista es de 1990, no es difícil concluir que para los jóvenes todo eso es puro pleistoceno. Sic transit gloria mundi.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 03/12/17

dijous, 30 de novembre de 2017

1ª CONVENCIO STARRACO WARS


Resultat d'imatges de 1a convencio starraco warsAquest cap de setmana -dissabte i diumenge- arriba la 1a. Convenció Starraco Wars, lògicament, a Tarragona. Tot un esdeveniment inevitablement friki per als i les amants de l'univers Star Wars. Tot i que hi ha més d'una associació de fidels seguidors d'aquesta saga creada pel sr. George Lucas no estem massa acostumats a veure convencions com sí en fan en d'altres països (sobretot als EEUU).

R2-T4, Associació Star Wars de les Terres de l'Ebre és el principal organitzador amb la col·laboració del Palau Firal i de Congressos de Tarragona. Durant els dos dies que durarà la Convenció els assistents podrem gaudir d'exposicions de figures i vestits, diorames, torneig X-wing, una zona tattoo, màquines arcades i videoconsoles, demostració de lluita amb sabres làser, projecció de fans films, personatges, la presència i conferència del sr. David M. Santana -el primer actor espanyol en aparèixer a la saga Star Wars (a El despertar de la força, Rogue i One i L'últim Jedi)- i el plat fort serà una super desfilada pels carrers de Tarragona ... com els mateixos organitzadors afirmen: "Tarragona tornarà a ser imperial!".

En aquesta primera edició els beneficis aniran adreçat a la lluita contra dues malalties 'rares' Síndrome de Sanfilippo i la Cistnosi, una convenció, doncs, solidària.