dijous, 3 d’octubre de 2019

'PLAY' AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge tenim una nova sessió del CineClub La Ràpita amb un dels directors suecs més rellevant del cinema actual. 

Curiosament, el sr. Ruben Östlund ha anat a parar a la direcció de films per l'esquí, l'apassiona aquest esport i va realitzar 3 films on l'esquí era el protagonista, plens de seqüències llargues (que es convertiria en marca de la casa). Posteriorment, va estudiar cinema a la Universitat de Gotemburgo de la que actualment n'és professor.

El seu cinema està impregnat de sociologia, centrat en el comportament humà i les seves reaccions amb gotes d'humor (un humor més aviat negre), clar deutor del cinema del mestre Haneke.

Va aconseguir el reconeixement amb Fuerza mayor, guanyadora del Premi del Jurat d'Un Certain Regard en el Festival de Cannes 2014; i des de llavors, cada nou film seu és rebut amb expectatives. Anteriorment, però, el seu cinema ja anava acumulant premis i tenint presència en els festivals internacionals de cinema, per la seva òpera prima de ficció (ja havia dirigit documentals i, com dèiem, films sobre esquí) The Guitar Mongoloid, guanyà el premi Fipresci en el Festival de Moscú (2005); Involuntary, el seu segon film ja estigué en la programació de Cannes 2008; i el següent film, Play aconseguí el premi Coup de coeur en la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes 2011. El quart film, Fuerza mayor, aconseguí el -ja comentat- premi a Cannes i fou nominat als Globus d'Or i seleccionat per a representar a Suècia en els Oscar. El seu cinquè film The Square- s'estrenà, de nou, en el Festival de Cannes i s'emportà la Palma d'Or a millor film i el Premi Goya al millor film europeu, culminació en el reconeixement d'aquest director.

Així doncs, el sr Östlund, film a film, està aconseguint una carrera cinematogràfica sòlida i coherent, on la seva vocació autoral es conjuga amb la capacitat de radiografiar la condició humana, radiografiar-nos... Sent molt capaç de posar en evidència l'hipocresia i els prejudicis de la societat occidental contemporània.

El seu és un cinema àcid, càustic, contundent però molt mesurat a nivell formal i amb un excel·lent domini de la càmera i el llenguatge cinematogràfic. La majoria dels seus films tenen una història senzilla, mínima però que arriba a alts nivell de profunditat i complexitat quan es capaç de dissecionar el nostre sistema de valors, sovint, parodiant-lo i poder-nos fer sentir, fins i tot, incòmodes.

La pel·lícula que podrem veure diumenge -PLAY- té tot això que us deia: uns nens negres es dediquen a robar mòbils a nens blancs fent jugar al seu favor el racisme i els prejudicis racials. Un film basat en fets reals que ens oferirà una nova radiografia del nostre present parlant-nos de bullying i racisme.

dimecres, 2 d’octubre de 2019

dimarts, 1 d’octubre de 2019

1-O: NI OBLIDEM NI PERDONEM


Resultat d'imatges de 1-o no oblidem

dilluns, 30 de setembre de 2019

VACAS MOCHILERAS


Resultat d'imatges de flatulencias de vaca producen energiaDe entrada parecía buena idea. Hace seis años investigadores del Instituto Nacional de Tecnología Agropecuaria argentino lograron recolectar las flatulencias de los bovinos. Son animales que liberan pedos tremendos, que contribuyen de forma espectacular al efecto invernadero. Una vez capturados, purificados y comprimidos serían biocombustible que se utilizaría como energía para uso doméstico: luz, neveras, radiadores... Incluso como combustible para los coches. Uno de los investigadores detalló el rendimiento: "Una vaca emite alrededor de 300 litros de metano por día, que pueden ser utilizados para poner en funcionamiento una heladeros de 100 litros de capacidad a una temperatura entre dos y seis grados durante un día completo". Por si no fuese bastante beneficio tener una nevera en marcha cada día gracias a una simple vaca, disminuiría la cantidad de gases nocivos para el medio ambiente.

Tal como repite la FAO, lo ideal sería que dejáramos de comer carne porque los rumiantes producen el 9% de las emisiones de gases de efecto invernadero. Desaparecidos los rumiantes de la faz de la Tierra, ese 9% pasaría a ser cero. Pero dile eso a un carnívoro, sobre todo si es de Argentina, donde los asados son un orgullo nacional.  Por ello decidieron capturar las ventosidades vacuna con ese sistema de cánulas que van desde la panza de la bestia hasta una mochila que se sitúa en su lomo. La conexión se hace con fístulas de 2 milímetros de diámetro, inseridas por micropunción, con anestesia, para que el animal no sienta dolor. Que ningún animalista sufra por si esa mochila es pesada y puede acabar por lastimarles la columna, todo el día con ella de un lado a otro. Es grande, pero tan sólo pesa 500 gramos, infinitamente menos que las pesadísimas mochilas que cargan en sus espaldas los niños de hoy en día.

Tras seis años de pruebas han llegado a la conclusión de que el invento es una chorrada. Los del Instituto de Tecnología Agropecuaria dicen ahora que es una fantasía sin base científica. De forma que han readaptado el viejo plan y se dedican a medir la cantidad y las características de los cuescos bovinos en función del clima y del tipo de alimentación de cada zona del país, a fin de mejorar los pastos y los suplementos alimentarios para que emitan menos metano. Así mantienen el postureo sostenible y Argentina puede seguir produciendo sus espléndidos bifes de chorizo, gracia a Dios sean dadas.

Quim Monzó a Seré Breve del Magazine 
de La Vanguardia del 29/09/19

divendres, 27 de setembre de 2019

'MANDARINAS' AL CINECLUB LA RAPITA


Aquest diumenge a les 18:30 tenim sessió al CineClub La Ràpita amb una pel·lícula europea de les més premiades dels darrers anys: Mandarinas.

El film està dirigit per l'estonià Zaza Urushadze i és tot una proclama a favor de la pau, de l'entesa i de posar en evidència la inutilitat de qualsevol guerra. Es un d'aquelles propostes on allò 'micro' i allò 'macro' s'entrellacen a la perfecció. A principis dels '90, amb la desfeta de la URSS, molts territoris d'aquest conglomerat soviètic van reclamar la seva independència; aquest és el cas de la zona on es situa l'acció del film: la província de Georgia amb una Abjasia que reivindica la seva independència. La guerra civil en la que desembocà el conflicte és el marc 'macro' de la història i la part 'micro' és la vida que transcorre en un petit poble, més concretament, la casa d'un fuster que fabrica caixes per a mandarines... en aquest entorn dos soldats ferits, de bàndols enfrontatsm no tindran més remei que arribar a entendre's. 

Pel·lícula nominada als Oscar i Globus d'Or com a millor film de parla no anglesa i reconeguda com a millor pel·lícula europea en el Premis Gaudí.

Un film, doncs, eminentment pacifista, que convida a la reflexió; pausat, calmat i valuós. "Les fronteres divideixen a la gent de forma artificial. Aquesta pel·lícula hauria de ser un intent per destruir els límits artificials. Els herois que recentment, per alguna raó, eren enemics, enfonsaran aquelles fronteres artificials. Seran capaços de perdonar, ajudar i protegir-se uns als altres, fins i tot protegir-se de la seva pròpia gent i arribant  pagar fins i tot amb les seves pròpies vides". La nacionalitat estoniana del director/guionista li permet prendre la distància suficient per a encarar el 'conflicte' d'una forma agnòstica enfront dels nacionalismes dels què ens parla.

Una gran proposta cinematogràfica que no us podeu perdre !!