divendres, 7 d’agost de 2020

SR. CARLOS RUIZ ZAFON

Muere Carlos Ruiz Zafón, autor de 'La sombra del viento' | Euronews
(1964-2020)

Amb només 55 anys moria un dels escriptors contemporanis més rellevants de la península, algunes persones diuen que la seva popularitat literària el situa just després de Cervantes. La seva és una bibliografia poc extensa però d'una coherència i robustesa poc vista en la literatura del nostre país. La tetralogia El cementerio de los libros olvidados és una de les sagues literàries més impecable que s'ha escrit en els darrers anys: per sòlida, per madura, per referencial, per màgica.

El món de les lletres ha perdut una peça important. El sr. Ruiz Zafón va nèixer a Barcelona fill d'un agent d'assegurances i una mestressa de casa. Va estudiar en un col·legi jesuita del barri de Sarrià de Barcelona i, posteriorment, Ciències de la Informació a la UAB. Les seves primeres passes professionals les féu en el camp de la publicitat arribant a ser director creatiu de la rellevant agència McCann WorldGroup fins que al 1992 decidí centrar-se només en la literatura. Tot i que en la seva família no hi havia cap tradició literària el mateix autor va manifestar que per als seus progenitors la lectura i el món dels llibres era molt present i la seva infància estigué envoltada de llibres.

L'any 1993, tenia 25 anys, publica la seva primera novel·la: El príncipe de la niebla, amb el que aconsegueix el premi Edebé. Els diners d'aquest premi els invertí en aconseguí establir-se a Los Ángeles, la seva passió pel cinema el fèu cerca un lloc en el lloc de les estrelles. Allà es dedicaria a l'escriptura no només de llibres sinó també de guions.

El príncipe de la niebla és el primer llibre de la Trilogia de la niebla, adreçat a un públic juvenil, formada per: El palacio de la medianoche (1994) i Las luces de septiembre (1995). 

La següent novel·la fou considerada pel mateix autor com una de les més importants i personals que ha escrit: Marina (1999).

Tot i que aquestes novel·les anaven adreçades a un públic juvenil destaquen les característiques de l'estil 'CarlosRuizZafón': narracions molt cinematogràfiques, nostalgia pel passat, atmosferes gòtiques i expressionistes, perspectiva humanista i un virtuòs ús del llenguatge i la tècnica narrativa. 

La següent novel·la seria el tret de sortida al reconeixement global del sr. Ruiz Zafón. La sombra del viento (2000) fou finalista al premi Planeta d'aquell any davant la insistència del sr. Terenci Moix, no va aconseguir el premi i es comenta que l'editorial la va publicar a contracor, gens convençuda. Els 15 milions d'exemplars venuts i la traducció a més de 50 d'idiomes demostra com n'estaven d'equivocats. Aquest fou el primer llibre del que es convertiria en la tetralogia de El cementerio de los libros olvidados, que el configurarien els llibres publicats posteriorment: El juego del ángel (2008), El prisionero del cielo (2011) i El laberinto de los espíritus (2016). Aquesta darrera fou descrita per l'autor com l'obra més complexa i laboriosa de tota la saga. 

La potència del concepte i imaginari d'un cementiri de llibres oblidats només la poden entendre aquelles persones que hagin llegit la novel·la i tinguin un considerable respecte per la literatura... només llavors podran copsar com de gran, màgic i fascinant és el que ens va regalar el sr. Ruiz Zafón...L'any 2012 va publicar en premsa un relat breu Rosa de fuego (2012) que explicar el naixement d'aquest cementiri, situant l'acció en el segle XV, en plena vigència de la Inquisició Espanyola, aquesta peça permetia entendre millor l'univers de la saga. Aquell mateix any publicaria un altre relat breu: El Príncipe del Parnaso (2012) situant l'acció a la Barcelona de 1616, com una altra de les peces fundacionals d'aquell cementiri, està situada en el lloc 0,5 de la sèrie.

El que molta gent coneix del sr. Ruiz Zafón és només l'escriptor de 'best sellers' des de que va publicar La Sombra del viento. Però aquest senyor tenia diversos interessos i camps artístics en els que hi posa la mà: com guions o composicions musicals... Molts destaquen la seva habilitat davant del piano tot i la seva mancança de formació musical. De fet, va compondre les BSO dels seus llibres: si entreu a la seva pàgina web podreu escoltar la llista de peces musicals que acompanyen cadascun dels llibres de la famosa tetralogia (podeu clicar aquí per escoltar-les). L'Orquestra Simfònica del Vallès s'interessà per aquesta vessant artística de l'autor i realitzà diversos concerts com el del Palau de la Música al febrer de 2014 amb la 'Suite de la Sombra del Viento'

Tot i el seu amor pel Cinema el sr. Ruiz Zafón es va negar de forma rotunda i contundent a deixar adaptar els seus llibres a la gran pantalla, amb declaracions d'aquest estil: "imposible hacer una mejor película que la que uno va a ver cuando empiece a leer la novela" o "sería redundante, irrelevante y totalmente innecesario". L'autor era conscient de l'enorme potencial imaginatiu que tenien les seves paraules i les descripcions ja cinematogràfiques que ens oferia.

La gran força dels llibres del sr. Carlos Ruiz Zafón és haver aconseguit l'impossible: fer llegir a persones que mai havien llegit, captar l'atenció de lectors i lectores que no ho eren, a l'estil del què aconseguí la sra. Rowling amb els seus HarryPotter. 

El sr. Carlos Ruiz Zafón va morir a Los Ángeles (California) massa aviat. Massa. Per sort va deixar-nos els universos tancats per poder submergir-nos i gaudir com poques vegades he gaudit amb un llibre i de conèixer (i reconèixer) una Barcelona com poques vegades ens l'havien descrit... Gràcies, mestre!

Us deixo amb el que ens diu en el seu web sobre la seva pròpia biografia, deixant-nos veure el seu univers particular...

"Mi afición a los dragones viene de largo. Barcelona es ciudad de dradones, que adornan o vigilan muchas de sus fachades, y me temo que yo soy uno de ellos. Quizás por eso, por solidaridad con el pequeño monstruo, hace ya muchos años que los colecciono y les ofrezco refugio en mi casa, dragonera al uso. Al día de hoy ya son más de 400 criaturas dragonas las que hacen mi censo, que aumenta cada mes. Además de haber nacido en el año, por supuesto, del dragón, mis vínculos con estas bestias verdes que respiran fuego son numerosos. Somos criaturs nocturnas, aficionadas a las tinieblas, no particularmente sociables, poco amigas de hidalgos y caballeros andantes y difíciles de conocer"


dimecres, 5 d’agost de 2020

LES INFOGRAFIES DE CINEMA DEL SR. MATTEO CIVASCHI

CAMERABOOK – Minimal Film di Matteo Civaschi, l'Universo del Cinema  reinterpretato graficamente | CameraLook

Estem parlant de la representació gràfica de les idees. No és cap idea nova. Fa segles que va. El gran salt, però, s'ha produit amb l'entrada en el món digital i la facilitat de crear i modificar imatges amb qualsevol eina bàsica de tractament d'imatges.

CINEGRAFICS | MATTEO CIVASCHI | Comprar libro 9788494741807Centrant l'infografia en el Cinema el dissenyador gràfic Matteo Civaschi ens aporta quelcom innovador. Ho va fer fa uns 3 anys amb el llibre  Cinegràfics, en el que expressava de forma gràfica i sintetitzada l'argument d'un grapat de films i dades sobre diferents vessants del món del Cinema. Fa un parell d'anys arribava Minimal Film. El universo del cine reinterpretado gráficamente. Pren la mateixa idea de partida que el seu llibre anterior -representar el cinema en gràfics- però ho porta més enllà: ara es tracta d'anar a l'essència de l'univers visual del film en qüestió. Trobar aquell element mínim que ens  permeti accedir a tot l'imaginari del film o films escollits.


MINIMAL FILM. El universo del cine reinterpretado gráficamente | Flow Press

Com podeu veure, no sempre destaca allò popularment destacable, explotat en el cartell oficial promocional del film, sinó que sovint ens ressalta detalls menys vistosos però molt rellevants en la trama del film. La tendència cap a la representació més minimalista el porta a l'ús de figures geomètriques i colors bàsics. 

Encantador de tan senzil...

MINIMAL FILM. El universo del cine reinterpretado gráficamente | Flow Press

dijous, 30 de juliol de 2020

SR. CHRISTO VLADIMIROV JAVACHEFF


Christo by Annie Leibovitz.
(1935-2020)

Fa unes setmanes moria un dels artistes més fascinants de l'art contemporani, almenys per a mi.

El sr. Christo Vladimirov Javacheff, més conegut com a 'Christo', moria a finals de maig, amb 84 anys. Nascut a Gabrovo (Bulgària) fill d'un científic i d'una secretària de l'Acadèmiade Belles Arts de Sofia. De jove, es va interessar pel teatre i per l'Art tot i que les estrictes normes del Partit Socialista Búlgar no les portava massa bé.... l'any 1957 fuig de l'estat socialista en una camió que transportava medicaments fins arribà a Austria, allà continuà estudiant Belles Arts però aviat marxà a Ginebra i, després, a París. Fou una època dura, de pocs diners. L'any 1958 realitzà la primera obra de l'estil que el caracteritzaria: embolicà un pot de vidre buit decorant l'embolcall, un empresari alemany en comprà diversos. 

La majoria de projectes artístics foren realitzats amb la seva parella, l'artista Jeanne-Claude (que morí l'any 2009). Curiosament,  va nèixer el mateix dia i any que el sr. Christo: el 13/06/1935 però a Casablanca (Marroc) a meitat dels anys '50 anà va viure a París amb la seva família i l'any 1958 conegué al sr. Christo....

El pot embolicat evolucionà cap a la simplificació i l'any 1959 optà per embolicar els objectes sense decoracions superflues i cada cop escollia objectes més grans. L'any 1961 va embolicar barrils en el port fluvial de Colònia. L'any següent, juntament amb la sra. Jeanne-Claude van emprendre el seu projecte més gran: sense avisar a les autoritats van bloquejar amb barrils de petroli un carrer de París, com a protesta pel mur de Berlin, al cap d'unes hores fou desallotjat però aquesta acció li donà notorietat artística a la ciutat.

L'any 1964 el matrimoni Christo-Jeanne-Claude s'instal·len a Nova York de la que no marxarien. Sense diners i amb problemes d'idioma, anaven exposant en diferents galeries de la ciutat i embolicant vitrines de botigues (que els proporcionava certs ingressos).

La popularitat defintiva arribaria l'any 1968 amb la seva participació en el Documenta 4 de Kassel (Alemanya): un tub de 5.600 metres cúbics suspès per dues grues i visible a 25 kilòmetres de distància...

A partir d'aquí les obres de gran format s'anaren succeïnt embolicant llocs naturals i edificis de tot el món: 'Wrapped Coast' (1969), embolicar la costade Litte Bay a Sidney; 'Valley Curtain' (1970) 400 metres de roba que cobri part del Rifle Gap de les Muntanyes Rocoses a Colorado; 'Running Fence' (1973), la cortina de 39 kilòmetres instal·lada a Marin (França); el Pont Neuf (1985); el Reichstag (1995); 'The Gates' (2005) format per 7.503 marcs metàlics al Central Park de Nova York.

Al llarg dels anys molt projectes van quedar pendents de realitzar, generalment, per manca de permisos, com: el de la Puerta de Alcalá (Madrid), l'estàtua de Colom (Barcelona), el MOMA de Nova York o el pont Alejandro III a París. Precisament, el projecte en el què estava treballant abans de morir era embolicar l'Arc de Triomf de París.

L'obra del tàndem Christo/Jeanne-Claude fou impressionant, veure el Reichstag embolicat dóna fe de l'espectacularitat dels seus projectes.

Christo and Jeanne-Claude Wrap Up the Reichstag | Lost Art - YouTube







dimarts, 28 de juliol de 2020

'RABBITS' DEL SR. DAVID LYNCH A YOUTUBE



Rabbits 3 conills humanoides estan en una sala d'estar, representats per Scott Coffey, Laura Elena Harring i Naomi Watts (aquestes dues protagonistes del darrer film del director: Mulholland Drive), en el capítol 3 Rebekah Del Río substitueix a la sra. Harring. La frase que presenta la sèrie enllaça directament en els films antecedents i precedents del què parlava: "In a nameless city deluged by a continuous rain ... three rabbits live with a feraful mystery" (En una ciutat sense nom, inundada per una pluja continua...Tres conills viuen amb un misteri aterrador). Els tres personatges dialoguen mentres riures enllaunats constants conviuen amb les converses... com no pot ser d'una altra manera la sèrie està plena d'efectes de so (tan propis del sr. Lynch) i afegits per Angelo Badalamenti (músic habitual de bona part de les BSO del director de Blue Velvet). Algunes imatges dels conills antropomòrfics seran utilitzades a Inland Empire. 
Inicialment, la sèrie només estava disponible -de pagament- a la web del director DavidLynch.com i en algun DVD recopilatori.




Saber exactament què ens vol dir el sr. Lynch amb aquesta minisèrie (i com en la majoria dels seus treballs) és una autèntic misteri: uns diuen que la sala d'estar és com un purgatori, altres diuen que parla del concepte 'temps', de la reencarnació... un autèntic cant al surrealisme.

Si voleu fer-vos la vostra pròpia opinió, en aquest enllaç trobareu el primer capítol dins dels canal de youtube del sr. Lynch: 'David Lynch Theater', en el seu canal estan els 8 capítols restants.


Si voleu gaudir-lo en VOSE aquí teniu els 9 capítols junts:

dijous, 23 de juliol de 2020

AL SEGLE XXI LA TORTURA NO ES CULTURA


Tots Som Poble (@ampostadiuprou) | TwitterSí alguna persona de les que llegeix aquest post pensa que els que vivim a les Terres de l'Ebre estem a favor i encoratgem els correbous estan ben equivocats. Una altra cosa és que aquestes persones contràries s'hagin fet visibles i s'hagin encarat a una tradició tan antiga com inhumana. D'un temps cap aquí van apareixen veus que demanen un debat, que demanen poder tractar la qüestió... i aquestes veus han cristalitzat en l'Associació 'Tots Som Poble', un col·lectiu  format per gent d'Amposta que pensen que "ja és hora de poder obrir un debat tranquil i respectuós sobre els correbous", consideren que tot ésser viu mereix un respecte i gaudir i passar-s'ho bé a costelles del maltractament d'un altra no és admissible.

Em van demanar participar en la campanya "Al segle XXI la tortura no és cultura" i no m'hi vaig poder negar. En ella, diferents persones del territori donen la cara tot mostrant el seu rebuig als correbous.

Perquè la tradició no ho pot justificar tot ...