Què som? Tan sols una memòriad'allò que hem posseït i vàrem perdre,canvi constant i resignat adéual temps que fuig amb pas irreparable.I sempre caminem en l'insegur,fins quan l'amor ens dicta pensamentsd'eternitat i passa d'una bocaa l'altra en besos l'ànima exaltada.Llavors mateix, la festa de la vidacom nau il·luminada es va allunyant,plena de músiques que ja no sónper a nosaltres,i la badia s'enfosqueix on, tristos,alcem adéus, com un infant que miral'estel perdut en el suburbi gris.És aleshores que entre foscos núvols,plens de presagi, vora el vell domàscrepuscular, on ja comença un ventde desesper, amb crit inacabable,com de biaix, misteriosament,fulgura el sol de la melancolia.Una cançó de l'ànima, llavors,puja innocent i sembre, pietosa,d'estels benignes la profunda nitdel terrenal misteri sense fons.I màgiques figures i sentitses van entreteixint davant dels ulls,i cauen, ja fets música, en el cor,que així coneix i estima el seu misteri.
Joan Vinyoli (2014:65). Poesia completa.
(imatge generada per IA)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada