divendres, 31 de juliol del 2009

SR. LLUÍS SERRA ('LLULLU')

(2000-2009)

La última carrera de Llullu
"En su libro Quiet, Marius Serra incluyó un montaje fotográfico que permitía la ilusión óptica de ver correr a su hijo Lluís -Llullu, para la familia- en realidad inválido debido a una grave encefalopatía. La serie de imágenes que simulaban el movimiento del niño iban acompañadas de unos poéticos textos en los que el escritor jugaba con la idea del espejo de Lewis Carroll. Ponía en boca del nió unos recuerdos, subvirtiéndolos. Llullu decía:"Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar".

Ayer Llullu emprendió su carrera más larga, la definitiva. El pequeño, que contaba con 9 años, falleció a mediodía a causa de una parada cardiorrespiratoria. Pese al profundo dolor, fue una 'sorpresa relativa' para sus padres, porque esa era una posibilidad que siempre tenían presente, tratándose de un ser tan frágil y vulnerable, aquejado de reiteradas crisis y que había frecuentado médicos y unidades de cuidados intensivos. Los padres de Llullu se sentían pese a todo reconfortados porque el pequeño, que 'estaba pasando una época relativamente buena', se fue de forma repentina y en un ámbito tranquilo, lejos de los ambientes hospitalarios y de los tubos para respirar.
·
Ellos, sus padres y hermana, conservarán el recuerdo de los momentos vividos con Llullu. "Hay muchoas vivencias eriquecedoras, la fierza de todo lo que él nos ha dado sin tener conciencia de ello", comentaba ayer Màrius Serra, que el pasado junio logró reunir en l'Auditori a numerosos músicos y artistas en el concierto benéfico Mou-te pels quiets.

Pese a su delicada salud, su familia siempre brindó a Llullu una vida lo más normal posible. No renunciaron a viajar con él a lugares remotos, como Hawái o Canadá. Y simulaban que el pequeño hablaba normalmente con ellos. Con motivo de la publicación de Quiet (Empúries en catalán/Anagrama en castellano), el escritor lo explicaba así a este diario: "Hay un monólogo verbal, que en casa practicamos todos, y que es inclusivo. Decimos cosas como 'El Lluís ha dit...', lo inscribimos de forma natural en nuestro relato".

El adiós a Llullu, que se quiere laico y discreto, será mañana, a la 9.30, en el tanatorio de la ronda de Dalt."


Rosa Maria Piñol
La Vanguardia, 24/07/09
·

dimecres, 29 de juliol del 2009

ALICE IN WONDERLAND... DE BURTON

·
Síííííí!!!!, per fi podem gaudir de les primeres imatges del que ha estat capaç de fer el sr. Tim Burton i el seu equip amb el valuós material de Lewis Carroll... Alícia ja entra a formar part de l'univers burtonià.... i si tenim en compte el que veien en el tràiler, la 'cosa' promet molt i molt.... haurem d'esperar fins a principis del 2010 .... quines ganes de que arribi!!


dimarts, 28 de juliol del 2009

DE LLUNY,


"De lluny, es gira i el sorprèn la gernació que es va ajuntant. Per l'embocada dels carrers hi acut més gent: el personal de la Creu Roja que ve a canviar les guàrdies, els pares d'alguns nens exploradors que (misteriosament assabentats) volen vetllar per seus rebrolls, les nòvies dels sindicalistes, els vagabunds i els venedors ambulants i, sobretot -com s'ha dit abans-, una multitud de curiosos anònims, disposats a resistir fins a la fi, preparats amb cistells de queviures i tapaboques. Aquests darrers són la ignota força popular, l'obscura massa que escriu pàgines d'història que després li costa tant de saber llegir.
En Daniel segueix també amb la mirada, per uns intant, la silueta d'en Martí Durbec, acompanyant la comitiva des de la vorera. L'industrial dubta i, mentrestant, es deixa portar pel corrent. Prop d'ell, el seu xofer té cura de vetllar-lo amb petites sol·licituds de criat.
- On dormirà el senyor?
- No ho sé. Pel que pugui ésser, prepara les coses per passar la nit al cotxe. I mira de tenir a punt el portaviandes amb caviar i un termo amb xampany. Si trobes pals de Jacob, compra'n uns quants.

El xofer està esgarrifat i sent una vaga repugnància interior. La promiscuïtat l'amoïna i el carrer, vist a peu, amb un volant a les mans, li encomana una angoixosa sensació de desampar. Des de la seva darrera guerra -una íntima i menuda guerra colonial- no ha dormit a cap cotxe i la idea de tornar-hi el posa de mal humor. I ell, com nosaltres, ho troba del tot innecessari.
- El senyor voldrà que l'acompanyi? -pregunta amb reticència.
- Tu diràs!
- No, ho deia per si cal avisar a casa.
- Avisa'ls, avisa'ls...
En el fons, en Martí sap que descansarà còmodament en el seu llit. Però en ocassions li plau dramatitzar fets insignificants de la seva vida, esforçant-se per revestir-la d'interès als ulls dels altres."

Pere Calders (2008)
La ciutat cansada
·

dilluns, 27 de juliol del 2009

PLA QUINQUENNAL

... per a començar la setmana (de no-vacances)
amb alegria i els Manel

divendres, 24 de juliol del 2009

GAZA/SDEROT

Avui us presento un 'documental web' (aquest blog està passant per una etapa molt TIC): GAZA SDEROT: LIFE IN THE SPITE OF EVERYTHING
·
Israel/Palestina, jueu/musulmà, Gaza/Sderot ... 3 kilòmetres els separen.
·
Es tractava d’un serie documental del canal Arte.tv, en el que mitjançant 40 capítols i 80 vídeos de menys de 2 minuts de durada (com veieu, plenament adaptat a l’entorn xarxa) 6 personatges israelians i 6 palestins són entrevistats sobre la vida... els somnis, les aspiracions, la visió que en tenen del conflicte, ... els punts que es tractaven eren tan extensos com la vida mateixa: educació, festes, família, pesca, deport, feina,... Les persones entrevistades eren estudiants, perruquers, conductors d’ambulància, comerciants, camperols, professors de kung-fu, músics.... durant 10 setmanes, des del 26 d’octubre fins al 23 de desembre de 2008 (abans de la salvatge ofensiva de l’Estat d’Israel) un equip a Gaza i un altre a Sderot anaven penjant a la web les càpsules, les mini entrevistes, en temps real. L’aspecte de la web són dos finestres: una cap a Gaza i l’altra cap Sderot, amb el cursor activem l’acció d’una o de l’altra, fent més evident la separació física malgrat la proximitat (la gran proximitat) geogràfica.
.
És impressionant la capacitat de captar la realitat, la Vida malgrat el conflicte, malgrat les morts, les tortures i les desigualtats en la qualitat de vida.... els equips deixaren de gravar i penjar vídeos 4 dies abans de que el conflicte es tornés més cru.
·
El resultat? Un treball documental que ja és un punt de referència, s’ha emportat el premi de la Unió Europea al millor documental de l’any, la web guanyà el premi Europa i amb el material s’ha construit una peli de 50 minuts: Gaza Sderot: La vida a pesar de todo. Un treball necessari, de visió obligatòria.
·

dijous, 23 de juliol del 2009

CROWDFUNDING!! ‘CROW’ QUÈ??! CROWDFUNDING!!

Amb aquest ‘palabro’ es defineix una nova tendència a l’hora de engegar i tirar endavant projectes audiovisuals que requereixen de capital econòmic. Es tracta de fer una borsa de producció comunitària per a aconseguir els diners necessaris per a realitzar un film.... és la peli de tots/es!!!

És un pas més en aquest entorn de popularització dels productes audiovisuals, on tothom amb una càmara digital pot fer quelcom, on qualsevol pot penjar les gravacions domèstiques a ‘youtube’... sí, però quan es vol fer una llargmetratge, tot i que es posi bona voluntat i grans intencions hi ha material que val el que val per molt democratitzat que estigui el món audiovisual... Sembla ser que el Crowdfunding és la solució més encertada, no deixa de ser portar a terme la cooperativa de tota la vida però aplicada a un àmbit on la figura del productor ‘pastós’, autoritari i controlador semblava inevitable... benvinguts a la democratització de la producció cinematogràfica!!!.
El moviment ja disposa d’autèntics gurús als EEUU (¡cómo no!), és el cas de Robert Greenwald –documentalista- que l’any 2004 fundà la productora Brave New Films, la primera companyia que confià la financiació al seu públic potencial.. d’aquesta forma, aconseguí els 300.000 dòlars que necessitava per a realitzar Irak for sale en 9 dies....
Òbviament, les xarxes socials són peces cabdals per aconseguir aquesta posada en comú, aquesta coordinació, captació de 'socis' i aquests espais col·laboratius de creativitat... Twitter, Facebook, Myspace...

3 exemples de ‘crowdfunding’:
Franny Armstrong (Anglaterra)
Ha aconseguit filmar The Age of Stupid, un docudrama sobre les conseqüències del canvi climàtic que s’estrenarà a la península el 22 de setembre i a 40 països més. La directora, instigadora i persistent, no captà ‘socis’ per internet ja que no volia que les grans corporacions ‘retratades’ en el film s’assabentessin, així que, utilitzà el boca-orella... un crowdfunding pre-històric, pre-2.0 ... i ho aconseguí!!!


O Apóstolo (Galícia)
La productora Artefacto s’ha proposat filmà un film stop-motion, O Apóstolo, amb participacions populars de, com a mínim, 30€... el director, Fernando Cortizo, s’ha mogut prou com per a tenir, entre els centenars de socis del film, al músic Philip Glass. El film s’estrenarà en el 2010 i compta amb la participació (veus i aspecte dels ninots) de Jorge Sanz, Geraldine Chaplin o Lluís Tosar...


El cosmonauta (Madrid)
Carola Rodríguez, Bruno Teixidor i Nicolás Alcalá són els capdavanters de la productora Riot Cinema i pretenen realitzar un film de ciència-ficció: El Cosmonauta amb el crowdfunding... la pel·lícula dirigida per Nicolás Alcalà està molt marcada per l’esperit Tarkovsy i el cinema rus, fins al punt, de que el compositor del film Solaris en sigui un dels 'socis productors' del nou film.... i no només es tracta de pensar-la, desenvolupar-la i fer-la de forma democràtica, sinó que el film té llicència Creative Commons que permet que qualsevol pugui copiar i manipular el producte final (sempre que s’anomeni la font original)... i serà estrenada gratis i a internet!!!


... l’esperit 2.0, aquell que “entre tots/es ho farem tot”, despega... i no sabem fins a on serà capaç d’arribar. De moment, el nostre estimat projecte EG (Espantant Gavines) beu directament d'aquest font... ¡estamos de 'rabiosa actualidad'!

·

dimecres, 22 de juliol del 2009

SR. VICENTE FERRER

1920-2009


El 19 de juny moria un líder social dels que han fet Història.
·
Milers i milers de persones passaren per la seva capella ardent, sense llàgrimes, sense plors, només donant mostres d’agraïment, de respecte, d’admiració cap a la persona que els oferí la mà, que els fèu menys intocables... vingueren d’areu del país, amb bicicleta, a peu, amb búfal.... van voler dir un darrer adèu a father... les llavors que anà plantant aquest home durant 56 anys a la Índia, 40 a Anantapur... han donat fruits en forma d’acomiadament emotiu.
·
Ell arribà a l’Índia com a missioner jesuïta amb la intenció de convertir indis al cristianisme... però la realitat d’extrema pobresa amb la que es trobà fèu que aparqués l’’home de religió’ per a que l’’home d’acció’ sortís i marqués totes les accions i decisions, com ell digué: “la pobreza no hay que entenderla, hay que remediarla”.
·
La Fundació que construí és una entitat laica, no és una entitat caritativa sinó transformadora i emancipadora, aquest és el nucli dur distintiu amb l’altra persona que dóna la seva vida per a millorar les condicions dels menys afavorits a l’Índia: Teresa de Calcuta.... el que en ella era caritat i oració, en ell era emancipació i acció; ella cuidava l’individu, ell cuidava la comunitat i esperonava l’enorme força canviadora que té 'allò social'.
··
Els resultats?
1.696 escoles
3 hospitals generals
26.001 vivendes
4.233 associacions de dones
Decenes d’ambulatoris
Multitud de projectes d’irrigació o reforestació
·
... i un món una mica millor
·
Gràcies, sr. Ferrer, per fer-nos saber que si volem podem canviar moltes coses... moltes més de les que ens pensem.
Gràcies, sr. Ferrer, per il·lusionar-nos i mantenir-nos en la fe que una altre món és possible.
··

Gràcies...
·

dimarts, 21 de juliol del 2009

21 DE JULIOL: ANIVERSARIS CINÈFAGS

·
Avui és un d'aquells dies de l'any en que els mitòmans i cinèfags, en general, tenim feina, ja que la densitat d'aniversaris és alta, un dia com avui, van nèixer personalitats cinematogràfiques tan diferents com...

Norman Jewison (1926)
Norman Frederick Jewison va nèixer a Toronto, és director, productor i actor.
Estigué a l'armada en la IIGM i els seus films intentaren denunciar situacions de desigualtat i racisme, tot perseguint, però, agradar al gran públic. Debutar a principis de la dècada dels '60 i el seu primer gran èxit fou En el calor de la noche (1967), exemple clar d'aquella intenció de que parlàvem, barreja de thriller i film de denuncia. El segon gran èxit fou el musical El violinista en el tejado (1971) on explica amb grans dosis de sentit de l'humor la vida d'un poble jueu a la Ucraïna de l'època zarista. Després de 2 anys, realitzà un altre hit cinematogràfica i, sobretot, musical: Jesucristo Superstar (1973).
A la dècada dels '80 es dedicà a fer força telefilms i en els darrers anys ens oferí el film de lluiment personal (Oscar inclòs) per a Cher: Hechizo de Luna (1987), un film encantador... A partir d'aquí la seva trajectòria cinematogràfica ha estat poc productiva però ha tingut temps de el 1988 creà el Centre canadenc de cinema a Toronto dedicat a la formació de directors. El seu darrer film destacable fou el biopic Huracan Carter (1999), amb Denzel Washington de super-boxador.
No ha guanyat cap Òscar però l'any 1998 sí que el van reconèixer amb el premi Irving Thalberg a tota una carrera.
En el 2004 publicà la seva autobiografia amb l'engrescador títol de This Terrible Business Has Been Good to Me.... avui fa 83 anys!!!

Tony Scott (1944)
Germà petit del també Ridley Scott, nascut a Anglaterra, en els seus inicis foren com a actor, als 16 anys, actuant en un curtmetratge debut del seu germà Ridley amb el ambició títol de Boy and bycicle. La seva primera vocació era com a pintor, però engrescant pel seu germà Ridley que havia creat la Ridley Scott Associates (RSA), companyia d'anuncis de televisió, es muntà al carro del seu germà i filma milers d'anuncis per a la televisió... la seva carrera anà, doncs, al costat de la del seu germà i quan aquell debutà amb Los Duelistas (1977) dos anys abans de la fundacional Alien, el octavo pasajero (1979) Tony també ho fèu. Enlluernant pels cants de sirena que els arribava de Hollywood la vida els colpejà amb la mort del seu germà gran Frank...
A Hollywood, el primer projecte que volia desenvolupar era l'èxit d'Anne Rice Entrevista con el vampiro.... finalment, realitzà un altre film també vampíric però més madur, sensual i molt reivindicable: El ansia (1982, amb un espectacular David Bowie i magnètica Cahterine Deneuve), tot i que en aquell moment fou linxada per la crítica i menystinguda pel públic (avui en dia és una obra de culte). Això fèu que el sr. Tony Scott es refugiés en la publicitat... fins que dirigí Top Gun (1986), film de més recaptació d'aquell any, descobriment del sr. Cruise i histèria adolescent mundial! ... a partir d'aquí, enllaçà un blockbuster rera un altre Superdetective en Hollywood II, Revenge (amb Kevin Costner i Madeleine Stowe), obra menys ambiciosa però fosca, bruta i violenta, per a mi, la cara més interessant d'aquest director.... però tornà a la gran producció amb Días de Trueno (1990), massa semblant a Top Gun, però. El último Boy Scout (1991, amb Bruce Willis). Intentà fugir de les mega-pelis i adaptà una història del inicial Quentin Tarantino: Amor a Quemarropa (1993, amb Christian Slater i Patricia Arquette), la millor peli del sr. Scott que impressionà, fins i tot, al sempre crític i exigent sr. Tarantino.
Després vingueren Marea Roja (1995), Fanático, Enemigo Público (1998), Spy Game: Juego de Espías (2001), El fuego de la venganza (2004), Domino (2005) i Déjà Vu (2006).... per al meu gust, 'más de lo mismo' ... No podem negar, però, que l'estètic videocliper, tecnològic i de ritme accelerat d'aquest director ha marcat nous directors com Michael Bay o Antoine Fuqua ... el sr. Tony Scott avui fa 65 anys !!!

Robin Williams (1951)
El 'pallasso' del sr. Williams va nèixer en una bona famíali de Xicago, inicialment no mostrà cap interès per la interpretació es dedicava als estudis i als esports ... per el 1967 la família es trasllada a Califòrnia i en la nova escola se li despertà les ganes de fer teatre. Es tragué del cap la seva vocació de carrera política i inicià la carrera d'actor. El 1976 té la primer audició i el primer contracte. El seus inicis foren en la comèdia i la televisió en una serie de gran èxit als USA: Mork & Mindy (1978) que hagués pogut estar fent durant molts anys, però ell no es volia encasillar, així que la deixà i aconseguí el primer paper cinematogràfic a la peli més incompresa de Robert Altman: Popeye, en la que Robin Williams sembla haver nascut per a intepretar-lo, després vingué la molt recomanable El mundo según Garp, amb un paper de certa ironia però no còmic. De 1987 a 1991 fou una època daurada en la carrera de l'actor amb 3 nominacions seguides per l'Oscar: Good morning, Vietnam (1987), El club de los poetas muertos (1989) i El Rey Pescador (1991).
La dècada dels '90 estigue farcida de papers còmics on el sr. Williams feia emergir tota la seva capacitat histriònica.... que era molta; exemples com la sra. Doubtfire o Jumanji. La seva capacitat per imitar veus el portà a doblar diverses pelis d'animació, però la més remarcable fou com a geni a Aladdin (1992).
Després de participar en l'espectacular i coral Hamlet (1996) de Branagh, el 1997 significà un punt d'inflexió amb Good Will Hunting guanyà l'Oscar, quasibé un Oscar a la seva carrera tenint en compte el tard que li van donar i la participació a Deconstructing Harry (1997) de l'Allen. La popularitat i la capacitat interpretativa (i no només còmica) del sr. Williams no la posa ningú en dubte i, més, quan el 2002 ens arriben les interessants: Retratos de una obsesión (de Mark Romanek) Smoochy (de Danny Devito) (podria ser quasi autobiografia, tenint en compte els seus inicis a la TV) i Insomnia (del sr. Nolan)....
Tot i l'aparença d'eterna felicitat i jovialitat la vida personal del sr. Williams no ha estat cap camó de rosses.... casat dues vegades, 3 fills/es, superada una època d'addicció a la cocaïna... el 2006 s'interna voluntàriament en un centre per deixar l'acoholisme a l'espera de reprendre la seva carrera... avui fa 58 anys !

Charlotte Gainsbourg (1971)
La sra. Gainsbourg estava marcada a ser artista tenint en compte que es filla de Serge Gainsbourg i Jane Birkin (dos mites!). Va nèixer a Londres i animada, encoratjada (i enxufada?) per la seva mare aconsegueix el primer paper als 13 anys a Parole et musique, on mostrava les seves innates aptituds cantaires. Des de 1983, que gravà amb el seu pare un disc, la vessant 'cantant' de la seva carrera no l'ha deixat mai del tot ...
Després vingueren La Tentation d'Isabelle i l'Effrontée (1985) que li proporcionà el Cèsar. Va treballa amb el seu pare al disc Charlotte For Ever (1986), després amb la seva mare a Kung Fu Master (1987)... però fou amb les següents dues pelis que aconseguí l'estrellato' definitiu: La petite voleuse (1988) i Merci la vie (Bertrand Blier)... ha participat en pelis europees fins que en el 2001 estigué a 21 gramos (2004, Alejandro González Iñárritu), destacable és la seva presència a la Ciencia del Sueño (2006, Michel Gondry) o I'm not there (2007, Tod Haynes)... en el Festival de Cannes d'aquest any s'emportà el premi a la millor actriu per Antichrist (de Lars von Trier)... El seu estil natural, el seu aspecta petit i fràgil però amb força i apassionat ens agrada, sí, Charlotte ens agrada!!!
... el 2006 edità el seu darrer disc: 5:55.
... està casada amb Yvan Attal (actor i director) amb el que té 2 fills.
... avui fa 38 anys !!!

Josh Hartnett (1978)
Joshua Daniel "Josh" Hartnett, va nèixer a San Francisco tot i que la seva infància la passà a Minnesota , és fill de pares divorciats i té 3 germans més petits. En el col·legi catòlic que en el que estudià fèu de Huckleberry Finn... a l'institut una lesió al genoll provocà que aprqués el futbol americà pel teatre .... atzars de la vida ... i a partir d'aquí marxà a estudià interpretació a New York.
El seu debut fou el 1997 a Debutante... però on destacà molt especialment i construiren el sex symbol que és ara fou a Las Vírgenes Suicidas (de la Coppola), en la que el fet de ser el protagonista dels somnis humits del germanes protagonistes disparà la líbido de bona part de les platees del cinema ja siguin noies o nois (jo sigué un d'ells... :P ) . A partir d'aquí, vingueren el mega èxit Pearl Harbor (2001) i, sobretot, La Dalia Negra (de Brian de Palma)
Al tio bueno de Josh (perquè mira que està bueno, eh??!!) se l'ha relacionat amb Scarlett Johansson, Gisele Bündchen, Sienna Miller, Penélope Cruz... i tantes altres.
... avui fa 31 anys!!!

divendres, 17 de juliol del 2009

I AVUI....

·
·

·
· Yupi !!!

dijous, 16 de juliol del 2009

SRA. OLGA CERPA I MESTISAY

·
Estic content perquè des d'un temps cap aquí la presència del concepte 'Sra.' en aquesta casa va augmentant... estava preocupat, eh? com ja us havia comentat en alguna ocassió, la presència masculina és molt més present que la femenina a can Ciutadà K... no es tracta d'obsessionar-nos, però, ni d'obligar-nos a parlar de 'senyores', allò més saludable és que la paritat sigui natural, sense pressions, ni discriminacions positives ....
·
Us vull presentar a la sra. Olga Cerpa, que és la veu de Mestisay, el meu darrer descobriment musical... es tracta d'un grup que fa anys que van per la vida (quasibé tants com jo!) però el seu darrer treball: 'Pequeño fado y otras canciones de amor' m'ha enxampat!
·
Olga Cerpa és una cantant canària, filla de camperols del poble de Moya (Gran Canària) que de ben petita es sentí atreta pel cançoner tradicional de les illes que li transmeté la seva família. En el col·legi incià les seves primeres classes de solfeig i amb unes quantes companyes del 'cole' formen el grup Tabona, el grup va durar molt poc, però les seves aparicions en les teles locals li donaren cert reconeixement a finals dels '80.... la seva veu està considerada com la més important de la seva generació a les illes (canàries!).
·
El 1986 s'afegeix com a cantant al grup Mestisay, amb ells grava Más al sur (1988), Canciones de les dos orillas (1989), El cantar viene de viejo (1992), La rosa de los Vientos (1996), Querido Néstor (1997), Viento de la Isla (1999), Mestisay (2001), Canciones del Sur (2003).... i Pequeño fado y otras canciones de amor (2008).
·
Tot i això, la seva personalitat no es lliga només ha aquest grup i ha col·laborat en més de 20 gravacions amb artistes com: Los Sabandeños, Tontxy, Julio Pereira, Milladoiro o Kepa Junkera. Va presentar, fins i tot, un programa a la Televisió Canària. En solitari també ha editat treballs, com la recopil·lació de cançons populars sudamericanes a Bolero (1997) o cançons populars espanyoles del segle XIX.
·


Mestisay és un grup de música canari creat el 1978 engegat per Manuel González que capta un grup de joves de les illes per a reivindicar la música popular canària. Arrencà, doncs, com un grup folc. El 1981 treuen el primer treball, Taifa, on agrupen aquelles cançons recollides. El segon, Sirinoque (1982), estigué dedicat al folclore de La Palma. Des de 1983 estigueren oferint el tradicional Concert de Nadal a l'Ermita de San Telmo a Las Palmas de Gran Canaria durant 15 anys... un cita multitudinària any rera any. El 1985 graven Romance del Corredera, amb versos del poeta Pedro Lezcano i el 1986 editen Canciones de Fiesta amb cançons populars del folclore festiu canari i passen a dir-se Mestisay-Compañía canaria del canto popular-.
·
El 1988 s'incorpora la sra. Olga Cerpa i editen Más al sur, reduint-se, considerablement, el nombre de membres del grup. El següent disc és Canciones de las dos orilla que graven amb el grup de Veneçuela Seranata Guayanesa, en el que fussionen el foclore d'ambdós pobles.
·
El 1990, novament textos de Pedro Lezcano conformen Versos para la vida. El 1992, graven El cantar viene de viejo amb la col·laboració de Amancio Prada, Carlos Cano o Joan Manel Serrat, en el que deixen una mica de banda les cançons populars per a crea peces pròpies.·
·
El 1995 creen l'espectacle i disc Querido Néstor, sobre obres del compositor canari Néstor Álamo, es tractava d'un musical amb l'actuació d'un centenar de persones, orquestra simfònica, cantants, ballarins....comportà un èxit sense precedents.
··
El 1996 graven La Rosa de los vientos, hi col·laboren las Hijas del Sol. El 1998 publiquen Viento de la Isla i creen l'espectacle La Noche de Canarias, amb cantants canaris i l'Orquestra Simfònica de Tenerife.
·
El 2001, publiquen el treball Mestisay on incorporen sons més pop a les seves peces de caràcter popular; hi col·laboren Milladoiro, Carlos Cano, Julio Pereira, Tontxu, Kepa Junkera, ...·
·
El 2003 presenten un treball acústic i intimista, amb acompanyament només de piano anomenat Canciones del Sur, que desencadena un espectacle de café-teatre on es barreja la música, la poesa i els monòlegs... amb ell es passegen per 10 països, 3 continents durant 3 anys, acabant el 2005 als EEUU.
·
El 2004 estrenen a Las Palmas de Gran Canaria l'espectacle Poeta en la Isla, un homenatge a poeta Pedro Lezcano (mort 2 anys abans) amb el que plenaren el teatre 3 dies seguits.·
·
El 29 de desembre de 2005 celebren el seu 25è aniversari amb la producció Toda un vida. El 2006 presenten la segona part del musical Querido Nestor i el 2007 l'espectacle Romántico, sobre temes de bolero.

L'any passat presentaren Pequeño fado y otras canciones de amor... boleros de tota la vida que es vesteixen de fados... una delícia!!
·
Les seves gires han visitat 12 països d'Amèrica i Europa. Han compartit escenari amb Joan Manel Serrat, Carlos Cano, Victor Manuel...


·
·

dimecres, 15 de juliol del 2009

COM FER UN CURT?

Ara que estem posats de ple en la realització d'un curtmetratge (modest, senzill, amateur, 'xapucero'... però curtmetratge!) gràcies a l'EG-Project (Projecte Espantant Gavines), la necessitat i inquietud per saber més coses del tema ens ha portat al vídeo que us ofereixo tot seguit, en el que 4 tios amb 4 complements i un bon equip digital van i filmen una rèplica del desembarcanent a Normàndia que va filmà el sr. Spielberg a Salvar al Soldado Ryan, així, pim, pam! un vídeo curiós .... nosaltres no aspirem a tant.... som gent senzilla,
... i zen! molt zen!
·
·
·
·

dimarts, 14 de juliol del 2009

EG-PROJECT (5): SEGON DIA DE RODATGE!!!...

·
Data: 10.07.09
Hora: 22:58 a 08:20 (del dia 11.07.09)
Dia 2 de rodatge.
Exteriors.
Lloc: Platja Garbí/Platja Les Delícies (La Ràpita)
·
El segon dia de rodatge va tenir lloc el dissabte passat. Es tractava dels exteriors, de nit, intentant filmar la lluna, la sorra, la passió d'uns amants... TOT UN REPTE!!! i tot una experiència... va anar genial !!! Aquí teniu el relat de l'actor protagonista (acompanyat de les fotos de l'adjunt de Producció, gràcies, nen!), jo no ho hagués expressat millor, un aplaudiment per al Jordi/Enric...
·

CRÒNICA DE RODATGE EN UNA NIT D'ESTIU
·

"Hola gran família de gavinaires,
Ja m'he despertat, i al meu cervell hi ha un núvol on s'hi confonen totes les imatges que hem viscut aquesta nit passada.
Els llums a la platja, les cadires al passeig, les converses abans de començar. A l'inici tot aixó passava a un ritme lent, com si la gravació no anés amb nosaltres, ja ja ju ju. fins i tot faltava un cable de TV.
Més tard ens hi posem, després de fer un curt mos, l'activitat va començar en adonar-nos que teníem tot el fato a la platja mentre que el que havíem de fer era començar rodant al passeig. Canvi ràpid del set de gravació, presència d'algún extra no previst, fins i tot els Mosos van veure el que fèiem sense atrevir-se a molestar ni dir-nos res. D'aquí en van sortir bones escenes de carrer la M i l'E caminant, abraçats, l'escena del ball, bé....
Un cop fet aixó s'apropava inexorablement la part més difícil tant conceptualment com tècnicament.
Escena tòrrida a la platja d'arena fina i humida i gravació de tot plegat amb un handicap de lluminositat considerable.
L'escena de terra queda mal il.luminada, els llums s'apaguen, torna-hi que no ha estat res, els actors en
plan croqueta, que si rasquem els peus, que si aquesta má aquí....... en fi, un ardu treball basat en seguir amb fidelitat el guió escrit.
Més ràpida i efectiva va ser la fugida de la M amb aixecada de mà de l'E inclosa que no acabava de baixar en el moment oportú, Elevades dosis de concentració de l'equip director (Ma J i J Ll), el claquetista no parave, en David intentant passar com podia el tràngol del motor apagat, (només l'ajut d'una família solidària com la seua permetria continuar amb el rodatge) , la Laura fent mans i mànigues per aprofitar i intentar superar els dèficits lumínics, els actor espolsant-se la sorra molla apegada per tot arreu.
Si alguna paraula pogués resumir la gravació de les escenes de la platja aquesta seria sens cap mena de dubte DIFÍCIL, MOLT DIFÍCIL, i ja està.
La perpectiva del resopó va contribuir a millorar els ànims, eren les 4 del matí, no passa res, són les 4'15 s'acosta una màquina extranya de recollir basura, coneix a Jesús (qui no) és l'avançada de la caravana que estem esperant ¡¡¡les màquines aplanadores de sorra¡¡¡¡¡, que passa? doncs que naltros teníem el campament muntat just devant l'entrador a la platja per on havia de passar la gran màquina. Aquesta arriba i d'entrada ja ens diu que aixequem el campament que ha de passar, mig conegut d'algú, parlem amb lo xòfer per demanar-li que ens ajudés en la gravació i res a fer. Entra a la platja i a una velocitat endemoniada comença a repassar la sorra i ens quedem acollonits en constatar que així és impossible de filmar res. Encara és de nit, hem tret tot el fato que teníem escampat per la platja i au a decidir un altre lloc per filmar les escenes matutines.
A hores d'ara ja estem més aprop de qualsevol guerrilla urbana, sospitos
a de tot, que no pas d'un equip de gravació del conte d'un conegut escritor ebrenc.
La màquina passa a ser el protagonista intern i extern del que passarà a partir d'ara.
Després de buscar i trobar el millor emplaçament i segurs que la màquina haurà de passar indefectiblement, decidim gravar les escenes de l'E quan abans millor. Semba mentida peró potser degut a la llum natural amb les escenes vem anar fent molta via. que si agenollat, que si busca, que si mira, en fi tot el que estava guionat es va filmar abans que vingues la terrorífica màquina, són les set del matí.
Jesús, en avançadilla, intenta parlar amb el maquinista i només aconsegueix fer-ho amb signes, (pura mímica) Jesús interpreta que sí, que el maquinista es mostrarà col.laborador i que quan arribi al puesto reduirà una mica la velocitat per tal de poder fer la faena.
són les 7 del Matí, la màquina entra a la nostra platja, començem a filmar amb l'Enric d'esquena, la màquina s'apropa a una velocitat de cursa de camions, quan arriba a la meva alçada jo no el veig sento uns crit de !!!!aparteus, aparteus¡¡¡¡ , em giro i veig a totes les gavines de l'equip realment espantades recollint fato i derivant les posicions vers unes roques més elevades i clarament infranquejables per la màquina. El xofer no vol colaborar.
A partir d'aquí, sort que ja teniem el gruix d'escenes treballades, ens vem limitar a aprofitar el moment en que la màquina era lluny per filmar alguna cosa més.
·
Al final fins i tot vem poder veure una gavina real volant per davant de la màquina resum de tot el significat del conte d'en Tibau, el que no sabíem peró és que qui espantava gavines no era l'Enric tal i com ens crèiem al començament qui les espantava de debó era la terrible, ràpida i gegantina màquina de netejar platjes de la Ràpita.

Una abraçada a tots, bon despertar i millor dormir directora"
Jordi

·

dilluns, 13 de juliol del 2009

SRA. PINA BAUSCH

(1940-2009)

A finals del mes passat, moria una altra figura cabdal del món cultural: Pina Bausch... ballarina i coreògrafa.
·
Philippine Bausch va nèixer a Solingen l’any 1940 i era filla de taberners. “no tuve vida de família; mis padres no tenían tiempo libre para ocuparse de mí. Al caer la tarde me refugiaba bajo las mesas del café y me quedaba allí, observando”. S'interessà per la dansa de ben jove, primer com a ballarina a Alemanya (amb 14 anys), després als EEUU (amb 19 anys) i tornà a Alemanya (1962) on el seu interès ja estava més focalitzat en creà peces que en interpretar-les, el seu gran reconeixement vingué amb la seva trajectòria com a coreògrafa que inicià en els anys ’60. Ella afirmava que “mis piezas no crecen de principio a fin sino desde dentro hacia fuera” o “no me interesa cómo se mueve el ser humano, sino que aquello que lo conmueve”...això fèu que es guanyés el sobrenom de la ballarina dels sentiments, afegits a la renovadora de la dansa contemporània, la millor coreògrafa dels segle XX.
·
El 1973 creà i dirigí la seva pròpia companyia a Wuppertal, que l’any 1980 obria amb una obra seva, precisament anomenada 1980, en homenatge a l'any que morí Rolf Borzik, ballarí, coreògraf i company en cos i ànima de Pina... en els anys ’80 la ciutat de WUppertal ja formava part del mapa de la dansa internacional.
·
Ellà introduí en la dansa el cant o el text, podent parlar d’un dansa-teatre, que, icnialment, fou fortament criticat pels més puristes.... Segons el diari Frankfurter Allgemeine: ‘si hagués existit un Nobel de dansa probablement hagués estat la primera en guanyar-lo’.
·
El dilluns vinent hagués fet 69 anys i un càncer la va fulminar cincs dies després d’haver estat diagnosticat.
·
Al llarg de la seva trajectòria s'atreví a dirigí una pel·lícula de dansa: El Lamento de la Emperatriz (1990)... els seus darrers espectacles: El limpiacristales (1997), amb una muntanya de rosses vermelles a l'escenari; Para los niños de ayer (2002) que naixia arrel dels atemptats de l’11-S i incloïa carreres amb monopatin o cadires d’oficina o ball amb els dits...
·
Però per als cinèfags la sra. Bausch serà sempre recordada per obrir i tancar amb la dansa el film d'Almodóvar Hable con ella, la peli començava amb la sra.Bausch amb la ballarina Malí ballant un fragment del Cafe Müller (de 1978) i al final un fragment de Mazurca fogo a ritme de la peça de música Alberto Iglesias.





·

divendres, 10 de juliol del 2009

TOT DESCOBRINT ALS 'MANEL'


Segur que tothom sabeu qui són ... però jo fa poques setmanes que els he descobert. Llegies coses aquí, et sonava el nom d'allà, però escoltar-los, escoltar-los no m'havia posat .... m'hi he posat i.... M'HAN ENCANTAT !!!! Un nou grup català entra a forma part de les coses que ens entusiasmen....
·
Manel és un grup de Barcelona... grup pop tot i que té tocs folk, també. Els crítics els vinculen, a nivell estílistic, amb Pau Riba, Jaume Sisa i Antònia Font... sí, i jo també els posaria dins l'univers sonor de Joan Miquel Oliver (de fet, en alguns concerts han compartit cartell), Albert Pla i tocs de Yann Tiersen (ja que el seu acompanyament musical és espectacular en la majoria de temes)... Lletres naturals, fresques, divertides, quotidianes amb un punt surreal... que t'aporten bon rotllo i alegria.
·
Es tracta d'un grup d'amics de l'escola (Col·legi Costa i Llobera) que tocaven per passar-ho bé i la cosa s'ha anat fent grossa ... van presentar una maqueta al Sona9 (2007) i quedaren finalistes i guanyaren el Premi Joventut, amb el premi es van pagar la gravació del primer treball: Els millors professors europeus. La revista Enderrock li otorgà el premi al millor disc pop-rock de l'any. La revista MondoSonoro la va situar en el setè lloc de la mateixa categoria.
·
Manel són:
Guillem Gisbert: veu principal i ukelele.
Arnau Vallvé: veu, bateria, precussió i programacions MIDI.
Marí Maymó: veu, baix, contrabaix, clarinet i flauta.
Roger Padilla: veu, guitarra, banjo, melòdica, mandola, ukelele i programacions MIDI
(com veieu en aquest grup a tots els dóna per cantar....).

Un dels vídeos que us presento, Dona estrangera (dirigit per Sergi Pérez) va guanyar el premi al millor vídeoclip del festival Cinemad de 2008. L'altre, és En la que el Bernat se't troba.

Dona estrangera



En la que el Bernat se’t troba



Si algú vol escoltar més coses ... puc enviar regalet...

·

dijous, 9 de juliol del 2009

SRA. FARRAH FAWCETT


Ai, portem unes setmanes que a la vessant necrològica d'aquesta casa se li ha girat molta feina ... les personalitats van caent una darrera l'altra ... i manca temps per anomenar-les, homenatjar-les i parlar-ne d'elles ... però com que allò important -per a mi!- és recordar-les, ho podem fer encara que se'ns acumuli la feina, encara que hagi passat dies....
·

(1947-2009)


Fa pocs dies es moria l'àngel més recordat d'aquella mítica serie de TV de quan érem petits i petites... de fet, en aquella època -ja fa més de 30 anys!!- érem tans-génere, totes i TOTS volíem ser l'angel rossa quan jugàvem al pati de l'escola ...

Després d’una llarga enfermetat, que donà lloc a un docudrama per a la televisió el 25 de juny moria Farrah Fawcett Majors amb 62 anys. El seu etern somriure, la seva melena rossa i els ulls clars escapaven de l'univers audiovisual present... el del passat continua més viu que mai...

El seu envejable cos, òbviament, marcà tots els seus papers, després d'haver fet publicitat, un dels primers fou en un film amb escena lèsbica inclosa amb Rachel Welch a Myra Breckinridge (1970) ... John Travolta embadalia amb una foto seva amb banyador vermell a Fiebre del Sábado Noche (1977), era part del telefilm Murder on Flight 502.... i més de 12 millions de persones compraren el póster amb aquesta imatge.

Després d'això, ja era una icona sexual i un productor mític Aaron Spelling (responsable de Vacaciones en el mar, Starsky y Hutch, Los Hombres de Harrelson, Sensación de Vivir...i tantes i tantes) l'escollí per al seu nou producte: Los Ángeles de Charlie (1976-1981)... a partir d'aquí, la seva popularitat es disparà, era co-protagonista, sí, eren 3, però ella brillava més que les altres... ella s'encarregà de trencar estereotips, mostrant-nos una rossa no tonta, lluitadora, valenta... El seu impacte popular fou immediat i el seu paper el perseguiria tota la vida tot i la presència en d'altres films (com a Los locos de Cannonball 1981, per exemple).

La sra. Fawcett es convertí en icona gai i molts artistes l'han referenciat, com és el cas, de l'inclassificable, petardo i especial, Fabio McNamara, que recitava: “Eres Farrah, eres Major, eres Farrah Facett Major
·
Malauradament, els astres no brillen sempre i guanyar-se la vida quan has estat molt amunt no és fàcil... en els darrers temps, l'actriu fou 'carn' de la premsa i TV sensacionalista; ella ajudava, no ho negarem. Parella de Ryan O'Neill des de feia molts anys jugaven a que ens barallem, ens reconcilíem durant molt temps, tres dies abans de morir el sr. O'Neill feia un comunicat dient que es casarien encara que fos en el llit, mentres ella esperava la mort (no tingueren temps...) i, també, possessió de drogues, conducció sota els efectes de l'alcohol ... i la malaltia que l'acompanyava des de feia 2 anys mig i que televisaren a Farrah's Story. La parella teia un fill, Redmond (24 anys), que està a la presó per possessió de drogues...
·
La història ens demostra que casos com el de la Farrah Fawcett no poden acabar bé... nosaltes, però, sempre la recordarem llesta, valenta i atractiva a Los Ángeles de Charlie...
·

dimarts, 7 de juliol del 2009

ÉS TEMPS DE CRISI: 'SE TRASPASA'

·
·

dilluns, 6 de juliol del 2009

SR. GARTO


Històricament, a la península ibèrica -en general- i Catalunya -en particular- no hem tingut massa presència de bons productes d'animació (de fet, per tenir, no hem tingut cap indústria cinematogràfica amb cara i ulls d'animació ni de res!!); en els darrers temps, però, aquesta situació està canviant, gràcies -sobretot- a la relativa facilitat d'accés a l'animació digital que permet que qualsevol usuari amb un màquina potent pugui fer coses força dignes... Aquest és el cas de Luís Gómez Guzmán, un animador que viu a Santiago de Compostela i que realitza productes tan dignes com el que us presento... És GARTO, un bitxet encantador i un curt que s'ha passejant per força festivals... a la que el 'pesqui' algun directiu de Pixar, aquest noi triomfa segur...


(Si voleu veure més treballs d'ell entreu al seu web, clicant aquí.)

·

divendres, 3 de juliol del 2009

SRA. RUBINA ALI I SR. AZHARUDDIN ISMAIL

·
Rubina i Azharuddin, el infants entranyables i que ens robaren el cor a Slumdog Millionaire van veure com destruien les barraques on vivien perquè havien estat construïdes de forma il·legal en terreny municipal i per estar massa prop de les vies del tren... d’això ja fa unes setmanes, però abans, en el mes febrer, el govern indi, l’endemà mateix dels Oscar, els havia promés una vivenda.... que, com veiem, no acaba d'arribar; l’equip de la peli prometé treure’ls de la misèria.. però continuen vivint com sempre... això sí, amb un reconeixement i admiració per part de tot el veïnat del seu barri.... a hores d’ara, encara no tenen res de res i el govern i l’equip del film (amb Danny Boyle al capdavant) es 'piquen' per veure qui dels dos concretarà el ‘regal’ i podrà fer-ne la promoció pertinent. Es tracta de cases de protecció oficial en el mateix barri on vivien però amb millors condicions d’habitabilitat, per valor d’un 7.000€...
·
Això sí, mentrestant, l’equip d’Slumdog Millionaire no ha deixat de repartir diners aquí i allà en diferents ONGs de la Índia...
·
No ho trobeu vergonyós tot plegat? Jo sí!!!.

dijous, 2 de juliol del 2009

CALOR !!!

·
Nom em direu que no us transmet això,
la nova campanya de Calvin Klein?!...
bueno, això i moltes altres coses,
perquè aquesta foto amb Eva Mendes i Jamie Dorman
a mi em provoca un neguit, una sensació, un pessigolleig ... mmmmhh!!
·
(sóc l'únic?)
·

dimecres, 1 de juliol del 2009

SRA. BUSSI & SRA. MARKMANN

·
La vida i la mort sovint ens ofereixen curioses coincidències, aquest és el cas de la mort de dues senyores de Xile: Hortensia Bussi i Rosa Markmann... són la cara i la creu política d’un país, aquestes senyores tingueren un paper important en la història contemporània del país xilé, però jugant en equips contraris, en bàndols oposats d’una ‘guerra’ que encara no té les ferides tancades.... i l’atzar les fèu morir en una mateixa setmana, amb pocs dies de diferència
·
La sra. Hortensia Bussi Soto (1914) fou l’encarregada de mantenir sempre encesa la flama del record del seu marit: Salvador Allende, el president màrtir de Xile. Tencha (el nom carinyós amb el que l'anomenaven) va estudiar Geografia i Història i va treballar com a bibliotecària, conegué al sr. Allende i es casaren el 1940 ... ben aviat deixà la seva feina per a dedicar-se a ajudar al que seria el guanyador de les eleccions presidencials de 1970 ... i derrotat pel cop d’estat de 1973 i la conseqüent dictadura (del terror) d’Augusto Pinochet... a la sra. Bussi no li permeteren veure el cos del seu marit mort, ni en el moment d’enterrar-lo... “Que todos los que están presente sepan que aquí se ha enterrado al presidente Constitucional de Chile”, digué el mateix dia de l’enterrament... d’allà a l’exili a Mèxic i el recorregut per tot el món recollint la solidaritat, el respecte i l’estima que la gent oferia al sr. Allende.... aquesta era la seva missió en la vida quan la mort la visità als 94 anys...
·
La sra. Rosa Markmann Reijer fou la muller de Gabriel González Videla, president de Xile de 1946 a 1952. El sr. González Videla guanyà les eleccions el 1946 al capdavant d’un projecte d’esquerres però, seguint les indicacions dels EEUU, els seus plantejaments polítics donaren un sorprenent gir amb només 2 anys, arribant a prohibir el partit comunista el 1948. La sra. Markmann (anomenada Mitty de forma carinyosa) acompanyà al seu marit durant tota la seva carrera política... el 1980, l’ex-president moriria, però tingué temps de mostrar-se totalment favorable al cop d’estat de Pinochet, acceptant ser vicepresident del Consell d’Estat establert per la dictadura... la sra. Markmann -que morí als 101 anys- tingué tota la vida per a fer declaracions sobre el seu suport a la dictadura....
·
Sra. Bussi i sra. Markmann... dues senyores que animaren, ajudaren i continuaren la memòria dels seus marits... i tingueren una llarga vida per a fer-ho... Una, des de la dignitat, la raó, la força de les paraules, recollint el respecte i la solidaritat allà on anava, sabent-se portadora de la bandera admirable i admirada de Salvador Allende, referent polític per a molts i moltes de nosaltres ... l’Altra, passarà a la Història com a la dona del traïdor...
·
·
La vida i la mort sovint ens ofereixen curioses coincidències...
·
·