·
ESPANTANT GAVINES
·
El sol ja s’ha aixecat un pam. Ha deixat enrere el roig dels primers instants, i ara la llum és neta, acabada d’estrenar, com si aquest matí fos l’inici de quelcom nou. No fa gens de fred, ni calor, ni vent, i el mar sembla un espill de tanta calma que genera. Algunes barques tornen a port, esquitxant un espectacle perfecte si vols relaxar-te. En canvi, de genolls a terra, l’Enric busca desesperadament. Sap que li queda poc temps; el servei de neteja pentinarà de seguida la platja i no deixarà ni rastre de la nit. Passa totes dues mans per damunt l’arena fent cercles, per a veure si nota res, però amb molt de compte, perquè podria enterrar-les sense voler i, llavors, la pèrdua fóra irreversible. Amb els ulls no para de mirar en totes direccions, mentre avança a petits passos, a la gatzoneta. No vol rendir-se fins a l’últim segon; té massa a perdre. Tampoc està segur de trobar-se al lloc exacte; ahir va beure massa, i només té com a referència els llums verd pistatxo del rètol del Mario’s, el pub on van fer les tantes. Però podria equivocar-se, i tant que sí!, perquè a partir de les quatre només en guarda records tebis.
·
Ella tenia els cabells llargs. Això ho recorda bé perquè, en un moment determinat, la lluna s’hi reflectí. Seia en una taula amb tres o quatre amigues més, i es notava d’una hora lluny que anaven amb ganes de marxa. S’hi va fixar de seguida que van entrar al Mario’s, com si el pelegrinatge d’aquella nit pels pubs de mig poble el dugués als seus braços. És difícil saber quantes cerveses portava fins aquell moment, perquè a partir de la dotzena, en perd el control. No ho hauria d’haver fet, sap per experiència que barrejar el perjudica, però no es va poder estar de demanar un whisky; volia semblar més home, fer-se l’interessant.
Ella tenia els cabells llargs. Això ho recorda bé perquè, en un moment determinat, la lluna s’hi reflectí. Seia en una taula amb tres o quatre amigues més, i es notava d’una hora lluny que anaven amb ganes de marxa. S’hi va fixar de seguida que van entrar al Mario’s, com si el pelegrinatge d’aquella nit pels pubs de mig poble el dugués als seus braços. És difícil saber quantes cerveses portava fins aquell moment, perquè a partir de la dotzena, en perd el control. No ho hauria d’haver fet, sap per experiència que barrejar el perjudica, però no es va poder estar de demanar un whisky; volia semblar més home, fer-se l’interessant.
·
Van acabar a la platja enllaçats l’un a l’altre, a foc ràpid, enfarinats amb l’arena. No en recorda el rostre, i el nom, no sap per què, li sembla que conté una ema. És conscient que ha tingut a les mans la dona de la seva vida, que cap altra li farà oblidar, com un llast que el perseguirà sempre. Per això, ara que les seves petjades encara són tendres, vol que l’ajudin a recordar-la. Però el temps s’esgota, i la màquina de neteja ha entrat a la platja, espantant gavines al seu pas.
Van acabar a la platja enllaçats l’un a l’altre, a foc ràpid, enfarinats amb l’arena. No en recorda el rostre, i el nom, no sap per què, li sembla que conté una ema. És conscient que ha tingut a les mans la dona de la seva vida, que cap altra li farà oblidar, com un llast que el perseguirà sempre. Per això, ara que les seves petjades encara són tendres, vol que l’ajudin a recordar-la. Però el temps s’esgota, i la màquina de neteja ha entrat a la platja, espantant gavines al seu pas.
Jesús M. Tibau
Conte inclòs en el recull
“El vertigen del trapezista”
·
4 comentaris:
Estas de ple !!!!
de ple, de cap, de cor i d'esperit...
:)
Salut company de projecte.
Jo també posaré un post demà.
T'enllaço al meu blog
Ei, Jesus... gràcies per visitar-me... jo també l'enllaço!!!!
:)
Publica un comentari a l'entrada