dimarts, 12 de setembre de 2017

LA SINCERITAT DE TRIAS


Divendres, el portaveu del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrès dels Diputats, Xavier Trias, va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio. Quan li van preguntar per la nova llei de partits, va explicar que pot ser que ells votin a favor de l'esmena a la totalitat que proposael Pnb i, després, quan l'esmena no prosperi, que votin a favor de la llei. És allò que els bascos anomenen el surf català, imatge definitòria tan encertada que no necessita cap més explicació. Però el millor de tot va ser quan, preguntat sobre el manifest que un grup de trenta artistes, escriptors, professors d'universitat i presidents d'organitzacions cíviques de Catalunya han subscrit contra aquesta llei, Trias va dir: "Si fos un ciutadà corrent, probablement jo també el firmaria".

Poca broma, amb la frase. Vol dir, ni més ni menys, que com a "ciutadà corrent" desaprova la llei, però que, ent tant que polític, l'acceptarà. És a dir: dins de Trias conviuen dos homes. El "ciutadà corrent", que pensa una cosa, i el polític, que firma la cosa contrària.

¿Esquizofrènia?¿Hipocresia? No: pura política, tal com s'entén en aquests temps fascinants. Cal agrair a Xavier Trias aquestes declaracions, perquè són una mostra poc habitual de sinceritat. Perquè el que Trias va confessar divendres ho practica l'aclaparadora majoria dels nostres acomodats polítics, d'aquest partit i dels que el circumden. Fa lustres que han passat a ser peces d'una maquinària que té en les poltrones l'engranatge, una maquinària on res no es decideix pel raciocini plebeu, sinó d'acord amb estratègies planificades amb cura. Per ells o pels seus assessors, que els diuen com s'han de comportar, quan han de cedir, quan han de simular benevolència i quan han de fingir que es baralles els uns amb els altres perquè la gent es pensi que hi ha diferències, encara que al final acabin firmant el que convingui. S'ha parlat molt que, a Set de nit, a Artur Mas el satiritzen convertint-lo en un robot, però ¿quin polític estàndard no ho és? Alguns inicien la carrera rebel·lant-se, en principi, contra el dictat de la mercadotècnia, i durant un temps ens desconcerten. Però fins i tot aquests, al cap de poc temps, acaben doblegant-se al dictat; en això els hi va la subsitència política. De manera que acaben considerant la pràctica del surf  un mèrit que demostra com són d'hàbils saltant d'una onada a una altra, i sense mullar-se ni despentinar-se, si cal. Tan convençuts estan que la política a ultrança consisteix precisament en això que no s'adonen que només ells es creuen herois bronzejats damunt una taula de surf, i que la gent els veu més aviat com insectes atrapats a la teranyina que les seves estratègies i els seus interessos han teixit al llarg dels anys. Per això no ha d'estranyar que bona part de la població els consideri incapaços d'entendre i de solucionar els seus problemes. La gent pot ser senzilla però no necessàriament idiota.

I aquí és on amplien espai, pels laterals, l'antiglobalització i això que avui dia anomenem populisme: dos pols oposats a conseqüència de la mateixa decepció davant aquests polítics capaços de, a caseta, a tenir una opinió com a "ciutadà corrent" i, l'endemà, al Congrés dels Diputats, firmar exactament el contrari

Quim Monzó (2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates