dilluns, 18 de setembre de 2017

QUAN LA PEL·LÍCULA S'ACABA


A la manera reduccionista de Pla, direm que hi ha dos tipus d'espectadors de cine. Un: aquell que, quan la pel·lícula s'ha acabat i comencen a passar els títols de crèdit, no triga ni dos segons a aixecar-se del seient i sortir disparat cap a la porta. L'altre: el que s'escarxofa a la butaca i es posa a llegir-los amb gran atenció -amb més atenció que la que ha dedicat a la pel·lícula, si és possible- interessadíssim a saber el nom del doble del protagonista, de l'ajudant de l'il·luminador o del noi que duia els entrepans al director de la segona unitat de rodatge.

Aquest segon tipus d'espectador és el cinèfil, el que ho vol saber absolutament tot de la pel·lícula que ha vist. En canvi, el de la primera mena correspon al simple aficionat, al que ja n'ha tingut prou amb la pel·lícula i poc li importa el nom de la costurera suplent. ¿Es podria decidir que un dels dos comportaments és pertinent i l'altre no? En absolut. Tots dos són correctes, i la prova és que, en general, conviuen en harmonia. El problema comença quan un espectador que vol tocar el dos quan acaben les imatges descobreix que es troba emparedat: en una fila en què, a banda i banda, hi ha persones disposades a quedar-se assegudes, amb la vista fixada a la pantalla fins que l'última paraula dels crèdits desaparegui. Això vol dir uns quants minuts. ¿Què cal fer, en aquesta situació? De vegades, quan la pel·lícula ha sigut insuportable (o acceptable però massa llarga), el que ve de gust és aixecar-se i marxar immediatament. Però, emparedat entre devoradors de crèdits, s'hauria de passar per davant d'ells i molestar-los la lectura. Fins el més impacients són comprensius amb els que llegeixen el crèdits, perquè tohom s'ha quedat alguna vegada a la butaca per comprovar si, tal com suposa, els exteriors s'han rodat a tal població, o per saber el nom de tal actor secundari que no coneixia i que l'ha meravellat. 

Com gairebé tot a la vida, també l'actitud davant dels crèdits oscil·la segons els corrents ideològics. En aquella època llunyana en què el cinema d'art i assaig i els cinefòrums tallaven el bacallà, llegir tots els crèdits demostrava una conscienciació entre esquerranosa i alternativa. Després, com a resposta a tanta cinefília impostada, va triomfar la tendència a aixercar-se de pressa per demostrar que no eres cap rata de filmoteca i que t'importava un rave el nom del tercer assistent del quart equip de rodatge. Davant d'aquest panorama, gent com Monty Python o John Landis es van empescar un mètode perquè ningú no s'aixequés de les butaques: introduïen frases hilarants enmig dels crèdits, amb la qual cosa la gent els devorava de cap a peus a la recerca de les ocurrències. 

Avui totes dues postures conviuen sense grans problemes, amb una única excepció: les nits d'estrena, sobretot si t'hi han convidat. Per molt que la pel·lícula t'hagi avorrit, es considera obligat aguantar fins al final dels crèdits perquè els que t'envolten i aplaudeixen sense parar -a dreta i a esquerra, per davant i per darrera- són precisament, aquells els noms dels quals apareixen en pantalla, un rere l'altre. (Ells i els seus parents i amics). De manera que, en aquests casos, no hi ha cap altra solució que aguantar, somriure a tort i a dret, esperar una eternitat perquè es vagin aixecant la mar de satisfets i, aleshores, arribar al carrer i, sense que es noti gaire, sortir disparat cap al bar més pròxim i prendre tres whiskies de cop.

Quim Monzó(2002). 
Esplendor i glòria de la Internacional Papanates