(1930-2010)Fa pocs dies ens deixava una de les figures capdavanteres i fundadora de l'Escola de Barcelona, un dels pocs fenòmens cinematogràfics que hem tingut en aquest país... un autèntic fenomen!.
L'Escola de Barcelona -iniciada el 1957 pel sr. Nunes- fou un influent moviment cinematogràfic dels anys '60 (del segle passat) que, tot i que ens queda molt lluny i -molt probablement- molts i moltes no sabran de què va, es pot comparar perfectament al free cinema anglès, la nouvelle vague francès o el Dogma 95 ... tots ells moviments que van pretendre sotregar, remoure la forma imperant de fer films.
És difícil marca un esquelet que vertebri aquesta 'Escola', ja que, senzillament, es tractava de 'trencar' amb un tipus de cinema que no agradava: centralista (Madrid), caspós, folclòric i avorrit. Ens hem de situa
r en una situació marcada per la repressió franquista. El terme Escola de Barcelona fou instaurat des de Fotogramas (sota la pluma de Ricardo Muñoz Suay) per a aglutinar tots aquells realitzadors inquiets situats en la burgesia de la capital catalana (la gauche divine). El primer nom d'aquest col·lectiu fou el sr. Nunes que ens deixà amb 80 anys, però també estigueren: Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Ricardo Bofill, Pere Portabella, Jorge Grau, Jaime Camino, Gonzalo Suárez, Roman Gubern... La majoria d'ells continuen en actius (pot ser menys estèticament combatius, com el sr. Aranda), amb el mateix alt nivell d'inquietud en correspondència amb el baix èxit de públic ...
r en una situació marcada per la repressió franquista. El terme Escola de Barcelona fou instaurat des de Fotogramas (sota la pluma de Ricardo Muñoz Suay) per a aglutinar tots aquells realitzadors inquiets situats en la burgesia de la capital catalana (la gauche divine). El primer nom d'aquest col·lectiu fou el sr. Nunes que ens deixà amb 80 anys, però també estigueren: Vicente Aranda, Joaquim Jordà, Ricardo Bofill, Pere Portabella, Jorge Grau, Jaime Camino, Gonzalo Suárez, Roman Gubern... La majoria d'ells continuen en actius (pot ser menys estèticament combatius, com el sr. Aranda), amb el mateix alt nivell d'inquietud en correspondència amb el baix èxit de públic ...El sr. Nunes va nèixer a Faro (Portugal), fill d'un humil paleta portugés, amb 12 anys juntament amb la seva família marxen a Sevilla i 4 anys més tard arriben a Barcelona. El 1957, amb Mañana, posa la primera pedra de l'Escola de Barcelona ... després vingueren: Noche de vino tinto, No dispares contar mí, La alternativa, Biotaxia, Sexperiencias, Amigogina... Cinema sempre a contracorrent, transgressor, lliure i necessari.
Molt del cinema peninsular té un deute amb aquests trangressors ... el millor homenatge que se li pot fer és anar a veure el seu darrer film: Res pública (2009).
2 comentaris:
jo, personeta humil de cultura cinèfila més aviat modesta, no coneixia aquest senyor, però l'altre dia el sentia per la tele (en un fragment d'entrevista que van recuperar amb motiu de la seva mort) i em va agradar el que deia i com parlava: em va semblar una persona autèntica, sincera i fidel als seus principis.
llàstima que l'hagi de descobrir quan ja és mort, però és allò que diuen, no?
bona setmana santa a can ciutadà!!!
Ai, sí Pats, ja passa això a vegades, quan es moren en fem ressó... he de reconèixer que no n'he vist massa de films de l'Escola de Barcelona (buf! ja ho intentem ja, però no arribema tot) però es tracta d'un tipus de cinema de dífícil digestió...
Bona setmana, Pats!!
Publica un comentari a l'entrada