dijous, 3 d’octubre de 2013

SR. PEP FORTUNY

 
 (1952-2013)
 
Dilluns moria una de les peces cabdals de la Companyia Elèctrica Dharma (o, senzillament, la Dharma): Pep Fortuny, era la part ideòloga i estratega del grup...
 
Parlar de la Dharma és parlar de la família Fortuny molt arrelada al barri de Sants de Barcelona, cap grup musical ha lligat tant la família al seu projecte. La seva mare, la Núria Guarro cantava a l'Orfeó de Sants; el seu pare -Joan Fortuny- portava una gestoria. Van voler tenir molts fills i en van tenir 7: Pep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960), Jaume (1961) i Maria (1967).
 
Els 3 germans grans de la família Fortuny Guarro van crear el grup musical Els llums, i cantaven cançons de The Beatles i altres èxtis foranis traduïts al català. Van debutar l'estiu de 1967. En Pep tocava la bateria, l'Esteve l'orgue i la guitarra i en Joan el baix. La seva música va sonar pels casals, centres parroquials i institus de Barcelona a finals del '60 del segle passat.
 
El verí del folk va entrar en el grup i Els Llums van passar a dir-se La Roda i van començar a donar una aire més acústic a les seves peces. En Pep va deixar la bateria i es va comprar una guitarra de dotze cordes; l'Esteve va provar el contrabaix i el Joan la guitarra i la flauta. Van continuar tocant cançons de Els Llums però hi van afegir cançons pròpies. S'hi van afegir Jordi Marigó (banjo) i Francesc Granell (guitarra).
 
Es van aproximar al blues i als espirituals negres i van tornar a agafar una aire electrificat i, el més important, els va venir de gust crear i interpretar peces instrumentals... i es van tornar a canviar el nom: Fang i Disbauxa.
 
Aquest darrer nom tampoc no durà massa i l'any 1971, després de fitxar un saxofonista que es deia Leandro i que s'havia quedat pillat pel llibre de Jack Kerouac que aquí es va traduir com a Els Pirats de la Dharma ... en Pep, Esteve i Joan ho van tenir clar: es dirien Dharma. Joan va començar a interessar-se pel saxo, que es convertí en la marca escènica de la Dharma. A principis dels '70, el hippiesme, allò contracultural i les filosofies orientals eren l'ordre del dia i la Dharma van arribar a muntar una comuna a Horta.
 
L'any 1973 la comuna urbana comença a funcionar i Carles Vidal s'incorpora al grup amb el baix i Joan, definitivament, es decanta pel saxo. Més tard s'incorporaria Jordi Soley com a pianista. D'aquesta època els arriba un dels encàrrecs més importants: compondre la música d'homenatge a Picasso en el primer aniversari de la seva mort que va organitzar el Museu Picasso.
 
L'any 1974, prop de Girona, van crea la Dharma Comuna una casa compartida per Pep, Esteve, Joan, Carles i Jordi i oberta als artistes que hi vulguessin conviure... va nèixer la Companyia Elèctrica Dharma i el seu primer disc: Diumenge, molt influenciat per jazz, el rock... el grup, però, no van quedar satisfets amb el resultat ja que volien un so més original i propi.
 
En aquella època van col·laborar amb un altra comuna, la dels Comediants, i junts van ajudar-se en muntatges i espectacles. Sorgiria el segon disc: L'oucomballa, presentat al Poliorama Comediants i Dharma junts. El disc sortiria al mercat el 1976.
 
Amb la fi del franquisme, van desintegrar la comuna, van tornar a Barcelona i van treballar en el que per a ells és el seu millor treball: Tramuntana. Representa la maduresa i consolidació del grup i el reconeixement del públic continuant amb L'angel de la dansa (1978). Aquest disc significà el final de l'etapa simfònica del grup.
 
El cinquè teball: Ordinàries Aventures, s'obre descaradament cap al pop, amb músiques més accessibles. Li ofereixen a Lluís Fortuny que formi part del grup com a pianista i trompetista. El 1981 publiquen L'Atlàntida, presentació del disc feta en una illa al mig del mar, al Moll de la Fusta de Barcelona, davant de 100.000 persones.
 
Un concert aplaudit de forma unànim fou el de 1981 al Palau de la Música Catalana amb la Cobla Mediterrània, del que en sortir un disc en directe. .
 
El 1983, treuen 'Companyia' del seu nom i es passen a dir, simplement Elèctrica Dharma. El següent disc és una visita a cançons tradicionals catalanes a Catalluna.
 
El 1985, per a celebrar els 10 anys del primer disc, la companyia discogràfica edita Força Dharma!, fou l'inici de l'etapa tribal del grup, amb introducció de sons africans i la confecció d'autèntics himnes per a la joventut independentista d'aquest país. I l'any següent, el seu segon disc en directe No volem ser...
 
En el moment més dolç i ple del grup, el 19/08/86 Esteve Fortuny mor a l'escenari en ple concert.... el grup va caure en una autèntica depressió col·lectiva que només van saber canalitzar en el disc Homenatge a Esteve Fortuny, i intepretat al Palau de la Música Catalana amb la companyia Orquestra de Cambra Barcelona, que van donar un so de música clàssica a les seves composicions..
 
L'any 1988 s'incoprora una altra germana al grup: la Maria Fortuny, la petita dels germans.
 
Tot i el dol evident i gens dissimulat, el Pep escriu lletres a músiques inèdites de l'Esteve per a crear: Fibres del Cor (1989), un segon homenatge i un recomençament del grup, ja que encetaven un nou aire molt més pop.
 
A partir de 1991, l'Elèctrica Dharma es va obrir al món en una actuacions molt ben rebuda a Nova York. Després vindrien nous treballs com Tifa Head (1992), Que no esperdi aquest so (1993) fins arribar al disc recopilatori 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma en un concert multitudinari al Palau Sant Jordi.
 
A partir d'aquí, comença l'època més fluixa del grup: El ventre de la bèstia (1996), Racó de món (1998), Sonada (2000)... fins al Llibre Vermell (2002), en el que la barreja de sons rocks amb les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat van tornar a fer despuntar el grup fins a portar-los a fer concerts arreu del món: Brasil, Sud-Âfrica, Hongria, Croàcia, Eslòvenia, Portugal.... que els converteixenen una mena de representant de música ètnica catalana.
 
Els seus darrers treballs continuen combinants sons vells i nous, tradicionals i rockers a Dharmasseria (2004), El misteri d'en Miles Serra  i les músiques mutants (2008) i Monpou's mood Mariagneta and Patum Jack Blues (2010) i el seu darrer recopilatori-celebració: 30 anys, la Dharma l'arma! (2006).
 
Fa 27 anys moria el que -tot i no voler-ho- era el líder la Dharma (Esteve) i es van refer, van renèixer... fa pocs dies moria en Pep: músic, poeta, bateria, percussió i veu del grup. La seva darrera actuació fou en el Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou.
 
Cançons com Inannahihé o la presó del rei de França formen part inseparable de la meva vida, de la meva cultura musical, de la meva identitat com a català i independentista. I és inevitable agraïr l'energia que em van transmetre quan era adolescent, la passió per les idees, l'embrenzida per desitjar coses impossibles...
 
Gràcies, Dharma!!!
Gràcies, Pep !!!!