dimarts, 29 d’octubre de 2013

SR. LOU REED


(1942-2013)

Fa un parell de dies moria el sr. Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed. Nascut a Brooklyn però enganxat tota la seva vida a la ciutat de Nova York.  El sr. Reed tingué una infantesa gens fàcil per la seva bisexualitat, als 14 anys fou sotmés a sessions d'electroshock per veure si 'el curaven' (descrit en el seu tema Kill Your Son de 1974).
 
Des de ben jove es sentí atret pel rock and roll, pel rhythm and blues i en el seu pas per la universitat adoptaria el free jazz i la música experimental. Fruit de la seva amistat amb el poeta Delmore Schwartz -que l'animà a fer-se esriptor-, el sr. Reed va manifestar que ell volia portar la sensibilitat de la novel·la a la música rock.
 
L'any 1964 creà juntament amb John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker el que serà el seu primer gran punt d'inflexió professional: The Velvet Underground (1964 a 1970). Allà estigué com a guitarrista, vocalista i lletrista. Malgrat el suport de grans artistes com Andy Warhol no tingueren cap èxit comercial però sí de la crítica i actualment no hi ha dubte en considerar autèntics clàssics, himnes cançons com: Heroin o Sweet Jane.
 
L'any 1970 la 'Velvet' s'havia desfet i ell prova sort en un disc en solitari: Lou Reed que no tingué massa ressó. Per al segon, però, amb la producció de David Bowie edita Transformer amb aires de glam rock i després Berlin, que ens parla de la tràgica història d'mor de dos drograddictes en aquesta ciutat alemana. Un so que s'avançà al que després portaria el punk: guitarres distorsionades, lletres incòmodes, sòrdides.
 
Però fou l'any 1972 quan amb el tema Walk on the Wild Side va aconseguir el ressó popular malgrat sempre estigués als límits de la música més comercial o de les grans discogràfiques. Aquell tema significà una primera aproximació al submón de la prostitució i la transexualitat de Nova York pocs cops trancat en la música rock. Cançons com Perfect day, ens parla de la seva relació amb la heroïna.
 
Els anys '70 foren els anys més transgressors, creatius i valorats de l'artista. Malgrat això, a partir dels '80 del segle passat, el sr. Reed emprén un via més madura, deixa les drogues i inicia una etapa personal més estable es casa amb Sylvia Morales (junts durant 10 anys) i el seu treball discogràfic tracta temes més seriosos, exposats The Blue Mask. L'altra gran relació de l'artista fou Laurie Anderson junts des de finals dels '90.
 
Bona mostra d'aquest canvi de continguts en les seves cançons fou New York.
 
Amb la mort a finals dels '80 d'Andy Warhol, Lou Reed recupera el contacte amb els antics 'Velvet' i amb John Cale graven Songs for Drella (1990) com a homenatge a Warhol. Un disc preciós al que jo n'estic enganxat des del primer dia que els vaig escoltar.
 
Des dels '90, el sr. Reed és una peça indispensable al que s'hi aproximen artistes per a fer-ne col·laboracions, del que se n'editen i versionen vells treballs. Com ho evidencien les versions que 30 artistes van fer de la cançó Perfect Day l'any 1997 en un especial de la BBC,el seu disc amb Metallica o el duet amb (el gran) Antony Hegarty.
 
La seva inquietud artística en els darrers anys el portaren a publicar treballs del seu estil: foscos i incòmodes com Magic and Loss, però també visites a mestres de la literatura com Allan Poe a The Raven o narrar la vida d'una ballarina que va patir abusos sexuals explicada en l'obra de teatre Lulú (1937) del sr. Frank Wedekind; a més de no deixar la pintura i la fotografia.
 
El passat mes de maig se li va fer una transplantament de fetge, la mort el diumenge passat es planteja com complicacions d'aquella operació.
 
Tot i que sé que la 'Velvet' són grans, tot i que sé que els inicis del sr. Reed és per a la crítica el millor que ha fet... jo, que no sóc massa amant de les guitarres sorolloses i distorsionades, em quedo amb el pop minimalista de l'homenatge que juntament amb John Cale li dedicaren al sr. Warhol. Songs for Drella és un obra especial per a mi, i Style it takes una de les seves millors cançons.
 
bon viatge, Lou!
 


2 comentaris:

Rosa Blackstar ha dit...

Gràcies per aquesta ressenya! Lou ha estat un referent pels qui ja tenim una edat. Songs for Drella és un gran àlbum, efectivament, però a mi fins i tot m’agrada Lulu amb Metallica... I, per descomptat, com a fan de l’Antony, qualsevol cosa on els dos hagin col•laborat, com per exemple The Raven o Animal Serenade (espectacular “Set the twilight reeling”). L'enyorarem.

Ciutadà K ha dit...

Gràcies per la visita i el comentari Rosa ... certament, ens deixa un persona que destil·lava autenticitat en tot allò què feia.

:_(